EN | CAT | ES

Entrevistat el 31 de agost de 2017 a la sèrie de documental Catalunya Barcelona.

Primer, si ens podries dir com et dius i on i quan vas néixer?

Em dic Olga Schmidt i vaig néixer a Barcelona al 1972.

Ens podries parlar de com es diferència Barcelona d’altres ciutats europees que son més imperials, per exemple?

Suposo que un fet important es que Barcelona no es capital d’estat.

Jo crec que això ha fet molt per tenir, per aconseguir un caràcter molt diferent. O sigui, Barcelona sempre ha estat una ciutat molt industrial, molt de comerç.

Per tant, totes aquestes iniciatives fan que el caràcter de la ciutat es vegi repercutit.

Tot el moviment de la burgesia a Barcelona desde mitjans del segle passat i fins a mitjans de segle XX ho demostren. Tot el modernisme es un reflex d’això precisament.

Imagino que, com ja sabrás, Barcelona es una ciutat que te [can’t quite hear it, I think it’s about degrees of something] S’ha intentat fer algún tipus de pla per evitar això?

Jo no coneixia ben bé aquesta dada, de fet no m’extranya tampoc, perquè a part de la densitat de la ciutat, això influeix considerablement, també les condicions geogràfiques de la ciutat ho amplifiquen.

Es una ciutat que està oberta al mar però te l’esquena del Tibidabo al darrere, per tant això fa una paret.

I te els dos rius a banda i banda. Llavors tota aquesta situació geogràfica fa que es concentri un nivell de humitat molt alt i per tant això recurreix també en la temperatura de sensació.

No sé si hi ha algún tipus de planejament per intentar evitar tot aquell increment de temperatura derivat de trànsit o industria. De fet la industria ja fa temps que s’està retirant del centre de la ciutat i ara practicament no en queda.

Ens podríes parlar en que es centren avui en dia els projectes d’obra pública de Barcelona?

Diría que basicament equipaments.

Equipaments a nivell autonòmic. Ja fa molts anys que es va fer tot un pla d’equipament a tot Catalunya a nivell d’escoles, de centres sanitàris, de biblioteques.

Les bibloteques el porten molt directament a Diputació de Barcelona.

A nivell municipal, també es dediquen als recursos d’aquests tipus d’edificis: edifcis públics, biblioteques,centres cívics, etcétera.

I després hi ha tot l’apartat d’habitatge social. A Barcelona centre es difícil trobar-ne, perquè s’intenten buscar zones de nou creixement, i es allà on hi ha possibilitat de fer aquest tipus d’habitatge social.

La resta de la ciutat queda en mans del sector privat.

Ens podríes dir si Barcelona està preparada, arquitectònicament parlant, per rebre tota la quantitat de turistes que rep?

Bueno, aquesta es una gran pregunta i un gran dil·lema, que tot aquest creixement turístic que està rebent la ciutat, fins a quin punt el podrà soportar.

El que si està clar es que hi ha una desproporció en com Barcelona rep aquest turisme.

Hi va haver una política important fa uns anys de donar moltes llicències a hotels i això afavoreix també l’arribada de turistes. Això es bó per la ciutat, es bo per el comerç, però també te les seves contrapartides.

A més a més, queda molt enfocat en un sector molt determinat, i jo crec que l’afluència de tanta gent, de tants turistes, a Barcelona, comença a preocupar molt a la ciudadanía.

Més quan te pocs recursos la ciutadanía per poder beneficiar-se d’aquest turisme.

Aleshores aquí es on jo veig que comença a haver-hi un problema greu.

Bueno, hi ha discussions també en el tema de l’airbnb, que l’ajuntament no dona llicències per que privats puguin llogar part de la seva casa.

Perquè clar, es barrejen molts tipus de negoci privat que potser no tenen bones intencions.

Però finalment, trobo que qui queda perjudicat es el ciutadà, que ha de patir tota aquesta invasió turística i que no pot beneficiar-se directament d’això.

Retornant al tema de l’habitatge social, no se si saps que a EEUU te connotacions molt negatives, que s’associa per exemple al index de criminalitat. Passa el mateix a Catalunya?

Diría que no.

De fet, hi ha una llarga tradició de fer habitatge social.

