EN | CAT | ES

Entrevistat el 25 de septembre de 2017 a la sèrie de documental Catalunya Barcelona.

Si ens podríes explicar qué es el referendum.

El Referendum? Depén.

Depén per quin sector social, depén si una part d’aquest sector està mobilitzada o no està movil·litzada, si està activada o no.

Si se sent interpel·lada per anar a votar o no.

Es podría decidir el futur. Però no solament el futur de Catalunya, el futur d’Espanya també.

Ara, sempre amb matissos. Perquè en una societat globalitzada…

Bueno, el capital sempre ha estat global, no te fronteres el capital. Està invertint a tot arreu, venen, baixen. Les persones no podem anar d’un lloc a l’altre sense permisos, sense papers.

Capital ja en aquests moments toques una tecla del teu ordenador, i aquesta casa, que ara es de, suposo que d’aquest senyor, igual l’han venut i no ho sap.

Per tant, sempre amb matissos.

No pensem que cambiarà el poder econòmic de mans, jo això no m’ho crec.

El poder econòmic important, les oligarquíes, les concesions que fa l’estat per fer obra pública o fer aeroports o per construir més víes de ferrocarril, etcètera, o per fer col·legis, per fer ambulatoris.

Tot això, que es on està la mare del cordero, tot això no cambiarà.

Vaja, jo soc laic en aquest sentit. La meva fe es una fe limitada.

Com se relacionaria el referèndum de l’1 d’Octubre amb l’estatut d’autonomía que es va aprovar el 2006?

Bueno, aquí va ser quan va venir el precipici.

Em penso que aquí tant el PSOE com el PP es van equivocar i no van admetre un estatut que va liderar Pascual Maragall, aleshores president de la Generalitat. El tripartit, que era el PSC, Esquerra, Iniciativa per Catalunya en aquells moments.

Rodríguez Zapatero va dir sí, aceptaré el estatuto que salga del parlament de Catalunya.

Pos resulta que no va ser així. Es va retallar, va haver-hi una recollida de signatures per part del PP que jo crec que això va ser un dels errors del PP més grans, i ja vorem les pròximes eleccions.

Immediatament li va donar més vots, perquè fer anticatalanisme, a segons quins territoris d’Espanya, dona vots.

Però com a partit polític, els ideòlegs d’aquest partit polític que es diu partit popular, que ve de l’aliança popular de Fraga Iribarne i de los 7 magníficos que van ser ministres de Franco, no ens equivoquem.

No ens equivoquem amb això. Son fills de la dictadura, d’acord?

De la dictadura sagnant, hiriente i autoriaria i repressiva i assessina que vam patir casi 40 anys aquí.

Catalunya i Espanya, Espanya i Catalunya, en això no ho separo.

Per tant, si s’hagués portat a terme l’estatut que s’havía aprovat a Catalunya, Catalunya tindría unes competències i potser l’independentisme no hagués crescut tant, no ho sé.

Ara ja no ho sabrem. El passat ens condiciona, però podem fer un anàlisi de cara al present i al futur.

I evidentment s’han d’analitzar les causes de que l’independentisme sigui practicament hegemònic, hegemònic en número d’escons, al Parlament de Catalunya ja ho es.

Has comentat ara que el PP va fer aquesta política anticatalanista que a altres llocs d’Espanya li dona molts de vots. Se podría considerar que les actuacions que està fent avui en día respecte al referendum estan fomentat l’independentisme aquí però estan conseguint més vots a altres regions. Podríes comentar sobre això?

Ja vorem. Això es vorà en les properes eleccions espanyoles, perquè també han hagut manifestacions i actes i activitats i conferències, hi ha moviment a la resta d’Espanya de suport a Catalunya, al que està succeint a Catalunya.

Les accions judicials, judicialitzar la política tant, abusar tant dels jutges. Jutges que, per altra banda, també son fills del franquisme o nets del franquisme. Vull dir, es que aquí patim un problema que es que el dictador va morir al llit.

Franco va morir al llit.

De malaltia natural. Les forces clandestines que vam estar lluitant contra el franquisme, contra la dictadura, no erem suficients ni vam tenir la suficient força durant la transició per imposar unes certes condicions.

Que fos una democràcia, jo la dic higiènica, pulcra, que com a mínim complís els parametres de les democràcies europees consolidades.

El que passa es que aquí, els policies que maltractaven abans de la transició, de la llei de transició. De fet va ser una transacció d’interessos entre partits polítics, etcétera.

