EN | CAT | ES

Entrevistat el 14 de septembre de 2017 a la sèrie de documental Catalunya Barcelona.

Bon día, podríes començar dient-nos el teu nom i quan i on vas néixer?

Soc Jordi Casassas i Yimbert, vaig néixer a Barcelona l’any 1948.

Ens podríes comentar una mica sobre la teva feina?

Sí, soc catedràtic d’història contemporània a la universitat de Barcelona i actualment soc president de l’ateneu Barcelonés.

A més soc membre de l’institut d’estudis catalans, membre numerari de l’institut d’estudis catalans de la secció d’història i arqueología.

La idea es parlar sobre la història dels ateneus. També, per el que tenim entés, creem que els ateneus son una part clau a l’hora de que l’anarquisme i el col·lectivisme prenguessin tanta força a la ciutat de Barcelona. D’acord amb l’Enciclopedia popular Ateneu, els ateneus es van crear basats en uns clubs burgesos i, entre 1877 i 1914, 75 ateneus van apareixer. Ens podríes parlar dels origens dels ateneus de Barcelona i qui van ser els responsables de començar-los?

A Barcelona els ateneus van tardar una mica més que a altres ciutats espanyoles en aparèixer, perquè Barcelona era una àrea socialment molt conflictiva.

Això va fer que aquest associacionisme liberal del segle XIX, que es un corrent no només d’aquí, si no Europeu, molt Francés i mediterrani.

En uns llocs es diu ateneus, en uns altres clubs, els clubs.

Va aparèixer cap a mitjans del segle XIX a Barcelona, fonamentalment com un esforç de la burgesia local.

Aquesta burgesia es va unir inicialment d’una manera lúdica.

Després, mica en mica, es va anar incorporant l’activitat cultural en base a la lectura de premsa extrangera, en base a la creació d’unes biblioteques importants, no moltes però alguna bibilioteca realment important, i després, mica en mica va introduir conferències.

Aquestes conferències, el que volien era obrir la ciutat al que passava per el món.

Als avenços científics, això els atreu molt els avenços científics, els corrents literaris, conferencies geogràfiques en relació a la conquesta colonial del món…

Tot aquest tipus de temes i, mica en mica, també temes profesionals: jurídics, médics… perquè hi ha de tot, diguessim, en aquesta burgesia. Es econòmica però també una burgesía profesional, els grans profesionals.

Aquest, en principi, sería l’origen d’aquests ateneus que deixen de ser un espai on jugar a cartes, on fer els balls de Carnaval o de Diumenge, aquests espais, diguessi’m, lúdics, per passar a ser espais més culturals.

Es va perdent, mica en mica, bueno, no es va perdent però va perdent importància aquell espai lúdic i va agafant el cultural.

Entre aquests ateneus, el que realment serà important es aquest on ens trobem actualment: es l’ateneu Barcelonés que acabará sent el més important.

Son gent liberal? Sí, son gent conservadora, liberal, fonamentalment, però també hi ha de tot.

Mica en mica van entrant en aquests ateneus classe mitjana, no tant aquesta burgesia tant asentada si no una classe mitjana que incorpora sensibilitats i ideologies diferents, que això es el que li donarà a aquests ateneus, per més que siguin burgesos, podríem dir una transversalitat ideològica.

O dit d’una altra manera: el fet de que no es pugui parlar de política perque no hi hagin bufetades, fonamentalment.

Una altra cosa seríen, aleshores, els ateneus populars.

Els ateneus populars i obrers són ateneus que nèixen dels corrents, podríem dir, socialistes utòpics, que es denominen socialistes utòpics.

El que fan es intentar millorar la condició humana.

Millorar-la en el sentit d’educació, en el sentit de corrents de pensament lliures i, sobre tot, per contrarrestar el que en diuen la presió eclesiàstica, les supersticions, hi ha tot un seguit de coses.

