EN | CAT | ES

Entrevistat el 7 de novembre de 2017 a la sèrie de documental Catalunya Barcelona.

Bona tarda, si ens podries dir el teu nom i on vas néixer, per favor.

Mira, jo em dic Josep Simó Hideu i vaig néixer a Sabadell el 23 d’Octubre de 1935.

Per tant tinc 82 anys.

Nos pots comentar una mica quina ha sigut la teva feina?

Mira, jo afortunadament vaig tenir una professió que la vaig poder escollir

i vaig poder gaudir d’ella.

Jo soc cirurgià.

I em vaig formar molt prop d’aquí, a l’hospital clínic de Barcelona

sota la direcció d’un gran professor de cirurgia,

el professor Pere Piulachs.

Després vaig tenir ocasió de formar-me també, ja amb la especialitat, a l’hospital de Sant Pau

sota la direcció d’Antoni Sitges Creus

i després vaig poder tenir l’ocasió de viatjar. Primer a Montpelier

i després a Liverpool, on vaig acabar de formar-me amb l’especialitat de cirurgia de cap i coll, lo que els anglesos diuen ‘head and neck surgery’.

Una cosa que ens interessa molt en aquest documental es tenir anècdotes personals que t’han passat a tú o als teus pares, els teus avis, etc. Jo ara et comentaré una serie de temes, si tens alguna anecdota la contes, si no em dius que no i ja està. L’exposició del 88 ja hem dit que no. L’auge de l’anarquisme a Barcelona?

Bueno, l’auge de l’anarquisme a Barcelona jo, llògicament, no el vaig viure,

però el vaig viure a través del meu pare.

El meu pare doncs primer havia format part del Bloc Obrer i Camperol

, que posteriorment va ser el POUM a Sabadell, i ell va ser militant fins que es va haver d’exilar a França.

El meu pare, afortunadament els sabadellencs,

no vam reviure l’època trista del maig del 37

quan, dient d’una altra manera, les forces

que formaven part del Partit Socialista Unificat de Catalunya, Esquerra Republicana

i després l’UGT es van enfontrar contra els partits llibertàris que eren el POUM, CNT-FAI.

El meu pare, llògicament, formava part del POUM però a Sabadell hi va haver un entente cordial perquè l’alcalde, el

Josep Moix, malgrat que fos del partit comunista era molt d’aquesta colla i no va haver de patir el que van patir els barcelonins.

Recordem que els barcelonins van rebre al maig del 37

500 morts i quasi mil ferits.

Llavors, això que va significar?

Doncs va significar que Catalunya va perdre l’autogovern, va passar al govern

manant a Madrid, va caure Largo Caballero i va pujar el Joan Negrín.

La setmana tràgica de 1909?

No, no puc ni l’havia sentit a comentar.

Ni per el meu avi. El meu avi era menestral i tenía poca… vaja, no va tenir cap implicació amb tot el que va passar.

Ara, d’explicacions familiars sí, però ni cap anecdota ni res, es història que no es familiar, podríem dir.

Tenim entés, bueno, ho acabés de dir, el teu pare va ser membre del POUM. Però a estats units, que es on s’emetrà aquest documental, tot el que es coneix del POUM es el que va escriure George Orwell al seu homenatge a Catalunya. Ens podríes contar qué va ser el POUM?

Bueno, el POUM jo diría, al menys per el que em va transmetre el meu pare,

un moviment idealista, que s’oposava a l’stalinisme.

Per això era molt minoritari. Malgrat això,

estava ple d’intelectuals, o sigui, molts intelectuals d’esquerra eren del POUM.

Dissortadament, va ser molt menystingut, perquè fins i tot quan en l’exili practicament es van quedar sense cap tipus de tresorería, i, realment,

jo diría per el que el meu pare m’ha explicat, que quasi bé van estar abandonats.

Malgrat el que va significar. Sobre tot a Catalunya, perquè era un partit el POUM que, fonamentalment, era aquí a Catalunya

una mica també a València i bueno, es lo de la pel·lícula ‘Tierra y Libertad’, no?

Vull dir, que va formar part d’aquesta minoria llibertària d’aquell temps.

Idealistes.

