EN | CAT | ES

Conrad Son

Entrevistat el 8 de agost de 2017 a la sèrie de documental Catalunya Barcelona.

Qui ets?

Conrad Son.

On vas nèixer?

A Barcelona, al barri de Nou Barris.

A que et dediques?

Soc productor, director i també faig d’actor

de material per adults.

El que diuen pornografía.

Doncs ara et diré una série de fets històrics a veure si ens pots explicar alguna anècdota personal, dels teus avis, pares… La dictadura de Primo de Rivera?

No, res d’això.

La segona República?

Poca cosa.

Molt poca cosa, a casa mai se n’ha parlat massa.

La CNT?

Tampoc he tingut cap familiar que fos…

o cap conegut que tingués massa relació.

Els bombardejos de Barcelona per part dels Italians?

La meva avia em parlava a vegades,

però era… el meu avi va estar a la guerra molt de temps, a la guera…

que dèien la batalla del Ebro.

I va tornar bastant tocat, amb asma i tal, i va ser… a partir d’alla no es va parlar mai massa de les coses negatives. I evidentment, doncs…

I no… s’enraonava només que s’amagaven,

que havien… que anaven al metro,

que sentíen les sirenes. Però no havíen dit, concretament, aquell bombardeig. De la guerra s’en parlava poc a casa.

De la guerra civil?

S’en parlava molt poc perquè el meu avi era… era roig.

Totalment,

i aleshores, clar, tampoc era… no era un gran tema.

Evidentment no va guanyar la guerra i per tant tampoc estava en una posició com per parlar-ne gaire, no? Va estar, va anar bé, perquè, de fet, el meu avi,

l’Antonio, es va fer vigilant. Era vigilant d’aquests d’abans, vigilant de nit, que en deien serenos.

“Sereno!” portaven les claus i tal, portava el meu avi totes les claus.

I no parlava massa de la guerra. No en volía parlar. Va parlar alguna vegada…

tenía anècdotes que parlava de la guerra. M’en recordo d’una.

No es que faci gràcia, però es una mica així.

Que estava amb un… estaven els dos a la guerra de l’Ebre, estaven al riu.

I aleshores li feia tant de mal el queixal que va sortir perquè el matessin, no?

Això sí que m’enrecordo que em feia com… ostres, també que fort, no? Per un queixal…

et fa mal un queixal i que surtis fora… Perquè li feia tant de mal, que el tío es va llevar i el van acribillar, no?

Doncs això sí que m’en recordo.

Pero no enraonaven de la guerra, no era un tema recurrent.

Sobre la dictadura franquista?

Sí, home, aviam,

evidentment doncs, la dictadura…

Jo m’en recordo que la meva àvia va plorar quan va morir el Franco

i era el que havía acribillat a la seva família. Vull dir, havía un punt,

l’àvia, que l’había agafat com una estima

de veure’l tant, jo supposo, a les pesetes,

a la tele, a tot arreu.

Llavors clar, no enteníem que aquest cabrón

la meva àvia plores quan es va morir, no?

Diu, clar, es que ja el coneixíem tant…

llavors, clar, això també et fa pensar una mica, no? Dius ostres, hi ha un punt també que a vegades hi ha gent que es guanya,

no sé…

Potser per això aquestes dictadures de fora que posen tantes fotos a tot arreu, suposo que ha d’haver-hi un punt d’això

per intentar que a les persones li agafis com afecte, perquè era com de la família, no?

Com això que veus a Telecinco, els veus tant

que al final els coneixes a tots, i realment no coneixes a ningú.

I m’enrecordo d’aquesta anècdota,

que realment a casa nostra doncs no ens queia gens bé, evidentment.

Gran part de la família nostra ho va celebrar, d’alguna manera, i la meva àvia va plorar, i el seu marit era roig i no va morir a la guerra de miracle.

La vida es així, no?

Ens podríes parlar de com ha canviat Nou Barris desde que tú vas nèixer?

Molt, es un barri… aviam, era un barri treballador, continúa sent treballador.

Però clar, els mitjans son uns altres. De fet, jo als vint anys vaig migrar, diguessim, al Raval.

Perquè la meva àvia no hi sentía molt i jo tocava la guitarra i tal i m’anava molt bé. I teníem un d’allò, com que ella no hi sentía jo podía tocar la guitarra.

I vaig marxar als vint anys. Però clar, quan torno, doncs evidentment ha canviat molt, a nivell infraestructural, els carrers…

ha canviat, diguessim, l’aspecte. Recordes coses però a vegades et desubiques perquè esta tot molt nou, no?

Llavors clar, aviam, jo vaig marxar amb vint anys i ara en tinc cinquanta,

doncs en trenta anys, evidentment, ha canviat, ha canviat per bé.

Jo crec que es un barri que ha canviat per bé.

Guarda aquest punt obrer, classe mitjana, una mica baixa depen del barri on vas,

però… ha canviat, substancialment, en positiu.

Ens podríes parlar de qué feies quan eres petit per divertir-te?

Quan era petit em divertía jugant amb els Madelmans.

Jo era un fan dels Madelmans. Llavors, jo jugava… En tenía molts, en demanava sempre per l’aniversari, per el sant, per reis, sempre demanava Madelman, tenía moltíssims.

I de sempre he conservat molt les joguines. Jo tenía molt ben conservades les joguines, tenía tot molt ben organitzat,

i aleshores, bueno, montava… estava molta estona montant coses com si fossen missions o coses d’aquestes per casa,

doncs amb els ninots, jugava molt als Madelmans. I després amb els clicks de Famobil.

Jo era de jugar amb joguines, vaig jugar fins molt gran.

Que tenía catorze o quinze anys i jugava encara.

O sigui, jo, vaig ser un nen fins a ben gran.

Ens podríes contar com ha canviat Barcelona desde el 78 fins ara?

Home, Barcelona ha fet un canvi. El canvi més radical va ser a partir de quan el Pascual Maragall va agafar la bojería de les…

Olimpiades. Va canviar molt, va canviar en positiu també.

Tothom el va tatxar una mica de que estava com un llum.

Era com un projecte excessiu, diguessim, per la ciutat. Era com un esforç molt gran per tothom,

però va transmetre una cosa… com una espècie d’histèria col·lectiva, en positiu,

i tothom ho va trobar bé, van dir, va, això

no serem capaços, això ens va gran, això, jo que sé, per Munich, per…

Recordem aquells moments, les altres…

Dic Munich perquè tothom es comprava les bambes i recordava coses i ostia, era com,

una mica, qué farem aquí? Farem el indio. No en tenim ni idea, no parlem anglés.

Això serà un desastre.

Clar, nosaltres ara, els que parlem anglés, de l’1 al 10, en un 3 per entendrens una mica, en aquell moment ningú parlava anglès.

Qui parlava anglès era perquè estudiava anglès o feia filología anglesa o coses així, però no era normal, no?

i vam pensar, això es un desastre.

I realment ho va fer bé. Jo en aquell moment estava treballant a la Creu Roja, m’en recordo que estava a un voluntariat, jo portava discapacitats.

I em dedicava doncs a tota aquesta gent que anava en cadira de rodes,

i bueno amb l’intitut Guttman, amb tota aquesta gent que es feia activitat, diguessim, en aquell moment, jo estava allà,

i bueno, vaig veure amb uns quant voluntaris, ho vaig veure bé.

A mí em va agradar com va quedar. Evidentment era un montatge molt comercial,

però totes les olimpiades ho son, no?

I bé, va canviar molt la ciutat, evidentment. A mi em va canviar, també, el meu barri va canviar. Tot va… tot es va fer…

Jo crec que han estat, comparativament, i queda lleig dir-ho, però jo m’en recordo, jo vaig anar a l’Expo de Sevilla.

Vaig tornar. I no es va aprofitar res pràcticament, no? Allò de la Cartuja, tot allò.

I aquí es va aprofitar molt la infraestructura que es va fer expressament, després es va saber, no tota potser, perquè tampoc estic tant informat,

però si va haver-hi, diguessi’m, el repte va servir per assolir un repte més alt que era que la ciutat tingués un nivell d’infraestructura més important

i que la ciutat fos més coneguda. Jo recordo que Barcelona tenía un turisme important. A lo millor tenía 3, 4 o 5 milions de persones, ara estem passant dels 30.

Potser ens hem sobrepassat en algún aspecte, ja sembla una mica Venècia o Nova York.

Però sí que es veritat que les olimpiades van fer un abans i un després al que la gent conegués Barcelona. De fet, la gent, quan anava a Barcelona, no se si heu vist alguna vegada aquesta gent que va a Barcelona i compren barrets de Mèxic, no?

Clar, perquè quan van venir els primers llocs de souvenirs, que era gent de fora normalment,

van comprar material de Barcelona i clar, hi ha una ciutat que es diu Barcelona però a Mèxic.

I clar, lo típic de Barcelona eren els barrets de mexicà

perquè es pensaven que estaven a Mèxic.

I llavors veies tothom amb barrets de mexicà

i, què fa la gent? Clar, això es típic de Barcelona, sí, però Barcelona,

la Barcelona de Mèxic. Es per això, no sé si ho sabeu, que hi ha molta gent que anava amb barrets mexicans horteres

-horteres perquè no eren d’aquí, no? D’aquí eren, com a molt, les flamenques.

I eren d’aquí relativament, i els toros aquells que es veuen a sobre de la tele, no?

I bueno, ara sí que es veritat que ha canviat,

va canviar Barcelona. I jo crec que el barret mexicà ja va quedar una mica relegat per el Cobi. Que va ser fa…

Que també s’assemblava a Pascual Maragall una mica.

Aquell… Va agafar, jo crec que aquest home…

Jo no combregava massa amb tot el que deia, però sí tenía una cosa en positiu que era una persona que tenía empenta, no?

Potser ell mateix no hagués fet res, però era un bon director d’orquestra sense tocar cap instrument.

Jo crec que això, va ser una persona intel·ligent, va saber manipular en positiu

potser un moment que nosaltres no estavem a una crisis econòmica com a tal, com fa no gaire,

aquí, però no era un gran moment, per dir-ho d’alguna manera. Faltava com una… no sé.

Faltava com si faltés una mica de llum per veure algo. I això va ser doncs, bueno, una excusa

per fer infraestructures, perquè l’estat espanyol invertís, per exemple, en Catalunya.

Perquè el nom d’Espanya es fes més gran. Però realment la gent recorda Barcelona.

La gent no diu Espanya, diu més aviat Barcelona, son les Olimpiades de Barcelona.

Ens podríes parlar durant la vida nocturna en aquella època, els 80?

Als anys 80 la vida nocturna era molt animada.

Jo sortía, però a veure, en aquella època hi havía els neo-romàntics, estaven Duran Duran, havía molts grups extrangers que teníen aquí, doncs, gran acceptació.

Jo en aquella època tenía vint anys, als 86 en tenía 20.

M’en recordo perquè en aquella època vaig sortir tard, als 16, 17,

i estava, doncs als anys 80 estaven de moda el Studio 54, que era una rèplica, una mica, del Studio 54 a Nova York, que estava al Paral·lel.

M’en recordo que en aquella època començava, diguessim, el tema gay.

Que era com molt modern, ser gay era modern en aquella època. Ara també, però era com una cosa moderna.

I hi havíen els drag queens, per exemple, havía gent que animava, havía gent molt divertida…

Corría la droga d’una manera, diguessim, alegre, però jo no vaig veure mai cuadros horrorosos de droga.

Parlo de la… Després em vaig enterar que havía gent que va morir d’això, no?

Però en aquell moment era així.

No havía conciència de drogadicció. No havía conciència, tampoc, de la SIDA. No havía conciència

de, diguessim, de que sortir de nit era fatal. Era lo normal. Tothom sortía, hi havía gent que bevía més, gent que… jo no bevía, però hi havía gent que bevía molt.

I jo anava a ballar.

Tot el meu grup erem molt d’anar a ballar, i ballavem. Llavors, jo tenía el grup que anava a ballar més tart Break dance,

que era, clar, jo anava al gimnàs, i llavors, clar, ens agradava, doncs bueno, anaves, xulejaves una mica de les teves mig arts.

Però per l’altra banda m’agradava, sent neo romàntic. Llavors. clar, tenía que anar vestit…

No podíes anar amb xandall, era impossible, no? Era horrorós. Llavors nosaltres anavem vestits de neo-romantics, jo anava, ara no en tinc gens, tenía tupé.

Anavem amb el cabell, jo tenía cabell ros, llavors, bueno, semblava una mica un cantant d’època, de l’època aquella. Llavors anavem tots, una mica,

imitavem una mica als grups del moment, no?

Llavors, hi havíen tendencies. Hi havía, a Barcelona hi havíen com grups. Havía la gent que li agradava el Rock’n’Roll, rollo Loquillo i aquesta gent.

El inhelo, que tocava el saxo, tenía un grup. El grup aquest cantava la cançó de “Mediterràneo” i tota aquella època,

diguessim, havía doncs aquest grup de Rockabilly, que eren com els més així de tota la vida,

els panquis, que eren molt panquis. Que eren fills dels Sex Pistols, diguem-ho així.

I hi havíen grups de moda en aquell moment.

I llavors, cada grup, d’alguna manera, que en aquell moment eren com si fossin tribus urbanes que en deien,

doncs anavem a discoteques diferents. Hi havíen enfrontaments, cosa que jo no vaig entrar mai,

però hi havíen enfrontaments entre los panquis contra los rockers, los new-romantics es pegaven, bueno, no teníen bona relació amb els gòtics.

Llavors hi havíen discoteques, m’en recordo que havía la discoteca 666,

que estava més cap a, diguessim, cap al Poblenou.

Altres que se’n anaven més al rollo Costa Breve, que era més pijillos. Estava el Nick Havanna.

Estava el Trauma que era per gent super gran, en aquell moment. I aleshores, bueno, nosaltres anavem, depen com ens vestíem, anavem d’un pal o un altre perquè no ens diguessin res. Llavors ens adaptavem una mica. De fet, jo vaig anar a un concert de música punk i em van robar les botes. Un drama total.

Em van defendre uns que eren amics d’uns altres. Vaig anar a un concert de Decibelios, que era un grup bastant… així contundent, perquè m’agradava la música.

Clar, jo soc molt eclèctic. Jo tinc discos de Julio Iglesias, de Decibelios, i de grups que no tenen res a veure, no?

Perquè a mi m’agrada la música en general. I hi havíen cançons que m’agradaven.

Va, vinga, amb uns amics, va, venga, vamos, va, tal. Vam anar allà, bueno. Clar, jo em drogava, i bueno, ballava el que es deia el pogo.

El pogo era saltar d’amunt a avall, ara ho fan d’una altra manera, no?

Però bueno, suposo que totes les generacions tenim un moment i jo tampoc em vaig adaptar mai moltíssim a cap grup. M’agradava una noia, llavors ja era d’una tendència, entonces et disfressaves una mica.

Vull dir, et disfressaves, vull dir amb això. Llavors, normalment no anava vestit igual.

I bueno, van ser èpoques d’aquelles que bueno, quan tens vint anys tampoc saps ben bé com vestir-te.

També et deixes portar per la moda del moment, i bueno, també hi havía en aquell moment Alaska i Dinarama, que també ens agradava.

Clar, a mi m’agradava tota la música que es pugués ballar.

Llavors van posar de moda cançons, llavors, clar, t’agradava aquell grup per la cançó. I anavem a la discoteca, i demanavem les cançons.

Jo sempre he anat amb moltes noies.

Sempre. Jo era, diguessim, tothom es pensava que era gay.

Per regla general. Tenía, aviam, jo tenía un look, diguessim, que podía ser-ho, i tothom s’ho pensava.

