EN | CAT | ES

Entrevistat el 18 de juny de 2017 a la sèrie de documental Catalunya Barcelona.

Pregunta

Em dic Bruno, tinc 25 anys

Pregunta

La meva passió és l’art al carrer, l’art efímer. L’expressió del que sent cada un.

Pregunta.

El graffiti és considerat un mecanisme de transgressió i de rebeldia. El graffiti és l’omplir la ciutat del que ningú vol, amb el color que a tu et ve de gust posar

I l’street art, que és el que em dedico jo, és una eina més d’enriquiment personal i no d’enriquiment social. Alimentar l’ego a travès d’omplir la ciutat del que tu vols

Pregunta.

Barcelona en el seu moment, entre 2000 i 2006, va tenir una fama a nivell europeu i a nivell mundial que era envejable

perquè venien artistes de tot el món. Els barris més antics, el Gòtic, el Raval i en els racons més inhòspits feien una obra d’art i la deixaven i allà es quedava i

passejar pel centre, pel casc antic de Barcelona era com anar a un museu, no havies de pagar entrada. Un museu que es nava renovant i és un museu que cridava molt l’atenció

I venia gent de tota Europa a treballar aquesta idea fins que al 2006, l’Ajuntament va veure que aquest turisme influenciava molt també als joves que sortien a fer graffiti perquè vivien en una ciutat

plena de color, plena de llibertat creativa i molts joves o molts adolescents sensten una motivació i una atracció pel graffiti, pel vandalisme

La majoria de la gent que li agrada l’street art ha passat pel graffiti. Ha fet de vàndal, ha sentit, ha experimentat i ha arribat a un punt que decideix evolucionar

Pregunta.

Perquè les persianes, els cierres, és un element pel vàndal que és molt cridaner, és com els trens, és algo que es veu

ja que la ciutat està plena de botigues que tenen una persiana de seguretat i és una bona superficie per embrutar

Pregunta.

Montana Colors, NBQ, Fleim, Molotov, són marques distribuidores d’aerosols, sprays per fer street art, graffiti o per expressar la creació artística

Pregunta.

L’Ajuntament de Barcelona a partir de 2006, desenvolupa l’ordenança municipal per intentar frenar una mica l’allau de joves creadors i d’artistes d’arreu del món que venien a pintar aquí

per moltes queixes i demandes de propietaris de locals, d’immobles que s’han vist afectats per una conducta vandàlica que és el graffiti. L’Ajuntament de Barcelona va agafar i va ficar al mateix sac el graffiti que l’street art

perquè el que és pintar al carrer, el que és posar color no es pot tolerar i van assignar com uns colors per barri. Cada barri té uns colors concrets, una gama de colors llavors

Els equips de l’ajuntament que blanquejen tot el graffiti ja tenen unes games de colors per cada barri. I bueno van fer aquesta campanya a partir del 2006, es va borrar tot

Tot el graffiti i street art, ja fos vandalisme o obra d’art o expressió artística va quedar borrat. I no es tolerava, no es tolera. Podies treballar pintant una persiana d’un comerç amb el permís del propietari però

arribava la policia i et tractava com si fossis un vàndal i et requisava les llaunes, et posava una multa, després una multa al propietari i et trobaves en una situació molt incòmode

perquè havies intentat fer les coses bé i et trobaves que et tractaven de la mateixa manera que si estiguessis fent un acte il·legal i no era així

i amb els anys aquesta situació ha anat canviant. Han sortit organitzacions com Wall Spot, Murs Lliures, Difusor, Contorno Urbano, Graphics, avui en dia hi ha moltes entitats que es dediquen a promocionar l’street art

i a alliberar parets, a conseguir permisos per fer esdeveniments, gent que es comença a moure per consienciar la societat de que el graffiti és una història i l’street art és una altra

Tots pintem al carrer i totes són artístiques. A la societat algunes els hi agradaran més i altres els hi agradaran menys però són igual de respectables. Són expressions artístiques

Pregunta.

Em dic Bruno, més conegut com Mugraf i tinc 26 anys.

Pregunta.

