EN | CAT | ES

Oriol Civil

Entrevistat el 16 de novembre de 2017 a la sèrie de documental Catalunya Barcelona.

Bé, jo em dic Oriol Civil i Desveus, vaig nèixer a Sabadell, que és aprop de Barcelona, 20 km de Barcelona, el 18 de desembre del 1937, durant la guerra, precisament

Nos pots comentar quina ha sigut la teva professió, la teva feina…?

Bé, jo vaig estudiar el batxillerat en uns anys… el batxillerat és l’ensanyament secundari, en uns anys que hi havia molt poca gent que l’estudiava perquè a Sabadell, jo recordo sobre l’any 50, 52, 54… tenia més de 50.000 habitants i el nombre d’alumnes de batxillerat, entre nois i noies, no arribava als 25

Molt pocs, no hi havia cap institut, només hi havia, a aquells anys, un col·legi de monges i un de capellans dels escolapies, però no… realment, arribava a la universitat molt poca gent

Jo vaig estudiar enginyeria industrial aquí a Barcelona i desprès he treballat bàsicament en tres etapes de la meva vida

Vaig treballar d’enginyer industrial en temes de fabricació de neveres, congeladors frigorífics, tota la tecnologia de fred

Desprès vaig estar en informàtica, també una vintena d’anys

I els últims anys de la meva vida professional els vaig dedicar a la política

Vaig ser regidor de l’ajuntament de Sabadell, vaig ser diputat de la diputació, vaig ser president del Consell Comarcal, i ara estic jubil·lat

[Pause]

Quan i per què la teva família es va traslladar a Barcelona?

Bé, la meva família es va traslladar a Sabadell

El meu pare era fill d’un metge de Barcelona però que va quedar… se li va morir el pare quan tenia 16 anys, o sigui que es va pagar la carrera de metge a base de donar injeccions, que era la nova tecnologia mèdica d’aquell any, parlo de primers del segle XX

La mare era mestre i es van conèixer a Rubí, precisament, perquè la mare va anar a fer de mestre a una escola lligada a la parròquia de Rubí perquè coneixia al capellà que ho havia montat i el meu pare va anar a fer de metge a Rubí, desprès d’estar a un altre poble, i allà es van conèixer

I desprès, com que la mare era de Sabadell, al cap d’uns anys, quan, em sembla que abans de tenir el primer fill, que va nèixer bé, perquè van tenir unes bessones que van morir al nèixer, doncs van anar a Sabadell, que tenia la mare i tenia els seus pares

I aquesta va ser la situació per la que es van traslladar a Sabadell

Alguna història que t’hagin pogut contar sobre la Setmana Tràgica al 1909?

Bé, la Setmana Tràgica de petit ja sabia que hi havia sigut, però a Sabadell va ser molt poc

Només la meva mare recordava que en aquells díes a Sabadell hi van haver-hi canons d’artilleria que per uns carrers es van grups, uns a favor o en contra, que va haver-hi alguns tiros

Però i que la gent… recordo una anècdota que la mare explicava que les cases de Sabadell on vivíen era la clàssica casa de porta i finestra, que diem, com a alguns barris de Barcelona o a Sarrià es poden veure, a un pis, i que la gent, per anar a casa seva, saltava pels patis per no anar pel carrer, perquè el carrer era allà on podia agafar-te alguna bala o alguna…

Però no… de la Setmana Tràgica n’he llegit desprès, evidentment, però records familiars no

I el pare que llavors debia ser un alumne de batxillerat o així, van ser temps molt convulsos però no… no recordo cap anècdota més que la que desprès vaig llegir en llibres o en reportatges periodístics…

De la Segona República?

Bé, la Segona República, ja és tota una altra cosa, tot i que jo no havia nascut

Però està clar, aquí és allà on jo parlaria de la llengua

A veure, històricament, això ho he après llegint història, a finals del segle XIX i primers del XX, oficialment a Espanya hi havia l’escola pública, però no arribava a tots els nens i nenes

I l’escola pública, bàsicament, era en castellà

I va ser el tombant del segle XIX i XX on es va fundar l’Associació Catalana de l’Ensenyam… ara no recordo el nom, el tinc apuntat, Acció Protectora de l’Ensenyança Catalana, que va ser just a finals del segle, el va muntar un… segle XIX, ho va montar un mestre i llavors van començar a fer-se petits intents de fer el català a l’escola

Dic això perquè la mare quan era mestre a Rubí, només feia una mica de català el dissabte al de matí a les alumnes grans i que no teníen gairebé material pedagògic i a part d’algún llibre d’algún poeta, llegíen El Patufet, que era una revista infantil i molt estesa a Catalunya aquests anys

I a l’any ’23, que és la primera dictadura, la dictadura de Primo de Rivera, van tenir moltes dificultats per seguir ensenyant el català

I, amb la república, va ser com… jo diria una primavera que vam viure perquè va poder donar moltes llibertats en aquells anys en els temes de cultura catalana, de llengua com de llibertats de partits polítics van estar molt perseguits

I la república van ser pocs anys perquè de l’any ’31 al ’39, que es va acabar la guerra, vull dir, va durar pocs anys amb tranquil·litat, però en qualsevol cas, el meu pare que formava part i va fundar a Sabadell Unió Democràtica de Catalunya en aquells anys, un partit de centre-dreta, però moderat

