EN | CAT | ES

Entrevistat el 12 de juliol de 2017 a la sèrie de documental Catalunya Barcelona.

El meu nom és Robert Surroca Tallafero.

Pregunta

El 1934 a Barcelona. D’una familia que procedia de la Cerdanya, del Pirineu. Tant els 4 avis com la meva mare eren fills d’allà dalt. El meu pare ja va néixer a Barcelona

Pregunta

Era cansalader d’ofici. Vaig fer-ho fins als 50 anys i llavors els meus fills no van volguer-ho seguir afortunadament per mi perquè si no encara estaria treballant allà amb ells

i em vaig dedicar a una qüestió de ventes i als 60 anys em vaig jubilar.

Pregunta

Doncs sí. El FNC era un grup que es va crear a l’exili, concretament a París a 1940, quan l’ocupació Alemanya d’antics resistents que havien lluitat a l’exèrcit de la República

i per tornar a l’interior i lluitar contra la dictadura. Van tenir una gran activitat sota la 2na guerra mundial ajudant a aviadors aliats, jueus i tota gent perseguida

a la França ocupada per venir cap aquí. Aquí anaven a l’Embaixada Britànica de Barcelona que els acollia i els que hi havia a Portugal els enviava cap a Anglaterra una altra vegada. Va tenir caigudes molt importants, aquí a l’interior

van fer propaganda cladestina de tot tipus i ordre, penjava banderes catalanes, volaven monuments feixistes, ho típic d’aquella època. A l’any 46 hi va haver una caiguda molt important

I pràcticament el van desmantelar. Llavors va passar que tothom creia que amb la victòria dels Aliats contra els Nazis feixistes internacional, la dictadura d’en Franco s’acabaria

i al veure que no era així, que degut a la Guerra Freda els Aliats retrataven en Franco com un element anticomunista ?, doncs aquesta gent en aquella època cal tenir present que el problema a l’interior era posar un plat a la taula

cosa que ara costa molt de creure però era així, vull dir. Hi havia problemes per procurar-se alimentació i tirar la familia endevant. Doncs tota aquesta gent es va hivernar i a partir d’aquí, va haver-hi un gran desert tan aquí a l’interior com a l’exili

A la gent li passa igual, eh? A partir del 45, quan s’allibera França, pensa que ja hi havia molts exiliats Catalans. Doncs a qualsevol població que hi havia 4 catalans

es reunien, creaven un casal, donaven l’adreça del café del poble i si tenien acces a una multicopista feien un bulletí. Van crear-se sindicats, es van tornar a montar els partits i tot plegat. I a partir

del 45 quan es donen compte de que no hi ha res a fer, i a més a més, l’Estat Francès, a les organitzacions comunistes i llibertaries se’ls hi va tirar al damunt. Doncs hi va haver una desil·lusió molt gran i

la gent va plegar de moltes activitats per deixar-se simplement a tirar endevant i buscar-se la vida. El Front, aquest letargament, li dura fins els anys 60 quan ens incorporem, va ser quan hi vaig ingressar jo

les noves generacions que no haviem conegut la guerra perquè erem massa petits aleshores i tornem a revitalitzar el partit i a tirar-ho endevant a base d’una serie de campanyes que vam fer durant tota la dictadura

Pregunta

Aquí a l’interior en aquests moments hi havia, el pes important va ser sobretot els llibertaris, els anarquistes que van crear les guerrilles urbanes i també un maquis a la muntanya els sector de Berga i aquelles bandes. Havien tingut persones mítiques com

Martí Massana, Cara Cremada que li deien, i aquí a l’interior a les capitals hi havia el Tasería, el Kiko Sabater i tots plegats que van tenir enfrontaments armats amb la policia, morts per les dues bandes

fins que al final van desaparèixer tots perquè els van matar, simplement. Amb enfrontaments armats, doncs els detenien, els consells de guerra sumarissims, i els hi afussellaven al Camp de la Bota. I quan desmembren la resistència llibertaria, comencen els comunistes, el PSUC

però el PSUC, fora de l’ocupació de la Vall d’Aran, que va envair la Vall d’Aran, dintre l’interior quan se’n va donar compte de que es pensaven que en aquí hi havia un aixecament popular

cosa que no es va produïr, la gent estava cansada de tres anys de guerra, no estava una altra vegada per tornar a patir misèries i fam i repressió. Doncs el PSUC es va dedicar ja a la lluita política

cada vegada més i al que ells deien lluita de masses. Que era influir en les empreses, en les fàbriques i aquest tipus de característiques. La lluita dura, forta, tot i que l’ultim guerrilleer català, en Ramon Vila Capdevila, en Cara Cramada, que a la resistència

francesa era el capità Raimon, va morir al 1963 en un enfrontament amb la Guardia Civil de la Serra de Castell Tallat, aquí a prop de Berga. Cal dir que quan van matar a en Ramon Vila Capdevila, en aquí la noticia al diari era un bandoler, fascinaros i tot plegat, però

Però a França les primeres pàgines de tots els diaris, el van calificar com el que era, un heroi de la resistència francesa contra els Nazis.