Per tant, aquests ateneus, com l’ateneu enciclopèdic popular posteriorment, son ateneus que, d’una manera o altra, volen consolidar un millor benestar per els seus afiliats i la classe obrera en general, la classe obrera i menestralía en termes generals.

Però també per l’alliberament de l’individu, de l’home, la idea de l’alliberament de l’home.

Aleshores, una altra idea que s’ha de tenir es que aquests ateneus no son només de Barcelona.

Aquests ateneus s’extenen per tot Catalunya, sobre tot per la catalunya litoral i prelitoral, la Catalunya del comerç, de l’agricultura moderna i de la industria.

I s’extenen per tot, ciutats menors però també per pobles. Es genera aleshores, en els pobles, una dualitat: l’ateneu dels pobres i l’ateneu dels rics, de la burgesia i el dels pobres.

Després, finalment, el corrent de l’anarquisme, que no deixa de partir del socialisme utòpic també, del segle XIX, trobarà en els ateneus, o ateneus mes alternatius, hi trobarà la possibilitat de la discussió política, de la discussió pública.

Per tant, de l’educació ideològica i cultural de la classe obrera, amb la idea que la classe obrera està molt explotada i viu amb uns horaris laborals tan brutals i amb uns regims tan brutals que no te temps d’educar-se.

Aleshores, el que s’ha de fer es anar convencent als obrers de que en comptes d’anar a la taverna vagin a aquests ateneus i comencin a llegir, comencin a aprendre a llegir bé, no només a llegir, si no a llegir críticament.

Per tant, es generi, en definitiva, una consciencia de classe. Aquests serien, podriem dir, la graduació d’ateneus que no es un fenòmenen de Barcelona, si no es un fenòmen català molt important.

Quins serveis oferien aquests Ateneus?

Normalment, el que feien era tenir una cafetería, un bar, un lloc de trobada, i aquest lloc de trobada era la primera forma d’entrar-hi diguessim.

Després, tenir un gabinet de lectura, o sigui, tenir una petita biblioteca – això depenia, es clar, de l’antiguetat i dels recursos de l’ateneu que era més o menys important – i, sobre tot, un lloc on poder debatre i llegir els diaris, la lectura col·lectiva dels diaris per la gent que no tenia diners ni per comprar el diari, per tant la lectura col·lectiva.

Després tenien les classes nocturnes. Aquestes classes nocturnes acostumaven a, quan ja la gent sabía llegir i escriure, acostumaven a ser classes de comerç, classes de matemàtica adreçada a l’activitat comercial, de estadística, etc.

Classes, podríem dir, instrumentals.

[cut]

Al llibre classe culture i conflicte a Barcelona de 1898 al 1937 de Chris Ealham escriu el seguent sobre els clubs d’excursionistes dels ateneus: el senderisme, molt en línia… De quina manera estaven els moviments anarquistes llibertaris i unions com la CNT relacionats amb els ateneus?

Hi va haver un aprofitament del vehicle que representaven els ateneus per part de la CNT, bueno, per part de la CNT després, per part de l’anarquisme o de l’anarcosindicalisme en termes generals.

Com he dit abans, això es un corrent que es molt utilitzable per la part que aquest anarcosindicalisme tenia, podríem dir, d’assambleari.

Perqué els ateneus representaven un espai de discussió i, en aquest sentit, cuadrava molt bé amb l’ateneisme, amb el fet de l’ateneisme.

El que passa es que no es ateneus de la CNT normalment, si no que son ateneus populars en els cuals hi ha CNTistes però també hi ha republicans federals, hi ha gent de diferent exctracció que poden conviure en aquest moviment perquè tenen un denominador comú, que son les classes populars, l’arribada a les classes populars.

Per tant, jo no diria que hi ha l’ateneisme anarquista, que sí que hi ha un ateneisme anarquista, si no que l’ateneisme popular es una mica més transversal.

Per el que fa referència a l’excursionisme, això son pocs els ateneus que poden tenir una secció d’excursionise, perque es costós.