Nos podríes contar com es diferenciaven el POUM de la CNT i la FAI?

Mira, això es una cosa que jo li havía preguntat moltes vegades al meu pare

i ell era molt idealista. I es clar,

i només em transmetía aquesta paraula. Ells, a la CNT i al FAI, més aviat els definia com gent agressiva, totalitaria,

escolta, incapaços del dialeg, fins i tot amb certa violència. I ells

es colocaven a la banda aquesta, a la banda idealista, de bona gent

etcétera.

I no se res més que el que ell m’explicava.

I la diferència entre el POUM i el PSUC?

Bueno, jo dic mira, POUM es Trotski i

el PSUC es stalin, però poca cosa sé més que aquesta.

Is it possible he could explain the difference between those two things? Like what’s Trotskist vs Stalinist?

Bueno, jo crec també… Jo això, es clar, no soc politòleg ni

historiador i només per el que he anat llegint.

Sempre he tingut aquesta idea, que Stalin era el totalitarisme, no?

Era totalitari i els altres, més aviat, doncs

tenien més tendència que s’anaven desviant quasi a la social-democràcia.

Però, bé, no tinc capacitat ni tinc competència per poder definir aquestes diferències.

Este es el meu punt de vista, transmes per el meu pare, que ja dic, el meu pare habia idealitzat el POUM.

Ell i molts companys seus.

Quin era el paper del teu pare dins del POUM?

El meu pare dins del POUM va actuar de comissari polític.

Va ser, primer va ser voluntari amb

Ja hi havia, quan va començar la guerra, doncs al 36 van començar a marxar les patrulles cap al front d’aragó

i la primera que va marxar del POUM va ser la de Sabadell.

Ell va estar destinat en un regiment d’artilleria, concretament a Montflorite

fins que aleshores el van traslladar aquí a Barcelona. Ell era un home

que escribia, era un home… era un intelectual

i aleshores van veure que poca cosa podía fer al costat d’un canó

i el van enviar a Barcelona a un departament de relacions públiques, etcétera.

Llavors ell va actuar de comissari polític,

de comissari polític que es el que va organitzar, amb altres la retirada fins a Colera, prop de Portbou.

Aquest va ser, fonamentalment, el se paper que va tenir en el POUM aquí a Catalunya.

Tens alguna anècdota que t’hagi contat el teu pare respecte a el que li va succeïr dins del POUM o en algun membre?

Bé, el meu pare

sempre l’anecdota que explicava

era, potser no relacionat amb el POUM però sí relacionat amb un

capità de la república que quan van arribar a

Portbou, bueno, a Colera millor dit,

aleshores aquest senyor estava tan deprimit que davant seu es va suicidar i es va pegar un tiro.

I això es una de les coses que ell sempre recorda amb molta tristesa com a

anècdota durant la guerra i quan ja marxaven cap a l’exili.

Una altra cosa que ja havia comentat també es que ell explicava que les relacions comunistes-POUMistes a Sabadell no van tenir cap tipus de problema precisament perquè

l’alcalde de Sabadell, comunista, els va tenir un gran apreci a tots plegats.

Tens alguna història sobre la vaga general del 1919?

No.

La dictadura de Primo de Rivera?

Tampoc.

Mira, la dictadura de Primo de Rivera

et diré una cosa que deia la gent.

Els treballadors deien que bé, sí, que era molt dolent però tots s’havien pogut fer una caseta.

Saps? O sigui, Això ho deien els treballadors. No se perqué,

però sempre deien el mateix, I mira que per a Catalunya, aquest va ser un home que va acabar amb tot.

Però tots els treballadors es van fer la caseta.

aquest es la…

Clar, es van fer la caseta també per una cosa.

Jo sempre he pensat,

perqué en realitat la dictadura que va ser als 20 venia darrera de la primera guerra mundial. I a la primera guerra mundial,

com que espanya va ser neutral, aleshores els fabricants de Sabadell van fabricar llana per els aliats i per els alemanys.

Llavors, doncs el meu besavi es va enriquir.

El meu besavi es va enriquir amb tot això

, ell, que ell era un burgés, i

els demés, els treballadors, treballaven i al treballar tenien més ingressos i per tant tots es van fer la caseta.

