EN | CAT | ES

Entrevistat el 8 de maig de 2017 a la sèrie de documental Catalunya Barcelona.

Em dic Alexis, sóc de Barcelona i vaig néixer el 17 d’agost de 1982.

Aquí a Barcelona?

A Barcelona, sí.

Quina es la teva ocupació? La teva passió?

Ara mateix sóc consultor esportiu i la meva passió és el futbol.

El Barça

Ha canviat moltissim, sobretot arrel de les Olimpiades del 92.

Barcelona sempre ha estat una ciutat amb moltes coses que oferir, però passejavem per la ciutat com si allò no tinguès importància.

Des de l’any 92, que va començar a desenvolupar la ciutat, obrir-nos als estranjers i realment ens vam donar compte de que Barcelona era un tresor.

I el teu barri en concret, com ha canviat?

Jo vaig néixer al que seria diguem, el barri de la zona alta de Barcelona. Llavors, per a que ens fem una idea, en aquella època, estem parlant del 1985-1986, quan els meus pares es van comprar el pis. Era un pis molt gran, 240, gairebe 300 m2.

Però m’enrecordo que al voltant eren tot camps de cultiu de gitanos, que eren els primes que estaven ja aquí a Barcelona i era curiós, no?

Perquè estaves en un lloc on hi havia clubs de tenis de luxe, gimnasos i tot i tenies aquesta barreja amb aquesta gent.

Vas tenir contacte amb aquesta gent alguna vegada?

Dia dia els veia, clar, passaves. M’enrecordo sempre que eren gent molt alegre, no? I a dia d’avui, pel barri encara corre algun. Encara.

Les Olimpiades van ser negatives i positives, ens podries parlar d’elles?

El que va passar és que Espanya sortia d’una dictadura i estava en la segona democràcia. Però realment nosaltres encara no ens haviem posat a viure la vida de ciutat.

Nosaltres Teniem una ciutat, com deiem, grans tresors. Jo sempre dic que teniem un gorila blanc, si això ho tinguessim avui en dia seria impressionant.

I no ho haviem exportat fora, perquè encara estavem molt tancants en nosaltres mateixos.

Passejavem pels edificis modernistes sense donar-nos compte. Era una Barcelona grisa, fosca. No veiem els edificis, fins que ens van donar les Olimpiades i a l’any 1985 l’Ajuntament va començar a fer esforços per netejar les façanes importants.

Posar flors als balcons. Per atraure el turisme.

First-time visitors, attending the ‘92 games, saw a modern Barcelona when they left the Olympic village and toured the city streets. They didn’t know how much had changed during the run-up to the Olympics. From the perspective of someone who lived here before and after, what impact did the 1992 Olympics have on Barcelona? What changes could be seen visibly?

Tot. Va canviar tot, abans Barcelona, sempre ha estat una ciutat estructurada, això sí. Hem tingut l’Eixample de fa molts anys i l’Eixample sempre ha portat molt d’ordre en la ciutat.

Però era una ciutat que, per segons quines persones era inaccesible. Era gris, a molts barris no s’hi podia entrar. Hi havia barris molt perillosos.

Es van fer molts esforços per netejar la ciutat i després que era una ciutat que estava molt mal comunicada. Barcelona, dintre d’Espanya, no podia ser la ciutat més important del territori.

Encara que tingués moltes coses que oferir: el clima, el mar. Però era una ciutat que estava realment devastada i que estava començant a ser ciutat.

Are there specific places that still bear the scars of the city’s turbulent past?

Jo no ho diria com ferides, un passat turbolent. No m’atreveixo a dir que Barcelona hagi estat una ciutat turbolenta. Barcelona ha estat una ciutat grisa, pel color.

Però sempre ha estat una ciutat molt amable, molt hospitalària i molt feliç, molt contenta. Tu podies anar a qualsevol lloc, i, el que estavem dient.

Hi ha barris que eren perillosos o no, però la gent era molt feliç. La gent vivia aquell dia a dia, potser no tenien ni un sostre on dormir, però eren diferents.

