EN: We don’t know what’ll happen, because fear is free. Fear is truly free. On October 1st, the day of the referendum, the reinforcements that had been hunkered down in Barcelona’s port for 10 days, disembarked, joining thousands of National Police and Guardia Civil troops already stationed throughout the city. The mission hadn’t changed: Stop the vote. But they couldn’t do it. What happened? During the first hour of voting, a single table had a working web address. Then it was given to me, and I passed it along to other tables. The table that had immediate access was able to register two or three votes digitally. Moments later, the site was blocked, replaced by the Civil Guard logo, and voting stopped. I voted in the morning, and then returned to my parents’. As we ate lunch, an avalanche of news pored in, as well as images of what was going on in Barcelona, and in other towns. There were scenes of great violence in some small Catalan villages. Seeing it all really shook you to the core. I grew very anxious, thinking, “I can’t stay home while this is happening to people in my community.” And there have been massive demonstrations, unprecedented in Europe. In terms of persistence, turnout, civility and pacifism. We stand accused of violence, but unless violence is singing songs, I don’t know what violence is. I remember my mother’s arrival. She’s 80, but beautiful and fit. She looks 68, but she is 80. In case she is watching. She arrived with two friends, I said, “Listen, it’s almost 11.” “With the computers down,
voting here will be difficult.” “Go home. I’ll call when things calm down, and it’s marginally safe to vote.” They said, “No way. We’re not going anywhere.” That is why I must say, these old ladies…have a thousand times the dignity of those bastards smacking people with nightsticks. While all figures related to the referendum remain controversial, be it vote count or injuries sustained during the course of the day, the Catalan government estimated that 2.2 million votes were cast and counted, representing 42% of the electorate. The Yes vote, unsurprisingly, won in a landslide, with 92% favoring independence. Police operations had succeeded in nullifying 770,000 potential votes, with approximately 1,000 injuries to civilians reported. That day…look, I have goosebumps. That day, the people didn’t just pore out  en masse demanding independence. Shouts for independence  could be heard, of course. But they were out there protesting the repression unfairly incurred by the elderly. Those peacefully going to vote suffered, in spite of how little violence occurred on October 1st.  I mean, yes, we’ve seen images  of vandalized police cars, but generally speaking, it was  ballot-holders against nightsticks. Some talk of a Silent Majority, but  in Catalunya it is a very active majority. The proof is that  we voted. 

CAT: No sabem les reaccions que es poden produir, perque la por és lliure. La por sí que és lliure. L’1 d’octubre, el dia del referèndum, els reforços policials que portaven esperant deu dies al port de Barcelona, van desembarcar i es van unir a milers de policies nacionals i guàrdies civils que ja esperaven a la ciutat. La missió no havia canviat: Aturar la votació. Però no ho van aconseguir. Que va passar? Que a primera hora una de les taules hi va puguer entrar a la web preparada, que ja me l’havíen donat a mí, i jo la passava a les taules. Una de les taules hi va entrar de seguida, i va poguer fer els primers dos o tres votacions digitals. Automàticament, en aquella web va sortir l’icono de la guardia civil, error, i ja no hi podíes entrar. I recordo que jo vaig anar a votar al matí, desprès vaig tornar a casa dels meus pares, vaig dinar amb ells, i vaig començar a rebre doncs tot l’allau de notícies i d’imatges del que estava passant a Barcelona i a altres pobles, a més, pobles molt petits de Catalunya en els que hi havia… estaven havent-hi escenes de violència molt greus i que realment, se t’encongia el cor quan les veies I recordo estar molt, molt inquieta i pensar ‘jo no em puc quedar a casa… no em puc quedar a casa mentre… mentre els meus conciutadans els estan… els hi estan fent tot això’ I després hi ha hagut unes concentracions multitudinàries, que és un cas insòlit a Europa. Per la constància, pel nombre, per la civilitat, pel pacifisme, Malgrat que es vulgui acusar de violència,  però com que la violència no sigui cantar una cançó, no sé quina pot ser la violència. Recordo que vaig veure que va venir la meva mare, la meva mare té 80 anys, s’aguanta molt bé, està molt maca, sembla que tingui 68 però en té 80, això és per si ells ho veu Aleshores, ella va venir, no sola, sino amb dues amigues seves i bueno, en aquell cas, jo vaig pensar ‘escolteu, ja són gairebé les 11, aquí crec que serà molt difícil, els ordinadors no funcionen…’ Diu ‘aneu cap a casa, que jo us avisaré per telèfon en cas que es pugui votar amb tranquil·litat i amb un mínim de seguretat’ Elles em van dir que ni parlar-ne, que elles no es bellugaven d’allà És per això que jo he de dir que aquestes… aquestes àvies tenien mil vegades més dignitat que la que tenen els cabrons que van venir amb porres a apallissar a la gent. Mentre totes les figures relacionades al referèndum segueixen sent controvertides, ja sigui el recompte de vots o de ferits durant aquest dia, el govern català va estimar que 2.2 milions de vots havien estat exercits i recomptats, representant un 42% de l’electorat. El vot al „sí” havia guanyat, amb un 92% a favor de la independència. Les operacions policials havien servit per anul·lar 770.000 vots provocant, aproximadament, 1000 denúncies de ciutadans ferits. Aquell dia va sortir… mira, se’m posen els pels de punta  Aquell dia, la gent va sortir massivament no només… bé, no per demanar la independència, tot i que es van sentir, òbviament, molts crits d’independència però sino sobretot per condemnar aquella repressió totalment fora de lloc que van patir persones grans, que va patir doncs gent que anava a votar pacíficament i que, en comptades excepcions, hi va haver cap tipus de violència, l’1 d’octubre Vull dir, si que és veritat que s’han vist imatges d’algún cotxe de policia, diguem-ne, bandalitzat, però la norma general va ser gent amb paperetes contra porres. A vegades parlen de majoria silenciosa, potser sí, però a Catalunya hi ha una majoria molt activa. La prova és els que vam anar a votar.