Es costós i, després, es costós sortir. Es costós mantenir la secció però es costós sortir.

De manera que, l’anada a la naturalesa es un element cobsubstancial amb l’anarquisme. Però la pràcitca d’aquest excursionisme va venir més per els centres excursionistes que no pas per aquest ateneisme.

Aquests centres excursionistes, que normalment teníen un origen burgués, es van popularitzar.

Amb el pas del temps es van anar popularitzant.

El més important, el centre excursionista de catalunya, però després centres excursionistes a totes les localitats van apareixer.

L’associacionisme, a Catalunya, es un tret diferencial importantíssim, es, podríem dir, la base del comportament democràtic de la societat.

Perquè l’associacionisme, tant burgés com popular, s’acaba convertint en la primera escola de debat, la primera escola de pràctica democràtica.

Per tant, en aquest sentit, no es només l’associacionisme anarquista el que impulsa l’excursionisme, si no que es, podriem dir, la transformació progressiva de l’excursionisme inicialment burgés i romàntic, el descobriment de la naturalesa però també el descobriment de les ruines, dels llocs nacionals, dels llocs realment importants, dels paisatges realment catalans.

Tot aquest descobriment romàntic es un descobriment que es va transformant i que va influint en l’associacionisme ateneistic.

Que va ser la dinamita cerebral?

La dinamita cerebral?

Ara, en aquest moment m’agafes…

Bueno, a veure, la dinamita cerebral es, en definitiva, sí…

Dinamita cerebral es que si tu inculques en el cervell de la gent idees revolucionaries, aquestes idees s’escampen i acaven explotant.

Aleshores es una imatge de dinamita, de la dinamita com a símbol revolucionari i cerebral perquè està feta amb idees, en definitiva.

Ens podríes comentar una mica la importància de que els ateneus tinguessin biblioteques?

Sí, molt important perquè, a veure, a Catalunya hi ha, històricament, les biblioteques conventuals, religioses, biblioteques que es van desmembrant quan l’estat va incautant convents. Però després hi ha la vella biblioteca de la universitat.

Aquesta bibilioteca de la universita es una biblioteca que, a Barcelona, es molt pobra. Es molt pobra i es molt anticuada.

Aleshores, aquestes biblioteques dels ateneus, com que responen en els interessos de les classes mitjanes i de la burgesía dels grans profesionals, de la gent que te contactes internacionals, son biblioteques al día.

La més important es la biblioteca de l’ateneu Barcelonés, amb els seus entre 300 i 400 mil títols.

Es una biblioteca, no actual, evidentment, perquè actualment les universitats han canviat moltíssim, es una biblioteca que fins els anys 20 del segle XX era la primera biblioteca de Catalunya.

Has comentat abans que els ateneus tenien un paper molt important respecte a l’educació. Quina es la connexió amb l’escola moderna de Francesc Ferrer i Guardia i les escol·les racionalistes en l’educació dels ateneus?

L’escola de Ferrer i Guardia, l’escola moderna, es una escola inspirada en corrents racionalistes francesos que s’instal·la a Barcelona i que tenía molts pocs alumnes, que no es una escola de grans masses d’alumnes.

El que sí que tenia era una connexió amb el món anarquista entre altres, però aquesta connexió amb el món anarquista es fonamentava, no només en la circulació d’idees, si no també amb l’edició de llibres: de llibres racionalistes, de llibres evolucionistes, de llibres anarquistes, de llibres socialistes en termes generals.

Perquè l’escola moderna també tenía una impremta anexa a l’escola.

Aleshores, es evident que, del nucli de l’escola moderna van sorgir gent formada i gent que hi connectava i per tant adquiria aquestes idees que després treballava en el món dels ateneus populars.

Per tant, la relació, ja sigui a través d’individus com a través de publicacions, va ser una influenica real.

