EN | CAT | ES

Entrevistat el 24 de juliol de 2017 a la sèrie de documental Catalunya Barcelona.

Sóc Enric Cobo. Sóc cap dels arxius del departament de cultura de la Generalitat de Catalunya.

Pregunta

Vaig néixer a Barcelona. De fet la meva familia venia de Lleida a finals dels anys 60, i vaig amb el procés de migració interna de Catalunya, doncs vaig arribar a Barcelona

de fet jo vaig néixer el primer any que la meva familia es traslladava a Barcelona, i ens vam després del naixement, ens vam instal·lar a Cerdanyola del Vallès

Pregunta

Bueno, Primo de Rivera és un dels personatges que diguem va actuar de forma més contundent contra el que era un moviment social i nacional

que durant finals del segle XIX començava a expressar la voluntat de Catalunya com un pais, una nació que volia tindre una identitat pròpia

Primo de Rivera va ser un dels artifex d’aturar tot aquest procès de búsqueda, de recerca del que era la identitat catalana.

Pregunta

La segona república és, diria jo, un dels moments polítics més importants de la història de Catalunya. La segona república suposa el final

d’uns moviments socials, polítics d’identitat que conjuntament amb tota la societat espanyola, demanaven una democràcia més viva, un sistema polític molt més igualitari

i on les esquerres, els moviments d’esquerres reivindicaven una presència més important de les polítiques socials i també de les identitats dels diferents nacions o diferents parts d’un estat espanyol

que fins aleshores havia esdevingut un estat molt tancat i que repetidament feia, diguem, accions en contra d’una evolució d’obertura, de les polítiques més socials i de respecte a la diversitat de diferents components

que els estaments conservadors deien, l’estat espanyol.

Pregunta

La guerra civil va ser un dels atzucats, dels cops més durs per tota la societat catalana, per tota, siguin de dretes, siguin d’esquerres. De fet la meva familia

ve d’una zona que va viure tot el que va ser la retirada de les tropes republicanes, tot l’avanç de les tropes del règim franquista amb totes les repressàlies que això va comportar

El meu avi m’explicava, la meva familia és d’un poble que es diu Figols de Tremp, perquè ens fem una mica la idea, Figols de Tremp és un poble que al seu màxim esplendor tenia uns 100 habitants

no més. A finals dels anys 60, amb la despoblació va arribar a tenir 20 habitants. Però en els moments en els què es va produïr la guerra civil, era un poble molt proper a les muntanyes del Pirineu

i una zona de pas de les tropes d’Aragó a Catalunya. Aleshores bueno, tot el que seria la societat estava implicadissima amb aquest moviment. La meva àvia va ser mestra de la república

va estar fent de mestra a la república durant un temps a Lleida, on va treure l’anormal i la llicenciatura i després la van traslladar, ja més endevant, a un poble del Pirineu

Aleshores el que suposa en aquell moment al final de la guerra, el pas de les tropes, va provocar que dintre d’un poble que tenia en aquells moments probablement 60-70 habitants

i haguessin divisions internes. El pas de les tropes provocava que families tinguessin que anar a la muntanya i tinguessin que amagar-se en funció de quines tropes venien, perquè la retirada va ser violenta

el pas de totes les tropes franquistes també va ser un pas molt dur on hi havia acusacions, on hi havia expedients que ara tot just s’han sortit a la llum. Expedients sumarissims en alguns casos

de denuncia infundada contra personatges, aquí coneixem els expedients sumarissims més importants de grans ideòlegs politics però hem de contar que cada població de Catalunya hi havien acusacions

interessades contra personatges que havien tingut una significació durant el periode de la República. Per tant, la guerra civil suposa un trencament molt dur, morts

Situacions, en alguns casos, irreconciliables i des del punt de vista personal, la familia, els meus avis, viuen en un poble de muntanya, amb unes propietats que han d’amagar-se durant un temps perquè les nades i vingudes de tropes

i podien tindre repressalies importants i a partir de l’any 40, un cop acaba la guerra intenten recuperar la vida. Una vida que triga molts anys en tornar-se a obrir perquè hi ha moltes moltes càrregues, no només sentimentals sinó càrregues ideològiques respecte el que havia passat

De fet, la meva mare mateix encara pensa en aquells moments com si es poguessin tornar a reproduïr, perquè van ser 30-40 anys de veritable acusament que eren els idels polítics que havien perseguit a la guerra civil

com era la república (?) una vida molt més oberta, molt més social i amb una facilitat d’expressió i de llibertats que la guerra civil va tancar de forma taxativa

Per tant, la meva familia es veu obligada en alguns casos a refugiar-se en l’entorn de les muntanyes més properes fins el pas de les tropes, recupera la seva activitat durant els anys següents

es dedica a l’agricultura. eren un poble de muntanya. Ramaderia, agricultura. Fins que a finals dels anys 60, la crisi econòmica i la crisi agrària que es produeix a Catalunya i arreu de l’estat espanyol

provoquen que, com la meva àvia era mestra, es traslladin a Barcelona. I en aquest sentit Barcelona esdevé el punt d’acollida de la migració interna de Catalunya i també de l’externa que venia d’altres zones com podia ser