Pregunta

Bueno, fue Muy simple. Subieron un poco el precio del tranvía, tengo los datos allí. Poco pero la gente lo vivió con indignación porque en Madrid no lo subían.

o sigui en allà era molt més barat i en aquí el pujaven. Va ser una resposta. a gent pensa que en aquella època estaven molt cremats per la misèria que encara s’atravessava per la ferotge repressió que hi havia

sobretot no cal dir-ho, a Catalunya la repressió va ser molt diferent que a Espanya. Perquè a Espanya van perdre les llibertats, però no van perdre ni la llengua ni la nació ni res de tot això. En aquí, sí

no podies parlar català en públic, el català estava prohibit a les escoles, a la premsa a tot arreu, no cal dir els mitjans de comunicació fins que no va morir en Franco no va sortir un diari en català

la repressió aquí va agafar una actitud molt més forta. Això feia que la gent, es clar, portaven un paquet a sobre d’indignació molt fort. Llavors això va ser molt fàcil

no s’havia de fer cap acte heroic, Simplement no havies de pujar al tranvia. I escolta, veies immenses cues de gent anant caminant per tot arreu amb els tranvies buits, fins i tot hi ha haver una cosa anecdòtica

un diumenge que jugava el Barça a les antigues Corts, van anar-hi tots els tranvies en allà perquè plovia a bots i barrals perquè la gent els agafès per tornar a casa i la gent mullant-se va tornar caminant

cap a casa i caminates llargues.Va ser un èxit molt important, van rebaixar el preu, van destituir el governador civil que hi havia perquè ho va portar tan malament com va sapiguer

i això es va repetir al 57. Al 57 hi va haver un altre boicot, no va ser vaga, un boicot de les mateixes característiques i pels mateixos motius

però realment el del 51 va ser molt important perquè fins aquella època una manifestació de protesta al carrer d’aquelles característiques no s’havia donat mai

Pregunta

En Joan Cornodella de Perpinyà era un home que va lluitar a la resistència francesa i tenia condecoracions franceses, americanes i britàniques. Degut a la seva activitat i militava al FNC

I en Joan Cornodella Barberà, que era cosí d’ell, era el líder del front a l’interior. En Joan Cornodella era un home amb un bagatge polític molt important i havia dirigit Estat Català durant la guerra

es va haver d’exiliar i al 1940, torna clandestinament cap a l’interior. Amb unes possibilitats de risc molt important perquè en aquella època no és que et tanquessin a la pressó, no, es que un home com ell que era franc messó, l’afusellaven

va tornar en aquí amb altra gent i van tirar endevant el FNC amb les etapes que ja t’he parlat aleshores, que realment van ser les més dures de la resistència.

Pregunta

L’Antoni Turró Martínez va ser un personatge que estava a un poble de França en comunicacions que es deia Miramas i que en allà donava informació al resistent per quan sortien trens amb material de guerra

tropes alemanyes perquè les boicotegesin. Va tornar cap aquí en els anys 60, i es va apuntar en l’activitat del front en la clandestinitat. Va ser un estudiós del paper moneda català

que es va fer durant la Guerra Civil i va fer dos catàlegs ,un sobre el paper moneda a Catalunya, un altre sobre el Pais Valencià, que encara avui són de referència per la persona que es dedica a la numismàtica

Pregunta

Home, una gent que en aquella època s’entregaven a una tasca clandestina, que només et podia portar disgustos i grans, tots aquests… el turró no perquè estava a França però en Cornodelles va passar una temporada llarga a la presso

i tota aquesta gent d’aquell periode doncs evidentment tenien unes dosis molt altes de patriotisme i de generositat. I sobretot penso jo, de sentit de la justicia

a mi el que em va fer que m’incorporés al FNC, sobretot va ser el sentit de la catalanitat, de veure com ens bafaven, però també va ser perquè el nacional catolicisme que a llavors hi havia, era indignant, tan injust

que et revoltaves encara que volguesis estar en una situació d’indiferència. Jo penso que aquesta gent, doncs es movien per les mateixes raons. Jo que els vaig conèixer a tots, i força

allà tens una fotografia amb tots ells. Pensa que eren una gent d’una valua personal extraordinaria, extraordinaria.

