EN | CAT | ES

Entrevistat el 29 de juny de 2017 a la sèrie de documental Catalunya Barcelona.

Primer de tot, quin es el teu nom?

Em dic Agustí Molins i Olmos.

On i quan vas néixer?

Vaig néixer a Barcelona. El 29 de Juliol de l’any 1961.

I a que et dediques?

Soc metge.

Ens podries explicar alguna anecdota tipus exhibició del 88, la setmana tragica del 1909, etc.

Soc d’una generació on la història de Catalunya no estava present enlloc. El fet de estar en una etapa postfranquista, tota l’educació que teniem a les escoles era de l’història d’Espanya.

I de la guerra civil en concret tampoc s’en parlava molt. Sencillament que el Caudillo havia guanyat aquella guerra.

Per tant, tot el que estigues relacionat amb la història anterior de Catalunya, jo no recordo tenir-ho a cap clase. Ni a cap llibre.

Es com que no habia existit mai. Nosaltres haviem nascut ja sota la dictadura del franquisme.

Es cert que, a més per la meva profesió, ens centrem excessivament en la medicina. Ens absorveix de tal forma que tampoc tenim moltes oportunitats d’accedir a tenir espais de coneixement.

Es per això que de tota aquesta etapa prèvia, fins que mor en Franco, en realitat es com que no l’haguem viscut.

No la coneixem, no la tenim. Més enllà de que no hi fossim fisicament, però no sabem.

Ens podries parlar de l’hospital de Sant Pau, sobre la seva història?

Com a metge, l’hospital de Sant Pau es una peça deliciosa.

Jo estic format a l’hospital clínic, però ,en cualsevol cas, quan vaig entrar per primera vegada a l’hospital de Sant Pau em vaig quedar bocabadat pensant com era ser metge en una estructura com aquella.

Una estructura de Domènech i Montaner que representa una part del modernisme important de la nostra ciutat.

Però sobre tot, el que si generem es un anecdotari en tant en quant comencem a viatjar. La gent de la meva promoció comencem a viatjar a altres paisos, a fer intercanvis d’estudiants, estar becats a l’extranger.

I aleshores, coneixer gent del país, d’Espanya, i quan tornen de vacances passen per Barcelona perque es una ciutat més de les que volen coneixer.

Quan portes un metge de qualsevol lloc del país a visitar una cosa que no esta a la majoria de guíes turístiques.

Pujes l’escala, pases l’entrada i et trobes en aquell espai. Comences a veure pabellons i saps que cada pabelló representaba un servei, una especialitat. Es queden quiets, es queden parats, bocabadats. No continuen, hi ha una estona que et quedes observant. Es una peça arquitectonica espectacular.

Em consta, si no m’erro, que va estar a punt de ser enderrocat per construir una nova forma… [bell rings]

Si no em falla la memòria, crec que va estar a punt de ser enderrocat fins que vam conseguir que es mantingués l’estructura i fos protegit com una obra arquitectònica important, que es el que es.

Ens podries parlar del sistema sanitari actual a Barcelona?

A Catalunya, jo crec que som gent que fem coses, com a vegades, irònicament, deia el president actual d’Espanya.

Som gent que fa coses. Som gent que, de cop i volta, es emprenedora. Som gent que, de cop i volta, tenim aquest punt diferencial. Que no vull dir que no sigui en altres llocs, pero si va amb el nostre caracter.

En realitat, el sistema sanitari a Catalunya es un model que s’està seguint a molts altres països perquè es un model d’èxit, es un model d’atenció a tothom. I, sobre tot, durant molts anys ha fet un treball de recerca i investigació molt important.

I això ha fet que de la nostra formació surtin top tens mundials. No sé, se m’acut ara, més enlla d’una generació anterior com el doctor Dexeus, el doctor Barraquer, que son institucions mundials.

De cop i volta, avui seguim tenint el doctor Baselga que es pioner a tot el mon en tractament del cancer i estudi del tractament del cancer. El doctor Massagué.

El sistema sanitari actual esta en perill. Esta en perill perquè hi ha hagut tantes retallades que no podem fer front. Que l’única forma de suplirlo es un excés de treball dels meus companys que treballen en la sanitat pública.

Dedicant-hi moltes més hores per atendre els mateixos pacients amb els mateixos diners.

