EN | CAT | ES

Entrevistat el 27 de maig de 2017 a la sèrie de documental Catalunya Barcelona.

Com et dius?

Em dic Helena Ruiz Nonato.

A on vas nèixer?

Vaig nèixer a Barcelona ciutat.

Quin és el teu hobby, la teva passió?

L’art m’agrada moltíssim, sobretot la fotografia.

També sóc una apassionada de la natura.

Recordes alguna història que t’hagin explicat els teus pares o coneguts sobre el passat d’Espanya? Tinc una llista. La vida durant Franco. Els canvis desprès que es signés la constitució i les Olimpíades del 92.

Bé, tinc records que la meva mare m’explicava de com era Espanya durant el franquisme.

Hi havia moltíssima repressió cap a les dones.

No podíes tenir una feina… Pràcticament no podíes fer res sense el permís del teu marit.

Bé, també em va explicar diverses manifestacions a les que va anar a favor dels drets de la dona, que durant al franquisme, eren molt pocs.

De les Olimpíades, no t’han explicat res?

De les Olimpíades, m’han parlat bastant dels canvis que hi ha hagut abans i desprès d’aquestes. Per exemple, la Ciutat Vella, antigament, era un territori bastant perillós, era millor no anar sol.

I menys si eres jove i dona perquè ja se sap com està el món.

I bé, la construcció de la vil·la olímpica, les platjes, es va netejar molt la ciutat, es va rentar la cara, es va posar guapa.

No tinc gaires records d’aquesta època perquè tenia dos anys i a més, ens estavem mudant de Portugal a Espanya.

I bé, coses d’aquestes que m’han explicat.

I sobre els canvis que es van produïr a Espanya desprès de la constitució, bé, m’han parlat bastant perquè abans existia, per exemple, la pena de mort, cosa que ara ja no, afortunadament.

Es va guanyar molt en llibertat d’expressió, cosa que ara sembla que s’està tornant a perdre.

I això em sembla bastant lleig, que fem passos enrere.

I bé, Va haver-hi un moviment anomenat Destape, que va ser com una apertura, un treure’s la venda dels espanyols davant el món i començar a actuar amb llibertat.

I això, doncs…

Bé, el destape sobretot al cinema, no?

Sobretot al cinema, sí.

En què consistia?

Bé, doncs que…

Aquest fenòmen del Destape?

De cop i volta hi havia cossos, sino despullats, semi-nus.

Hi havia un erotisme al cinema que abans estava completament censurat.

Més que res, desprès de la constitució i desprès de la mort de Franco, la sensació de llibertat era molt més gran, no?

Era molt més gran la sensació de llibertat a Espanya, sobretot per a les dones, que ja no depenien del seu pare o marit per poder ser independents.

Estas d’acord amb un estat català independent?

Jo no estic a favor d’un estat català independent.

No podria.

No perquè tingui un sentiment nacionalista cap a Espanya, sinó que tampoc el tinc amb Catalunya.

Em sento de la península Ibérica, és la meva terra.

I si hi hagués una frontera entre Catalunya i la resta d’Espanya, seria com si hi hagués una frontera física al meu cos.

És a dir, no em sembla una bona idea, no estic a favor de les fronteres.

A més, puc entendre que es vulgui defensar una cultura, que no ha de desaparèixer per pertànyer a Espanya, igual que moltíssimes diferències entre la cultura andalusa i la asturiana, i tot i així pertànyen al mateix païs i ningú no veu cap inconvenient.

Aleshores, si Catalunya vol independitzar-se d’Espanya per alliberar-se d’aquest govern espanyol,

no em sembla que anés a millorar la situació política aquí.

Perquè, al final, els governants no són tan diferents.

Quines diferències veus entre Barcelona i la resta d’Espanya?

Quines diferències veig entre Barcelona i la resta d’Espanya?

Hi ha moltes i, a la vegada, cap.

És a dir, no deixa de ser Espanya, però si que trobo…

Per exemple, a Barcelona hi ha ciutadans de tot arreu del món.

Molt més que a la resta d’Espanya.

Això fa que el català mig sigui molt més tolerant amb persones que són diferents.