Andalusia, Extremadura, Asturies etc. I evidentment, quan la familia arriba a Barcelona, es veu en una ciutat molt diferent del que era un poble del Pirineu. S’estableixen. La meva àvia és mestra, la meva mare és mestra

el meu tiet és mestra, la meva germana és mestra, tots són professors. I situen el seu modus de vida al voltant del que era l’ensenyament.

que als anys 60 primers dels 70, encara està molt imbuit pel que és la literatura de la pròpia dictadura, és a dir, s’ensenya en castellà, No hi ha un respecte evidentment pel que són les pròpies tradicions

i la llengua, però que, a partir dels anys 80 comença a canviar i comença a incorporar-se un ensenyament en català, una recuperació dels elements propis de Catalunya i que ens fa arribar fins ara amb una escola

que si més no és catalana, que promou l’apreci i l’estudi de la llengua i de les nostres costums.

Pregunta

Els principis de Barcelona, i això ens enderrerim una mica en el temps. Barcelona era un dels poblats que tenia com altres llocs de Catalunya, tenien petits poblats de lo que eren els

que denominem nosaltres poblats ibers. Hi havien els laietans que eren les tribus que tenien doncs diferents ubicacions a Barcelona, hi ha algunes discrepancies però apuntariem que hi havia un grup

d’aquests Laietans, es va apropar a través d’un nucli que li deiem Barcino. A partir del segle I, un cop s’estabilitza tota la situació de Roma, l’Imperi Romà hem de recordar que havia fet, havia atravessat les terres catalanes

per apropar-se o per dirigir-se cap a les batalles amb els Cartaginesos, per tant, coneixien tot l’arc mediterrani de forma molt clara. Al segle I, un cop estabilitzada tota la situació política

el que fan els romans comencen a estabilitzar tot allò que fins ara eren petites colònies. Els romans havien creat tot el que era una via augusta que conectava tot l’arc mediterrani fins arribar al nord d’Àfrica.

És al segle I, aproximadament, quan, els romans decideixen que aquestes colònies esdevinguin no ben bé ciutats com les coneixem ara però sí establiments molt més consolidats

i aquest és el cas de Barcelona. Barcelona, de fet, es consolida a través d’una colònia que li deien Colònia Julia Augusta Faventia, que finalment acaba sent reconeguda amb el nom de Barcino

per tant era una colònia amb nom de Julia Augusta i que havia sigut elaborada a partir d’aquestes campanyes que havien fet amb els cartaginesos per tal d’evitar, o amb aquest cas, evitar la conquesta per part dels cartaginesos

amb el cas de les tropes romanes, de voler assegurar aquest territori. Per tant, el segle I, un cop aquestes zones, aquests poblats o petites colònies que s’estan consolidant, els romans veuen que és necessari una protecció

una protecció que situen al voltant d’una muralla, una muralla que a Barcelona la van constituïr més o menys amb el nucli que tenim ara al centre del barri, Catedral, Rambla

tenia més o menys mil metres, mil metres de perimetre amb uns gruixos que em sembla que eren metre i mig dos metres de gruix i això perdura en el temps mentre el seria l’Imperi Romà té molta força (?)

Què passa? En el final de l’Imperi Romà i l’arribada dels Visigots i de totes les altres influències, la muralla esdevé petita. Esdevé més que una muralla, esdevé un cumul (?) de colapse de que era el circuit o la circulació de persones. També esdevé un punt conflictiu per elements pròpis de la higiene

i de la sanitat feien que la muralla no permetès l’obertura de la ciutat i és a partir del segle V-VI que comencen a enderrocar parts de les muralles. De fet molts edificis aprofiten aquesta muralla per construïr noves vivendes

Per tant la muralla s’enderroca (?) per la pròpia pressió de la societat. Necessiten cada vegada més espais. Ja no és tan important tindre una muralla de protecció perquè ja no és un punt de conflicte

i decideixen enderrocar progressivament les muralles no amb un gran pla, però sí per tal d’urbanitzar tot el que seria l’entremat del centre de la Barcino Romana

Això perdurarà fins el segle XII, fins el segle XII o XIII quan es promou un altre nivell de muralles molt més ampli, molt més gran que forma part d’aquestes muralles medievals modernes

L’objectiu és diferent. Ja no és una ciutat romana que s’ha de protegir. És una gran ciutat que s’ha de protegir amb molt més gran escala de possibles atacs, de possibles invasions des del punt de vista del que és l’edat moderna i gairebé diria jo fins i tot fins la primera part de la contemporànea

va ser(?) una muralla de protecció molt més gran. La muralla romana finalitza perquè la pròpia pressió social fa que al muralla esdevingui innecessària. Per tant s’aprofita una part i altres parts són engollides

per la pròpia dinamica de creixement del que seria la Barcino romana.

