EN | CAT | ES

Entrevistat el 23 de juny de 2017 a la sèrie de documental Catalunya Barcelona.

Ens podries dir el teu nom, per favor?

Jo em dic Daniel Anglada Pic.

On vas néixer?

Vaig néixer aquí, a Barcelona.

Quin es el teu ofici?

Soc marino mercant. Es a dir, soc pilot de la Marina Mercant. Actualment estic navegant, transportant gas liquat natural arreu del món amb l’empresa Teekay.

Que es el que et va portar a treballar a la mar?

Desde que soc ben petit he disfrutat els estius de navegar. Vaig començar a Masnou navegant. Allà s’em va quedar petit el tipo d’embarcació i vaig fer el salt aquí a Barcelona.

Arrel d’anar navegant any rere any, estiu rere estiu, i a part veient que també tenia una sortida professional, em vaig començar a professionalitzar fins al final que vaig acabar estudiant la carrera i entrant a la marina mercant espanyola.

Històricament se sent parlar molt de la relació dels catalans amb la terra, una relació molt important i forta. Que ens podries dir tu de la relació dels Catalans amb la mar?

Això ve de…és real que la història no acabem de coneixer-la del tot. Menos els que som de la mar i vinculats a la vel·la, sobre molt més tradicional que no la vel·la actual.

Els catalans hem estat vinculats a la mar desde fa centenars d’anys. Per exemple, et puc descriure un poble que es Vilassar de Mar, en el qual trobaries, en els anys 40, 50, que la mitad de la població eren marinos mercants professionals. L’altre restant eren pescadors d’allà. Vull dir que sempre ha hagut molt d’afàn.

I a més a més, podriem dir que els catalans encara que haguem estat molt a terra conreant i fent molta agricultura, sempre hem tingut segones residències o cases d’estiu que li dèien a prop del mar.

A arrel de veure que també es pot conrear al costat de l’aigua i tots els beneficis que dona el mar, es van anar creant petits pobles.

Ara fa quatre dies vam estar a Calafell i ens van explicar una mica la història d’aquest poble. Aquest poble si que es cert que esta uns kilòmetres terra en dintre però a ran de costa va nèixer a arrel de gent que tenien cases de segona residència o, com que el terra no valia res, eren la gent més pobre.

D’arrel d’aquí, construcció d’embarcacions, tipus d’arts de pesca, etcètera. A tot això, nosaltres tenim una gran cultura marinera. El que passa es que som un país, tant Espanya com Catalunya, que no li hem donat suficient veu a lo que es el mar, al contrari, li hem donat l’esquena.

Ara sembla que arrel de tot el tema deluxe, lo que son embarcacions de luxe, tot aquest charter de luxe, s’està començant a reviure una mica més tot. Però que hi ha hagut vinculació dels catalans amb la mar això de fa molt molts anys.

A quin sindicat estas? Quins beneficis et comporta? Coneixes la història dels sindicats a Barcelona?

Els marinos ja formem part d’un sindicat. Ja som un sindicat en el qual lluitem per els nostres drets.

Es a dir, i això sobre tot ho fem desde… no quan… no perque tu formis part d’una empresa extranjera vol dir que no puguis formar part dels drets d’aquí i lluitar per els drets d’aquí.

Un clar exemple son els estibadors de Barcelona. Son gent que han lluitat tota la seva vida per tenir unes certes atribucions, uns certs guanys a l’hora de treball, i no volen deixar que sigui el propi gobern qui ho gestioni. Per això ells fan tanta lluita per ser ells mateixos els que es gestionen.

Jo no estic en un sindicat directament, però si que tinc clar que quan vegi que les condicions realment comencen a empitjorar, que ja hi ha algún indici en la marina de condicions de treball molt dures, de molt de temps fora, poc temps de descans, moltes hores seguides sense descansar a bord, llavors si que faré més ‘hincapié’ que diem en aquest aspecte, pero de moment anem torejant-ho.

Recordes alguna història sobre la guerra civil, la vida durant Franco o la transició?

Sí. Jo soc nascut a Barcelona, pero els meus pares, ma mare es nascuda a Manresa i el meu pare a Mataró. Per part del meu pare realment no conec massa d’història.

També és una persona que no he tingut massa relació. Però amb ma mare hi he tingut, justament en aquest pis, també visc amb els meus avis per part de mare.

Eren gent de bé, eren gent noble. Inclús l’avi de la meva mare havia estat l’alcalde de Manresa. Estem parlant de gent que es movien en un cert poder. A l’hora de la guerra, tot això va canviar.

I van estar molt assetjats. Sobre tot, jo el que, si m’haguessis de dir analitza-ho en poques paraules que es el que et quedes de tot el que t’han dit els teus pares o els teus avis, es les prohibicions.

Es la manca de llibertat, el no poder parlar en Català, el no poder escriure’l. El que t’entressin a casa, et revisesi’n si tenies manuscripts o notes teves, blocs de notes teus en català. Tot això era cremat.

En una persona, jo penso que l’únic que no li pots treure es la seva llibertat. Llibertat d’expressar-se, la llibertat de moure’s, i això va estar molt cohibit durant la guerra.

Per exemple ara, Arrel d’aquesta entrevista, vaig preguntar-li a la mare i em va explicar que ella, per exemple, al col·legi entraven els soldats i llavors totes les monjes es posaven a correr perquè havien de fer que tothom parles en castellà. Perque nena que no parles en castellà i parles en català, podia ser pegada.

