Catalunya Barcelona Film talks to Dolores Muntane Coca about her fascist indoctrination in grade school.

EN | CAT | ES

Dolors Muntané Coca

Entrevistat el 20 de juny de 2017 a la sèrie de documental Catalunya Barcelona.

Jo em dic Dolors Muntané. Però jo, el meu DNI, en espanyol per obligació, diu Maria Dolores Muntané Coca. A casa tota la vida m’han dit Dolors i jo he firmat sempre MD Muntané. De la meva generació, no hi havia gaires dones o

casi cap dintre del periodisme científic. I aleshores jo vaig obtar una mica a l’estil de Georges Sand? de fer una assignatura ambigua pel que fa al sexe i

MD Muntané és com sempre he signat. Tot i que els llibres d’ara sí que m’he permès posar Dolors Muntané o Maria Dolors Muntané amb Barci?, però en Medicina mai de la vida

Sempre he firmat MD Muntané

Pregunta

Jo sóc de la generació dels nens de post-guerra. Vaig néixer al 43 en un poblet que és Reus que és una ciutat que a l’època tenia una gran importància a Catalunya, sobretot no ja quan jo vaig néixer sinó abans de la guerra

Perquè és un poble que ha estat cap de comarca i tenia una gran tradició vinicula?, de tal manera que no sé si recordareu aquella dita famosa de “Reus, Paris i Londres”

perquè era el mercat de l’aiguaardent. I el mercat de l’aiguardent primer era la cotizació de Reus, després venia la de París i després venia la de Londres

Perquè Reus era un mercat molt important des d’aquesta perspectiva. A primers del segle XIX, va venir la gran plaga de la filoxera i després això es va acabar

Aleshores les fortunes que s’havien fet amb l’aiguardent, les families les van aplicar a començar a posar fàbriques textils i va ser una ciutat a l’epoca doncs que jo vaig nèixer

ja era una ciutat doncs rica, enminentment textil. Les coses han anat canviant. Quan jo vaig venir cap a Barcelona l’any 64, Reus tenia uns 40,000 habitants i ara en té 103,000

I està plena d’immigrans i hi ha molts problemes.

Pregunta

Jo actualment tinc uns 30 llibres publicats entre art i medecina. La majoria evidentment són de medicina perquè jo m’he especialitzat en la divulgació científica. Especialment vinculada en medicina de vanguarda

Jo parlava per exemple de les alèrgies des d’un punt de vista psicosomàtic ja als anys 80 per dir-ho d’alguna manera i actualment en els últims 20 anys m’he especialitzat en anti-envelliment i medicina ? i automolecular?

Llavors ja d’aquests 30 i pico llibres publicats, jo que diria, pues u n 20% d’art i la resta de medicina. I en tinc un de comunicació empresarial que és “El libro para conducir reuniones con éxito”. Que és la primera vegada al món

que s’ha emprat la filosofia sistèmica, la que s’ha aplicat als controls de qualitat empresarial, és la primera vegada que s’ha aplicat a la comunicació.

I això doncs bueno va fer un cert impacte al seu moment. Evidentment ara s’hauria de posar al dia i parlar de xarxes socials, de la qual jo poca cosa en sé.

Pregunta

Realment a mi sempre se m’ha explicat coses de la pre-guerra i coses de la guerra. Clar, jo tinc un pare que va tenir un paper una mica especial

en la guerra espanyola, en la guerra civil espanyola. Perquè el meu pare, Reus com et deia era un poble petit i ja vivia a Reus en la pre-guerra

I era un home molt esportista que era campió de ciclisme i campió de tir al plat i el pichón que es deia, o sigui, el colom

I aleshores quan el van cridar com a soldat i immediatament després de llicenciar-lo va anar a la guerra. Va ser dels primers que van cridar per anar de soldat a la guerra

Què passa? Que ell es va plantejar que en un poble tan petit com Reus, tothom sabia les seves habilitats amb tirar i van pensar que el primer que farien seria posar-lo a primera fila

a matar l’enemic i llavors això el va esgarrifar. El meu pare era una persona pacífica. I llavors amb tots els estalvis familiars d’aquella època, li van comprar una moto i ell es va anar a allistar

En el govern republicà perquè era el que li tocava perquè és el que el va cridar per raons evidentment de lloc, i era el govern legal, no ens enganyem. Aleshores hi va anar oferint la moto a l’exèrcit

I així el van destinar d’enllaç entre puestos de guerra. I així va passar la guerra ell fent d’enllaç carregant-se la moto al coll i passant barranc

i fent d’enllaç Perquè no hi havia mòbils, evidentment. I els telèfons que hi havia els enemics els interceptaven. Aleshores així va passar la guerra fins que va arribar a la Batalla de l’Ebre

I a la Batalla de l’Ebre amb la mala pata que li van robar la moto. I aleshores allí es va oferir com a camiller i es va passar tota la Batalla de l’Ebre com a camiller i va salvar moltes vides

I va sortir varios dies a allò que deien l’ordre del dia agraint-li els serveis prestats. Ara bé, quan es va acabar la guerra tot això no va servir de res

perquè malgrat que l’havia cridat el govern legal, el que havia guanyat era el que havia fet el cop d’estat, que era Franco. Aleshores el van tatxar de roig i com a tal roig va haver de fer el camp de concentració

a Malgrat de Mar, jo li sentia explicar. I evidentment va haver de passar a l’altre cantó atravessant els pirineus i derretint la neu per poder beure aigua i després va estar no sé si entre 9 mesos i un any i mig al Camp de concentració

i després ja va ser alliberat i va tornar a casa. La meva àvia materna va morir d’un cancer al pit i jo, que d’alguna manera crec en la influència de la psicosomàtica a les malalties

estic convençuda que aquest cancer de pit de la meva avia està lligat amb el que ella va patir mentre el pare va estar a la guerra.

