EN | CAT | ES

Entrevistat el 5 de maig de 2017 a la sèrie de documental Catalunya Barcelona.

Vaig néixer al 72, per tant Franco encara era viu. El que passava amb Franco es que el català era una llengua prohibida i els noms catalans no estaven permesos.

Quan els meus pares em van donar la vida, van posar-me el nom d’Arnau, que és un nom català. El fet de dir-me Arnau estava prohibit, i llavors al anar-me a registrar no vaig poder registrarme com a Arnau i em vaig registrar com a Arnaldo, que es la versió castellana d’Arnau.

Quan Franco va morir el 75, la primera cosa que van fer els meus pares és anar a cambiar el meu nom al registre perquè em tornés a dir Arnau, que és el meu nom original, que és com em dic.

That’s quite the reaction to the death of Franco, do you have any anecdotes of things that people did?

Anecdotes d’aquesta epoca. És curios, perquè a la mort de Franco, aquí a Barcelona hi va haver una grandíssima manifestació. I jo, que tenia 3 anys, vaig anar amb la meva tieta, la tía Paquita, i encara tinc fotos de la meva primera manifestació amb tres anys que segurament te molt a veure amb aquest esperit Català de juntar-se, manifestar-se, anar en contra de l’opressió.

Jo de petit ja vaig anar-hi, amb una estel·lada, una bandera catalana. Tot i que no m’agraden molt les banderes, ni unes ni les altres, però ja de petit em van empènyer a portar-la.

Va ser una explosió de lliberació, la gent festejava, la gent s’emborratxava per el carrer, tot i que hi havia el perill de, després de la mort de Franco, que instal·lés un nou dictador.

De fet hi havia el substitut, que era Carrero Blanco, estava preparat. El que passa que ETA el va eliminar amb una bomba sota el cotxe.

And just a little more about you, what is your occupation and/or your passion? Which I assume in your case is the same, but maybe not.

La meva feina i la meva passió són les mateixes. Em dedico al teatre, tot i que la linia és una mica complexa, perquè no es només el teatre, crec que és l’art, en definitiva.

Poc a poc suposo que vaig adonant-me que el teatre es un mitja per apropar-me a l’art i potser la bellesa o a la recerca d’un tipo d’humanitat. I l’eina que tinc jo és el teatre, és el que em permet poc a poc conèixer a la gent i conéixer a les persones, conéixer a mi mateix i comunicar-me amb elles a través d’històries o a través d’accions.

I el teatre és una de les eines que conéc més i que porto més anys practicant. És la meva passió, és el meu ofici,

And in what part of the city did you group up? Has it changed since then?

Vaig crèixer principalment al barri de Sant Antoni o al barri de Poble Sec. És curiós, els primers anys vaig viure a Sant Antoni, al carrer Urgell, a casa dels meus avis.

La cosa més curiosa de la meva història és que els meus pares van fer-me o van tenir-me sent molt joves, la meva mare tenia setze anys i el meu pare en tenia vint-i-un, però ells ho van fer amb la intenció d’així alliberar-se the casa i marxar de casa.

No va ser un accident, segons ells i altra gent que conec. La seua idea era lliberar-se de casa, però em van tenir i no va passar allò que volien, vam acabar vivint a casa dels meus avis, a casa els pares de la meva mare, on viviem 7 persones en 45 metres quadrats.

Vam viure així durant tres anys. Segurament allà, ja de petit es veia una mica la meva inclinació artística perquè ballava i cantava tot el dia, estava tot el dia de festa, de festa, de festa.

Després amb tres anys vaig venir al Poble Sec. Justament vaig venir al pis on visc ara, que és un pic de lloguer de renda antiga, que encara mantenim a través del meu pare, i aquest está en el Poble Sec. Primer Sant Antoni, després el Poble Sec, i després, quan tenia onze anys, vaig tornar a Sant Antoni, però que és res, a tres minuts d’aquí vaig creuar la frontera, que és el paral·lel, i vaig anar a Sant Antoni al carrer Manso, que es diguésem el pis de la familia.

I alhora l’escola la vaig fer a Montjuïc, que és Sant Antoni, a l’escola de Bosc que hi ha al costat de la fundació Joan Miró.

Amb tot el que diuen la montanya olímpica o ara és la montanya del teatre, tot és simbologia bastant divertida.

As I know, Sant Antoni represents this area of Paral·lel, the are of big theatres, and where the national theatre of Spain comes, you’ve got Sant Antoni which is the hipster neighborhood, which has become really popular, it’s very famous for tourists but I think natives don’t cross it very much. How has that changed, either since Franco’s time or since when you where young?

La veritat és que aquests barris han canviat molt, sobre tot la zona … bueno, tant Poble Sec com Sant Antoni. És curiós perquè per a nosaltres era un barri popular, de fet era un barri popular, jo anava a una escola pública, on vivien a la montanya gitanos en caravanes. Però amb les olimpíades els van fer fora.

Per exemple el carrer Parlament, que és a Sant Antoni però s’ha convertit en el carrer hipster per excelència, era per nosaltres el carrer de l’orxatería, el carrer de l’orxateria Sirvent, nosaltres anavem allà només per comprar orxata.

Ara s’ha convertit en un carrer on et fas la barba, on vas a sopar a llocs cools, on hi ha una llibreria super enrollada; i al Poble Sec està passant una mica el mateix. Crec que està passant una mica a Barcelona, s’està convertint en una espècie de parc temàtic turístic.

I els barris populars, els barris on la gent sempre ha viscut, comencen a haver ‘cleaners’, rentadores públiques, que és el primer símbol de que extrangers amb més poder adquisitiu están ocupant Barcelona d’alguna manera.

Per nosaltres és un gran canvi, perquè els carrers del Raval, per exemple, jo anava a comprar discos del David Bowie de petit, quan tenia dotze anys o tretze, ara s’están convertint en una espècie de locals de moda supercool. I s’ha perdut una mica aqusest ambient, no?

Però suposo que tots som víctimes, jo mateix sóc víctima d’això. O també propicio això.

I a part la part teatral, que sempre ha estat un barri teatral, perquè el Paral·lel era una de les artèries del teatre comercial. Però després, sobretot a Montjuïc tenim tota la part aquesta del lliure, del mercat de les flors, on hi ha un teatre d’autor pseudo comercial, hi ha l’insitut de teatre, que és la gran universitat de teatre.

És un barri que es transforma molt, les olimpíades van fer un canvi radical, sobre tot al Poble Sec. Les olimpíades van ser una bestialitat.

Jo estudiava a una escola i jugava a futbol en un equip, i per anar de l’escola al camp de futbol, creuava per un camp on hi havia gitanos. Jo havia de correr perquè els hi teniem por, perquè eren una mica diferents, no?

Al 92, sobre el 90, van tirar to allò. Van convertir-ho en un barri molt modern. Van construir uns estadis super xulos, les piscines municipals, que tenen unes vistes precioses de la ciutat,el teatre grec el van remodelar…

Barcelona és una ciutat en constant canvi, que es mou a cops. Es mou en impactes. Les olimpíades van ser un, le fòrum de les cultures va ser un altre, i es van generant grans canvis.

Jo sé per la meva àvia, tot i que la meva àvia va nèixer just aquell any, el 28 va ser la segona gran exposició universal. Que és a la que li devem la plaça Espanya, i tota Maria Cristina i les torres venecianes. Va ser això, va ser un altre evento que va fer que Barcelona canviés.

Nosaltres com a part del barri veiem aquests canvis constantment.

Something you said that I found interesting is that you used the word ‘victim’ and since a lot of these questions have to do with the time when the Catalans were victims of Franco, you could say they were cultural victims of Franco, and now you’re talking about a different kind of victimisation? I wonder if that’s as a Catalan as well or you consider it a different kind of victim.

Quan parlo de victimes, jo parlo més d’una victima global. Jo no em sento una victima de l’Estat Espanyol, tot i que crec que l’estat Espanyol comet molts errors, perquè no considera les sensibilitats diferents que hi ha en una nació.

Crec que Catalunya té una identitat pròpia, evidentment, tenim una llengua pròpia, tenim unes tradicions pròpies.

Jo no crec en els nacionalismes, per tant m’és igual ser Català o Espanyol que Anglés Americà o Europeu, no té molt de sentit, però el sentit el pren quan sents que estàs perdent la identitat.

Jo crec que no només nosaltres, que el món està perdent la identitat davant les grans corporacions. Jo crec que les grans corporacions són les que propicien que ens convertim en víctimes d’un sistema.

És un sistema que la predil·lecció és l’explotació, és el diner ràpid i el oblidar que hi ha gent, que hi ha històries, que hi ha persones, que hi ha families, que hi ha individus que intenen viure en un món d’una manera digna.

Llavors les corporacions, més enllà de les nacions grans com Espanya, són les que estàn propiciant que ens convertim en víctimes d’aquesta especie de, com deia parc temàtic barceloní, no, que és una bèstia absoluta del turisme.