Els mateixos policies que maltractaven, al cap d’un més, eren policies demòcrates, i això es inviable, això no pot ser.

Això es quelcom inviable.

Això va ser també un dels errors. Per lo menos a Portugal, país veí nostre, a Portugal la PIDE, la policía política, a la revolució dels clavells doncs van sortir per cames tota la policía política.

Se ficaven cap a extremadura, cap a Andalusía, clar, perquè aquí encara hi havía dictadura.

Es que nosaltres no, no vam poguer ni fer això.

I al 81, hi ha un cop d’estat liderat per Tejero, i beneit per molts sectors socials.

Es que a Espanya han hagut pocs antifranquistes compromesos.

A Espanya i també a Catalunya.

El que passa es que a Catalunya hi ha hagut una resistència potser major per el tema de la prohibició de la llengua.

I això ha fet que aforès un catalanisme per la identitat.

Identitat, cultura i llengua.

Aquest ha sigut el relat, fins fa dos anys, prevalent a l’independentisme.

Ara, fa dos anys perquè amb cultura, llengua i identitat se quedaven reduits en un nucli fort però s’havia d’enxamplar.

I el relat d’ara ja no es tant identitari, ja no es parla tant de al llengua i ja no es parla tant de la cultura perquè clar, la cultura tant globalitzada, la llibertat tant de pensament, etcètera.

Tu pots ser català i et pot agradar el rock’n’roll, que es anglosaxó.

Vull dir, tot això es… aquí la questió del tema es al questió econòmica.

Aquí es la cuestió econòmica que els vascos la van resoldre ja en temps de quan van donar el cop d’estat els carlistes, alaveses i navarros, li van imposar a Franco que si donavon apoyo al cop d’estat del 36, del 18 de Juliol del 36, al febrer va guanyar el Frente Popular – una coalició de centre esquerra, que no era allò una cosa tant reovulicionaria.

Doncs van donar apoyo perquè li conserves els fueros vascos.

Recollir la diputació d’Àlaba i la diputació de Navarra els impostos i s’els queden allà i els administren allà.

I durant la transició, Guipúscoa i Vizcaya també demanen el mateix.

Per això a vegades, al govern Vasc li es igual el temps que ha manat el PP i el PSOE, perquè els diners estàn controlats per les diputaciones forales. I a Navarra igual.

M’entens? Es que aquí hi han varios paràmetres en els quals ens movem.

I jo sempre torno a repetir que avui estem patint les consequencies d’una transició que va ser una icona, va ser adorada, va estar alabada, però que s’ha vist que al cap de 40 anys encara no sabem on estan els nostres morts.

La generalitat va passar una llei per el parlament català que deia que el referèndum sería vinculant i que una declaració unilateral d’independència s’hauría de fer durant les primeres 48 hores desde que guanyés el sí. Que vol dir això?

Això es molt complicat.

Es molt complex.

A veure, dependrà de en quines condicions els que anirem a votar puguem anar, en el sentit de que t’hi trovaràs en el col·legi electoral, com funcionarà, com anirà el recompte, etcètera.

I en la participació.

Si hi ha una gran participació i el vot del no afloreix, perquè el vot del sí esta clar que hi serà.

Però el vot del no, com que Ciudadanos, Partit Popular i PSC o PSOE diuen que es il·legal, ha collat.

Ha calat en una població molt extensa.

Llavors, no volen fer res il·legal.

Es impresionant però es així.

Es una realitat, aquest discurs ha calat.

Hi ha gent que no vol participar, jo parlo amb ells i dic, nen, ves i vota no.

Perquè tu ets un vot del no. No, no, no, jo no hi vaig perquè es il·lega.

Aquest concepte, ah collat.

Perquè? Perquè hi ha la por encara d’aquestes persones que els hi han explicat els seus pares, els seus avis, que era il·legal lluitar contra Franco.

Lluitar contra el poder. Contra el poder Franquista, contra la dictadura, era il·legal.

I alguns ens vam implicar i vam patir presó i vam patir tortures, i vam patir que et fotien fora del treball, etcétera, etcétera.

Però es que la majoría de la població no va fer-ho.

Per tant, ara, aquesta questió, quan Franco va dir, antes de morirme lo dejaré atado i bien atado, ha dejado atado i bien atado el miedo.

La por..

Hi ha gent que no te por, però hi ha gent que te por.

I per tant, com que s’ha venut que es il·legal – no vull entrar-hi en aquest tema, perquè fa no fa gaire, aquí a Espanya, abotar era il·legal.

Fa unes cuantes decades, les dones no tenien dret a vot.