I realment, jo em veia molt bé perquè jo no era gay, no ho he estat mai, i de fet no m’han agradat mai els nois. Però jo tinc moltes amistats gays però no tinc relació amb ells.

Tinc relacio com tinc relació amb la meva germana.

Llavors, clar, amb ells estava molt bé perquè no els molestava, que no els hi prenía els novios, i a mi m’anava molt bé perquè anava amb les noies que anaven amb els gays perquè buscaven locales, que es deia abans,

vamos a una disco de ambiente, es deia.

Disco de ambiente volía dir que hi havía lío per els tíos que els agradaven els tíos i a les noies no les molestaven gaire. Llavors, hi estava jo allà, que no molestava ni a un ni a l’altre, i mira, m’aprofitava una mica de la situació

i em va anar bé. Va ser un paper bastant bo.

Ens podríes explicar el sentiment d’alliberació quan va morir Franco?

Jo no vaig sentir res.

Començant per aquí. Perquè jo era massa petit. A l’any 75 jo tenía 9 anys.

Em vaig enterar que va morir Franco perquè ho comentaven a casa, i savía que familiars meus ho havíen celebrat molt.

Però a casa meva sempre ha estat bastant… diguessim, molt catalans.

Tot el meu entorn molt català. Els meus pares sardanistes, anavem a les sardanes, anavem a la catedral.

Una família molt catalana en tots els aspectes.

Aleshores, entre ells jo sentía les converses dels grans, diguessim, dels pares i tal. Però jo, per dir-ho d’alguna manera, tenía una idea bastant clara de que allò no podía continuar gaire, i a més es veia.

I ho vaig viure, diguessim, amb molta tranquilitat. No va haver-hi un estrés…

Jo estava amb un agrupament escolta, el mossen Puig i Moliner. Quan dic ‘mossen Puig i Moliner’, vol dir que ja estava dintre del vincle de l’esglesia.

Jo tenía molt bona relació amb tothom. La gent d’alla doncs, evidentment, el Franco era un monstre. Però era un monstre una mica del passat.

Llavors hi havía la gent franquista, que era la postfranquista diguessim, que es gent que ja, con Franco se vivía mejor…

Perquè clar, sempre passen coses a la vida. Tot no va com un vol sempre. Llavors, sempre, ja es ‘cualquier tiempo pasado fue mejor’.

Sí que t’ha quedat, moltes vegades son frases com ara, doncs que enraones en castellà encara coses que en aquell moment sí que es veritat

que vam començar a parlar més en català. Això sí que es notava.

Però clar, el meu cercle ja parlavem en català. Però clar, la televisió per exemple, no hi havía televisió en català, havía, jo m’en recordo que havíen coses regionales, que deien.

Coses així, petites coses. Els estudis de Miramar, que estan aquí. Però no tinc…

Si ara t’ho digués, es perquè m’ho he mirat a la wikipedia. Llavors, tampoc m’agrada enraonar de coses que no he viscut, i sembla que doni unes determinades dades que

no son reals en el meu cervell, son reals perquè son així, no? Però en aquell moment, jo no vaig viure un gran… Jo m’en recordo que la meva mare, doncs, no va canviar de forma de vestir. La meva mare era molt sexy, sempre.

La meva sempre anava, per buscarme al col·legi, anava vestida de vermell, amb uns abrics de puta mare, sempre anava… La meva mare sempre ha anat molt arreglada. Jo no he vist mai a la meva mare sense maquillar, en la meva vida, mai.

I té més de 70 anys. Amb sabates, amb la seva, m’en recordo que portava mitges amb costura, que els nens, “ah, como está tu madre, como está tu madre”. M’en recordo d’això, del “como está tu madre”, m’en recordo durant molts anys.

I clar, la meva mare doncs era la mare més guapa de totes les dones de l’escola, amb moltíssima diferència.

Clar, perquè ella anava molt produída, diguessem. S’arreglava molt, i tot ben preparat, i anava molt així,

i potser sí que es deixaría anar una mica més. Però fins aquí.

Ens podríes parlar del que era ‘Junta Superior de Orientación Cinematográfica’?

Jo això em recorda, em recorda, al tema de la censura.

Recordo que havía censura. Recordo que era petit i havía cançons que no es cantaven.

O que es cantaven amb una altra lletra. Clar, gràcies a la censura, que es de les poques coses bones, iguals que els pantans que va fer el Franco. Hi han coses que es van fer bé, no?

Algunes es van fer bé. Doncs la gent va ser més intel·ligent. Aleshores, clar, nosaltres teníem una altra lectura de les coses. La gallineta ha dit que no, del Lluís Llach, no deixa de ser una cançó

obviament que diu una cosa per un altra. Llavors, clar, un censor, ‘La gallina ha dicho que no’, que collons vol dir això? Pos bueno, que diga que no la gallina, dona igual, no?

Vull dir, hi han coses d’aquestes que van començar a sortir lletres, van sortir

pel·lícules, i van sortir… La gent tenía que fer molts… Tenía que ingeniar-se molt les coses

per dir el que els hi donava la gana. O el Raymon… Clar, jo en aquella època també m’en recordo que a casa nostra només s’escoltava Victor Jara, per exemple, el George Moustaki. Hi havía barrejat cançó d’autor amb cançó d’autor protesta.

Cantavem cançons del ‘Cau’, que es deia així l’agrupament. Cançons americanes, de cantants que eren en aquell moment.. el Bob Dylan, la Joan Baez, que teníen, diguessim, una protesta, que eren canciones protesta que es deien abans.

Que eren cançons, per dir-ho d’alguna manera, més universals, no? I aleshores s’adaptaven al català, i aleshores potser, aquestes traduccions, es van portar tant bé que podíem dir el que ens donava la gana.

Es la única cosa que tinc. Cinematogràficament parlant, clar, nosaltres… Jo era molt petit i no… m’enrecordo que hi havíen els dos rombos, per exemple,

i que, sí m’enrecordo que hi havía una pel·lícula

que, al cap del temps, em vaig donar compte que no havía entés res de la pel·lícula perquè aquests, que eren uns ignorants, van canviar el guió i lo que era l’amant era la germana. O a la inversa. I sabràs mai com era la pel·lícula.

Es a dir, van canviar tant perquè no digués una cosa per una altra, que al final no enteníes. Perquè clar, es com si jo acabo amb tú aquí, i no se qué, i però aquesta noia, no ha sortit a la pel·lícula, que fa això, saps?

Era una cosa una mica extranya. I m’en recordo d’aquests comentaris que deien, però jo no era massa conscient de tot això. Jo veia les coses que feien a la tele. Quan eren dos rombos no ho podía veure. Jo a les vuit i mitja anava a dormir.

A les nou… Abans cantaven una cançó, vamos a la cama, que hi havíen uns ninotets. La família Telerín es deia.

I la meva mare cantava la cançó, tots anavem a dormir, i s’ha acabat el rollo. Vull dir, no vam viure, parlo de quan era petit eh. Que clar, això es l’any 75, no? M’estas parlant de…

després, jo crec que la industria també va guanyar terreny amb la transició. Quan hi havíen diputats, bueno, poc a poc tot això es va perdre, afortunadament.

Ens podríes parlar de la represió sexual que es va viure durant Franco?

Home, jo m’enrecordo de la repressió sexual d’una manera que ho he vist ara, no?

Jo en aquell moment no era conscient de res. Jo m’en recordo que deia, ai mira, la tieta tal no ha tingut sort amb els homes.

La tieta no ha tingut sort amb els homes. Menos mal que es fa amb la tal i mira, al menys, les dues juntes van fent.

Eren un parell de lesbianes del poble. El que passa que clar, era, no ha tingut sort amb els homes, llavors… però la gent no ho deia de mala fe.

Ho deia perquè tothom pensava que els homes tenien que anar amb les dones i les dones amb els homes, i ja està. Era, no hi havía una opció tercera.

D’un trio, que ja impossible, que un home amb un home, horrorós, dos dones, hauríen d’estar molt cremades, molt acabades, per acabar… Dius, vinga va, al final…

Però, per dir-ho d’una manera, aquesta era una mica la sencació que hi havía. I clar, també passava que quan un noi era molt amanerat,

era com… ostres. Maricón. Era… no hi havíen gays en aquella època. Aquí eren maricons.

Del ram del agiua, del ram del peix, sempre es deien alguna paraula així, però en el fons eren maricons, que era com…

era ultra despectiu, maricón el últim, per exemple. O sigui, tu anaves a correr i l’últim era maricón que era lo pitjor de lo pitjor, no?

Llavors a l’escola, jo recordo que anava amb un nen, que era sordmud, que era gay. Això ho se ara, en aquell moment… Jo he sigut molt innocent sempre.

O sigui, jo no he tingut la sensació… Jo m’en recordo que un fi de curs vaig ballar ‘In the Navy’, tots cantavem, i ningú savía que era un grup de gays.

Jo disfressat d’indio, un altre de guardia, l’altre de nosequé, tots els… Clar, diguessim, no hi havía consciència col·lectiva LGTB ni res que si li sembli.

Tampoc teníem cap manía. Però tampoc sabíem el que estavem cantant. D’entrada no sabíem anglés. No sabíem que era un gay. I quan va venir el SIDA ens vam quedar tots que no sabíem res.

Diguessim, había… no era una alliberació, había una ignorància. Clar, no pots alliberar del que no coneixes.

Llavors, no hi havía… Sí que era veritat que si et feies una palla et deien que et quedaves cec, que no has notado que es… dèien, no ves lo que sale? Es lo blanco de los ojos, deien.

Imagina’t, i tots mirant-se els ulls allà. Ah, sí que ho tinc més gris ara, eh. Ho tinc més gris perquè clar, si era el blanc, si tu et foties una palla i era el blanc dels ulls, imaginat com acababem tots, no?

Jo pensava, hostia, dec tindre uns ulls així perquè això no para de rajar, no?

Clar, i eren, si que ho comentaves, però no era… nosaltres, no… Clar, també el cau, també començaves a tenir relacions amb els noies,

però mai vaig tenir una sensació… A mi els meus pares no m’han dit mai, això no ho facis! Jo no vaig tenir, personalment, repressió. També, i ho dic moltes vegades,

clar, si tu ets blanc, no ets gay i, per dir-ho d’alguna manera, no t’agrada res que no li hagi d’agradar a un home normal per lo que s’enten normal, ets un home afortunat.

Clar, tu imaginat que ets negre, que ets gay i que t’agrada la moda. Ho tens fatal. Clar, jo, casualment, tenía tots els parametres que la gent creia que teníen que ser. I per tant, era una sort social.

Evidentment, la sort es una cosa que et pot passar. Jo hagués nascut, a lo millor, en un altre lloc, jo hagués sigut un desgraciat, no?

Vull dir, jo crec que la sort també depen d’on vas a viure. I en aquell moment, doncs vam tenir aquesta sort. I ja està.

Però sort, que posat ara queda com fora de lloc, no? Dic, ara es igual, si ets negre, si no ets negre, si ets gay, si t’agrada la moda, si t’agrada…

Que es com hauría de ser. Però en aquell moment clar, jo no vaig patir-ho perquè com no m’agradaven els homes doncs no vaig patir cap represió.

Com que era del mateix color que era tothom, doncs tampoc. Si hagués estat xinés, hagués estat l’extrany de la classe.

Clar, vaig estar en una posició, diguessim, molt favorable. Lllavors clar, quan es favorable no tens en compte que hi ha gent que no ho està. Clar, jo no he patit mai gana, afortunadament.

I per tant no ser el que es passar gana. I clar, quan ho veus per la tele dius, ostia. Et cauen els collons a terra, dius, collons, imaginat tío amb vint anys o amb quinze anys, haver tingut que anar a marxar

de l’Àfrica, i hagués tingut que anar-me’n caminant a no se on, i patir… Clar, ara ho veus amb una altra prespectiva.

Ens podries explicar per què Barcelona es una ciutat tan sexualment lliure a partir del període de la transició?

Avíam, la transició volia dir que, en el fons de tot, aviam… Barcelona està situada, es una capital molt important, i està situada al Nord

de l’estat Espanyol i per tant, Catalunya com a tal, com els Paísos Catalans, tenim un trocet a Espanya i un trocet a França. Clar, teníem molta vinculació. Els pirineus estan per el mig, però hi ha molta vinculació linguistica.

I nosaltres tenim al costat el mediterrani. Aleshores, no cal ser tampoc un setsiències per donarse compte que estas en un lloc molt mediterrani, molt cosmopolita

en el qual el Franco tampoc podía evitar que hi hagués gent que vingués d’altres indrets. Clar, si ets d’Orihuela o d’Aranjuez o estàs a Valladolid, ho tens més complicat perquè vinguin turistes.

Llavors clar, aquí venía molta gent de fora. De fet, jo recordo que a l’any 75 o 76 va obrir el Bagdad, que està aquí al costat. Era una sala porno.

Teatro porno deien, eh, teatro porno. Van començar a obrirse revistes com la Private que es veníen ja en aquell moment, al 69. Ja hi havía, llavors Espanya va començar a haver-hi revistes que sortien aquí, sortía el Playboy, el Playmate.

A les Rambles hi havíen revistes. Van començar a sortir, més endavant, els videoclubs, on hi havía una zona que tú podíes agafar pel·lícules.

Va començar a sortir poc a poc al Canal Plus. Es a dir, poc a poc aquí vam veure que tot allò que vèiem existía. I clar, havía molta platja, havía Lloret, havía una serie de coses que t’ajudaven. La Barceloneta, la gent anava sense tanta roba. Clar, no es el mateix el fred aquí que a León.

La temperatura, noies de fora, nois de fora. Era més fàcil tot. Molta gent de França, per exemple. M’en recordo que els meus pares van anar a veure pel·lícules a França perquè aquí no es podíen veure.

Anaven, anaven a Perpinyà, que estava a tocar. Doncs, diguessim que, per dir-ho d’alguna manera, la transició aquesta va portar doncs que totes les persones, per dir-ho d’alguna forma, normals, d’alguna manera, doncs veiesin, acoplessin, normalitat amb tot això. El que sí que es veritat

que potser, com que ningú ens frenava, poc a poc doncs va començar a sortir doncs el primer Pride, diguessim, que es va fer a Barcelona, a les Rambles.

No… va tenir, bueno, una repercussió relativa. Era molt polític tot. Era com, jo que sé, els gays eren més llestos. Escribíen, feien poesía. Eren com més llestos, en general.

Sí, aquella sensació, les noies que lis agradaven les noies eren com més intel·ligents. La sensació desde fora era que anaven a la universitat… Es a dir, eren com un grau més, en general.

Eren més apanyades en tot, sabíen més de tot. I això també va donar una imatge de ‘no negativa’. Es a dir, clar, descubriem que alguns cantants, l’Elton John era gay. Ostia, ens vam donar compte després.

Resulta que després al cap del temps resulta que el George Michael també. Es a dir, totes aquelles icones dels 80. Llavors, clar, amb aquest… No sé si m’en vaig molt de la pregunta, però diguessim, vam anar descobrint que desde fora…

Hi havía la Madonna, like a virgin, es va començar a trencar una mica també l’hegemonía de l’església. Clar, l’esglèsia era intocable. La Madonna va començar a tocar els collons una mica per allà.

Ja hi havía la Fura dels Baus, també estaven fent coses. Estaven Els Joglars, hi havía molta gent que ja s’en enfotía dels val·lors clàssics.

Ja començaven a fer a TV3 comèdia i s’en fotíen una mica de la classe espanyoleta aquella, clàssica, que era… que després una vegada t’en vas, voltes. Jo volto molt, per Múrcia, per la meva feina, per Alacant, m’en vaig a Almería, m’en vaig fora d’aquí.