Barcelona i Catalunya, es pionera en el camp de la medicina?

Catalunya en general esta portant aquest tipus de [pec pec pec pec]

No crec que siguin una cosa en concret que si es destacable com per exemple parlavem del tema del cancer. El Vall d’Hebron es pioner, de l’equip del doctor Baselga, en el tractament i la cura del cancer.

Se m’acut en aquest moment, per exemple, pensar en els equips de transplantament de l’hospital de Sant Pau.

Van ser, ja a la decada dels 90, els exponents màxims del país en quant a la qualitat i la capacitat d’organització en tot el tema de transplants i això també es va organitzar aquí a Catalunya.

Que eren els años del hambre?

Sospito, crec, que ‘los años del hambre’ es aquella etapa de post-guerra que en realitat la gent no tenia accés fàcil al menjar. On hi havien cartilles de racionament que tenies que conseguir per poder fer hores de cua i poder obtenir la teva dosis.

En això, jo tinc sort. A casa hi havia una botiga llegum i el que si sé es que, d’alguna forma, a casa sempre s’ens ha dit que mai s’havia passat gana. En canvi si que s’acollia a gent que perque o treballaven amb la familia o tenien un negoci de proximitat podien accedir a aquest plat de llegum que a sovint en altres famílies no hi era.

Com ha canviat la dieta Catalana en els darrers 50 anys?

A pitjor. La dieta Catalana i la dieta europea i la dieta mundial, malauradament ha canviat.

Si es cert que passem, en concret a Catalunya, d’una época de fam, una época on no hi havien recursos, una época on el menjar era escas, a una época en la que tenim una abundància terrible.

Hi ha un punt de revolució que es quan el pollastre comença a estar a l’abast de tothom. Abans, t’explica la familia que el capó era per nadal i el pollastre una cosa de diumenge.

Avui en dia, menjem pollastre tres cops al dia. L’esmorzem, el dinem i el sopem algún cop.

Evidentment, això revoluciona i canvia l’estat [bell rings]

Desde la revolució que suposa l’entrada del pollastre, l’accés a tenir pollastre, per exemple, avui en dia encara es prioritza molt, s’està fent inclús en aquest moment una campanya, que la gent prengui llet.

La llet es un aliment correcte per otorgarli a gent que no tenía altres mitjans una quantitat de proteina necessaria.

En canvi, avui en dia no la necessitem per res la llet. Tot el que et pot portar la llet ho tenim a altres nodrients.

Ha canviat a una alimentació en excés. A una alimentació d’aliments ultraprocessats i paguem les conseqüencies. Paguem les conseqüencies amb una malaltia que es metabòlica. Que ens esta suposant un increment de diabetes, colesterol, d’hipertensió.

I que, evidentment, esta suposant un cost sanitari molt, molt important.

El vi espanyol es un dels millors del món però la cervesa es bastant mediocre. En canvi, sembla que cada cop es veu més cervesa i menys vi. Perquè creus que ha passat això?

[—]

Es interessant desde la perspectiva cultural i quin impacte pot tenir això en la salut.

M’agrada molt el vi negre. Sembla ser que de moda s’està fent que vagi cada cop a prioritzar més com a qualitat el vi blanc.

Som el top dels vins negres. A més, el meu ve d’una petita regió, que es diu Montsant, on a l’any 2011 i 2012 va guanyar el primer premi mundial a l’escala Parker. Va considerar que era el millor, declarant-lo amb 99. La puntuació que donava en Parker.

Aquests vins son tan forts que, històricament, ja a l’època dels romans, es portaven cap a França per fer fort el vi Francés.

Històricament s’han estat exportant desde el port de Tarragona les collites que sortien d’aquella zona. On hi ha unes varietats del tipus Garnatxa que son molt potents i molt fortes de grau alcoholic.

El desenvolupament de l’enologia en el nostre país, en els ultims anys sobre tot, perque jo començo a entendre la cultura del ví farà una desena d’anys, potser 15 anys, on ja s’en parla molt més de la qualitat dels vins. Priure, Penedès, Montsant.

Perquè es beu més cervesa? La cervesa, en realitat, es un refrigeri. No es una beguda que vas a buscar un moment determinat per gaudir-la. Pares a qualsevol terrassa, tens set ara a l’estiu i el que vols es algo que et passi la sed. T’oblides que te alcohol perque te baixa graduació i et prens una cervesa.