Ja durant la república hi va haver uns plans molt importants. Abans, anteriorment, també, però coincideix en un moment determinat en la república que el govern del moment s’adona de la situació preocupant de molts immigrants de fora de Barcelona, de pagesía, venen a la ciutat a buscar feina, a buscar recursos econòmics, i s’instal·len en barraques.

Això s’enten que no son condicions higièniques, no son condicions humanes per viure, i comença a haver-hi un tractament d’aquesta problemàtica.

S’ha seguit fent. En l’època de la dictadura els criteris canvien molt.

Algo es fa però no amb la intensitat que s’havia començat.

I, finalitzada la dictadura, jo crec que es reprén, les normatives, les lleis, estan per la labor.

En definitiva es una manera de donar resposta a una realitat social que no necessariament està vinculada ni a violència ni a cert tipus de… no te connotacions negatives, senzillament es una resposta a gent que te pocs recursos econòmics i que han de viure en condicions [pèsimes].

Desde el punt de vista arquitectònic, i directament el que jo conec, el que jo he fet aquests darrers 10 anys, es fa arquitectura de molt bona qualitat.

Per poder oferir a gent que ho necessita.

Ara et diré diferents events històrics i a veure si ens pots dirs com va cambiant, quins projectes es van fent. Exposició de 1888.

L’exposició de 1888 se sitúa a la ciutadella.

Es un canvi important per la ciutat, perquè s’ocupa tot el terreny que habia sigut la ciutadella militar.

D’alguna manera, había sigut imposada aquesta ciutadella, i no era del gust de la població. Per tant, poder intervenir, poder invaïr d’alguna manera aquesta zona i poder-la retornar a la ciutat era molt benvingut.

Tinc entés que va ser un èxit claparant. Es van fer edificis precisoso que encara alguns es manten. Altres es van fer d’una forma molt efímera, com passa amb moltes exposicions universals. Els fan per que durin durant el temps de l’exposició i després es desmonta.

Però tinc entés que n’hi havia de fabulosos.

Jo crec que la ciutat, amb això, va guanyar. Va guanyar recuperar un espai i va guanyar recuperar edificis: l’hivernacle, l’ombracle, el museu de zoologia i tot el parc de la Ciutadella.

L’exposició de 1929?

L’exposició de 1929 s’ubica en Montjuïc, i te un altre caracter.

Es fan grans palaus, també l’estil arquitectonic encara es molt academicista, molt del segle XIX.

Però jo entenc que cumplia la seva funció a nivell d’exposició universal.

El que si que es important destacar d’aquest moment es el pabelló Mies van der Rohe, que es absolutament trencador i proposa sortir d’aquest estil ja caduc del Palau Nacional, que alguns titllen de mona de pascua.

El pavelló Mies representa un mirar endavant, una aportació arquitectònica de primer ordre i fins al dia d’avui, que encara està molt valorat.

Les olimpiades?

Les olimpiades van ser una oportunitat per posar al día una ciutat que feia molt de temps que no teía inversions a gran nivell.

Crec que el tema de comunicacions, sobre tot, el tema de les rondes va ser importantíssim. Ara ja comença a ser obsolet, ja queda petit.

Però en aquest moment, el 92, semblava que això donaría grans facilitats, grans respostes a les problemàtiques que tenía la ciutat a nivell de comunicació.

Després també va ser una oportunitat per posar la ciutat a punt i per fer tota una operació urbanística a la zona on es va situar la Vil·la Olímpica. Poblenou, tota aquesta zona.

El que passa es que crec que a nivell residencial no ha tingut el resultat que esperavem.

No sé si es un tema de planejament o es que no ha collat, però al final tota aquesta zona nova de la Vil·la Olímpica no te el caràcter, penso jo, que te la resta de la ciutat.

Una ciutat on es barreja molt la residencia amb el sector terciari, el comerç, el sector de negocis.

Finalment, la Vil·la Olímpica es una zona, quasi una ciutat dormitori i té molt poc dela vida que jo crec es el que es molt atractiu de Barcelona i per això venen tants turistes.

En qualsevol cas, esta bé, funciona, res a dir.

Després, altres coses, sobre tot els equipaments que es van posar, tota la obertura de la ciutat al port, totes les reformes que es van fer a les platjes i el passeig marítim.

Per tant, crec que va ser una oportunitat d’or per posar la ciutat al día després d’anys de decadència, de dictadura, etcétera.