I això, junt amb el fet de ser català, va ser que desprès de la guerra, just una de les primeres lleis que va fer el Franco era per perseguir els professionals lliberals per a revisar-lo a tots, que no tinguessin ideas dolentes, entre cometes, idees dolentes

Doncs, per això, doncs, la república va ser un mal somni perquè va acabar amb la guerra però va ser una esperança que desprès va quedar truncada

 

Bé, la primera història que explicaven a casa, el meu pare era metge i, en aquella època, no hi havíen els centres d’atenció mèdica i normalment, els metges visitaven a casa seva, teníen el… casa a casa el despatx on el pare visitava els malalts

I, al juliol del ’36, va començar la guerra amb l’aixecament militar, o… la república i, poques setmanes desprès, el mes d’agost, un metge que vivia a la casa del costat el van matar

Aquesta és una anècdota, una història trista, que la vaig sentir explicar moltes vegades, que el meu pare era republicà i catòlic i això va fer que no el van matar, diguem-ne, i va poder anar excercint de metge

I aquest veí era més conservador, bona persona, i el meu pare li deia ‘Ferran’ perquè el senyor es deia Ferran, ‘Ferran, amaga’t, ves-te’n, que te la pots carregar’

Diu ‘bueno, jo no he fet res de dolent’, i, precisament, els messies de la guerra el van anar a buscar i el van matar i amb tota la duresa que representa un pare de família amb fills, és una cosa que l’havíem viscut a casa perquè me l’havien explicat moltes vegades que el meu pare, es clar, un amic seu que, encara que no coincidissin amb les idees, però un bon veï, que el matin, és una cosa que la sents molt aprop

i això, la guerra està plena de gent, amics, parents, pares, fills, que van…

I aquesta és la primera cosa, l’altre de la guerra? La fam

Jo era, dels germans, el sisè i últim va nèixer al ’37 i és clar, els nanus a l’edat dels 12, 14 anys, 19 anys, teníen gana i a la ciutat es passava molta gana

I les anècdotes dels meus germans menjant les motlles de pa sobre la taula que havíen quedat i la família havent de menjar alomillor garrofes i altres coses són d’aquelles anècdotes que a casa els meus germans moltes vegades m’han explicat

I una altra anècdota, potser, que també diu el clima de la guerra és que hi havia gent amagada a les cases que era gent que no volíen anar a la guerra, gent que havia tingut un petit negoci i els perseguíen per ser burgesos o capitalistes, gent que eren capellans o estaven lligats a la… cristians que estaven lligats a l’esglèsia

I llavors, per exemple, el meu pare i altres metges, però el meu pare i algún metge de Terrassa es crusaven els malalts perquè si tu a una casa que hi vivia dos, tres persones que els coneixies i veies entrar a un metge i sabies que tots estaven bons, no hi havia ningú malalt, deien ‘què hi va a fer un metge a aquella casa?’

I llavors el pare anava a Terrassa, a algún domicili que discretament, l’havíen vist i hi havia algú malalt però no es podia saber que estava amagat

I el mateix suposo també, bueno, segur que algún metge de Terrassa s’anava a Sabadell a domicilis perquè ningú es pensés que era el seu cosí, el seu oncle, el seu amic, però no el metge

 

Jo només se una anècdota, un comentari de la meva mare quan amb 90 anys, poc abans de morir, diu ‘el principi, els primers del ’37, ens pensavem que la guerra s’acabava’, però jo fins i tot, he mirat a hemeroteques a veure si hi havia hagut algún fet, això abans del maig del ’37

Però clar, llavors, el que m’explicava la mare, que és la que va viure més anys, va viure fins als 91 anys, pràcticament, que és clar, l’humor, la il·lusió, la pena i l’angoixa anava de forma amunt i abaix, un dia més optimistes, un dia més pesimistes, un dia hi havia una bona notícia, no era com ara amb el whatsapp, vull dir, eren ràdios i comentaris entre la gent

Hi havia díes d’un cert optimisme i recordo la mare em deia, jo vaig nèixer a finals del ’37, ‘mira, quan et vam començar a esperar, ens pensavem que la guerra s’acabaria’

Són d’aquelles coses, però es clar, l’angoixa de que no es filtrès res, casi hi havia una persona amagada, que era un capellà de Tarragona que a través dels contactes del meu pare, doncs hi havia arribat a casa, i bueno…

Perquè és clar, també era un altre fet, ja que menciono capellans, hi havia el socors blanc i el socors roig, hi havia els feixistes, que de capellans, certament, hi havia molts, o amics de feixistes o temerosos i conservadors, i els que eren més oberts i que teníen més contactes amb la gent més… treballadors i gent més… menys burgesa, per dir-ho amb algún terme

I llavors, clar, aquest capellà, el que desprès vaig saber formava part dels més oberts, com el meu pare també que era gent més oberta i no eren… al meu pare podien dir-li moltes crítiques, però feixista no, eh

 

Jo… a veure si t’explico… vaig nèixer al ’37, del ’47 al ’51 vaig estar a Montserrat a l’escolania per lo tant jo, fins als 10 anys, i a més vaig estar una mica malalt quan tenia 5 anys, i fins el 9 anys no vaig anar a l’escola, que llavors no hi havia, la canalla no… alguns anaven de petits a l’escola però molts hi anaven doncs, 7, 8, 9 anys…