Que per cert, es una caseta que no sé ni he entés mai perquè en diuen cases angleses.

Una caseta al costat de l’altra, son cases angleses que es van fer els obrers de Sabadell a la dictadura, precisament.

Cosa contradictoria i paradoxal, però es un fet.

La segons república?

La segona república, bé, jo…

Jo puc dir que clar, vaig néixer a la segona república, i

sí, això sí, tinc el que m’explicaven els meus avis, el que m’explicaven

els meus pares.

També l’anecdota, que quan va esclatar la primera república,

la meva iaia, doncs quan va veure la gent tan eufòrica i abraçant-se per els carrers va dir, ai senyor, ara comencem rient i acabarem plorant.

Tenia raó, va fer aquesta predicció i va encertar.

Va ser moment, segons expliquen, de glòria.

La gent estava molt contenta, es van desenvolupar moltes coses. Home, l’ensenyament

a la segona república va ser extraordinari. Es van fer col·legis,

escolta, es van desenvolupar moltes més coses.

La cutura estava en el seu auge

i parlo d’una ciutat industrial com Sabadell, i la gent, al menys la meva familia, la va viure molt bé fins, dissortadament, el 36.

Les olimpiades populars?

N’he sentit a parlar perquè, precisament

si, bueno, Hitler a Berlín va fer les olimpiades, podríem dir, convencionals,

llavors en resposta a lo de Hitler van fer unes olimpiades populars a Barcelona,

que molts dels atletes que van venir es van quedar amb les brigades internacionals.

No sé res més, perquè no sé ni qui va guanyar ni res, però se que va ser. Va ser un esdeveniment també important a la

a Catalunya.

La invasió de Barcelona el 36?

La sublevació?

Sí.

Això si que ho se perquè això-

Jo ara parlo del meu pare fonamentalment.

Jo ja era petit i sabía moltes coses, perquè el meu pare

contínuament me les estava explicant.

Bueno, que va passar? Doncs Franco s’aixeca a

el 18 de juliol al Marroc i el 19, immediatament, doncs

, sent president el Lluís Companys, s’aixeca el poble, s’aixequen

els anarquistes, agafen les armes – que per això va ser tan criticat el

Companys – Però gràcies a la sublevació de l’anarquisme a

aquí a Barcelona van parar la sublevació i

el militar franquista, el general Godet, va ser empresonat i va ser afusellat.

D’aquesta manera, Barcelona va ser un dels llocs que immediatament va quedar en mans republicanes, gracies

a l’acció de l’anarquime, que va agafar les armes, i tant.

Algo sobre la guerra civil?

Sí, la guerra civil…

També molt comnentada.

Jo t’ho diré desde el meu punt de vista, dels que viviem

La meva família vivía a Sabadell i Sabadell va estar sempre a la rereguarda.

O sigui, aixi com altres ciutats catalanes, com per exemple podía ser Lleida, que va estar bombardejada,

Doncs Sabadell va estar a la rereguarda

i fins el 37, mira, la gent

mengava, menjava i fins i tot treballava. Es van col·lectivizar les empreses.

Ara, quan va entrar el 38 ja… o sigui, després de la caiguda de Terol,

aleshores ja es va veure amenaçada, van començar a pujar els preus dels aliments, a baixar els salaris i

la gent ja va patir gana.

La gent va patir gana i aleshores ja, practicament, el que la gent volía es que s’acabés la guerra. Que s’acabés la guerra

com més aviat millor, perquè la gent estava cansada,

esgotada del patiment. Malgrat que, ja et dic, torno a repetir, Sabadell, i això es una cosa curiosa,

Sabadell tenía un d’aixòs, una fàbrica,

en el qual remoldejaven els avions, els Polikarpov, els mosques famosos,

en una fàbrica que havien col·lectivitzat i allà montaven aquests avions.

I malgrat això no va ser mai bombardejat Sabadell.

I perquè no va ser bombardejat? Perquè bueno, perquè savia Franco que guanyaría la guerra i va mantenir aquesta empresa,

escolta, amb tots els treballadors per si en el futur la necesitava.

Aquesta es una curiositat, que la gent es pregunta, com es que no van bombardejar? Pos precisament per això.