Pregunta

L’educació en el règim Franquista bueno, es clar, jo vaig estar educada en aquest règim. Perquè jo sóc una nena que va néixer l’any 43 i em van portar a l’escola doncs als 5 anys, evidentment em van portar a una escola religiosa

de monjes, més o menys a prop de casa, a prop del que eren els tallers de casa i era una escola totalment dirigida per les monjes però amb totes les directrius que posava el règim franquista

de tal manera que les pobretes ninetes que teniem 6 o 7 anys, al dematí ens feien cantar El cara al sol al pati, després evidentment haviem de fer la gimnastia amb les tables que ens obligava la sección femenina

i quan jo vaig fer el batxillerat hi havia una assignatura horrible que es deia Formación del espíritu nacional que evidentment s’havia d’aprovar i que incluia totes les directrius del cop d’estat franquista

i l’adoració pel moviment franquista. Cosa que era realment abominable. Jo recordo amb una amiga meva i jo que quan vam aprovar l’assignatura vam cremar el llibre perquè jo doncs ja sempre he tingut aquesta tendència una mica rebel

i el vam tirar a l’estany de l’institut. I després, Quan jo vaig fer magisteri i vaig acabar la carrera l’any 63, jo no vaig tenir el títol fins l’any 69

Perquè per tenir el títol de magisteri t’obligaven a fer uns cursos a la sección femenina. Com que jo no els volia fer, no vaig poguer fer oposicions perquè el meu titol me’l validaven pels estudis que jo tenia, l’ensenyament privat

no l’ensenyament oficial, que volia el titol oficial. I jo el titol oficial com que em vaig negar a fer els cursos de la sección femenina, doncs no el vaig poder obtenir

L’any 69 quan jo vaig marxar de Barcelona i vaig anar a viure una temporada a Tarragona, vaig entrar a donar classes de llatí i grec, perquè jo m’havia format diguessim en lletres

i havia tingut de professor a l’eminent doctor Valentí Fiol, que va ser catedràtic de llatí i grec a la UB. I com que va ser un dels fundadors de la fundació Bernat Metge

que és aquesta col·lecció de llibres de traduccions del grec i del llatí al català, doncs va ser represaliat per catalanista i el govern de Franco el va degradar

de catedràtic de la UB a professor d’institut. El van desterrar de Barcelona a Reus. Jo em vaig aprofitar dels seus ensenyaments. Aleshores l’any 69 quan jo vaig anar a viure a Tarragona una temporada abans de saltar a París

Jo vaig donar classes de reforç en un colegi de la sección femenina, vaig donar classes de llatí i grec. A canvi d’això em van firmar com si jo hagues fet els cursos de la seccio femenina i vaig obtenir el titol

Pregunta

El sistema sanitari dels anys 70 evidentment no tenia res a veure amb ara. Era un sistema sanitari on hi havia molts pocs CAPS no com ara que cada barri en té un sinó que alomillor havies de caminar molt o

havies d’anar a la provincia, no tots els pobles en tenien. I hi havia doncs que havien d’agafar el tren o agafar el cotxe per nar al CAP de comarca

i per descomptat no hi havia hospitals comarcals, com ara. I els que hi havia, per exemple, el de Mora no hi era. Mora d’Ebre. El de Reus hi era però no era pas com ara, era un hospitalet comarcal

amb moltes mancances, amb metges doncs de poble i que a lo millor no tenien les tècniques prou posades al dia i hi havia una sèrie d’enrederiment molt considerable.

Jo crec que és l’any 77 que a mi m’encarreguen en el moment que s’esta parlant ja l’Estatut de Sau, que ja està aprovat i dels traspassos del govern espanyol

, la Generalitat, els traspassos sanitaris i la meva revista, que jo llavors era corresponsal a Barcelona de Noticias Médicas, a mi m’encarrega fer l’inventari justament de centres de salut i de material i de tot el que hi ha

a Catalunya per fer aquests traspassos. Això està arxivat perquè jo tot el meu arxiu l’he donat en herència al centro de Lectura? de Reus que és una biblioteca històrica

catalanista i privada, però de molt arrelament a la ciutat de Reus i que allà a mi diguessim que m’han guardat un espai per ??? i tot això de que parlo està convenientment arxivat

Pregunta

La meva època de París, bé, jo et diré que jo marxo l’any 73 a Paris i que això canvia la meva vida. Jo estava casada a l’època amb un fotògraf i

era molt complicat sobreviure. Jo en aquell moment era mestra a les Teresianes, res a veure amb el que després he fet (

Però ell ja era fotògraf de premsa i aquí doncs estava molt mancat que encara tot l’any 73, hi vivia Franco i tot i que ja es parlava de que la gent esperava que morís per a que cambiesin les coses però de moment era viu

La premsa tenia tota la censura del món, i aleshores ell es veia molt constringit i va fer amistat amb José Luis de Vilallonga, l’aristòcrata, amb un dels seus viatges a París

i el José Luis el va conectar amb el seu cunyat que era el director de l’agència saprès? i aleshores vam anar cap a Paris i ell va treballar a l’agència Sapres?