Jo, com que vaig estar malalt del cor, que desprès me n’he oblidat, però vull dir, vaig estar fumut… doncs resulta que tinc pocs records

Els records que tinc, que desprès he anat revisant, és, Per exemple, el meu pare com a metge que el van depurar per ser no afecto al regimen, per formar part d’un partit polític republicà, per ser doncs catalanista,

Doncs, com tots els metges que teníen, resulta que els hi van retirar el carnet per excercir de metge, i els en van donar un de nou

O sigui, que si el meu pare era metge de l’any ’19 o ’20, doncs a l’any 40 li van donar un carnet de metge com si fos metge a partir d’aleshores

I llavors, feina que havia tingut li van retirar, etc

Molta gent ho va passar molt pitjor, però aquesta imatge del meu pare com a persona que defensava les seves idees però que no era ben vist per altres la tinc

Ara, com a persona… què diré jo, com a ciutadà, clar, abans dels 10 anys, no veus massa, vull dir, veus coses que parla la gent d’amagat al radere de la porta o discretament en veu baixa, penses si hi ha alguna cosa, però no endevines què és el que passa

I aleshores, doncs aquests anys… a veure, obligació de… els que anaven a l’esglèsia, reçaven en castellà, l’obligació de que no es podia imprimir res en català, i si volíes imprimir alguna cosa en català, perquè era un tema familiar, havíes d’anar a aquell impresor amic, que a la nit, quan no tenia els treballadors, a l’imprempta t’ho feia

o sigui, coses totes que aquesta anormalitat la vam viure, però jo era petit

 

Bueno, a veure, comparar els anys ’40 amb ara no es pot comparar

A veure, jo, fill de metge que vaig poder estudiar una carrera, jo no portava gairebé quartos a la butxaca perquè el meu pare es guanyava la vida amb dificultats, erem uns quants germans però, vull dir, no ens va faltar res desprès de la guerra però no em teníen gaires, a aquella època no s’anava de vacances, el meu pare havia tingut cotxe abans de la guerra, li van requisar i desprès ja no en va poder comprar cap

I de gran, de metge anava amb taxi perquè… per anar a visitar als malalts que ara no es fa tant però abans els metges anaven a les cases… a la nit i tot, el meu pare recordo amb 60 i pico d’anys a les 4 de la matinada trucaven a casa ‘pam, pam’, venia el vigilant, l’acompanya a una casa a visitar una persona que havia tingut lo que fos, un atac, una cosa així…

I als anys, l’economia, si… jo de petit aprofitava les sabates dels germans, o moltes coses, era tot molt discret, la gent doncs estalviava molt i fins i tot, no se, jo recordo una imatge que és una tonteria però nosaltres viviem davant d’allà a on hi havia el banc de Sabadell, aquest banc que ara se n’ha anat a Alacant, la seva seu, i aquest banc, la gent que hi treballava, a aquella època, tothom hi anava amb corbata i americana però no corbata i americana nova, la gent anava de forma senzilla

I desprès, la gent, els pobres demanant caritat a les cases, vull dir, si… era molt… el pa era molt dolent era un pa que no, no era blanc, era el pan blanco de Franco que era el que hi havia però clar

Jo, pensa que em demanes unes edats que jo no tenia 10 anys… o 10 anys tenia, llavors clar, lo que tens són moltes coses d’anar a jugar a cases dels amics, de no deixar-te anar a segons quines cases perquè preferíen que no… no tinguessis contacte amb gent que podia buscar pesigolles a casa teva, vull dir…

 

A veure, el veïnat, la tenda, amb els amics, a l’escola, tot això, la gent parlava lo que fos, i en els ambients que tothom parlava català, tothom parlava català

Però abans he dit que per exemple, l’esglèsia, els capellans a aquella època… pressionava molt l’esglèsia, vull dir casibé que el…. Si no podíes anar al cine, allà on podies trobar gent era l’esglèsia

i els capellans havien de predicar quan feien sermons en castellà, el reçar coses també en castellà, llibres escrits en català em sembla que és l’any ’42, que hi ha el primer llibre escrit per un capellà poeta i és ‘rosa mística’ em sembla, el títol, perquè si t’hi fixes, rosa mística pot ser en català i en castellà, el títol, i tot eren poemes més o menys místics, o dolços, per dir-ho d’alguna manera, no així, però aprofitant que moltes paraules, el tronc comú de la llengua

Llavors clar, ensenyar el català, jo vaig aprendre a casa perquè la mare era mestre, llavors ja no exercia perquè erem bastant germans, i suposo que la meva mare es pensava que no duraria tants anys i vaig haver d’aprendre el castellà, a escriure’l, per fer l’ingrés al batxillerat amb 9 anys

Jo, per tant, llegir i escriure vaig fer-ho en català, i això em va donar que de vegades algú em deia ‘tu escrius les notes teves en francés així com així’, dic ‘no, no, això és català’

I llavors clar, no hi havia llibres o eren buscats de fons de llibres antics que podies anar a una llibreria que si et coneixien, te’l venien

Llavors, va ser ja a partir de finals dels ’50, que llavors ja és això, que ja als ’60 es va començar a així, però mires per exemple, programes d’espectacles, de festes, de coses, tots són en castellà fins al…