El ‘Posa’t Guapa’?

El ‘Posa’t Guapa’ es una campanya.

Penso que ha tingut un impacte menor.

Segurament, en moltes finques s’ha aprofitat també per posar-se al día, però potser no ha arribat a tothom.

No sé si per falta de recursos econòmics, no conec tampoc directament quins mecanisme hi ha hagut perquè es pogués posar això sobre taula.

Es cert que sí que s’han arreglat moltes finques. Clar, tenim un centre, no el centre històric, el segon centre, es a dir, l’Eixample, que també, durant dècades no s’havia fet res.

La veritat es que ha canviat molt amb moltes d’aquestes finques rehabilitades i posades al día.

Com a campaña, penso que ha sigut insuficient, no ha arribat a tothom.

Ens podríes parlar de l’especulació immobiliaria?

Gran tema.

Potser…

Es evident, la crisi ho canvia una mica tot.

Durant els anys previs a la crisi, hi havia un funcionament normal, a nivell privat.

La ciutat era valorada, per tant sempre era negoci poder tenir un solar a Barcelona i poder edificar i fer habitatges o fer qualsevol tipus de proposta.

La crisi ho paralitza tot.

Conforme anem sortint de la crisi, van arribant també recursos extrangers.

Jo crec que aquí es on hi ha el perill

Aquesta invasió, si es tan cert com m’imagino, que si que hi ha una inversió important de recursos extrangers que troben que Barcelona, sortint de la crisi, es un mercat assequible.

Aleshores, si no estem al tanto, potser que ens acaben venent la ciutat, d’alguna forma.

Això sería molt perjudicial, perquè perdríem les regnes de la nostra propia ciutat.

Ens podríes parlar de perquè cada barri de Barcelona es tant diferent?

Sí, suposo…

Perquè en realitat Barcelona es una suma de diferents poblacions.

Si veiem, si tenim present el plànol de Barcelona, el centre de Barcelona, la ciutat antiga, ciutat medieval amurallada amb les seves dues muralles, estaba envoltada d’una sèrie de petites vil·les.

A més, es curiós que justament quan es construeix la Ciutadella, després de la guerra de succeció per controlar la ciutat i controlar la ciutadanía, el que fan es que impedeixen construir al voltant de la ciutat amurallada a la distància d’una bala de canó.

Per tant, vol dir que tots aquells municipis que queden al voltant de Barcelona, están justament en aquesta distància.

I aquesta es la distància, aquest es l’ambit, que finalment serà ocupat per l’eixample quan ja s’allibera d’aquesta prohibició.

Per tant, vol dir que quan Barcelona s’uneix a aquestes petites vil·les, aquestes vil·les tenen el seu propi caràcter.

Gràcia, Sants, Sarrià, Sant Martí, Hostafrancs, Sants.

Això, relativament es bastant recent. Per tant, entenc que mantenen part de la seva identitat pròpia.

De fet, l’única barri que aparentment no tenía entitat era l’Eixample, perquè era nova.

Amb el temps, jo crec que això també ha canviat.

Ens podríes parlar de quins canvis va patir Barcelona quan Franco va morir?

Bueno, quan Franco va morir, jo no en soc tant concient. Jo era petita, a nivell de vivència no tinc tants records.

Suposo que si que hi va haver moltes propostes de millora, però també Barcelona i tota Espanya sortíen d’una dictadura, d’uns temps difícils, i amb molta por també.

Aleshores els canvis eren, d’alguna manera, entenc que eren lents.

Per l’altra banda, hi havia molt interes en poder modernitzar la ciutat, l’arquitectura.

Durant els anys 60, ja comença a haver-hi, interiorment potser, però en els anys 60 hi ha una explosió també a nivell de disseny.

Jo crec que això fomenta molt que hi pugui haver una embranzida i una ajuda a que, al menys a nivell arquitectònic, es puguin fer propostes més modernes i més atrevides i més en l’ordre del día del que passa a la resta d’Europa.

Ens podríes parlar dels diferents estils arquitectònics que hi ha a Barcelona?

Moltíssims.

Tants com la història, perquè hi ha edificis medievals, hi ha edificis renaixentistes, hi ha edificis noucentistes.

Si ens centrem en el segle XX, doncs el modernisme, el noucentisme, el racionalisme, el moviment modern.