Pregunta

Bé, l’Exposició de 1888 sigui dit d’antugui(?) és una fita històrica per Barcelona.És una cita que realment promou el coneixement de Barcelona a nivell mundial

Hem de pensar que les exposicions universals diria que comencen a partir dels anys 1850. La primera va ser a Londres. En van fer a Paris, a Amberes, jo diria que a Filadèlfia també i després Barcelona al 1888

dibuixa una exposició universal que intenta ensenyar al món els grans esdeveniments, els grans descobriments científics que s’havien produït. El principal, i és molt reconegut, és la incorporació de l’electricitat en la societat urbana

fonalmentalment, però en la vida econòmica també. D’aquí l’il·luminació de les fonts de Montjuïc per exemple que va ser un dels elements claus i per tant va ser una exposició que va portar a Barcelona al voltant de 400,000 persones

amb un any que ni els mitjans de transport ni els sistemes de comunicació eren en cap cas importants. Eren molt complicats i probablement dificultaven aquest trasllat

Dit això, l’exposició apareix en un moment en el qual s’havia finalitzat un periode de conflictes socials importants. Recordem el trienni dels anys 60 en el qual hi havia hagut una veritable revolució liberal

que posava en tensió al sistema monàrquic, el sistema més liberal que no estava d’acord amb algunes de les polítiques més conservadores. Passats uns 10 anys, després d’aquesta confrontació (?)

important, el que es produeix és una exposició com un punt de trobada del que era la monarquia constitucional conservadora per descomptat i volia buscar aliances en el sector català

més conservador. Va trobar la burgesia catalana amb un esperit de buscar(?) en aquesta exposició universal un punt de trobada per tal de poder fomentar la visió internacional de Barcelona

i evidentment de retruc, la monarquia constitucional el que va fer és es va aprofitar a la vintensessa(?) per mostrar que també treballava a favor de Catalunya, no? Aquest va ser una mica la base de la gran, o del gran debat de què s’estava projectant

per un costat es projectaven projectes de gran recorregut científic. Es reunia a personalitats de tot el món, es projectava Barcelona i es feia un pacte a canvi amb una monarquia constitucional que anys enrere havia estat bastant dura i en molts cassos, bastant represaliadora

del que havia sigut la Catalunya més lliberal, amb més demandes socials i politiques. La controversia ve una mica per això. És a dir, per un costat sortim d’una època amb forces tensions amb l’Estat i la monarquia

i en l’exposició s’intenta arribar a un acord per tal d’apropar postures. Hi ha un sector de la població que no reconeix aquesta aliança i per tant l’atensiona perquè no la creu seva

sí que és veritat que amb el temps, 100 anys després, es veu com una primera gran exposició universal a Barcelona que genera coneixement, genera impacte internacional i genera doncs la oportunitat de posar en aquest cas un dels invents més importants del món, com és l’electricitat

en la linea de que Barcelona també estava preparada per aplicar-ho.

Pregunta

El Palau de la Generalitat és una de les institucions, no cal dir-ho, més importants i més claus de Catalunya. És la seu del govern actual de Catalunya i per tant doncs una de les institucions que té una història més consolidada

Hem de pensar que el Palau de la Generalitat de Catalunya és dels pocs edificis medievals que encara són seu d’un govern a Europa. Per tant, és un edifici que té, no només història, té tradició, té unes insitucions arradera i uns ? que l’han fet molt singular

El palau de la Generalitat és un edifici del que diriem representatiu de l’arquitectura reinaxentista catalana, és un edifici que està a la plaça Sant Jaume, entra veritablement a la part més antiga de Barcelona

i és un espai en el qual s’han succeït presidents des del que seria el primer president de 1359 que surt de les Corts de Cervera. A les corts de Cervera, en un document que tenim per cert en un arxiu del departament de cultura i per tant és un document molt interessant

es resumeix les primeres corts. Les corts que defineixen el primer president i per tant li atorguen amb aquesta presidència, la necessitat de disposar d’un espai, d’un palau en el qual s’instauri el govern

aquest palau, és el Palau de la Generalitat. El palau de la Generalitat s’adquireix per part de la Generalitat diria que a l’any 1400. De fet, la compra d’aquest espai, es compra a un comerciant de Barcelona

conegut i la compra la fan els tres braços de lo que era les Corts: el braç militar, que està compost per nobles; el braç eclesiàstic, per membres de l’església i el braç diguem del poble, que no era ben bé així, era el braç del poble però del sector privilegiat del poble

Aquests representants dels tres braços són els que van a comprar l’edifici com a futura seu de la Generalitat de Catalunya. Aleshores això passa al 1400 doncs, des d’aquell moment fins ara

ha sigut el lloc on s’han instal·lat tots els presidents de la Generalitat, des d’on els presidents han elaborat les seves polítiques. És un palau que és reconegut, tan des del punt de vista de l’arquitectura

com el que seria el simbolisme de Catalunya com a nació, com un espai amb identitat pròpia amb la seva llengua i referent dels esdeveniments més importants

Per exemple, tant la proclamació per Francesc Macià de la república el 14 d’abril del 31 proclama la republica en el Palau de la Generalitat, i amb un diguem, amb una linea diferent

totes les celebracions, de fet que el Barça o els equips de futbol o les entitats han portat a terme a vegades des del seu balcó. Això és una identitat. És un palau que dóna referències a nivell polític

a nivell social, però també a nivell esportiu ha sigut un referent de mostrar allò que també és important per tots els catalans. Per tant és un espai del govern, és un espai de la presidència del govern i que és la institució principal que

promou i vetlla per tota la nació catalana.