I jo allà el primer any em dedico als meus fills. Els meus fills pobrets venien de l’escola castellana que encara era l’època i no sabien francès tot i que

jo ja veient una mica l’inclinació dels seus pares, els havia portat a classe de francès però no en parlaven. Aleshores jo el primer any em vaig dedicar a ells

a ensenyar-lis francès i fent-lis classes perquè aprofitant que jo era mestra i veniem aquí totes les avaluacions per passar els seus examens a les Teresianes

I que no perdesin curs. I l’any vinent ja poguesin entrar a l’escola francesa. I això és el que vam fer. I quan ells van estar a l’escola francesa, evidentment és quan jo començo ja la meva etapa de veure exposicions

M’enamoro de l’art conceptual, però d’una manera boja perquè aquí jo les exposicions que anava eren d’art figuratiu, no hi havia per res art conceptual

Pensa que l’any 73 Paris encara estava molt imbuit del maig del 68 i per tant hi havia happenings, hi havia environnement, hi havia tot una riquesa espiritual i creativa immensa

jo m’hi somergeixo sense donar-me compte i em trobo doncs enamorada d’això i llavors evidentment els meus titols aquí no estavem encara en la comunitat economica europea

i no servien, llavors faig ho d’art com oient, faig ho de periodisme cientific com oient i art de fet ho faig perquè m’agrada

i ho de la medicina és una altra pelicula. És per casualitat que a mi em demanen un grup, que era el de Noticias Médicas, que jo era corresponsal a Paris

però primer ho era de Gaceta del arte, jo. I aquest mateix grup tenia Noticias Médicas i em demanen, ve la Llei de premsa del senyor Fraga

que exigeix que les revistes professionals, les revistes mèdiques, portin com a minim un 50% de material tècnic perquè llavors s’editava Jano o s’editava Noticias Médicas o s’editaven revistes mèdiques

amb reportatges de les Malvines i publicitat farmacèutica. I això és ho que Fraga diu prou, les revistes han de fer formació professional i per tant han de portar un 50% de material professional

i l’altre 50%, d’oci. I llavors és quan ells es troben amb els calaixos buits i demanen corresponsals a l’estranjer. Jo m’aprofito d’alguna manera d’aquesta situació

començo traduint i acabo formant-me.

Pregunta

Canvia la meva visió de tot. Com et deia, jo m’imergeixo amb tot, perquè jo sóc una persona hiperactiva, hipersensible

i de la mateixa manera que em somergeixo en l’art o en la medicina per raons econòmiques i per un criteri ètic de fer les coses bé. De la mateixa manera

jo milito al avortment ??, que és el moviment d’alliberació? per l’avortament, en qüestions feministes i quan arribo aquí

evidentment Barcelona se’m queda petita. Això està molt clar. Jo a l’arribar a Barcelona, de moment, vaig explorant perquè a la vida no t’esperen a tu

Aleshores jo què faig? Em curo en salut i al tornar aquí ‘any 76, jo vinc amb les relacions públiques de Corial, que és una galeria de ??? perquè art corial neix

perquè a França, ja fa molts anys, hi ha hagut sempre la llei de que les empreses que dediquen l’1% dels seus guanys a cultura, els hi desgrava

i l’Oreal fent això va arribar a constituir una de les galeries més grans del món, que va ser Art Corial. Que era del grup de l’Oreal. Que precisament el director que hi havia a l’època

era el germà del que va ser després president de la república, ???. I el senyor Miterrant era el director d’aquesta gran galeria i jo vinc a Espanya l’any 76

amb les relacions públiques d’art corial. I jo la primera vegada que s’obren les dressanes al públic

en una exposició després de ser restaurada, és per mi, perquè la Diputació de Barcelona de l’època Samaranc la restauren per mi, i jo obro les Dressanes l’exposició de Blasco Mentor

que és un gran artista d’Art Corial que havia marxat d’Espanya, o sigui, de Catalunya perquè havia arribat a ser sargent de l’exèrcit republicà

i el perseguien i llavors ell va a Paris i fa la seva carrera allí com artista. I aleshores retorna a Barcelona l’any 77, 3 dies després d’entrar en el govern el senyor Josep Tarradelles.

de manera que la primera targe, jo tinc l’honor com a relacions publiques de que la primera targe que ha sortit de la generalitat dient: El president de la Generalitat

us convida, és per la meva organització. L’exposició de Blasco Mentor a les Dressanes.

Pregunta

bé, som gent honesta i objectiva. Per favor. I el franquisme es tracta com va ser, un cop d’Estat. Hi havia un govern legalment establert, un govern republicà i

un senyor, que és un militar que està a l’Àfrica s’aixeca contra aquest govern legalment establert. Després atravesa l’estret de Gibraltar

entra per Andalusia, va pujant fins el centre que és Madrid i dels ultims en caure es Barcelona, que per això hi ha la Gran Batalla de l’Ebre, que és quan ell va entrant des d’Aragó

cap a Catalunya. Per tant a les escoles es tracta com històricament ha estat. De cap de les altres maneres. Que això no agrada al govern actual que són hereus del franquisme

que s’hi posin fulles. Però la veritat és la que és

Pregunta

Això em fa molt riure a mi. Si això fos veritat jo no seria independentista. Perquè clar, si jo sóc una nena de l’any 43 educada en el franquisme doncs, no hauria de ser independentista

ho haurieu de ser, vosaltres, els joves, que heu estat educats a l’escola de la Generalitat. Per tant, això és una falàcia. És una falàcia horrorosa. Perquè aquí ells creuen que la caverna que es diu, els mitjans de comunicació de Madrid

i els qui són sords perque no volen escoltar i cecs perque no volen veure i tontos o imbècils perquè no volen pensar, es tanquen en la realitat absoluta

la realitat absoluta és que avui els independentistes ho som perquè pensem, perquè pensem i analitzem el que ha passat en 40 anys d’autonomia

I el què ha passat és tan horrorós, tan decebedor i tan frustrant que som independentistes racionals.

racionals, i de cap altra manera. Sentiment? Tot el que vulguis. Sentiment nacionalista l’hem tingut com a catalans tota la vida.