I realment també hi havía una imatge desde aquí una miqueta antiga i carrenclona de la gent de Múrcia, per exemple, que realment…

Hi havía una pel·lícula que es deia ‘Un Señor de Múrcia’. Crec que era de… No m’en recordo de l’actor, era un actor molt conegut.

I que realment també estava lluny. Es a dir, es va trencar una mica l’estereotip. I clar, l’avantatge que teníem aquí es que teníem molta gent de fora.

Segur que l’explosió sexual d’aquí no es la mateixa que la de Lleida. Llavors clar, Barcelona era un lloc on es podíen fer aquestes coses.

Parlant d’aquesta explosió sexual, ens podríes parlar un poc del fenòmen dels visitants de Suècia?

Sí que m’en recordo, diguessim, que es parlava els meus pares, es parlaven quan Alfredo Landa, feia moltes pel·lícules. També hi havía una mica de llegenda també, no?

Clar, avíam, una tía rossa, que ensenyava… Una tía, d’entrada, les dones espanyoles, la imatge eren morenes. Tot el que et veníen, la Lola Flores era morena, i gitana.

Les famoses, les folclòriques del moment, que feien pel·lícules, com el Manolo Escobar, que tenía partners, diguessim, que eren…

Em refería que el tema de les sueques va començar una mica cinematogràficament. Es a dir, es com ara que es parla del turisme perquè a la tele s’en parla.

Si no, van al revés. Van fer pel·lícules… i a molta gent que es va donar el turisme era Benidorm, Torremolinos. Marbella no estava tant de moda. M’en recordo a la tele era… i ademés et donaven apartamentos en el 1, 2, 3, el donaven allà. En Torremolinos un apartamento

para cuatro personas i era com tot… Viaje a Mallorca, m’en recordo del millon, hi havía el visitante del millón. Visitante un millón a Mallorca, doncs et regalavem el viatge.

Hi havía una sèrie de coses que m’en recordo. Hi havía moltes cançons d’aquell moment. I poc a poc van anar incorporant-se unes senyores que no eren morenes, que no teníen els ulls marrons, que no teníen la pell més, una mica més morena, també.

I eren les sueques, que eren blanques, els ulls blaus, i teníen el cabell llarg i ros. Llavors van quedar com a las pre-hippies. Veníen aquí i no teníen prejudici d’ensenyar els pits. Això, clar, aquí, tú diràs, no? La teva dona super tapada, amb banyadors i tal, venía aquella tía, boop.

I pim pam, a llavorens, clar. Era una mica els negres africans de la fantasía eròtica de les dones. Un negre africà era, abans, m’enrecordo que eren los sementales de ebano.

En les revistes porno hi havíen los sementales de ebano i las superrubias amb unes tetes com unes campanes.

Llavors clar, tot això era una miqueta…

Clar, ara els negres son treballadors que recullen clavells al Maresme i clar, ara ja s’han incorporat i ara ja ser negre es ser Català, no és de fora, no? Hi ha molts negres que parlen català molt millor que jo,

i bueno, no te res a veure. Però en aquell moment, la figura del negre era com el semental. Si era negro follava de puta madre, eso estava clarísimo. I si era sueca, era una tía que li donava lo mateix ocho que ochenta i la tía anava alla i es follava tot lo que caminava.

Clar, havía aquestes dues idees molt asociades a les pel·lícules. Llavors, Emmanuel, per exemple, jugava amb això, amb sementals. I pel·lícules espanyoles, Alfredo Landa jugava doncs amb les sueques. I clar, si que es veritat també, a Saint Tropez, amb el Louis de Funes, m’enrecordo que les seves pel·lícules

que les perseguien perquè es treien els sostenidors a les platges al Saint Tropez, que no es podía. Recorrer la costa azul, totes aquestes coses, no, que es feien. Llavors, tot això es va crear com una mica de llegenda, però sí que es veritat que van venir noies que no eren sueques que eren holandeses,

que eren finlandeses, noies que van venir que fins i tot hi havíen argentines. Que es van fer hippies. Llavors ja va ser quan l’època que veníen aquí, van venir, ostia, el sol de España, el sol de Cataluña, que bonito Barcelona, me encanta, però cony, a l’hivern feia fred.

Se’n anaven a Eivissa. Van començar a montar, hi havía aquesta història, que també anava lligada amb l’època del Bob Dylan, de Joan Baez, de que bonito es el sexo, vivímos la vida guay, que bonito todo. Epoques de LSD, les músiques, aquells discos meravellosos que van sortir, la Joplin.

Era tot, tot barrejat, diguessim, aquí es copiava molt als americans, no? Els americans eren un model a copiar en molts aspectes. I va ser quan vam…

nosaltres vam aquí, una mica… jo m’en recordo que hi havíen grups de música. Aquí estaven els Beatles com instaurats. Jo, quan vaig nèixer, els Beatles ja eren molt famosos.

O sigui, es ballaven els Beatles que era una musica antiga, no era una música coetànea meva, era una mica antiga.

Hi havíen altres grups que van sorgir amb els Beatles, que portaven aquest rollito una miqueta punto fumamos algo, nada es de nadie, John Lennon, Yoko Ono, totes aquestes coses així.

I poc a poc, doncs clar, això també va afectar a la música, es van començar a posar chill outs a les discoteques, afterhours…

Es va trencar l’horari. Abans hi havía, salímos a las 10 de la noche. No, se sortía super mega tard. I a les 2 del dematí hi havía algú a la discoteca. Abans no.

Llavors tot va trencar una mica, va ser aquesta època una mica… Bueno, jo la recordo a trossos, tampoc la recordo tota ben bé.

Ens podríes parlar del maravilloso mundo del sexo?

Quina època? En general?

No recordo res d’allí, així que es possible. No estic segur, eh.

Com vullguis. Puc parlar del tema, si vols, sense parlar de la pel·lícula.

Bueno, pues parlar del món meravellós del sexe, per dir-ho d’alguna manera, clar, es va… Quan, una vegada al 69, 70, la pastilla comença a rular una mica, i a Espanya va arribar una mica tard, com tot.

Perquè estava també el Paquito aquí frenan una mica el tema. Bueno, ja el Paquito, està l’esglèsia, està tothom d’acord, la dona ha de ser la que mantingui una miqueta l’espanyol que ha de generar.

També es procurava de no barrejar-se amb altres etnies. Hi havía molta, potser més que racisme, que potser no es la paraula, era classisme. O sigui, no es podía perdre l’espanyolisme com a classe.

Jo crec que el hecho de la raza española, a part de la pel·lícula que va fer aquest senyor, no era tant la raça, era el fet de ser d’aquí. Ser d’aquí. De fet, com a molt, ja, els meus avis que eren immigrants. El meu avi era de Tíjola, Almería.

I l’altra de Sesa, que es un poble que està a Huesca. Ja era molt, era com un gran immigrar. Imaginat un tío que vingués de Nova York, un tío que vingués d’alemanya. Ja era la bomba.

Llavors, clar, com a molt era una immigració Espanyola. Eren allò immigraciones internas, per dir-ho d’alguna manera, no?

Llavors, clar, el tema diguessim, el meravellos món del sexe, es descobreix com deiem abans, per el tema de les Sueques, i amb aquesta excusa,

comencen a rodar aquesta pel·lícula, Torremolinos 76 em sembla que es diu, o 73, no m’en recordo ben bé.

Doncs va haver-hi com un boom, a part del baby boom, va haver-hi com un boom d’esbrinar coses interessants que ja s’havien esbrinat als anys vint, com eren els consoladors, els vibradors, una série d’elements que ja estaven posats,

es va començar a poguer parlar una mica, però sempre de forma molt pedagògica. Sempre. Tot es llibres. Jo en tinc uns quants. Llibres, jo tinc llibres de sexe i m’agraden els antics, alguns, perquè em fa molta gràcia.

Per exemple, el sexo i la família. Tot era, el matrimonio i el sexo. Tot era, tot estava arreglat. Clar, no podíen evitar que hi haguessin polles i conys, perquè això no es pot evitar,

però si, reglamentar, vestir-ho. Bueno, hay pollas y coños en un matrimonio. Matrimonio hombre y mujer. Claro. Aleshores, es parlava sempre, per exemple, has consumado el matrimonio? Li has fotut un polvo? Has consumado el matrimonio?

Es a dir, tot això es va anar saltant poc a poc i va ser quan van començar a sortir alguns clubs d’intercanvi.

Que eren els famosos swingers. Que n’hi havíen pocs, evidentment.

I que era moltes vegades gent de fora, que veníen amb la dona, el tío era alemany i la tía de no se on.

Que ells ja començaven a tenir parelles de fora. Hi havíen alemanys que teníen amigues veneçolanes o argentines. Gent que era una miqueta aquest ambient de moda, de nous…. eren com milionaris fets hippies.

Una mica així, no? No eren hippies reals, eren com neo-hippies d’aquests.

I aleshores això va ajudar una miqueta també a que hi hagúes doncs aquesta sensació, per dir-ho d’alguna manera, d’exclusió sexual, no?

Ens podríes parlar de l’història del porno a Espanya?

Aviam, la història del porno a Espanya es una històra una mica llarga. La història comença quan hi han uns germans que es dediquen a fer pel·lícules, que tenen un encarrec real -real del rey.

I comencen a fer pel·lícules porno ja fa molt de temps. Però clar, realment la pornografía es considera tal quan aquestes pel·lícules les veu tothom.

Llavors, clar, fins que no mor Franco la pornografía no pot existir com a tal. No existeix. Hi han coses, hi han pel·lícules, coses grabades. Es grababen coses a Itàlia, coses a França, a Estats Units.

Però era una miqueta com d’amagat. No era un gran… Aquí no era un gran boom. No es podía vendre. Llavors, quan es va poder vendre, va ser quan va començar. Primer amb cinema.

Desprès en els cinemes. Hi havíen cinemes especialitzats, cines X es deien.

Després van sortir les cabines. Les cabines teníen també, després de les cabines hi havíen els videoclubs. Llavors els videoclubs tenien una secció X.

Llavors van sortir unes expendedoras de películas. Que tu podíes comprar una pel·lícula per hores amb una màquina que t’ho treia. I casualment es van donar compte de que a les 12 del migdia hi havía un boom de pel·lícules gays.

I era quan les mares deixaven els xiquets a l’escola i agafaven pel·lícules per veure senyors guapos. Perquè normalment els heteros no ho eren gaire. Llavors, amb tot aquest tram hi va haver-hi gent que va despuntar. De fet, ara s’ha complert el 25 aniversari del festival de Barcelona, que el va montar el senyor Ponce.

I si fa 25 enrere es que no fa tan. Vull dir, no fa tants anys. Es a dir, va haver-hi una explosió molt de sex-shops. Hi havía… Tot era molt car, al principi. Llavors els sex shops es guanyaven bé la vida, havía bastant marge de negoci.

En el mon de la ponografía hi havía doncs les 4 super mega stars, artistes de fora. Aqui no hi havía estrelles porno. Era impossible, vull dir, eres una estrella porno i els teus pares et deixen de parlar per tota la vida. Vull dir, era molt difícil.

Aleshores, fins els anys 80, per dir-ho d’alguna manera, que va començar a sortir algún. Va ser al acabar els anys 80 que va començar a haver-hi coses de cine porno. Als anys 90 una explosió molt gran, aquí concretament.

Aquí hi havíen empreses importants. Jo m’en… Jo era el director d’international film group, m’en recordo que als anys 90 era una empresa doncs que facturava molt, que treballava molt al canal plus. Hi havía moltes altres empreses, estava Taxon també en aquell moment, que era una empresa, encara també continua sent important, però en aquell moment era molt important.

Private, desde l’any 69 que començava a fer coses. Feia…

primer revistes. El porno va començar, primer, en les revistes i la pornografía com a tal, va seguir fent-se cinema, i el cinema va arribar al gran consumidor, que va arribar per el DVD.

Per el VHS i el DVD. Hi havía CD-ROMs també.

Les pàgines web, internet i tot això, fins fa molt poc no funcionava. Evidentment, la història espanyola es va col·locar molt.

Va haver-hi una època que es van posar de moda uns quants artistes. Després uns quants directors. I a partir d’aquí, doncs fins ara, fins el tema d’internet, clar, tot es va globalitzar molt.

I era molt difícil, ara pots trobar per internet una pàgina americana, una pàgina russa o una pagina d’on sigui, abans doncs era mes difícil tot això.

Abans era tot de pagament, i ara moltes coses son gratuites. De fet, no fa tant que estan les webcams. Li pots dir a una senyora, tocate el culo. I la senyora ho fa.

Clar, abans no podíes parlar amb la tele. Hem passat de ser, diguessim… De ser part del públic a ser protagonistes amb el porno amateur

i de protagonistes al porno amateur a ser directors de la pel·lícula. Ahora quiero que te pongas de cuatro. Ahora que te folle el chico que esta al lado.

Tu vas pagant, evidentment, bajo pago, i aleshores, clar, hem passat a protagonitzar, igual que els realities, no?

Abans, a la televisió, qui presentava un programa era periodista. Havía estudiat periodisme. Ara es un famós.

Porqué eres famoso? Bueno, porqué mi novio era torero. O porque mi novio es jugador de futbol o porque mi hermana no se que hizo.

I aleshores… o soy hija de un cantante. Llavors això, diguessim, també va incorporar, per dir-ho d’alguna manera, aquesta sensació de que tothom pot ser part. Per això aquí va tenir molt d’èxit el cinema amateur.

Perquè tothom va poder, quan van sortir les primeres camares de vídeo, tothom feia les seves pròpies pel·lícules. Van sortir distribuidores, ah, pues yo me atrevo.

M’en recordo de chorizo de cantimpalo, que va ser un exit important, es van vendre moltes còpies. Bueno, ja l’any 99, no fa tant, però ja fa uns anys, vaig fer la primera peli porno en català.

Una miqueta per aquesta militancia també portarla a la pornografía. I clar, vulguis o no, desde l’any 96 que vaig fer la primera, que la vaig fer per el canal plus, m’en recordo amb l’international, que feia, era un sèrie, sempre barrejo la música i tot això.

Fins ara doncs, l’any passat, praciticament del cinema, cinema. Al vídeo i del vídeo ara hi ha gent que roda amb un mòvil.

I per tant, hi ha hagut una evolució i ara bueno, jo crec que hi haurà un punt que això vorem per on tira.

Però clar, la gent lo que vol, bàsicament, com a la televisió… El porno i la televisió van lligades. O sigui, no hi ha res que pornogràficament, per dir-ho d’alguna manera, s’hagi inventat,

que la televisió no ho faci també en un altre nivell. Es a dir, ara la participació de les persones es molt important.

I ara, igual que la música, ens salvem per el directe.

La gent ja no ven discos, ven concerts. Llavors, el concert et dona molt de joc, perquè ningú pot plagiar un concert.

En canvi un disco tel poden copiar, el pots posar en un USB, no? Llavors, el porno, tens molt de porno en un USB de 64, el tens allà. Tens 40.000 pel·lícules,

i abans teníes que tenir una peli de CDs o VHSs. Llavors jo crec que tot això ha fet que al porno espanyol li costi. Igual que va haver-hi un gran moment,

l’època dorada, daurada, ara ha arribat un moment que no sap ben bé per on tirar, no saben si tiraràn més les webcams, que potser es el…

les noves estrelles son estrelles virtuals. Perquè? Perque parles amb elles, les reds socials. Voy a hablar con mi gran estrella por twitter. I et respón.

Clar, abans tu parlaves amb una actriu que t’agradés molt, per exemple, i no podíes parlar amb ella. Li podíes enviar una carta. Elles teníen clubs de fans.