Tampoc es tan dolenta si es pren amb moderació.

Te substancies com el lúpul, per exemple, que son molt saludables. Té un cert efecte diurètic. Inclús, a Espanya, s’ha creat una associació dels efectes beneficiosos de la cervesa. Igual que també s’ha creat una associació o es coneix medicament els efectes de certs tipus de vins, que per el seu contingut en resveratrol, poden tenir un efecte positiu com a antioxidant en el nostre organisme.

Si bé es un tema una mica controvertit, se li estan atribuint aquestes propietats al vi.

A quines crisis sanitaries s’enfronta Barcelona o Espanya?

Creencies?

Crisis.

Sens dubte, la crisis actual ens ha dut a que tinguessim un canvi en l’alimentació. Sobre tot en les famílies que l’han patit, que son moltes que l’han patit directament.

I que han mancat de recursos econòmics per poder accedir a productes de més qualitat. Evidentment, puc passar la meva gana amb un plat de macarrons només bullits o puc accedir a una verdura de proximitat, de cultiu biològic i a darrera doncs una proteïna de tipus biològic que son molt més cares que el que et pugui costar un plat de macarrons per passar la gana.

S’ha fet algun estudi en el que es veu que s’ha incrementat l’obesitat infantil, inclús s’han tingut que posar alertes importants a les escoles per controls perque havia famílies que no podien nodrir, en ple segle XXI, correctament els seus fills.

Jo crec que la crisi de l’obesitat es la més important a nivell mèdic en aquests moments. Perque les malalties associades a l’obesitat son moltes, i els canvis d’habits alimentaris i la manca d’educació a les escoles de com ens hem d’alimentar. I a l’abast fàcil d’aquell menjar basura, d’aquell menjar escombreria, que tenim a l’abast per molt poc preu, evidentment esta provocant un increment de patologies associades a l’obessitat molt important.

Es molt senzill anar a qualsevol supermercat, a cualsevol botiga de barri, i comprar una safata d’aquestes pastes de full, de palmeres, que estan plenes d’oli de palma, que estan plenes de greixos dolents que ens fan mal i que s’els hi donen als nen per berenar. Per un euro pots tenir una safata plena d’aquestes coses, això evidentment fa mal.

El tema de les drogues crec que ha baixat força.

Va haver-hi una època, als 70 80, on hi havien inclús ghettos a la ciutat perillosos en quant a que tota aquella generació es va anar morint per culpa de les drogues.

Jo, per exemple, que tenia una consulta on passava consulta a Cornellà, que es una ciutat important, perifèrica.

Hi havien dos barris de Cornellà que recordo que algún pacient em comentava que no quedava ningú viu d’aquella colla de gent que havia entrat a la droga.

Em consta que aquí també, per exemple, barris com Montbau també podia passar algo semblant.

Ha baixat molt, suposo que per els controls policials i per el seguiment que s’ha anat realitzant.

Tot i així encara queda droga a la ciutat, encara queda algún lloc marginal on, si un s’hi acosta, fa fredat veure com la gent es pot perdre per la droga.

Ara et farem unes preguntes més de caire històric. Que penses del pacto del olvido?

No sé que és, me n’he oblidat.

Es un pacte que es va fer després de l’epoca franquista per…

Es tan gran el que va passar durant l’etapa franquista. Es tan greu el que es pateix durant una dictadura, sobre tot si tens la sort o la desgràcia, o la mala sort en aquest cas, de pertanyer al bàndol aftectat per la victòria, es a dir el perdedor, que no es pot oblidar.

No pots oblidar tota aquella gent que esta morta enterrada en una fossa comú. No pots oblidar tots aquells judicis que sota un tribunal dictatorial condemnaven gent per el seu ideari polític.

Per tant, crec que no podem pensar en el pacte del olvido si no que hem de tenir present el recuperar la memòria històrica.

Avui, precisament, he sentit una noticia a la radio en la que s’ha acordat parlamentariament que tots els judicis celebrats entre el 38 i el 78 queden anulades les seves sentencies. Perque es reconeix que els tribunals no eren adequats, no eren imparcials i per tant s’anulen totes les sentencies franquistes. Crec que es un hite interessant el d’avui.

Com recordes el dia que es va signar la constitució?