I bueno, fins el 39 i aleshores ja quan va venir l’entrada del Franco allò va ser molt penós. La gent, mira, concretament la nostra família es a partir d’aquí quan comença l’exili.

Alguna història més sobre el front?

Una anècdota curiosa.

Al front hi va anar el meu pare però també hi va anar el meu oncle.

amb la famosa columna alpina.

Al front d’Aragó, ell va estar

aviat tocant a Osca.

Aleshores, l’anècdota, no viscuda per mi però,

l’anècdota que els governants espanyols criticaven als catalans es que després de tant de temps, estaven al front d’aragó i en cap moment van poder prendre ni Osca ni Saragossa ni – Terol

quasi al final però el van tornar a tenir.

Una anècdota una mica curiosa es que el meu oncle, quan es va formar la columna alpina,

aleshores ell va entrar en els centres excursionistes i va agafar tots els estris: piolets, cordes, botes, etcétera, perquè d’aquesta manera la columan alpina va poguer anar al front.

I dit això, desde el punt de vista familiar… excepte, també,

un cosí va estar ferit a la batalla de l’Ebre i

en retirada i li va entrar un tret per l’espatlla i li va berlar l’escàpula.

O sigui, ferits a la família en tenim.

Els dies de maig?

Els maig ja te’ls he explicat. El maig del 37 va ser la pugna POUM i Stalinistes.

L’activitat revolucionària d’abans dels díes de maig?

L’activitat revolucionaria va ser al Març. A Sabadell concretament, això sí que es una anècdota perquè el meu pare m’ho va explicar.

A Sabadell, els del POUM,

van intentar, hi havien les banderes catalana i republicana,

però els del POUM van posar també la bandera del POUM, que la bandera del POUM era una bandera de color vermell amb la falç i el martell i llavors un lletreret que posava POUM.

La van posar en el seu local i la gent va protestar molt i ja va haver-hi aldarulls

però no va passar d’aldarulls. Però vull dir, que ja començaven. Això va ser al Març del 37.

La vida en els camps de concetració?

Mira, aquesta, si em permets.

Nosaltres quan ja s’acabava la guerra, el meu pare estava de comissari de fronteres per el POUM

a, concretament, a Colera.

Ja va rebre l’ordre de que havien de passar la frontera.

Perquè primer haviem de passar la frontera

gent gran, dones i nens

i vam poder començar a passar el 28 i el 29 de gener i ells s’havien d’esperar fins el día 5 de febrer.

Aleshores el meu pare va enviar un cotxe

a buscarnos a la meva mare i a mi i aleshores fins a Colera.

Llavors, a Colera ja amb un tren fins a Portbou.

Però abans d’arribar a Portbou, la

l’aviacio feixista va començar a bombardejar, bombardejar, bombardejar i el tren s’anava col·locant de tunel en tunel fins poder arribar a Portbou.

Quan vam arribar a Portbou la meva mare i jo,

aleshores ens vam trobar amb una gran foscor, amb soldats que s’havien camuflat en aquest tren que no podíen pujar pero hi van pujar,

ferits cridant.

Escolta, amb uns aldarulls terribles perquè la gent no trobava, la meva mare fins i tot va estar una estona que no em trobava a mi

i aleshores ella, com anècdota, va poguer arreplegar d’un d’aquests soldats ferits una

motxilla amb pots de llets i aleshores es va quedar la motxilla.

Però al costat d’ella hi havia una

senyora que estava també malferida, estaba pobra dona no agonitzant però molt malalta,

i la meva mare va deixar els pots de llet, va agafar aquesta senyora,

i vam passar la frontera, o sigui, desde Portbou fins a Cerbère, aleshores a peu.

Llavors, a Cerbère ens va gafar un tren i

les dones, nens, i gent gran ja ens va portar fins a Poitiers

a un refugi d’acolliment.

I allà vam estar la meva mare i jo desde el

febrer del 39 fins el septembre del 39.

Perquè les autoritats franceses, quan van veure que ja

Alemanya havía invadit Polonia, ja

ràpidament pensaven que passaríen la línea Maginot i entraríen a França.