Pregunta

Això ho hem d’adelantar una mica. Al 1965, es feia el 25 aniversari de l’afussellament del president Companys. El FNC de Catalunya, el president Companys havia tingut sempre una gran devoció pel sacrifici

que va tenir i la dignitat amb la que es va enfrontar al piquet d’execució. Tant és així, que el bulletí clandestí que va fer el front al 1945, i que va fer després als anys 50 a França a l’exili, el nom es deia Per Catalunya per agafar les últimes paraules del president Companys

Llavors, per no deixar passar el 25 aniversari, allò dels aniversaris rodons, el 25, 50, 75, etc. Una manera com feiem sempre, amb manifestos o pintades, es va fer una biografia a Paris, el representant del front a París, en Manuel Viusà

va imprimir en offset, la vam passar clandestinament per la muntanya i es va repartir profusament per aquí, a l’interior. Doncs això al 68 es va fer el mateix amb Francesc Macià. Una biografia que també lògicament es va fer a França

es va introduïr clandestinament i en aquí es va repartir profusament. Però si t’interessa les tinc les dues en aquí.

Perquè la portada de la biografia d’en Companys és espectacular.

Pausa

Les dues publicacions són aquestes. Això com t’he dit es va fer a Paris, es va entrar clandestinament , amb fotografies d’ells, Jo, dins del front, a partir del 63

em vaig fer càrrec de tot l’aparell clandestí de l’organització. Tant era les imprentes, la distribució de propaganda, vaig crear a partir precisament de fer això

el pas clandestí de fronteres, que vam començar amb papers i vam acabar passant de tot. I Llavors a 1965, la revista no estava acabada

però es va fer aquesta portada amb paper engomat. Ho vam enganxar per tots els indrets que vam poder. Com a cosa curiosa posteriorment en un viatge que va fer Franco a Barcelona

els taxis portaven radera una fotografia, això ho trobareu a la premsa. No sé si jo ho tinc. A la premsa, portaven una fotografia d’en Franco. I nosaltres vam sortir i amb uns quants cartells que ens havien quedat, uns quants vol dir 40 o 50

vam fer una empastifada a radera els taxis que estaven aparcats sense xofer amb la fotografia aquesta a radera. Ho bo del cas és que es clar,el xofer com que ja portava una fotografia

pujava al cotxe i se n’anava i no se’n donava compte que li haviem posat una altre al damunt. I fins que algú no li deia.. i la feina que tenia per treure’l, perquè la pega era extraordinària

Pregunta

Bueno, la relació va venir donada arran que vam fer un dominical que es deia Històries de la clandestinitat, on jo vaig aportar-hi. A part de que el guió temàtic que es va seguir era el meu

vaig aportar-hi practicament, no et diré tota, però molta documentació gràfica i explicacions i tot plegat. La llàstima és que va sortir un volum

d’aquests fascicles dominicals però n’havien de sortir dos. Però El correo catalán va plegar i llavors es va quedar sobtat i mai més s’ha tirat endevant.

Pregunta

Sí, es això. Són aquests fascicles del Correo Catalan. Si us interessa veure’ls, estan aquí.

Pausa

Tot són fascicles. En el seu moment va ser una gran campanada. Aquest és el front. Va ser una gran campanada perquè clar aquestes històries la gent les desconeixia. Aquest és el Kiko Sabater

Lluita llibertària, les banderes que penjava el front als any 40 a la Sagrada Familia. Al transbordador del port de Barcelona. Que aquesta és una cosa molt curiosa. El transbordador del port de Barcelona que us l’ensenyaré

Aquest és un llibre que vaig fer jo al 2014 amb motiu del 300 aniversari de l’11 de setembre. Parla de la diada des dels inicis fins a les manifestacions importants. Doncs en aquí hi ha una bandera

que va penjar el FNC en el transbordador del port de Barcelona.

Aquí. Aquesta bandera, com podeu veure, és una bandera estelada. Però això està trucat, això surt d’una revista falangista i el front va penjar una bandera de les 4 barres, van comprar tires de roba i es van cosir

i amb les sigles del FNC. Però els falangistes, hi van posar el triangle i l’estel d’una manera tan barruera que es veu que sobre surt de la bandera. Precisament per criminalitzar encara més l’acció que havien fet els militants del front

L’11 de setembre els militants del front, abans t’he parlat d’en Companys, també eren unes dates per nosaltres molt significatives. Perquè es clar, representaven la diada nacional de Catalunya

I sempre s’havia fet un acte o un altre, ja siguin manifestos o pintades, penjades de banderes, cremades de banderes espanyoles perquè quan aquí venia en Franco, els bancs tenien tots a la porta la bandera espanyola

a l’abast del carrer. Nosaltres sortiem a la nit i les anavem cremant totes. I llavors l’11 de setembre, era una diada que la commemoravem com el 15 d’octubre d’en Companys

i fins que al 1964, allò que ara estic parlant d’en Companys, del 25 aniversari que va ser el 1965, doncs al 1964, feia 250 anys dels fets de 1714