Llavors escribíes una carta. Querida Jame Jameson. Te quiero mucho, no se que, no se cuantos. I ara li envíes un twitter, no? Doncs també ha canviat molt això. I els espanyols,

i evidentment doncs els catalans i en general europa, doncs les reds socials també han atensat molt a la gent.

Ara veus les actrius prono, ah, me acabo de levantar, una foto.

Clar, la Jane Jameson sempre està perfecta. Nunca se acababa de levantar. I ya se levantava ya puestesísima.

Llavors, tota aquesta cosa també a fet que potser aterrem una mica i ja, gràcies a les reds socials potser coneixem que les persones…

Ha baixat el mite per dir-ho d’alguna manera. I potser amb això concluiría una mica. La història ha anat aquí. Al final, ara, qualsevol noia atrevida pot ser actriu porno. Abans no.

Ens podríes parlar del període de la transició?

Sí, bueno, hi han molts… El període de la transició te molts colors. Te molt… Depén d’on estiguis, no? Clar, aquí la tranisició va ser una transició catalanitzant, per dir-ho d’alguna manera, perquè…

De no poder enraonar en català practicament, a nivell important, doncs a poguer enraonar doncs… M’en recordo, als anys 60-70 doncs hi havía Catalán. Una assignatura, Catalán. Com si fos Xino, no?

Catalán. I era una cosa que es feia un cop a la setmana i ja està, no? I clar, fins als 80, 85-86, no era una assignatura potent. I més endavant doncs ja s’ha formalitzat que, evidentment, es reglen en català.

Llavors, clar, durant tot aquest temps la transició es va notar en això. Una de les coses es aquesta, per exemple, no? I per altra banda també amb la transició, doncs, també es va notar que la gent ja podía dir, per exemple doncs,

en el meu tros, doncs si era gay, no passava casi res. Si… Casi res, en el sentit de que no et mataven. Vull dir que…

M’en recordo que hi havía un activista que es deia Jordi Petit. Que ho feia molt be, era un tio molt potent. Que ho explicava molt bé tot, no? Llavors, clar, van començar a… Sitges a començar a sortir, també, com un territori no hostil.

Els gays ja no mataven els nens. No eren terribles. No eren drogadictes. No eren una colla… Clar, abans ser gay era, diguessim, estaves a la política de los maleantes. Eres un maleante.

Clar, detenido por homosexual. Ja està, era com haver atracat un banc, era una cosa horrorosa, no? Clar, també hem de tenir en compte que el nostre nivell cultural era molt baix.

Llavors a Catalunya, potser perquè hi ha hagut molta gent de fora, començavem a entendre abans que molta que això era un absurd, no? Quina tontería, no? Que ha fet aquest pobre noi? Perquè li agraden els homes?

Clar, llavors, “No, no, porque lo sodomiza.” Claro, sodomiza al otro que no quiere. Clar, sempre era ell era el dolent que sodomizaba sin que los demás quisieran. Unes coses absurdes, no?

Llavors, totes aquestes coses, també l’esglèsia es va donar compte que potser el seu paper tant radical, doncs, no funcionava tant. El tema del preservatiu va costar molt, teníem un papa molt carrincló, era molt difícil que el papa veiés que els preservatius…

Tío, vete al Àfrica y reparte condones, per la mort de Dèu. Que aquesta gent no pot amb els nens. N’hi havíen nens per tot arreu. M’en recordo en aquell moment de Rhodesia, de la fam horrorosa, m’en recordo que es començaven a fer uns concerts perquè la gent no estigués tan fotuda,

però diguessim que el sexe, en aquella època de la transició, va ser quan la gent es va començar a donar compte aquí de que hi havía mon.

De que l’anglés era un idioma, no un senyor amb barret. De que es podíen veure pel·lícules subtitulades. Les pel·lícules, tothom parlava en espanyol. Per això no parlem res, nosaltres.

Totes les pel·lícules estaven traduides. Adaptades i que digan lo que hay que decir. M’entèns? Llavors, clar, ningú veia, ningú comprava llibres en anglès, llibres en altres llengues.

La gent que feia anglès ja no era… Ah, estudias inglés porque quieres irte a vivir a estados Unidos? No, estudio inglés porque…

puc treballar desde aquí. La transició també va permetre que s’entengués que una dona podía tenir un fill i treballar. Que l’home podía començar a fer tasques de dona, entre cometes, no?

Com a mínim treure la brossa de casa. Escombrar no estava tan mal vist. A la transició ja no hi havíen anuncis d’aquests tan horrorosos. “Cuando llega mi marido a casa, le doy una copa de Soberano.”

Clar, el meu pare per exemple va fumar molts anys porque fumar era cosa de hombres. Clar, es que fumaven, anaven amb barret així, i anaven en caball. I era, el Marlboro, t’aturaves allà i tothom…

Fumar era una pose, no? Una pose molt social. De cop i volta de fer així, hostia, cancer. Coño, ostia, tan xulo que era. Van començar a fumar les dones. Que no va ser una bona notícia, però era una notícia d’igualtat.

Les dones començaven a escollir si volíen tenir novio o no. Mi mujer… Mi hija es casadera, es deia molt als pobles. Casadera era que ja tenía, vinga va, como no espabiles ya te ha pasado el arroz, no?

Clar, la gent cada vegada tenía els fills més grans. No es lo mateix tenir un fill als 18 anys, que era el moment de tenir-lo, entre els 18 i els 25. I ara tothom te fills… Tú tens un fill amb 19 anys, tú estas loca. Amb 25, estas xalada. La gent te fills als 35 i als 40 anys.

La meva germana va tenir un fill als 38 em sembla. Es a dir, jo no en tinc. Vull dir amb això que no tenir un fill molt ràpid no era normal. I es va normalitzar el fet de que la gent vivía millor.

Es a dir, la joventut durava fins als 22, 23, 24, 25, 26, 27, 28, 29 anys. Abans la joventut s’acabava als 19, et casaves i ja eres adult. I ja està.

Això també va canviar. La transició va portar coses bones. El més bo de tot es el fet de que no et podíen dir, o no et podíen posar a la presó, per ser com eres tú.

Ja també la gent s’atrevia a vestir diferent. Va portar més colors. Jo crec que l’Agatha Ruiz de la Prada no hagués triunfat, per exemple. Era molt difícil. Però la gent es mirava amb les modes de fora.

M’en recordo Jean Paul Gautier, que era molt raro. Era com un tío raro. Hi havía l’Andy Warhol que feia nosequé amb la Marilyn, unes fotos, uns colors. Era com una mica així.

I bueno, va començar a normalitzar-se tots aquells personatges. Va començar a parlarse del Guernica, que hi havía molta gent que es pensava que era un cuadro.

Directament, era un cuadro i ja està. No representava res. O siga, hi ha molta gent, hi ha molta cultura que no se sabía. La gent es pensava que Catalunya s’acabava als pirineus.

I van veure que no, que hi havía una Catalunya nord. També van esbrinar, per exemple, que hi havía… Es van donar compte de que els trens a Espanya eren més estrets. I per tant, per això no podíem sortir fora. I s’extranyava la gent.

No sé, vam començar a descobrir coses que pensavem que eren normals i no ho eren. I era, hostia. Clar, començavem a tenir televisión por satélite. Tu has de pensar que la gent, quan no està informada, en el fons de tot.

El que fan aquests d’ara que volen retornar a fa 500 anys, el que fan, sincerament, es desinformar. Si tú no estas informada, si no estas informat, en el fons no desitges el que no veus.

I per tant, clar, vam començar a dir, hostia, com mola tenir pasta. Perquè clar, sortía Dinastía, una série… I la transicio va portar doncs aquests serials. Véiem la vida dels americans. Vam començar també a generar, per dir-ho d’alguna manera,

a una banda gent que li tenía molta manía als americans, una manía extraordinaria. Per la guerra del vietnam i tot això.

I hi ha gent que va començar, com jo, ostia, pos no ho fan tan malament. Ostia, pos que cabrons, això que guapo. Es a dir, vam començar a trobar altra gent.

Vam coneixer grups com Supertramp, Pink Floyd.

Vam veure, per exemple, jo que sé, doncs… Gent com… Alemanya doncs que hi havía gent que era interessant. La Kraftwerk, per exemple, que era un grup raro.

Havía grups alemanys que cantaven en anglés, i t’agradava en aquell moment, jo que sé, hi havía AC/DC.

Vaig descobrir Austràlia. Es a dir, semblava una tontería però no teníem… Erem com els vikings antics, no? Pensavem que on s’acabava el mar, s’acabava el mon, no?

I jo crec que la transició va donar aquesta sensació també, i va donar veu a personatges, com el Felipe Gonzàlez, per exemple, l’Adolfo Suàrez, tota aquesta gent,

doncs, que tenía idees diferents, que semblaven… que semblava mentira que un tío amb una americana de pana, que era com el típic sindicalista. Els sindicats van agafar més força, la dona va agafar més força.

La televisió es va doblegar una mica i va començar a emetre imatges del món, que no eren totes positives.

Bueno, van canviar moltes coses. Va obrir una mica els ulls a la gent.

I com recordes la teva escola durant aquella època de la transició?

Igual. Es a dir, la escola es un reflexe de la societat en el fons.

La gent va tenir més interés per estudiar altres coses. Les noies estudiaven coses que només estudiaven els nois.

I abans… Ja no era tan… Jo per exemple, jo anava un institut que era un institut el primer any que va ser mixte. Era, abans hi havíen el Juan de Austria, que era el de nois,

i el Infanta Isabel de Aragón, que era de noies. Que es on estudiava la meva germana. I jo vaig anar al de noies el primer any que es va obrir als nois.

O sigui, no es podía estudiar nois i noies junts. Això, per exemple, va ser un canvi, per mi, important, no?

I clar, jo era un nen, però com sempre havía estat amb moltes noies, tota la vida. Tinc la meva germana, l’altra germana, la meva mare. Sempre he viscut més amb dones que amb homes.

Llavors, clar, per mi era molt fàcil moure’m en una clase on tot eren tíes. Jo, i tres més. I a l’altra escola del costat, bueno, institut, eren tot nois menys tres o cuatre noies que eren

els germans, les germanes, que veníen perquè el germà estudiava allà i tal.

I ja va ser l’època aquesta cuan el BUP, que ara ja es diu ESO i tot això. Doncs clar, jo vaig notar-ho. Vaig notar com que hi havía, diguessim, la forma de…

Que a la gent li costava una mica, però començaves… ara comences a donar-te compte, ostia, potser aquell amic era gay.

Ara ho veus, ara. O aquella noia, potser li agradaven les noies. O potser… Es aquestes coses… Jo parlo en l’àmbit meu més sexual, diguessim, no?

Però que la sexualitat en el fons reflexa molt la realitat dels llocs, no? Ara t’en vas a depén quin lloc i ja…

No es que no detectis, es que hi ha una barreja absoluta de tot. Tú suposo que en una escola deu d’haver-hi gent de cinc nacionalitats o 10 o 12. En aquell moment, tothom era DNI ponía español.

No havía, jo no recordo ni un sol extranger. Una argentina, però com que parlava espanyol, no es notava. Es notava amb l’accent, però…

No havíen extrangers. Que abans també havíen… Abans eren extranjeros. Després es va posar, pejorativament, immigrantes, que era com feo, saps?

Este es immigrante, immigrante era “del sud”.

I extranjero era del norte. Si eres de, per exemple, no sé, Finlandia es extranger. Si era de Marroc era immigrant. Hi havía aquesta també aquest toc pejoratiu quan un venía de fora, no?

I aleshores, a l’escola no hi havía ni immigrants, ni extrangers ni havía res. I poc a poc s’ha anat barrejant. Però clar, jo quan vaig acabar… Jo feia nocturn, perquè jo estudiava dues coses a la vegada.

Jo feia FP i BUP per acabar abans. Volía fer dos coses a la vegada. I m’en recordo que en aquell moment va ser doncs… això. Lo que comentavem abans però passat, diguessim, a la meva edat, no?

Com recordes l’ensenyament del català a l’escola?

Jo el recordo com una assignatura. Jo no… A mi no m’han ensenyat mai res en Català.

Era una assignatura i ja està. Parlavem en Català, començava la classe, tots en Espanyol.

Quan era petit, cantavem al principi. Cantavem, resavem. Clar, fa molts anys d’això.

Jo anava a l’esola la Palestra, que estava a la meva pròpia escala. O sigui, jo baixava, jo vivía al quart, baixava tres pisos i tenía el col·legi allà.

I baixava, no arribava mai tart, clar, estava allà.

I cantavem. Teníem una foto de Franco, una foto… bueno, una creu allà amb el Crist i tal. Cantavem cançons.

Però tampoc ho vivíem malament. Era normal. Cantavem tots cantant.

No m’en recordo, las montañas nevadas i cançons. De tot una mica. Cantavem coses. Era molt carrincló.

Però en el fons els professors eren com normals. De fet, el director era gay i ho vam saber després.

No ho hagués dit mai en aquell moment, clar. El fenòmen gay o no, no existía això. Havíen homes i ja està, homes i dones.

Llavors, quan baixavem allà… Jo era molt petit. L’únic que m’enrecordo, que si em portava malament… No era dolent, el que passa es que…

Per exemple, em deien els grans, escupe.. Jo tenía molta facilitat per, els deiem lapos abans, pega un lapo. El lapo era escopir. Jo fotía unes escopinades que semblava una granota quasi especialitzada,

i li vaig fotre a la foto del Franco pero al medio.

Quien ha sido? [Capitàn???]

Em van, clar, perquè clar, jo no era conscient que era el Franco, jo que sabía, jo tenía cinc anys.

O quatre, no m’en recordo. Jo vaig anar molt petit al col·legi, quatre anys o així.

Clar, abans els nens al cole anavem als 4 anys o als 6. No anavem al P1, P2, P3, tot això no existía.

El parvulario i col·legio, ja està, no hi havíen tantes coses. Total, i em van fotre allà, m’en recordo, em van fotre a una habitació al mig del pati, plena de cristos i de coses antigues. Allà tancat.

“Te vas a quedar aquí!” Això sí que m’en recordo que era una mica Harry Potter, una mica antic això.

Com a càstig per haver…

Però clar, jo he anat… Aviam, un nen de 4 o 5 anys que collon sap qui es el Franco? No sap res.

El vaig fotre allà, i al mig. I tothom mirant, dic, hostia. Vaig triunfar trenta segons, perquè va arribar la professora.

Llavors et pegaven amb la regla aquella. Va baixar la meva mare, però com fan això, que es molt petit.

Clar, jo era un inconscient de tot. Llavors, tot el que em deien, jo ho feia.

Era atrevit, diguessim. Però clar, eres atrevit perquè no eres consequent amb el que estaves fent. Jo no li tenía manía al Franco, no sabía ni qui era.

Jo sabía que era un senyor que tenía una peseta, bueno, el de la peseta, jo que sé. Ens donava una mica igual, no?

Jo no he viscut realment la repressió. La represió escolar, però una represió escolar que també es normal, jo que sé. Si fots un lapo ara al president de la generalitat suposo que et faríen lo mateix. No lo mateix, però segurament et diríen algo.

No estava bé fer-ho, no? Però bueno, fins aquí.

Estàs a favor o en contra de la independència?