Sobre tot fins a la primera guerra mundial, per dir-ho d’alguna manera, fins els anys de la primera guerra mundial.

De quina manera els ateneus reforçaven, d’alguna manera, l’esperit i la conciència de barri?

Bueno, eren un centre, els ateneus, de tot tipus, però sobre tot aquests ateneus populars eren un centre de barri.

Eren un lloc d’atracció, i després eren uns llocs… per exemple, les festes majors.

La festa major tenía, en l’ateneu popular, l’expresió popular de la festa major,

Mentre que els balls de senyors en els casinos o ateneus burgesos eren practicament reservats per aquesta classe alta, diguessim.

En canvi, l’altre no, eren un pou d’atracció.

No només en la festa major, si no cotidianament perquè era un lloc on anar, era un lloc on, en sortir de la feina, es podía anar en aquest centre per trobarse amb gent, per discutir, per llegir, per fer un classe nocturna del que sigui, del que s’oferis.

O sigui, que es un veritable centre, un nucli, podriem dir, d’atracció en el barri.

De quina manera veien els aristocrates i religiosos els ateneus populars?

Això com tot.

Ho veien amb prevenció i ho veien…

Bueno, primer de tot ho veien com una cosa indigna, com una cosa que no valia la pena ni tenir-ho present, una cosa de les classes baixs.

Mica en mica, quan aquests ateneus van representant una forma de presa de conciència etcètera, hi ha una prevenció.

I, la prova màxima d’aquesta prevenció es que amb les dictadures es suprimeixen.

S’incauten, es suprimeixen, es poden destruir. Alguna funció cumplien si es volen destruir d’aquesta manera, es la prova màxima.

Partits com per exemple la lliga racionalista o el partido republicano radical, van intentar d’alguna manera influenciar o polititzar els ateneus?

El Partit Republicà Radical, d’Alejandro Lerroux, va influir en alguns ateneus i, sobre tot, el que va fer va ser crear la seva xarxa del que ell en deia no Ateneus si no casas del pueblo.

Aleshores, una mica aquestes casas del pueblo venien a fer la funció que hem dit abans: aquest economat, centre d’educació a diferents nivells, lloc de trobada, lloc festiu, aquesta reunió la feien aquí.

Per el que fa a la Lliga, gent molt destacada de la lliga va formar part d’aquest ateneu Barcelonès.

Va ocupar, fins i tot, la presidència, etcètera.

El que passa es que tots els ateneus tenien la obligació, per estatuts, de no poder parlar ni de política ni de religió.

Si els seus estatuts no deien això, el governador civil no els aprovava.

Una altra cosa es que només es parlava de política i religió, practicament, però això es una altra qüestió.

Qué vol dir això? Vol dir que, en aquests ateneus amb aquesta prevenció, s’instaura una cultura d’una, podriem dir, major tolerància que en la mitja de la societat.

O sigui, en l’Ateneu s’hi pot presentar qualsevol – fins un límit – però qualsevol tipus de proposta cultural, comentari d’un llibre, el que sigui.

Per tant, no hi ha una línea ideològica marcada en l’Ateneu. Ni en l’ateneu burgés per exelència, que es l’ateneu Barcelonès.

El que passa que aquest ateneu burgés es democratitza més i, quan es va democratitzant la societat, es va democratitzant la massa dels socis i això es la propia presió social la que ho determina.

Quina era la funció dels ateneus a l’hora de movilitzar protestes col·lectives?

A veure, les protestes col·lectives n’hi ha de molts tipus.

Als ateneus burgesos en van mobilitzar bastantes d’aquestes protestes.

Per exemple, van contribuir en les protestes contra les polítiques fiscals.

Van contribuir en les protestes contra l’intent de l’estat central d’acabar amb el dret civil català particular, etcéra.

En alguns moments, realment, mobilitzen alguna questió, algun moviment, de fora de l’ateneu, de fora de la ciutat, això es produeix en ocasions.