Crec que a dia d’avui el que més es pot apropar a la Barcelona d’aquella època és precisament el barri de la Barceloneta.

¿Per què la Barceloneta?

És el barri que sempre ha nodrit a tota Barcelona. La gent avui en dia es pensa que el peix ve d’un altre lloc, d’un altre mar. I el peix de Barcelona ve encara del Mediterrani i dels pescadors de la Barceloneta.

I són peixaters, pescadors, de tres o quatre generacions d’antiguitat. Aquesta és la Barcelona de veritat.

Pregunta.

Les ferides del passat? N’hi ha moltes. Algunes s’han cobert, algunes s’han volgut cobrir però, per exemple, si anem a la plaça de Felip Neri encara queden allà forats de bales d’afusellaments de la Guerra Civil.

Pregunta.

Pere Marcet és el meu besavi i un dels socis fundadors del Barça. També un dels primers jugadors. Era gerent d’una empresa familiar de distribuació de llet i va tenir la gran sort que una empresa suïssa que en aquella època començaven a instal·lar calefaccions a pisos a Espanya i a Barcelona, doncs el van contractar com a gerent.

Llavors arrel d’aquí va conèixer als germans Witty, a Hans Gumper i al noseque del Futbol Club Barcelona.

Pregunta.

El Barça, com nosaltres diem, és molt més que un club. Perquè el Barça va començar, com als altres països, com a entreteniment per les classes baixes. En moments on la gent estava molt oprimida. Estem parlant d’abans d’una guerra.

Perquè el Barça ha viscut abans, durant i després d’una guerra. I el Barça va ser molt important i, a dia d’avui el Barça és una identitat també del catalanisme.

Pel que ens representa i per la manera com hem fet les coses, de diferent manera que altres clubs, com seria el nostre rival, el Real Madrid.

Pregunta.

Quan he tingut la sort de viatjar, jo he vist que aquelles persones. Perquè avui en dia el Barça és un club molt gran, el Madrid també ho és. Però aquelles persones que s’han apropat, que han vist l’estadi i que han conegut la realitat catalana

la realitat del club. Crec que han trobat amor i passió per aquest club, perquè es veuen identificats perquè, som, com hem dit, més que un club, som especials.

Hi ha algo més que futbol, és més que un club de futbol.

Pregunta

A l’època de Franco la repressió va ser molt dolenta. Van afussellar a uns dels presidents del Futbol Club Barcelona. A Sunyol.

L’equip semblava que estava obligat a perdre sempre, en front del Madrid.

Osigui el Madrid sempre tenia que guanyar-ho tot i el Barça perdia.

I es veien resultats escandalosos, com un 11-1. Coses molt estranyes que passaven.

També ens van canviar el nom de l’Estadi i el nom del club. El club, que es deia Futbol Club Barcelona, el van passar a dir Club de Futbol Barcelona perquè en català no es podia dir. El català estava prohibit en aquella època. La repressió va ser dura.

Pregunta.

La història no la sé perquè em cau molt enrere, però els jugadors estaven amenaçats. Amenaçats de que si guanyaven al Madrid, alguna cosa podia passar.

Estem parlant d’una època en la que. Ja quan va acabar la guerra i va començar el franquisme, un dels grans jugadors a nivell mundial com era Alfredo di Stefano, que va jugar al Madrid, va venir a Espanya fitxat pel Barça primer.

El Barça va fitxar Ladislao Kubala, és un mite per nosaltres i Alfredo Di Stéfano només va entrenar dos dies amb el Barça. I al cap d’uns dies el Govern el va obligar, es va inventar una normativa perquè no podia fitxar pel Barça i se’l van emportar al Madrid.

Tenien por de que en aquella època el Barça comencés a guanyar.

Pregunta.