I encara, l’any ’79, on el primers juntaments democràtics de Catalunya, d’Espanya, recordo que per fer el programa de la festa major en català o en català i castellà, havíes de convèncer a gent que d’entrada teníen por encara

 

Bueno, llavors jo, el que recordo, és que estan en grups, uns de tipo socio-cultural amb entitat, i altres de tipo socio-cristià també perquè vaig estar

Quan volies fer una conferència, demanar un conferenciant o un cantant, però sobre tot, conferències, que vinguès, era francament delicat

Llavors, hi ha una anècdota a Sabadell que la caixa d’estalvis de Sabadell tenia un auditori a on si et coneixien, podies reservar-lo

I jo era dels que em coneixien perquè el meu pare… desprès ja coneixia algún empleat de la caixa, sabien que erem gent… ‘bona gent’, entre cometes

Però va venir un dia que el professor Jiménez de Parga, un catedràtic de la universitat de Barcelona, de la facultat de dret, va fer una conferència i precisament, en aquesta conferència, hi havia el pare de la Muriel Casals, que va morir d’accident amb tot això, una de les líders d’aquesta moguda catalana

I, al sortir, estaven parlant i van venir el que allavorens deien uns escamots, guerrilleros de Cristo Rey, això quin any era? No ho se però jo encara no estava casat, perquè desprès et diré que feiem a les conferències, doncs els van apallissar

I llavors, la caixa si no anaves amb un permís governatiu no et deixaven el local

Llavors on podíem anar a fer conferències o xerrades? Les esglèsies, només podíem anar a les esglèsies, coneixent el vicari, coneixent el rector, coneixent algún amic veï d’aquella parròquia, i llavors mira, podíes fer reunions, i també algunes vegades en escoles, en escoles sobre tot privades no les públiques, que si coneixies algún mestre i et deixava la clau, o el mestre era un dels que estava en aquell grup, podíes, amb el nom de dir ‘reunió de pares d’escola’, podíes fer aquestes coses

Però són coses que ara fa riure, però allavores, és clar, et trobaves, on ho feies, aquella divulgació d’idees o aquella discusió, o aquella cosa que ens semblava que era important i si ho feies, no t’interessava que t’enxampessin

 

Clar, portava setmanes malalt, ja al ’74 va tenir un trombo i la gent va pensar que s’acabava, però va durar encara un any i pico

Jo recordo que llavors, per la feina, jo estava amb temes d’informàtica, teniem una delegació a Saragossa, una altra a Madrid i jo voltava bastant, estava dels que feien llaç amb tot això

I jo recordo a casa o quan estava a un hotel, al de matí al llevar-me, o a la ràdio, o mirar el diari a veure si havia novetats, i el dia que va morir en Franco, clar, la gent tenia por encara

Perquè jo recordo que tenia Reus, que tenia allà una oficina, havia d’entrevistar a un economista per l’equip de treball d’aquella petita empresa, aquella delegació que teníem, i no es va presentar, em va extranyar, era el dia que s’havia mort en Franco, i l’endemà o el demà passat, parlant amb un d’allà que també tenia relació amb la… era soci d’aquesta delegació, em diu ‘home, es clar, es que el seu pare és un home molt moderat i li va dir que no… que era millor que no sortís de casa’, o sigui, havia moltes pors

I desprès això, mira, doncs vam anar perdent la por, desprès va començar a haver-hi algunes mogudes i al ’76, a les manifestacions del febrer del ’76, i la gent, anaves descobrint amb els companys de treball, els que eren realment demòcrates o del partit comunista, que el PSUC aquells anys va passar molt, jo estava més en el món dels socialistes, i, bueno, es va anar, però sempre amb l’ai al cor, què passarà, què no passarà,

I realment, lo que jo recordo d’anys abans era l’aprendre a llegir el diari, hi havia anat a bastantes conferències i a algún curset del professor filòsof Arenguren, i aquest deia ‘s’ha d’aprendre a llegir el diari, quan et diuen que les vaques d’Alemanya tenen el tifus o alguna enfermetat, que sàpigues que a Astúries o allà on sigui, al Pirineu, hi ha vaques malaltes’, vull dir, sempre era aquesta…

I a més a més, els diaris, que eren d’aquella època, parlaven més d’internacional que del propi païs, de Catalunya no cal dir

I encara una altra anècdota, jo vaig estar també a OMNIUM cultural a Sabadell, i un dia demana la radio Sabadell, que llavors era una ràdio local, per a fer una entrevista i vaig ossar a dir ‘el païs’, i l’entrevistador va quedar parat i em va dir ‘és la primera vegada que la paraula el nostre païs, o l’expressió el nostre païs, s’ha fet servir en aquesta… en aquesta radio’

Vull dir, són tonteries però són símbol de que havíes de vigilar sobretot i quan feies… no se, per exemple, recordo el centre excursionista de Sabadell, que per exemple, per fer conferències, no els hi deixaven fer i al final, feien un truco, deia ‘diapositivas comentadas’, llavors venia un professor, o un conferenciant o un excursionista que passava unes diapositives comentades, i això passava el control

I en canvi, si deien el senyor tal o la senyora Maria tal, no li deixaven fer la conferència perquè no sabien, no tenien garantia de lo que podies dir