Que tenen una altra cultura, una altra nacionalitat.

Tenen una altra ideologia.

I això, a la resta d’Espanya, no passa tant.

A mi m’han rebutjat per ser catalana, nens petits que no sabien ni per què m’estaven rebutjant.

Cosa que aquí, a Catalunya, quan era petita, mai no em va passar que em discriminessin per vestir diferent.

M’he perdut.

No, està bé. Aleshores…

Bé, aleshores, a part de les diferències en quant aquí hi ha més tolerància que a la resta d’Espanya, també hi és la part que, per entrar a un grup d’amistats catalanes, és complicat.

És a dir, per una banda, està la tolerància però per l’altra, hi ha com una altra barrera, està bé que estiguis aquí però no et fiquis al meu món.

Que tenen… els catalans, generalitzant.

La vida nocturna és diferent a Barcelona que a la resta d’Espanya?

Bé, jo no faig molta vida nocturna però si que he sortit a la nit a diferents parts d’Espanya i també a Barcelona, evidentment, perquè visc aquí.

I Barcelona té dues nits.

Una és pels que viuen aquí, a Barcelona, i l’altra és pels turistes.

I malauradament la dels turistes s’està menjant la local.

Com a mínim, és el que jo veig, que visc al centre de Barcelona.

Aquesta és una pregunta sobre com descriuries el paisatge natural de Barcelona, amb totes les llums i ombres. No, perquè hi ha molta gent que diu que als vídeos turistics de Barcelona sempre estan ensenyant monuments, que per atreure el turisme i tal, però molta gent diu que és més el paisatge, per la situació natural de la ciutat que per tots aquests monuments. Què en penses?

Em fa bastanta gràcia aquesta pregunta.

Barcelona, és clar, jo visc aquí.

Clar que és meravellosa pels turistes.

És única al món perquè té una arquitectura que és meravellosa, és única, però això de que és comparable al paisatge que l’envolta, per allò de que té mar i muntanya.

Sí, però és que té un mar i una muntanya de cartró pedra.

Són platges artificials, vas al camp i…

Aviam, jo vaig al camp.

I és impossible oblidar-te que estas al costat de Barcelona.

És que ho sents, tot està orientat a que la gent vagi al camp a passar el diumenge, hi ha xiringuitos.

Els camins que hi ha, que connecten un poble a un altre són molt curts, no et sents al camp enlloc.

A tot arreu hi ha alguna casa.

O tens a la vista algún poblat.

Jo no em sento al camp quan vaig al de Barcelona.

I tampoc em sento a la platja quan vaig a la de Barcelona.

Perquè és artificial, t’has d’allunyar, has d’anar a la Costa Brava per a poder gaudir de la platja.

Aleshores, el clima, igual, el que crida.

Bé, vine a una onada de calor a l’agost i aguanta el clima.

Sí, bé, el clima està bastant bé, la veritat.

Es pot viure amb màniga curta potser deu mesos a l’any.

La propera pregunta és una mica més política. Té a veure amb l’anarquisme i els símbols anarquistes que, aparentment, tenen a aquesta ciutat una importància més gran de la que tenen a la resta del món. A ti et sembla que les arrels anarquistes a Barcelona han tingut alguna influència al teu art?

Si em sembla que les arrels anarquistes de Barcelona han tingut alguna influència al meu art?

Bé, és que jo no se si he viscut molt l’anarquisme aquí, a Barcelona.

Jo vaig arribar fa set anys.

Jo venis d’una ciutat d’Extremadura a on si que hi havia un moviment anarquista a peu de carrer.

Jo he anat a assamblees, he celebrat l’aniversari de la república, però hi sigut allà.

No ha sigut aquí.

He de reconèixer que si que ho he vist.

He anat a Gràcia abans que fos tan turística com és ara, però

no m’he sentit convidada a participar.

I en quant al meu art…

Si, recordo haver sortit a fer manifestacions i haver participat a vagues, manifestacions a vagues,

amb la meva càmera de fotos i haver-ne fet moltes.

El que passa és que a les meves fotografíes intentava denunciar més aviat

el vandalisme que va de la mà amb la suposada figura de l’anarquisme.