Però una cosa és el sentiment i l’altra és la raó. I avui en dia la majoria d’independentistes el sentiment el teniem quan vam neixer, pero actualment som independentistes per qüestions de rao

perquè veiem totes les injusticies que han fet que si vols en parlarem.

Pregunta

A veure es que Era un altre mon. Jo he tingut un pare marevallos i un avi maravellos però es evident que a casa regia el patriarcat. La meva mare ha sigut una persona esquisita que jo he estimat molt

pero tambe era patriarcal perque a casa nostre fregavem els plats quan tocava la meva germana i jo i el meu germa doncs no li tocava mai. Perque era un nen.

o nosaltres ajudavem a fer dissabte, perque tocava i el meu germa no li tocava perque era un nen. Es a dir, dit això vol dir que les tradicions ja eren masclistes a l’epoca

pero les lleis ho eren del tot. Perque la dona no podia ni tan sols viatjar amb els seus fills si no era amb un paper de permís del pare

I ara diuen: oh la patria potestat quan es divorcien es compartida. A l’epoca no ho era. La patria potestat la tenia el pare i prou i punto.

per tant sí que hem aconseguit canviar coses. Pero escoltem les estadistiques diuen que els sous de la dona actuament a espanya, treballant el mateix, tenint el mateix carrec, produint mes que els homes, perque jo et puc dnar tota la bibliografia que vulguis de que la dona es mes productiva que els homes en els mateixos llocs de treball

i hi ha estudis de sindicats holandes, no espanyls, que t’ho demostren. Cobra un 30% menos. I això és greu, es greu, es greu eh. Perque diuen que biològicament la dona te mes coordinacions a les neurones perque històricament doncs ja diuen si anem a l’antropologia la dona feia un munt de coses a l’hora

Cuidava el focs, cuidava de la canalla, cuidava de la cova, estem parlant de l’edat de pedra. I l’home doncs s’orientava millor perque havia de tornar a la cova pero nomes feia una sola cosa que era caçar

diuen que des d’aquesta història antropològica, la dona es capaç de fer mes coses a l’hora que l’home, que te mes coordinacions cerebrals

és una opcio. No et diria jo si científica o no. jo ho he llegit en llibres pero no et puc dir exactament si això ha estat demostrat o no. Pero d’alguna manera si que demograficament s’ha demostrat, com et dic amb estudis sindicals, de que la dona és més productiva que l’home en els mateixos llocs de treball

en canvi esta castigat amb aquest 30% menys a l’hora de valorar els salaris. Per tant això és una lluita pendent.

Pregunta

SI les lleis antigues afecten la repressió? Bueno es que es lo que et dic. Que hi ha una costum. Les costums i les tradicions d’alguna manera es van heretant

Perque avui en dia diuen: oh com pot ser que si les mares ja son feministes les generacions de nois continuin siguent masclistes, robin el telefon a les noies i li diguin quina utilització n’ha de fer i perque truca als nois o coses així

i aleshores jo crec que aqui hi falta molt d’educació. diuen que a les escoles s’educa però jo permetem que et digui que aquest tipu d’educació no es fa com a educació.

conten mes els marcatges educatius es a dir la psicologia profunda, que lo que es l’educació. L’educació va al coneixement de les persones, en canvi els marcatges psicologics, van a l’inconscient

i es l’inconscient el que actua amb aquests tics masclistes. per tant a lhora de, diguem, formar els homes i les dones conta molt el model patern i el model matern

evidentment una dona que treballa, una dona que aporta economia a casa, una dona que fa un crit de tant en tant i es reivindica, es un model de dona que tan el fill com la filla sabran adoptar

mentre que una mare que no treballa, que fa els llits i fa la feina de casa, que es deixa escridassar per pare, ja no diem de pegar, ja no vull entrar en coses escabrosses.

pero que es deixa escridassar, que el pare la te lligad amab l’economia i el pare nomes li dona per aixo o per allo. A veure aixo es una altre model que el fill pensara, el dia de dema, que ell pot fer igual

i potser que es trobi una dona que ho soporti o pot ser una que l’engegui a pastar fang. I que passara? que si en torba dues o tres seguides que li envien a pastar fang nomes que sera un probre desgraciat

per tant jo crec que es molt important l’educació dels pares. el model que transmet als fills. perque un altre cosa que s’ha demostrat, i que ho diuen els experts, es que el fills d’un maltractador sempre sera maltractador

perque te uns marcatges molt profunds sobre lo que ha vis a casa i sobre lo que ha viscut. I això em sembla gravissim, gravissim gravissim

Pregunta

Sí, crec que t’he entes. Em preguntes com va reaccionar la gent davant de la mort d’en Franco. Jo en aquell moment estava a París. et puc dir com es va reaccionar a nivell nostre familiar, i de la gent, dels espanyols que jo coneixi

hi havia espectatives, la principal sensació era d’espectativa de “bueno i ara que?, ara que passara?” De que teniem ganes? evidentment teniem ganes de que hi hagues una abertura de que hi hagues realment un trencament

que no va ser la transició. sino Un trencament veritable. es a dir que d’alguna manerae es fes un periode preconsitucional, en el qual hi participes el poble i d’aqui en sortis una constitució neta, clara, oberta i la que realment el poble volgues

i aixo no va passar. Es van inventar una transició que la van fer els mateixos de dintre, perque el suarez ja havia sigut director general de televisio en l’epoca franquista

Tot i els meus respectes perque va fer força cosa, mes que la que estan fent ara. Pero no va ser suficient. despres els militars estaven amb l’espasa en alt i que va passar?

doncs que els que van dir els pares de la constitució com el Miquel Roca o com Jordi Soler Tura o tota aquesta gent t’explicarien que van estar super condicionats pels militars.