Es una etapa de la vida en la que la política no esta molt present, perque estem immersos en creixer professionalment, laboralment, i estem en aquell punt d’estudi i també de gresca, d’intentar divertirte.

En qualsevol cas, si entenem que hi ha un canvi important.

Si recordo, per exemple, el dia que mor Franco. Aquell dia, tu no podies anar per el carrer amb més de tres persones.

Recordo que feiem grupets de no se si eren 3 o 4, però feiem grupets i anavem als llocs separats i després ja et tancaves a dins i allà estavem tots plegats.

El dia de la constitució, tot aquell procés sembla que es un procés que ens porta cap a un punt de llibertat o almenys estem ilusionats d’entendre que aquella etapa dura comença a acabar.

La història, o el que ha passat després, ens fa veure que, malauradament, encara queda molt d’aquella època.

La relació entre Espanya i les forces armades sempre ha sigut complicada, perque creus que ha sigut?

La relació entre Espanya i les forces armades?

Sí.

No… Jo l’únic que et puc explicar es que vaig estar obligat a fer un servei militar. Que vaig estar obligat a besar una bandera que no era la meva.

I en aquell temps, curiosament, fins em podia sentir orgullós de ser espanyol. Perque jo tenia vint anys quan vaig anar al servei militar, vaig tenir l’obligatorietat. Em trencava la carrera, em trencava la meva vida.

Se’m emportava o em raptava un any o un any i mig de la meva evolució personal. Bueno, hi han coses interessants. Un allà aprén disciplina si no l’ha aprés a casa, jo per sort ja la tenia a casa. Però els companys veies com anavem evolucionant dins d’aquest espai.

En realitat no tinc gaire més a explicar del que eren les forces armades o la meva realitat amb les forces armades.

Recordes les eleccions generals de 1993?

Quines son aquestes?

Les primeres que van ser televitzades.

Les del Felipe Gonzalez?

Sí.

Ens en podríes parlar?

Em parles de 1993. Això es post olimpiades.

En realitat, fa ilusió quan, per primera vegada, acudeixes a unes urnes i penses que tens la possiblitat d’influenciar sobre l’esdevenir del teu futur, del país on t’estàs desenvolupant.

I un es sent responsable. Aleshores, les meves primeres eleccions on vaig votar vaig tenir aquest sentiment.

A les altres, en realitat el que intentaves era cada cop fer més força per allò en que crèies, per allò en que volies. Però et senties petit, només senties que podies, d’alguna forma, anar influenciant.

I si es cert que durant els dos mandants en que no hi havia una majoria absoluta, ni d’esquerres ni de dretes, en la nostra democràica, convergència i unió, en aquell moment un partit fort, va fer una feina molt bona de frontissa en que a canvi d’aconseguir que s’aprovessin certes coses a nivell nacional obteniem una serie de beneficis personals per la nostra comunitat, per Catalunya.

Ets pro independència?

Sí. Soc pro independència. M’he tornat pro independència.

Jo soc votant d’un partit de dreta nacionalista, d’alianza popular, desde el principi. Perque creia en l’esforç personal per poder progressar en la vida.

I estic educat en una cultura que amb més hores de treball i més esforç, més possibilitats tens d’estudiar i treure una carrera, d’estudiar i treure millors notes, de treballar i de obtindre millors beneficis d’ingressos o d’ajuda als demés.

Però la història m’ha portat ser independentista perquè no hi ha qui ho soporti avui. Aleshores, quan un viu el que esta passant en la nostra comunitat dia a dia, no té més opció que ser independentista.

I a sobre, si tenia algún dubte de desconeixença, aterrar en el si d’una familia que coneix molt bé la història m’ha fet que de totes totes el moment actual ho encensa, la situació economica actual ho encensa vulgui ser català abans que espanyol i fins el punt de ser català sense ser espanyol.

A sovintb es diu que el seny es una característica important dels Catalans. Qué es el seny?

Médicament no. Tenim un queixal més i no hem arribat a aquest punt de cordura, que es diu en castellà. El seny català es una forma de fer.

El seny català es aquell dit de front que a vegades a algú, inclús català, ens manca o els manca.

El seny català es aquella filosofia de que, quan les coses es fan com cal i es fan a més amb el cor, surten endavant.