Ara fa riure, però era així

Bueno, era… quan un trobava un truco, doncs l’altre n’aprenia, llavors tota la cosa sindical, jo, com a enginyer, resulta que els enginyers, al sindicat erem una mica extranys, perquè erem massa burgesos, massa rics, però també els sindicalistes tenen històries llargíssimes, i jo no vaig anar mai a la presó però gent que va passar… va passar per la Model de Barcelona, va passar per altres llocs molt… si

 

Bé, la transició… el meu pare no n’havia fet propaganda política, volia dir lo que passava però no volia, suposo, per temor de que un… però ara ja estudiant a Barcelona, a l’escola d’enginyers, amb reunions a la universitat, tot això era abans de la caputxinada que es diu

Al març del ’66, va haver-hi que el sindicat democràtic d’estudiants que era il·legal, es va constituïr en els caputxins de Sarrià, aquí a Barcelona, jo ja treballava

Precisament aquell dia, jo era a Madrid, i em va venir a les mans la versió de ‘ABC, un diari de Madrid, i en una pàgina, a aquella època, posaven doncs vuit o deu petites resenyes de coses, i havia que en els caputxins de Sarrià havien enganxat una colla de facinerosos il·legals, que no se què feien

I més avall, hi havia el franciscans de Roma que els hi havia trobat contraband de whisky i de tabac, vull dir, això formava part d’aquell savoir faire de la premsa de l’època, que a la mateixa pàgina t’hi posaven contra els caputxins, i el franciscans que són de la mateixa… anava a dir raça, perdó, la mateixa colla, molt semblants, doncs allà feien contraband, osigui que són gent de no fiar

Vaig estar en grups encara no polítics, vam fundar lo que era l’Assamblea de Catalunya, que va ser bastant important, doncs hi havia l’Assamblea democràtica de Sabadell, i feies moltes reunions intentant arreglar el món a la nit, anaves a dormir desprès d’un parell de conyacs i de fumar bastant i dormies poques hores i l’endemà estaves una mica… havies de posar-te a treballar a les sis o a les set, o a l’hora que fos,

Però aleshores clar, hi havia una certa… com ho diria, complicitat entre la gent en el món sindical, del món polític, els catalanistes, els demòcrates, és a dir, diferents colors, i vam fer moltes reunions però no podíem acabar d’arreglar el món

I llavors clar, quan va venir que va haver-hi al ’77 les eleccions, va haver una accelerada forta en la constitució dels partits, al ’79 amb els ajuntaments, etc, llavors ja va ser un… ens vam anar distanciant d’aquells díes negres

 

El dia de la signa… jo recordo el referèndum de la constitució, a veure, i a més a més al ’76 va haver-hi un altre referèndum, crec que en deien de la reforma política, i aquest referèndum no ens agradava al grup que desprès vam acabar al partit socialista, perquè trobavem que no… no, no ens agradava

I ens vam abstenir, o votar en blanc, ara no recordo, però es que l’endemà, de vots en blanc i abstencions, no hi havia res de res

Llavors, al ’78, al cap de dos anys, perquè em sembla que van ser els dos al desembre, vam votar… jo vaig votar a favor de la constitució, tot això de que l’Alianza Popular, l’anterior al PP, no la va votar ho sabíem

Però bueno, llavors, al ’78 i al ’79, ja havia hagut al ’77 amb les eleccions constituents al Congrés de Diputats, i llavors al ’79, al març, va haver-hi les eleccions al primer congrés ja el constitucional, i a l’abril i al juny també, llavors, la cosa ja va anar molt accelerada

 

El 23-F, l’anècdota meva és que estava a Paris, jo aleshores era regidor de l’ajuntament però no estava a plena dedicació tot i que estava amb el govern, PSUC, PSC en aquell moment i jo per la feina, estava a Paris, perquè a l’empresa on treballava en aquell moment, tenia molta relació amb una empresa de Paris

I jo recordo que me’n vaig emportar la meva dona perquè en aquell moment no treballava, i hi havia un sistema que si hi anaves amb una altra persona, pagava mig bitllet, llavors jo a l’empresa dic ‘agafeu un bitllet per la meva dona i llavors pagaré el 50 per cent, bueno, mig bitllet per la meva dona’ i anem un diumenge a la tarda i jo havia d’estar dilluns i dimarts, o el dilluns, dimarts i dimecres, em sembla que va ser un dilluns el 23-F

I jo vaig anar a treballar, la meva dona va estar passejant per Paris, i desprès ella ho havia buscat, havia mirat i vam anar al teatre, i abans d’anar al teatre, des de l’hotel vam trucar a casa, llavors no hi havia mòbils, a casa de la meva sogra, els avis de les tres nenes que teníem, ‘què feu?’, ‘bé, bé, estem mirant la tele’ i resulta que cinc o deu minuts més tard d’aquesta trucada, va haver-hi per la televisió la presa del… el Tejero allà amb la pistola i aixó

I nosaltres vam anar al teatre i sortint del teatre, vam anar a sopar a menjar alguna cosa, a un restaurant a prop del teatre on hi haviem anat, que era d’uns argentins

I un xicot que allà feia de cambrer, perquè al saber d’on ets tu vam estar parlant en castellà i diu ‘oye, en España ha habido un golpe de estado’, dic ‘no, home no, tú no lo sabes, hoy elegían otro presidente del gobierno’

Diu ‘no, no, no, parece que no es muy grave pero ha habido uno…’