Per exemple, un dels articles que ara es el de polemica que es el de unitat d’espanya, el van imposar els militars. Per tant, estem parlant d’una constitució totalment conficionada

No d’una consititució real i feta per un poble en un preiode preconstituiconal. Jo puc recordar, a nivell personal, que l’any 78 quan jo estava al diari de barcelona, i s’estava en aquell moment parlant de que s’estava fent la constitució, doncs jo vaig fer dos articles dient que no estava conforme en que ens donguessin una constitució ja amb corona inclosa

Que aixo no s’havia votat. Vaig er dos articles. I ala que vaig fer tres el director va dir “prou, prou dolors, per aquest camí prou”. EM diras, hi havia censura? Hi havia

Hi havia autocensura, Ja ho crec que hi havia autocensura. I el director era el que estrenyia el coll de botella.

Pregunta

Avui dia es un altre tipus de censura. Avui dia la censura es a traves de subvencions. El govern subvenciona tots els diaris de la caberna, aixo ho acabem de llegir fa cuatre dies. El govern subvenciona La Razón, subvenciona El País, que per això el pais abans era un diari serio i ara es un pamflet

i subvenciona evidentment la vanguardia, perque la vanguardia tambe ha fet un gir que van treure el Josep Antic que era una persona objectiva i doncs diguem defençant els drets de Catalunya i dels catalsn i el van treure per posar l’acutal director

que es un senyor unionista i defençant els interessos unionistes. A partir d’aqui es una altre manera de censura

es la del diner. et subvenciono si vens a la meva i et deixo de subvencionar si ets dels altres

Pregunta

Bueno aixo es molt gros. Estem parlant de memoria historica, estem parlant de memoria historica. Tots els paisos que han tingut una guerra i que han tingut repressions el primer que fan es homenatge als seus mors

Aixo ja no es una questio cultural. Es una questio etica, es una questio de sentiment, es una questió de consciencia. I aqui, aquesta memoria històrica ens l’estan negant

Tenim un govern que amb aquest pacte del silenci perque la consituticó ja ho va arreglar tot i la transició, recolçant-se en aixo neguen les families de recuperar els cosos dels seus morts que encara estan a les cunetes despres de 60 anys

Aixo es molt gros. AIxo no hi ha cap pais del mon que ho pugui assolir. Tu creus que families que han aconseguit obrir moltes tombes franquistes ho han hagut d’aconseguir a traves de tribunals argentins?

Per l’amor dels sants! Es molt gros això.

Pregunta

Jo ja t’he explicat la meva postura, una mica particular. Jo he sigut una privilegiada perquè clar, he tingut informació que no ha tingut la gent del carrer. Jo sabia, per exemple, que la Constitució estava condicionada pels militars

perquè ho sabia, perquè era un tete a tete que es parlava en els diaris, però evidentment no ens ho deixaven escriure. Però ho sabiem

I per un altre cantó, jo sabiala meva pròpia experiència respecte la corona. Jo m’havia exclamat i m’havien fet callar. Per tant, jo d’alegria, no en tenia cap ni una

Ara, que la gent del carrer en tenien perquè veien d’alguna manera una obertura més que res el que veien era el final del franquisme, doncs segurament

Ara, si tu mires xifres, aquí a Catalunya es vota bastant menys que a moltes altres regions. Però, tot i així, t’he de dir que una cosa és la informació que tenia el carrer i una altre la que teniem nosaltres

Pregunta

L’estatut de Mirabet, que es va aprovar el 2006, impulsat per Maragall, va vindre a substituir l’estatut de Sau de l’any 77 o 78.

Però això es va fer perquè ja es portava casi 30 anys o 20 i pico, del 78 que s’aprova fins ??, ja es portava 28 anys al 2006 es portaven 28 anys

En que, en aquests 28 anys, els catalans sabiem que marxaven de Catalunya cada any 16,000 milions que no tornaven. I Catalunya, que històricament havia estat la regió més rica d’Espanya, amb aquests 28 anys, s’havia anat descapitalitzant

Fins el punt que ara ja, a partir del 2009 amb la crisi, resulta que és la tercera, començant pel final, de les regions espanyoles on hi ha més pobresa. Canàries em penso que és la primera

i no et ser dir quina és la segona però nosaltres som la tercera en índex de pobresa i és molt greu perquè l’any 2009 i 2010, l’índex de pobresa a Catalunya és del 22%-23%-24% i 21%. Conseguim el 2011 el 19,7%

I actualment, afortunadament, des de que s’ha amainat una mica la crisi estem en el 17 i pico%, no et ser dir si és 17,2% o 17,6%. Però encara hi ha voluntaris i menjadors per nanons

menjadors a l’estiu perquè a l’hivern hi ha els menjadors escolars que sopleixen doncs la mancança de les cases, però a l’estiu, que els nens no van a l’escola, aquí a Catalunya encara s’organitzen menjadors per nens a l’estiu

per apaiguar? com es pot aquesta pobresa. Per tant, el que no hi ha dret, és que jo ja en una revista del Sindicat de Metges de Catalunya de l’any 1989, jo ja deia que l’Estat es

gastava 9,976 pesetes més, perquè llavors eren pesetes, en la salut de cada basc que per la de cada català. De l’any 89 aquí ha plogut molt. I aquesta diferència, no s’ha amainat, ha augmentat

per tant, que ens venguin una constitució que diu que ens fa igual a tots els espanyols, home, aquí no ens ho creiem gens. És que no ens ho podem creure. Perquè hi ha cantitat de coses que ens ho neguen

Els bascos disposen dels seus diners perquè els recullen i donen a Madrid poca cosa. Aquí hem d’esperar que ens vinguin de Madrid, i ara mateix ens neguen la convocatòria dels Mossos d’Esquadra

perquè Hisenda la nega. Quan el que se sap és que amb el terrorisme doncs evidentment, l’únic que fa la generalitat i el Conseller d’Interior, és procurar que hi hagi suficient

cobertura perquè és necessita molta gent. Ens estan negant l’accés a la informació de l’Europol. I això és jugar amb la seguretat de cada català