I es va convocar a Barcelona la primera manifestació política per la diada aquesta, que va ser un èxit extraordinari, vull dir, no cal dir, amb corredises, detencions, pallises

Lo típic de totes aquelles èpoques. Però vam enganxar la policia per sorpresa, no s’esperaven la multitud de gent que hi havia i realment va tenir molta resonància. Després, d’11s de setembre si ens anem tirant més endevant

Al 1971, es van posar uns altaveus a l’Hotel Duval, uns altaveus que per cert es va grabar tot en aquí al pis, la veu que va sortir en allà era la meva, van sonar els segadors

que la feina que va costar trobar la música dels segadors va ser extraordinària. Jo tenia un disc de pasta d’aquells antincs del meu pare, però sonava fatal. Ara, a França venien uns discos que es deien cançons revolucionàries de diversos països

i allà hi havia els segadors. Això em va costar fer un viatge a Andorra, comprar el disc, comprar varios discos, llençar un, posar aquell dins d’un altre i llençar la coberta per poguer fer la gravació

Vam llogar una habitació a l’Hotel Duval, amb un DNI falsificat, el noi que hi va anar, anteriorment detingut, cosa que ell directament no hi tenia res a veure. I el vam posar als altaveus, allò estava ple de policies, la gent

que s’havia convocat amb octavetes i tot plegat voltant per allà i sí, sí, van sonar. Jo et diria que sonors i fantàstics el cant dels segadors, va sortir la veu fent una proclama, la meva i la d’una noia i va sonar dues vegades

fins que la policia, tot i que haviem taponat la porta de l’hotel amb xiclest, van rebentar la porta, en el magnetofon haviem posat una mena d’artefacte, no s’ho van creure, ho van desmontar i

va ser un èxit important. Un detall a tenir en compte. Vam deixar un sobre amb diners per pagar l’hospedatge, els desperfectes que haviem fet a la porta i a un endoll perquè no quadrava i vam haver de fer un desfet

i la policia, se’ls va quedar. Això després ho vam sapiguer pel fill de l’Hotel Duval, però això era una tònica. Quan la policia, entrava i feia un registre a casa d’algun polític i hi havien diners, desapareixien

la brigada. Una mica anaven aixi

Pregunta

Bueno Lluis Companys ha sigut un polític molt controvertit, molt. Bueno de fet els polítics tots son controvertits perquè a l’època que els hi toca viure doncs es clar llogicament tenen els adversaris politics i els posen a caldo

i ell va ser un politic controvertit entre d’altres coses perque en aquella epoca, durant l’etapa republicana, ell es va separar de la seva dona i vivia sense estarhi casat amb una altra dona, la Carme Ballester

i aixo en aquell moment doncs era una cosa que tot i que avui dia es tot normal i llogic com ha de ser, era viure en pecat. i aixo ho havien criticat molt

Despres va ser un home d’esquerres republica catalanista republica. Va nar evolucionant amb el temps que va ser president de la generalitat cap a un catalista realment total i convençut

i la questio de l’animositat que va tenir li venia per aquestes questions i perque durant la guerra civil, quan va esclatar la guerra, en aqui va haverhi una disbauxa revolucionaria que va provocar l’aixecament dels feixistes

va fer que molta gent, sobretot sectors de la FAI, anessin a buscar gent de dretes, capellans i tot plegat, i es matessin i aixo es clar, s’ha dit ell era el presidents de la genenralitat ell això ho havia d’aturar

Pero no podia. Els militars quan es van aixecar al carrer els anarquistes van entrar a la caserna de sant andreu i es van apoderar de tot l’armament que hi havia lla i el carrer era seu.

Ell va fer prou durant lo que va poguer i va podgur molt. Hi va haver dos consellers de la generalitat, el de cultura, Bentura Gasol, i el de governació, Josep Maria España, que es van haver d’exiliar perque degut amb les ordres d’en Compnays havien donat salvaconducte a un munt de gent religiosos i gent de dretes

i tot plegat que per poderse escapar perque les milicies de la FAI no els matessin. Es una home discutit, polemic, ja et dic com tots els politics. pero que realment la capacitat que va tenir per enfrontarse al seus enemics, la dignitat que va tenir en els judicis

El culpavem de revelio militar, aixo els que s’havien revelat. Vull dir que es una caaricatura de la justicia militar i que el franquisme practivava. i el coratge i al valentia i la dignitat amb la que es va enfrontar davant del fusellament doncs ha sigut, la convertit, en un dels principals marcs de la nostra Epoca