Fa uns anys era obligatori anar al servei militar.

I si feies objecció de conciència, els primers que van fer objecció de conciència els van fotre als calabozos.

Vull dir, per tant, saltar-se les regles del joc, si veus que van en contra dels drets humans, els éssers humans tenim la posibilitat de fer-ho.

Ara bé, hi ha gent que no vol passar la línea vermella del que estableixen unes lleis fetes a partir de una constitució que el 60% de persones que viuen a espanya o que han nascut a Espanya, no la van votar.

Això també s’hauria de plantejar, perquè el mateix monarca, el borbó, el Felipe o el seu pare Juan Carlos, va ser una imposició del franquisme.

Va ser una imposició de la dictadura.

I els partits d’esquerres que van sortir de la clandestinitat ho van acceptar.

I això vol dir acceptar també la no reconciliació.

Perquè la reconiciliació hagués estat que s’hagués reconegut els morts.

Els morts que després de la guerra civil va pelar la dictadura i sus complices.

Anul·lar tots els judicis sumaríssims que es van fer.

Moltes questions.

Moltes questions.

L’extrema dreta, durant la transició espanyola, dita espanyola, campava a sus anchas i mataron a los abogados de Atocha.

Un teninte coronel a Almería i la seva colla, van matar a cinc joves que anavan a una boda, a la provincía de Almería.

Va haver-hi morts durant la transició aquí a la elèctrica de sant Adrià.

A la SEAT van entrar i va haver-hi morts també.

Vull dir que clar, tot aix ò no s’ha explicat, perquè si s’hagués explicat als col·legis, als instituts, poter ara hi habría molta gent que voría aquesta lluita a Catalunya a favor d’un estat propi la voríen com la veig jo, que es una lluita antifranquista.

Una lluita antifranquista i per un reparto dels diners que es podueixen a Catalunya perquè la pobresa aquí a Catalunya, que hi ha quasi un milió de persones que estàn al llindar de la pobresa, no estiguin en aquest pla.

No es un problema de quatre bojos, hi ha molta gent implicada en aquest moviment.

El que passa que o no s’ha explicat bé o la dicotomía sur-norte, el sur pobre el norte rico, ens comparen a vegades com la liga norte norte italiana.

O sigui, hi han zones d’espanya que es pensen que a Catalunya tothom es ric.

I això es fals, això es fals.

I es pensen que lo de la independència ho estan montant els rics, quan en realitat els que tenen el poder econòmica Catalunya estan encontra.

Estan en contra ells i moltíssima gent vulnerable.

Molta gent, que es de la classe treballadora, resulta que estan d’acord perquè es il·legal amb els que manen i els que han manat sempre.

A Espanya i a Catalunya.

Això es una contradicció enorme.

Perquè resulta que aquí es compleix lo que Pujol volía.

Deia no, aquí les classes socials no son importants, el que es important es la cultura, les diferències culturals.

No, per mi l’important son les diferències socials.

Aquest es el tema.

Per mi, eh.

Respecte això que has mencionat de la constitució, en els mitjans internacionals sempre se trau molt el tema de que la constitució del 48, que es la que diu que espanya es una grande i libre, va ser votat i desde Catalunya es va apoyar. Tú que creus que es el que no estan veient aquestos mitjans internacionals sobre aquesta constitució?

Es una constitució que es va fer sota el control militar.

Perquè no entendre que dins de l’estat espanyol hi han cuatre nacions claríssimes, Galícia, País Vasc i Navarra, Catalunya, Espanya – la resta – i, cuidado, perquè Andalusia també te un posso i te intel·lectuals – que també els van pelar a la dictadura, al principi de la guerra civil com Blas Infante, etcétera – que també te consciència, una part de la societat andalusa, també te consiència de ser nació.

Per tant, volguer continuar amb la una grande i libre de Franco, en la propia cosntitució es va pactar.

Perquè va pactar l’esquerra que sortía de la clandestinitat? Per la poca força que tenía. No tenía força.

Unión de Centro Democrático d’Adolfo Suarez, en les primeres eleccions del 77, al congrés dels diputats de Madrid guanya.

Que Era un partit que sortía del que deien aperturistas del regimen.

Però tots havien sigut funcionaris, tots havien sigut persones que vivien de l’extracció dineraria que feien del propi estat.

De les concessions, dels prebendes que te el propi estat.

Per tant, clar, una constitució feta amb la por dels militars.