El seny català es allò que estem tenint en aquest procés i allò que sembla que els hi falta als que estan en contra d’aquest procés.

El cop d’estat fallit el 1981 per Antonio Tejero. Ens podries parlar una mica de com es va viure això a Barcelona?

81?

Sí.

Evidentment, ho vivim amb por.

Ho vivim amb por perque es aquella por de la desconeixença. Però si que, es la por dels meus grans, dels meus pares, dels meus tiets.

De com ells, que si havien viscut una postguerra, que la mare era molt petita en la época de la guerra i per tant no la recorda però sí una postguerra, intuien que podía passar algo semblant o que estava començant algo semblant.

A la incertesa d’aquelles hores, d’aquells moments va ser realment amb molt angoixa i així la vam veure.

Recordo que a casa, desde llavors, sempre hi ha un rebós, que es va renovant, en el que sempre hi han llegums, en el que sempre hi ha oli, en el que sempre hi ha un menjar d’emergencia.

Tot i ara, tants anys després d’això, segueix estant-hi.

En realitat crèiem que tornavem a una dictadura. Qui l’havia patit, evidentment, no la volia i aquesta era la por que s’ens transmetia a una generació que no enteniem.

Perquè, repeteixo, ho he comentat en altre moment, la nostra generació no entenia el que havia estat passat.

Jo, en realitat, soc del 61. Per tant, quan mor Franco soc un adolescent molt bebe.

I ens podries explicar alguna anècdotasobre els anys 80 a Barcelona? Alguna cosa que podries relacionar amb l’època postfranquista, a la monarquia constitucional…

Jo soc dolent per les dates, pero anem a intentar. 80, 88 acabo, per tant…

Les manifestacions d’estudiants.

La universitat sempre ha sigut un element de manifestació revolucionari. Per tant, la gent jove te ideals molt més forts. No vol dir que la gent gran no els tinguem, però ademes tenen la capacitat de lluitar i de barallarse per les coses que dessitgen.

Per tant la universitat, sobre tot l’edifici de la universitat central, era lloc de manifestacions demanant drets.

En aquest espai hi havien els grisos, que eren com s’anomenava a la policia perque el seu uniforme era gris, i com es dissolvien les manifestacions a cop de porra i com s’empaitaven, com hi havien corredisses i com… I això, de lluny perque ens agafava una mica joves encara, o tendres, perque eren els primers anys de la carrera i els de medicina estan un poc apartats del campus universitari.

Però, sí, ho recordo. Si recordo companys de l’escola en el que, d’alguna forma, formaven part d’aquest movimet que volien ser independentistes.

Que a més tenien arrels familiars que sí s’els hi havien transmés, cosa que no era molt frecuent, a la nostra família, per exemple, no s’ens transmitia res del que havia passat a la guerra.

Però a aquest grup de companys sí. Anaven a intentar fer pintades i feien pintades amb guix. I es sentien empaitats i perseguits, com que havien fet algo molt incorrecte contra el que hi havia establert i molt bo, molt positiu per ells.

Tinc una anècdota d’un company que diu, “Quan vam anar a fer la primera pintada, amb guix, vam anar no recordo a quin lloc molt furtivament, d’amagat, i no saviem escriure Catalunya.”

Perquè nosaltres no vam estudiar Català, vam estudiar castellà. I a més teniem com vetat el parlar català. Jo no ho recordo personalment, els meus pares si que van tenir vetat parlar català.

Però ell em comentava, Agustí, no sabia escriure Catalunya amb ny.

Quin tipus d’anecdotari… perque en dec tenir segur. El que passa que em desubico temporalment.

Una mica això, quan va començar el franquisme, quan va començar la constitució…

Us ha sortit el fenòmen Xirinacs? Es molt interessant.

Xirinacs era un mossèn, si no recordo malament jo al menys el visualitzo com a tal, que vivía díes i díes assegut a la porta de la model, al carrer entença, a la model que precisament acaba de ser tancada recentment.

Aquest senyor, estaven allà protestant en una manifestació pacífica per els presos polítics que estaven allà a la Model.

Feia xerrades fins que era dissolta aquella xerrada que no era tant un meeting, una manifestació sinó era un transmetre desde allà, desde on ell estava, protestant perquè hi havia aquests presos polítics amb la gent que s’hi acostava, amb la gent que anava a veure’l xarrar, a donar-li menjar, a donar-li suport al senyor Xirinacs.

