Helena Ruiz: Remembering the Attack on Barcelona

A local photographer discusses the events of August 17, 2017.

EN: What’s most affected me, personally, most deeply, is my friend’s story. It’s so difficult to say. She saw people bleed to death on the sidewalk. She felt useless, lacking any means to save their lives. She’s not a doctor or nurse. The cops had ordered everyone to close up shop. Shutter their storefronts and keep everyone inside. Nobody was allowed to help with the rescue, or aid the injured. People were bleeding in the street for hours, only getting help from those victims who weren’t injured, who were there, stopping the bleeding, providing water. Nothing else, it seemed, could be done.

CAT: Bé, a mi, el que més m’ha afectat, a nivell personal directe, ha estat la meva amiga. Això que diré és una mica fort, però ella va veure morir a gent dessagnada a la vorera. Amb tota la impotència de no poder salvar-los la vida de cap manera perquè no és metge ni infermera. La policia que estava allà, que els hi havia ordenat tancar el local, bé, baixar la persiana i tancar per dins amb tota la gent a dins, tampoc els permetíen sortir al carrer a ajudar als ferits. La gent va estar dessagnant-se durant hores al carrer, sense més ajuda que la de la resta de víctimes que no havien estat ferides, que anaven a tapar les hemorràgies, a donar-los aigua i ja està. Semblava que no es podia fer res més.

ES: Bueno, a mí lo que más me ha afectado, a nivel personal directo, ha sido mi amiga. Porqué ella, es un poco fuerte lo que voy a decir, pero ella vió morir a gente desangrada en la acera. Con toda la impotencia de no poder salvarles la vida de ninguna manera, porque ella no es médico ni es enfermera. La policía que estaba allí, que les había ordenado cerrar el local – bueno, bajar la persiana y cerrar por dentro con toda la gente dentro – tampoco les permitían a nadie salir a la calle a rescatar o tratar de ayudar a esas personas que estaban heridas. La gente estuvo sangrando durante horas en la calle, sin más ayuda que la de otras víctimas que no habían sido heridas, que iban a taparles las hemorragias, a darles agua, y ya está, parecía que no se podía hacer nada más.