Més enllà d’Espanya que també comet errors, com comet Catalunya, com comet Barcelona, com comet tothom.

Però sí que sóm victimes d’una espècie de… Som victimes de tenir una ciutat privilegiada. Una ciutat que es viu molt bé, té una temperatura molt bona, es menja molt bé, és una ciutat que no es gens pobre,tenin en conte la crisi és una ciutat que encara aguanta, segurament per aquesta part turística.

I això fa que la gent vulgui venir a Barcelona, és una ciutat que desde fa anys és en ebullició, s’ha de veure fins a quin punt és una ebullició profunda, però jo crec que no hi ha d’ebullició profunda, ni Londres ni Nova York són ebullicions temporals, però Barcelona està en aquest moment. Llavors la gent vol venir, i s’ha genera una espècie de brutalitat

És veritat que jo quan vaig per l’estranger, no dic que sóc Espanyol, no dic que són Català, dic que soc de Barcelona. Això indica molt també l’orgull que tenim sobre la ciutat, però alhora som victimes d’aquesta ciutat. Bueno, quan soc a Barcelona dic que sóc de Poble Sec. És una manera de minimitzar i localitzar-me.

What did you do for fun as a child?

Quan era petit, de les coses que em divertia més, sobre tot evidentment jugar a futbol. Aquí a Barcelona jugar a futbol és gairebé una religió.

Però com que de petit era una mica gamberro, encara ho soc crec, llavors eh… Jo em dedicava a baixar de Montjuic, justament del barri de Sant Antoni o el districte de Sants-Montjuic, i el que feia era recollir cireres bordes, o sigui cireres que no es poden menjar perquè fan mal, i jo em dedicava a tirar-les a la gent. Però a tirar-li sobre tot a la policia.

Ja tenia aquest sentit rebel, de petit, que segurament ten molt a veure amb la meva família, te a veure amb l’ambient on vaig crèixer, te a veure amb un ambient també de rebuig contra l’autoritat, que té molt a veure amb el sentit Català segurament, tornant a aquesta idea que penso que els catalans, en general, desconfien molt de l’autoritat, i sobre tot desconfien de les autoritats en uniforne. Perquè l’autoritat en uniforme, durant Franco, va estar molt establerta, i això generava una certa violència.

I jo em dedicava a això. Tinc una anècdota molt divertida de una de les vegades que vaig tirar, vaig agafar taronges grosses podrides. Llavors passava un cotxe de policia i li vaig llençar. La finestra estava oberta, va picar a la finestra, i es va petar la taronja i li va caure tot al policia a sobre. Jo vaig escapar corrents i no em van agafar.

Però dos dies després va venir la policia a l’escola i em van venir a buscar. També era divertit perquè no estava a l’escola perquè havia fet veure que estava malalt per no anar, vull dir que es va fer encara més gran. Quan em van agafar, evidentment no va passar molt però a l’escola em van fotre bronca i tal. Quan vaig explicar-los-hi als meus pares perquè ho havia fet, la manera de justificar-me davant del meu pare va ser: “És que els polis són del Madrid.”

Era una manera d’escapar-me jo no sabia si els polis eren del Madrid o del Barça, però sabia que el meu pare, sent molt del Barça, jo li deia això i estaria més lleuger. Bueno, que la bronca va ser igual de forta. Pero bueno, era una manera d’escapar.

També aquesta dicotomia Madrid-Barcelona i autoritat-poble ha estat aquí sempre present. En el meu cas, molt fortament.

Did your parents or other relations tell you stories of their lives in the 1960s or earlier life under Franco? Can you tell us about it?

Sí, històries sobre l’època de Franco abans que jo nasqués en tinc unes cuantes, sobre tot de les meves avies. Jo tinc una familia mixta, de fet soc un Xarneu que diuen, perquè sóc de mare Catalana i de pare Espanyol, de Cuenca. Als tres anys vivia aquí però els meus avis son d’un poble molt petit de Cuenca, al centre d’Espanya.

El meu avi patern va lluitar contra Franco, va lluitar contra Hitler. Va estar a un camp de concentració, bueno de refugiats, Arles, al sud de França. Llavors ells van anar fugint de tot arreu.

A casa dels meus avis, a l’Hospitalet, quan es van instal·lar a Barcelona o a Catalunya, de fet vivien a l’Hospitalet, encara viu la meva àvia. Allà tot el dia hi havia convidats, els meus avis llogaven habitacións per poder sobreviure. I per poder comprar menjar i per d’això.

Llavors tambè històries de la meva altra àvia, l’àvia Catalana, diguem. La meva àvia catalana tenia un germà que es deia Adolfo, curiós aquest nom, que va haver de fugir, i va acabar a Argentina, que després des de que la meva àvia tenia vint anys, va deixar de saber res del seu germà.

Perquè va haver de marxar a Argentina i mai més no en va saver res fins fa no molt, va poder contactar amb els fills del seu germà, i fins i tot amb algún net, que viuen a Argentina.

Llavors històries moltes, del racionament, les targetes de racionament. Després de la guerra com que no hi havia menjar tots anaven amb la targeta de racionament per demanar menjar.

I les mil coses que acavaven fent, desde matar coloms per poder menjar, desde treballar amb coses curioses.

També m’ha explicat moltes vegades la sensació dels bombardejos, la meva àvia catalana diguem, les dues es diuen Maria, m’explicava, m’explica encara, quan sentia les bombes o sentia les alarmes, com s’amagaven a sota el metro, a dintre el metro, i estaven allà hores, alguna vegada més d’un dia, perquè Barcelona va ser una ciutat que van bombardejar molt.

Evidentment va ser de les últimes en caure. Barcelona te una tradició anarquista, Catalunya en general, Anarquista molt forta; i es clar, Franco i l’anarquisme no es portaven molt bé.

Llavors els atacs de Barcelona eren molt constants, llavors la meva àvia s’amagava constantment amb la família. M’explicava com la seva mare, perque el seu pare va haver de fugir i va morir fora també, la seva mare va aixecar una familia amb tres fills, treballant de qualsevol cosa i intentant tirar endavant una familia.

Sí, coses concretes són aquestes.

[pausa]

You were a toddler when Franco died, quite young between a period of uncertainty between his death and the signing constitution. Did you have a sense that big important changes were occurring even though you were that young?

Vaig viure els canvis en la meva pell i en l’ambient. És una cosa, que aquests canvis constants de poder votar; jo era molt petit quan a Espanya es va poder votar, però ho notaves en l’ambient. Vaig sentir clarament el fet de poder votar, el fet de la mort de Franco només per la manifestació, el fet del cop d’estat.

Va haver un cop d’estat del Tejero, van intentar fer un cop d’estat els militars, que es van aixecar contra la democràcia. Eren les reminiscències militars de Franco, que encara continuen. Però en aquell cas es van aixecar, es van sublevar, van intentar ocupar les corts espanyoles.

Jo això ho recordo perfectament, estava a l’escol·la i va ser un moment de tensíó total, perquè, nosaltres no entiem ben bé perquè erem massa petits, però sabiem que si això tiraba endavant s’enfonsaria tota la llibertat que creiem que haviem assolit.

També recordo exactament el canvi que va haver d’un partit centrat, els socialistes, l’entrada de Felipe Gonzalez, que va ser l’any 82. No, el 80. També recordo el 82, que hi va haver el mundial de futbòl. Un altre event que també va canviar la ciutat.

A més jo vaig tenir la sort d’anar a l’inauguració. He tingut molta sort o curiosament he estat a tots aquests events, tant a les olimpíades també a l’inauguració, però aquí treballants;a lo altre com a espectador.

Van ser moments d’una cronologia històrica bèstia, jo crec que vaig viure moments bèsties tot i que en molts d’aquests moments no era conscient d’el que passava però en l’ambient es respirava ai, ai, ai que torna Franco, o tornen els fraquistes.

Que bé que arriba la llibertat, l’arribada dels socialistes per molta gent va ser un moment absolutament alliberador. Ara fan pena els socialistes aquests. Però bueno, en aquell moment hi va haver moment de llibertad.

També recordo perfectament un referèndum, ara que es parla de referèndum. Va haver un referendum sobre l’OTAN, sobre la NATO que diuen els americans. Sobre entrar o no a l’OTAN. Recordo perfectament el moviment per no entrar i el moviment per entrar, i com els socialistes van començar ja la seva derivació cap a un socialisme no tan socialista i van apostar per entrar a l’OTAN, llavors Espanya va entrar a l’OTAN per un referèndum.

Ara que es parla de referendum, estaria bé parlar d’això, recordar que ja es va fer un. Recordar que es una eina completament democràtica, no ens hauria d’espantar. Estiguem d’acord amb la independència, no parlem de votar? Votem, perquè no.

Recordo perfectament les olimpíades perquè jo treballava. El Fòrum de les Cultures que va ser un invent que van intentar, però que va fer una transformació d’una part de la ciutat grossa, on també hi vaig treballar, vull dir que he estat en llocs curiosos i els he pogut viure de primera mà. Segurament tot els hem pogut viure, pero jo treballant, per sort o per els diferents oficis que feia, al moment vaig poder estar allà.