Perquè aquí ens posem tots que tenim certs drets i com no et fan cas, doncs trenco un caixer, un aparador, al Corte Inglés.

Això no és anarquisme.

I les fotos que tinc, doncs malauradament ha sigut de vandalisme.

Les consideres art? Són art? No són art?

Son art? Pufff…

No, potser seria més aviat… Periodisme?

Sí, periodisme fotogràfic.

Fotografíes que, evidentment, no he pogut compartir públicament perquè gràcies a la llei mordassa es veu que està prohibit.

Aviam, pots explicar-nos una mica més sobre la llei mordassa?

Bé.

Quan estava a punt de sortir la llegi mordassa, vaig llegir molt

sobre aquesta, el que passa és que em va portar fins tal punt de frustració que prefereixo no pensar-hi gaire.

Es veu que a Espanya, ara mateix, pots anar a presó per fer bromes a Twitter que tinguin a veure, per exemple, amb l’atemptat de Carrero Blanco.

Coses que van passar fa 40 anys.

No es pot, per exemple…

Des que va sortir la llei mordassa, no es fan manifestacions a Barcelona.

No es fan les manifestacions masificades

que es feien abans.

Està prohibit compartir a xarxes socials, com Facebook o Twitter,

fotografíes de policíes actuant a manifestacions.

Tot i que no se’ls vegi la cara ni el número de placa, ni se’ls està identificant a ells.

Com a persones o com a treballadors.

Totes les fotos que vaig fer a aquella vaga a Plaça de Catalunya, amb les càrregues policials, les he hagut de treure del meu Facebook.

Canviant de tema radicalment, com Barcelona ha estat un destí turístic molt popular, diguem, entre els extrangers i avui el turisme és una font d’ingressos molt important per a la ciutat. Però la gent té com sentiments contradictoris amb el turisme, diguem’ho així. I bé, volem saber què en penses, tú. Com sents el turisme a Barcelona?

Jo tinc moltíssims sentiments contradictoris amb el turisme a Barcelona.

Però moltíssims.

Suposo que el meu cas és una mica especial perquè jo treballo a la hosteleria, per tant, necessito que hi hagi turisme per a tenir una feina digna, diguèssim,

però també visc al centre de Barcelona i cada vegada que surto al carrer em costa trobar gent catalana.

Em costa.

Totes les…

La majoria de la gent, no tota, evidentment, amb la que em trobo pel carrer, sobretot si és a la nit,

parlen anglès, parlen hindi, xinés… parlen qualsevol llengua menys castellà i molt menys, català.

És clar, perquè espanyola hi ha molts ciutadans que són centre i sud americans aquí, per tant, parlen castellà igual que jo però escoltar parlar català al centre de Barcelona de nit…

Difícil.

És com un animal mitológic.

La següent pregunta té més a veure amb el fet que hi ha gent que diu que hi ha dues Barcelones: la Barcelona pels turistes i la Barcelona pels barcelonins. Bé, tu parlaves abans que a la nit, la vida nocturna, si que hi ha dues Barcelones i que la turística s’està menjant a la local a la nit. Això s’aplica també a la resta de la vida, no només a la nit?

S’aplica també a la resta de la vida…

Intentes seure a…

Perdona.

És a dir, repeteix una mica la part de la pregunta per a que sapiguem una mica de què… És a dir, hi ha dues Barcelones?

Hi ha dues Barcelones, una per a turistes i una altra pels barcelonins.

Sí.

Hi ha dues Barcelones.

Jo les veig.

Intenta prendre una canya amb un amic teu a una terrassa de les Rambles i quan et portin el compte, digues si això és per a locals.

Perquè és un atracament.

I això passa amb els bars, amb els restaurants, fins i tot als supermercats.

Fins i tot a les tendes de roba.

Passa a tot arreu.

Intenten.

Bé, això m’ho salto.

No vull entrar en competències hosteleres.

Com descriuríes el barri de Gràcia? Com molta gent diu que és molt diferent de la resta de Barcelona.

Com descriuria el barri de Gràcia…

El barri de Gràcia, ara mateix, està passant per una transició, aleshores és una mica difícil descriure’l.