Ja no diem. I en canvi als bascos els hi permeten. Diga’m tu, quina igualtat és aquesta. Els estudiants catalans només gaudeixen d’un 5% de beques

del pressupost de beques, a Catalunya només n’arriba un 5% del pressupost estatal. Quan Catalunya té un 16% de població espanyola i col·labora amb el 20% del PIB espanyol

Segons el PIB ens toca un 20%, segons la població ens toca un 16%. Ens donen un 5%. Madrid, saps què li donen? Un 55% s’emporten del pressupost de beques. I ens tornen a dir que tenim una constitució que diu que som iguals? Per què ens prenen?

Realment, per què ens prenen? I així et diria. Tu vas per rodalies i saps el tipus de trens asquerosos que tenim. Ves-te’n a Madrid, ves-te’n a Galicia, ves-te’n al Pais Basc i veuràs que allà tenen trens de senyor

Llavors què passa? Que ens menysprean? Que ens tracten com a colònia? A veure, tot això te que tenir una explicació. I podem continuar el que vulguis per aquest camí

Pregunta

Les taxes universitàries? Bueno, aquest és un altre problema. Què et diran en aquí? A fora, la caverna et dirà que clar, és la universitat la que posa les taxes. I que per tant la culpa és de la Generalitat o dels rectors universitaris

que són els qui dictaminen aquestes taxes. Per tant es queden tan tranquils. O sigui, la culpa és nostra y se acabó. Home, és que un rector ha de fer els seus comptes

I ha de sapiguer a on pot arribar. Evidentment graba als alumnes perquè no hi arriba prou de dalt. I la Generalitat doncs dóna autonomia a les universitats i amb aquest sentit no s’hi posa. No et puc dir, jo ara, si hi ha una col·laboracio

de la Generalitat a les universitats o no perquè tampoc sé massa com funciona. Però la qüestió vital és aquesta, és a dir, quan un té que gestionar diners

pues té que sapiguer a on ha d’arribar per cobrir necessitats i que és lo que li ve de dalt.

Pregunta

A veure, no es pot analitzar el 23F com l’analitzavem a la època de com l’analitzem ara. Ara ja sabem que el rei estava implicat. I això va sortir fa un any i uns mesos des de que va abdicar

Aquesta informació s’ha lliberat, ja no forma part d’això que no ho deixen consultar sinó que ja s’ha alliberat aquest tipus d’informació. Sabem que el rei Joan Carles hi estava implicat

Aquí a Barcelona, com es va viure? Aquí a Barcelona es va viure amb molta angoixa. Perquè tothom es va pensar que podia haver-hi una involució cap a un cop d’estat militar

de tal manera que jo en aquella època era col·laboradora de la revista Treball del PSUC, que eren els comunistes catalans i jo puc dir que hi va haver-hi un gran ensurt amb aquesta gent

perquè es pensaven doncs que podien anar a la pressó. Tothom es va amagar. Van marxar alguns amagats a les cases d’estiu per a que no els anesin a buscar a casa seva. El fotògraf que jo coneixia de la revista Treball

es va haver d’emportar tot l’arxiu, és a dir, que va haver-hi molta moguda. Des d’un altre perspectiva doncs bueno, hi havia una coordinació entre el President de la Generalitat, que era en Pujol, en Josep Melià, que llavors era el delegat del Govern

i s’estava esperant a veure què passava. Es clar, aquí sabiem que a València ja hi havia els militars al carrer. ?? Bosch. Ja sabiem i aleshores esperavem què podia passar aquí

Jo tinc el privilegi que en aquella etapa, el meu marit estava en el gabinet de premsa de la delegació del govern i clar, em trucava cada hora perquè teniem por doncs de que no hi anesin els militars allí

a implantar-se i tal. I et puc explicar l’anècdota doncs de que em trucava cada hora perquè jo estava angoixada i en una de les trucades vaig sentir un soroll horrorós i jo ja vaig pensar que eren trets

i resulta que eren unes taules que havien caigut. Per tant, hi havia molta angoixa fins que el rei va sortir a la tel·levisió i llavors va dir: bueno no passa res, està tot controlat etc.

Però clar, va tardar molt en sortir. I va tardar molt en sortir perquè evidentment ara sabem que no sabiem si sortiria recolzant els golpistes o el congrès, que estava segrestat

Després va resultar que quan va sortir, diuen si li va aconsellar el seu cunyat Constantino que ja havia perdut Grècia per un cop d’estat i potser li va fer cas. Això fou un parèntesis a tenir en compte

Però el cas és que quan va sortir a la tele ja estava de costat dels congresistes, del costat del Parlament, i després doncs es va jutjar als colpistes, pobre gent, van pagar el pato i resulta que no era culpa d’ells

Vull dir, la història és molt perversa de vegades

Pregunta

Sí, a veure. Ho de l’Hipercor va ser una cosa horrorosa i molt grosa. A Barcelona no hi estavem acostumats al terrorisme. Barcelona i Catalunya ja ho veus, en el moviment que hi ha hagut ara independentista, que som gent pacífica

I el terrorisme ens fa fresa. Ens espanta. I quan vam patir-ho aqui, el primer que vam pensar va ser: i nosaltres quina culpa en tenim? Què els hi hem fet nosaltres als bascos

Jo et diré més. He explicat abans que el meu pare havia estat al camp de concentració. Al camp de concentració hi va estar amb bascos i el meu pare m’explicava que quan pobrets, gent morta de gana, perquè en un camp de concentració es passava molta gana