Després, els ateneus populars, al ser aquests llocs de confluència i de reunió dels sectors populars, es converteixen en llocs de coordinació de les protestes socials.

Aleshores estan molt presents, perquè quan els directors, presidents, es digui com es digui, d’aquests ateneus comencen a no participar de les protestes, la propia massa dels socis desbanca a aquests.

O sigui, la base dels socis necessita identificar-se amb uns directius que estan al seu costat durant les protestes.

Quan es crea la divergència, la propia base de socis acaba amb ells, diguessim.

Com canvia el paper dels ateneus amb el començament de la guerra civil espanyola?

La guerra civil espanyola representa una interrupció de la vida normal de qualsevol societat, no només d’aquesta catalana, es evident.

Però el que si que es cert es que, com era tan ric el teixit associatiu, aquest teixit es converteix, aleshores, en un vehicle de movilització.

Molts ateneus es veuran obligats a decantar-se cap a una esfera o l’altra, normalment cap a l’esfera CNTista-FAIsta, però també per el nou creixement del mon comunista, del PSUC, també del socialista, alguns es mantindràn en la disciplina republicana de l’Esquerra Republicana històrica, del mon dels sindicats.

O sigui, que aquest ateneisme, com tot en la vida ciutadana, es polititzarà i caurà en aquestes esferes.

Però es això es fruit de la circumstància excepcional de la guerra civil.

Durant aquest període de guerra civil a Barcelona, la propaganda s’utilitzava molt com a métod de discrèdit d’idees i de maneres de pensar. El POUM, per exemple, va ser victima d’una campanya del PSUC que alguns diuen era per la pressió Stalinista. Els ateneus, com acabes de comentar, alguns van tirar més cap al cantó CNTista. Aquests ateneus es sentien amenaçats o eren conisderats una amenaça per el PSUC?

No, a veure…

Aquí no podem parlar dels ateneus, si no de la dinàmica general.

La dinàmica general va comportar, com se sap, al maig del 37 dirimir la influència entre la esfera comunista i la CNTista-POUMista.

Per tant, en aquest sentit, la gent adscrita a la CNT-FAI i adscrita al POUM van retirar-se o van desaparèixer alguns o es van haver de subordinar a l’hegemonía política nova, que es la que sortia del que s’ha dit guerra civil dintre de la guerra civil.

Però això es així en general a la societat i a la política, i per tant això es debía notar en el mon de les associacions.

El que passa que això s’hauria de veure associació per associació i veure els casos particulars.

El que perd molt la vida associativa i ateneistica durant la guerra perd molta importància.

Però perd molta importància per aquest grau de politització, que de fet acaba amb el que era el mon dels ateneus tradicionals.

Aleshores es la confrontació política, la movilització, la vida de molts d’ells en funció d’alimentar les columnes al front, etcétera. Tot aquest mon…

I després, dintre d’una guerra civil com aquella, es molt difícil, ja es va fer, però es molt difícil seure a escoltar una conferència o a llegir diaris quan el paper comença a escassetjar, o a classes nocturnes quan Barcelona, per exemple, es bombardejada en 118 ocasions durant la guerra.

No es pot pensar en el manteniment d’una dinàmica com si no passes res.

Després de la guerra civil, has comentat que els ateneus van ser clausurats i confiscats. Van seguir d’alguna manera a l’exili o…?

No, els ateneus a l’exili…

A l’exili hi havien els nuclis catalans de diferents tendències polítiques que es mantenen, i a l’exili hi han els que es diuen els casals, els casals catalans.

En aquests casals catalans, el de l’Havana, el de Buenos Aires, el de Nova York, etc.

Aquests casals no van poguer ser casals d’una tendència si no que van començar a reunir a tot aquell que s’hi va voler acostar en el exili.

Ara, a l’interior sí, a l’interior tots els ateneus populars amb una mica de força, aquells ateneus de poble que hi havia l’ateneu dels senyors i l’ateneu del poble, popular, els dels senyors va seguir però el popular va quedar incautat, va quedar destruit.