Pregunta

Sí. De fet és una de les històries que són una mica desconegudes a Barcelona, perquè de fet la franja litoral de Barcelona era molt diferent en els principis del segle X per exemple. Era un front litoral que

abraçava el que actualment coneixem com a Palau del Mar, l’Estació de França. Hi havia un petit illot a la zona que actualment coneixem com a Barceloneta unit per una petita fina trama de terra

no era ben bé una illa, sinó que era un espai de terra que tenia una conexió molt petita de terra. A partir del segle XV es desenvolupa el que era el primer gran projecte de port maritim a Barcelona

S’encarrega inclus a un enginyer genovès molt important Anastasi d’Alexandria (?) i que projecta el que seria el port d’una gran ciutat i que havia de ser un dels punts de referència per les comunicacions a la mediterranea

especialment pensades pel que eren transport de mercaderies, no només de persones. De fet el port de Barcelona neix d’alguna manera en aquest sentit de ser un punt de transport de mercaderies a nivell de la mediterranea

amb aquests anys del segle XV. Aleshores unes de les qüestions que es proposen es començar a construïr dics per poder fer que el que era tota la profunditat de l’aigua permetès que els vaixells entressin sense cap dificultat

això succeeix al voltant del segle XV. Això va evolucionant, aquests dics van provocant que la linea de costa vagi avançant al mar, és a dir que es vagi menjant un tram de mar fins al punt que arriba amb tota la proposta de construcció de la Ciutadella

com una gran fortalesa, un gran espai en aquest sentit. El rey, Felip V en aquell cas el que fa es traslladar tots aquells pescadors, el conegut barri de la Rivera, el trasllada al que seria actualment l’espai conegut com la Barceloneta

el fa urbanitzable i els hi dóna a uns traballadors que ja tenien molta vinculació amb el que seria el món del mar i per tant aquests es podien posar en una linea frontal del mar i especialitzar-se en aquest tipus de construcció o de negoci en aquest cas

una de les qüestions curioses d’aquest afer és que la Barceloneta esdevé a partir d’aquests temps un barri de proximitat al mar. Ja ningú recorda que la linea de costa estava uns quants centenars de metres enrere

i lo que és actualment l’estació de França, la Ciutadella, el Pla de Palau són llocs actualment distants al que és el front maritim de la Barceloneta. Per tant s’estableix un espai que es guanya al mar

s’estableix un nou barri, un barri singular per la seva orientació econòmica que era molt vinculat amb el que era el mar, la pesca però també les relacions que comporta el mar i a la Ciutadella s’estableix una altra

perfil de barri molt vinculat al que era una construcció defensiva amb grans connotacions i que tindrà després amb tots els processos bèlics de 1714 un paper capdal

no cal dir-ho. El que es constitueix en aquell moment és ja una gran fortificació per tal de ser un punt d’avançada en el que després eren les guerres de Successió

Pregunta

El Palau Reial és un edifici noucentista que es construeix al segle XVII i de fet és un espai molt singular a Barcelona. És un espai que ocupa 30,000 m2. L’edifici és noucentista

però una de les grans virtuts del Palau de Pedralbes és els seus grans jardins. Hem de pensar que és un edifici, i tot el que és el disseny dels jardins, està creat per l’arquitecte Joan Martorell però també per Antoni Gaudí

i per tant doncs genera tota una confluència d’estils que es basen en el noucentista i projecten el que és un palau de finals del segle XVII, un palau que vol tenir uns jardins semblants al que havia sigut els jardins de la França de Lluis XVI

i altres reis francesos on els palaus tenien al voltant grans espais ajardinats per poder gaudir de passejades etc. El cas de Pedralbes no és diferent. Pedralbes finalment l’adquireix el compte Güell, el mateix compte Güell que després també adquirirà el Palau Moja, i altres edificis rellevants a Barcelona

i ho fa amb la voluntat de ser un espai de vida però també un espai d’esbarjo dels seus jardins. Hem de pensar que actualment a Barcelona en els jardins de Pedralbes es fan molts actes, molts concerts

per tant és un espai molt amable per fer actes. És un palau que com he dit abans té uns 30,000 m2 de jardins que la figura d’Antoni Gaudí és molt important perquè posa la seva emprenta en alguna de les escultures, especialment algunes escultures de forja

que hi ha en els diferents espais del jardí i els quals representen fonamentalment espais i entorns escultòrics vinculats amb el que és la vida mitològica, vida animal, i també molt vinculats amb el que és la vida més vinculada als jardins

i a la seva referència amb la quotidianitat de lo que era en aquell cas la vida benestant barcelonesa de finals del XVII i del XVIII. Per tant és un palau que situa una clase noble, una clase que ja adquireix propietats a Barcelona

ho fa d’una forma bastant amplia i compren palaus al centre però també compren a les afores i els situen com a grans propietats pel seu gaudi i pels seus negocis. És un palau que ha tingut també molta vinculació

amb el que és la monarquia. Era un palau que utilitzaven els monarques espanyols en el segle XX quan venien a Barcelona per hospedar-se.