Vull dir que son coses que han tocat molt la fibra en els catalans d’aquí. I en quant als avis, la meva àvia havia estat una gran lectora, una gran escriptora. Ho havia d’amagar tot, perque quan entraven a casa, mare de déu com trobessin algun escrit. Podies acabar fusil·lat en un moment, no anaven per tonteries.

I durant la guerra, una anecdota graciosa per exemple, doncs Durant el matí a Manresa entraven a les cases els republicans i s’enduien tot el que era referent a Jesucrist, a la religió, cristianisme, documents molt de dretes.

Després, no se que passava al llarg de les hores que al vespre t’arribaven el bando franquista i et tornava les creus, et tornava manuscripts. Bueno, com veieu va ser una guerra però va ser una guerra que es que… Tampoc hi havia massa…

Jo penso que realment la gent no sabia per el que lluitava, sino que realment eren manats. Sí, sí.

I ja una mica mes recent, perquè soc un noi de 30 anys amb una mare que està no massa gran, Quan la meva mare va estudiar medicina aquí al clínic de Barcelona, els caballs del bándol del régim franquista entraven als passadissos del clínic a perseguir a tots els estudiants perque estudiaven en català.

I ells s’havien de colar per els diferents passadissos. Clar, els estudiants es coneixien molt bé l’hospital. El Clínic es com un quadrat interior i a partir d’aquí van remenent diferents passadisos. En aquest entraven els caballs a perseguir estudiants.

Quan dius, “li tenim odi a Espanya”, no, pero realment ens ha fet molt de mal. Durant molts anys ens ha tret la llibertat de tot. De que tu no puguis sortir al carrer i expressar-te com un volia.

Ara es parla molt del dessig de separar-se d’Espanya i fer una nació independent.Tu estas a favor de l’independència?

Jo estic a favor de l’independència, i sempre ho he dit. El que passa que… realment el que penso es que aquest pas que fem de desvinculació ens ha d’ensenyar molt.

Ens ha d’ensenyar molt a com gestionar nosaltres els nostres diners, com fer les coses perquè els futurs polítics, perque esta clar que hi vindrán polítics, no crec que arribem a ser un país com Islàndia, que realment han fet fora els polítics, un deportista d’èlit es el ministre de deports, es a dir, gent que ha arribat a la èlit en els seus sectors son els ministres que estan gestionant el país.

No sé si arribarem a això perque també hem d’entendre que Espanya ha estat molts anys matxacant, intentant cultivar una cultura, la seva cultura, aquí, en la nostra terra.

Llavors això, jo conec molta gent que no ho veu molt clar això de la independència i prefereix ‘enemigo conocido que amigo por conocer’.

Llavors una miqueta el que hem de… Jo estic molt a favor, i sobre tot es el fet de que hem de desvincul… no podem ser, realment, un pes tan important en Espanya. A l’hora de portar economia, a l’hora de generar riquesa en el país, perquè, el que hem de tenir molt clar es que Catalunya te una situació geogràfica espectacular.

Tant per clima com per situació. Es a dir, no som la cua d’Espanya, la cua d’Espanya està a Algeciras. Però som el nexe d’entrada de totes les mercaderies que entren de l’Atlàntic.

Els grans barcos, per exemple, o avions de transport paren a algeciras. Però es que Barcelona esta agafant tant de pes com a port, que ja actualment tenim un gran moviment de contenidors, de gra, de persones amb el tema del passatge; som un gran punt de destí i d’arribada i d’spot per estar els barcos.

No només dels creuers, sinó de linies fèrries, d’aquests barcos que a lo millor venen del nord d’Àfrica i volen arribar a lo millor a les costes italiànes, fent un recorregut de tot el que es costa espanyola, francesa, italiàna.

Bueno, pos s’estan obrint noves linies cosa que esta portant molta riquesa. I tot això ho porta Barcelona per la seva posició geogràfica i Catalunya. Pero això veiem que grans empreses s’estan establint aquí.

També som una gran conexió amb tot el nord d’Europa. Aquí arriba molta mercadería d’Estats Units o de China, que o ve entra per el canal de Suez i mediterràni o bé ens entra per el que es cabo de Buena Esperanza, Cabo Verde, Sud-Àfrica, i entrem ja al mediterràni i ens trobem la mateixa situació.

Vull dir que partint de que sabem que geogràficament som un gran punt per l’economia mundial, això nosaltres ho hem de fer valer només, i tenir-ho present, que com a país podem ser un gran país.

I a més hem demostrat que som gent treballadora, que la violencia no la veiem com una arma de poder guanyar coses, sinó realment el diàleg i això es el que ha estat demostrant Catalunya durant centenars d’anys, buscar el diàleg per poder arribar a bons ports.

La història i cultures catalanes son identificables desde fa molt de temps. Tu quins consideres que son els principals punts de diferència entre la història i cultura catalanes i la espanyola?

La història catalana, per exemple, un aspecte comparable, per el que parlen sobre tot els espanyols de la cultura espanyola, farem ara una comparativa.

Aquí nosaltres hem tingut toros, hem tingut molts animals, hem tingut bous per poder fer massacres. Però fixat que aquí a Catalunya, amb el temps ens hem donat conte que els animals mereixen un respecte, que estaven abans que nosaltres molts d’ells en la terra on es troben.

Aleshores el que jo veig es que la cultura espanyola es una cultura molt ancestral la qual no ha evolucionat. En canvi nosaltres hem sapigut adaptar-nos i veure que hi han punts en que tu no pots seguir per aquest camí, sino que n’has de prendre un altre de ven diferent.

Perquè realment o estas fent mal al medi ambient, a la fauna del teu país. Jo la gran comparativa que poso es el tema dels toros a espanya i aquí.