També la gent que haviem estat en la clandestinitat estavem cansats, i possiblement vam dir, bueno, pos ja esta bé, ja esta bé i ara ens deixem. Per lo menos podem tenir dret a la manifestació, podem tenir dret de vaga, la llibertat d’expressió, no ens detindràn.

Estavem molt cansats, m’entens el que vull dir-te?

Moltíssima gent ho va deixar.

Altra gent es va dedicar a la política professional, però es que molts dels que vam lluitar contra la dictadura franquista no ens imaginavem que podíem viure de la politica.

Ho feiem perquè erem antifranquistes, contra la dictadura, però fer de la política una professió no ens ho imaginavem.

I els que s’ho van imaginar, ho van portar a la pràctica.

Que basicament van ser els dirigents de tots els pratits polítics i grupúsculs i cinc persones montaven una cèl·lula clandestina, vull dir, es clar.

I es van passar molts directament al PSOE.

El PSOE durant la dictadura pràcicament no existía.

Es va montar a Suresnes un congrés, a França, on van agafar el poder Felipe Gonzàlez i Alfonso Guerra.

Van desplaçar a Rodolfo Llopis i ja era un PSOE que, sobre tot, la intenció de la CIA americana i de la Social-democràcia alemanya, que va posar molts diners, era perquè el partit comunista, el partit de Santiago Carrillo, Dolores Ibarruri, etcétera.

Que havia sigut el que havía liderat diguessim la confrontació antifranquista en temps de la clandestinitat, no guanyés.

I així va ser.

Primer partit, un partit sortit del règim, UCD el 77. Segon partit PSOE.

I el partit comunista, jo et parlo desde una postura que no es que jo sigui molt favorable diguem a les tesis comunistes perquè vinc del mon llibertari, però estic fent història dins de les meves possibilitats.

A partir del 20 de Septembre la gent Catalana pràcticament ha pres els carrers. Podríes explicar perquè?

Bueno, Hi ha una barreja.

Hi ha Per un cantó, hi ha gent que pren el carrer perquè considera que detenir a funcionaris, detenir a càrrecs públics, posar multes, portar guardia Civil, portar més policía, això va en contra de la llibertat d’expressió, en contra de la llibertat de manifestació.

Hi ha gent que surt al carrer perquè ja estàn farts del PP, perquè es veu clarament que es Mariano Rajoy surt molt a les declaracions de les persones, quan els hi… No, es que jo vull tal.

I després hi ha moltíssima gent, un grup important de gent, que vol, que votarà el 1 d’Octubre sí i que vol la independència, crear un estat propi.

Hi ha una confluència d’interesos que fan que aflori, que aflori aquesta presa de conciència i aquesta, diguessim, i prendre el carrer, diguessim.

Prendre les plaçes i fer Com van fer, no fa molt, les revolucions arabs.

Recorda també al 15M en certa manera.

Jo el que veig es que no veig mobilitzada a la classe obrera.

Simplement dic això, ho veig així com algo que m’extranya, que em sorprén.

No veig que els sindicats hagin declarat una vaga general.

Per exemple.

Que això es el que fa mal, realment.

Els sindicats majoritaris son part del sistema.

Son el sistema.

Per tant van sortir al carrer i van fer declaracions, però son els empleats, empleats que treballen als sindicats UGT i Comissions Obreres, que treballen per el sindicat i la gent alliberada que cobra dels sindicats van sortir al carrer.

Però no han dit, tal día una vaga general a favor de la llibertat.

No han dit ni crec que ho diguin.

Quines son les mesures que ha pres el govern central per impedir el referèndum?

Son mesures totes de tipus jurídic, de tipus legalista, de tipus normativista, de tipus administrativista, no hi ha cap mesura política, no hi ha cap manera d’establir una mena d’acord o una taula de negociació.

Si no tot es pa pa pa, es il·legal, il·legal, il·legal.

El tribunal constitucional, per cert molt manipulat i un tribunal constitucional format per persones que els seus avantpassats inclús havien sigut de Fuerza Nueva, la extrema dreta espanyola.

Ara afloren noms i cognoms que ja estaven en determinats llocs de poder.

Però també estaven quan manava el PSOE.

Es que no ha hagut ruptura.

Aquí el problema es que vam passar d’un sistema dictatorial repressiu, hiriente i de plomo, vam passar a una democràcia en la qual les formes es mantenien però hi havien questions que s’havien pactat i no es podíen tocar.

No es podíen tocar i no s’han tocat.

I portem 40 anys, del 77 al 2017.

No es poden tocar.

Llavors aquesta possibilitat de ruptura amb Catalunya podría ser al vía per a que hi hagués una ruptura a la resta d’Espanya.