Bé, però…

Quan vaig arribar a Barcelona, hi havia un moviment ocupa que ara està desapareixent bastant i Gràcia s’està omplint d’immigrants.

Una immigració que considero bastant positiva perquè és gent que munta els seus propis negocis, petits, és tot molt ecológic, molt verd, molt

vegà.

Però clar, això em sembla que està perdent l’encant del poble de Gràcia català, que era la gràcia de Gràcia,

que era un poble català.

I ara ja no ho és.

I el Raval, que és on tu vius?

El Raval, que és on jo visc, és un barri que quan jo venia de vacances quan era adolescent, em feia por entrar-hi sola, fins i tot al dia

i ara fa cinc anys que visc allà.

Aleshores, el Raval també està en un procés de canvi

que em sembla que també està anant a pitjor.

Bé, no pitjor del que era fa vint anys, però

no té gaire encant.

Té algunes parts molt artístiques.

Al voltant de la Rambla del Raval pots trobar obres d’art pintades a restes de mobles abandonats al terra sota el títol “El Arte es Basura”.

Això és molt maco, però és clar, baixes uns carrers més cap al sud

i et trobes, no sé com explicar-ho.

Una corrent de turistes que va creuant constantment i això afecta als negocis i tornem al mateix d’abans.

Al raval no hi ha molts negocis pels barcelonins.

Tot està enfocat als turistes.

Quan caminem pel carrer, hi ha coses que veiem o que olorem que ens fan pensar en coses, és el que ens passa quan caminem per la ciutat. Quan camines pels carrers de Barcelona, podríes dir-nos quines coses que veus o olores o toques et produeixen moments de felicitat o d’odi o tristor?

Què sentiments em provoquen el que veig, el que sento, el que oloro i bé, què sento quan camino per Barcelona?

Doncs…

És bastant complicat trobar un lloc silenciós, o relativament silenciós, evidentment, perquè el silenci absolut no existeix.

És molt difícil trobar-ho a Barcelona.

Hi ha molt pocs espais verds, com parcs.

A on no hi hagi transit ni habitatges massa aprop.

Per exemple, jo passo pels parcs, com el Parc de la Ciutadella

i no sento que estigui a un parc.

No escolto els ocells, no tinc sentiments gaire bonics amb les coses que sento a Barcelona, hi ha massa soroll.

Un soroll molt molest.

I la llum, per exemple, jo que visc molt a prop de Paral·lel, hi ha una llum preciosa.

És clar que els objectes que il·lumina no són tan bonics.

Bé, amb els olors, millor no fer comentaris no sigui que Barcelona perdi turisme.

Perquè no fa molt bona olor.

Podríes fer una associació lliure de imatge-paraula amb les següents frases? Alba a Barcelona, què és el primer que et ve al cap?

Alba a Barcelona?

Em ve al cap sortir a l’estiu i que arribi l’alba.

Es fa de dia molt d’hora a l’estiu aquí.

El matí a Barcelona.

El matí a Barcelona?

El matí a Barcelona…

Espera, que paro.

El matí a Barcelona és una mica estrany perquè és com que sempre tinc ganes d’aprofitar-lo, de seure a una terrassa, prendre un café, llegir el diari.

Però mai ho aconsegueixo.

Bé, és que treballo… Treballo relativament d’hora.

Però sí que m’agrada fer això, passejar.

Just quan la gent acaba d’arribar a la feina, que hi ha menys transit.

Les botigues estàn encara que si obren, que si no.

M’agrada.

Bé, se suposa que és una paraula… Aviam, capvespre a Barcelona.

Platja.

Estar a la platja.

D’acord, la nit a Barcelona.

Aclaparador.

I la matinada a Barcelona?

La matinada a Barcelona…

És que no… Em salto aquesta.

Hi ha cap fotògraf de Barcelona que coneguis que t’hagi influenciat?

Hi ha algun fotógraf de Barcelona que m’hagi influenciat?

He conegut a tres grans fotògrafs, que recordi ara mateix, segur que hi ha algún més.

Aquí, a Barcelona.