Aquí a Catalunya s’han prohibit els toros i no va costar tant prohibir. La gent parlava que feien batallas campals a la monumental quan hi havien corregudes.

Que va, allí eren quatre persones que reclamaven el no fer-ho. Tot això va ser una mica desde el govern que es va impulsar el prohibir aquest sacrilegi contra certs animals.

Una mica, no comparem tota la cultura espanyola i catalana amb aquest aspecte, pero podem veure ja certs matissos en que veiem el que nosaltres hem estat capaços d’evolucionar amb tot aquest globalisme que ens ha entrat de nou.

De moltes cultures, de molta gent que ve de fora, que s’hi instaura aquí, que també te el dret de viure de la seva manera, respectant-nos a nosaltres però també tenen dret a viure a la seva manera.

Penso que hem estat molt més capaços d’entendre això i obrir-nos i adaptar-nos que altres cultures com es l’espanyola.

La cultura espanyola ha tingut grans autors parlant de literatura, grans autors igual que la catalana, vull dir que aquí si que son camins molt paral·lels, pero bueno.

Hi ha una gran diferència, sobre tot a l’hora de pensar i sobre tot a l’hora de saber acceptar i adaptar-se.

També ho veiem amb els nostres polítics, comparats amb els polítics del govern central, molt diferents. Som gent amb cultura, com es que el nostre president no sap parlar anglés? D’acord?

I el president català s’en va a la ONU i et fa un discurs en castellà, en català, en anglés i en francés. Això es cultura. Això es coneixer. Això es tenir força.

El que no es tenir força es sortir per la tele ahí a ser un ninot mediàtic per les cadenes aquestes que els hi va bé per anar-ho presentant per la tele i bueno, una mica el que jo sempre he parlat es aquesta anticultura, realment.

Jo penso que veient quatre pinzellades de coses veus que hi ha grans diferències. En el passat també es va demostrar això.

Quan dius que en el passat també es va demostrar, tens alguna història al cap o ho dius en termes generals?

Tinc una en ment. Una gran persona com va ser Puig Antich, va ser un gran autor, poeta, lluitador per els drets catalans, i aquest home no va arribar a ser gran.

Que van fer amb ell rapidament el regim franquista? El van fusilar. Lluis Companys? Tampoc es va acceptar. Bueno, hi han certes…

Val mes no entrar en aquest tema perque es tirar en redere i penso que no hem de pensar enrere, tampoc es així, a viam si m’expresso bé.

Si que hem de veure el que ens han fet i tenir molt present el que ha passat però no ens hem de quedar amb tots aquests fets que van passar, sino intentar que a partir d’ara, les futures generacions, no visquin el que han viscut els nostres pares, els nostres avis…

Això es l’important realment, que no segueixi succeint com ha passat durant tant de temps, que hem tingut gent que ha lluitat molt per la seva terra, per els seus drets, i han acabat fusilats i mai amb un reconeixement, cosa que gent del regim franquista, families del regim franquista que havien mort han tingut reconeixement durant molts anys i en canvi aquí, herois i liders polítics, va passar el que va passar i Espanya calla i no diu res.

Per a tu i la teva comunitat, el llenguatge català es molt important?

Aviam. Si parlem de guanyar-nos la vida, el llenguatge més important està claríssim i et diré que es l’anglés. Aquest t’obrirà totes les portes del món. Però això no vol dir que hem de perdre les nostres arrels.

Nosaltres tenim una llengua molt clàssica, molt antiga, la qual hauriem d’intentar que no es perdi.

Després de tants anys de lluita, contra un govern que l’ha volgut erradicar, no ho ha aconseguit, penso que aquesta llengua no es perdrà mai.

Parlant un poc de l’idioma, com consideres que es diferent el català de Barcelona al de la resta de Catalunya?

El català de Barcelona… El que no es Barcelona, es molt més tancat. La parla, molt més tancada.

Canvia inclús la gramàtica, a Lleida tenim uns altres pronoms febles com el ‘lo’ i aquestes coses, cosa que aquí a Barcelona, el català que nosaltres estudiem no es així.

Però el català d’aquí, per mí, el veig com un català molt més fàcil de poder entendre i comprendre i estudiar que no pas si tu agafes una persona i te l’endús a Olot i que conversi amb una persona d’Olot.

Que s’entendràn? I tant que s’entendràn. Però hi hauràn paraules que inclús a mí, quan viatges per ahí, et dones conte i dius, “Ostres, sembla un altre idioma”, jo m’ho veig que dius, “Com canvia la cosa”.

Sí, jo diria que es molt més tancat. No vol dir que les persones siguin més tancades, eh? Només que la manera de parlar es molt més tancada, es reserven moltes coses a l’hora de dir-les. Potser aquí som més oberts a l’hora de parlar.

Pero bueno, jo això penso que ho fa Barcelona es una ciutat cosmopolita actualment. Te una barreja de cultures que penso que anem agafant una mica d’aquí, una mica d’allà i al final es va creant això, aquesta llengua.

Pots pensar alguna cançó o algun poema que et parle a la teva identitat catalana?

Sí, jo tinc les Habaneres. Les habaneres son poemes musicalitzats referents al mar. La més famosa de totes, el meu avi va anar a Cuba, son cançons de gent tradicional d’aquí que cantava a la mar.

Avui en dia veiem aquests homes amb aquestes veus tan profundes, pero realment les habaneres les cantaven les dones.

Que eren les cançons que li cantaven a la mar quan els seus marits s’enbarcaven i savien quan marxaven però no savien quan tornaven.

Llavors eren cants d’amor, de puresa, de sentiment. Cap als seus homes, cap a l’embarcació i cap a la mar. I sempre amb un respecte. A mí les habaneres em tenen el cor robat.