I don’t know if it’s interesting for Todd or not, but now that you’ve mentioned referendum, there’s the referendum coming up in september, can you just explain really quickly what it represents?

La idea del referendum sobre convertir-se en un estat independent o no, crec que va més enllà del fet de ser independentista. Jo no em considero una persona independentista en el sentit, bueno, o sí, no ho puc dir.

Però no parlo d’independentisme com a independentisme de Catalunya, jo crec que l’independentisme o sentirse capaç de canviar les coses ha d’estar sempre. Qui no vulgui canviar les coses per mi té un problema.

Llavors el fet de que un país com es Catalunya, perquè en certa manera evidentment és un país, no oficial però ho és per tradició, ho és per d’això, ho és per llengua, per cultura; vulgui decidir sobre el seu futur em sembla absolutament positiu i necessari.

Una altra cosa és el que votaré jo. Potser voto que no. Però crec que s’ha de poder votar i s’ha de poder demanar la veu del poble. Perquè la veu del poble és vital per entendre que és el que volem.

Jo no vull votar contra Espanya, perquè no vull votar contra res, vull votar a favor de construir una cosa. I a part, part de la meva família és Espanyola, per tant no lluito contra ningú. Però si que crec que el dret a votar és important. Per desgràcia crec que no vivim en una democràcia en cap lloc del mon, però bueno, en aquest cas encara menys.

For someone in the USA that doesn’t know about Catalunya, can you explain in two or three sentences what the referendum in september is about?

El referèndum de septembre, el que proposa principalment és decidir si continuar o no lligats a la nació Espanyola.

Això és la part legal. El que representa per molta gent és el fet de poder decidir sobre el seu propi futur, i per una persona com jo, que no és independentista però creu en la justicia social, crec que és una oportunitat per delimitar i per tenir més control de la justicia.

És per això que jo tinc un dil·lema intens sobre el votar una cosa o una altra. No crec que la independència perque crec que els estats millor siguin oberts, però si crec que un control més obert de les institucions, permet una millor repartició dels bens i de la justicia. I un millor control. Hi ha corrupció a Espanya, Catalunya, Estats Units, Itàlia, França, a tot arreu. Ara, tenir l’ull a prop t’hauria de permètre poder-ho controlar millor. Jo crec que aquesta és una de les eines.

Can we go back to the olimpics? Which you worked at. It brought many changes to Barcelona, some good, some bad. How did Barcelona change and what were the effects in your eyes?

Jo crec que hi ha un efecte preolímpic, que és un moment que jo recordaré sempre, que és l’efecte orgull barceloní. Jo tenia catorze anys quan el COI va assignar Barcelona com a propera seu de les olimpiades. Jo estava a l’escol·la, a l’escol·la del bosc, i no es va poder fer classe. Estavem tots tan contents, que cantavem i cridave per l’escol·la. Estavem exultants. Jo crec que poques vegades he sentit una energia tan bèstia i tan espontània en la gent.

Evidentment això ve de tota una preparació i de tot un sentit de ciutat gros. I això va crear un orgull barceloní. Com deia, molts barcelonins diem sóc de Barcelona, no soc català o soc Espanyol. Soc de Barcelona. Aquest moment va ser un moment grandíssim.

Després, tota la transformació de la ciutat, en molts casos en positiu, s’ha de reconèixer. Barcelona crec que te un sistema de metro molt bo, té un sistema de transports molt bó, i es deu molt a aquest d’això.

Certes modernitatzacions de barris o actualitzacions, però també a perdua d’una mica de tradició. Que això també és la part negativa. Això que et deia dels gitanos que vivien en cabanes els van treure de la ciutat o els van apartar a llocs diferents.

Va ser una mica un aparador: mostrant les coses dones però amagant les dolentes, que és el que passa en aquestes coses. També va generar molta feina, jo vaig treballar d’informàtic a Barcelona perquè en aquell moment jo estava estudiant informàtica. Llavors feia el meu primer any d’informàtica i ja em van agafar, només perque hi havia necessitat d’això.

Jo crec que la cosa més important positiva és l’orgull ciutadà i la modernització del d’això.

També és veritat que hem de pensar que Barcelona va ser la primera gran olimpíada on hi va haver voluntaris. Però la massificació de voluntaris era enorme. Les olimpíades de Barcelona es van aguantar per els voluntaris. Estava ple, jo era voluntari. Però com que em van contractar vaig haver de deixar de ser voluntari perquè estava contractat, treballava per a les olimpíades. Però si no hauria estat com a voluntari.

De fet, feiem cursos de voluntariat: de com ajudar, de com estar, a diferents llocs. I va ser un moment molt gran. Jo el vaig veure desde voluntari abans i com a treballador. L’orgull barceloní va ser molt gran.

I a més van ser unes olimpiades que, en el mon, es van veure com unes de les millors olimpiades que s’havien fet mai. La inauguració de les olimpiades de Barcelona que va fer la Fura dels Baus, una companyia amb la que jo després vaig treballar com a actor i també com a co-director, va ser una bomba.

Ara totes les olimpiades fan aquestes presentacions, però la primera va ser Barcelona. Amb aquesta tradició de teatre de carrer. Aquí es va unir les tradicions de teatre català, i això va ser interessant. Teatre de carrer, correfoc, castells, tot això es va mostrar. Amb la seva mediterraneïtat, i això va ser molt maco.

Catalan modernism has touched a bit all the arts. What is Catalan modernism in relation to theatre and does it still endure in the theater written and performed today?

Si parlem de modernisme aquí, i sobre tot a Barcelona, però a tota Catalunya, entra la figura de Gaudí, no?Dintre del que és, és el gran vanguard català, sobre tot barceloní. El modernisme és el pretext, de fet llegia fa poc en el país, un mitja estatal, que la Sagrada Família és el museu-monument de tota Espanya, més que el museu del Barça o del Madrid.

La Sagrada Família que és una catedral enorme. Però l’efecte és increible. És tant així que una de les coses curioses quan llegeixes història i segueixes una mica la història de la teva ciutat, és que duran el període del franquisme, una de les coses que va fer el régim franquista, era d’alguna manera amagar aquesta joia arquitectònica que teniem.

Barcelona és una ciutat Romana. De fet fenicia també una part. Però el més important que tenim, el que més crida l’atenció, el que ens fa diferents al mon, es Gaudí. És el modernisme, i Gaudí com a gran exponent. Després ja Domènech, i Cadafalch, i Jujol i altra gent. Però el modernisme és el que fa de la ciutat una cosa especial

Franco, d’alguna manera – no Franco, però els seus secuaços, amaguen aquesta joia. Perque Barcelona és un pol molt potent econòmica i culturalment Espanya, i amagar-ho fa que sigui menys potent. Clar, quan Barcelona s’obre i comença a recuperar el modernisme, fa que això s’impregni.

I amb això vaig al teatre. El modernisme i Gaudí, sobre tot aposten per l’origen de la terra, tot aquestes escultures molt arrelades, que formen formes terrenals, de pedres, roques fulles.

Te molt que veure amb la nostra tradició mediterrània. Jo crec que Barcelona no és una ciutat espanyola ni catalana, és una ciutat mediterrània. És una ciutat que te el mar, que és un dels altres efectes que no he dit abans de les olimpíades, es va publicitar molt, però es cert que a través de les olimpíades Barcelona es va obrir molt al mar.

Perquè Barcelona, quan la época de Franco es va construir d’una manera mal feta. Bueno, com totes les ciutats de fet. Primer hi havia les muralles mitjavals, les van tirar, però se va construir malament. A part de l’Eixample, que és un gran efecte de planificació brutal, l’Eixample és planificació ciutadana perfecta. La resta no estava ben planificat.

Amb les olimpíades, Barcelona s’obre al mar. Llavors ara que nosaltres gaudim d’anar al mar fàcilment, no era tan normal. Fins i tot per mi, jo vivia en una ciutat de mar però no era tant…

Jo anava al mar però anava lluny, no anava a Barcelona. Ara, fa anys, puc anara Barcelona tranquil·lament, no hi ha problema. Es va obrir, es van netejar les platjes, es va obrir al mar.

Que vol dir? Es va obrir al mediterrani, crec que s’obria a una tradició que és nostra, que es la del mar, la de la natura, la del vent, la de l’aigua, la de la roca picada contra l’aigua. I això és molt modernista.

Això també, en l’art nostre hi és. En el art visual, el pictòric, i en el teatre crec que també, en aquesta espècie de teatre més orgànic, més de l’entranya. Un teatre més viscut desde una història profunda, perque clar, el mediterrani és l’origen de la història occidental, amb els grecs i després nosaltres, que els grecs també van estar per aquí.