Jo sóc una persona independentista de sempre

El que passa que jo crec que, que… no s’han fet les coses sota un punt de vista…

D’entrada, és un tema molt complexe, és un tema molt complexe

Aviam, jo sóc una persona independent ja com a persona, ja no m’agrada la dependència, d’això de començar per aquí, ja

Llavors clar, jo crec que la independència és una cosa que neix en un mateix, llavors d’entrada, ja no m’agradaria a mi que hi hagi algú del meu replà que porti els meus diners, això d’entrada, ja

Pues imagina’t ja d’un lloc que està a mil kilòmetres, o a 600 kilòmetres, que portin els teus calers, gràcia, gràcia, no fa

Per altra banda, jo crec que ja és més, abans era una independència més política, i ara és una independència més econòmica

Però clar, també, per altra banda, tens interessos generats, que jo per exemple, jo treballo més a Murcia que a Barcelona, treballo més a Alacant que a Barcelona, treballo més a Almería, per exemple, que a Barcelona, no?

I aleshores, moltes vegades… és una situació confosa perquè, jo crec, que, eh… va haver un moment determinat que es podia haver fet d’una altra manera

Sense època dels xirinacs i tota aquesta època, diguèssim, doncs, més guerrillera

Jo crec que és… està bé tirar pel dret algunes vegades, el que passa que jo crec que s’ha explicat malament gairebé tot

Hi ha molta gent com jo que al final et tornes mig apolític, perquè clar, jo ho tenia… tenia bastantes coses clares en un moment determinat però les maneres de fer…

Per exemple, lo del Pujol, tampoc… se que ha estat també una enserronada general, no?

Perquè vulguis o no vulguis, sempre has de bombardejar al tros, doncs que fa més… aviam, fa més mal, no?

El Pujol ha fet molt de mal, el fet que expliquin tot això…

Quan segurament, quan segurament, altres hauran fet coses similars, per dir-ho d’alguna manera, no?

O, com a mínim, crear el dubte, no?

Llavors clar, quan tens una sèrie de valors, clar, dius hòstia, la independència, en el fons de tot, no és més que ser responsable de la teva pròpia llibertat, no?

Llavors clar, hi ha un punt que t’ho vesteixen de por quan realment, jo per exemple, me’n recordo perfectament, jo treballava per a una empresa, que ara no diré noms per tampoc col·locar-la, i jo vaig dir de fer la primera pel·lícula porno en català

Em van dir, literalment, ‘fora d’aquí, independent de merda’, perquè volia fer una peli porno en català

I vaig muntar la meva pròpia empresa, i gràcies a això, vaig viure molt millor

És a dir, que moltes vegades, com diuen en castellà, que jo tinc moltes referències castellanes, ‘no hay mal que por bien no venga’

I jo crec que la independència, per dir-ho d’alguna manera, s’ha de guanyar una mica poble a poble, persona a persona

Bueno, és clar, si tens un discurs molt contundent però curt, hi ha gent que no entèn

I les pensions? I això? I lo altre?

Hi ha moltes pors, hi ha la mateixa por que havia, que tenia la meva àvia quan es va morir en Franco, ‘i ara què passarà?’

Però si era un cabrón, aquest tio, es va fotre a plorar, la meva àvia

Però clar, ‘és que l’hem tingut tants anys…’

Clar, hem estat tants anys, espanyols, que ara què passarà, no?

Llavors, hi ha una por, que hi ha gent més de la caverna que ha generat però que, moltes vegades, gent d’aquí també contribueix a la mateixa por, quan realment, no passa res, no és tan complexe

Al Brèxit, perdran diners?

Si… també perds llibertat quan tens un fill, no? O quan et cases, o quan et compres una casa, ‘encara estic pagant la hipotèca de casa meva’, o et compres un vehícle

És a dir, la llibertat es coarta quan tu ets, per entendre’ns, la persona darrere, responsable

Llavors clar, els que som independentistes, moltes vegades, o independents, dígali com vulguis, jo crec que és gent que és autoresponsable

Clar, jo em pago els meus autònoms, visc de la meva pròpia feina, em genero lo meu, i per tant, no tinc dependències

Clar, qui treballa per l’Estat, per exemple, segurament, no li pot fer molta gràcia, o si és carter, ‘hòstia, i ara qui, qui… qui ho portarà, tot això, no?’

O ‘treballo a hisenda’, o ‘sóc policia nacional’, hi ha policíes nacionals que viuen aquí, també

És a dir, hi ha molta gent… llavors, jo crec que és més una por al canvi, quan jo crec que moltes vegades, a mi, totes les coses… jo vivia bé amb els meus pares? Si, jo no vivia malament amb els meus pares, però com tinc el meu caràcter d’independent, jo als 20 anys em vaig anar a viure fora

Tenia gana? No, jo no passava gana a casa, i fora? Tampoc

Em vaig anar espabilant… em van fotre fora d’una empresa i em vaig inventar una altra

No se, vull dir que jo crec que hem d’aprofitar… el que passa que s’ha intentat ser independent però moltes vegades s’ha utilitzat una… per a mi, una… una manera de fer, que jo no comparteixo, per exemple, jo no tinc res en contra dels espanyols, però tampoc tinc res en contra dels francesos, ni dels Estats Units, ni dels italians

Llavors, és una mica com ‘clar, tu vols ser independent perquè ens tens mania’, no, jo no tinc mania als meus pares, però jo no vull viure amb els meus pares

Si tinc que viure amb els meus pares, serà per força major, per ganes, no

Jo no tinc ganes de llevar-me cada dia amb el meu pare i la meva mare, això no vol dir que no me’ls estimi, jo no li tinc mania a Espanya, jo me l’estimo molt, és una terra volguda per mi, el meu avi era d’Almeria, espanyol, més espanyol que d’Almeria?

I el meu altre avi, de Sesa, un poblet de Huesca, vull dir que era maño

O sigui, no tinc mania, però jo vull la meva pròpia, jo vull gestionar la meva pròpia infraestructura i, si tinc que pagar un Brèxit, per entendre’ns, el pagaré i em mouré jo a la meva manera

És això, i aquí, s’ha venut moltes vegades, si que és veritat que Espanya ens roba, o Espanya ens gestiona malament, dígali com vulguis, o Espanya potser no ha valorat, és a dir, valores al teu fill a l’hora de marxar, diu ‘coño, però si portava els calers a casa, però si ho feia molt bé, hòstia, i no li hem dit res i ara, el nano, cada dia baixava al gos, hòstia, i fotia el sopar, i fregava els plats, era bon xaval, hòstia, i ara mira, ara vol pirar, no?’

Bueno, vol pirar perquè no li heu reconegut mai res del que ha fet, no?

Llavors, hi ha un punt de… de nous independentistes radicals, que soy radical, com podria ser radical per la radioactivitat, dona igual, o perquè està de moda

I d’altres, perquè com jo, per exemple, jo crec que normalment, els països més petits funcionen millor, amb una bona relació externa, evidentment

Andorra, aviam, quants països hi ha més petits que Catalunya, a Europa?

Més de quatre, i funcionen perfectament, Mònaco no és que sigui molt gran, digue’ls-hi quantes persones de Gibraltar volen ser espanyoles? Cap ni una

Per què? Perquè bueno, és molt més fàcil, vull dir, no has de ser tan generòs amb tothom, no has de ser tan solidari amb gent que doncs potser no, no tens la mateixa manera d’entendre’t

Però això, jo no els hi fotria una bomba, a Madrid, ni un atemptat, ni em carregaria a ningú, ni estic en contra de… de per exemple, Extremadura, que han parlat molt malament sempre d’aquí, los varones i tot això, jo no els hi fotria cap bomba, jo no tinc res a veure amb això

Però, per altra banda, s’ha de reconèixer que potser el discurs català a Espanya ha sigut un discurs de ‘tú me robas’

Clar, si li dius a la teva mare ‘jo me’n vaig perquè em pegues’, o ‘perquè tu…’,

Clar, no li pots dir ‘mira mama, jo t’estimo molt però necessito estar sol’, necessito estar sol, per què? És una qüestió existencial, vull estar sol, no vull estar amb vosaltres, que he… què has fet per mi? M’has comprat això?

Pues t’ho pago jo, arribem a alguns acords i deixa’m moure, per què?

Perquè jo tinc una política exterior diferent, perquè, creativament, jo vull crèixer d’una altra manera, perquè no vull estar a l’ombra, Espanya és una ombra important…

Sort de les olimpíades, que Barcelona té nom, però realment, Catalunya ha tingut i té molta ombra per Espanya

La marca Espanya és una marca

Llavors, si tu vols ser comerciant, d’alguna manera, jo no vull marxar d’Espanya a hòsties, no té sentit, jo no vaig marxar ‘mira papa, pim pam, a la mama una patada i a la meva germana la tiro pel balcó’, no cal

Ni despotricar, però jo no necessito, com a país, estar tant de temps en aquesta infraestructura que heu muntat a nivell social, econòmica, televisiva

Jo veig molt els canals, que diuen, de la caverna, jo me’ls miro tots, jo miro molta… molta notícies, potser, jo crec que és la única cosa que miro a la tele

Llavors, veig la manera de pensar que tenen els del canal 13, per exemple, molta gent que té informació però no la té tota

I aleshores tenen aquesta sensació i és quan dius, clar si dius que ets independentista, és gairebé que és ets de la Kale Borroka, o ets… hi ha un punt de, de violent

I per això, l’altre dia, em vaig emprenyar amb aquests quatre nanos que han fotut quatre esprais i quatre merdes perquè clar, són persones que no són conscients del mal que fan perquè tu te’n recordes, més aviat, de les coses dolentes, tu parles d’Estats Units, ‘ah, la guerra del Vietnam’, han fet coses bones també, aquests tios

Ah, la guerra del Vietnam i el Trump és un subnormal, ay, no sé què i venga, venga’

Bueno, tio, però allà han fet coses bones, també, ‘no, no, no, no, la guerra del Vietnam…’

És a dir, hi ha una fixació per les coses dolentes, llavors jo crec que Catalunya no necessita coses dolentes, taques dolentes, en aquest moment

I tampoc cal dir que ets més xulo que ningú

Llavors, hi ha un punt mig, jo crec que la venta que hem fet nosaltres era molt difícil, aviam, el president d’Esquerra Republicana d’ara, doncs és un tio bastant dialogant, que té… és un historiador, és una persona doncs que té, doncs una manera de fer… a mi m’agrada, li he votat més d’una vegada

Però per altra banda, jo crec que no estem… és a dir, estem parlant en xino amb un japonès, s’assembla molt però no és el mateix idioma i no ens acaben d’entendre

Llavors clar, la solució dius ‘com que no m’entens, me’n vaig’, potser no és la millor solució, tampoc

I tampoc… jo crec que… que si… la campanya gran d’independència l’ha fet el Rajoy, aquest és el que ha fet la campanya, la campanya més important ha sigut el Rajoy

Si el Rajoy haguès dit ‘pues voteu’, haguèssin dit que no i estaríem a Espanya, segur, eh

O sigui, fa dos anys enrere, tres anys enrere, quatre anys enrere, diuen ‘escolta, volem ser independents’, ‘venga, va, venga, chavales, venga, poned las urnas, venga va, cuántos sois? 27’, en aquell moment era poca gent

Còpia que dius que no… no es pot fumar, aquí tot deu vol fumar, ‘que no es pot fumar? Un puro em fotré’

Llavors, el que no era independent, ho és, per què? Perquè no et deixen

Llavors, moltes vegades la negativitat genera solidaritat, com que no ens deixen… i per què no? Investiguen i tal…

És a dir, aquest ha sigut el val valedor, el que ha fet la gran campanya d’això, no?

Llavors, clar, no m’agrada que en el fons de tot, la gran campanya l’ha fet el Partit Popular, de l’independentisme, gràcies al Partit Popular la independència és molt més puntera, molt més important, tot té molt…

I en el fons de tot, per entendre’ns, ens han posicionat en contra, o ets independentista o no, no?

És com si no poguès haver-hi punt mig, si, la Federació, ja s’ha intentat, això és molt complicat

I per tant, per dir-ho d’alguna manera, ets com un… una persona independent frustrada, una mica, dius potser ha sigut culpa meva també, jo he col·laborat amb actes d’independència, he col·laborat a molts llocs, però potser no ho he fet bé

Jo crec que també hem de fer un mea culpa, aviam, no pots dir, ah, són els demés, que no… que no s’expliquen… que els polítics aquests són una merda i tal…

Aviam, Tots fem política, jo quan me’n vaig a Murcia, faig política continuament

Hostia, pues eres buen tío, tío, y eres catalán’, que dius, hòstia, com pot ser, aquest tio? M’ha convidat a un café, tío, un català

A més, faig broma… per exemple, aquí hi ha un desconeixement, jo parlo del que conec jo, per exemple, hi ha un desconeixement de la… de la manera de fer d’un tio de Murcia, o d’un tio d’Alacant, o d’un tio de… d’altres llocs, i per tant, a vegades, entre cometes, coneixer el teu enemic, al final, et dones compte que no en tens cap

Si em punxen a mi o a un tio de Murcia, ens surt el mateix, tothom pateix per la família, tothom pateix pels diners, tothom té una hipoteca per pagar, tothom vol la seva pròpia llibertat, tothom té un amic, un familiar gay, tothom té un amic o un no se què… tothom té les mateixes coses socials, no?

I per tant, per dir-ho d’alguna manera, no hi ha diferències massa importants, jo crec que ara, la independència, és una qüestió més econòmica, macroeconòmica, que una qüestió estrictament com abans, som els de la ceba, no?

Que erem com els que ballavem sardanes, no està prohibit ballar sardanes, però la gent jove no vol ballar sardanes, ara fan castells, pues són castellers, s’ha posat de moda, està molt bé

Jo crec que és una solució que és un tema més macroeconòmic, que és per aquí per on s’ha d’atacar, sota el meu punt de vista, que una qüestió de sentiment, no?

És com ser del Barça o no, pots ser del Barça i… a Almeria hi ha molta gent del Barça, per exemple, he estat allà ara, fa quatre díes i hi ha gent del Barça

És a dir, que totes aquestes coses que es volen agafar com a pròpies, ‘va, vinga, va, con que som catalans, som del Barça’

Jo què se, escolta, aquest Neymar és un mamón, tu, s’ha anat aquí amb 220 milions… vull dir, que pots pensar moltes coses, ‘el Messi aquest és argentí, aquest tio no és d’Olot’, bueno, però és que el Barça, més que un club, és un negoci que ven samarretes, que em sembla molt bé, però vull dir tota aquesta…

El Pujol… tota aquesta simbologia, diguèssim, jo crec que ha de ser una cosa més interna, no fa falta ser… llavors què, has de ser missaire per anar a Montserrat?

Els catalans hem de… jo què se, menjar pa amb tomàquet i…? és a dir, jo crec que no s’ha evolucionat molt i s’han quedat com els Catalinos, allò, entre mig, aquesta gent catalana i no s’ha…

Jo crec que hi ha un punt, hi ha un punt, eh? Que no s’ha modernitzat el tema, o sigui, no hi ha gent tant moderna com caldria per fer aquest canvi

És com si fossin els d’abans, per exemple, el PdeCat, que s’ha dit d’una altra manera i tot això, tens la sensació que són partits més de dretes que d’esquerres, o més de centre, que no és que em sembli malament, eh? Però s’han quedat com allà

Llavors, lluiten per algo com si els demés no hi fossin i cada vegada, tenim més gent de fora

Clar, un tio que ha arribat aquí fa dos anys, jo què sé, la independència li sona una mica… jo què se, un paquistaní, o si no li expliques molt bé…

Oiga, si usted estuviera aquí, le iría mejor…’ Jo crec que ha faltat o falta una miqueta de… d’aquesta sensació

Jo crec que és de mal venedor parlar malament de la competència

Jo mai he dit ‘els de Private fan unes pelis de merda, les meves són les bones’, perquè resulta que he treballat per Private, també, entens?