I llavors clar, estava a un hotel que no teníem ràdio a l’habitació ni televisió, era un hotel mitjanet allà a Paris, però em va venir aquell rau rau, què ha passat, què ha passat, i l’endemà al matí, abans d’anar a treballar, que havia d’anar a quarts de vuit a l’empresa allà on aquells díes estava, em vaig llevar més d’hora i vaig anar al quiosc de la cantonada i ja em sembla que vaig comprar el figaró o algún diari d’aquests i ja hi havia la fotografia que es va, aquells anys, que hi havia allà al davant o al costat del president del congrés, el Tejero allà empunyant la pistola

I llavors, vaig intentar trucar a amics així, i llavors, quan vaig tornar, perquè jo era regidor de l’ajuntament em van dir ‘oh, tu ja ho sabies que hi hauria merder’, dic ‘home, no, però clar…’

i a veure, jo tenia un germà vivint aquí al sur de França i vaig pensar ‘bueno, mira, si la cosa va molt malament…’, perquè, es clar, si pensaves en la guerra, tots els que estaven de regidors als ajuntaments, malament, vaig pensar ‘mira, algú que ens porti que ens porti les filles aprop de Perpinyà, allà on estava el meu germà, i bueno, mira, ens reunirem allà’

Per sort, no va ser tan greu, i a Sabadell bueno, llavors els companys van passar la nit a l’ajuntament havien passat tota la nit, etc, desprès va haver-hi una manifestació a Barcelona quan ja era aquí, però és clar, va ser una cosa que va fer… va fer angunia

Tot i que jo estava aquell dia a fora de Sabadell i de Catalunya

 

Bueno, jo diria que per a molta gent va ser una, una… com ho diria… una il·lusió col·lectiva

Evidentment, com a tot arreu, hi ha qui era crític, que no estaven d’acord amb els olímpics, però va ser… va ser bonic, jo vaig poder anar amb algunes de les… bueno, la inauguració i tancament vaig poder anar, sol i alguns amics, la familia no tenia… eren cares les entrades

I va ser molt bonic, bueno, el disseny, la eufòria, les paraules de l’alcalde Maragall, prèviament alguns van passar molta angunia perquè quan van començar a fer alguna prova era com funcionava allà a Monjuic a l’estadi, tot això, va haver-hi algun rifi rafe en temes que si els terroristes, que si algún grup independentista diguemne agressiu, podria haver-hi alguna cosa… no va passar, va haver-hi petites coses però no

I va ser, a nivell de Sabadell, van tenir… jo estava en aquell moment en el Ajuntament, eh… jo estava com a cap de colla dels socialistes, llavors no estava amb el PSUC o Iniciativa en aquell moment, i l’alcalde Farrés no va volguer perquè no li agradava, no va volguer, jo li deia ‘escolta, perds inversions que es poden fer a Sabadell i que desprès poden quedar’

Però a part d’aquestes coses polítiques que sempre els adversaris, doncs… es juga una mica a ping pong o aprofites una debilitat per ampliarla, doncs va ser bonic, a Sabadell no va haver-hi pràcticament res

Només un partit de fútbol amb l’equip de Catar, que en aquella època amb prou feines sabien que Catar existia i desprès els culés ho saben perfectament, que Catar existeix, i bueno, es va reformar una mica l’estadi de futbol de Sabadell, però en principi, l’eufòria i desprès amb la família més economia, vam anar tots a l’obertura i tancament dels paralímpics, però va ser un temps amb una gran, jo diria, il·lusió, jo, personalment, tinc molt bon record

A part, només això potser, també tots els voluntaris va ser una moguda, jo no formava part, les meves filles eren molt petites, encara no eren d’edat de fer-ho, però amics i amigues que van estar-hi, va ser una moguda molt interessant

Si tens alguna altra anècdota que no haguèssim cobert, o…?

Bueno, jo com que sabia que preguntarieu, però és clar, lo de la llengua, aquesta que ha sigut tan prohibida, i que d’alguna manera és el nexe d’un cert catalanisme de tot color però del catalanisme que jo he compartit molt, és important i a més a més, aquest intent de ‘hable usted en cristiano’, vull dir, que ho entonaves a algún lloc públic si era… no podíes parlar català, vull dir, havies de parlar castellà

I si fins i tot, les postals que la gent escribia que abans era molt important les postals, perquè a veure, jo de la família tinc alguna postal dels meus avis de Barcelona que tenien uns parents al Masnou i el dimecres o el dijous enviaven una postal que la revien el divendres, quan vingueu dissabte porteu una dotzena d’ous

Vull dir, que era el sistema perquè el telèfon era molt petit, tu pensa, jo em vaig casar al ’65, i vam tardar sis anys en tenir telèfon a casa, sis anys

Que jo el vaig demanar i em van dir el tindrà aviat, i jo no home, no cal que correu, i van trigar sis anys i mig, o sigui que el correu era molt important

I llavors doncs és clar, molta gent escribia una tarjeta de postal, diguemne, sense sobre i aixís, es clar, això era… jo tinc una cosa, que per a que vegis la llengua, portava per ensenyar-vos, que, el meu pare, era metge, ja t’ho he dit abans, i doncs bueno, feia unes factures, quan els resultats que veien d’algu que havia visitat i per aquí tinc una factura, bueno, que li van deixar fer servir els papers que tenia, mira, aquí, els papers que… Miquel Civil, metge, Sabadell i només posava Senyor i 10, les pesetes que debia, aquí ho tens

Doncs això, havia d’anar a una oficina a Sabadell, i havien de tamponar a sobre ‘Arriba Espanya’, perquè com que hi havia poc paper, desprès de la guerra va haver-hi una misèria, i s’havien cremat, fet malbé, coses així, doncs li deixaven fer servir i deien, un diu ‘arriba España’ i diu, ‘impreso habilitado transitoriamente para su utilización en lengua oficial española’

O sigui, és una xorrada, però és d’aquestes coses, no?