I per tant també ha sigut un palau que ha tingut, que ha rebut a nobles, a l’aristocràcia i als grans burgesos de la societat catalana i espanyola del segle XIX i sobretot del segle XX

Pregunta

El Palau Robert és un palau que està al capdemunt del passeig de Gràcia, tot just tocant amb diagonal. És un palau que d’alguna manera representa el valor del propietari que era en Robert, el senyor Robert, per tant

un palau fet amb tota la voluntat de manifestar el que com a gran propietari, com a gran negociant s’havia adquirit en el context de la seva producció econòmica

Hem de pensar que per exemple algunes de les palmeres que estan dintre del jardí del Palau Robert són de la pròpia exposició universal, és a dir, volen fer un palau que mirin molt cap el que és el món americà

és a dir, aquest comerç que s’estava incentivant a tota l’America del Carib i per tant intenta reproduïr un gran casalot amb moltes orientacions a les que serien les propietats del Carib

portant inclus palmeres i altre decoració que és molt pròpia del món caribeny i d’aquest context. Per tant és una manera de representar simbòlicament els grans propietaris de grans empreses, de grans negocis

a Amèrica, de que ells estaven fent negoci a Amèrica. Portaven aquells elements que els hi podien donar una certa personalitat i els instal·laven al centre de Barcelona.

Pregunta

El Palau de la Virreina és una de les construccións més singulars de la Rambla, és una construcció que és diguem d’un estil rococó, una mica recarregat

i una de les característiques principals és que es denomina palau de la Virreina perquè va ser un palau que va fer construïr el que era el Virrei de Perú en el que era la part colonial que l’Estat Espanyol que l’Imperi espanyol tenia a l’època

i era un personatge molt conegut que es diu Virrei Amat. Aleshores, d’alguna manera, aquest personatge ve a reproduïr a Barcelona, o a voler fixar un gran palau al centre

que el dignifiquès com a gran virrei que havia estat a Perú. Malhauradament ell no va poder fer-hi moltes estades perquè va morir i va ser la seva dona la que va hospedar-se en aquest palau durant molt temps

i per això és conegut amb el nom de Palau de la Virreina, i no del Virrei. El Virrei l’havia fet contruïr però qui va perdurar en el temps va ser la seva dona, la vidua que va ser la virreina i que va estar durant uns anys vivint en el palau

És un centre que actualment és propietat de l’ajuntament de Barcelona i s’utilitza per diverses activitats de difusió de fotografia i és seu de l’institut de cultura de Barcelona.

Pregunta

El Palau Moja és un palau que està situat ben bé a tocar de la Rambla de les Flors a Barcelona i és un palau que va ser construïr l’any 1784. De fet va començar a construïr-se l’any 1777, més o menys i

van estar gairebé 10 anys per la seva construcció. És un palau que l’encarreguen construïr el marquès de moja, per això es diu Palau Moja,que era una familia que venia del Maresme i

amb aquests finals del segle XVI doncs es volen instal·lar al centre de Barcelona i aprofiten un espai que comenava a ser una zona de creixement. Hem de pensar que en aquesta època, la rambla comença a urbanizar-se, comença a ser una rambla que ja no és una riera, és un espai en el cual

s’obren portes de la muralla, la gent pot tindre comunicació, es construeix tota una estructura comunicativa amb diferents carrers alieneats i per tant aquesta familia noble del Maresme doncs s’instal·la

al que és el Palau Moja. Fa unes obres i 100 anys després, aproximadament, aquesta familia, el descendent últim mor sense descendencia. Aleshores es cap al 1870

quan el marqués, la familia Güell, que era una familia nobiliaria, emparenta la seva filla amb el marquès de Comillas que era un nou ric, una persona nascuda a Cantàbria que tenia un gran poder econòmic i que tenia grans contactes amb el que era l’Espanya més aristocràtica

i per tant va permetre amb aquesta aliança que un nou ric, una persona que tenia importants carrecs i que creava la companyia transmediterranea amb la seva versió del segle XIX

s’emparenta amb una de els filles dels Güells (revisar) i per tant estableixen la seva seu en aquest palau. Un palau que com es pot veure és un palau que té una sèrie de decoracions molt molt properes al que és

tots els viatges que amb aquesta companyia que tenia el marquès de Comillas estaven fent per tot el món. Hem de pensar que els antecedents del que és la transmediterranea

volien dir una flota de naus que anaven des d’Àfrica a Amèrica, Espanya a Amèrica i comerç entre molta altra activitat. Tant és així que moltes de les pintures que acaben sent les més presents al Palau Moja tenen

a veure amb Amèrica, amb aquest contacte amb un nou món, amb aquestes relacions comercials. També les pintures són de Francesc Pla, per això li diuen el vigatà, era un home que venia del centre de Catalunya

i són les pintures principals del que és el saló principal, que és el saló vigatà, però també després hi ha aportacions de diferents escultors, de diferents pintors que incorporen en aquest estil, en aquest palau, tot el seu coneixement