És el classic. No ens podem oblidar també que el Madrid va estar fundat per catalans, per dos germans catalans. I la rivalitat ve de molts anys. Sobretot perquè és una capital contra un equip que en aquella època era un equip de provincia

Però després, tot el mal que va fer el franquisme i el mal que està fent la política a dia d’avui també, fa que la rivalitat sigui cada dia molt més gran.

Perquè un equip ha agafat com a bandera el catalanisme i Catalunya i Barcelona i l’altre ha agafat Espanya, el nacionalisme i el centralisme, diguem.

Llavors molta gent, sobretot quan vas fora, es senten identificats amb nosaltres. Perquè tenim una lluita més que esportiva contra el Madrid i el govern, que al final és el mateix.

Pregunta.

Jo crec que realment, la popularitat ve arrel d’un jugador, que es diu Leo Messi. Hem tingut al Barça, m’atreveixo a dir que hem tingut els millors jugadors del món.

Podriem parlar de Ronaldo, de Romario, de Rivaldo, de Rodaldinyo però va ser fins quan va arribar Leo Messi, el podriem comparar doncs al Babe Ruth d’Estats Units.

Un jugador que ha trencat tots els rècords, que tothom parla d’ell, que a tothom li agradaria tenir-lo. I ha ficat al Barça arreu del món.

També, no ens oblidem, de que el Barça durant molts anys va portar en la samarreta el logotip d’Unicef solidariament, sense cobrar res.

Pagant, a sobre posant diners. També això va fer que al Barça se’l veiés com un club mundialment solidari i un club que fa el bé per l’esport.

Pregunta

És dolenta. I aquí jo crec que hauriem de culpar als polítics, quan parlo de polítics parlo de polítics del govern i polítics esportius. Perquè l’Espanyol, jo m’enrecordo… Nosaltres viviem al costat de l’antic camp de l’Espanyol, a Sarrià

I va ser la directiva i els presidents, que no van controlar la despesa econòmica del club. El club va haver de vendre el camp, el terreny, el va acabar comprant l’Ajuntament i el van enderrocar, el van tirar avall.

Per llogar primer Montjuïc i per després fer-los fora de Barcelona. Sempre hi ha hagut un odi, dels “Pericos”, els socis de l’Espanyol amb el Barça, amb la ciutat, amb tot per aquest fet.

Al final crec que no som els culpables d’això.

Pregunta

Jo el bàsquet, el segueixo poc. Però quan tenim que estar, estem. Hem aconseguit moltes coses, grans èxits, jugadors grandisims que han anat a la NBA com els germans Gasol.

Però jo m’enrecordo, sobretot, de quan van venir els Lakers a Barcelona a jugar contra el Barça, al Palau Sant Jordi. Allò per nosaltres era un honor. Osigui un club europeu, per molt bons que siguem, però venia el millor club dels Estats Units.

I els vam guanyar. Allò va ser impressionant. Veure al Palau, 20,000 persones animant al Barça de bàquet, va ser increible.

Gent que potser no li agrada el bàsquet com a mi, estaven allà donant-ho tot pel club.

Pregunta

El Barça sempre ha integrat totes les varietats esportives. Ha integrat hockey, futbol sala, handbol, tots els esports. Al final, seguir-los a tots és molt complicat.

Jo, que sí que he seguit durant molt de temps el futbol sala, que el Barça tenia un equip de futbol sala que mai havia guanyat res. Vam tenir la sort de que en aquell moment el millor jugador del món, que era un espanyol, Javi Rodriguez va acceptar venir al Barça que estava a segona divisió

va noseque el projecte, era el seu club de tota la seva vida. Va dir: vull venir a jugar al Barça, a partir d’aquí el Barcelona va pujar a primera divisió, van guanyar em sembla ser 3 o 4 lligues

2 copes d’Europa, 3 o 4 copes del rei i van fer un club gran. I a dia d’avui encara està allà.

Pregunta

Nosaltres erem un grup de gent molt jove. Gent molt jove i gent molt vàlida i estavem cansats. Erem socis de tota la vida. Jo, per exemple en aquell moment tenia més anys de socis que el que va guanyar les eleccions del Barça.