Per tant tenim una tradició molt mediterrnània en la cultura i en l’art també. Aquesta cosa més volcànica, diguem. Encara que als catalans ens diuen que som freds, al costat d’altres espanyols, però tot i això hi ha un volcà dintre, hi ha una terra, hi ha un aigua, hi ha una sorra, hi ha una cosa volcànica, que és molt el modernisme.

Can you speak to the history of street performances, which you already started to do? And how it’s changed in the last twenty years.

A Catalunya hi ha dos tipos, bueno, hi ha més, però la tradició teatral catalana ve molt de pastorets i amateur, i també ve molt del teatre de carrer. Teatre de carrer son correfocs, fins i tot podriem dir que manifestacions com els castells són un even quasi teatral, perquè és una construcció arquitenctònica feta d’homes, i això parla molt també de l’esperit català.

A finals dels setanta, principis dels vuitanta, amb aquesta obertura democràtica de les nostres institucions i del nostre país, va permetre que certes companyies que feien un teatre popular obrisis les seves fronteres.

Parlo de gent com la Fura dels Baus, clarament, però també parlo dels comediants, que fan un teatre de carrer i d’animació també molt curiós, també els joglars,amb la seva crítica política.

El que van fer va ser utilitzar la tradició pura nostra, i portar-la al carrer. De fet la Fura dels Baus eren una gent d’un poble de Mollet del Vallés, que tenien la tradició de fer teatre de carrer. Feien els dimonis, correfocs… I això es va convertir en un mitjà d’expressió i artístic. Però que no estava exempt d’una crítica política, de una obertura.

Crec que el teatre català ha perdut pistonada, perque no lluita contra res. S’ha aburgessat una mica. Crec que el teatre a Madrid té més punch perquè a Madrid fa massa temps que tenen uns governs molt reaccionaris. Llavors, la reacció contra la reacció genera art.

Y nosaltres ens hem aburgessat desde el punt de vista de lluita. Llavors ara la lluita és sobre aquest tema de la independència.

Crec que està molt lligat el teatre de carrer a això. Crec que les manifestacions, per exemple de les estatues de les Rambles, que s’han convertit en una espècie de marca registrada, però van néixer d’una necessitat. I després es van convertir en una marca registrada, i després van començar a prohibirse.

Perquè també durant una época aquí a Barcelona hi va haver un govern molt conservador o conservador, i el que va fer, va anar eliminant tradicions que apostaven per la llibertat. L’art és una eina de llibertat, i clar, certs règims no la permetran.

Llavors, tot el que sigui carrer, i apropar el teatre o l’art al carrer, i per tant el pensament al carrer, poc a poc s’ha anava eliminant.

Crec que ara estem en un moment on pot tornar a resurgir. Crec que és un moment bo perquè hi ha condicions d’ajuntament que permeten potser anar una mica més enllà.

I no fer només cara a la galeria. Les estatues de la Rambla van començar com una necessitat i una voluntat expressiva, i poc a poc s’han anat convertint en una marca registrada.

La gent que fa estatues a la Rambla fan tours per el món i són les estatues de la Rambla de Barcelona. I van al Canadà a fer un tour d’estatua de la Rambla. Treta del context és com fer un McDonald’s dels castellers, perd el sentit. Les estatues estan allà perque neixen desde una… Pero bueno, suposo que la necessitat de negoci és, llavors ells mateixos es converteixen en un negoci.

You can work as a sitter just at the bottom of la Rambla, right?

Si, ara només estàn al final de la Rambla. La Rambla se la van carregar fa un any quan van canviar les parades de animals i flors i van començar a posar xiringos que venen waffles i xapes del barça. La Rambla no era això.

Com a barceloni, s’hauria de crear una plataforma que fessin ponts per saltar la rambla, així no hauriem de veure-la. Quan jo de petit… però m’encantaria un pon així no hauria de veure-la.

Però no només per els turistes, sino per el que han fet les propies insitucions perque la Rambla es convertís en un parc temàtic, the waffle land.

Do you have recollections of the Liceu opera fire? And does it represent something different than what it represented before the fire?

El Liceu s’ha cremat dues vegades: una, quan jo estava viu, que va ser crec que el 95, potser? Jo justament treballava de monitor en una escola, i recordo el moment que es va cremar.

La gent deia, i potser no s’equivoquen, que el van cremar per fer-lo més gran. Perquè no podia crèixer, llavors el van cremar i ja van poder expandir, és una possibilitat.

També s’havia cremat abans el 1898, crec? Perque uns anarquistes havien posat una bomba contra els burgessia que anaven al Liceu.

Aquí tornem un altre cop a aquesta lluita de clases molt catalana. A Catalunya hi ha una gran burgesia, però també una gran obreria, gent obrera, per tant sempre hi ha hagut aquesta batalla.

El Liceu era un simbol claríssim de burgesia. Jo hi havia anat però amb l’escola a veure coses petites i justament un més abans que és cremés, és una cosa curiosa, vaig anar a veure una obra de Donizetti, i el més següent es va cremar.

Per tant el vaig poder veure abans i després. Ara hi anat algún altre cop, no molts més, però algun altre cop.

És un símbol de la burgessia en un barri absolutament popular. El liceu te la història curiosa; això ho se perquè com a actor he hagut de fer alguns tours del Liceu.

El Liceu estava col·locat al que es deia barri xino, que es el que coneixem ara com el Raval. Els senyors burgessos anaven a veure òperes amb les seves dones però a les mitges parts o abans, marxaven i se n’anaven de putes al costat, perquè els prostibuls estaven als costat.

Que eren prostibuls fets perquè quan arrivaven els mariners americans, anaven de putes al barri xino.

Llavors ells tenien o les prostitutes o pujaven uns carrers per sobre de les Rambles on tenien les seues amants, que tenien pisos pagats per ells. I una de les coses curioses que passava al Liceu és que quan els marits marxaven, les dones que es quedaven al Liceu discutien per veure quin dels seus marits tenia l’amant més interessant.

És una de les coses curioses que històricament s’ha sabut, que el burgés tenia una dona, un amant, tenien fàbriques, perquè hi havia una burgessia molt potent econòmicament a Catalunya, hi havia molta fàbrica.

Es va acabar de construit l’Eixample, es va acabar de construir aquesta ciutat esplendorosa, la ciutat dels prodigis que diuen.

I ells tenien això, una amant i les senyores es barallaven per veure qui tenie l’amant millor. Això era el Liceu, una gran metàfora de Catalunya, o de Barcelona sobre tot.

Can you talk to us about the important art places and theatres in Barcelona, and also about your theatre?

Barcelona és una ciutat tradicionalment teatral. Més que a Madrid, perquè a Madrid hi ha molt de cinema. Ara a Madrid hi ha molt de teatre, perquè és una ciutat que ha crescut i es enorme, llavors hi ha de tot.

Però Barcelona és i era una ciutat molt teatral, amb teatres històrics com el Lliure. Ara ja el Lliure és una institució, però abans era una cooperativa de gent que es va ajuntar i va decidir fer un teatre, i amb companyies com he dit abans la Fura dels Baus, Joglars, Comediants, Dagoll Dagom, Tricicle, la Cubana. Hi ha companyies de tot tipo que han nascut a Catalunya i a Barcelona concretament, o com a mínim han vingut a parar a Barcelona.

Hi ha el teatre Lliure que s’ha convertit en una espècie d’institució relativament alternativa, perquè venen coses de fora i el teatre que es fa no és nomes complaent. Com el teatre nacional, que hi ha un punt més complaent, més teatre molt ben fet però desde un punt de vista social o polític inocuo. És una cosa que ve a omplir un forat de necessitat de cultura per l’institució.

Després hi ha teatres comercials, hi ha un teatre que es diu Alternatiu, però que és menitida, és un teatre petit que el que fa es intentar reproduir estructures de teatre gran.

Hi ha altres teatres on poden succeïr coses interessants. Hi ha la Hiroshima aquí al Poble Sec, que es un teatre interessant, on passen coses curioses. Hi ha l’Antic Teatre, on s’intenten fer coses curioses. Però jo diría que el teixit teatral català o barceloní, és més de companyies, no d’espais.

Llavors hi ha tots aquests històrics i després hi ha les companyies, jo soc part d’una d’elles, que intentem fer un teatre personal, un teatre que parla de les nostres inquietuds.

Hi ha teatre que parla molt des de el jo, o hi ha el teatre que fem nosaltres, el teatre de l’Enjòlit, que formo part d’aquest acompanyia, i és una companyia que intentem fer un teatre social, un teatre de questionament, de apuntar a el que ens semblen coses injustes, o conceptes errònis segons el nostre criteri.

Llavors nosaltres, segons el que t’he explicat, té molt de sentit per mi ser part d’aquesta companyia. Te sentit històric, te un sentit d’haver nascut en una família que va lluitar contra Franco, que d’alguna manera va viure l’opressió, que de petit jo anava ja una mica rebel contra l’autoritat.

Llavors el teatre aquest té un sentit. I te també el sentit de comunió. I això és un concepte molt català. Jo hi ha coses que critico de l’esperit català, però si hi ha una cosa interessant de l’esperit català és l’esperit de comunió. L’esperit d’anar junts. Fins i tot amb gent que no t’entens gaire, que això és una mica una cosa conflictiva. Politicament succeïx.