Potser li convé molt més lo que li està passant a Catalunya a Espanya que no igual a la pròpia Catalunya.

Ja ho vorem això.

Ja ho vorem sempre i quan aquí se sàpigue lluitar com va lluitar Gandhi.

Sota el pacifisme, la no violència, etcètera.

Infiltrats en el moviment independentista.

Els més radicals, els més radicals del moviments independentista tenen infiltracions, i son infiltracions al servei de la policía, i son els que provoquen i diràn de provocar aldarulls, de trencar aparadors, de cremar cotxes.

Per la pàtria.

Los salvadores de la patria.

Dintre de los salvadores de la patria hi ha gent al servei del CNI, al servei de la policía, al servei de la Guardia Civil.

No oblidem que això la gent que vam estar a la clandestinitat ho vam viure molt de prop.

Que el més radical, el que més agafava la bandera – i en el mon llibertàri molt més, que va haver-hi el cas escala que em sembla que l’altre dia ja hi vam parlar i tot axiò està a les hemeroteques.

El cas escala va ser un clas fragant de desfer la CNT a catalunya.

Es va desfer d’un día per l’altre.

Això va ser una infiltració policial.

Directament del ministeri d’interior.

Al 78, 1978.

No oblidem que tot això s’ha de fer amb calma, s’ha de fer amb civisme, i tenint com a punt clau la pau.

O sigui, ens manifestem i si ve un Guardia Civil a …

O sigui, fa mes mal una foto d’un Guardia Civil donante una empenta o donante con la porra, que no pas al revés.

S’ha de mantenir la calma màxima com per no respondre a cap provocació.

Les provocacions aniràn en contra de la pau, i la pau es el pilar bàsic de la convivència.

Nos podríes explicar que son els mossos d’escuadra i la guardia civil? I la relació que estan tenint ara amb el referèndum?

Aquí ve una de les claus de aquí al día 1 d’Octubre.

Perquè per mi es la clau? Perquè son dos cossos armats.

En el moment que hi hagi un rifi-rafe entre els mossos d’escuadra i la Guardia Civil, que ja n’hi han però siguin en despatxos i siguin, encara que es fassin aquests rifi-rafes al carrer, d’una manera civilitzada i d’una manera que no sigui provocativa o provocadora, jo crec que pot haver-hi un entente cordial que façi que el respecte entre aquests cossos pugui ajudar a no crear conflicte.

En el moment que hi hagi un disparo d’una bala d’un cantó o de l’altre, això es pot complicar molt.

Jo prego a la naturalesa i prego a tothom que això no succeeixi.

Perquè si succeeix això, anem a una situació fotuda, no dessitjabel i que aniría en contra de la pau, a la qual ja m’he referit abans.

Els mossos d’escuadra ja existíen abans, però es consoliden a partir de l’autogovern de Catalunya i em sembla que son 17.000 agents de mossos d’escuadra a Catalunya, més o menys.

La guardia civil havía estat a Catalunya de policía nacional, però els sectors polititzats antifranquistes els consideraven com a forces d’ocupació.

Hem de tenir en compte que alguns, no quants, però hi va haver un porcentage de policía nacional i Guardia Civil que quan van tenir la possibilitat de passar-se a ser mossos d’esquadra es van passar.

Perquè? Perquè ja estaven arrelats aquí, tenien la seva familia aquí, els seus fills anaven al cole aquí, etcétera.

I no van volguer traslladar-se a una altra comunitat autònoma espanyola.

No se el porcentatge, no sé la porció, però això també es un detall a tenir en compte.

Evidentment, ha d’haver-hi coordinació entre ells.

Però no ara perquè hi hagi l’1 d’Octubre, hauria de ser…

I això no s’ha donat, perquè la junta de seguretat a Catalunya, que sería l’organ de consens per passar-se informació, no es convoca casi mai.

Per tant, son com compartiments estancs.

Però no crec que l’arribada de Guardia Civil i Policía Nacional i aquests rumors que hi han.

Que vinguen a Catalunya en massa, 4.000, 5.000, 6.000, los que sea, es igual, jo crec que enconaràn més el problema i la gent s’emprenyarà més.

La gent que està emprenyada s’emprenyarà més i possiblement el que està inactiu s’anime a participar-hi.

Perquè la seva consciència democràtica li farà veure que algo haurà de fer.

Perquè mantenir-se al margé, sí, també, però no se si això, a la hora d’anarte al llit, et permet dormir d’una manera tranquil·la o estas donant-li al cap tot el día amb dubtes i amb problemes mentals, de dir, ostia, que faig, que tinc que fer?