Aleshores, al veures aquesta dificultat sobreafegida al país, ja va dir, quasi bé va exigir que la gent tornés cap a Espanya.

Aleshores, la meva mare es va acollir a aquestes facilitats entre cometes dels francesos i vam tornar cap a Espanya.

Ara, les vivències del refugi eren penoses.

Era un refugi

que no hi havien vidres a les finestres, dormíem, en comptes de matalassos, era un sac de palla,

l’alimentació era molt precària,

bueno, estava ple de xinxes, de rates. O sigui, una cosa

realment horrible.

I anècdota? Pos mira, l’anècdota es que a l’Agost

el meu pare es va escapar del camp de concentració on ell estava perquè a ells els van enviar als camps de concentració de la platja,

com eren Saint-Cyprien y Le Bacarés.

Ell va poguer escapar-se.

Es va poguer escapar perquè en realitat la policía francesa no vigilaba.

No vigilaba, o sigui, el que passa que una vegada ets fora t’havies d’espavilar. El meu pare va poder venir a

a d’això, a Poitiers, i jo això sí que ho recordo perfectament,

memòria emocional no cal dir-ho,

perquè el meu pare es va quedar a dormir i

jo vaig estar amb ell donant-li la mà fins que em vaig adormir

i l’endemà em vaig posar a plorar perquè el meu pare ja havía marxat.

Aquestaes la trista història de l’exili de Poitiers.

I ells van estar als camps de concentració que bueno, això es sobradament conegut,

s’ho van passar molt malament, els senegalesos els atonyinaven, vull dir també, escolta, van entrar al febrer que feia un fred terrible amb la tramuntana, amb tot

i després, ell, concretament,

ell es va quedar, ell era barber, va poguer

treballar en una barbería i estaba

allotjat en la residència de barbers de Montpelier, fent de barber dels intel·lectuals,

del Pompeu Fabra, etcétera, etcétera.

I va tornar al 41 el meu pare.

Alguna sobre la vida baix el règim de Franco?

Aquesta es… baix el règim de Franco

jo diríra tres etapes.

O sigui, la postguerra immediata va ser molt, molt dura.

Molt dura. En quant al menyspreu que tenien els vencedors vers nosaltres.

Les dificultats, escolta d’adquirir aliments

i una cosa que tots recordem, escolta, el fred. El fred, a l’hivern evidentment,

però era terrible.

I van ser uns anys molt durs, molt durs.

La gent es moría.

Jo tinc una germana de la meva mare, amb una tuberculosi renal que malgrat una serie de

d’intervencions es va morir. La cosa estava molt trista.

La policía venía a casa de tant en tant, escolta, per intentar

sapiguer del meu pare o si havía algun document o alguna cosa.

La correspondència estava censurada, jo tinc aquí unes

postals que voràs censura militar, no?

I estavem vivim en el que s’en diu un període d’excepció. Tot estava controlat,

escolta, no podíes fer res, la gent

doncs s’amagava, no parlava de res. Això sí, això sí que jo ho recordo

d’una manera molt dramàtica.

Clar, això, una miqueta va coincidir aquesta tenebror fins al 42 quan els rusos van entrar a Stalingrad,

aleshores al 42 ja es va veure que

el tercer reich ja no era tant potent.

I aleshores van començar a suavitzar-se les coses.

Però bueno, suavitzar-se només, només. Fins i tot,

fins al 45, que van entrar

ja al 44 havíen entrat a Normandía, al 45 es va acabar la guerra,

però malgrat això, el Franco, va siguent sen ell fins que es va morir.

Perquè recordem que al 75 encara fotía sentències de mort.

O sigui que vam viure una repressió terrible, ja et dic. Molt fins al 42, no tant del 42 al 45

i bastant encara del 45 fins la seva mort.

Si nos pots contar una mica la vida de Franco més enllà dels 60?

Bueno, llavors a partir dels 60 ja es una altra cosa. A partir dels 60

un aspecte que volía comentar. Jo, a partir dels 60 desaparèixo de la història

perquè jo acabo la carrera.

Aleshores, la carrera de cirurgía es molt absorvent.

Tan absorvent que, escolta, ja no vaig viure la política, vivía al quiròfan.

Clar, aleshores jo sentía explicar coses però

no m’interessaven.