I penso que per exemple el nostre cas som una companyia que fa deu anys que estém junts, i que encara estém allà, en un món que cada cop és més individual. Que cinc persones encara lluiten juntes és molt encorajador, sota el meu punt de vista.

I té molt a veure amb aquesta tradició catalana dels castells, tots junts, la sardana, tots junts. No és un ball de dos, no és un ball de tres, és un ball de cinquanta, és un ball de seixanta, és una acció de cent, i això crec que té molt a veure amb l’esperit català. És una cosa que crec que sí que rescato del nostre esperit, no és tant individualista. Hi ha una cosa de dir anem junts, anem. I en teatre crec que també passa. He barrejat coses, però.

Do you deal with Catalan identity, Catalan history, Catalan politics in your work?

El nostre teatre es qüestiona la nostra societat. Per tant la nostra més propera és la barcelonina, catalana, espanyola; tot i què apuntem al més general per parlar del concret, som una mica marxistes en això. O sigui, mirem el general però actuem a lo concret.

Hi ha una realitat aquí, però com deia abans no ens podem abstraure del món. Perquè nosaltres podem dir que l’estat espanyol ens nega la possiblitat de parlar en Català. Però el que està passant també és que els nostres restaurants també s’estan convertint en McDonald’s. I el McDonald’s no es una empresa espanyola, ni tampoc americana, el McDonald’s és McDonald’s, està per sobre de tot.

Llavors nosaltres parlem d’això també, d’aquesta globalització criminal que afecta a l’individu barceloní, català o poblesequé com jo mateix.

Parlem d’això, però també critiquem o apuntem o ens queixem de els institucions d’aquí que permeten que això passi, i de l’individu com nosaltres que permetem que això passi. No és només l’institució, és l’individu que permet que això l’afecti.

Llavors nosaltres parlem d’aquest món que està una mica matant la cultura particular i la societat particular, no sé si m’explico.

How supported are in Barcelona the arts and its artists?

És difícil de dir com una ciutat o unes institucions recolsen o no l’art. Jo he tingut la sort de viure a diferent llocs del món i em queixo molt d’aquí, que és el que haig de fer, haig de queixarme de que no hi ha prou suport per l’art, perquè mai hi haurà prou.

Segons el meu criteri, l’art és la cosa més important que és capaç de fer l’home. No la cosa que necessita més, necessita menjar, necessita metges, però el que pot generar l’home més important, la humanitat, l’home i la dona, és art. La cosa més enllà que som capaços de fer és l’art. Per tant mai hi haurà prou recolzament.

Però haig de dir, jo que estat a Anglaterra, Estats Units, França i Itàlia, més o menys, no estem tant tant malament. Però no n’hi ha prou. Evidentment França és un paradís en comparació nostra, però si em comparo amb Estats Units o amb Itàlia o fins i tot amb Anglaterra en algunes coses, penso que hi ha un recolzament relativament bò, tenint en conte els recursos.

Perquè si parlem d’un país com Estats Units, que te molts recursos, però no els serveix per la gent; o parlem d’Anglaterra que també en té molts, i tampoc els fa servir tant, perquè és per una cultura el·litista, no és per una cultura de baix, crec que no estem malament. Lo d’Itàlia és un festival que no conta, allò és una festa de cadascú fa el que vol.

Ara, crec que si aquí es recolza més l’art és perquè la gent es queixa, i ara torno a l’esperit de comunitat. Crec que la gent te un sentit de rebel·lió, de no acceptar el que ens donen.

Que això ve, segurament, de la nostra història amb Franco. Que jo vaig a aquests països i em diuen, “Ostras, que els catalans sou lluitadors” es que nosaltres, com a mínim la meva generació, encara recordem o encara hem viscut a la nostra pell el que és no poder-se dir Arnau, no poder no ser creient.

Jo no estic batejat, ara es normalisim i aquí a Catalunya és molt normal. Però en una època, havies de ser “español i cristiano” o “católico apostólico romano”. No ser-ho era una rebel·lió grossa.

Llavors jo em dic Arnau i no estic batejat i no soc creient. De fet soc agnòstic, no, directament ateu, clarament. No ser-ho, en aquella época, era una cosa de rebel·lió grossa. Per tant encara molts de nosaltres tenim aquest esperit de lluita. Jo crec que cada generació l’està perdent, perquè viu més en la comoditat.

I això quan vaig anar als Estats Units ho vaig veure, el “land of plenty” americà ha fet que la gent sigui absolutament “numb” o “dumb”, en el sentit que perquè haig de lluitar, si tindré una tele gran.

A Itàlia també li ha passat així, perque Itàlia van tenir una época molt bona des de els anys seixanta, llavors están completament apalancats.

Catalunya encara, però ens queda poc. Encara estém rebels. Encara. Però ho perdrem, eh. Ho estém perdent.

You’re saying that there’s a passion in the sense of rebellion that’s being lost more and more, particularly in the arts.

Jo crec que s’està perdent una mica de rebel·lió perquè també… quan les institucions comencen a tenir poder econòmic, i Catalunya ara en té relativament, com un país occidental, llavors pot controlar més les arts, i ajuda només aquelles que són inòqües, que no fan mal.

Llavors aquest és l’ajut que és una mica perillós. Llavors és on nosaltres, com a artistes, ens hem de rebel·lar contra això. I rebel·lar-nos segurament vol dir no acceptar fer les coses per diners, que això és una gran dificultat, perquè necessitem menjar. Però necessitem ser lliures, i potser és millor no cobrar.

Però això és un debat que estará sempre en l’art, perquè també la nostra feina, és una feina que és digna, i es dignifica també per el fet de ser remunerada. Però… el debat sempre és aquest, i jo el tinc sempre. Sí, necessito ser pagat, mereixo ser pagat, perquè he estudiat molt, em preparo molt, cada cosa que faig la faig amb profunditat i professionalitat, però també necessito ser lliure, perquè soc un artista.

Quan el diner mana, l’art perd sempre.

How is practicing, performing and teaching theatre different from Barcelona? Can you tell a Catalan audience from a non-Catalan audience?

Ensenyar a Catalunya sempre depén. Bueno, penso que depén a tot arreu. Jo penso que sempre depén del professor. També depén dels alumnes. És un debat ensenyar. El profe es tan important que ha de desaparèixer. No desàpareixer, ha de desaparèixer quan ensenya, perquè el profe és una eina per a ells.

Llavors es aquí on no hi ha d’haver diferències. Jo he donat classes a Itàlia, a Luxemburg, algún curs a Anglaterra, i la diferència la veig a desde on neix la flama per fer l’art d’actuar.

Com deia abans, nosaltres som mediterrànis. La nostra flama és orgànica, té una part orgànica molt bèstia. És cert que Lorca no era català, però les obres de Lorca es van estrenar a Catalunya. Va ser Margarita Xirgu que va estrenar a Lorca. Una de les grans actrius catalanes, va haver de marxar d’Espanya per Franco, un altre cop. De fet la plaça on hi ha el Lliure, és diu Margarita Xirgu, és la gran actriu catalana, que va marxar i va ser la que va estrenar al teatre Romea les obres de Lorca.

Les obres de Lorca, les grans obres, la Bernarda Alba, Yerma, Bodas de Sangre, es van estrenar a Catalunya a través d’una actriu catalana, d’un autor andaluç. És aquí on veig que les nostres cultures es toquen molt. Que vull dir amb això? Que la flama, que Lorca és un gran representant del teatre espanyol, pero jo diria hispànic, en el sentit del que seria Hispania o de “lo que se llama la piel de toro”, que és la part mediterrània aquesta nostra.

Crec que els meus alumnes d’aquí viuen les coses amb una passió que no he viscut a altres llocs, i que jo mateix la tinc. Ho noto, jo quan he estat alumne fora, si alguna cosa ha destacat i els hi ha fascinat, és aquesta passió, perquè ells veuen des d’un altre lloc.

A Estats Units és una mica més desde l’entreteniment, a Anglaterra hi ha un punt molt del pensament i de la distància, a França la institució pesa, a Itàlia hi ha joc, però és una mica caòtic, cada país té la seva manera, perque naixem d’una terra i la terra és d’una manera. I la societat és d’una manera, i nosaltres tot i això encara som passionals.

El públic català és molt curiós, és fred fins un punt, i després, quan el creua, és molt passional. Crec que és molt català això. Nosaltres som freds perquè prenem una distància, perquè hi ha aquesta cosa de l’anàlisi.

Potser aquesta cosa que estem a Espanya i estem al nord, llavors mirem a Espanya amb distància però no estem tan lluny. Llavors quan la mirada desaparéix, som apassionats, aplaudim tant o més que altres, cridem més que altres, és per això que no estem tant llunys dels analuços ni dels francesos. Perquè al principi semblem francesos, i després semblem andaluços. I en definitiva és la nostra natura: aquesta cosa del control i això, però alhora la passió hi és. Som passionals, però també som calculadors. Som una mica fenicis, perquè els fenicis van estar a Catalunya i això es nota, hi ha una mica de càlcul.