I es tot un symbol d’aquesta lluita feble que hi havia en aquell moment, perque ni ens ho crèiem ni enteniem ni saviem per el que teniem que lluitar.

El tema droga, ens podries explicar alguna política d’avui en dia? Per exemple tema marihuana…

Ahir es va legalitzar. Com a metge no puc estar a favor de la droga. Com a persona tampoc. Malauradament tinc experiències properes del grup en que ens desenvolupavem d’adolescents que van morir per la droga.

Una companya en concret que recordo com va acabar prostituint-se per culpa de la droga amb 17 anys.

Això evidentment impacta i no se m’ocurriria probar-la ni la puc acceptar.

Es cert que hi han associacions i que, precisament sentia a les noticies avui, que s’han aprovat un reglament per les associans, per els clubs cannàbics.

El cannabis te propietats médiques demostrades importants, per exemple en pacients oncològics. Però, per mí, hauria de ser un medicament aleshores no… una cosa que es pugués regular. I com a lleure hi ha una afectació neuronal que no estic disposat a acceptar com a metge que la gent la pugui prendre.

Es cert que tenim altres drogues que estan tolerades com l’alcohol o el tabac, però no estic a favor.

Sí que, abans m’havieu fet una pregunta respecte com havia evolucionat la droga a la ciutat. I es cert que l’obertura de centres de dossificació de metadona havien suposat un descens important en la possibilitat de tractament d’aquells pacients que estaven enganxats a l’heroina, al cavall.

I que el fet que es dossifiques, que es poguéssis tenir un suport emocional i que es dossifiques el que se li estava administrant a aquest pacient, a aquest malat, devia de fer baixar molt el nombre d’adictes a la ciutat.

Pregunta que comentis sobre que va passar fa un més amb tot el tema de l’independència, de les urnes.

T’ho llegeixo? Vols que ho faci desde el telèfon?

La pregunta sería en vers a les urnes, no?

En aquest moment, hi ha una postura ferma del govern d’impedir que nosaltres exercim el nostre dret democratic a votar.

Evidentment s’està convertint en un joc d’escacs. El govern català, el president Puigdemont, seguint el mandat del seu parlament, el parlament, en majoría, ha decidit que ha d’haver-hi una votació per la independència, un referèndum per la independència, i el govern central no ens deixa. I ha d’impedir d’alguna forma fer-ho.

Com ho fa? D’entrada perseguint qualsevol mena d’organització envers això, per exemple el de la compra de les urnes.

Aquest matí m’ha arribat això, crec que pot ser simpàtic, si em permeteu us ho llegeixo.

[reads] Que ruli, que ruli. Urnes? Quantes li poso, senyora? Us ho explicaré, ja que resulta molt senzill. Una, per adquirir un bé o servei de més de 18.000€, la generalitat ha d’obrir necessariament un concurs amb tota empresa que ho dessitge, i s’hi pot presentar per conseguir l’encarrec.

Dos, la generalitat va obrir un concurs, adquirir 8.000 urnes i s’hi van presentar dues empreses.

Tres, la fiscalía, interpretant que les urnes servirien per realitzar un acte delictiu (amb les urnes, a vegades, es fan referendums) presenta una querella contra la nostra consellera de gobernació, Meritxell Borràs, i impedir així la compra.

Quatre, la generalitat decideix deixar el concurs exempt de guanyador per motius tecnics.

Cinc, si no hi ha concurs, no hi ha urnes. I si no hi ha urnes, no hi ha possibilitat de delicte. Per tant, la fiscalia ha de retirar la querella o faría el ridicul de querellar-se per un concurs desert.

Sis, com en fase de concurs cap empresa ha complert els requisits per optar a la fabricació i venda de les urnes, la generalitat te ara tot el dret a comprar-les a qui vulgui, on vulgui i quan vulgui sense soroll mediàtic i de manera diàfana i subtil.

El dia 1 d’octubre, per art de màgia, surtiran unes urnes de quatre magatzems per racons de Catalunya invaint col·legis i seus electorals.

Es una partida d’escacs. La partida ha començat i s’ha de jugar fí. [finishes reading]

Com es pot diferenciar la comunitat autònoma catalana actual de una nació independent en economia, cultura, etc.