Representa que jo ja ho havía viscut el que em tocava a mi de la vida

però aquest temps no i sentía parlar de moltes coses, escolta, de l’assamblea de Catalunya, de

grups que ja començaven a moure’s per derrumbar el règim,

però jo no hi vaig participar-hi gens.

Gens, gens, gens, o sigui que vaig desaparèixer de tal manera que va venir la transició

-fixat, estem parlant del 62 al 76-

escolta, em vaig dedicar a la cirurgía i – era pare de tres fills- a la educació dels meus fills,

però totalment fora de la política. O sigui, poca informació et puc donar d’aquest aspecte.

L’únic que sí que m’enrecordo perfectament

de dues coses.

I es que al 45 jo estava a la barbería del meu avi, era jovenet,

i llavor allà veníen, era un barri obrer, i venía molta gent polititzada. Gent que venía de França,

gent que tornava de la presó. Allà, a més, saps que a les barberíes la gent parla molt

aleshores discuteixen coses, expliquen coses.

Escolta, jo em vaig enriquir de tot el que explicaven.

I recordo el disgust que van tenir. Tots esperaven, al menys la gent que estava allà,

que acabada la guerra s’acabava Franco.

No solament això, si no que La gran decepció que vaig tenir a

la meva vida, i ja ahí vaig acabar amb tot, amb aquestes coses, quan vaig veure

quan vaig veure quan el Eisenhower abraçava a Franco.

Escolta, per mi, no sé, si ho veuen els americans,

va ser tant dolorós per mí, tan trist,

tan decepcionant i tan depriment,

que m’ha costat entendre als americans.

Sobre la mort de Franco?

Sí. Ho Vaig celebrar-ho.

Sí, obertament ho vaig celebrar. Jo recordo

que estava, precisament, estava a Anglaterra

i alshores ja saps el que li va passar, que el

van operar varies vegades, al final el van intubar, el van posar a cuidados intensius, i bueno, mira, com si fos un vegetal.

I recordo

I recordo que una meva amiga anglesa, Kate Chambers,

em va dir, “Perhaps Franco is immortal”, no?

En broma, perquè realment no hi havía manera de morir-se.

Ara, quan es va morir, tothom, bueno, al menos

l’entorn, la gent ho vam celebrar però molt, però molt eh.

Igual que vam celebrar

abans l’atentat d’ETA amb el d’això, amb el Carrero Blanco, no?

Escolta, que va ser una cosa, quan vam veure aquell cotxe saltant per els aires,

nosaltres vam saltar d’alegría

Son anecdotes que jo he viscut d’aquesta època que pràcticament no vaig participar.

La transició?

Una sola paraula: la gran decepció.

Personalment,

vam veure que els franquistes continuaven.

L’excusa que van donar els polítics, això si que ho he viscut jo perquè vaig seguir-ho,

es dir “bé, és que vam tenir que fer la constitució amb els sabres dels militars al costat.”

Sí, però no hi ha cap país, ni Anglaterra, ai, ni

Argentina, ni Alemanya, ni Chile, que ha permès que

tota aquesta gent… però nosaltres els tenim tots.

Fixa-t’hi que aquí a Espanya,

no hi ha ultra dreta, perquè la ultra dreta tots al Partit Popular.

I aquest va ser, per mí, el gran fracàs de la transició, malgrat que ho vulguin vendre com una gran victòria.

I tot el que esta passant ara. Tot el que està passant ara,

es fruit de que no es va fer una transició

no dic violenta, però seria, contundent, i apartant tot el franquisme, tot el feixisme, i tot el nazisme d’Espanya.

I acabo.

How is Spanish democracy different from a proper democracy?

Perquè son els mateixos a dins, no s’ha mogut res. Pensen exactament igual.

Pensen igual, el que passa es que en diuen democracia però no ho es.

No tinc cap més explicació.

Es clar, no pot ser-ho perquè es van quedar els mateixos.

Es van quedar els mateixos.

El día que es va signar la constitució?

Mira…

Sí, va ser, però vaja, per mi va ser una cosa que venía de tants ensurts, de tantes situacions èpiques, heròiques i tristes que per mi va ser un pas més que

no li vaig donar cap importància.