I les families els hi enviaven un paquet, jo que sé, amb xorisset, una botifarra i pa i coses així,doncs els catalans, pobrets, sempre ho repartien entre tots

i els bascos només s’ho repartien entre ells. I el meu pare, cada vegada, deia: el pròxim paquet que rebi jo, no els hi donaré, perquè és molt gros el que estan fent

i quan el rebia, pobret, els hi feien tanta llastima que no ho sabia fer. Què passa? Que d’aquestes històries, un s’enrecorda. I jo ara que veig els bascos ho insolidaris que són i ho solidaris que ens fan ser

als catalans. M’he enrecordat moltes vegades d’aquesta història, saps? Moltes vegades me n’he enrecordat. I sobretot quan les bombes de l’Hipercor, doncs ho primer contra el que em vaig rebotar és contra els bascos

Aquí què cony hi veniu a fer? Què us hem fet nosaltres? Això era molt gros, molt gros. A veure, que facin la guerra a Madrid o a qui els hi faci la gitza amb ells, mira, ja s’apanyaran

però nosaltres personalment, no hi teniem res a fer. Per una altra banda, jo també et diré que jo t’he explicat abans que havia vingut de Paris amb les relacions públiques d’Art Corial, jo també sóc la primera persona

que va organitzar una exposió institucional, política aquí a Catalunya. Perquè jo, com estava lligada al PSUC, com t’he dit, a mi em va cridar el capellà Lluis Hernandez que era el batlle, l’alcalde de Santa Coloma de Gramanet

I em va cridar a través d’amics del PSUC. Perquè jo li organitzès una exposició informativa perquè ell havia fet durant els primers 4 anys del seu mandat, el primer mandat diguessim constitucional

el primer mandat i quan havia de fer el segon, doncs volia donar a conèixer tot el que havia fet. I jo, doncs vaig, no et puc dir l’any, l’any 82 o 83, jo vaig organitzar la primera campanya institucional de premsa amb una exposició informativa

a la Torre Vallgorguina? que estava recent restaurada. La primera exposició institucional que s’havia de tancar quan començava la campanya política.

I l’arquitecte que em va ajudar amb aquesta campanya, amb aquesta organització, va morir a l’Hipercor. Per tant, no solament em va tocar a nivell com et deia racional, que dius: quina culpa en tenim nosaltres?

sinó també a nivell amical, perquè vaig perdre un amic. I entenc que ara facin aquest tipus d’estrategia de perdonar-los, però aquestes coses costen molt eh, jo no sé si sóc capaç de perdonar, no ho sé

Pregunta (54:06)

Hauriem de distingir una mica quin és el sentiment nacionalista i l’identitat catalana, que aquest l’he tingut sempre precisament, perquè he nascut en una familia catalana

d’arrels molt catalanes, tant els meus cognoms d’avis com de pares com de mares i tal, només en tinc 2 que no són catalans tirant 10 o 12 cognoms enrere

i són de la Franja, de lo que Aragó i Catalunya, que és ara polèmic perquè l’antic govern de ?? no els hi deixava escriure en català, no? No els hi deixava ni aprendre català. Per tant, una cosa és el sentiment

i l’altre és la raó. Diguem-n’hi que a nivell de sentiment jo aquesta identitat la he tingut sempre i a nivell de raó ha sigut a través d’aquests 40 anys d’injusticies que jo he vist

que no hi havia altre camí que l’independentisme. Perquè quan a mi em parlaven i encara em parlen ara 4 penjats de tercera via, jo dic: però bueno, a veure, com es pot pactar amb un PSOE

que ens ha trait les vegades que li ha convingut. Els que tenim memòria ens enrecordem de Zapatero que va dir: aprovaré l’Estatut que surti del parlament de Catalunya. Mentida.

Del parlament de Catalunya va passar al congrès dels diputats, del congrès dels diputats va passar al senat i el maleït diputat Alfonso Guerra va ? ferint-nos enormement la nostra autoestima

Es va ventar de que li havia passat el Ribot. El qual es grossisim. I a partir d’aquí encara el posen al tribunal Constitucional que l’acaba d’afinar. Nosaltres l’estatut que tenim ara, no l’haviem votat

La població de Catalunya no el va votar a aquest estatut. És un estatut impossat, estem en plena dictadura. De què coi es queixen? Què és el que no sabem entendre?

Pregunta

A veure, perdona, això ja es va aigualir quan van fer café per tothom. Aquí hi havia tres regions amb capacitat d’autonomia històrica.

Una era Galicia, amb tots els meus respectes, que tenen el gallec com a llengua pròpia, l’altre eren els bascos i l’altre erem els Catalans. Els polítics i els jutges

han tingut la gosadia de saltar-se el diccionari. Perquè els jutges del Tribunal Constitucional, con que l’estatut andalús no els hi ha anat a parar a ells perquè no va haver-hi un Mariano Rajoy que l’impugnès

Sinó que el que va impugnar va ser el català, resulta que l’estatut d’Andalusia reconeix Andalusia com a nació, no t’ho perdis. I Andalusia no té llengua pròpia

En canvi Catalunya que té llengua pròpia estava reconeguda com a nació en el preàmbul de l’estatut i el TC se’l va carregar.

És a dir, que no atenen ni al diccionari. Són gentussa. Que no atenen ni al diccionari. Per tant, perdona, aleshores aquí, on som? D’aquí que s’hagi dit prou.