A partir d’un moment, ja casi que els estils ja no tenen nom, ja fem la postmodernitat dona lloc a moltes propostes.

I amb anterioritat del segle XX, com en totes les ciutats històriques d’Europa, suposo.

Perquè vas decidir estudiar aquitectura?

El meu pare es arquitecte i jo sempre vaig viure l’arquitectura a casa d’una forma molt normal, molt propera.

D’alguna manera, [això] m’hi va portar, casi que ni meu vaig qüestionar i vaig anar per allà.

La veritat, t’haig de dir va ser un encert els estudis.

Els estudis, tot i que son molt durs, que jo vaig trigar molts d’anys a acabar la carrera, però son uns estudis molt bonics, amb una mescla de creativitat, de tècnica, d’humanisme.

Penso que es una carrera, uns estudis molt complerts. En definitiva son estudis universitaris, que també un dels objectius que tenen es formar a la gent.

Jo penso que en aquest sentit, arquitectura es molt complert.

Com preserva, per exemple l’ajuntament de Barcelona o la Generalitat, els edificis històrics de Barcelona i Catalunya en general?

Bueno, també es complicat.

El tema del finançament sempre es un handicap.

Però diría que s’està aconseguint.

Cada vegada hi ha més consciència que s’han de restaurar els edificis, que s’han de reabilitar. A més amb criteris cada cop més científics, si ho podem dir així.

A poc a poc es va fent. Es cert que, a nivell de cultura, el finançament sempre queda curt; i per tant es fa poc a poc.

Per altra banda, també s’ha de dir que Barcelona es una ciutat que ja està molt edificada i ens hem de fer un plantejament a veure com volem que prosperi aquesta ciutat.

Els edificis que van quedant obsolets, s’han d’enderrocar o tenen possibilitat de rehabilitació i de donar-li un nou us?

Hi ha hagut una proposta fomentada per normes de protecció, justament, del valor patrimonial dels edificis que consistía, o consisteix, perquè encara està, de mantenir les façanes tal com son, les façanes històriques, modernistes o més antigues, i enderrocar tot l’interior i construir de nou amb nous material, noves condicions constructives, etcétera.

Això, per una banda està be, perquè garanteix un millor comportament constructiu.

Hem de pensar que, per exemple, tot l’exiample està construit amb toxo de 15 centímetres, que actualment no compleix cap normativa sísmica.

Barcelona i Catalunya esta ubicada en sector sísmic. Per tant, si hi hagués un terratrèmol probablement quedaría arrasada.

Per tant, reformar tota la construcció a mi em sembla necessari, em semlba una responsabilitat que s’ha de complir.

Per altra banda, també em sap greu que els edificis es protegeixin només de cara a la façana.

Penso que el valor patrimonial d’un edifici no només està en el que es pot veure al carrer, si no també tot el que hi ha dins.

Les distribucions, els sostres alts, els paviments, let motllures, els ascensors, els arrambadors.

I això jo crec que encara estém lluny de donar-li el valor que penso que hauría de tenir.

Ens podríes parlar del procés de renovació del mercat de Sant Antoni i de les dificultats que hi han?

Bueno, sé de primera mà perquè hi he col·laborat durant molt temps.

De fet, el mercat de Sant Antoni està ubicat justament a sobre d’un dels baluarts de la segona muralla de Barcelona.

Aquest baluart es va enderrocar en el seu día, però per les dades històriques que es tenen es sabía on estaba ubicat i qué ens trobaríem.

La política de l’institut de mercats que ha intentat restaurar, però restaurar d’una forma, penso, bastant intel·ligent, que es donant ús als seus edifics i donant més serveis però mantenint els edifics històrics que tenen molt de valor.

Però clar, per donar més serveis cal ampliar les instal·lacions, i això passa per fer soterranis, fer aparcaments, fer zones de logística realment importants, coses que tradicionalment no existien. Zones d’escombreries amb totes les necessitats, instal·lacions, tuberíes…

Al final, posar en solfa un mercat requereix una quantitat d’espai que, si no vas a sota, es difícil de poder assumir.

En el cas del mercat de Sant Antoni, hi havia la problemàtica que sabíem que ens trobariem aquest baluart.

Vam incloure respectar aquest baluart desde un inici.