La meva passió és pintar i viure el color i ser feliç

Pregunta.

El graffiti socialment es veu com una acció vandàlica, com una acció de rebeldia perquè no es coneix. Hi ha molta desinformació i hi ha molt prejudici

Realment el graffiti i l’street art es consideren el mateix i són dos móns diferents, alhora que comparteixen un mateix territori

Pregunta.

Els encarregats de decidir si una peça, és un graffiti o l’street art són pèrits de l’Ajuntament, professors d’escoles d’art i la societat en si

Si tu ets el propietari d’un comerç i et pinten la persiana i et fan una cosa maca, no denunciaràs a qui te l’ha fet. T’ha fet una cosa maca gratis i la teva concepció del graffiti i street art canviarà

perquè has deixat de veure les ganes d’un d’alimentar el seu ego i embrutar la teva persiana i el teu comerç i una persona que ha dedicat doncs treballar-s’ho i arriscar-se perquè està fent algo que es pot considerar il·legal

si un dels pèrits de l’ajuntament o un funcionari decideix que allò és graffiti i no street art. Tampoc és avaluable. Des de l’Ajuntament, des dels funcionaris

sempre es busca catalogar, generalitzar i legislar

Pregunta.

La precarietat, l’il·legalitat, les ganes de fer el que no està permès és una gran motivació de la que forma part el graffiti i l’street art

I moltes persones que comencen fent graffiti, vàndal, pintant trens, pintant persianes, pintant el que sigui, amb el temps si evolucionen i es donen compte que aquella eina que

han fet servir per alimentar el seu ego, la poden utilitzar per alimentar la seva experiència i la seva tècnica i enriquiment personal. El graffiti deixa de ser algo negatiu

deixa de ser algo vandàlic perquè després quants artistes hi ha avui en dia que venen quadres, Bansky per exemple. Podria ser un vàndal per alguns

per alguns que no comparteixen el seu missatge i l’art és això, la dualitat de les dues coses que formen la complexitat del món.

Pregunta.

No existiria. Si el graffiti fos il·legal no existiria i segurament l’street art tampoc existiria. No hi hauria una motivació de la societat de desenvolupar les seves eines i alimentar el seu desacord

amb les normes establertes.

Pregunta.

Vaig viure en un moment de la meva adolescència on vaig palpar. Amb 15, 16 anys vaig veure com la meva ciutat passava de ser un lloc on m’agradava passejar, on m’agradava perdre’m perquè cada dia veia coses noves

a un lloc totalment gris. Un lloc que s’havia tornat normal, gris, sense personalitat, sense res que t’hagi de sorprendre

i aquest creixement del gris va fer que molts nois de la meva mateixa edat, sentissin això mateix. Doncs nem a fer graffiti. Ho han borrat tot? Si els que els ho havien fet abans els hi han borrat tot

i no volen seguir doncs nosaltres comencem ara i farem vàndal i rebentarem tot i tirarem pilotes a tothom perquè ens han tocat a nosaltres i així neixen molts dels artistes que avui en dia són admirats i reconeguts

Pregunta.

No hi ha un tema específic que algú experimenti en el seu art. L’art és un mitjà d’enriquiment personal

Si tu arribes un punt en la teva creació que estàs content i estàs a gust amb el que fas, faràs tota la vida allò. Que potser està molt bé però com que ja no t’exigeixes més

aquí te quedas. I per mi l’art és sempre exigir-te una mica més, provar i no conformar-te amb el que has après. I repetir, repetir, repetir, allò que fas bé

Experimentar algo nou, provar més coses perquè quan més tècnica tens, més personal és el teu estil i quan més personal és el teu estil més et reconeix la gent

i la societat. sense que facis una gran quantitat d’obra, les 4 coses que fas la gent s’hi fixa perquè té un toque i aquest toque és el que fa que la gent et consideri artista o simpelent l’estil

Pregunta.

Osigui experimentar. Experimentar des de les facultats que han sigut concebudes. El meu art que no es pot veure? Una caricia ben donada o una cançó ben entonada

o un bon plat, un bon sopar. L’art cadascú l’enten segons el criteri que ha après, sobre el que fonamenta el seu gust.