El Palau es divideix en una zona d’entrada que permet l’entrada dels carruatges, permet una pujada per una escala noble de marbre fins la primera planta on hi ha els grans salons que eren utilitzats fonamentalment

per les relacions socials. El saló vigatà és un saló que es fan les grans recepcions oficials, es fan actes de negocis, es fan banquets, es fan balls i es convidada tota la burgesia catalana però també tota l’aristocracia espanyola

de tal manera que es pogues projectar els negocis. El Palau Moja té en aquesta primera planta altres espais com el saló rosa, el saló blau, el saló verd, espais de complement per l’activitat del palau. Hem de pensar que

el marquès de Comilles era una persona que viatjava a l’estranjer, el seu negoci era fonamentalment tot ho relacionat amb el transport maritim i amb un d’aquests viatges s’emporta o es fa acompanyar pel seu sacerdot de confiança

que era Mossen Cinto Verdaguer. En Mossen Cinto Verdaguer és un dels poetes més transcendentals de la història de Catalunya i de la literatura catalana i aprofita en un d’aquests viatges

que eran viatges de gran recorregut perquè hem de pensar que podien estar embarcats 4, 5 o 6 mesos. Aprofita aquests viatges per redactar la seva novela Atlandita. Aquesta novela la fa perquè en els vaixells el temps que tenia per pensar, per reflexionar

li permet redactar, o escriure, una de les obres més cèlebres de la literatura catalana. Quan tornen d’aquests grans viatges, Mossèn Cinto Verdaguer s’instal·la al Palau Moja, fa d’aquest palau la seva

estança i s’instal·la en un espai que li permet visualitzar la rambla i permet donar tots els serveis religiosos al que seria la familia del Marquès de Comilles, entre ells la seva dona

la hereva de la familia Güell i fer-lis tot el que seria la seva confiança com a sacerdot de la familia. La situació esdevé progressivament més complexe perquè el Mossen Cinto té algunes

diguem algunes situacions poc elegants amb el que era el propi marquès que era qui proveia tots els serveis. El Mossen Cinto era una persona de caràcter molt fort, era una persona amb certa

voluntat d’oferir als pobres, de donar almoines. Tant és així que part de la fortuna del marquès, ell la gestionava per tal d’oferir als diferents pobres que estaven per aquesta zona

Finalment, després d’uns quants anys, el Marquès de Comilles per diferents situacions decideix que el personatge de Mossen CInto en aquest palau perd una mica la seva raó de ser

i finalment el marquès decideix, juntament amb el bisbe de Barcelona de ?, proposar-li al Mossen Cinto que anès a un retir espiritual a una altra zona de catalunya. El motiu, i això és una qüestió que s’hauria de contrastar bé, és que

Mossen Cinto era una persona que havia començat a fer tot un recorregut d’exorcismes i per tant això tensionava molt la relació amb els marquesos i amb la resta de la familia i per aquest motiu van decidir, d’alguna manera, presincir dels seus serveis

oferir-li la possibilitat d’anar a un altre lloc per poder fer doncs la seva reflexió espiritual. I per tant doncs aquest va ser el final d’una història que bé, durant uns anys va ser molt interessant perquè permetre que un dels poetes més importants de lo que era la nostra història

doncs poguès absorbir tot el que era la inspiració a través d’uns viatges, coneixer nous móns de la reflexió i en el context d’aquest palau ser una persona de refèrencia per tota la societat que hi havia al voltant

Pregunta

Els ateneus lliberaris són una formula molt interessant de relació social, abans de tot. És un model de relacions socials que van permetre durant molts anys doncs posar en el context de la societat moltes de les seves aspiracions

això, la dinàmica política era impossible que ho permetès, l’activitat política no era l’activitat pròpia de la societat sinó d’una classe social molt determinada, especialment abans dels anys 70-80

per descomptat. Era una manera d’apostar per allò que és la suma de les voluntats socials, i aleshores els ateneus llibertaris recollien aquesta demanda social, la feien seva i la promovien

això evidentment durant una època els hi va generar molts compromisos amb el sistema i amb el règim establert. Però va ser una manera de veure el contrapunt a les propostes polítiques conservadores que durant molts anys es van anar establint. En l’actualitat, de fet el que representaria un ateneu lliberari

hi ha formes actuals que podrien ser molt contemporàneas en aquesta figura. Formules? d’associacionisme popular que neixen de la voluntat del poble, no de la voluntat política

i d’alguna manera això seria un resum de lo que un ateneu lliberari en el seu moment proposava. És una altra forma de proposar l’activitat social, econòmica, productiva a lo que ara algunes plataformes socials o alguns entorns o associacions estan proposant

que la política no es faci des de dalt, sinó que es faci des de baix, des de lo que és la voluntat de la societat.