Jo crec que no cal, vull dir, un ha de valer pel que ha de valer, el que passa que si que és veritat que hi ha moments que estas fart, i dius ‘bueno, papa, jo vull marxar de casa, se acabó ya, no?’

Però clar, si has de marxar de casa amb els teus germans, alomillor t’has de posar d’acord amb tots, no és tan fàcil

És a dir, una cosa és el que un sent i una altra cosa és la manera de fer

O sea, a mi… jo soc del Barça, per exemple, però si perd el Barça, dormo igual, però prefereixo guanyar un partit 1-0 amb un partit acollonant, que guanyar 10-0 i fer un partit de merda, perquè els altres eren coixos

Llavors, jo crec que les coses s’han de fer bé, no se, igual… no se si m’he explicat, una mica

Ens podríes parlar del cop d’estat fallit de 1981?

Si, jo me’n recordo, el meu pare era tot nerviós, jo estava a l’escola, això va… això era per la tarda… ‘vine cap a casa’, vaig anar cap a casa, el meu pare preocupat, perquè clar, no hi havia mòbils, en aquell moment.

El meu pare es va preocupar molt perquè jo estava al carrer, llavors clar, ell va tenir la idea, com que ell de petit va patir la guerra, mun pare va ser un nen de la postguerra, mun pare té 80 i tants anys, i clar, era un nen de la guerra, llavors, va patir una mica ‘ui, ui, ui…’ lo mateix, no?

I es va viure malament, a casa meva, amb tensió, no es va viure bé, es va viure malament, no anar a l’escola, no sortir de casa…

Jo me’n recordo d’aquesta sensació complicada, ‘ui, com torni això, ja veuràs tu, que aquí, que allà… no truquem per telèfon…’

Saps? No es va… Per dir-ho d’alguna manera, va haver-hi un moment de dir ‘això durava massa’, durava massa volia dir des de l’any ’75, del ’75 al ’81, va ser al ’81, no? No hi ha tant, d’alguna manera, era uf, això era com una cosa aixins

I en aquell moment, tothom es va fer Juan Carlista, directamente, viva Juan Carlos, va haver… era l’heroi nacional, va ser una mica, era de la Marvel, pràcticament, no? Va sortir el Capitán América i bueno, va ser el Juan Carlos que va ser una miqueta…

En aquell moment es va vendre així, después, amb el temps, doncs hem esbrinat altres coses, però que en principi, va ser com l’heroi, i bueno, de cop i volta, la moneda de la peseta es va com devaloritzar molt i la monarquia, per primera vegada, dius ‘hòstia, el rei ha servit per alguna cosa, no?’ Aquest és una mica el record que tinc

Recordes el bombardeig de l’Hipercor?

Me’n recordo de la bomba, si, més que un bombardeig, me’n recordo de l’esclat aquell

Me’n recordo perquè va trucar la meva àvia perquè nosaltres vivíem al costat

Clar, jo vivia a Nou Barris, això jo… vivia a Fabra i Puig, i això va ser a la meridiana

I clar, nosaltres patíem per si algún familiar… t’havia tocat molt de prop, no?

Però clar, aviam, jo ho vaig viure fatal, això era al ’87, pot ser? Algo aixins…

Me’n recordo que va ser… Jo no vaig viure-ho bé

Clar, en aquell moment, els que eren més joves, els de la ETA, ens quèien mig bé, mig bé

A mi mai em van caure massa bé, però mig bé

Havíen matat a tios xungos, havíen matat a gent… Me’n recordo moments que va saltar la operación ogro, que va saltar aquest senyor, el Carrero Blanco, i bueno, aquestes coses

I era una mica aquesta sensació que dius ‘bueno, tu, què vols que et digui’

Pf… Se lo han buscado un poco, no, també?

Havia aquest punt que no… A mi, jo soc una persona molt poc violenta i per tant, mai m’ha agradat gaire, de fet això que han fet aquests nanos del turisme, ja no m’agrada, no?

Vull dir, jo soc molt, molt… molt de pau, vaig pensar ‘hòstia…’

Però quan van fer això, vaig dir ‘aneu a prendre pel cul’, directament

O sigui, Jo crec que ETA a Barcelona va morir aquell dia, ja, si havia un percentatge de població que de tan en quan pensava, home, els de ETA tenien la seva raó perquè era independentista a la seva manera… Era una miqueta… Era lo que no ens atreviríem a fer mai els catalans perquè els catalans no ens atrevim a fer aquestes coses, no som… Havia Terra Lliure, però va durar quatre díes, no som de fer… de fer mal a ningú, dígali així…

Com jo què se, o a Irlanda, doncs que ha hagut el… fronts d’aquests, complicats

I en aquell moment es va acabar tot, vull dir… no va haver-hi ningú que… encara se’m posa la pell de gallina, va ser horrorós perquè vas pensar ‘què tindrà que veure aquesta pobre dona que va a comprar amb el carro perquè vingui aquest gilipolles, aquest fill de puta, dígali com vulguis, un mamón, a fotre aquesta bomba on no tocava…’

I aquí es va finiquitar, aquí van començar a caure malament els bascos, que quèien molt bé a Catalunya, també van tindre que fer una campanya molt potent perquè la gent no confongués la ETA amb el Païs Basc, quan ells havíen fet una campanya molt conjunta amb tot això

I a la gent, evidentment, doncs… ETA va morir a Barcelona, va morir a Barcelona

La Guàrdia Civil i tota aquesta gent, doncs van començar a caure millor en algún aspecte, els hi van fer un favor per dir-ho així, a nivell estètic, i va ser un drama, va ser un drama

Jo crec que va ser… Jo crec que va ser un dels… dels tants errors que va tenir ETA, va ser un error greu i que ningú li perdonarà mai i que tothom, jo també, la presó serveix per redimir la gent, no? Però era una sensació de dir ‘que es podreixin allà dintre, que els donin pel cul, dona igual… em dona igual, ja, ja s’ha acabat, no?’

És a dir, i clar, vaig tenir la santa sort que no li va a tocar a ningú de la meva família, i sino, a lo millor la cosa haguès anat diferent

Per la meva vida, vull dir que, clar, tu pensa que et passa algo així i hòstia… pues jo què se, la teva manera d’entendre la vida és una altra, i alomillor et fas d’una altra història i et fas del GRAPO

És que clar, la gent no entèn les coses fins que no li passen, i per això et dic que jo he tingut molta sort, com deia, he tingut sort de ser blanc, per tant, ningú s’ha posat amb mi per ser negre, com que soc blanc

Clar, les víctimes del terrorisme, com que no m’afecten perquè ningú s’ha mort…

Llavors, en aquell moment era com que ja no eren les dones només les Guardies Civils, les dones dels soldats, les dones dels polítics… Era ja gent que no tenia res a dir, per dir-ho d’alguna manera, no?

I abans va ser… També vam entendre una miqueta la justificació, moltes vegades, aquesta… aquesta mania que altres li teníen, i va ser… jo crec que va ser el acabóse de ETA

Jo crec que… a Catalunya, que era un… A Andalucía mai van caure bé perquè hi havia Guàrdies Civils, no? Al Païs Basc per descomptat, perquè era… o et quèien bé o malament, vull dir, estaves allà

I aquí eren com mig simpàtics, mig, una mica, la gent…

Estaven com, per dir-ho d’alguna manera, mig justificats

Va… ya está, se acabó la justificación, fora

Recordes l’incendi del Liceu?

Si…

L’incendi del Liceu, diguèssim, era una mica el contrari que tot això

D’entrada, ningú es va creure mai que fos un incendi, bueno, al menys jo no m’ho vaig creure mai que es cremés tant, no se com dir-te, no hi ha alarmes, no hi ha coses? Jo en tinc aquí, cony, i no teniu un algo que avisi que hi ha un incendi, que hi ha un fum?

I, en una habitació d’hotel, fumes i pita, com pot ser això, no?

Sempre hi ha hagut interessos

Per altra banda, com que el Liceu també, durant una època determinada, era la crème de la crème, era com un lloc on no tenies accés

És com, jo què se, et donava una mica igual

Si que no és el mateix que el Palau de la Música, que el Palau de la Música potser que allà era com més integrat en la societat, això era una mica com les… l’aristocràcia, els pijos… que tenien possibilitats econòmiques per anar però llavors també hi havia els bojos per la música, la gent…

Jo tenia molts amics meus que havíen après a tocar el piano al Liceu, jo sóc músic i tenia molts amics que havíen…

Però clar, no s’havia mort l’escola del Liceu, s’havia cremat el teatre i a partir d’aquí, com que no se ben bé si era… si va amb patrons o si teníen patrons, si hi ha molta gent que paga o no… no sabia ben bé la societat com anava

I bueno, el que s’ha fet de nou doncs han sortit guanyant, jo crec que han tingut un Liceu millor, i que potser no els hi ha anat tan malament

Però bueno, em va afectar d’aquella manera, em va sapiguer greu però tampoc era de dir ‘hòstia, quina putada…’ potser el Palau de la Música m’haguès fet més ràbia, potser

I com recordes que canviès la ciutat amb les Olimpiades?

Ui, això ho recordo molt, molt, molt

Soroll, taladros… a tot arreu, tot tancat, ara el metro, ara l’autobús, ara una altra volta, no podíes aparcar…

Home, jo recordo un canvi molt important, molt important

Recordo molts canvis, i molta televisió i molts anuncis…

Jo també estava en actiu treballant, justament també estava en aquella època amb la Creu Roja, jo també estava doncs en temes de… que ens afectaven al voluntariat… fent cursos… vull dir, tot això…

Llavors clar, jo me’n recordo de les intal·lacions que no s’acabaven a temps, que era… havia com una ciutat pels esportistes que va anar una mica justeta de temps

Era muntar l’imperio Romano, era molt gran en molt poc temps, jo crec que es va dimensionar molt bé però la realitat a vegades fuig dels papers, no? I amb els papers tot ho aguanten i va costar, des de fora, eh, perquè clar, jo també… jo tampoc, jo parlo des de ciutadà

Però des de fora la sensació era que era un gran projecte i que es va portar a terme i que quan allò, el pebetero va d’aquell senyor… vaig dir bueno, ja està, no? Ja tot va bé

I bueno, aquella sensació també va ser una miqueta… jo crec que ens vam alliberar tots una mica també, eh… Va dir, bueno, ja s’ha acabat, buff… comencem ara

Jo vaig anar a moltes activitats d’aquestes que regalaven, que eren gratuïtes, no anava ningú, que jugaven partits de futbol països que no teníen allò… Irlanda contra Macedònia… O no se quien…

Països d’aquests que… que no tenen grans lligues, o sigui, no era un Alemanya – Holanda o coses d’aquestes perquè no teníem diners per anar a tot arreu

Jo vaig anar amb la meva dona, vaig anar a dos o tres partits i molts d’aquestes coses convidats

Tiro de arco, no havia anat mai a la meva vida a tiro de arco, o coses… d’esports d’aquests que veus a la tele, com ho teníem aquí a tocar, pues anavem a veure-ho perquè… perquè era a Barcelona i vaig dir hòstia, si no vaig no, no anirem mai, i vam anar

I vam veure doncs esports que no coneixies de res, coses que et feien gràcia, i bueno, a mi em va fer il·lusió, jo vaig… vaig estar il·lusionat per la ciutat i jo crec que va canviar més l’ànim que tot, va ser lo més important, va ser…

I que van situar Barcelona… la marca Barcelona es va situar molt

Va… el Cobi es va carregar la flamenca i el toro, se’l va carregar directament i jo crec que la marca Barcelona va donar un pas endavant

Ens podríes parlar de què és el seny dels catalans?

Home, el seny dels catalans és una miqueta doncs bueno, és el sentit comú, no?

El seny, vull dir, hi ha moltes coses que… que s’han de fer perquè s’han de fer i ja està

Es que és molt senzill, hi ha coses que s’han de fer i ja està i així no s’ha de fer, això

És una miqueta, el seny seria com la… la part no catòlica, no? Que et deuen dir ‘com Déu mana’, no?

Com Déu mana o com quan diuen s’han de fer les coses com Déu mana, vol dir que les coses s’han de fer bé, no?

Doncs amb seny és el mateix per les persones que potser no creuen tant, o com jo, que bueno, tenim una… ets catòlic perquè et van batejar però no… no ets una persona practicant

Jo crec que el seny és bàsic amb tot, el seny és bàsic per a guanyar les eleccions… per mantenir una família… per conduïr… el seny fa falta per tot, no?

Jo crec que és una miqueta el sentit comú de bueno, aviam, no pots anar per una autopista a 250 km/h begut, això… segur que et mataràs, no?

Al català el que si que potser ho han relacionat molt també amb el tema econòmic.

És a dir, que el català no gasta més d’allò que creu que segurament no li donarà, no?

Per tant, el seny a les inversions, el seny també amb les relacions públiques…

Els catalans, com per exemple, molts pobles com a l’alemany, tu no veuràs masses catalans fent el gilipolles integral, és difícil, a la vida pues te’ls trobes a un lloc fora llavors…

Tu te’n vas a Berlín o te’n vas a Mallorca i els veus allà… aquelles cançons que canten que semblen de l’exèrcit, doncs te’n vas allà i no ho trobes

És a dir, potser a fora ens desmelenem però realment, el català en si, no és un tio molt, molt, molt juerguista, al menys el que conec jo, que en conec cents, no en conec quatre, en conec molts…

Són tios de menys soroll, digue-m’ho així, són com… potser som una mica més avorrits, podríem dir-ho així, però aquesta sensació de dir cal ara fotre aquí venga, va va… i despertar a tothom, o fotre cops de bozina…

És a dir, hòstia, nanos, som una miqueta més, diguèssim, de fer i deixar fer

Jo crec que el seny va una mica per aquí

Al 1942 va haver-hi un programa de ràdio per cel·lebrar el naixement de Franco, on varios nens van aparèixer i ells crèien que en Franco era del PSOE, per què creus que passava això?

Home, igual que doncs, a… als Estats Units es pensava que hi havia una nau espaial, no? Que va venir perquè un senyor va fer-ho molt bé fent una retransmissió i la gent s’ho va arribar a creure, el Orson Welles va fer aquestes històries i tal…

La gent és… la gent som crèduls, normalment, i per tant, una persona molt jove que no té noció d’història, que realment no s’ha interessat per la política, doncs jo m’ho puc arribar a creure, és a dir…

Aviam, no és que em sembli ni bé ni malament, em sembla que és un… una espècie de… de juguesca, pràcticament, perquè clar, això no… no se si arribaria enlloc, va arribar enlloc, això?

Doncs ja està, vull dir, jo crec, són coses d’aquestes que ni són mortes, per fer la gràcia, però aviam, jo ho trobo una tonteria, directament

Fa uns anys, El Mundo va escriure un article on deia que els espanyols els tirava com enrere l’època franquista, hi estàs d’acord?

Home, jo crec que una de les coses que tenim clares és que mirar enrere mai ha estat massa interessant, l’únic que s’ha de mirar enrere és per a no repetir els errors

I jo crec que hi ha molta gent que no l’interessa ja, Franco no interessa, jo crec que ja ha passat a la història, eh… ja et quedes amb la peseta, amb els pantans, intentem oblidar coses…

Home, amb el fet de que ara s’estan obrint una sèrie de tombes, i s’estan obrint… si que és veritat que s’obren algunes ferides, però també s’han tancat d’altres

Llavors jo crec que clar, jo, com que no tinc cap mort a la guerra, per dir-ho d’alguna manera, els que dèiem abans, com que sóc blanc i com que no… és a dir, clar, ets hetero… tens molta sort, digue-m’ho així, he tingut la sort de no tenir cap mort a la guerra, com que no em toca d’aprop…

Jo crec que la gent parla, normalment, quan li toquen d’aprop, quan no, és com que no té importància

I clar, evidentment, doncs la gent que al seu pare l’han afusellat, al seu germà, que era gay, el van fer no se què… el van fer tal… li van tancar un negoci, no els deixaven parlar en català… és a dir, la gent que ha tingut una repressió sexual, social, laboral, militar, la que sigui, doncs aquesta gent, evidentment, que estan molt més a la vora de no oblidar que la gent que ho ha viscut una miqueta com els toros des de la barrera, no?

