EN: Much industry had already been moving out. Sant Martí de Provençals, in the 2nd half of the 19th century, is called Catalan Manchester. The percentage of industrial work greatly exceeded agriculture. There was growth in Sants. These towns are annexed in 1898 to make Greater Barcelona. Barcelona was a small city, so here we have a pair of changes: The demolition of the walls, and a policy of annexation. They annex Sant Andreu, Sant Martí de Provençals. Gràcia. Later, in 1907, Horta. And Sarrià, in 1923. Barcelona grows by absorbing its surroundings, and [eliminating] the wall makes this possible. Before, Gràcia was far away. Passeig de Gràcia is created, and extends to Gràcia center. In Sants, the same thing happens with the Sants road. The wall’s demolition spurs expansion, which, by 1898, was already visible, because, even with the wall, the city was expanding, but with the demolition, the urban landscape connects, creating a near-continuous municipality.  1898 is the year they finally received a decree from the state declaring the annexation. The current model of Barcelona, with districts, corresponds with this idea: There’s the district of Sant Martí, of Sants, of Gràcia, of Sant Andreu, of Horta…It’s a response to the call for a decentralized city, a city adding cities. The socialist party, under Pasqual Maragall, understood. In order to avoid issues over independence within Barcelona, a policy of decentralization was needed. As rigorous neighborhood movements rose,  with their distinctive histories, it proved a smart move. This enabled them to preserve their neighborhood, while feeling a part of Barcelona. You can still hear the elderly in Sarrià, in Sant Andreu say, “Today I’m going to Barcelona.” Because they still have that sense of visiting Barcelona, since they existed, in a sense, as independent towns.

CAT: Hi havia molta part de la indústria que ja s’havia anat traslladant fora, és a dir, Sant Martí de Provençals, a la segona meitat del XIX, era coneguda com la Manchester catalana. Una part de… Hi havia més percentatge d’indústria allà que de treball agrícola. A Sants, hi havia un pés. Son aquests famosos municipis que al 1898 Barcelona agrega per crear la gran Barcelona. Barcelona era una ciutat petita y aquí es dona un fenòmen doble: l’enderrocament de muralles i la política d’annexió. S’annexionen Sant Andreu, Sant Martí de Provençals, Gràcia, i més tard, Horta el 1907, Sarrià el 1923. Es a dir, Barcelona va creixent perquè es va enganxant amb el seu entorn i la muralla es el gran element que fa aquesta connexió. Abans, Gràcia era ben lluny. S’obre el Passeig de Gràcia, que va pujant cap amunt, Major de Gràcia; cap a Sants igual, la carretera de Sants. Es a dir, l’enderrocament de muralles articula una expansió que al 98 ja era molt visible perquè malgrat la muralla, encara la que hi havia, ja havia anat creixent extramurs la ciutat. L’enderrocament el que fa es relligar el teixit urbà i crear una conurbació gairebé continua. Al 1898 es quan consegueixen del govern de l’estat un decret per el qual s’annexionen. Per això el model actual de Barcelona de districtes es un model que respon a aquesta idea: hi ha el districte de Sant Martí, el districte de Sants, el districte de Gràcia, el districte de Sant Andreu, Horta…Perquè respòn a una ciutat descentralitzada, a una ciutat que es una suma de ciutats. Això el partit socialista, a la època de Pascual Maragall, va saber llegir molt bé que per no tenir problemes d’indepentisme dins de Barcelona habia de fer una política de descentralització. En això va ser molt intel·ligent avançant-se a un moviment veïnal molt reivindicatiu, la història pròpia…Amb això si que va saber veure que es podien sentir Barcelonins sent molt del Barri. Encara hi ha gent de Sarrià i de Sant Andreu, gent gran, que els hi sents dir “Avui pujo a Barcelona”. Perquè encara tenen al cap aquella idea d’anar a Barcelona, perquè eren, realment, pobles independents, en aquell sentit.

ES: Gran parte de la industria que ya se había ido trasladando fuera, es decir, a Sant Martí de Provençals, durante la segunda mitad del siglo XIX. Era conocida como la Manchester catalana. Allí había más porcentaje de industria que de trabajo agrícola. En Sants, había más peso industrial. Son estos famosos municipios que Barcelona agrega en 1898 para crear la gran Barcelona. Barcelona ya era una ciudad pequeña y aquí se da un fenómeno doble: el derribo de las murallas y la política de anexión. Se anexionan Sant Andreu, Sant Martí de Provençals, Gracia y, más tarde, Horta, en 1907 y Sarrià en 1923. Es decir, Barcelona va creciendo porque se va enganchando a su entorno y el derribo de la muralla es el gran elemento que permite esta conexión. Antes, Gracia estaba muy lejos. Se abre el Paseo de Gracia, que sube hacia arriba, Major de Gràcia; hacia Sants, lo mismo, la carretera de Sants.  Es decir, el derribo de las murallas articula una expansión que en 1898 ya era muy visible porque, a pesar de la parte de la muralla que todavía había, la ciudad había ido creciendo fuera de los muros. Lo que provoca el derribo es religar el tejido urbano y crear una conurbación casi continua. En 1898 es cuando consiguen un decreto de anexión por parte del gobierno del estado. Por eso, el modelo actual de Barcelona de distritos es un modelo que responde a esta idea: está el distrito de Sant Martí, el de Sants, el de Gracia, el de Sant Andreu, el de Horta…Porque responde a una ciudad descentralizada, a una ciudad que es la suma de ciudades. En la época de Pascual Maragall, el partido socialista supo ver muy bien que, para no tener problemas de independentismo dentro de Barcelona, había que hacer una política de descentralización. En esto fue muy inteligente avanzándose a un movimiento vecinal muy reivindicativo, con su propia historia. En esto sí que supo ver que se podían sentir barceloneses y, a la vez, del barrio. Todavía hay gente mayor de Sarrià y de Sant Andreu a los que oyes decir ‘Hoy subo a Barcelona’. Porque todavía tienen en la cabeza esa idea de ir a Barcelona porque, realmente, eran pueblos independientes, en ese sentido.