Com ha canviat la ciutat desde que tu eres un nen?

El que ha canviat molt es el turisme. Jo vaig néixer a l’any 86 i et puc parlar que fins fa aproximadament 8-10 anys, la cosa ha canviat molt a Barcelona, molt.

Es a dir, ens esta invaint el turisme aquí a Barcelona. De manera que nosaltres hi han certs moments que depén on passegis, ja no saps si estas a casa teva o no.

Pero bueno, això no es dolent tampoc, jo no penso que sigui algo negatiu, al contrari. Perque sempre ens hem de nutrir de la gent. Al final l’evolució humana ha crescut a base de nutrir-nos uns dels altres.

Que es del que jo em queixo? Doncs mira, just aquí al costat tenim tres hostels. Un es diu Generator i té no se si son mil i pico llits.

Que ha portat això aquí? Un turisme que no es el que ens agrada. Han portat nanos joves que s’els hi ha donat carta blanca per fer el que vulguin aquí.

Jo tinc una gossa, la passejo a les dotze de la nit, una, onze de la nit, depen del dia, i el que no pot ser es que a la una dues de la matinada et trobes gent vomitant, fent escandalera, per parar els taxis poden… bueno, com si fessen barricades creuant el carrer, tapant-lo.

Aquí es on jo em queixo realment i on ens ha canviat una mica la nostra ciutat. I sobre tot, al haver-hi turisme, la gent que ha tingut propietats fer pujar els preus dels lloguers, fer pujar els preus de tot.

Que en part, entenc que la gent s’hagi de guanyar la vida, però tenint clar que hi ha gent que vivim aquí, que som d’aquí, i que ens mereixem al menos no haver de passar per el tubo com tothom.

Quan tu t’en vas a un altre país de vacances tu pots acceptar pagar més, pagar menys, perque dius mira, no es el meu país, vaig a un altre lloc. Pero que estigues aquí i no et puguis prendre un café a passeig de gràcia sense que et valgui més de tres o cuatre euros, dius, a mí també m’agrada disfrutar de passeig de Gràcia. Es una gran via, arquitectonicament entre la pedrera, la casa batlló, la casa al costat de la batlló que ara mateix no se com es diu pero que també es una pasada, les faroles de Gaudí, la projecció que tens desde dalt de tot fins a plaça Catalunya, inclús en certs dies bons pots veure encara una mica la mar, també m’agrada gaudir-la.

I a vegades sembla que al final nosaltres no podem gaudir això, que hem de treballar, treballar per generar riquesa en aquest país i només tenir-lo en bones condicions.

Pero bueno, sobre tot el turisme de nano jove descontrolat, aquest es el que s’ha de canviar, que es el que ens afecta.

Quan vas notar que això va començar a passar?

Set, vuit anys. De set a vuit anys aproximadament. Seven to eight years. Es quan jo realment vaig notar el gran canvi.

I sobretot, ja te dic, això era una central elèctrica en els seus moments, aquest edifici, el Generator, i es un edifici enorme, casi que ocupa una illa de l’Eixample.

Clar, es que te mil i pico llits o dos mil i pico llits. Pero quan tu veus que cada matí arriben 7 o 8 autobusos, els descarreguen, a la nit carreguen uns altres o a l’endemà, clar, es un moviment de gent abismal. I no es que en tingue un aquí, aquí en tinc tres.

No tan grans els restants, però igualment amb moviment escandalós.

Que en part esta molt be, perque el concepte hostel, inclús jo fora d’Espanya l’he fet servir, i amb families i molt bé. No em queixo del concepte, em queixo que ni ells mateixos saben controlar a la gent que hi va.

I la propia guardia urbana esta desquiciada, ja passa de llarg i no els hi diu res, passes per el carrer i sembla un cultivador de marihuana, perque fa una olor espantosa, pero veus que passa la guardia urbana i no diur res, perque no tenen eines per poder fer algo realment ben fet.

Segurament els deuen agafar, els hi cautiven el material o el que sigui, i no els hi arriba ni la multa perque no son espanyols i etcétera.

Suposo que pensen millor no malgastar el temps, però tenim veins, som veïns d’aquí i també tenim el dret de poder disfrutar una mica més del nostre barri.

Tu tens algún objecte personal que per a tu represente la cultura catalana?

Sí, però més que ser algo realment sentimental es el gag, es com un gag, es el caganer català.

Amb allò vas per tot el mon i la gent es queda que no sap que dir-te. Com tens en mig d’un pessebre un tio que fa les seves necessitats. Doncs així som els catalans, que ens en riem fins de la nostra pròpia ombra, però seguim endavant.

Ara que has mencionat el caganer, podries explicar un poc el caga-tió?

El caga-tió… El caga-tió seria… Nosaltres tenim una tradició aquí, sé que fora de Catalunya no hi es massa aquesta tradició, per no dir gens.

Es, inclús jo ho vivia a casa, el meu avi era fuster ebanista, i teniem un tronc que li haviem donat forma com si fos una espècie de porquet.

Li pintes uns ulls, li dones formes de morro, i li poses un gorret. I durant un més l’estas cuidant. Durant un més tu li poses el menjar cada nit i a l’endemà et lleves i no hi ha el menjar, se l’ha menjat el tió.

Això el que fa es que el tió es vagi creixent i engreixant. Perquè? Perquè seria, diguessim, quan més bé està un, quan més menja un, més pot donar de sí.

Jo soc marino i això es una prima que tenim en els barcos. Si tú no estas ben alimentat, tu no rendeixes a bord.