Que el que està allà a l’arena ho veu d’una manera i jo he estat des de la barrera, per tant, jo no he patit, per dir-ho d’alguna manera, la repressió franquista conscientment

Clar, la gent que ho ha patit, hòstia, li costa oblidar… un tio que tenia la meva edat ara, que a mi no em deixessin fer segons què, dius cony, hòstia, quina putada…

Clar, te’n recordes tota la vida, quan tens 5 anys, 6 anys, 10 anys, no te’n recordes tota la vida, afortunadament

I per això, la gent es fa gran… els grans, moltes vegades, no volen parlar de la merda i els joves no se’n recorden ni se’n volen enrecordar, ni tenen un gran, per dir-ho d’alguna manera, un gran… una gran il·lusió per la història passada, perquè tampoc és que sigui boníssima, i per tant, ha quedat tot una mica així

Llavors, sempre quedaran els grups doncs que són franquistes, o que fan les seves festes, però els vas a veure i fa una mica de llàstima… gent gran cantant el Cara al Sol, quatre radicals, tres tatuats allà amb una esvàstica i no se què… que és una mica pobre gent també

No se, és com un grup… aquests dels neo nazis, tot això, no se, jo crec que ells mateixos veuen que són una mica obsolets, no? No, no… no quadra amb res, no hi ha ningú que…

Ningú els hi farà mal però els deixaran allà, té un punt… un punt de frenopàtic, és això, vull dir que tota aquesta gent doncs que parla de tot això és un punt d’aquells que dius, bueno… i què els hi has de dir, ara?

A lo millor, aquesta senyora, clar, tu has de pensar que una persona… ‘con Franco se vivía mejor’, claro, per què? Perquè cony, perquè teníes 40 anys, i ara en tens 90, perquè lligaves i ara no lligues

Però clar, a lo millor teníes 23 anys, és a dir, clar, també s’ha d’entendre el moment que ha viscut aquella persona, potser aquella persona com vivia Franco lligava molt però no… no, no té relació, perquè ell allí ho relaciona

A lo millor tenia més diners perquè la peseta era millor que l’euro, o perquè tal… amb això, amb Franco no haguès passat perquè ara, eh… han ocupat un pis o perquè ara, a lo millor, quants negres hi ha i no se què…

I aquesta… saps? Aquesta conxorxa una miqueta perquè clar, arriba un moment, que home, evidentment, la gent que era més jove vivia millor quan estava en Franco, per què? Perquè no teníen càncer de pròstata, perquè… és que clar, és que…

Arriba un moment que és lògic, no? Per dir-ho d’alguna manera…

I clar, jo segurament podré dir ‘hòstia, con Aznar vivía mejor’, si, perquè em trobava millor de salut, segurament, que ara, perquè tenia 15 anys menys

Però si relaciones la teva salut amb l’Aznar, pues si que era millor amb l’Aznar

Però si saps separar les coses, segurament no serà així

I jo crec que la gent al final s’emporta una foto finish, no? Al final t’emportes la foto finish, com ha quedat, això? Aquesta ha guanyat, però tot el recorregut de la cursa no el saps

I aquesta persona, segurament, en aquell moment era més feliç, estava ben casada, o tenia els fills que l’estimaven molt, i ara a lo millor es troba sola, el marit s’ha mort, pues por tanto, con Franco se vivía mejor, i té la seva raó

Ens podríes parlar de la relació entre Espanya i l’exèrcit?

Bueno, Espanya, aviam, Espanya sempre ha sigut un… un pobre exèrcit, diguèssim, sempre ha tingut unes molt bones…

Jo conec molts, molts… moltes persones que estan a l’exèrcit, conec moltes, per diferentes coses i és un exèrcit molt ben considerat aquí i a fora, en molts aspectes

Aquí, com a Barcelona, no, aquí encara és un braç executor franquista, digue-m’ho així, i evidentment, per la gent de pau, l’exèrcit no deixa de ser part del desastre humà, per dir-ho d’alguna forma

Per tant, la propaganda que tenen doncs no és bona

Algú de Podemos, per exemple, d’aquests partits d’esquerra sempre posen a l’exèrcit com… com gent que mata a gent, no?

Conforme coneixes més gent, i t’informes més i veus més coses, les coses no són ni blanques ni negres, no?

Hi ha moltes vegades que l’exèrcit, si existeix serà per alguna cosa, és com l’esglèsia, són coses que existeixen per alguna cosa

I per tant, hi ha països que no tenen exèrcit?

Si, però tenen dependència, paguen a un exèrcit tercer… oye, si vienen aquí a tocarme los huevos, venid, eh

Per això es fan les OTANs, o les NATOs, totes aquestes coses es fan per algo, no?

I aleshores, clar, hi ha un punt que si que necessites algú, que en un moment determinat, diguis fins aquí hem arribat

Clar, tu a un veï teu et pots discutir però clar, si aquest ganivet, el tio té un ganivet, què fas, tu?

Tanques la porta? No surts mai més?

Perquè per la naturalesa humana, per dir-ho d’alguna manera, no reacciona sempre igual

Llavors clar, què fem amb aquest senyor de Korea, no? Que s’inventa aquests misils, per exemple, no? Què fem, ara?

De cop i volta, serem tots koreans perquè aquest senyor diu ‘no, no, como no seas koreano, te envío un misil’

I clar, sempre ha d’haver-hi el primo de Zumosol, algú que digui hasta aquí hemos llegado, i aquest és l’exèrcit

Aleshores, jo no sóc defensor de l’exèrcit però tampoc sóc una persona que l’ataqui

Jo crec que hi ha coses que serveixen en moments determinats, perquè una persona té un bat de bèisbol sota el seu mostrador

Perquè si un tio no vol pagar, es mosqueja però com si l’atraca, què fa?

Arriba un moment que dius clar, és un mecanisme de defensa

El buenismo està molt bé però sempre hi ha algú que s’aprofita, sempre hi ha algú… llavors, sempre hi ha algú que s’aprofita dient que tothom és dolent i que necessitem 75 milions de missils, i sempre hi ha algú que no, que diu que no fa falta

Llavors clar, el punt Ghandi, si m’has fotut una hòstia, et poso l’altra banda de la cara, hi ha moments a la vida que dius hòstia, no ho se, eh, això… T’ho has de pensar

Llavors clar, hi ha moments quan tens 20 anys que li posaries doncs a les escopetes una flor, i que seríes un poco John Lennon, Yoko Ono, la vida és fantàstica

Ara, com vinguin els que estan venint ara per tot arreu, per exemple, i et diguin no, no, ara vosté es dirà d’un altre nom, no l’instal·larem l’internet, aquesta casa, que era seva, ja no és seva, i la seva senyora que es tapi perquè no interessa, això, què fem?

Clar, algú li hauria de dir no; no? Pam, un tret al cap… Hòstia…

Llavors hi ha aquesta… per això, moltes vegades, la gent diu hòstia, és que dius… clar, com es pot dir això i ser d’esquerres, no? És difícil, moltes vegades

Perquè la gent… No tothom és bona gent, no tothom entèn les coses…

De fet, si mirem el món enredere, el món s’ha creat per diferents imperis, i un imperi què era?

Arribo, m’ho carrego, m’ho quedo, i ara és mío, això és un imperi

Els romans arribaven a un lloc, o eres romano o se acabó el carbón

Hòstia… Pues bueno, me hago romano, que no me maten

Però clar, arriba un moment que dius no, no, jo no vull ser romano, ja hi som

Hi ha algú que ha decidit que tu has de ser romà

Clar, no a tothom ens sembla bé, això, llavors clar, si dius, no, jo no vull ser romà però tinc un exèrcit al redere, díselo a mi primo esto, llavors, bueno, va, va…

I per això, per exemple, des de sempre, doncs Rússia, en aquest moment, en Estats Units, doncs a veure qui la té més gran, i com que saben que es faríen tant de mal, doncs bueno, va, va, va… i ho deixem estar, no?

Llavors l’exèrcit, en el fons, serveix per aquestes coses

Hi ha un moment determinat doncs que passen coses i algú, que teòricament, no té veu ni vot, ha de fer coses que el mana, doncs en aquest cas, un Parlament

Escolta’m, ha passat això, aneu allà i ho solucioneu, com? Així, i depèn del color que sigui

El que clar, com polititzes molt als militars és quan la cagues, hi ha cops d’estat i llavors és quan el militar vol agafar el rol polític, és quan la caguen

Perquè no han estudiat per ser polítics

No tenen una infraestructura, per dir-ho d’alguna manera, pensada per ser, eh… democràtics, l’exèrcit no pot ser demòcrata, l’exèrcit ha de seguir una normativa del que mani

I aleshores clar, moltes vegades, es relaciona a l’exèrcit amb el que mana malament, llavors tenim aquesta imatge però també podem recordar moltes vegades que l’exèrcit també ha salvat moltes situacions, eh… complexes, per entendre’ns, no?

En algún moment determinat, el que passa clar, la relació que tenim els catalans amb l’exèrcit és repressora perquè vam perdre

Llavors clar, veus a l’exèrcit i el veus repressor, i aquesta…

Però en el fons de tot, si un ho pensa una mica, quan ha passat alguna cosa… Jo me’n recordo d’haver-hi doncs una… una vaga de… dels senyors que porten els avions, no?

Ostres, doncs ara això… que els control·len… controladores aereos aquests, no?

Bueno, pues… què fem? Estem venuts tots, no?

Ara mateix, hi ha una vaga per quatre senyors que, avui m’he enterat per la tele, que era per posar un senyor més que deu valdre 1.300 euros al mes, doncs famílies han perdut milers d’euros i de díes de vacances perquè uns senyors no s’han posat d’acord en posar una cinquena persona que valia 1.000 euros, per dir-ho d’alguna manera

Bueno, pues a lo millor els treiem a tots, fotem a quatre militars, s’apanyen i quan estigui arreglat, ho posem

És a dir, jo crec que el militar, el que passa que el militar, la gent el relaciona amb la guerra

Jo crec que hem de diferenciar les dues coses, jo crec que el fet de que hi hagi un militar fent una activitat, no és sempre una activitat, per dir-ho d’alguna manera, destructiva o una activitat contrària a la vida

I aleshores… per què? Perquè, desafortunadament, ja ho estem veient a tot arreu, eh… hi ha moltes religions que es pugen a la parra, que es tornen bojos, jo diria que és la paraula, pràcticament, que… que fan mal inconscientment o conscientment, però ho fan per un motiu religiós

Què fas amb aquesta gent? A un tio que es fot un cinturó i peta?

Lo voy a matar’, no, ya me mato solo

Clar, és a dir, quan una persona no valora la vida, és molt difícil d’enraonar, i jo comprenc que és un problema per a les dues parts, però clar, en el fons de tot, tu vols viure i jo no vull viure, a mi, com que em dona igual…

Necessites algú al mig que digui ‘tranquil·la, que ja te l’elimino jo’

I clar, en aquest tros, també hi ha molta gent que es guanya la vida de forma no honrada i multiplica per quatre doncs aquests defectes

Per exemple, tu no saps quants yihadistes hi ha, si n’hi ha un o n’hi ha 30.000, tu veus la tele

I si resulta que utilitzen aquests vídeos, per exemple, per fer més cohets dels que toquen? O més tancs dels que toquen?

Llavors clar, és quan entrem al món de la corruptela, a tot arreu, a Estats Units, a Rússia, aquí i a tot arreu

Clar, la gent que som de pau, en el fons de tot, voldríem un món sense bombes, un món sense exèrcit, però quan et fas gran, et dones compte de que no és possible

Perquè l’humà és així, i des de sempre hi ha gent que vol ser tot i gent que no pot tenir res

Hosti, jo estava aquí, l’altre dia vaig veure un reportatge, que ja ho havia llegit com ho ha llegit tothom però bueno, jo què se, doncs l’imperi, per exemple, tothom ha vist lo de Hitler, això està una mica vist, no?

Però jo què se, doncs els japonesos se’n van anar a Xina, van fotre una escabetxinada autèntica, no se si ve d’aquí la paraula o no, es van carregar a tots els xinos que els hi va donar la gana i clar, fins que no van fotre un pet com un aglar, allò no es va parar mai

I ara tothom ‘hòstia, los americanos han metido una bomba, qué hijos de puta, todo el mundo muerto’, hòstia, tio, però és que els japonesos s’havíen carregat a milions de persones a la Xina, gent que estava treballant allà a casa seva

Qui ho para, això? Una bomba, es que som així de burros

Home clar, aquesta gent, hi ha un punt que s’utilitza i per això la relació que tenim nosaltres amb l’exèrcit és realment d’opressió però, ara mateix, ‘ah, si hay independencia, sacaremos los tanques’, no? Per exemple, no?

O… o quan el cop d’estat, ‘sacaremos los tanques…’, clar, et fa por perquè ho relaciones amb un… aviam, l’exèrcit és mal rotllo, d’entrada

Però a lo millor és el millor mal rotllo del rotllo que pugui haver

Perquè dius, hòstia, què prefereixes, que estiguin els tancs pel carrer o que vinguin aquests senyors a dir-te que ara has de resar el Corán i sino et tallen el coll?

Coño… Clar, depèn del moment, en el fons de tot, si mires amb perspectiva, ho feien els grecs, ho feia… bueno, el imperio otomano, tothom el coneix, tampoc és que fossin quatre xavals

Vull dir, no… és que no se salva ningú

Els espanyols tampoc es salven, jo crec que els catalans tampoc

Vull dir, jo crec que no es salva ningú, tothom ha sigut una mica imperialista, una mica

Hi ha gent que molt o hi ha gent que li ha sortit molt bé, i hi ha gent que li ha sortit molt malament

I clar, qui no ha tingut, realment, exèrcit o persones que es defensin o s’autodefensin, en el fons de tot, han caigut a sota de l’opressor

I, per tant, és una eina que, encara que no vulguis, t’ajuda… el primo de Zumosol està allà, no?

I, vulguis o no vulguis, bueno… aviam, tothom ha tingut un cosí més alt que un altre i t’han pegat a tu quan eres petit i venia la teva mare o el teu pare, o venia algú i l’exèrcit és una mica això

Que jo crec que és un… un mal, no l’espanyol, en general, és un mal perquè no… perquè jo crec que l’exèrcit, si fossim tots intel·ligents, no caldria, però jo t’he de dir, amb el temps que porto vivint, que hi ha mala gent

I hi ha gent malalta també, eh?

Jo no se el que vosaltres veureu d’això però el que està passant amb aquest senyor de Korea que s’inventa aquests cohets…

Aquesta sensació que tothom balla, tothom està super content, aquests vídeos que fan, aquests exèrcits que es mouen i que fan amb banderoles i tal…

Aquesta sensació, des d’aquí, nosaltres ho veiem com un altre planeta, això, bueno, ‘deixa’ls fer’, no, deixa’ls fer no

Ens foten un cohet i ja està… Llavors, qui ho para, això?

I només ho poden parar ells, nosaltres no podem

Ens podríes parlar de com ha canviat Barcelona a partir de la crisi econòmica?