Van perdre els seus promotors i propietaris, podríem dir, van perdre la titularitat fins i tot dels edificis.

Això es va recuperar molt lentament. De fet, s’ha començat a recuperar després de la transició, o sigui que hi ha un xoc molt important contra l’ateneisme popular.

Fins i tot l’ateneu Barcelonés va volguer ser incautat per la falange, perquè volien depurar fins i tot la seva biblioteca de tots els títols, etcètera.

I gracies a alguns ateneistes franquistes, es va poguer salvar, de dir,”No, no, això nosaltres” i es va fer una purga, més de 70.000 títols de la biblioteca que van quedar, no es van destruir, però van quedar impossibles de consulta en els soterranis de la casa.

O sigui que hi va haver un control fins i tot dels ateneus burgesos, podríem dir, dels ateneus no obrers. Però els obrers van ser clausurats totalment.

Quin diríes que es el paper dels ateneus avui en día?

Jo penso que torna a ser important.

Torna a ser important perquè hi ha una voluntat per part de tota la gent que va veure incautats els ateneus de recuperar-los.

I de convertir aquests ateneus en uns centres culturals i associatius de poble, de barri, de la ciutat de Barcelona, el que sigui.

Per tant, jo penso que es torna a recuperar el teixit associatiu que va caracteritzar la història de Catalunya de mitjan segle XIX en endavant fins la guerra civil, evidentment.

Tinc aquí que el 1982 vas escriure un llibre sobre Primo de Rivera. A pesar de la repressió institucional, de la inteptitud a l’hora de governar, si que van haver-hi una série d’avanços tecnologics com una de les reds de carreteres de més nivell d’europa, o l’arribada de l’electricitat a certes arees rurals. Creus que això se podría relacionar amb la política franquista amb l’arrivada dels tecnòcrates?

Primo de Rivera, el que fa es consolidar, podríem dir, la xarxa radial, que després ha seguit fins i tot l’AVE, el tren d’alta velocitat Madrid km 0, allò que es diu.

Una xarxa d’unes carreteres que eren bones, que estaven ben fetes, però que no servíen per res.

En definitiva, per Catalunya una carretera es important que vagi de Barcelona a Madrid, passant per Saragossa, però això no representa dinamitzar el país ni molt menys.

Per tant, aquí hi havía hagut esforços locals per crear la veritable xarxa.

El mateix passa amb el ferrocarril.

Després el que hi haurá será la creació d’una única companyia telefònica amb tecnología nord-americana i amb capital nord-americà també, i després la dinamització de la xarxa electrica.

Però era una xarxa elèctrica que ja funcionava.

O sigui, si que hi ha, en dictadura, aquesta voluntad…

I una altra cosa, la creació d’una cosa que es va dir la confederación hidrografica del Ebro, que es una cosa curiosament similar a la que Roosevelt va voler implantar després del crack del 29 en la vall nord-americana, em sembla, del Tennessee.

I que es l’intent de l’aprofitament integral hidroelectric, hidraulic, preses, instal·lació humana, d’una conca fluvial.

Això, la única que va funcionar va ser la de l’Ebre, que encara funciona actualment.

Per tant, en aquest sentit si que hi ha una tecnología com a coartada de la represió, com a coartada de…

No la tecnología, si no les grans infraestructures.

Franco inaugurava pantans. Aleshores sortíen als telediaris de l’época, el nodo, sortía inaugurant pantans, inaugurant grans fàbriques, inaugurant coses…

Es la forma que un dictador te de magnificar i de que no es vegi la repressió no subterrània, si no obertíssima que hi ha, que va ser molt forta en l’época de primo de rivera i enorme contra Catalunya: la seva cultura, la llengua, les institucions, etc durant el franquisme.