Bueno, doncs això són d’aquestes coses que… bueno, lo altre són de… bueno, hi ha moltes coses, va haver-hi, bueno, una cosa important que no us he comentat

A l’any ’47, el meu pare era republicà i catòlic i això no era lo més freqüent, i això potser li va salvar la vida durant la guerra, perquè era republicà però desprès també va tenir dificultats per això

I llavors l’any ’47 va haver una moguda catòlica a Montserrat, que en motiu de fer un tro nou per a la mare de deu, va haver-hi un remiscolament de… del catalanisme, més o menys el catalanisme cristià, perquè és clar, també hi havia l’àcrate i altres grups, evidentment, la societat no és tota igual

I això del ’47 també va ser, aleshores als pobles van fer petites comisions que llavors es van, diguemne, relacionar, clar, tu sabies que tal barber o tal venedor de bombetes eren gent de fiar, però l’altre no ho era, són d’aquestes coses, els teixits en els pobles, i als barris

 

Bueno, el regim… això els historiadors, finalment, en Carrero Blanco era una mica el alfil de l’hereu del Franco

Jo també estava a Madrid el dia que ell… però no vaig ser el que vaig tirar la bomba, amb la feina que tenia anava molt a Madrid, a Saragossa, etc, i vaig estar-hi la vigilia i l’endemà

Clar, tothom va quedar parat, perquè jo aquell barri el coneixia, clar, un Dodge Dart, que era un cotxe pesadíssim, pujat a dalt de la teulada de no se si dos o tres pisos, o quatre, de em sembla que era un edifici dels jesuïtes, jo estava a un hotel a quatre o cinc cantonades, lluny, però aquell dia, aquell de matí no hi era

Però l’endemà, quan vaig tornar vaig anar a veure el forat, allò, de lluny que no et deixen acostar-te, el boquete, no? El forat que va quedar

Clar, llavors, crec que a partir d’aleshores, va començar… això va ser el setembre del ’73, va començar… el Franco al juliol va tenir aquell trombo que van fer al futur rei en Juan Carlos, em sembla que va ser com l’encarregat de no se amb quina paraula ho van dir, del govern van fer alguna cosa unes setmanes i llavors van començar la cosa, va ser ja…

Però és clar, és allò que con que no s’acabava, vull dir, no… però lo del Carrero Blanco va ser una cosa impactant, d’aquelles que no… no pots creure, com la de les torres bessones a Nova York, que jo vaig veure, tinc un germà a Chicago, i estava allavorens a Barcelona però tenia un pis aleshores a Barcelona perquè era professor d’universitat i em diu ‘que puc venir a casa teva a mirar la tele?’

Estavam nosaltres a Sabadell, i dic ‘home, i tant que pots venir’, perquè havia hagut la primera i recordo que amb ell, asseguts al sofá de casa, van donar en directe el segon avió, i clar, són coses d’aquelles que no… no te les imagines, vull dir, et quedes sense paraules, no?

I el cas del Carrero Blanco, clar, en Carrero Blanco tenia els enemics anti-franquistes, però també tenia, que això l’endemà, és una anècdota però jo tenia una empresa a Madrid, que en aquell moment l’estava diguemne, tutelant o mirant de si ens interessava per a comprar, jo era treballador, empleat a l’empresa, però vull dir, que feia aquesta gestió

I l’endemà al de matí, ‘ui, Oriol, qué contentos estamos, estarás contento’, però ell, a part de que no era franquista, estaven contents perquè el Carrero Blanco amb el capital nord americà no el volia i empreses nord americanes que es volien implantar a Madrid tenien dificultats greus i legals i deien que el culpable era en Carrero Blanco

O sigui que totes les polítiques són complicades

Però recordo aquest endemà, ‘oye, estarás contento’ perquè clar, en la intimitat o anant a dinar o a sopar, tothom sabia una mica com pensava, no? O feia veure que era lo que pensava i d’aquest me’n recordo això, i llavors, em va explicar que el Carrero Blanco, els seus ajudants eren uns dels que posaven trabes perquè no era amic dels nord americans

I bueno, si ho van fer els nord americans, o va fer ETA… això, jo no et puc donar la solució

 

Bueno, a veure, jo, el meu pare tenia jo… amb el meu pare, com tots els fills, de vegades hi ha coses que no hi estàs d’acord, però el fet de la serietat, la intransigència, que desprès a ell no li donaven una feina que havia tingut abans de la guerra d’atenció als pobres de Sabadell, perquè els ajuntaments, ara no se com és, però abans tenien l’assistència als pobres del poble i tenien els metges que operaven a on, una quantitat, que no era molt però tot ajuda i a més a més també era doncs una mica cert reconeixement de poder fer coses a la ciutat

Doncs, el meu pare amb això va ser sempre molt intransigent diguemne políticament, mai va voler ajupir el cap, vull dir, amb això…

I llavors jo tenia una idea de la política que desprès l’he canviada, evidentment, ho dic perquè jo, com el meu pare era d’Unió Democràtica, jo havia seguit bastant, fins i tot anant a Itàlia a la democràcia cristiana italiana, i un any a Turí, a una reunió d’estudiants, va venir un professor d’economia demòcrata cristià i no em va agradar gaire

Però a més jo tenia la idea dels primers demòcrates d’Itàlia cristians, doncs [Alcide] De Gasperi, don Asturso, tots els professors i els líders, que eren gent d’una austeritat allò, monàstica o frailuna, que diriem en castellà, no?