Pregunta

El Partic Comunista d’España. Bueno el Partit Comunista d’España a Catalunya no actuava. En aqui havia el Partit Socialista Unificat de Catalunya que es va formar de confluencia de diversos partits durant la guerra civil

i va agafar un gran increment degut naturalment a que l’ajut de la Unió Soviètica a la republica, dels pocs ajuts que la república va rebre, li va doanr una potencia i un increment molt fort

recordem que hi va haver els fets de maig del 37. Allò que et paralva abans de la disbauxa revoucionaria que va provocar l’alçament feixista perque una cosa que es diu molt que en aqui es van cremar esglesies es van matar capellans, tot aixo es veritat

pero tot aixo va passar a aprtir del 19 de juliol quan els militars es van aixecar en armes contre un gover legalmetn constituit. Ni el 18 de juliol ni el 17 ni el 16 ni abans. aqui ni es cremaven esglesies ni es mataven ningu ni s’empaitava

Va ser la disbauxa revolucionaria, i naturalment un tipus de revenja social que portaven les classes obreres dels fills del pistolerisme dels anys 20 que tots aquests sectors havien anat a lcostat del poder constituit i que es van desencadenar d’aquesta manera

Pausa.

Doncs aqui es va crear el PSUC. El PSUC era un partit completament autonom dels partit comunita d’españa amb representacio als organs internacionals comunistes independents del partit comunista d’españa.

Aixo amb ells els hi va provocar moltes friccions. El PSUC en els seus inicis era un partit d’obediencia catalana i netament catalanista. Vull dir fins i tot i va haver sectors com el Comorera un dels seus liders que en l’exili va haver de marxar perque l’empaitaven

perque no volia supeditar al PSUC en el Partit Comunista d’España. Va vindre aqui clandestinament, el va detenir, el van fer consell de guerra i es va morir al penal de burgos.

Vull dir el PSUC en aquella epoca i et puc dir que fins i tot durant la clandestinita antifranquista era una partitnetament catala. A l’assamble ade catalunya els quatre punts de l’assamblea un d’ells demanava l’estatut d’autonomia com a cami cap un dret d’autodeterminació i el PSUC aixòho havia suscrit

Cosa molt diferent del que esta fent ara Inicitativa per Catalunya pero bueno les coses canvien.

Pregunta

Doncs be al 1936 les olimpiades es van fer a berlin i aleshores es veia que seria un avantatge pel nacisme de hitler per predicar la seva ideologia i racista i tot lo que tu vulguis

aleshores en aqui a barcelona es va fer una olimpiada popular com a contestació a la de berlin on shi van adderir precisament forces paisos pero havia d’inagugurarse el 19 de juliol del 1936, el dia que els militars es van tirar al carrer

osigui que l’olimpiada se’n va anar en orris. molts dels atletes que van venir per participar es van quedar aqui lluitant al costat de la república i de la generalitat contra la revolta feixista pero l’olimpiada no es va dur a terme

Quan es van fer les olimpiades del 1992 nosaltres, nosaltres vull dir al 1993 vam crear un grup per a l’honoració del proces del president companys i quan es van fer aquelles olimpiades vam fer una campanya molt forta perque l’estadi de Montjuic es digues estadi Olimpic president companys

en altres coses perque l’olompiada popular la presidia en lluis companys, en lluis companys va ser afusellat a Montjuic i estava enterrat precisament a tocar del cementiri de Montjuic que esta a tocar de l’estadi olimpic

No ens en vam sortir. En aquell moment, no ens en vam sortir. I posteriorment, anys a venir, quan l’Olimpiada ja havia passat, efectivament en Maragall, a l’estadi Olimpic li va posar el nom de President Companys

Amb un acte que va fer l’Ajuntament de Barcelona, que a una sala d’actes li van donar el nom de president Companys, van convidar-me per anar-hi a la conmemoració, tinc varios llibres publicats també sobre el president Companys

Doncs jo vaig agafar a en Maragall i li vaig dir que això estava molt bé, però que el moment de posar el nom a l’estadi Olímpic era quan les Olimpiades

que d’aquesta manera tot el món haguès sapigut qui era en Lluis Companys. L’únic president democràticament escollit afusselat pel feixisme internacional. Maragall em va contestar que no era el moment, que políticament no interessava.