Defenso la llibertat? No la defenso? Me fío d’este? Me fío del otro? Que está pasando?

Clar, ostia, es que escoltes parlar a Saez de Santamaría, la senyora, a la Dolores de Cospedal, a Rajoy, als portaveus del Partido Popular, etcétera.

I després a diferents personatges, líders també, del PSOE i dius, ostia, es que no hi ha manera que baixen de la constitució.

La constitució també es pot canviar, es pot canviar perfectament.

I ja s’ha pogut canviar.

L’estatut, de fet, l’estatut que va liderar al 2006 el parlament de catalunya, el tripartit liderat per Pascual Maragall, era el que intentava.

Anar cap a un estat federal a partir de la reforma de l’estatut de Catalunya.

Això ho van capar el tribunal constitucional, les signatures del PP que van recollir alrededor d’espanya, mig milió em sembla.

I això ha encabronat a una part de la societat catalana, que no s’haguessin mogut, però ja ha succeit.

I com que ha succeit, ja no podem tirar enrere.

I ara hem d’afrontar a veure que passa el día 1.

A veure quina participació, a veure si aflora el no.

Si afloreix el no, aquests tres partits que estan deient que la gent no participi s’els hi veuría una mica el plumero.

Igual aquests partits quedaríen atenazados en su propio corpus, corpus interior, en su propia coraza.

Ara, no ho sé.

No sé si el no aflorarà, perquè aquestes tres forces han dit que com que es il·legal, que no es participi.

Bueno, pues ja vorem.

Com diríes que es diferència el referèndum de l’1 d’Octubre amb el que va succeïr el 2014?

El 2014 es va fer el 9 de Novembre.

I el 9 de Novembre la gent va sortir al carrer en part per celebrar que jo complía 60 anys.

Una part de la poblacío va sortir al carrer perquè es van assabentar que hi havía un tío que no estava molt bé, que no estaba en sus cabales, que es deía Lluís Cabrera, que volía celebrar els seus 60 anys.

Fora broma, Va ser molt important que 2.300.000 persones surtíssin i…

Uns diuen que es va fer una botifarrada, altres que es va fer una festa.

Diràn el que sigui, però va haver-hi una movil·lització, es va poder votar, i es va veure que hi havien, em sembla que eren quasi 2 milions que van dir sí i 300.000 paperetes que van dir que no.

Es probable que el día 1 d’Octubre ens trobem amb el mateix, perquè no hi hagi la força suficient per imposar una desconnexió unilateral.

Depen de la participació.

I sobre tot depen de que es movilitzi el no, perquè si només es movilitza el sí no haurem contat.

Es que un referendum es per contar els no i els sí.

Sí, tantos; no, tantos.

Si això no es produeix pot ser la repetició del 9N però feta l’1 d’Octubre.

Que cuadra, abans era 9N, també coincideix a l’any 1989 que cau el mur de Berlín.

Va caure el mur de Berlín el de novembre de 1989.

Té una significació.

I aquest es el 1-0.

Es como el uno i la O sembla un 0, que ganamos por uno a cero.

Pero es que, ganar por uno a cero es poco.

Es casi, no es un empate, pero ganar por uno a cero es poco, se ha de ganar por más.

Qui es Carles Puigdemon i quin es el seu paper per la lluita del referèndum?

Carles Puigdemon, que va ser com el que va substituir a Artur Más que sí que va ser votat, ell no ha estat votat encara en unes eleccions.

Va dir que no es tornaría a presentar fos quina fos la situació després de l’1 d’Octubre.

Però es un home que va dir que liderava una coalició de Junts pel Sí, de l’antiga Convergènica i Esquerra Republicana, Junts pel Sí.

I amb el suport de la CUP, amb dil·lemes, amb problemes, el que vulguis, però han pogut mantenir una unitat que ens ha portat cap a la situació que vivim ara.

Es una persona que ha complert el que ha dit, i el mandat de Junts pel Sí era aquest.

Per tant, es una persona que ha liderat i que ha complert, per tant jo considero que es una persona honesta.

I es el president de la Generalitat de Catalunya, del meu país.

Perquè jo soc d’aquí perque estic empadronat aquí.

Nascut a Jaen, a un poble de Jaen que es diu Arbuniel, però jo soc d’aquí perquè estic empadronat, per res més.

Tu estas empadronat a un poble, una ciutat, una capital de Catalunya, i tú, políticament, ets català perquè tu exerceixes aquí els teus drets polítics, tan senzill com això.