Durant una entrevista, nos van dir que el Consul Stalinista a Barcelona [Antonov Ovseenko] quan va esclatar la guerra civil i van prendre el poder els anarquistes, es va quedar sorprés i va dir: ‘No ho comprenc, a Sant Petesburg vam tardar 3 o 4 anys a fer anar els trens. Aquí, en 3 o 4 díes, ja estan en perfecte funcionament. Això, perquè es?’ Es veu que, els motius que van donar van ser que per els ateneus hi havia una formació que allí potser no estava i un sentiment d’unió entre treballadors. Podríes comentar algo?

Hi havia un sector de la classe obrera més preparat.

Un sector amb estudis en aquest mon ateneistic però també en una institució que es deia l’escola industrial, on hi havia una capacitació del mon dels treballadors per crear, podríem dir, tecnics intermitjos.

No el gran dirigent però sí aquests tecnics intermitjos que son, en definitiva, els que fan que el mon industrial funcione.

Aleshores, aquest, podríem dir, sector que no es l’obrer de base però que tampoc es el gran dirigent, es el que va permetre que funcionés el país.

I, en alguns casos, fins i tot es diu que bona part d’aquests treballadors millor formats van servir per a la recuperació económica durant el franquisme.

Van ser la base que va fer possible que funcionés aquest mon, del qual atribuim als tecnócrates del Opus Dei la inspiració, però es clar, això s’havia de fer amb un material humà.

Aquest material humà estava molt més preparat a Catalunya que a qualsevol altra regió espanyola.

Això es la causa del gran boom industrial de l’area catalana.

Ens podríes comentar una mica com vas viure tú els fets del 17 d’agost d’aquest any?

Home, una mica això com tothom.

Jo, personalment, els vaig coneixer practicament inmediatament perquè jo soc rector d’una universitat catalana que es fa a la localitat francesa de Prada, bueno francesa, en territori francés de Prada.

Estava, precisament, al costat del conferenciant que era el Josep [Jordi] Turull, el conseller de la presidència.

Li van passar un paper dient els fets, però encara era molt…

Aleshores, es evident que aquests fets brutals van determinar la marxa d’aquella setmana perquè era el día de la inauguració, precisament, i van determinar… i el neguit del que passava a Barcelona i sobre tot el pla concret, perquè l’ateneu va rebre a molta gent que venía del carrer, es van refugiar.

Es van haver de tancar les portes de l’ateneu i es va haver de gestionar aquell moment de crisi important.

Per tant, el condeno, no cal dir-ho, com tot el mon diguessim, la condemna més radical, absoluta, sense pal·liatius d’això.

Després, hi ha una altra part d’orgull, d’un cert orgull, perquè la ciutadanía de Barcelona – i de Catalunya en general, però de Barcelona i de Cambrils, però ara parlem de Barcelona – va reaccionar amb un civisme i amb una disciplina que jo diría que practicament no es ni mediterrània, que sempre tenim la fama de l’anarquía, podríem dir.

En cambi, aquí es va respondre i després totes les forces de seguretat, d’assitència mèdica, de control i de coordinació dels hospitals, etcètera, es va produir amb una eficàcia i amb una planificació, podríem dir, exemplar.

En aquest sentit, dintre de la pena immensa per les víctimes i el rebuig ideològic, moral i ètic en tots els sentits, sense pal·liatius, hi ha aquest altre aspecte que omple, podríem dir, de satifacció.

Em sembla, d’alguna manera o altra, omple de satisfacció al món, diguessim, de la civilització més democràtica, em sembla que es una contribució important.

Imagina’t que es el 2 d’octubre d’aquest any. Qué va passar ahir i que creus que passarà a partir d’ara?

Aquesta sí que es una gran pregunta.

En lògica, el que hauría d’haver passat ahir es que s’hagués votat.

La cultura política espanyola tradicional és molt bel·ligerant, molt bel·licosa.

I per tant, pot reaccionar de moltes maneres.

Però de totes maneres, jo penso que pugui votar la gent o no, la victòria està ja feta.