Jo crec, en realitat, que d’entrada no anirem a millor.

Hi haurà un temps de transició en estructures d’estat, en crear noves relacions com a nou país, que serà complicat.

Però tot i així ho volem.

Ho volem perquè, quan se t’ataca allò que es teu i que es tan dins teu, no pot haver-hi una altra necessitat que la de marxar.

I quan parlo del teu, es per exemple amb la llengua.

No poden, i ho han fet històricament i ha sobreviscut el català. No poden atacar el català, que es el vehícle amb que tu parles amb la teva família, amb la teva mare, que es la teva llengua materna.

Te l’ataquen, te l’intenten minimitzar, quan el que has de fer es intentar que sobrevisqui, perque es una llengua minoritaria i pot desaparèixer.

I així amb tantes altres coses. Quan intenten menyspreuarte. Quan tens un caràcter d’emprenedoria i et tallen les ales, no et queda una altra que voler ser tú. I per voler ser tú, no puc estar on estic, he de marxar.

En realitat, el canvi es important. I no es un canvi econòmic, es un canvi identitari. Jo vull construir un país de llibertat. Un país on la corrupció sigui empaitada, castigada. I això no ho puc conseguir en l’estat que estic en aquest moment. I n’hi han de corruptes aquí, i tant que sí. A tot arreu on hi hagin oportunitats n’hi hauràn de corruptes.

Cadascú de nosaltres som petits corruptes quan intentem estalviar allò que ens toca pagar correctament, coherentment a hisenda.

I aleshores aquesta possiblitat, quan algú la te més desenvolupada amb un altre càrrec polític o amb algún altre nivell, es fàcil que acabi fent-ho.

Doncs vull un país que sigui capaç de controlar això.

Que lluiti per les llibertats, que lluiti per acceptar que els demés han de ser ajudats però que a mi se’m permeti tirar endavant. I on tingui un país d’oportunitats, on tingui un país diferent, que sigui el meu país, que sigui el que a mí em reflecteix com algo identitari.

Perque molestarte en ser un estat independent quan fa tants anys que ha sigut part d’Espanya?

Vint anys enrere, jo era, en aqull moment, de Castelldefels, que era on vivia. Després de Barcelona, després català, després espanyol, després europeu, després ciutadà del món.

Avui en dia, necessito ser català. Seguiré pertanyent a la comunitat europea, seguiré sent vilassarenc, que es on visc ara. I seguiré sent un ciutadà del món.

Però no puc ser espanyol. No puc ser espanyol i m’agrada, i tinc un munt d’amics, i tinc familiars a fora, però no puc ser espanyol.

Una, perquè tinc molta més coneixènça.

Dos, perquè, avui en dia, em veig vexat, em veig no estimat, em veig insultat.

Tinc la sort d’haver viatjat moltíssim per el país per tema de feina i quan escoltes les emissores de ràdio de totes les campanyes que desde els últims 7-10 anys es fan en contra de Catalunya, un no vol estar-hi. Jo no vull estar on no m’estimen. I no m’estimen

I em tenen per lladre, i em tenen per que els hi robo, i em tenen perquè Catalunya ha crescut perque hi va haver molta immigració.

I jo no vull estar en un país en que se m’insulta, se m’ultratja i no se’m reconeix.

I seguiré sent amic dels meus amics espanyols, que en tinc molts, i espero que ells també m’acceptin com a tal però sent català.

Hi ha algún altre exemple, com el corredor del mediterrani, de la incompetència del govern?

Aquí es barrejen dos coses. Es barrejen interés econòmic de robar. Es dir, de posar-se diners a la butxaca per tots aquells projectes que son estupids i que no han portat a res.

Amb aquest intent de fastidiar continuament a un país que te empenta, un país que es motor. Parlo de Catalunya, motor de tot un estat com ha estat històricament entre Catalunya i Espanya.

Quan tens un aeroport a Castellò on aterren aeroports de joguina, on tens estacions d’AVE per les que hi passen setze persones al día i en canvi aquí cada día, per un dèficit incomplert a més. Es dir, es va aprovar que hi haguessin uns presupostos que aniriren a la xarxa de Rodalies i no s’han portat.