Ni em pregunto res, si on nascut, tu quina música t’agrada, es catalana no es catalana, que si la cultura, que si això, que si lo altre, que si la llengua.

Jo m’he expressat sempre en català i en castellà, paso d’una llengua a l’altra sin problema.

Vull dir, no he tingut mai, això no ha sigut un problema per mi a Catalunya.

No he sentit mai, ningú m’ha dit mai xarnego ni m’ha insultat per parlar castellà.

Però als tres anys d’estar aquí, jo vaig arribar amb 9 anys, als 12 anys a Nous Barris, al barri de Verdum, Roquetes.

M’expresso perquè als treballs que he tingut la gent parlava català i vaig aprendre, malgrat que en aquella època, estem parlant de l’ant 64, estava prohibit, però la gent parlava a casa seva i en les botigues.

Jo treballava en bodegues, en bares, i la gent que venía em demanava un entrepà de pernil, jo li contestava en català.

La història tampoc es tan lineal, es més complexa.

Es polièdrica la realitat.

Es polièdrica, tot té…

Els matissos son molt importants. Molt importants.

I potser ara ens trobem que falten matissos.

Però la situació enconada ha arribat a això, que els matiços no quedin… No hi hagin matissos.

No hi pot haver matissos, t’has de decidir.

Ara ens podríes contar qui es Mariano Rajoy i quin es el seu paper en el referèndum?

Jo crec que es un dels personatges que ha creat més independentistes a Catalunya i que ha manipulat, conscientment, ell i els seus assessors, tot aquest discurs de la il·legalitat, etcètera.

[intel·ligible] la constitució, les constitucions son flexibles.

I tú trespasses les competències al parlament de Catalunya, el parlament de Catalunya apoya o acorda per majoría que es fa un referèndum, es fa un referèndum pactat i probablement, amb un referèndum pactat – fa uns anys, no se ara – un referèndum pactat amb el consentiment del congrés dels diputats i del parlament de Catalunya, dels dos governs, possiblement hagués guanyat el no.

Perquè això ha succeit ja a Escòcia, ha succeit ja al Quebec.

Per tant, jo crec que el Partit Popular, al tenir dintre de les seves estructures tota aquesta estructura mental franquista i una part de la extrema dreta estan a dintre, aquest home no ha sapigut equilibrar un partit de centre-dreta com pot ser el partit de Merkel o com pot ser altres partits que es diuen democrata-cristians o es diuen socialdemòcrates que procuren dialogar desde el principi.

Sense condicions.

Però la constitució es sagrada, la constitució no es pot tocar i la una grande i libre que es el sentit d’espanyolitat que la gent de la meva generació i altres de més grans vam mamar en la nostra instrucció escolar.

Jo, quan sento parlar a aquest senyor, es que veig un net directe o un fill de Francisco Franco Bahamonde.

Vull dir, es que es així.

Es inflexible.

Es una cosa, es un robot. Parla com un robot.

A mi em sap greu per els gallecs, perquè tinc molts amics gallecs i tot això, però ostia.

Franco era gallego i Rajoy també.

Tú, es que…

Em sap greu molt, perquè el poble gallego també te un gran sentiment nacional.

Fraga Iribarne gallego també.

Quina es la teva opinió en que el fiscal general hagi presentat càrrecs contra els organitzadors de les protestes aquí a Barcelona?

Es una… per mi es un error, es una bajanada i això provocarà problemes.

Provocarà problemes i si la gent d’aquí, la gent que es movilitza, aquesta movilització permanent que la ANC i Òmnium han procurat que sigui així, si es manté la calma i el civisme i la pau i la no-violència, jo crec que això no te cap sentit.

No te cap sentit perquè es una intervenció que retalla l’autogovern, retalla l’estatut que ja estava retallat, torna a retallar-se encara més i aquí no sabem ja qui mana, les comptes estàn intervingudes del departament d’economía.

Si estan intervingudes ja depens de… ja no depens del teu govern autonòmic, si no que depens del centralisme.

Jo crec que hem tonrat enrere.

I els cognoms de determinats personatges que estan executant aquesta mena d’ordres amb el consentiment, evidentment, de Mariano Rajoy, son persones que tenen un passat molt dur.

Molt dur sobre tot per la gent que continuem sent antifranquistes.

Que es molt dificil això d’explicar-ho.

Si ha muerto Franco, como puedes ser antifranquista? No, pero lo dejó atado i bien atado.