ES: No sabemos las reacciones que puede haber porque el miedo… Mira, el miedo es libre. El miedo sí que es libre. El 1 de octubre, el día del referéndum, los refuerzos policiales que llevaban esperando diez días en el puerto de Barcelona, ​​desembarcaron y se unieron a miles de policías nacionales y guardias civiles que ya esperaban en la ciudad. La misión no había cambiado: Detener la votación. Pero no lo consiguieron. ¿Qué pasó? Que a primera hora, una de las mesas pudo entrar a la web preparada, que ya me la habían dado a mí, y yo la pasaba a las mesas. Una de las mesas pudo entrar enseguida. Pudo hacer los primeros dos o tres votos digitales. Automáticamente, apareció el logo de la Guardia Civil en esa web, error, y ya no podías entrar. Y recuerdo que fui a votar por la mañana, después volví a casa de mis padres, comí con ellos y empecé a recibir un alud de noticias y de imágenes de lo que estaba pasando en Barcelona y en otros pueblos, además, en pueblos muy pequeños de Cataluña donde se estaban produciendo escenas de violencia muy graves y que, realmente, se te encogía el corazón cuando las veías. Y recuerdo estar muy, muy intranquila y pensar ‘yo no puedo quedarme en casa… no puedo quedarme en casa mientras les están haciendo todo esto a mis conciudadanos’. Y después concentraciones multitudinarias, que es algo insólito en Europa. Por la constancia, por el número, por la civilidad, el pacifismo, Aunque se quiera acusar de violencia, pero como la violencia no sea cantar una canción, no sé cuál puede ser la violencia. Recuerdo que vi que vino mi madre. Mi madre tiene 80 años, se conserva muy bien, está muy guapa, parece que tenga 68 pero tiene 80. Esto es por si lo ve. Ella no vino sola, vino con dos amigas suyas y bueno, en ese caso, pensé “escuchad, ya son casi las 11, aquí creo que será muy difícil, los ordenadores no funcionan…” Les dije que fuesen hacía casa, que yo les avisaría por teléfono cuando se pudiera votar con tranquilidad y con un mínimo de seguridad. Ellas me dijeron que ni hablar, que no se movían de allí. Es por esto que digo… Que estas señoras tienen mil veces más dignidad que la que tienen los cabrones que vinieron con porras a apalizar a la gente. Mientras todas las figuras relacionadas con el referéndum siguen siendo controvertidas, ya sea el recuento de votos o de heridos durante este día, el gobierno catalán estimó que 2.2 millones de votos habían sido ejercidos y recontados, representando un 42% del electorado. El voto al “sí” había ganado, con un 92% a favor de la independencia. Las operaciones policiales habían servido para anular 770.000 votos y provocando, aproximadamente, 1.000 denuncias de ciudadanos heridos. Aquel día salió… Mira, se me ponen los pelos de punta. Ese día la gente salió masivamente no solo para pedir la independencia aunque, obviamente, se oyeron muchos gritos de independencia, pero sobre todo, para condenar la represión totalmente fuera de lugar que sufrieron personas mayores, la gente que iba a votar pacíficamente y que, a parte de contadas excepciones, no ejerció ningún tipo de violencia el 1 de octubre. Quiero decir, sí que es verdad que se han visto imágenes de algún coche de policía bandalizado pero la norma general fue gente con papeletas contra porras. A veces se habla de la mayoría silenciosa, quizás sí, pero en Cataluña hay una mayoría muy activa. La prueba es los que fuimos a votar.