I realment, la fatiga ve amb el cansament, pero s’accentua molt més o abans per la falta d’una bona alimentació.

Ja no parlo d’alimentació, una bona alimentació. Aleshores, el caganer l’engreixem li donem bon menjar, perque ens pugui cagar bé, que es el dia 25 li cantem la seva cançó i li donem cops de bastó.

Aquests cops de bastó l’únic que fan es activar tot el sistema nerviós i digestiu d’aquest tronc i deixa anar regals.

I es com els reis mags, es una història que ve d’orient, una magia especial, doncs el caganer es la nostra magia catalana creada per nosaltres.

Tu et descriuries com una persona que ha estat educada en els tradicions catalanes? En cas afirmatiu, com diries que es nota en la teva persona?

He estat educat en tradicions catalanes. Per fer-te un resum, jo vaig estudiar en un col·legi d’anglés.

Ma mare es metjessa, i no es que tingui un handicap pero ja va decidir que no volia que tingués un problema amb el tema de l’anglés, així que em va posar en un col·legi d’anglés.

Es el Saint Peter’s school que el que feia era agafar professor natius d’Anglaterra i els portaven aquí. Llavor jo aquí a casa parlava el català i vivia com un català amb les seves tradicions. En canvi el col·legi no seguía el calendari de tradicions d’aquí, sino que anavem com els col·legis anglesos.

Hi havia molta diferència, nosaltres celebrem unes coses, els altres celebren unes altres.

Que et fa de diferent una cosa amb l’altra? No ho se, jo suposo… No sabria com contestar-te això. Que et fa de diferent…

Son diferents cultures, tradicions, però… 2 minuts.

Deixem-la per despres, ara no em surten les paraules.

On solies socialitzar amb els amics quan eres més jove?

Jo, al estudiar en aquell col·legi d’anglés, no em vaig sentir mai identificat massa amb ningú d’allà. Eren altres nivells socials.

Llavors jo sempre una mica m’he mogut amb gent que navega, amb la gent que jo he navegat. També una época vaig jugar al basquet. Vam fer un equip i amb aquesta gent ens moviem.

Pero bueno, ja sobre tot quan creixes, ja setze, disset, divuit anyets, aquí jo ja reconec que era el món nautic. Un mon que sempre feiem regates, estavem al guardabarcos, treballavem en una base nautica, als disset anys vaig començar a treballar en una base nautica.

Arrel d’aquí dius tinc una diversificació d’amistats, d’edats sobre tot, pero tots amb un mateix objectiu, que es el respecte a la mar. Uns feien windsurf, altres navegavem amb petit català, que es una embarcació d’aquí. Però tots buscavem el mateix que era llevar-nos al matí, controlar el vent, i ficar-nos a l’aigua.

M’he mogut sempre amb gent molt vinculada, els meus amics son marinos també. No es que m’hagi tancat a aquest sector, al contrari, pero arrel de sortir, a través d’un coneixes un altre, acabes fent amistat, però si, bueno, sobre tot on he sortit jo, Port Olímpic, que es on navegava sobre tot, i després quan ja també vaig tenir una moto i tot això ja em començava a moure mes per Barcelona, però sobre tot gent marina. Ja no professional, sino també per recreo seu.

De petit, quina era la teva festivitat catalana preferida? Tens alguna història?

Bueno, de petit va ser una, de més gran una altra.

De petit la festivitat que més m’agradava eren els reis. Perque aquí a casa era màgia. Entre que decoravem tot el pis, els reis eren sempre esplèndids, sobre tot la meva mare creava un ambient aquí a casa com si fós màgic.

I amb els anys la festivitat que he anat donant-li més pes, però sobre tot perquè l’he anat entenent, es la de la processó del Carme, que es la patrona de la mar.

Per què? En un principi no entenia jo perquè tiravem rams i resavem a Deu, pero a la que navegues et dones conte que hi algo més.

Que dius, no entenc com avui no ha passat res. Avui tenia un angelet que m’ha guardat. Arrel d’això i d’anarte trobant amb situacions a la vida difícils a l’aigua. Fins a tal punt d’un dia, una vegada només, voler estar a terra quan estava a l’aigua, cosa que m’ha passat només una vegada a la vida, imaginat la situació com era.

Ahí ja comences a veure doncs que, dígueli com vuigues, pero hi ha vegades que digueli sort, digueli com vuigues, pero hi ha vegades que hi ha un angelet que et trau les castanyetes del foc i t’ajuda.

Pos bueno, aquesta es la festivitat que jo més segueixo ara. Més per la volcació que la gent te a la mar. Aquí a Barcelona no es viu això, es veu molt poc. Es veu sobretot als de la Barceloneta, que son la família de pescadors que agafen, surten quatre barquetes i ho tiren.

Pero quan ja t’en vas passat ja Badalona, això es viu molt intensament. O quan creues les costes del Garraf, tires una mica més cap a Vilanova, això es el pà de cada dia en aquest sentit, perquè es la protectora dels seus fills, dels seus marits, dels seus pares.

Bueno, vas agafant-li cada cop més entendiment i passió.

Quan eres més jove, que solies mirar a la televisió?

Quan era molt petit, mirava de la nostra época Son Goku, el famós Son Goku que va ser mític i que actualment encara es coneix

Els nanos petits, estic treballant amb una asociació que treballem amb nens discapacitats petits i tot això, que els treiem a l’aigua en un barco històric, el coneixen.

El coneixen i son nanos amb problemes mentals, perdò, i petits, t’estic parlant de set, vuit anys, i em coneixen el Goku molt bé.