Una vegada comencem a treballar i fer cates i excavacions, veiem que el baluart te més entitat de la que ens pensavem.

No només te importància les pròpies parets del baluart sino també el mur frontal en el baluart, tot el que fa el fossat de la muralla.

Per tant, això es descubreix. Els historiadors i els restauradors que col·laboren amb el projecte, per part de l’ajuntament de Barcelona, decideixen que tenen molta qualitat i que això s’hauria de preservar i el projecte es reforma i s’adapta a lo que hi ha.

Per tant, ha sigut un mercat molt complicat, no només per les necessitats d’un inici, que es que on hi ha un mercat fresc, un mercat dels encants i un mercat dominical, que s’havien d’ubicar tots en un mateix espai.

Hi ha aquestes dificultats afegides d’aquestes restes històriques.

Però al final penso que també ha estat una oportunitat de poder treballar amb aquestes limitacions, perquè al final penso que qui surt guanyant es el propi edifici i per tant tots els usuaris, tota la ciutadanía.

I seguint en aquesta línea, si ara una empresa privada es posa a construir un edific o excavar i veu, per exemple, que hi ha un refugi antibombes, que passa en aquest cas? Hi ha alguna normativa?

Si, hi ha una normativa.

Hi ha d’haver una comunicació al departament de l’ajuntament conforme s’ha detectat x, les restes que siguin.

Aleshores hi ha unes inspeccions, es valora i es prenen decisions.

A vegades s’han d’incloure en el projecte. En molts edificis s’han trobat restes de muralla que han hagut de quedar inclosos en els soterranis, els aparcaments o el que sigui, però es un testimoni, per tant han de quedar allà.

A vegades es troben restes que tenen poca entitat. Aleshores, el que es fa es documentar-ho, això sempre s’ha de fer, es documenta i es retira o s’elimini i es continua amb el projecte previst.

Però si que hi ha un interés important en tenir… A més, el servei d’arqueologia, de patrimoni de l’ajuntament i de la generalitat, tenen bastant clar on hi pot haver restes.

Per tant, jo crec que inclús abans de donar llicències d’obres ja estàn al cas de si hi ha possibilitat de, ja hi ha una previ, hi ha un anunci previ que s’han de fer les comunicacions pertinents, etcétera, quan es fa l’obra.

Sovint s’ha dit que el pla urbanístic del fons Cerdà no es va portar a terme. Ens podríes parlar una mica d’aquest pla i perquè no es va realitzar?

Com sempre, es un tema de rendibilitat.

El pla de Cerdà era molt novedós. Cerdà era enginyer però va fer una proposta molt encertada a nivell de dimensions de la illa de l’Eixample.

És una illa que s’ha estudiat molt, que funciona molt bé.

Els xamfrans de les cruïlles, això dona moltes possibilitats a nivell de funcionament de ciutat.

La proposta de Cerdà era que cada una de les illes només tingués construïdes dues façanes, i la resta es mantenia, es deixava enjardinat públic, obert a la ciutat.

A més a més, jugava amb les orientacions.

Per tal d’evitar fugues infinites, cada illa contingua girava aquesta orientació dels edificis.

Si això s’hagues portat a terme, penso que tindriem una ciutat molt diferent.

Seria una altra ciutat Amb molta qualitat, penso, a nivell sanitari o de pol·lució.

Tots aquests jardins interiors oberts a la ciutat haurien permès una millor qualitat.

Clar, finalment la rendibilitat de les parcel·les no permetia deixar de construir tants solars, i per això es va canviar i es va proposar que fossin les quatre façanes construïdes.

I aquesta és la ciutat que tenim.

També ha estat una proposta interessant i estudiada.

Pensó que també hauriem d’haver cuidat més el tema de les alçades.

La previsió d’alçada edificada era d’unes quatre plantes, ara no recordo bé si el principal i quatre més o algo així.

Si això s’hagués mantingut, això hagues permés que l’assolellament i les ventilacions s’haguessin mantingut més.

L’especulació, finalment, juga el seu paper. Quan es permet aixecar més plantes o fer edifics nous ja d’entrada amb més alçada, va restant qualitat a aquestes propostes que en un moment van ser encertades.

Ens podríes parlar del pla de les superilles, que esta relacionat amb el pla Cerdà?