De fet ens diuen que som els hebreus d’Espanya, els jueus espanyols, també per aquesta cosa de la industria, de l’economia. Jo crec que hi ha un punt on som passionals i calculadors alhora. I aquesta dicotomía és interessant, i aquest conflicte intern és gros. I en el públic es nota.

Es nota que al principit t’estan calculant. Al teatre es veu, però en el camp del Barça, que és el gran exponent de l’entreteniment, perquè el futbol és un entreteniment, és alucinant com un equip com el Barça, que és la gran joia de la corona barcelonina i catalana. La gent, quan vas a l’estranger i dius que ets de Barcelona, diuen “Ah, Messi, Messi” o “Ronaldinho”, no diuen Gaudí, diuen això.

Tu vas allà, i ha de ser molt excepcional el que passi perquè el públic es torni boig. I els últims anys el Barça ha guanya tot. Però la gent no es torna boja. Perquè hi ha aquesta cosa calculadora. Ara, quan passes la frontera de l’enteniment, la gent es torna completament boja. I això és molt català, crec.

There’s something you’ve mentioned that I’ve always wanted to ask about applause, because in my experience it’s true,I thought it was incredible how much applause they give, too much for me, more than most. There seems to be an obligatory three bows, you bow once, twice and thrice. Is there a reason or is it just the passion?

El fet de que normalment els actors surtin a rebre aplaudiments tres cops, normalment està entre dos i tres, tres sí però tres es molt, però si que n’hi ha.

El fet de que la gent surti tres vegades a saludar és una barreja, jo crec que hi ha una espècie de complaença cap als de fora, els que aplaudeixen diuen bueno, heu treballat per mí, us aplaudeixo. També hi ha la cosa festiva, jo crec que la gent quan aplaudeix molts cops a fora, a no ser que sigui una cosa irrefutable que has vist una meravella i no ho pots evitar, que això si que és veritat que ho fem més, i tant de bo ho fessin a altres llocs, jo he estat amb publics francesos, anglesos o americans on veien coses meravelloses i aplaudien fredament tot i que per dintre es morien de ganes d’aplaudir, i això també és una falta per l’altra banda.

Jo crec que el públic ha de ser honest amb el que sent. A vegades aquí és excessivament festiu, es “Venga! Viva, no? Fiesta!”. Hi ha una mica d’això, però quan la cosa és honestament brillant, aquí s’és més honest que a altres països.

Are there certain plays, films, books or poems that you see as holding up a mirror to certain periods of history, different social and cultural significance?

A nivell de poesia, jo sóc molt fan de Goytisolo o Jaime Gil de Biedma, que parlen perfectament d’això. A més és curiós, que Jaime Gil de Biedma era un poeta de família ben estant pero era homosexual en el periode de Franco, per tant tenia un jaleo de la ostia; y goytisolo ve d’una familia d’artistes però ell es va acabar suicidant, però sempre havia estat lluitant contra Franco. Pero tant hi ha això, són dos poetes que mereix la pena recuperar.

Hi ha molta canço, el que es diu la nova canço, que és també contra Franco. Els setze jutges, o crear un grup de cantautors y artistes que es rebel·laven contra Franco. Hi ha molt art contra.

A nivell de literatura, hi ha Pedrolo, interessant. Hi ha Mendoza, que és un cas curiós, perquè és un autor català que escriu en castellà, que es molt reconegut al món però molts catalans no el volen reconeixer perque escriu en castellà i molts espanyols no el volen reconeixer perque es català. Y es un grandíssim escriptor. Que ha escrit a més un llibre meravellós sobre la ciutat que es diu “La ciudad de los prodigios”, que parla de tot el canvi de Barcelona amb l’exposició universal.

Y en teatre, hi ha molt autor jove. És curiós, perque ara que parlem de l’art contra, jo penso que l’art català dels últims quaranta anys ha tingut una clara connotació de confrontació (a un régim, a una forma de ser) y una de les obres, crec que és una trilogia, que està tenint més exit al món y que es catalana, es diu “El Contra” contra la política, contra l’amor.

És una gran metàfora, és una obra que es diu “Contra”, y te molt a veure amb la nostra manera de viure les coses, aquells que encara sentim a la pell el dolor de la prohibició o de la anul·lació de la identitat. Són de l’Esteve Soler, aquestes obres. Y són interessants perquè estan voltant el mon y son molt preuades.

Hi ha bastant de teatre social a Catalunya, més que en moltes parts. Però cada cop està més soterrat.

Are there Catalan theater artists who served as an inspiration to you?

Si, hi ha autors que m’apropen a la meva realitat. És veritat que al tenir jo una formació com a actor, director, professor, no sé que soc, realment; ecléctica e internacional, a vegades tinc la tendència de mirar a fora. Cada cop miro més a dintre però més que res perquè miro a les arrels, no tant artísticament sino en tot en general, d’on neix tot aquest impuls meu.

Però n’hi ha, hi ha autors. El que passa que bueno, jo crec que Catalunya y Barcelona en concret és un gran viver d’actors y de directors. També hi ha molts grans autors, però jo crec que el nostre fort són els actors, potser m’estic tirant floretes a mi mateix, y també els directors.

Hi ha molts directors com Calixto Bieito, Àlex Rigola, gent que van fora perquè hi ha aquesta cosa batalladora, i això el món ho reconeix, es veu, es evident. Hi ha aquesta cosa de recerca, de conflicte, no acomodat encara, que penso que els artistes d’aquí tenim. És el ser d’una part o no ser, venir d’un lloc que no ens agrada y estar en un lloc que no sabem si ens agrada. Y això genera un conflicte, una violència, que ajuda que les posades en escena puguin ser més interessants.

Today you have many science fiction films, science ficiton books about alternative timelines. Are there any such films or books about Catalunya, what would have happened if Franco had never been in power? Have you seen any of that in the medio? If not, how do you think it would go?

La veritat és que mai he pensat si hi ha una tradició futuristica, si que s’ha utilitzat Barcelona com a espai, perque tot el que sigue el modernisme ens porta a pensar en un futur extrany. Jo crec que seria interessant realment. El cinema català cada cop és més gran perquè hi ha escoles que aposten més, però no hi ha industria, és dificil generar aquest tipus de cinema, un cinema com podria ser Brazil o coses d’aquestes, més d’un futur distropic.

Seria realment interessant que hagués passat si Franco no estigués i els anarquistes haguessin continuat. No ven bé governant, perquè els anarquistes no governaven, no apostaven per una patria o un govern, però si que haguessin estat no eliminats de la Terra.

I que hagués passat, per exemple, tot el moviment anarquista y revolucionari hagués acabat amb tota la tradició catòlica, perquè una de les coses que feien els anarquistes a Catalunya i Espanya era cremar les esglesies com a simbols d’opressió moral i ética. Que hagués passa si hagués continuat, és interessant. Jo crec que hagués estat millor, però això és la meva manera de veure-ho.

Que jo sàpiga no hi ha films on es parli d’això, jo veig bastant de cinema, per tant no crec que n’hi hagi. O si n’hi ha, desde un punt de vista amagat. Però jo crec que seria una gran pelicula, veure que haguera passat si Franco no hagués existit i hagués continuat la dinàmica… Potser s’haguera cremat, s’hauria converit en una espècie d’Stalinisme perillós. No sé, és una cosa curiosa. Has de pensar-hi.

Anarchism had greater presence here than anywhere in the world. Do you see the arts being pressed by the city’s anarchist baggage?

Crec que hi ha una espècie de reverència en l’art català, fins i tot dintre de la gent que es pot professar creient. Per exemple si tu mires Gaudí, que era un gran creient, veus una rebel·lió contra la tradició. Hi ha una gran rebel·lió contra la tradició aquí a Catalunya. Crec que és un dels motors grossos que tenim. Y això fa que l’art pugui ser irreverent. Aquí el fet de veure gent despullada, gent en sang, crucifixes que es cremen, és una cosa normalísima.

Com deia, la Fura dels Baus, amb la qual vaig tenir la sort de treballar en algún projecte, exemplifica una mica això. Com altres, com Joglars en l’época que eren eminentment polítics y rebels, no ara que s’han convertit en una espècie de companyia plaent amb el poder, abans quan eren no plaents amb el poder trencaven tots el tabús.

Hi ha aquesta cosa de confrontació. Crec que l’art i la violència van junts. Crec que l’art i la violència es necessiten i s’alimenten, i nosaltres de violència n’hem viscut de moltes maneres, contra y a d’això, perque Catalunya també ha estat un imperi.

I Catalunya, amb els famosos soldats almogàvers que anaven a Grècia a reventar-ho i a violar a tot déu, també hem estat un imperi que podriem dir feixista, tot i que era un terme que en aquella época no s’emprava.