El día 2, al victòria estarà ja feta perquè s’haurà posat en questió una forma de governar espanya, una forma de democratització d’espanya en termes generals.

I la determinació d’una area com la catalana de no conformitat.

Per tant, les bases d’una relació històrica, perquè això no es només actualitat, també hi ha una dimensió històrica llunyana.

La base d’això ha arribat a un punt de fer evident, per primera vegada d’una manera democràtica, i això es molt important en el món sut europeu, per primera vegada d’una manera democràtica es posa definitivament en questió.

Per tant, ja no es pot amagar més, diguessim.

I avui, día 2 d’octubre, s’obre el moment d’aquest replantejament.

Ja sigui després d’una victòria determinada en les urnes o ja sigui en una derrota en les urnes o una derrota del propi referèndum amb les no urnes, la questió queda plantejada d’una manera definitiva.

Repeat question about the Atheneums and the services they provide.

Els ateneus responen a un moviment liberal europeu.

L’origen inicial es aquest.

Son clubs en els quals la gent, quan ja pot opinar en societat, quan deixen de ser súbdits i poden opinar en societat, es reuneixen per això.

Aquest es el moviment general.

A Barcelona, aquest espai públic era un espai molt crispat per la conflictivitat política i social.

Això va fer que a Barcelona, curiosament tot i ser una area molt avançada, no es constituissin aquests ateneus fins els anys 50-60 del segle XIX.

Aleshores, aquesta constitució d’aquests espais representen, fonamentalment, la trobada de la burgesia.

No de l’aristocràcia, si no de la burgesía.

Una burgesía que, fonamentalment, es econòmica, té interessos econòmics.

Amb un nivell baixet, ambu un nivell cultural baix, i que, en principi, es reuneixen per jugar a cartes o es reuneixen per balls per el carnaval, per anar després cap a a la òpera conjuntament, etcètera.

Això, mica en mica, ve ocupat no només per aquesta gent si no també per els professionals liberals: advocats, metges, etcétera, aquests profesionals liberals.

Son aquests profesionals liberals els que introduiran l’aspecte cultural, l’aspecte de la hemeroteca, es a dir, diaris -no els locals, si no generals- per poder lleigr i, mica en mica, la biblioteca.

Això es l’origen del primer Ateneu, importat… dels dos primers, el de Reus, el centre de lectura de Reus, i, inmediatament, l’Ateneu Barcelonés, aquest ateneu on ens trobem.

Aleshores, apart d’aquest moviment, d’aquests ateneus, que teníen, l’ateneu barcelonès per exemple tenía classes d’esgrima, tenía billar, tenía diferents, evidentment el joc de cartes, etcètera, i va afegint la cultura.

A part d’això, començaràn a apareixer, cap als anys 70 del segle [XIX] els ateneus populars.

Aquests ateneus populars son, podríem dir, el reflex d’aquells altres burgesos però el que tenen com a orientació es l’aprofundiment cultural de la classe obrera.

En moltes ocasions, fins i tot l’alfabetització de la classe obrera.

Però fonamentalment es poder llegir diaris col·lectivament, de tenir una biblioteca, de tenir uns serveis, un economat on poder comprar productes, de tenir la part lúdica, potser també la possibilitat de tenir algun excurisonisme – no tots els ateneus, però sí alguns.

O sigui, fer aquesta funció i fer de pol d’atracció de la gent del barri, de la gent propera.

Per tant, un element de dinamització social extraordinària.

No només a Barcelona, si no a bona part de la Catalunya burgesa, industrial, també agrícola, perquè hi han alguns llocs amb els ateneus populars que son l’alternativa al burgés, diguessim.

Aleshores es crea aquesta alternativa del burgés i del popular.

Molt sovint amb profundes rivalitats.

Per exemple, en els pobles, qui organitza la part de la festa major millor, vull dir es creen aquestes petites rivalitats.