Va ser un dels meus referents televisius. I després va ser el señor Mr. Bean. No se si…

Gran conegut i gran actor. Es que no veigues com la liava el tio. Com una persona podia acabar embolicant-se tant sense dir ni una paraula.

I de música?

Les habaneres es un tipo de música que m’agrada molt per escoltar el missatge, però jo tinc altres predileccions de música.

Però sobre tot el que jo he escoltat es molt pop anglés, dels 90, 80. La meva mare te molta part de culpa amb això. Havia tocat en un grup, amb els Setze Jutges, els famosos Setze Jutges que tocaven a Manresa. Grups de cançó catalana radicals que els hi deien.

Pero sempre he estat un amant de la música i aquí els 80, 90 els tinc molt presents, aquest pop anglés més tranquil, això sí. Actualment aquest estil es el que em va.

Quin es un plat que consideraries típic català?

Hi he estat donant voltes durant rato, pensant en aquesta pregunta, i et diria que un plat típic d’aquí, que amb el poc que he voltat per el món, no l’he trobat enlloc, es el famós trinxat de cerdanya.

Potser m’equivoco, i en algún lloc en fan també, però no n’he trobat. Es la patata xafada amb la col, tot fregit i amb els trossets de cansalada i tot ben fregidet. Té un gust espectacular.

Jo sé que això va iniciar-se aquí, a la famosa Cerdanya, per les cols es cultivaven molt bé, la patata sabem que es pot cultivar a casi tot arreu i bueno, no em diguis com neix aquest plat però sé que es d’allà i tampoc n’he trobat fora, vull dir, per professió no toco massa terra, però vagis on vagis sempre intentes probar coses d’allí. Coses similars al trinxat de Cerdanya no…

Quina es la plaça de la ciutat que consideraries la més catalana de totes i per què?

La plaça de la ciutat que es més catalana… Home, en tenim unes quantes aquí a Gràcia d’importants, que van ser durant molt de temps de protesta i que la gent anava i lluitava per el seu barri i la seva cultura.

Pero jo penso que una plaça important de Barcelona es la de Josep Tarradellas o Francesc Macià, o Calvo Sotelo que li deien antigament.

Més per la història que porta i per el que hi ha arribat a passar, perquè si recordem, ara mateix no ho sabria dir ben bé, pero si no recordo malament per el dos mil… entre el cinc i el deu, que va haver-hi aquella acampada a Francesc Macià amb la lluita que reclamaven en contra de la crisi perquè s’estaven tancant els hospitals o certes plantes d’hospitals, reduccions de salaris…

La gent es va situar allà com a protesta per tot el que havia fet aquest gran home, el Francesc Macià, per catalunya.

Jo penso que aquesta té molta importància. A part de plaça Cataunya per lo centrica que es. Ara fa quatre dies li van pintar un sol de més de 50 metres de diàmetre es veu, això també té importancia.

Pero si mirem una mica el nom de la plaça i esdeveniments… el que pasa que a plaça catalunya també han passat moltes coses. Podriem deixar aquestes dos com a referents, sí.

Has mencionat ara la crisi económica. Quins creus que han sigut els motius de la crisi económica a nivell d’Espanya?

A nivell espanyol ha estat l’afàn de guanyar diners dels polítics, això ho tenim clarísim. El no sapiguer marcar, no pot ser que un club de futbol sigui el màxim adeudador d’hisenda, per més que siguin Messis que Ronaldos, Barcelones, Madrids.

Som un país on hi vivim. Del futbol hi viuen quatre, la resta ens hem de llevar cada matí i treballar per guanyar-nos les garrofes. Repeteix-la que se m’en acaba d’anar un moment del cap, perdona.

Els motius de la crisi económica a nivell espanyol.

A part d’això que hem dit de que hi ha certs clubs, certes persones que sabem que adueden molt al país, també hem tingut polítics que ens han robat molt, tant aquí com allà.

Quan parlo d’aquí parlo de Catalunya, quan parlo d’allà parlo d’Espanya.

Tant aquí com allà. Aquí s’ha lluitat per nosaltres, però també tinc molt clar que s’han aprofitat de la situació com han volgut.

I una cosa que per exemple encara li dona més pés a això es que aquí a Catalunya, si tu parles amb els teus avis, amb els pares que ja son d’una edad que creuen els 60 anys, eren gent de sentiment Pujolista. No eren convergència, eren Pujolistes.

Enterar-nos de tot el que ha passat, no ha passat, i ha deixat de passar, jo se que a dia d’avui al meva avia, si estigues viva i es dones conte de el que ha fet aquest home amb Catalunya, se sentiria molt defraudada.

Ja estem parlant que hi han polítics que no ens han ajudat, tant aquí com allà. Allà ja sabem tots els casos que estan passant, i no només polítics, la monarquía no s’en està anat de res tampoc.

Un gran problema es els bancs. Els bancs, que han fet?Han jugat amb el diner. Amb diner que no existia, amb diner fictici. Crédits, anar fent crédits quan la gent no tenia estabilitat amb feines, anaven donant crédits.

Jo m’en recordo perfectament, i es un exemple que he anat recordant aquests dies amb la mare, tu anaves al banc i li deies donam 20,000€ per el cotxe.

I li deies, pos no, m’en dones 25 perque li posaré les llantes, l’equip de música i li tintaré els vidres. I això igual que amb el pis, dónam un crédit per el pis, demano més perque faré obres, i tothom concedia, i ningú gairebé deia res.

Que ens hem trobat? Que els bancs s’han trobat sense líquid. I a sobre de tot això, els hem hagut de rescatar nosaltres.

Cosa que una empresa creada per una persona, quan entra en quiebra, no hi ha ningú que la rescati, al contrari: el banc et fusila.