I com que lo dejó atado i bien atado, per antifranquisme m’enfrento al que diguen els franquistes, o als que estan actuant com si fossin franquistes.

Creus que hi ha part de gent que puga veure l’intent de fer el referèndum com un acte de pura política? O sigui, simplement fer el referèndum no per voler la independència si no per haver lluitat per la casa i quedar com un màrtir, no se si m’he explicat.

No se, jo crec que en el segle XXI voler ser martir, jo crec que això ja ha passat a la història.

Els salvadors de la pàtria i tot això ja m’he referit.

Jo crec que la gent es sincera i cadascú desde el seu punt de vista i es honesta.

Pot haver-hi gent que estigui fent punts per si alguna vegada Catalunya es independent tinguin un bon sou.

Es problable, perquè els éssers humans som molt, tots, som complexes i no sabem ben bé quan anem cap aquí o anem cap allà perquè ho fem.

Jo crec en la bona fe de la gent, penso que si no confíes en ningú et quedes sol.

I per quedarte sol, millor anarte a la selva negra alemana, que ara han hagut eleccions i ha entrat la extrema dreta.

Aleman, vull dir…

No fotem, tercera força.

L’última ja. Com podrà votar la gent? Perquè ara inclús per saber on has d’anar a votar, no paren de posar pàgines web però al poc ja les han tancat.

No, però s’obren continuament.

Tothom que vulgui anar a votar, sap el col·legi electoral on ha d’anar, això es claríssim.

I allà, als col·legis electorals, hi haurà paperetes i sobres.

Sí, perquè lo de les xarxes socials això no hi era.

Tu ets jove, no se.

Tot això facilita molt.

Tu tanques una pàgina web i hi han doscentes que s’obren a l’instant.

Això també, una questió que es desenvolupament tecnològic, com vols aturar-ho això?

No pots aturar-ho.

No pots, es bastant inviable.

Tu et trobes al teu col·legi electoral que hi ha una cua de 1.000 persones, que fas? T’esperes.

O enviaràn 1.000 policies perquè no entris? O et demanaràn el DNI per saber is has anat o no has anat?

La gent no voldrà donar el DNI i dirà, m’en vaig cap a casa novament i no voto?

No sabem les reaccions que es poden produir, perque la por…

Mira, la por es lliure.

La por sí que es lliure.

I cada ésser humà compra els quilos i tonelades que li convé en cada moment.

En aquests moments, la por està present en aquesta situcació, i potser que hi hagi gent que l’1 d’Octubre surtin de casa tan tranquils ells amb la seva família, els seus amics, a votar i després es trobin que hi hagin murs d’altres éssers humans vestits de policies o de guardia civils o de mossos.

Que demanin el teu DNI abans d’entrar i hi hagi gent que no estigui disposada.

Es probable.

La por es lliure, i es pot comprar sense pagar.

No has de pagar per tenir por, es una questió interior teva.

Llavors tú compres.

Compres un quilo, compres mig quilo, o compres una tonelada.

I davant una tonelada de por tornes a casa.

Tornes a casa, poses la tele i dius bueno, ya me enteraré por la tele de lo que está pasando, pero a mi que no me controle ningún tipus de policía el meu DNI, perquè ves a saber després.

El record del que ens han explicat els avis, de la guerra civil, hi ha gent que es pensa que estém en una situació igual.

I no es igual, perquè l’any 36 una gran part de la població espanyola passava fam. i eren analfabets.

Al 2017 vivim en una societat del benestar.

Amb molta gent que ho passa malament, al llindar de la pobresa, etcètera.

El fracàs escolar, etcètera.

Però no es la mateixa situació.

Som consumidors.

Som gent que consumim en funció dels diners que tenim.

Però tothom consumeix.

Algo, una mica, poc, massa, molt.

Es molt diferent.

La societat del benestar que, per altra banda, hi han pensadors que diuen que es la societat del malestar.

Perquè mai havien tingut tanta feina els psiquiatres com tenen ara, i els psicòlegs.

Bueno, també aquestes professions mereixen tenir feina.

Aquí es tracta d’això, que a final de més els que treballem puguem cobrar.

I els que no treballen, s’els ha d’ajudar perquè tinguin uns diners.

Que hi hagi moviment de diners perquè també consumeixin.

Perquè si no les fàbriques, els intermediaris, els distribuidors del producte, les botigues, es resentirien.

I tot aniría malament.

Es molt difícil aquest sistema tan complex capitalista que ha convertit a tota la població en consumidors.

Per tant estem consumits tots plegats.