Pregunta

Al final dels anys 60, quan el règim franquista d’alguna manera veia el seu final, a Catalunya es va produïr un fenòmen molt comú a altres espais, no només de l’Estat espanyol sinó també d’Europa

és la perdua de la capacitat productiva de l’agricultura de lo que era tot el sector vinculat al món de l’agricultura, de la ramaderia. Això va provocar que molts espais rurals que fins aleshores havien pogut subsistir més o menys precariament

veiesin que era impossible continuar la seva activitat productiva. Amb això, conjugat amb el que era el creixement de l’activitat industrial d’alguna manera centrada en Barcelona i la seva àrea metropolitana

això va provocar indiscutiblement una allau i una emancipació de tota aquella mà d’obra que fins aleshores tenia al sector de l’agricultura la seva activitat econòmica a buscar altres formes. Això va ser

en algun cas fruit de grans processos migratoris d’Andalusia o altres parts, perquè ens fixem molt en tot el que és la migració del sud d’Espanya, però també del nord d’Espanya van venir molts processos migratoris

però també de dintre de Catalunya, és a dir. A Catalunya, una part molt important del que és actualment la demarcació de Lleida, també de Tarragona, busca a Barcelona principalment, un espai de migració

per poder sobreviure a una situació que econòmicament era insostenible. La baixada del preu dels productes agraris, la competència amb altres països que generaven una producció extensiva enorme i feien poc competitiva la producció local

i per tant un desplaçament a les grans ciutats. Això vol dir que molts dels municipis queden progressivament amb molts pocs habitants, queda gairebé despoblat. Aleshores la gran ciutat feia que ja no només Barcelona

sinó la seva àrea metropolitana, fos creixent de forma exponencial. Hem de pensar que Barcelona aproximadament té uns 11km de longitud i uns 10km de distancia entre el mar i la muntanya. Per tant aquesta pressió demogràfica de la immigració va provocar que la zona del Vallès Occidental fonamentalment i del Baix Llobregat

s’incrementés substancialment, amb un tipus de migració interna de Catalunya però també externa que buscava en el nou entorn econòmic, la manera de sobreviure

amb el cas personal, la meva familia ve de Lleida, de Tremp, de Fígols de Tremp, deixa l’activitat productiva de l’agricultura i es centra en una altra activitat que havia esdevingut bàsica per la meva àvia

que era la docència. Ella era mestra, una professió que en aquells moments en el Pirineu quedava absolutament representada de forma minoritària

perquè el que era la mestre d’un municipi amb 80-100 persones, amb un municipi de 20 no tenia sentit. Per tant va haver d’agafar a tota la familia i traslladar-la a Barcelona

perquè l’activitat principal ja no va ser la del meu avi, la del pater familias, no sé si és l’expressió correcta, sinó l’activitat secundària que era la de la meva mare, que era mestre i per tant doncs amb això podia assegurar-se un sou i una feina estable

a Barcelona. La meva familia es trasllada primer a Barcelona, i després es localitza al que és actualment Cerdanyola del Vallès i allà desenvolupa la seva activitat com a mestre d’una escola pública i a partir d’aquí la familia es va fent gran. Els fills acaben sent

dos mestres, els néts també i l’activitat es concrentra amb el que és la linea de l’ensenyament com a base productiva de la familia. No perd les arrels amb l’espai d’origen, i això és molt important, no es perd les arrels amb el poble que t’ha vist viure durant els últims 100 o 200 anys

però l’activitat es concentra en la gran metropoli. Aquesta gran metropoli ha de donar acollida a milions de persones que fins ara vivien i tenien costums molt diferents. Això, d’alguna manera, també és la gran virtud de Barcelona. Aquesta barreja, aquesta capacitat d’angolir

diferents persones que venen aquí de fora amb objectius principalment vinculats a la substistència. Després tot s’estabilitza, tot millora. Als anys 80 i 90 la democràcia va millorant lentament i la vida econòmica fa que aquestes families ja consolidades doncs tinguin el seu nucli de vida

a l’area metropolitana de Barcelona i que en molts casos no perdin les arrels amb el seu poble d’origen que és el que els va veure néixer i els ha tingut vivint durant molts segles.

Pregunta

Catalunya és un pais molt, amb una gran tradició a l’hora de posar per escrit aquelles coses que ha fet durant molts anys els seus habitants. Hem de pensar que un sistema d’arxius

no és més que això, és un sistema és un conjunt d’arxius i d’institucions que vetllen perquè tot aquest patrimoni documental doncs quedi ben conservat en uns arxius

el sistema d’arxius permet que aquests documents no només es guardin en aquests espais, sinó que també siguin accessibles a qualsevol ciutadà. Hem de pensar que els arxius d’aquest pais el que fan és guardar els documents per donar-lis accès i difondre’ls i que siguin coneguts per tots els ciutadans