Aquí a casa hem viscut una cosa, el meu pare tenia una empresa de textil. Era de Mataró, Mataró sempre s’ha regit una mica per el tema del textil.

Va tenir una empresa de textil de fabricació de roba de nens. Als anys 90 que va passar amb l’entrada dels xinesos? Que ells competien a un altre nivell.

Que vol dir? Si tu fabricaves una samarreta senzilla a tres cèntims o a tres pesetes, ells te la feien a menys d’una pesseta.

Això era inviable competir amb ells. Creus que el govern va fer algo per que això no passes i cultivar a la gent d’aquí? No.

Que vam fer nosaltres? Anar-ho avalant tot. No ens queden diners? Posem la casa com aval al banc. Els cotxes, els pisos, els parkings. Un diumenge teniem de tot, un dilluns no teniem ni on dormir.

Perque el banc va decidir que tu estaves en quiebra, el jutge va dir okay, i se t’ho queden tot.

Ara es Banco Popular, Bankia, tots estan caient i els anem a rescatar nosaltres, això es una vergonya de país. Perdona que t’ho digui. Això es una vergonya per acceptar que el meu cas, n’hi han 300,000, t’explico el meu perque l’he viscut en la meva pell, vull dir que l’he sentit, han hagut moments durs en aquesta casa.

Estas d’acord amb que un banc quiebri i l’haguem d’ajudar? No. Perquè? Perquè com jo hi han mil persones que han montat empreses i no xuten.

I quants nanos joves son emprenedors, i tenen unes idees bàrbares, amb unes coses que penses, aquí només que hi hagi una persona amb quatre cèntims que l’enganxe i el catapulti, serà brutal. El nostre país ni ho fa això.

Actualment, ara va sortir un nano de disset anys de Vilanova i la Geltrú que la NASA, la NASA, l’acaba de reclutar, se l’ha endud allà amb tots els gastos pagats. Perquè? Perque ha trobat la manera de com controlar una andròmina a Mart desde la terra.

A Catalunya, gent així n’hi ha per el que vuigues. I en nàutica et podria explicar mil històries de gent nascuda aquí que han triunfat fora perquè aquí al país mai els hi ha donat ni el més mínim ajut.

La gran crisis no l’hem provocat nosaltres. L’han provocat el poder, el no tenir clar com s’està portant un govern. Mientras haya dinero, manga ancha que diuen. Pero després pasa el que passa.

I aquí al final els unics perjudicats son la gent gran, que ja perillen les seves pensions. Tu i jo, per exemple, ja podem estar patint en fer-nos plans de pensions i estalvis, perque a saver si tindrem una jubilació. Tal i com van les coses a día d’avui.

Aquestes coses les hem de tenir molt presents que el gran culpable no vam ser nosaltres. Van ser els bancs i els polítics, amb com ho van gestionar tot. M’he quedat a gust, eh.

Has mencionat que no hi ha un suport economic per a que la gent jove porti endavant les seves idees. Quines creus que son les raons per que l’atur entre els joves sigui tan alt?

Això es una mica com un peix que es mossega la cua. Jo també he estat en aquest moment. Tu, per exemple, acabes la carrera, son quatre anys, ara mateix son els 3 anys de grau, 4 anys de grau, més un de máster.

Tu acabes els 4 anys de grau. Com a marino, no ets res. T’has d’embarcar un any com a alumne sense cobrar, sense trobar barco. Et pots arribar a trobar companys que han estat dos anys intentant entrar amb contacte amb navieres, i no hi ha hagut manera.

No hem estat un país que ens hem donat conte de l’importància de l’anglés, la gent que triunfa es la que te anglés. No es que triunfin, la gent que pot començar a fer coses som els que tenim l’anglés, els que no, es queden molt limitats.

A part de l’anglés, també tenim un altre inconvenient. Aquesta desesperació de no trobar algo, que realment he estudiat per això, m’he esforçat per això, he passat per el tubo, perque com en tot passem per el tubo; et dones conte que, ostres, després de tot, ni la meva universitat es capaç d’ajudarme.

Que no hi han recursos. Només dient, Oh, es que España ha perdido toda la flota española. Eren més de 500 barcos registrats amb bandera espanyola, i actualment no arriben a 40.

Que fan, parlo sobre tot del meu sector, que fan els pobres nanos que no tenen l’angles? Amb les mans creuades, esperar que o balearia t’accepti, amb unes condicions molt pessimes. I et passes tot un any sense cobrar i després entres com a tercer oficial, et matxaquen per tot arreu, amb unes condicions de treball duríssimes. Això ha de canviar.

I igual que jo, sé que els arquitectes es troben igual, molts ingeniers es troben igual, metges també sé que es troben amb les mateixes situacions. Al final, aquestes professions que son vocacionals, l’estat ho ha de comprendre això, i donar-li el màxim ajut possible.

I aquí ja m’estiro més, però no pot ser que siguin projectes personals de certes persones els que realment treuran a la gent endavant i farà que la gent tiri endavant.

Per exemple, en la facultat no tenim barco. Però el nou degà s’està buscant la manera de com tenir un barco, com els americans. Per exemple, els de la universitat de California tenen una embarcació que no es res de l’altre mon. Fa 150 metros, si no recordo malament. Als alumnes, quan han acabat, els embarquen durant un any allà. Surten que ja son amb titulació i es poden guanyar la vida.

Tu imaginat, comences als 18 anys la carrera, t’en tires 4, t’en vas als 22, t’en pots passar 2 o 3 sense trobar feina. 25 anys. Aquesta desídia, al final hi ha gent que també s’acomoda i diu, mira, jo viuré de l’estat com pugui. D’altres no, lluitem perque no ens passi, però passa això.