Pregunta.

No puc explicar tot el procès perquè jo l’he agafat a meitat. Sí que al principi les distribuidores d’aerosol, era molt dificil conseguir un spray, era molt dificil conseguir uns colors concrets

la gent es feia els seus invents per mesclar pintures i al principi el que cridava era el graffiti. Al principi el que es portava era graffiti, vandalisme pur, necessitat de

explorar amb tècniques noves i portar-ho a lo impossible. A lo no acceptat. El que és de tots, pintem allà

Molta gent va començar doncs això, a buscar-se la vida per trobar distribuidores d’aerosol i a pintar, pintar, pintar perquè és adictiu, és una cosa que, és com tot

Si t’agrada el graffiti t’enganxes i no pots viure sense pintar, sense conseguir diners per pagar els sprays per pintar un tren. Saps que t’estàs exposant. T’ho estàs treballant per exposar-te

i és com la mentalitat aquesta de kamikaze que amb el temps, amb la maduració pot evolucionar a un artista reconegut o a un vàndal d’avançada edat que té la maduresa d’un pre-adolescent

Pregunta.

Jo els artistes que reconec són els que em serveixen de referents, artistes que valoro la seva obra perquè m’aporta i cadascú valora el que li interessa

la gent gran valora per exemple més el realisme i aprecia més un mural on es vegi una cara d’un artista famós, d’un músic conegut o d’un actor i una altra persona degut als seus criteris li pot interessar més

una barreja de colors, una abstracció, un experiment creatiu d’una persona que no és coneguda. Però, osigui al final els artistes

es fan als seus referents. Et generes unes referències que t’agraden i intentes avançar cap a on han avançat aquestes persones

Aquí a Barcelona artistes coneguts, gent que segueixes que són legendàris, El Pez, El Xupet Negre, sixo paredes, ??. Aquí han sortit molts artistes del carrer que són reconeguts a tot el món

I que ara ja no estan a Barcelona. Estan voltant per tot arreu perquè el fet d’haver viscut la seva maduresa artística en un lloc que ha sigut tan influenciat internacionalment

per la cultura del carrer, ha fet que puguin explotar moltissim el seu talent i que els hi vagi bé, com els hi està anant

Pregunta.

Pràcticament tots els que són els meus amics m’han influenciat i m’inspiren i m’animen

i m’aporten tot el que no sóc capaç d’aportar-me a mi mateix amb el meu talent o amb el meu art. Totes les persones amb les que treballo, amb les que

projecto noves idees i busco noves feines, són gent que m’ha influenciat i que m’influeix i que aprecien de la mateixa manera que

jo el seu talent. I això em fa crèixer.

Pregunta.

Bueno això. L’art al carrer és quelcom efímer. Quan tu pintes a qualsevol lloc no fas per a que duri o no duri, ho fas perquè ho vols fer

I el fet de que duri o no duri, si això t’afecta personalment, això és problema de cada un. Si fas algo i et sents malament perquè t’han pintat a sobre es que no entens com funciona

hi ha molta gent que vol pintar, hi ha molta gent que vol aprendre, hi ha molta gent que ho fa molt bé, i hi ha 4 parets on podem treballar. Moltes persones s’ho prenen com una ofensa, com una falta de respecte

cadascú s’ho pren com vol. Jo considero que això, que hi ha poques parets, hi ha molta gent, i moltes ganes de pintar. I una societat que no accepta el graffiti. Accepta l’street art

però el graffiti no, no pots acceptar una cosa sense l’altre.

Pregunta.

L’steet art i el graffiti com qualsevol expressió artística també contempla les pintades reivindicatives, com pot ser una A d’anarquia o una frase d’algun filòsof

Al final no és qüestió ja del concepte que vulguis expressar, si no del concepte que vulguis treballar. No, tot està lligat al capitalisme

amb la necessitat de que els joves surtin al carrer a expressar-se, és com la rebeldia. Es pot considerar, l’anarquia a nivell

creatiu, tot és de tots, el carrer és també casa meva i pinto on vull perquè no comptemplo aquests ideals capitalistes amb els que he crescut

Sí que d’alguna manera forma part de la idea del graffiti però no és algo que sigui totalment transcendent o fonamental per algú que es vulgui expressar artísticament al carrer

Pregunta.