Pregunta

La CNT, confederació nacional del treball, era un sindicat treballador hegemònic a Catalunya, el més important que hi havia hagut abans de la guerra civil i que aglutinava a totes les forces obreres

Eren de visió anarco-sindicalista, políticament ells n ovolien participar en lloc tot i que durant la guerra van canviar d’actitud i van tenir càrrecs dintre els governs i compromís polític

va ser després de la guerra, ells llibertàris ja t’ho he dit, van portar a terme una lluita molt forta de guerrilla urbana, però mica en mica, tot i que quan va venir la democràcia

va créixer d’una manera important, després dels fets de la Casa Escala, que no sé si ho coneixeu, que va ser una provocació, està demostrat, portada a terme per un confident de la policia

per atribuir-li a la CNT, van caure en picat. Avui dia la CNT té una presència molt limitada i a més a més hi ha dos, la CNT i la CGT, la confederaciño general de treballadors. I la FAI

era un moviment llibertari dintre de la CNT, però una mica que actuava pel seu compte, la Federació Anarquista Ibèrica, partidari de la lluita armada i que efectivament van portar no durant la resistència de després de la dictadura, després de l’acabament de la guerra

si no ja abans, portaven a terme activitats, el que ells en deien, operacions econòmiques que era atracar bancs, per finançar el moviment obrer, financiar vagues i coses d’aquestes característiques

Pregunta

El POUM era un dels molts partits que es van crear durant la República, hi havia diverses escisions, de caire Troskista. Per aquest motiu, el PSUC

que era el partit comunista d’espanya, van combatre molt. Ja sabeu que l’Stalin i en Trotsky van acabar a bofetades. Tant és així que en Trotsky l’Stalin el va fer matar quan estava exlitat i protegit per gent catalana, per cert

El POUM va tenir un pes petit, ja durant la República i a partir dels fets de maig de 1937, el POUM es acusat de feixista, que no ho era i perseguit i practicament passa a la clandestinitat

i va tenir una activitat posteriorment molt limitada. Al POUM, un dels seus dirigents, en Nin va ser detingut per agents de l’Stalinisme, torturat i afussellat i encara a hores d’ara, no s’ha trobat el lloc on està enterrat

Una pintada que hi havia durant la República pels carrers deia: On està Nin? Volguent dir, reivindiquem aquesta figura perquè havia desaparegut. I els del PSUC a sota pintaven: en Madrid o en Berlín

volguent dir que estava vengut al franquisme, o al feixisme, cosa que no era veritat.

Pregunta

ERC va ser un conglomerat de diferents partits que es va crear després de les eleccions del febrer de 1932 que les va guanyar el Front Popular i es va crear però deluvio per un costat amb el prestigi d’en Macià

que era l’home que durant la dictadura havia intentat entrar amb forces armades per part de de Mullor per combatre en Primo de Rivera i pel prestigi sobre les classes socials

que tenia en Lluis Companys. Aquests dos noms van aglutinar un gran conglomerat de votacions fins a l’extrem que va ser durant tota la república el partit hegemònic a Catalunya. Després, vull dir, de l’exili, va tenir bastanta activitat, sobretot

allò que us he explicat de a partir del 45, quan s’allibera a França, va tenir bulletins i publicacions amb Mexic, a diversos indrets de Buenos Aires, en fi, França no cal ni dir-ho

Posteriorment quan van ingeressar l’Imbert Barreras, el seu dirigent. Aquesta gent va venir aquí als anys 60 per montar el partit a la clandestinitat i va ser per exemple un dels partits que

que quan es van fer les primeres eleccions democràtiques, doncs no havia sigut legalitzat encara. El que li va anar molt malament de cara a presentar una colisió sense el seu nom amb partit del treball d’espanya

que ja m’explicaràs que lligava l’un i l’altre, exactament en res. Això ens va passar a nosaltres al FNC. El FNC un dels eslògans que va publicar quan el van legalitzar va ser, pàgines senceres de diari

“FNC, els primers en la lluita i els últims en ser legalitzats”

Pregunta

Bueno, eren partits d’esquerra però no. El POUM i el PSUC eren antagònics completament. ERC, perquè el POUM ja t’he dit que després de la clandestinitat no va tenir cap mena de pes específic

fins i tot ni a les instàncies unitàries que es van crear. Aquí a Catalunya es van crear diverses instàncies unitàries de les forces clandestines. La més important d’elles, l’assamblea de Catalunya

i allà hi havia l’ERC, el PSUC, forces polítiques i hi havien 6 partits polítics. També hi havia l’esquerra, psuc, unió democràtica, el front, etc vull dir. En les instàncies unitàries

tots es trobaven. Hi havia una relació doncs de lluita contra la dictadura.