Els Catalans no sóm, i no se que vull dir amb no sóm, però no ens podem considerar només victimes. Para nada. No hi ha cap país que sigui només una victima, no existeix. I els catalans també van ser un imperi, i els catalans també van enviar vaixells a amèrica, i els catalans també van colonitzar les amèriques, i els catalans també van colonitzar Cuba i Nàpols i Sardenya i Grècia i el sud de França.

Si parlem de Franco, parlem d’això. No ens oblidem, com tants altres imperis. Com els catòlics que ara es queixen de que els hi foten bombes, com els jueus que es queixen que… tothom ha estat o és un maltractador social o un imperi opressor, i nosaltres ho hem estat. Ara ens va molt bé fer de víctima, però no ens oblidem, perquè de víctima a convertir-se en opressor, no hi ha gaire, el pas és petit.

How has the city changed since the economic crisis in 2008? You talked a bit about the prices of things and how things were owned, can you talk a bit more about that?

Jo per això la crisi econòmica d’Espanya i de Catalunya i Barcelona, l’analitzo també desde el boom econòmic espanyol. Perquè Espanya al 2000 va crèixer un boom econòmic absolutament irreal i irracional, que va ser aquest boom de la construcció, que Catalunya també el va viure, potser no tant com altres parts d’Espanya però també el va viure, i que a Barcelona va ser clarament per el turisme.

El turisme ha estat una benedicció i també ha estat un pecat. De la mateixa manera que ha ajudat a barcelona, també l’ha enfonsat. Jo crec que la crisi espanyola i catalana o barcelonina, no es pot entendre sense el gran boom.

A partir del 98, 97, no sé ven bé perquè tampoc sóc economista, Espanya era la bomba econòmicament. Llavors va pasar el que ara estem patint, que a Barcelona justament, i a Madrid també i grans ciutats, però sobre tot Barcelona i Madrid, els lloguers es van disparar. Barcelona era una ciutat que tenia un lloguer que podia costar un quart del que costa un lloguer a Londres, a posar-se casi al nivell de Londres en 10 anys. I aixó va ser una barbaritat per la gent d’aquí.

Però és veritat que com l’economia individual també creixia ho viviem normalment. Llavors quan va venir la crisi econòmica i els lloguers eren aquí i la gent ja no vivia, va ser una devacle. És veritat, i ho sé perqué jo he estat treballantamb el sindicat d’actors i amb la part una mica de lluita obrera, sindical, ectoral, que Barcelona, com a ciutat, no ha tingut una crisi enorme.

L’individu sí, però la ciutat de Barcelona no ha deixat de crèixer fins i tot en l’época de crisi. No han deixat de millorar els metros, segurament menys del que ho feien abans, però la cosa ha anat millorant sempre. Perquè? Perque hi havia un turisme, un turisme una mica salvatge, que es aquest turisme de platges, sangría i “gorro mejicano” de la Rambla, que ha fet que Barcelona es mantingués.

Però això no vol dir que l’individu es mantingués. Amb això hi ha hagut una baixada de lloguers. Ara, que diuen, jo no he entenc, que l’economia comença a creixer. Llavors, només que comença a créixer, els lloguers de Barcelona ja tornen a pujar d’una manera brutal.

Barcelona torna a ser carísima un altre cop. Ja ho era, va baixar una mica, però ara torna a ser una animalada de cara.

Crec que això ha afectat molt els petits comerços. Barcelona era molt, a més és molt famós el concepte ‘botiguer’. De fet hi ha una obra de teatre, que és un auca, que és l’auca del senyor Esteve, que és el petit botiguer català. Si algú vol entendre el petit comerç català ha de llegir l’auca del senyor Esteve. Perquè parla del comerç català, del petit botiguer.

Aquest petit botiguer que de moltes maneres s’ha retratat i té un punt cert de mesquí, de petit, de mirar per la seva propia parada, està despareixent d’una manera perillosísima.

Per les franquicies o fins i tot no només les franquicies, fins i tot gent que monta negocis com qui planta flors. D’una manera ràpida i sense cap mena de conciència. D’una manera depredadora, d’aquesta manera salvatge que ara faig un negoci que em forraré perque Barcelona està de moda i la cremo i després m’en vaig a un altre lloc i ja està. O en deu anys em forro i després m’en vaig.

Això fa que certs barris, que han tingut sempre comerç de proximitat ho estiguin perdent. Nosaltres com a companyia estem en un barri, el Born, que és el màxim exponent del Barcelona way of life, aquesta ciutat de disseny, que al mateix temps te història i tal. Però esta conseguint que, per exemple, l’altre dia llegia que al barri del Born, una persona del barri, per fer una fotocòpia, ha de caminar un kilòmetre.

Clar, això no pasava abans, tu tenies al costat una fotocopiadora. Per fer una fotocòpia has de caminar un kilòmetre, que vol dir això?

Això vol dir que només hi ha botigues guays, que cada dos mesos canvien, tatuatges, barberies enrollades, tot és molt cool. Però clar, la gent que viu i ha de fer una fotocòpia o ha de comprar una peça de fruita, se n’ha d’anar un kilometre fora del seu barri per comprar.

És una mica perillós aquest moviment. Jo crec que ara s’està frenant. El nou govern de la ciutat està intentant frenar-ho, el que passa que és molt potent això. I hi ha gent, pròpia gent de Barcelona que no viu en aquests barris, que viu fora, que els hi sembla bé.

No és només la multinacional, no és només el turisme, que el turisme vé i no se’n enteren, ve amb Ryanair, i tot es bé, i tot es bó, i menges bé per molts pocs diners i com que estàs una setmana no importa gastar; però hi ha gent de la pròpìa Barcelona, que no viu en aquesta part, que li sembla bé, perquè veuen que l’economía barcelonina creix.

Clar que creix, però creix d’una manera que s’està perdent l’identitat. I això és molt curiós, perquè molts que defenen l’independència, son els mateixos que defensen aquest model. O sigui, defensen l’independència perquè diuen que no volen perdre l’identitat, però al mateix temps, recolzen un model que el que fa és destroçar l’identitat. Per això el de l’independència és una mica perillós, ve de desde moviments amb els quals no estic gens d’acord.

Barcelona is a popular destination for foreigners. What are your feelings about tourism today? Do you think there is a way for conscious tourism?

Crec que hi ha una manera segura de conseguir un turisme que sigue conscient. Evidentment jo no sé com fer-ho, però si que crec que a tots els llocs, Barcelona inclosa, Catalunya inclosa, Espanya inclosa, el món inclós, tenen moltes coses a oferir que no necessiten ser explotades.

De que serveix venir a Barcelona per tres dies, passar per la Sagrada Família per dintre o per davant, pendre vint litros de sangría i anar a la platja i quedar-te vermell, si no expandeixes una mica els teus coneixements.

Crec que és una questió com sempre educacional, i crec que és una questió global. Vivim en un moment de “eventos” com es diria al Facebook. Llavors visitar Barcelona és un “evento” més. I es taxada del plànol. Ja està, he vist Barcelona, com he vist Nova York, com he vist Londres, com he vist… En contes de potser prendre’s un temps o intentar apropar-se d’una manera més oberta i no tant de plaer sino de coneixement del que passa.

Però nosaltres no volem conèixer, volem consumir. I això és una qüestió global. Jo crec que és aquest turisme de la rapidesa. Vivim un món de fast food, però no només en el sentit del menjar, sino vivim en un moment del ara i ja està, cremem-ho ja perquè s’acaba.

Jo crec que això te molt a veure amb una idea social, política i econòmica del món. Que es pensar que lo millor és que m’enriqueixi ara ràpid i cremar-ho. O lo millor és menjar tot ara i explotar en comptes de menjar una mica i paladejar, en comptes de guanyar deu euros però perque que els he fet amb l’esforç, o en comptes d’anar profundament a llocs que em perméten créixer com a persona.

Jo crec que la gent que ve a Barcelona, però no només Barcelona. La gent que ve a Barcelona, després de Barcelona, no li canvia la vida. I un viatge hauria de ser un petit canvi, i no passa. Però es una qüestió cultural, és una qüestió, penso, social. No te només a veure amb el turisma a Barcelona, però el turisma a Barcelona és el clar exemple.

Jo ara vaig estar a Madrid, vaig anar a veure una exposició al Prado que m’interessava molt. I tot i que Madrid també te aquest turisme, però té uns museus que son la òstia de guapos, com té Londres o té París o té Nova York, tot i això la gent que va als museus fa la fletxa o fa al senya de marcat. Ha marcat el Prado o el British o ha marcat el MoMA. No van allà a que l’experiència sigui una experiència de canvi o d’aprofundiment. I això és un mal endèmic.

I això té a veure amb un sistema, i em posaré antic, però te a veure amb un sistema d’un capitalisme ferotge. I Barcelona és un exemple més. I això és una pena, perquè era una ciutat on hi havia anarquisme, hi havia col·lectivització… Encara hi ha, perquè hi han moviments, ara tenim una alcaldessa que neix d’això, per tant una petita esperança hi ha. Però bueno, és global això, per desgràcia. Crec.