Per mi l’street art, el pintar al carrer és experimentar. I experimentar amb el que tinc, amb el que trobo i amb el que sorgeix. Les imperfeccions, el fet de tenir

una pintura i deixar el fons d’un color fosc i es segueix veient el de darrera, no és algo que em molesti, no és algo que havia pensat, és algo espontàni

Si fos un projecte ferm seria un problema, però com el meu projecte no és algo ferm, jo vaig a pintar i el que surti, no porto cap idea al cap. M’adapto a la paret que trobi

Al que sigui, a la superficie. M’adapto al moment. I això és el que em fa disfrutar més del que faig. No vaig a fer una idea premeditada que vull ensenyar

a tothom, no vull ensenyar res a ningú. Perquè m’ho passo bé fent-ho i em quedo tranquil i crec que aporto algo que no sé explicar-ho però que la gent s’hi fixa. I que a la gent li transmet també

No vull transmetre res, més que la tranquilitat i la pau que m’aporta a mi fer art efímer, art que segurament demà no hi serà, però m’és igual. No necessito una foto amb nosequants mil likes a instagram

o que a les xarxes socials tothom comenti la paret que he fet jo. Jo amb el que em quedo és amb l’experiència que m’enduc

Amb el meu procés creatiu, l’evolució de la meva tècnica i això és el que busco. No el reconeixement del meu entorn. Si em reconeixen bé i si no em reconeixen també, jo seguiré fent el que faig

Així que, així està la cosa

Pregunta.

Jo crec que és un sentiment que compartim, que es comparteix amb els creadors de la terra. La història que hem viscut, que han viscut els nostres avantpassats d’alguna manera influeix

a la nostra creació. Ho desitgem o no. La nostra experiència, les nostres arrels determinen els nostres fruits. I d’alguna manera les nostres arrels

és el que determina els nostres fruits

I encara que no ho tinguem present, la cultura dels creadors autòctons va molt vinculada a l’experiència viscuda a la terra també.

Pregunta.

En un poble, una minoria cultural ha patit una repressió amb el temps aquesta experiència generalitzada tindrà que veure amb el que passi

I si precisament aquí a Barcelona i Catalunya hi va haver tan de moviment després de la Transició va ser en part també d’influència política. Va haver-hi molta repressió

quan semblava que s’havia acabat doncs la gent necessita sentir més, necessita sentir d’una manera més intensa que ha acabat aquest periode

I una de les maneres és aquesta, sortint a fer tot allò que està totalment prohibit i que està penat amb la vida. Tot té a veure, no

la meva experiència, jo tinc 26 anys i explico el que he vist, però no el que he viscut. Quan un poble ha tingut una experiència en comú, l’evolució també és en comú

I per això la situació de l’street art i del graffiti a Barcelona ara mateix és tan peculiar.

Pregunta.

La peculiaritat del graffiti i l’street art a Barcelona és que des de fa un temps ha sigut una capital de l’art al carrer que era algo totalment insòlit

desconegut, que la gent ho veia però no ho entenia. I el fet de volguer-ho regular també tan tot, unes parets que siguin legals, unes altres que no

el sentiment segueix sent el mateix. Però des de les autoritats s’intenta fer un tracte més amigable o ser una mica menys condescendent, lliberal

I la peculiaritat de Barcelona és que ara es troba en un moment com de revifar de les cendres d’haver sigut una capital de l’art urbà. I poc a poc es van legalitzant més murs

donant més permisos per pintar parets més grans. L’Ajuntament s’implica més en gestionar permissos i ficar facilitats perquè un artista reconegut pugui pintar una paret enorme

un lloc concret, pot ser bo per la gent del barri també. Barris marginals on hi ha molta pobresa. Donar un impuls creatiu, una empenta a la creació jo ho considero molt positiu

I en aquest camp és on contemplo la peculiaritat de Barcelona.