Pregunta

Bueno això va ser una cosa que es va fer una mica com t’he dit en el seu moment per la qüestió de la disbauixa revolucionària d’intentar posar-hi un fre i un camí i un ordre

I va haver-hi el decret de col·lectivitzacions que va firmar el Conseller d’Economia que abans era en Tarradelles, que era un personatge molt conegut i era de que les empreses

Les empreses passaven a mans dels treballadors. A travès d’un comité que els portava. Has de tenir present que moltes petites empreses de no gaires treballadors, qui dirigia el comité era l’antic propietari de l’empresa

que els mateixos treballadors el posavem perquè era la persona més capacitada per tirar-ho endevant i va ser una proposta en el seu moment revolucionària i força avançada

en els temps que han vingut després. Lògicament això no ha tingut trascendència perquè potser les cooperatives s’hi podrien semblar, que hi ha hagut després però la col·lectivització en una estructura d’un sistema capitalista és impensable

Pregunta

Bueno, durant la guerra hi va ser-hi perquè elements de la CNT, es va crear el comité, ara no m’enrecordo del nom. No sé si era d’activitats anti-feixistes

on efectivament, cosa que ja t’he dit abans, que els llibertaris eren contraris a tota mena d’activitat política, en aquí van entrar-hi i inclus van haver-hi consellers de la generalitat

que eren de la CNT. Durant la guerra hi va haver una activitat paral·lela. Posteriorment, cadascú ja en l’exili, va tirar cap el seu costat.

Pregunta

Bueno, era una victòria del franquisme. Això ja ho sabem. Aviam la guerra civil en principi

Per exemple, les poblacions importants militars van ser derrotats, ara bé, cal tenir molt present una cosa. La república es va trobar sola. Vull dir, molts militars de valua van passar a l’altre costat. Molts altres van permanèixer fidels a la república

que molts d’ells després van ser afussellats per en Franco. Et trobes que la república potser haguès pogut intentar vèncer el feixisme

però cal no perdre de vista que per tractes que ja tenien prèviament, no a partir de la guerra, si no està demostrat històricament, que les tenien amb l’Itàlia de Mussolini

amb l’Alemania de Hitler i amb Portugal de Salazar, tots tres van enviar cosos d’exèrcits importants. Els italians a una brigada de voluntàris

els alemanys també voluntaris, sobretot la legió condor, d’aviació, que durant la república era molt pobre. Els italians també van enviar una legió de voluntaris d’aviació en aquí. Això va ser i no ens oblidem per altre banda una mica el desordre

que hi va haver de bon inici dins de l’exèrcit de la república, que eren milicies de gent molt ideologitzada, que anaven i jugaven la vida i lluitaven amb espardenyes contra tancs i coses d’aquest tipus

realment va ser una disbauxa fins que no es va crear l’exercit popular que ho va posar en mans de militars professionals i ho van tirar endevant

però la desproporció de mitjans entre uns i altres era extraordiària. Tenim present que la frontera francesa hi havien trens de material per entrar a la república

que estaven bloquejats allà i no podien entrar. Trens de tancs, recanvis d’avions i coses d’aquestes característiques. la diferència de forces era brutal. Els alemanys en aquí van provar

moltes tècniques i sistemes i aviacions que després van fer servir a la 2na guerra mundial. Això va ser un camp de proves per ells. Es clar, la república els mitjans que tenia eren pocs i limitats

No podien guanyar. No podien guanyar. Així tot va ser un miracle que aguantesin tres anys eh.

Pregunta

[Durruti] Un líder de l’anarquisme des de molt temps. Va ser un dels que t’he comentat abans que eren element de la FAI que havia atracat bancs i havia tingut activitats contra els sectors de les classes dirigents

i empresaris importants que tenien activitats contra els obrers que no els hi semblaven correctes.Va estar a l’Argentina on també va fer contactes amb els llibertàris allà i

també havia atracat bancs. Va ser un ídol del moviment llibertàri i que va fer la columna Durruti, va anar al front d’Aragó. Després d’allà va passar a Madrid

on sembla demostrat, perquè durant molt temps s’havia parlat d’un atemptat, però sembla que s’ha demostrat bastant bé que va morir perquè se li va disparar una pistola que portava

El seu enterrament a Barcelona va ser apoteòsic, extraordinari, no recordava un entrerrament igual des de la mort d’en Macià

Pregunta

Igual que en Durruti, una figura de les mateixes característiques. Tots eren militants llibertàris que lluitaven d’aquesta manera. Van sortir el 19 de juliol a enfrontar-se amb els militars

Ho donaven tot, ho donaven tot. Als llibertàris se’ls hi ha de reconèixer amb aquest aspecte que van ser la punta de la llança dels que van frenar els militars en aquí. Els mossos d’esquadra, la guardia d’assalt i la guàrdia civil

es van mantenir fidels a la república i també militants d’estat català i d’esquerre i de totes les organitzacions polítiques fidels a la Generalitat.