Home, la crisi econòmica ens ha afectat i Barcelona ha canviat

Però ha canviat amb la por, el diner és covard i ha canviat amb la por, la gent té por d’invertir, ‘i si ho perdem?’

Però clar, també a l’any ’29, que l’any ’29 que la gent es va tirava… amb la crisi, es va tirar pel balcó, no?

Jo crec que la vida és sempre el mateix, llavors, no deixa de ser ara… ara passa això però mires enredere i ha passat abans, ja

Llavors és cíclic tot, una mica… És com ara porto aquests pantalons i ara es portaran amples quatre díes, i ara aquesta gorra està aquí i ara allà

És a dir, és com la moda, jo crec que tot torna

Llavors, en el fons de tot, és un període i que va canviar Barcelona amb la crisi anterior? Hem tingut més d’una – sí

Ara, aquesta ha sigut una crisi amb una part real i amb una part molt teatr… molt de teatre

O sigui, ha hagut molta gent que li ha anat molt bé dir la paraula crisi, molt bé

I quina crisi, i quina crisi… I clar, si tu dius molt que hi ha polls, al final et pica el cap

Si parlem de polls, et pica el cap, si tu parles de coses desagradables, al final tens ganes de vomitar

És a dir, hi ha un punt… també ha hagut molts, per dir-ho d’alguna manera, és una sensació, eh…

Si, jo he patit la crisi, però clar, he patit la crisi perquè jo em dedico a un, a un… a un tema com és la pornografia, com és el sexe en general, muntar festivals i tal, que la gent diu, ‘hòstia, tinc 20 euros per anar però, hòstia, aviam si seran els meus darrers 20 euros’

Clar, si tu portessis una política més de viure al dia a dia, potser no ho notaríes tant

Llavors, hi ha gent que si que la pateix perquè l’han patit… Espanya i Catalunya són dos països que viuen molt del servei i per tant, si la gent no gasta, per això m’emprenyo amb això del turisme, si la gent no gasta, nosaltres no cobrem

És a dir, si tu vols entrar a una pàgina de porno i tens que pagar 9 euros, si tens por que siguin els teus darrers 9 euros, dius ‘no, mira, miraré un tube, que és gratis, i ja me la pelarè amb un tube i m’estalvio 9 euros’

Llavors, entres en una política d’estalviar, i en el fons de tot, el que fas és que realment, no generes res

Com que tu no pagues, doncs no hi ha coses noves perquè el que anava a fer coses noves no pot fer-les perquè no cobra

Llavors clar, en el fons de tot, és una crisi també creativa, és una crisi de tot en general i comencen a sortir coses alomillor molt més creatives però econòmiques però les coses que ja teníen un nivell es perden

I aleshores és quan surten doncs els reciclatges, que no és que sigui negatiu, eh? És un canvi

I jo crec que Barcelona, doncs ara s’ha donat compte, Barcelona, de que s’ha de reciclar, mira per on

O s’ha donat compte que hi ha un consum molt alt, o que ara sembla que hagin inventat les bombetes d’un consum més baix, o ara hem inventat els leds, què passa, que abans no es podia?

No, abans la gent volia que tinguessis bombetes a mogollón, tot això, aquestes llums que les tinc il·luminant jo aquí, són leds, fa 5 anys eren llums normals que teníen un consum molt alt

I ningú em deia ‘no, no, no, ponga un led, que gastará menos’

No, no, em deien ‘consuma, consuma, que me va a pagar’

Ara resulta que com abans deia un anunci, deia ‘si usted puede, España no puede’, deien abans, no?

Doncs una mica ha passat això, jo crec que hi ha una part de veritat i una part de mentida

Llavors, hi ha una gent que s’ha inflat molt amb això i gent que ‘no, es que no puedo, es que estamos en crisis, no me va bien por la crisis…’

I han aprofitat i hi ha una part de veritat i una part de mentida

I Barcelona no deixa de ser també una ciutat molt hipòcrita en molts aspectes, aviam, també donem una imatge molt moderna, cosmopolita, mediterrània, tal…

Però, en el fons de tot, no n’hi ha per tant, ja vulguis o no, hi ha un tros que s’ho guarda, eh

Vull dir, tothom no gasta tot el que té, per dir-ho d’alguna manera, no?

Hi ha molta gent també que viu cara a la gal·leria, llavors, amb aquestes dues gent…

Clar, tothom no és igual, llavors, hi ha molta gent que viu…

Per exemple, jo aquí tinc molts veïns que són de fora, de República Dominicana, i que ells viuen el dia a dia i no pateixen tant

També és una mica la naturalesa, els catalans som patidors, llavors, els catalans ho patim tot molt més

El Barça va 5-0, falten dos minuts, ‘hòstia, a ver si remontaràn…’, ‘hòstia, al tanto, que s’acabi ja, demanen temps, que s’acaba, que s’acaba…’, ‘vinga, que s’acabi ja’

Són patidors de per si, llavors, això ens ha fet… la crisi ens ha fet encara més estalviadors i quan estalvíes, moltes vegades, és més creatiu, però moltes vegades vius pitjor

Dius ‘ah, això no ho fem, a veure si… No cal, va’

Per exemple, això m’ho vaig comprar l’altre dia, ja en tenia un, per què te’n compres un altre? Dius, bueno, pues bueno, per canviar una mica, perquè tal… ‘No, perquè estava d’oferta, o perquè…’, saps?

Sempre és com has de tenir com una excusa per comprar una cosa, quan realment, alomillor

Aviam, a mi no em venia de comprar això, m’ho puc comprar o no, ‘ja, pero com que estem en crisi…’

Hi ha una mica com… és una cantarella, en el fons

Si que és veritat que hi ha gent que ha acabat fatal, del meu sector hi ha molta gent que ha tancat, però hi ha un punt també d’algú que desprès s’ha reinventat, i una mica també de… de teatre

Ens podríes parlar de la situació que s’està visquent actualment amb el turisme, la problemàtica?

Igual que parlavem de la crisi, jo crec que el turisme és un altre invent

Fa no tants anys, el turisme era lo millor, ‘menos mal que està el turisme…’, ara entrem en una crisi, la gent no té feina, de què vius? És un païs de serveis, del turisme

I de cop i volta, fins i tot des del mateix ajuntament, s’ha fet… o de veus similars, o veus… es comença a parlar de que el turisme és un problema

És un problema, bueno, és un problema conviure amb el turista, però és un problema de tot arreu, però és un problema de convivència

Aviam, si tu vius a la Sagrada Familia, és molt complicat que puguis viure tranquil

Que tens drets? Si, però vius a la Sagrada Família

Llavors aviam, jo visc al costat de l’Apolo… Pues hi ha molta gent que va per la nit i que…

I clar, que s’ha de conciliar les coses? Evidentment

Però quan volen posar de moda un problema, el posen, és com, el turisme és com un problema per tapar-ne alguna cosa que està passant de veritat perquè mai, a Barcelona, que és una ciutat de souvenirs, havia estat un problema, el turisme… com a problema

El problema és l’atur, el problema és les guerres, les coses… la fam real

El problema, jo crec que és un problema molt més important el maltractament a la dona o als nens, o… que el turisme

Ara, hi ha unes lleis que es posen en ordre, escolta, que hi ha gent doncs que està llogant el pis a uns tios que estan com unes cabres que foten molt de soroll? Bueno, que vingui la Guàrdia Urbana, els agafi, els hi posi una multa i s’ha acabat

Que hi ha molts? Bueno, però… Que hi ha molta…? Si, bueno, es que n’hi ha molt perquè hem procurat que hi hagi molt, que alomillor pot canviar el model de negoci del turisme? Si… és que tots els negocis han d’anar mutant, s’han d’anar adaptant

Però jo crec que… que han posat molt de moda, llavors, resulta que van haver quatre xavals que foten un esprai, i ja la meva ciutat ja queda tacada, i ja som…

És a dir, som una ciutat d’acollida, no podem donar aquesta imatge de merda perquè no és veritat

Jo vaig pel carrer… jo he anat pel carrer d’aquí, avui que he anat a la Samsung per un tema d’un telèfon meu, mòbil, avui mateix, he anat d’aquí a la Plaça Catalunya i he sentit de deu a quinze idiomes diferents

No es pega ningú pel carrer mai, el turista agafa un taxi, el turista menja a un restaurant, el turista dorm a un hotel, el turista compra roba, el turista compra diaris, el turista compra crispetes… I tot això ho fem nosaltres

Aleshores, que hi ha gent que alomillor, ah… no el beneficia? Jo, per exemple, he tingut uns veïns aquí que he tingut que avisar a la policia, aquí al costat, més de quatre vegades

Bueno, he tingut mala sort que m’ha tocat doncs… però si tens una visió global de les coses, el turisme…

Espanya en general és un païs de serveis i Catalunya en particular, s’ha tornat molt turistica.

Jo tinc un apartament a Tordera, al costat de Blanes, està a tres minuts de Lloret, a Lloret viuen del que viuen, que els hi agradaria tenir a l’estranger de la costa blava? Si, clar, a qui no li agradaria tenir només japonesos que fan fotos, que no fan soroll, que no s’emborratxen, que gasten molta pasta

A tothom li agradaria tenir a estrangers que fossin russos, que gasten molt i que…

Però és que mai… mai ningú està content, la gent no mira pel bé comú

El bé comú és jo no guanyo res amb el turisme a títol particular, però hi ha molta gent, moltes famílies que si

Que és que veuen, venen coses, els que tenen hotels, de què hem de viure? Si no fabriquem… Barcelona no fabrica res, Barcelona ven Barcelona, no fabriquem res

Si teníem gent aquí que feia coses i… on estan les tèxtils, de Barcelona? No n’hi ha de tèxtils, a Barcelona

Què tenim? Súpers, areas comercials, i què és, això? Coses per comprar

Som capaços de vendre entre nosaltres… ens fem nosaltres mateixos el propi producte, ens comprarem nosaltres les figuretes de Gaudí, el llangardaix…? No… això és per la gent de fora

I qui ho fa, això? Doncs, segurament, hi ha una cosina teva, un cosí teu, un veí, que viu del turisme

A part dels guíes turístics, a part dels senyors que condueixen els autobusos, també els mitjans…

Ara, que això fa que moltes persones no puguin sortir de casa seva? Em sembla bé? No, no em sembla bé; estic content que passi? No, però prefereixo que passin problemes arreglables, que dius, no hi ha ningú aquí, no ve ningú mai

Jo conec pobles que no diré, perquè he passat per pobles, que no va… Em deien, ‘Conrad, no viene nunca nadie a nuestro pueblo, y os quejáis del turismo? Nosotros nos inventaríamos lo que fuera y que viniera alguien a vernos’

Perquè jo parlo amb molta gent de Murcia, d’Alacant, de… de… hi ha molts pobles pel mig, hi ha molts pobles que la gent no coneix, que hòstia, que els hi agradaria que passés alguna cosa perquè vinguin…

I aquí que ho tenim, que ha aconseguit que hi hagi 30 milions de persones de tot el món que vinguin, què fem a Estats Units? La estatua de la llibertat és francesa, no és americana, tothom la veu, fent-se fotos allà, fotos…

Pues compra la figureta, gasten una pasta…

Llavors, tot a la vida és entre poc i massa, una mica de seny, que deiem abans, tot entre poc i massa

Però sembla mentida, que diguis hóstia, que nosaltres som el païs, els italians… és que fem pasta, i fem mozzarela, pues bueno, i fem pizzes, pues ja està

Nosaltres no fem res, què fem? Espetec? Què venem? Realment no tenim un producte interior brut per vendre coses que diguis, home, de… de… si home, coses fem, però està Inditex, està el Zara, tot això, que estan a Tordera perquè els veig allà cada dia

I venen al Corte Inglés i a on sigui, però són coses per vendre, també, qui se les posa? La gent que compra

Llavors, jo crec que atacar a un autobús, que hi ha famílies, i fer el numeret és patètic, directament

I això ve només perquè hi ha algú més gran que ells, perquè són crios, més grans que ells que tenen 45 o 50 anys que diuen ‘el turisme és un problema’

Llavors, hi ha algú que s’ho creu i vinga, motivo de mi vida, contra el turismo

A fer adhesius, el turismo bat al barrio, el turismo… Aviam, i tots els beneficis que ha fet el turisme, on estan?

És a dir, no podem ser així, el que passa que clar, cadascú parla pel moment que li toca viure

A mi no m’afecta, a mi em fa vergonya, que és diferent, a mi em fa vergonya

Jo crec que hauríem de lluitar per la gent que maltracta els animals, que n’hi ha molts aquí, de maltractats

Aquests capullos que compren un gos i a l’estiu el deixen anar, això si, pues vinga va, perseguim a aquesta gent, que ho facin malament, la gent que fa molt de soroll per la nit, la gent que posa la música a l’hora que li dona la gana, la gent que és incívica, la gent que no recicla, la gent que… que per dir-ho d’alguna manera, no se, no sap viure en comunitat

Però ara han de dir que un turista és un problema a Barcelona? Jo ho trobo patètic, directament, patètic

Una altra cosa és un senyor que vingui a Barcelona i que monti un escàndol, pues l’agafes i el fots a la garjola, ja està

Jo he vist molta més gent normal a Barcelona que imbècils

He vist a gent fent fotos amb respecte, no tiren papers a terra, compren coses, la gent està enrevesada

Ara, jo a la Barceloneta, perquè he sigut durant quatre anys, director del centre cívic de la Barceloneta i conec la Barceloneta perfectament, quatre anys, director d’un centre cívic, doncs un parla amb les persones, amb les associacions

Bueno, la Barceloneta abans tenien uns restaurants i a partir de les olimpiades, que van patir-ho molt, perquè no ho veien clar, és un barri molt barri, i cony, i s’ho estimen molt i teníen por de com anés

I els hi ha deixat el barri bastant xulo

Ara, que hi ha gent que ha vengut el seu tros per fer…? Si, si que és veritat però és una zona molt concreta, llocs molt concrets

Però, en general, en línies generals, el 90% del turisme… hi haurà un 10% de turisme dolent? Si, jo veig les imatges… tios follant a un parc infantil, ho he vist per la tele

Gent beguda despullada pel carrer, ho he vist, ho he vist per la tele, però és un de cada milió, un de cada milió, no un de cada cent, no és un 1% de la població, és un 0’0001%

Ara, que és un problema per a qui li toca? Obviament

És com aquesta campanya que fan ara de… de trànsit, no? Que ‘quanta gent s’ha de morir? Un? Va, seria poc’, hòstia, i si és el teu marit? És tot el que tens, no?

I per tant, jo respecto a la gent, evidentment, que té un problema, perquè jo l’he tingut aquí al costat, eh, l’he tingut, era gent de fora, que no diré d’on perquè no sigui racista, era gent de fora que fotia soroll

Li vaig dir un dia, jo no soc racista, jo vull que apaguis la puta ràdio

Ah, me lo dices porque soy de aquí…’, No, no, a mi em dona igual, com si ets d’Igualada, tio, ja estas apagant la ràdio, que són les 4 del matí

Bueno, perquè és una casa que lloguen a… Bueno, i ho he aguantat però per altra banda, no pots dir que per culpa d’aquests gilipolles, tothom és així

I a mi, per aquest carrer passen molts turistes que van amunt i abaix, és un carrer de pas de molts turistes i jo crec que s’ha de veure el bé comú

I per tant, jo crec que és una moda social, política, que queda com guai, no el turisme… l’agressió turística s’ha posat com de moda, si perquè… tu no ho has viscut

Bueno, perdona, jo visc a un barri… que també he tingut moltes coses d’aquestes el que passa que jo crec que el benefici global… ara que es podia fer millor? Això segur, això segur