We americans know, because of travel books, about Gaudí, the Rambla or La Boqueria, but beyond that it is unknown. What would you like that every American understands about Barcelona?

Estaría molt bé que els turistes americans s’apropessin al que és la gent. És un tópic el que dic, evidentment. I com ens podriem apropar a la gent de Barcelona… Segurament a la gent que fa coses en grup. Si deiem abans que hi ha aquesta tradició del grup, del conjunt, a Catalunya, que encara hi és.

Jo crec que per els americans, que és una societat eminentment individualista, el fet d’anar a veure castells, però no només veure castells com un turista, sino posar-s’hi a sota dels castells. Fins i tot a veure la Sardana, que tenen un punt avorrit, però alhora, veus gent junta que està fent una cosa. Fins i tot grups més d’acció política, o fins i tot de horts urbans, de coses que están passant que els barris posen junta.

Jo crec que aquí els americans s’enamorarien i aquí hi hauria un canvi. Per ells. Sería una manera de veure: ostia, en grup es pot. Perquè crec que Estats Units son els pioners, per desgràcia, d’aquesta espècie de catàstrofe que és l’individu com a únic ésser important. Que és la vida dura poc, la cremo ja. Jo penso que el primer laboratori és Estats Units, però aquí és un laboratori que ja comença a ser. Vull dir, penso que els americans també són víctimes d’això, no? També creadors, pero víctimes, com nosaltres som víctimes i creadors, perquè també cremem les nostres d’això.

Jo penso que la força d’aquí és el grup. Hi ha algo de grup que crec que pot colpir, més que a altres llocs.

You think a place like USA is a place like the epitome of individualist society, while Catalunya is a bit in between an individualist and collective society, a bit in the middle.

Catalunya té una tradició grossa de grup, però viu en aquesta societat que és una societat eminentment individualista, que et diu que l’important és estar mirant la tele sól durant un rato, amb la família, però igualment mirant la tele.

Crec que tenim una tradició grupal interessant, mot xula.

[pausa]

What drew you to the arts? Is there a tradition in your family?

En la meva família no hi ha artistes en el sentit professional del terme, però per exemple el meu avi era un gran dibuixant, era joier, es dedicava a fer joies, i hi havia en ell un esperit artístic.

És curiós que m’hagi dedicat a l’art, és una pregunta que tothom em fa perquè a més nosaltres som quatre germans, quatre nois. Jo soc el gran, em dedico al teatre; però el meu segon germà, el Roger, es músic; i el tercer és fotògraf. O sigui que els tres hem tirat per el camí artístic.

Crec que, i això sempre els hi estaré agraït als meus pares per damunt de tot, és el fet de que ens hagin ensenyat o ens hagin encoratjat a que tot és possible i que hem de lluitar per els somnis, siguin quins siguin.

I això és una cosa que ens fa forts, perque dedicar-se a l’art és una lluita constant. Sempre és precari tot. I veus el món, que tothom està bé, té cases, té cotxes, i nosaltres no en tenim.

Jo penso que també hi ha una recerca de la bellesa, algo hi ha, hi ha una cosa molt humana en l’art. És el que deia abans, jo crec que estic en l’art perquè hi ha algo de, segurament, entendrem a mí mateix, que no m’entenc, però també entendre el món on vivim.

Es veritat que fem art, però sempre hi ha una implicació com política, i això te molt a veure amb la tradició familiar. Crec que l’art és una eina per parlar de coses que ens preocupen. Que pot ser la connexió humana i també pot ser la societat, que és un lloc on ens preocupa. A casa meva es parla molt de política, som molt polítics. I l’art és una eina.

No sé d’on neix, crec que, bueno, no ho crec, sé que de petit sempre estava fent coses, dígueli artístiques, ballava, cantava, m’inventava les meves obres de teatre, em transvestia, constantment. Per tant, crec que en el meu cas es un sentit de joc constant, sóc juganer, d’aventura. M’agrada jugar. Per tant, el joc és… el teatre és un lloc de joc i allà hi ha un terreny per mi, i això crec que és el que m’ha portat.

Were you told stories from your older mentors about the experience of writing and performing under Franco?

Una de les històries que justament em va explicar un dels profes més importants que he tingut, que és el Philippe Gaulier, que va ser professor meu a Londres i a París, te a veure amb Franco.

Explica que quan Franco va morir, ell estava França quan va morir, amb amics seus que eren clarament d’esquerres van omplir un cotxe de champagne i van anar fins a Barcelona per celebrar-ho.

Te molt a veure amb aquest moment d’eufòria, bojeria col·lectiva que es va viure en el moment de la mort de Franco, que la gent va sortir al carrer a celebrar.

I ell va venir desde França a celebrar amb els seus amics. I també m’explicava ell, ens explicava a la classe, la sensació de plaer i bojeria total i també de perill i de por. Perquè havia mort Franco, però el règim encara continuava.

I ell va fer tot un viatge, crec que de París, amb cotxe ple de champagne, per poder celebrar la mort del dictador. I això explica molt de l’eufòria que es va viur no només aquí, sino també fora. La gent que vivia això com una opressió, com un crim a la llibertat. Sobre tot en l’art, que es el primer que pateix, en les dictadures sobre tot de dretes. Una anècdota que em va explicar ell, el Philippe

Though Barcelona is metropolitan, its Catalan residents are said to have an afinity for the land, which is where the spirit catalan lies. This is also often comes, where the subject of Joan Miró’s “The Farm” comes up. Where does this come from, and is this still true?

Catalunya és un privilegi. En un sentit espai, en un sentit de terra. Tenim la mediterrània, tenim els pirineus, tenim la ciutat com Barcelona, que és una metropoli internacionalment reconeguda, amb una arquitectura curiosa, i que alhora està en ebullició constant. I això fa que la nostra…

Jo sóc metropolità de natura. De fet visc mol malament als pobles, no se viure als pobles. De fet no ho he intentat perquè sé que em tornaria boig i sempre he viscut en ciutats sempre més grans que Barcelona. Barcelona al final es la més petita on he viscut.

Però és veritat que aquesta relació que tenim nosaltres amb la terra, amb el mar, amb els colors, que ens porten a la natura. Justament parlo de ciutats on he viscut jo, com Nova York, Londres o París, ciutats molt interessants, molt vives, molt maques, en molts sentits; però que no tenen uns colors com tenim nosaltres.

Crec que el cel que te Barcelona, tot i la polució, però el fet que estiguem al costat del mar, el cel que te Barcelona o Catalunya, podriem dir la mediterrània però aquí clarament, fa que tinguem una mirada curiosa cap a l’art.

De fet Miró, com déies, és un gran exemple d’això. Perque justament Miró era Barceloní, però ell s’identifica amb un poble de Tarragona. Perquè és desde allà on veu la llum. Encara que soni metafòricament espiritual, ens referim realment a la llum. Hi ha una llum aquí que molta gent ho diu: “ostia, el cel de Barcelona” dic de Barcelona perquè hi ha molt de turista que ve, de Catalunya, del Mediterràni, o de la mediterrània costera, ens porta això.

També, Catalunya és bastant rica en agricultura perquè no és molt seca. No és tremendament seca com moltes parts d’Espanya que si que ho són, malauradament. Llavors hi ha molta fruita, per tant hi ha molt color.

També tenim els Pirineus, que son unes montanyes relativament altes, és una cordillera alta, on hi ha neu. A dos hores estem a la neu, a tres minuts estem a la platja. Això és un privilegi.

I això fa que la natura tingue molt de pés. Grans artistes catalans, digueli Dalí, digueli… Pau Casals no era d’aquí, pero bueno.

Dalí per exemple vivia en una zona on el vent, tota la zona de l’Empordà, el vent pica y es una força d’una brutalitat tremenda. Per tant la natura hi és molt present.

Crec que nosaltres estém vinculats a la natura, perquè és molt orgànica. Torno a dir: som gent orgànica. No som com els alemanys, en general, generalitzo, que hi ha molt filòsof perquè estan tot el dia aquí [cap]. Nosaltres estém aquí, en contacte. Ells están aquí, nosaltres necessitem el contacte, som orgànics en general. De soroll, de llums, de foc. La tradició amb el foc, la tradició amb la sorra, la tradició amb la fruita, amb el tomàquet. Hi ha una tradició forta, les maduixes. Hi ha un color. Aquí hi ha colors.

De fet, si mirem el que és el disseny, aquí hi ha bastant de disseny, amb marques registrades d’aquestes, però si alguna és molt característica d’aquí seria Desigual, que és molt d’aquí. A part de tota la collonada empresarial que tenen. Però una cosa com Desigual, només pot néixer a Barcelona, perquè té un sentit de color, de desordre, de… Això no ho veuràs a Nova York, no ho veuràs a París, no ho veuràs a Milà. És barceloní clarament, com Gaudí. Bueno, barceloní o català, d’aquesta cosa del color.