I perquè es tan alt l’atur en quant el jovent? Jo segueixo pensant que es per falta d’ajuts. I perque hi han vegades que un ha de dir, jo he de passar com a becari, com a practiques, o com a etcétera, pero amb un mínim.

No pot ser que jo estigui embarcat 19 hores sense cobrar un duro, sense poder menjar, en condicions… que no estem al segle XIX, m’entens?

Al segle XXI tot això tindria d’haver millorat, i sembla que costi que millori. I el jovent sembla que ara hem de passar per el tubo aquest per que ens donin el reconeixement de que podrem ser uns bons professionals després.

Jo penso que no, que no va així. Que el jovent té molt més a dir i que amb poc ajut es farien molts canvis. Jo vaig estar en 22@, vam montar una petita escola de vida de vela i tot això.

I realment molt ajut de 22@ i de l’ajuntament de Barcelona, pero al final t’ho fas tot tu. T’has de buscar la vida tu, i t’has de buscar els fondos tu, i t’has de buscar-ho tot tu. A lo millor no has fet mai un project plan i l’has de fer tu per primera vegada buscant per internet com se fa perque ni aquesta gent son capaços d’ajudarte.

Aquí està el gran problema. Suposo que hi ha gent que el fa frenar. Tinc amics que estan molt desanimats i, mira, amb una pensioneta, el nosequé, el paro, el nosequantos, van tirant. Pero claro, això cada un el que vol per la seva vida.

A part de l’edad, que es la part obvia, quines diferències veus entre la teva generació i la dels teus pares?

Que nosaltres ho hem tingut tot. Tot que vull dir? Tu has volgut un telèfon, has tingut un telèfon. En aquella época no existia, pero existien altres coses. I no es donaven a canvi de que tu no t’ho guanyesis.

Per exemple, avui en dia els pares, amb els nens, no son capaços de dir que no. Costa, no dic que tothom, però els hi costa dir que no. O marcar, fins aquí pots arribar, cariño, i fins aquí no.

I això sembla que avui s’està perdent, que hem de portar el nen com en una bombolla, entre cotons. Clar, tot això el que està provocant es que a la mínima frustració que tingui aquest nen, serà difícil recuperarlo.

Perquè si a tú de petit t’han ensenyat, això no toca ara, s’ha de fer després, amb el temps vas aprenent que tot te el seu moment, que tot te el seu esforç, i que tot es per algo.

Quantes vegades tu, de petit, has volgut marxar i t’han dit, “no, no pots marxar perque et toca fer això i això”. “Però mamà, ja ho faré, que no…” Això es l’educació. La responsabilitat, van donant uns valors.

Avui en dia… costa trobar això. Ma mare treballa amb nens. Vaig estar una temporada amb ella, fent un canvi a la consulta, i vaig quedar-me una mica atònit de lo que vaig veure.

Un nen es pot treure les sabates i pujar-se damunt de la taula. I tu dir-li, “pares, perquè no li dieu res?” “es que avui es el dia que no li podem dir res”. Com que avui es el dia que no li podeu dir res? “No, hi ha un dia a la setmana que no li diem res” o et contestin, “no, això no es res doctora, a lo millor ja li hauria esgarrapat la pared”. Penses bueno, bueno, bueno, en quin món estem vivint?

Això es sorprendria. Perque jo aquí a casa ho he anat sentint sempre, però quan veus que es cada día i uns quants pacients, dius, “ojo, com acaberm aquí?”.

Jo penso que es molt important el que sapiguem frenar-los. Avui llegia que un nen de deu anys ha parat el telèfon 3 dies i li han entrat 14,000 whatsapps. Una cosa d’aquestes, un post que he vist.

Si et pares a fer la reflexió, creus que necessita un nen de deu anys primer un telèfon, i que li han d’explicar, amb lo maco que era baixar al carrer i parlar. Ara baixes al carrer i veus als nens: dos jugant a pilota i els altres vuit amb el telèfon. Les places de gràcia son cada dia el mateix ara, vuit jugant amb telèfon, dos jugant amb pilota, quan abans era tothom amb la pilota.

O veus la parelleta que s’en van a sopar, i cadascú amb el telèfon. Tot això ens està fent canviar molts valors i canviar la nostra manera de ser. I de no donar-nos conte que estem perdent el respecte a les persones, el sapiguer moure’t per el mon i sapiguer entablar una conversa.

Perquè ara a molts nens els hi passa que et venen i no saben com començar una conversa amb tu, o no saben com entablir una relació per poder inclús hasta preguntarte. Per exemple, jo os deia que navego amb una asociació que hem recuperat uns barcos de 114 anys, que el que volem es recuperar la vela tradicional catalana.

Aquest barco, el normal, quan puja la gent a bordo, nens, que passin per la roda, per governar el barco. I hi han nens que han de ser els pares que t’ho han de venir a preguntar. Però no per timidesa, sino perque ja no saben com fer-ho.

Però després vas cap al moll i ràpidament, papà deixa’m el movil. Doncs aquí esta l’error. Tu no ets tímid, el que passa es que això t’està tancant en banda.

Per una banda va molt bé tota la tecnología, perquè nens de menys d’un any et fan servir un iPad, això els hi obre molt la ment, per una part està molt bé.

Es el que diem nosaltres, la diferència amb la meva generació com a pares i la dels meus pares, es que la dels meus pares savien marcar moltmés que la d’ara. Aquesta es la gran diferencia, posar limits. Els punts sobre les ‘i’s, que diem aquí.