La constitució espanyola no…

El cop del 81?

Sí, però veus el cop del 81 jo el recordo perfectament.

Vaig veure-ho tot i estava tan segur que no passaría res,

però tan segur, que vaig veure-ho, m’en vaig anar a dormir i a l’endemà ja s’havía acabat.

Mira..

Va ser una fantasmada i prou, eh.

I prou. I prou.

Clar, això va significar moltes coses, perquè a partir d’aquí la gent ja es va fer més

diferenciat, però poca cosa més. Jo no ho vaig veure,

en cap moment, que tingués cap repercusió.

Malgrat els tancs que van sortir al carrer i tot, no.

Més differenciat en quin sentit?

Sí, aleshores es va veure que tornaven.

Aleshores uns es van veure apoyats de dir, calla, que encara hi som.

I els altres van dir, cuidado. I ‘jweet’.

Anavem més juntets. Mira, la democràcia, i escolta, bé,

ja van permetre el comunisme, el rei,

escolta, hi havien diputats catalans que ja parlaven i es reunien, escolta, moltes coses.

Però aquí va ser un punt, jo diría un punt d’inflexió que la gent va dir, mira

ja tornem a ser-hi.

L’atemptat d’Hipercor?

Sí, ho vaig viure però clar, vaig viure… era molt a la vora,

evidentment. Era molt a la vora…

però tampoc es una cosa que, et seré ven sincer. Home,

no cal dir que el dolor que tenien les families però

no li vaig, bueno, sí, tenir una gran importància però

no va representar res. Per mi personalment, vull dir.

A part de ja et dic, tot el que podíes fer per les famílies aquestes.

L’expectació abans de les Olimpiades del 92?

Sí, allò va ser molt… home clar.

Això per nosaltres va

ser molt bonic. A Barcelona, doncs

reocraba, bueno recobrava, ja tenía però escolta, Barcelona entrava al mon.

Molta gent que no sabía possiblent, molts Americans que no sabíen on estaba Barcelona, a través de les Olimpiades, ho van sapiguer-ho.

Vam estar molt bé, escolta, van ser molt fraternals, molt fraternals.

Van ser molt boniques. Això va permetre, escolta, Barcelona,

que no había mirat mai… jo això de petitet, passaves per el port i no hi havia manera de veure el mar, tot estava

ple de tinglados de fàbriques.

A partir de les Olimpiades

aleshores ja vam conéixer el mar,

vam viure el mar, estavem al costat del mar.

Barcelona va fer un canvi extraordinari.

Molt bé, escolta, una gran satisfacció per part de tots els catalans de les Olimpíades.

Tens alguna història de les Olimpiades en sí?

No, tampoc. Estava bastant dedicat a la feina.

Fixat-hi, ¿t’has fixat?, que a la meva vida hi han dos períodes.

Un primari molt centrat en tot el que passava,

i l’altre molt dedicat a la feina.

La cirurgía absorveix molt.

Esta llista ja està, si hi ha algún event que vulguis comentar que se’t occurreixi?

Bueno, jo tenía més o menys coses que m’he deixat.

A la postguerra, que hi havía molta precarietat alimentaria,

Aleshores la manera que tenía la gent senzilla de poguer

sobreviure, era, bueno, tenía els hortets

i aleshores tots teníen, bueno, casi bé tots, inclús als pisos,

teníen una gàbia de conills.

Llavors jo era el que em cuidava, quan sortía del col·legi, d’anar a buscar herva per els conills.

Això com a anècdota de la precarietat que hi havía a la postguerra.

I em sembla que poca cosa més.

Ara aniría saltant i no val la pena.

En moltes entrevistes hem parlat amb gent, que ara te 60-70 anys, que diuen que la generació dels seus pares va ser una generació que estava governada per el terror. Ens podríes parlar una mica d’això? De la diferència generacional entre la teva i l’anterior?

Sí. Jo et parlaré de

el terror, concretament, de la meva mare.

La meva mare va viure

el terror del meu pare al front, del meu pare comissari, del meu pare a l’exili.

I d’ella a mi, que era molt petitet,

al camp d’acollida de Poitiers.