Fins aquí

Pregunta

A veure. Jo com et deia tinc 73 anys, ja ho he fet casi tot. Em sento ja amb capacitat de poder fer el que em sembli perquè poques coses que no hagi volgut reivindicar, ja no ho he fet

I estic en el punt en el que penso que si jo estic una mica satisfeta de la meva trajectòria, és perquè he sigut una persona coherent. I en aquest pais t’he de dir que la coherència és un peatge

és un peatge que es paga. I jo ja l’he pagat. Jo ja l’he pagat. L’he pagat amb fracasos i l’he pagat amb moltes altres coses. Però ara a l’edat que estic i on he arribat

no vull deixar aquesta coherència. I aquesta coherència fa que jo ara defensi el meu pais, ja que és la darrera cosa que em queda per defensar en aquesta coherència meva

I el que jo no faré és a la meva edat i en la meva situació doncs fer política. Ja he tingut ocasions per entrar-hi a la politica i ja he tingut amics que em volien estirar

Però saps què m’ha dit sempre el meu marit? Què és qui he tingut al costat. Que jo no tenia caràcter per fer política, perquè dic massa el que penso.

I que els polítics han de ser hipòcrites i anar per sota i no sempre per sobre i jo això no ho ser fer. Per tant, escoltant el meu marit, no hi he entrat en política i ara no ho faré en les meves velleses.

per tant, jo sóc activista des del punt de vista social, col·laborant amb el que bonament puc. Quan va haver-hi el 9N, doncs jo a la NC, ??, vaig col·laborar anant al gabinet de premsa

fent premsa internacional, amb el que jo vaig poguer. I si ara demanen voluntaris pel Referèndum doncs jo també estaré a la llista de voluntaris. Quan hi va haver-hi les impugnacions que hi va haver-hi

Jo vaig fer la meva carta al Fiscal General inculpant-me de que jo el 9N havia nat a votar i havia fet de voluntària i tal. I no m’han contestat però jo doncs sóc aquí per ajudar al meus pais i sobretot deixar-lo sanejat tant de gent corrupte

com de diners a la meva neta, que només en tinc una i la generació que em ve al radera. Els meus fills en aquest moment tenen que treballar i altres mals de caps. Per tant som la gent de la meva generació

aquells que ens podem dedicar en això. I que hem de fer-ho

Pregunta

A veure. Com et deia, la societat es basa en les seves costums. I és evident que jo en aquella època vam viure una etapa molt patriarcal

i a més a més les mares no explicaven com ara la sexualitat a les filles o els hi explicaven les coses sinó que les dones arribavem a l’adolescència o la joventut amb força ignorància

Després, no hi havia els invents que hi ha ara. Com els anticonceptius o l’educació sexual que es fa inclus a les escoles. Per tant, jo crec que era una societat arraigada en costums molt antigues

I el que fa a la legislació, no hi havia divorci, per tant la dona com et deixa no podia nar ni de viatge amb els fills. Evidentment els mitjans no se’ls hi deixava fer fotografies de gent despullada

Per tant, és evident que hi havia una repressió. Però una part de repressió era amenada pel règim franquista que hi havia i l’altre era perquè ja estava arrelada a la societat.

perquè la societat doncs tenia unes costums conservadores i no havia fet un gir, només et diré que jo per exemple amb el meu primer marit, anavem a Perpinyà a veure películes eròtiques si voliem

haviem d’anar a Perpinyà. Aquí a Barcelona no hi havia. Último Tango en Paris la vaig veure a Perpinyà i d’altres que no recordo. Aquí no hi havia aquesta possibilitat.

Pregunta

Uf. L’església catòlica evidentment era catòlica apostòlica i romana. I és evident que a l’esglèsia el pitjor pecat era el sisè manament. Que era el referent a la sexualitat

I doncs exigia perquè preparava les parelles per casar-se, era obligat anar-se’n a preparar abans de casar-se i per tant els hi exigia la virginitat i totes aquestes coses

I el que no… però, què t’he de dir. Després la gent ja anava veient , no sé. L’església els primers anys, com et deia l’educació religiosa als primers anys del franquisme sí que estava molt arrelada.

però després ja en els últims anys ja hi havia una certa separació. La gent ja anava veient que l’església no era el camí perquè sobretot , l’església no ha estat coherent.

No ha estat coherent. Jo per exemple et diré que quan jo em vaig separar l’any 76, no existia el divorci. Existia en canvi la separació canònica. És a dir, a través de l’església

però només la podien fer els rics perquè a l’època et demanaven 100,000 pesetes. Es clar, això si em dius a mi que això és coherent amb una església catòlica, apostòlica i romana. Doncs jo he de riure

He de riure. Ho entens? Per tant, després, una altra qüestió. Per fer aquesta separació canònica, et demanaven una sèrie de condicionants que no eren ètics.

perquè per exemple et demanaven doncs que tu demostresis que t’havies casat ja condicionada, és a dir, que per exemple havies tingut algú a la familia que havia fet de casamentero, de celestina

i això és molt fort perquè ?? veritat o no ho era. Saps què vull dir? Després una altra cosa que a mi em semblava gravissim que a partir d’aquí jo vaig decidir que no demanava mai la separació canònica

que era com que l’esglèsia no vol mai cedir res de res, els teus fills no eren fills legitims perquè si l’església et diu que el teu casament no ha estat legitim, perquè te l’anula

perquè no és com el divorci que el tira enrere, l’esglèsia l’anula. I no és el mateix tirar enrere que anular. Llavors, com l’esglesia te l’anula, et diu que els fills que tu has tingut no són legítims, són fills naturals legitimats

i això em sembla tan aberrant, que jo quan vaig llegir això vaig dir, entre les 100,000 pesetes que no tinc i que em demaneu això, oblideu-me. Jo la separació canònica no la demano. La meva generació ha viscut una mica de tot

I jo d’alguna manera aquest tipus d’experiències són quan les analitzes les que et sents satisfeta, que dius bueno, de munt de tot, jo he sigut coherent. Dintre del que jo he cregut