Però desprès, al cap de quaranta anys, la democràcia citània era una cova de lladres i de xorissos, clar això em va ensenyar també, però llavors jo què… amb els companys, amb algún company més líder i més animat que jo doncs vull dir, vam anar formant grups que desprès els vam formar, vam entrar o es va conformar entre tots la Convergència Socialista, l’any ’74, encara vivia en Franco, i desprès al ’78 es va fer la unitat dels socialistes amb la federació del PSOE i alguns del POUM i d’altres es va fer la unitat aquesta

I llavors jo vaig anar treballant però en les primeres eleccions de per l’ajuntament, vaig formar part de l’equip, vaig sortir, vaig ser regidor de cultura quatre anys, van ser uns anys apassionants, hi havia molta pobresa, moltes coses per fer, però en tinc un record molt gran

I desprès d’això vaig estar vint anys a l’ajuntament, en quatre anys no, vaig ser president del consell comarcal la segona temporada, desprès vaig estar a la diputació de diputat de carretera i… o sigui, que vaig estar bastant i vaig disfrutar molt

I llavors, quan em vaig jubilar, vaig plegar, ja tenia 65 anys i ja em deien que era massa vell, que ja no servia i llavors mira, em vaig dedicar un grapat d’anys a temes d’immigració formant part d’una entitat d’acollida als immigrants i ara ja estic jubilat dues vegades, ara ja faig el que puc, camino, excursions, però… i la segueixo la política però ha canviat molt aquella política que feiem a la transició i a la clandestinitat i desprès les coses són complicades, ja només cal veure què passa cada dia perquè tot és molt, molt complex

 

Si, si, no tinc cap vergonya, jo simpatitzo i tinc alguna familiar que està més involucrada, a veure

Jo simpatitzo però sempre he dit als amics, jo soc dels socialistes, jo soc el raro en una colla que sortim cada setmana d’excursió a caminar per la muntanya…

I que la manca de complicitats fora d’Espanya no permetia la independència

Tot i que per a mi, a veure, lo que per a mi va ser el gran error d’aquests ultims anys, podríem parlar de coses més antigues, però va ser quan a Catalunya es va fer un estatut renovat, l’estatut del 2006, va passar tots els tramits del Parlament de Catalunya, el Congrés de Diputats, el Senat, el rei d’Espanya, el butlletí oficial, el referèndum a Catalunya, a veure, era l’ordre que sigui

I al final, el PP demanant firmes contra Catalunya per a Espanya, això, per a mi, és l’ofensa en aquells anys nous, no parlem de coses antigues, que l’estatut aquest era perfecte? No, no hi ha res perfecte a política, tot són arreglos, aproximacions, pactes però clar, això és una cosa que jo mai he sentit que ningú del govern de Madrid o del Partit Popular de ’em sap molt greu, la vam pifiar, això no ho haviem d’haver fet mai’

Però això ha passat, llavors resulta que ara hi ha gent d’aquí, Abans els independentistes eren, amb tot el respecte, quatre gats, molt poca gent, petit grups, respectables però molt petits, i ara, és clar, hi ha una moguda molt forta

Llavors, què passarà el 22 de desembre? No ho se, jo penso que tard o d’hora s’haurà de discutir, s’haurà de pactar…

Però és clar, els enunciats cada vegada… ara és tot molt accelerat, a veure, el Pedro Sanchez, jo ara em sento bastant allunyat del món polític, perquè ja estic jubilat, en Pedro Sanchez diu que pacta amb en Mariano Rajoy, que faran una comissió per reformar la constitució, ahí es forma la primera comisió, la pre-comisió, i el representant del PP diu ‘no, només és per arreglar alguna coseta, per a millorar-la’

Clar, aquest és el món on vivim, a part de que coses que passen a Espanya i amb això no vull ser purità, però coses d’escàndols públics, no me’ls imagino ni a Alemanya ni a França, per dir dos països propers

A Anglaterra tampoc però no està tan a prop… al menos amb mi, potser perquè jo també vaig estudiar alemany i tenia amics alemanys i tot això, no me’ls imagino…

A veure, que a tot arreu hi ha trapesseries, coses mal fetes, fraus, enganys, robos, si, però en aquest nivell no m’ho imagino

Clar, estem a una situació, i econòmicament, sembla que estem pitjor… no per ara, aquests últims mesos, sino que Espanya està pitjor del que…

Si demà passat el petroli canvia de preu, només que pugi el 10% i resulta que el banc central europeu cobri una comisió, interessos que ara no cobra res, Espanya no se com queda

Però bueno, sóc optimista, vitalment, voldria que anessin bé