Et diré més, la meva mare, jo sempre he pensat

que estava tant traumatitzada

que ella la seva vida se li va acabar aquí.

I saps perquè?

Perquè ella no era una dona activa

com el meu pare, que estava tot el día amb follons i coses.

Ella era una dona molt passiva

i aleshores patía. Hi ha una frase que sempre deia, ella vivía

-vivía, fixa’t el que deia- ella vivía amb un esglai al cor.

Amb un esglai, una sensació de pressió

i de por. O sigui, jo recordo que em deia, Josep, tanca la finestra.

Josep, que truquen. Josep, sobre tot no facis soroll. Perque clar, de tant en tant

a ella li apareixia la policía i feien escorcolls

buscant documentació. Perquè el meu pare, quan estava aquí

a Espanya, que ell va venir al 41,

i fixa’t, al 41 encara hi havía molta gent exilada

i passaven gent d’una banda a l’altra, veníen a casa, feien servir una miqueta de

lloc de reunió. Bueno, coses d’aquestes i ja et dic, el terror

que va passar es ella.

Però amb aquest, un terror més psicològic que no pas físic, perquè ja et dic, nosaltres no vam viure ni bombardejos

ni vam viure doncs estar al front.

Aquesta es…

Queden dos preguntes més actuals. El 17 d’Agost van ser els atemptats a La Rambla i a Cambrils. Nos pots contar una mica de com vas viure la història aquell día?

Mira, jo per

A l’estiu jo passo l’estiu a la provincia de Soria, no al Pàramo [de Layna] si no a d’alt, Urbión.

I aleshores també visc lluny de Barcelona, i al viure lluny de Barcelona,

vaig veure i realment vaig veure una cosa que realment em va impresionar molt.

Em va impresionar mol i després ja vaig veure també

que no sols hi havía l’atemptat en sí, que va ser molt dolorós i molt trist,

si no que ja em feia una mica de cosa pensar que ja s’implicava ja la política, no? Ja

van aprofitar aquesta situació, uns i els altres,

per, escolta, per polititzar al situació

i això ja…

ja em va fotre bastant. Escolta, no…

Ho vaig viure molt malament, no cal dir.

Així com el d’Hipercor el vaig veure fulgurant i va passar,

aquest ja el vaig anar seguint i escolta, després

jo no podía veure la televisió catalana, només veia la televisió espanyola,

i sabía que… i tenía jo per internet podía seguir les dues

i la televisió espanyola, escolta, esbiaixada, esbiaixada, esbiaixada.

Això es el que jo vaig veure d’aquest moment.

I ja la última. Quina es la teva última opinió de la independència catalana?

Mira, dic una frase que m’ha agradat molt.

Els ha sobrat, als polítics,

il·lusió i els ha mancat ciència política.

Jo també ho veig així.

Malgrat, jo penso…

La meva independència, malgrat que de petit

mira, per exemple el meu pare, va passar del POUM

escolta, va passar del POUM al Pallach i de Pallach a Convergència,

perquè ell manteia la catalanitat d’

entrada.

Ara, mira, perquè soc independent?

Perque els espanyols no canviaran mai.

No canviaran mai.

No poden canviar.

I com que ho tenen a l’ADN,

si podem fotem el camp, i si no doncs ens quedem,

a les barricades i…

Això es el meu punt de vista exacte, tal com ho penso.

No em poso si hi haurà fuga d’empreses, no em poso amb el producte interior brut,

no em poso amb… No, no, senzillament:

ja ho veus, mira el que… no som iguals.

I no som iguals i si no som iguals millor separar-nos i estimar-nos separats.

Ja està.

Penso això, eh. Seguir estimant-se però separats.

What did you do for fun as a child?

Jo, quan era…

xiquet, la meva divertició era jugar al carrer.

O sigui els nens jugàvem al carrer, a cualsevol cosa.

Ens empaitavem, fèiem tots els jocs de carrer,

quan hi havíen doncs, quan vivíem a ran d’una zona industrial però prop del camp,

pues mira, anavem a cullir la fruita, erem entremaliats, jugàvem,

i era el joc, o sigui, era un joc de carrer.

Jugàvem al carrer. Al carrer totalment am els nostres companys.