I cada día, la gent fa caravanes, arriba tard, no pot agafar el tren perquè es juga la feina, perquè arriba amb retard cada día. O surt una hora abans de casa per arribar a la feina perquè la nostra xarxa ferroviaria es penosa. Quan es gasten milers de milions en altres inversions ferroviaries que no porten enlloc, evidentment es en detriment de la nostra qualitat.

L’exemple del centralisme esta també en la xarxa viària. Tu surts de Madrid i, a menys que et poses en un especial, un M50 crec recordar, tu tens un peatge.

Tu pots anar a Saragossa per una autovía de dos carrils, que podríes superar els límits de velocitat actuals sense cap perill i sense cap problema. Es més, anys enrere hi anavem molt de pressa a Madrid, sense pagar un peatge fins a trescents kilòmetres de distància.

Aquí els paguem a trenta. Es dir, a trenta kilòmetres de la ciutat surtis per on surtis.

O et vas a una nacional a passar poble, poble i poble, o estas pagant a Martorell, estas pagant a Premià, estas pagant els tunels de Vallvidrera…

Això es injust, es incorrecte. Perquè un país que es proveidor nat de bens en el estat i a Europa, tenim que estar en menors condicions.

Nosaltres tenim un nivell de vida molt més car, es a dir, viure a Barcelona es molt més car que viure a Almería, que viure a Màlaga no ho se, però a Valencia, per exemple.

Nosaltres paguem més cara l’aigua, més car l’habitatge, més car. I en canvi tenim menys contraprestacions.

Quan de cop i volta en una altra comunitat tens els llibres de text gratis.

Mira, en coses tan tontes com que, juraría que es a Andalucia, el canvi de sexe, de les persones transexuals, el paga l’administració.

Aquí no. I perquè? Quan ets productor nat de tots aquests bens o d’aquests serveis resulta que no els tens.

Jo no dic que siguem guanyadors quan sortim, o sigui, que tinguem més cèntims quan sortim d’aquest estat. El que se es que aquest estat no m’estima.

I més enllà de que la història em porta a que ja no tindria que estar en aquest estat, avui es que ja no m’estima.

La pregunta és: després de tants anys estant junts, per què em vull separar?

És que no oblidem que nosaltres som un país conquistat. Som un país que va resistir, encerclats, per les tropes durant moltes setmanes fins que al final ens van conquistar.

Nosaltres no voliem pertanyer a aquest país. Nosaltres no volíem ser Espanyols, vam ser conquistats fa 300 anys. Vam perdre el 1714. Nosaltres l’onze de Septembre celebrem una derrota. I ja es hora de restablir aquesta derrota i de que ens deixin ser un poble com tal i que ens deixin ser una identitat com tal, que ens deixin ser catalns que es el que som.

Nosaltres i qualsevol que s’hi vulgui sentir aquí Català.

Pregunta sobre, per exemple els bascs tenien ETA…

Aquí teníem Terra Lliure.

In English is possible a word is intelligence. But in Catalan, the word is seny. Cordura, en castellà.

The violence is…

La violència es… un signe d’inmaduresa. Es un signe de creure que les coses es poden assolir a la força i el poble català creu que les coses es consegueixen amb seny. Fent les coses com cal.

Malauradament, cada una d’aquestes manifestacions pacífiques, familiars, on la gent hi va amb el cotxet amb els seu nadó perquè te el sentiment de manifestar que vol ser català, que vol ser solament català.

Hi ha un fenòmen de disturbi, que no si es la paraula correcta en català. De fer malbé aquella manifestació i gent que esta en contra el que far es venir a simular que es cremen banderes espanyoles, que es crema mobiliari urbà, que genera violència, que a aquest li han pegat un grup d’independentistes.

I això esta passant a les manifestacions i hi ha uns indicadors molt clars de qui les organitza, l’assamblea nacional de Catalunya dient no caiguen en la provocació d’entrar en això.

Perquè es una provocació per ensenyar al mon que no som pacífics, que som violents. I malgrat això, la violencia pràcticament es nula.

Els altercats al carrer, les malifetes al mobiliari urbà, son nuls. Es més, la neteja després d’una manifestació d’aquest tipus, que es un acte festiu, es practicament impecable.

Es dir, no s’han de recollir tonellades de llaunes i d’embolcalls d’entrepà després d’una manifestació d’aquest tipus, la ciutat queda pràcticament neta. El civisme, el seny, es el que dona això a la nostra civilització o el nostre poble.