Nosaltres basem la nostra història en documents, la història de Catalunya s’explica en documents molt singulars. Des de les corts catalanes que estan identificades, estan escrites en documents

fins a qualsevol acte d’un municipi, fins qualsevol protocol notarial. Qualsevol document que els arxius d’aquest sistema poden ensenyar mostren aquesta història. Per tant, si diem que Catalunya és un pais que té mil anys

o 800 anys, si fem cas a les corts de 1359, estem dient que Catalunya és un pais que té 1000 anys d’història, té molts més anys d’història documentada i anem a buscar a documents gairebé del segle IX

segle VIII i IX els primers documents catalans. Per tant Catalunya ja escribia el que feia, la seva activitat, des d’aquest segle IX que queda enregistrat

A partir d’aquí, els arxius d’un sistema, què fan? Els arxius el que fan és donen tota la garantia a les institucions, als ciutadans per poder accedir en aquests documents, siguin públics o siguin privats

i per tant donen fe de lo que ha sigut aquesta història de centenars i centenars d’anys d’institucions i persones que han anat generant una activitat i han anat enregistrant-la en els documents allò que feia. Per tant

Catalunya és un pais que té un recorregut arxivistic molt gran. Té una gran capacitat de conservar aquests documents, tant és que gairebé tenim més de 1000 km de documents. És un pais que tenim moltissima producció documental

però som un pais que també l’ensenyem. Tenim més de 5 milions de documents online, la gent hi pot accedir, i per tant el sistema d’arxius ha de garantir aquest acces a la informació, tant a la informació pública com la privada

El sistema d’arxius també és donar garanties de transparència administrativa. El sistema d’arxius també dóna garanties de que som un pais transparent, que volem que tota l’activitat pública sigui coneguda i accessible pels ciutadans

Per tant aquest sistema no només dóna valor a allò que és antic, històric, que permet accedir al ciutadà, sinó també és un pais que reconeix que lo que fa l’administració ha de ser transparent

ha de ser clar i ha de permetre que el ciutadà tingui aquesta confiança amb l’administració. I això d’alguna manera és el sistema d’arxius. Un conjunt d’organismes públics que ha de vetllar pel sistema i aquests arxius que fan de grans espais

on no només guardem, sinó donem accès als documents, fem que la societat els pugui compartir.

Pregunta

L’esport a Catalunya és un dels emblemes, un dels simbols més importants perquè Catalunya és un pais que té una tradició esportiva molt gran. Això es veu clarament identificat en els documents

Tenim gairebé més de 90 clubs de més de 100 anys d’història. Catalunya té escaladors que han pujat a tots els cims de 8000m. Té clubs de futbol molt singulars, diem, un dels més singulars del món

i per tant Aquesta actualitat esportiva beu de tota la història de l’esport a Catalunya. Hem de pensar que l’esport a Catalunya neix a l’entorn de les associacions, les associacions socials, la gent

es junta per fer esport. El centre excursionista de Catalunya és un centre que uneix a persones des de fa més de 100 anys per fer esport, per conèixer Catalunya, per anar a les muntanyes, per fer escalada però també per conèixer espais i paratges desconeguts

per tant, neix de l’associacionisme, de la relació de les persones, de les activitats esportives. Això es consolida al llarg del temps fins a l’actualitat en el qual tenim en totes les disciplines esportives campions, però sobretot grans practictants

d’alguns esports. Això a mi també m’agradaria lligar-ho amb el món dels arxius. Clar, com sabem les fites, les grans aventures, les grans experiences esportives d’aquest pais? A través dels documents. Els documents ens mostren a través de fotografies, però també a travès de cartells

a través d’esdeveniments que han passat el gran valor que han tingut aquestes activitats esportives al llarg de la història. Hem de pensar que per exemple, a l’any 1922, quan encara estavem tot just començant el segle XX

hi havien regatistes del nord ‘Europa que venien a Tortosa el riu Ebre a fer regates, i van donar a conèixer una modalitat esportiva desconeguda fins aquell moment. Per posar més exemples, i no en el pla professional

quan es fan els primer descensos d’aigües braves a Sort, la zona del Pallars esdevé un dels punts més importants a tota Europa i això queda tot recollit en els documents. Els documents expliquen com als anys 60 i havia gent que venia al Pallars a fer una activitat

absolutament diferent a l’activitat productiva bàsica que era l’agricultura. Per tant doncs una cosa molt singular, no? Tot just ara estem celebrant els 25 anys de les Olimpiades. Els principals actes de les Olimpiades tenen en els documents d’aquell moment la seva font d’informació

Demà passat fem una presentació a la Seu d’Urgell, dels 25 anys de les competicions a canals d’aigües braves al parc del Segre. Tota aquesta exposició es basa en documents arxiu. Documents que han sigut tractats per aquests arxius

i es posen en difusió a través de les plataformes online o bé accedint en aquests espais i en aquests arxius. Per tant, la relació entre el que és esport i cultura i en aquest cas (revisar) tot el que suposa el món documental, els documents, és molt clara

A Catalunya hi ha milers de clubs, moltes federacions que tenen en el seu patrimoni documental uns tresors que permeten accedir al ciutadà o a qualsevol persona de dintre o de fora de Catalunya

a uns continguts que relacionen tota una activitat esportiva d’èxit amb tot el que seria un patrimoni documental que la testimonia, la fa visible a tot el món d’una manera bastant universal.