El pla de la superilla arrenca durant la república a través de Josep Lluís Sert i Subirana i Torres Clavé, i neix d’estudiar la illa de l’Eixample, la illa de l’Eixample de Cerdà.

El que proposen justament es recuperar l’esperit de Cerdà, d’aquell primer pla Cerdà, i portar-lo a un terreny modern i amb totes les garantíes d’higiene que estaven en voga en aquella època.

Proposen aquestes superilles que, en definitiva, un dels aspectes més importants es que aixequen els edificis sobre pilotis. Això també influenciat per Le Corbusier, per totes les teoríes de Le Corbusier.

Per tant, edificis aixecats amb serveis de proximitat, diguem. Petites botigues, petites biblioteques, petites escoles bressol, etcètera.

Aquesta per una banda. Després, la superilla planteja també grans arees ajardinades, de manera que hi hagi aquest fluxe i aquest intercanvi d’aire net i aquesta millora de la qualitat de l’ambient.

Un edifici que es molt recomanable d’anar a visitar es la Casa Bloc, d’aquests mateixos arquitectes.

Era una proposta una mica, una proba pilot per poder aplicar tot aquest planejament de les superilles.

La veritat es que, bueno, llastimosament per la dictadura es va tergiversar molt el sentit que havia de tenir, es van fer uns disbarats bastant importants.

Ara, desde fa un temps ja en plena democràcia, s’està intentant recuperar minimament el que es pot d’aquest edifici.

S’han fet unes rehabilitacions molt importants, justament perquè es un testimoni d’aquella proposta de la superilla.

Es interessant d’anar-hi, hi ha un pis musseitzat a través de l’ajuntament i del museu de disseny.

Explica de manera molt clara tot el procés d’aquestes noves propostes d’habitatge per la ciutat en un moment de la república que hi havia interes en ser modern i superar certes dificultats de pobresa, falta d’higiene, i poder donar qualitat residencial a la gent necessitada.

Ens podríes parlar sobre la restauració d’art, si hi ha algun projecte que sigui especialment interessant avui en dia a Barcelona?

Respecte a restauració, restauració d’art i restauració d’arquitectura, crec que arribarà un día que serà dificil separar una cosa de l’altra.

Quan parlem de restauració, en realitat hauriem de dir de bens culturals, hi ha els bens clàssics, la pintura, l’escultura, els documents gràfics, el textil, el moble.

Però clar, en l’arquitectura, i en l’arquitectura d’aquesta ciutat nostra Barcelona, hi ha molts elements que formen part d’aquests bens culturals.

Tenim façanes plenes d’escultures, tenim edificis plens d’elements decoratius, de ceràmica, d’enguixats…

Per tant, la restauració d’arquitectura incorpora, d’alguna manera, necessariament els conceptes i la manera de treballar de la restauració de bens culturals.

Aquest es un punt que a mi m’interessa molt, perquè tinc la formació en les dues direccions i penso que te molt sentit, justament aquí a Barcelona, poder treballar amb aquest vincle.

Penso que durant molt de temps ha estat molt separat.

Per una banda hi ha hagut les obres d’arquitectura, de restauració d’arquitectura fins on s’ha sabut fer; i per l’altra banda hi ha hagut la restauració de bens culturals i penso que està arribant el moment que això serà inalienable, que haurà d’anar junt per força.

Quines obres Barcelonines t’han influit a nivell arquitectònic?

Difícil, difícil de dir. Suposo que confome et vas formant et vas fixant en unes obres, en unes altres.

Recordo que quan estudiava, per exemple les propostes de Niels Van der Rohe, el Pabelló Niels, era una proposta que ens fregava, que ens aportava moltes idees i moltes reflexions.

A nivell més pràctic, potser, també recordo que ens va servir molt tota l’arquitectura pública que es feia, justament.

Per això retorno a el que parlavem abans, aquí l’arquitectura, els edifics públics desde la democràcia s’ha intentat que siguin de bastanta qualitat i arquitectonic.

Els grans arquitectes de Barcelona i de Catalunya han fet edifics públics.

Jo crec que això al final també s’acava notant, i la ciutadanía també ho acava notant, al final també es pedagogía.

També es confort, també es millora de la societat.

Do you have any stories about Franco’s time?

The most important moments are this, the republic, la guerra civil, el franquisme. No sé com dir-ho, no…