EN | CAT | ES

Entrevistat el 19 de septembre de 2017 a la sèrie de documental Catalunya Barcelona.

El 17 d’Agost va ser un día bastant trist.

Va coincidir que va ser el día del meu aniversari, 35 aniversari.

A mi em va agafar fora, estaba a Eivissa celebrant amb els amics l’aniversari, intentant.

Perquè la primera noticia que vaig tenir per el matí va ser la mort del meu tiet avi.

Va mori de gran.

Bueno, la meva mare estava molt trista, i llavors quan estavem a l’hora de dinar, això va ser al dematí, a l’hora de dinar un amic meu va venir i em va dir, ‘Escolta Alexis, has vist lo de l’atentat a Barcelona?’ I dic, ‘Quin atentat?’

Vaig començar a mirar. El primer que em vaig trobar van ser els videos horrorosos de les víctimes al carrer, que va ser una cosa bastant trista, inacceptable per els mitjans també.

I la primera cosa que vaig pensar es, ‘Ostres, la meva mare segurament ha anat a buscar la corona de flors a la Rambla de les Flors. Vaig escriure-li per veure com està”.

Li vaig escriure, preocupat, trist. Trist perquè justament un dels carrers més feliços, que més donen la benvinguda a la gent, amb més turisme i tot a la nostra ciutat de Barcelona, havia estat atacat.

Atacat per l’absurd, per el terrorisme.

La meva mare va respondre. No havia baixat a les Rambles, havia anat a una floristeria al costat, al carrer Pau Clarís.

Ella havia vist amb la moto gent que corría per el carrer, no entenía perqué. Havía vist marees humanes.

Després li vaig explicar i s’en va adonar.

Vam tenir sort que no era allà.

Però clar, després venía la part de la tristesa, de l’atemptat reial.

De veure com la nostra ciutat estava atacada, una ciutat que est tot somriure, una ciutat que es humil, havía estat atacada per uns bojos.

Bueno, seguint les notícies, preocupat, el de menys era el meu aniversari.

Ara el meu aniversari queda com un día per celebrar la vida, celebrar la gloria, celebrar aquesta ciutat, que es una cosa que mai oblidarem.

Realment tot va ser molt emocionant, va ser un día de moltes emocions, i potser el que més feliç em va fer va ser veure com la nostra ciutat, que es una ciutat de benvinguda, va respondre.

Vam veure els taxistes, empreses com Cabify, donant transport gratuit a les víctimes, o gent que passaba per els alrededors.

Vam veure persones, gent que vivía prop baixant amb ampolles d’aigua.

Els hotes i restaurants també oferint menjar i allotjament a víctimes que hi havien per la zona, perquè no es podíen moure de la zona per seguretat.

Bueno, vam veure com tota la ciutat va respondre.

El día següent, tot de voluntaris, inclús la meva germana, que té un anglés casi natiu va anar a colaborar a la Vall d’Hebrón per fer de traductora també amb les víctimes, les famílies, psicolegs i tot.

Segons ella va explicar, una experiència molt dura. Gent que estaba molt afectada, destrossada. No parlem de gent que ja havía perdut a les famílies si no gent que estava allà ferida, i ferits greus.

Bueno, va ser realment un día molt molt molt dur, però que crec que la nostra ciutat va respondre molt bé, meravellosament.

Can you explain again that story from the last interview?

Durant la guerra civil, els meus besavis van anar a viure, es van amagar a La Garriga, fugint de les bombes de Barcelona.

Però amb la mala sort, bueno, el meu besavi es va escapar perquè els rojos es van pujar al camió per anar a lluitar contra els nacionals.

Ell no creía en res, es va escapar, va arribar a casa, es va amagar.

Però amb la mala sort que els nacionals, conjuntament amb l’aviació Cóndor, van bombardejar la Garriga, l’estació de tren perquè no passessin suministres, i al costat de l’estació de tren hi havia un orfanat de nois on la meva besavia feia de voluntaria.

Desgraciadament, una de les bombes va caure molt prop de l’orfanat, va derrumbar la casa, va caure sobre d’ella. Molta gent va quedar enterrada i a ella justament un troç de metralla li va entrar a la cadera.

Amb el que es va quedar coixa de per vida.

I coses de la vida, amb el temps, el meu besavi va esdevindre un dels empresaris més importants d’Espanya, fundant l’editorial de Plaça-Janés.

I casualment, clar, ser empresari gran no et podíes negar, i li va tocar anar a coneixer Franco, la reina Sofía, donar-los-hi la mà quan la seva dona estava coixa a casa per culpa d’una bomba franquista.

Are you willing to talk about the reasons why you are disappointed with Barça nowadays?

Personalment, estic molt decebut amb la directiva actual, la qual va fitxar a Neymar.

Ens van presentar un fitxatge per 95 milions d’Euros.

Que més tard es va demostrar que era mentida, que s’havia fitxat per molt més, voltant potser els 200 milions d’euros, no sabem la xifra real.

El que si que sabem es que hem estat denunciats per la fiscalía, per hisenda. El Barça ha quedat molt malament perquè el seu expresident Rossell, i l’actual president Bartomeu, van pactar al final amb la fiscalía per pagar una multa.

Multa que surt del club, que embruta el nom del club.

Encara no sabem les tasses dels advocats contraris que també haurem de pagar, que segurament voltaran els dos milions d’euros.

Amb tot això, al final el jugador s’ha venut per 222 [milions]. Una operació, desde el meu punt de vista, una mica sospitosa ja que el jugador havía estat renovat feia dos mesos i, parlant del segon millor jugador del món, una clàusula de 222 milions em sembla ridícula.

Tot això fa sospitar una mica en els acords entre Qatar, la manera que el Barça ha tractat malament Qatar i Qatar Airways.

El jugador, don Neymar, es la imatge del mundial de Qatar, esportivament, i curiosament s’en va a un equip d’una lliga minoritària, com es la francesa, en un equip que està presidit per un príncep de Qatar.

Aquesta es la manera perquè estic enfadat amb la directiva actual.