Un d’ells suposo que no compta, perquè és alemany.

Els altres dos, bé, ara que ho penso, un és gallec.

Bé, que sigui català només un.

I sí, m’ha influenciat perquè tot i que té un estil de fotografia diferent al meu,

veient les seves fotos i veient com treballa, he assolit una certa sensibilitat que desprès he vist reflexada a les meves fotografíes.

És Albert Ruso, en cas de dubte.

Tens algún pensament relacionat amb el grup fotogràfic AFAL, que va ser molt important al segle XX a Barcelona, o la organització fotogràfica de Catalunya, que encara existeix?

No.

Coneixes al fotògraf Francesc Boix Campo?

No.

Imagina que has de treure una fotografia amb el títol “Barcelona”, com seria aquesta foto?

Puc pensar-ho un moment?

Suposo que intentaria mostrar la atracció de la bellesa que té l’arquitectura amb allò de que som una ciutat oberta, europea.

Però que, en realitat, té una doble cara.

I és que

a més, el que parlava amb un parell d’amigues, que també són del centre d’Espanya i viuen aquí des de fa anys.

Que… m’he perdut. Torno a començar.

Aquest matí parlava amb unes amigues, que Barcelona és encantadora però un cop vens, no es gens fácil viure aquí.

Vull dir, quan jo venia de vacances aquí, sentia que Barcelona m’estava cridant, “vine a viure amb mi”.

“Has de formar part de mi”.

I un cop vaig arribar, vaig deixar de sentir això, em vaig sentir totalment abandonada per Barcelona.

Aleshores, m’agradaria que aquesta fotografia reflectís que, en realitat, tots aquests monuments i tot l’art que hi ha a Barcelona

ve a través d’alguna cosa.

Ve a través de que el clima està molt bé, però has de lluitar aquí.

No és tan fàcil com viure a altres llocs.

Com a mínim, a mi em semblava més fàcil viure a Extremadura.

Amb molt menys, teníes una qualitat de vida millor que aquí.

És a dir, la teva fotografia reflexaria…

L’encant turística de Barcelona com si fos una careta

d’una cosa que no és tan bonica.

Is there a photograph that you’ve taken, because you’ve shoot so many photographs, is there a photograph that you’ve taken… Out of the photographs that you’ve taken here in Barcelona, whether it’s of people, a person, buildings, a graffitti, whatever, is there a photograph that or which of the photographs would you say most captures the spirit of Barcelona? Can you describe it?

Doncs mira, per exemple, les fotografíes que vaig fer

a les manifestacions.

Potser seria alguna cosa així.

A la Plaça de Catalunya, tothom assegut al carrer aixecant les mans blanques.

Amb algun cartell de “Estat de malestar”.

Potser alguna d’aquestes fotografíes.

Sí.

Reflexa el que sento de Barcelona, la meva imatge d’aquesta.

El que passa és que clar, tampoc no és un malestar constant,

pots fer vida aquí igualment, et pots acostumar a viure-hi, però…

reflexa la lluita, sí.

Another question. You’ve spent a lot of time looking through a camera lense and a camera can see into the heart of things. For me, I paint and I draw, and the thing I have noticed about Barcelona is, for me, is the light and the shadow. Everywhere. Layers, light and shadow. I wonder if, when you look, because you spend time looking at people through the lense, do you see that in the spirit of people here in Barcelona? I mean, it’s human nature, but is that somehow reflected in the people?

Si està d’alguna manera reflexat a la gent aquestes capes de llum i foscor de Barcelona?

És aquesta la pregunta?

Bé, és clar, sí, només has de sortir al carrer i mirar a les persones a la cara, no cal fer fotografíes.

El que passa és que a mi m’incomoda molt que desconeguts em facin fotografíes, no m’agrada fotografiar a persones.

I bé, aquestes fotografíes que feia a les manifestacions, generalment, evitava treure les cares.

Quan les treia era perquè aquestes persones estaven fent quelcom significatiu.

Per exemple, tinc una fotografia, a una manifestació, d’una noia tocant alguna melodia prohibida al Franquisme amb clarinet en mig d’una càrrega policial.