Pregunta

Un altre de la mateixa corda. Tots eren d’ho mateix. L’Escaso va morir amb la Sal al quartel de les Drassanes. Vull dir que eren uns dirigents que es posaven davant dels companys i donaven el pit. No eren d’aquells que deien aixequemse i aneu-hi, no no

Ells s’aixecaven i anaven davant.

Pregunta

I tant. Companys del front, molts. Empresonats i torturats. I molts. Bastants. Un dia en aquí em va venir a buscar la brigada político social també. Lo que vaig tenir molta sort perquè

amagava a un que la policia buscava però ens haviem montat una coartada bastant sòlida, quan vam passar per la Via Laietana tots dos ens vam mantenir amb la coartada, no van tenir per on agafar-se

i vaig tenir sort. Ell va anar a la pressó, perquè ja el buscaven a ell. Jo no, l’únic que van fer és que si això va ser l’any 73 i fins 6 mesos després de morir Franco, no em van tornar el passaport

Van tirar el passaport. Cosa curiosa perquè jo dins del Front una de les meves activitats era el pas clandestí de fronteres. Allò que t’he comentat que vam iniciar amb ho d’en Companys i es clar vaig passar la frontera tantes vegades com calia

Que jo portava l’equip de fronteres. Lògicament no per l’aduana.

Pregunta

Bé. Jo Els records que tinc de la meva joventut. Quan t’he comentat abans de que si em vaig apuntar va ser més que res per una qüestió de justicia, Els records que tinc de la meva juventut

son per indignar-se. Aquí manava el nacional catolicisme. Quan anaves a l’escola el primer que feies era cantar el Cara al Sol, resar, prohibit parlar en català i tot plegat

Tot era pecat. Jo, quan ja em vaig anar fent gran i em vaig posar en relacions, amb la que avui és la meva dona, doncs escolta, lògicament en una relació de festeig en aquella època li feies un petó

Eres jove, la sang se’t revolucionava i arribaves a casa i tenies càrrecs de consciencia. Perquè t’havien matxacat que tot era pecat.Tot. Ens van estafar la joventut a nosaltres. Però completament, eh?

La vida va anar evolucionant a través de tots aquests anys, no cal ni dir-ho perquè des de la misèria de la postguerra, doncs a partir del 60 que es van començar a posar en el govern els elements de l’opus dei

i aquells plans de desenvolupament. Va anar creixent la cosa, a part també l’atur, que en aquí sempre hi ha hagut un atur molt important. La gent se’n va anar a treballar a Europa, això va fer que els diners que venien d’alla

que en aquí no hi havia un atur, que la gent podia treballar en diversos llocs, doncs va anar creixent. El desenvolupament va anar tirant endevant, el nivell econòmic va pujar i vam conseguir doncs els estandards. No et diré europeus

però si han anat evolucionant cap a una part positiva. Estem parlant de 40 anys de franquisme, eh. Pensa que no es pot narrar en una cosa tan simple.

És molt diferent. Hi ha diverses etapes dintre d’aquest periode. Ara, al començament indignant perquè la repressió t’afectava personalment. Osigui inclus a les persones que no tenien una activitat com jo tenia

de resistència, si no a la persona normal. Vull dir, semblava que tot havia de ser de cara al catolicisme més arcaic i més retrògrad. Perquè després hi ha hagut teologies de l’alliberament i posteriorment jo en els moviments que hi ha hagut he conegut capellans

fantàstics. Des de l’esquerrer dons en Xirinacs, en Mossèn Dalmau en fi, te’n diria una colla de noms. Però en aquella època, el que predominava era una educació retrògrada, tancada, masclista

i completament negativa, des del meu punt de vista, cal dir-ho.

Pregunta

Els mestres? Això no té res a veure. Jo recordo que el primer que vaig tenir que era una escola de l’ajuntament, un home castellanoparlant, una bellisima persona

Després vaig anar a una acadèmia en aquest barri que al portaven, eren tres germans i una germana, i la germana portava les noies i els tres germans portaven els nois. També, no cal ni dir-ho, cara el sol, perquè això era obligatòri

tot en castellà, quan sortiem al pati tot era en català, fins i tot els fills d’immigració espanyola parlaven català, cosa que ara ha canviat. Però tot era en castellà i l’ensenyament; avorrit, soso

amb uns llibres que eren un totxo perquè només era lletra, memoritzar, etc. Però quan tu tenies que anar a parlar a la taula del mestre, anaves allà i li parlaves en català i contestava en català

Però quan et giraves i havia de parlar en veu alta, tot era en castellà. L’ensenyament, es clar, depen del tipus d’escola a la que haguessis pogut anar, en aquella època ja hi havia alguna escola relativament avançada, escoles privades

o d’aquest tipus que jo no vaig coneixer.