I estavem molt cansats de que el nostre club per les oficines s’anava a un lloc que no calia o que no li veiem un final, un final alegre. Estavem cansats i vam dir: Escolta, som socis, ho podem fer, no?

Mirem els Estatuts, legalment ho podem fer. Anem endevant. Vam treballar molts mesos. La nostra primera por era que ens acceptesin, perquè al final en aquell món, osigui ara podriem parlar de Trump, qui mana és la premsa.

La premsa és qui diu si tu ets apte o no ets apte. Tot i que es poden equivocar. I vam aconseguir que diguesim que erem aptes. Erem la candidatura més jove en tota la història del club.

Va ser una experiència molt maca, molt enriquidora. Vam estar molt aprop del Barça, realment ex-jugadors i gent important de la història del club estava del nostre costat

sabien que nosaltres erem pura realitat, erem bondat, erem el club en essencia. Però un cop vam començar el procés ens vam donar compte que allò al final és política

i que hi ha coses molt lletges. I no ens va agradar. L’experiència va ser molt maca però tambe frustrant per veure que al final guanyaria un altre i tot acabaria sent igual.

Pregunta.

Potser en uns 8 o 10 anys, allà estarem.

Pregunta.

Parlem del meu besavi. El meu besavi era castellà, de Valladolid, un poble que es diu Pozaldez, el famós Verdejo. I doncs el Germán era fill d’una familia d’11 o 12 germans

i va venir a Barcelona a viure, va muntar un petit estanc, va esclatar la Guerra, va haver de marxar fora de Barcelona per por dels bombardejos contra la ciutat

Llavors cada dia, anava i venia de la Garriga i caminava uns 60km. 30 per venir i 30 per anar.

El meu avi sempre explica que quan anava, ell i els seus germans li netejaven els peus perquè els portava ple de sang.

Amb la sort que la guerra va acabar, i aquell petit estanc es va convertir en una petita editorial. Va acabar creixent fins que al final va fundar Plaza & Janés i a dia d’avui és una de les editorials més importants del món.

Pregunta

Ara estavem parlant diguem de la familia del meu pare, per part de la meva mare, estava l’avi Vicenç, que era un pagés i a dia d’avui fa molta gràcia, perquè tinc una fotografia seva, que la fotografia seva no deu tenir més de 100 anys.

Vestit de pagès, que és una cosa que avui només veuriem en festivals. I estava allà treballant al camp, a Barcelona. I després va aconseguir un lloc al que seria el mercat del Born, que ara només els turistes van i veuen totes les restes

del que era la antiga ciutat del Born, i la nostra familia el que feia era exportar totes les fruites tropicals del Tropic a Barcelona, perquè abans no hi havia. Llavors abans poder menjar una pinya, un mango, una papaya, era una cosa impossible de pensar.

Pregunta.

Allà, avui en dia el canvi, al Mercat, perquè allo es venia a majoristes. El mercat del Born tenia la seva propia moneda i fa poc a casa la meva àvia vam trobar la moneda de canvi del meu besavi. Amb el seu nom, amb tot.

Pregunta.

N’hi ha una. Jo ara mateix visc a Vallvidriera, la muntanya de Barcelona, el tibidabo i per què? Per què vam anar a viure allà? La meva mare la seva familia, van acabar vivint allà.

Ells vivien al centre de Barcelona. La meva mare tenia un tiet que estava malalt, una malaltia pulmonar. En aquella època el diagnosi era terrible, no es coneixia encara.

I el que un metge els hi va dir a la familia va ser: vosaltres que teniu una casa d’estieug a Vallvidriera, perquè abans la gent vivia a Barcelona i estiuejava a Vallvidriera perquè potser trigaves dues hores en pujar, i avui en dia trigues 2 min.

Els hi van recomanar que anesin a viure a la muntanya, perquè els aires de la muntanya de Collserola eren diferents, eren sanadors i llavors es posaria bo.

Llavors van agafar a tota la familia i se’n van anar a viure a Vallvidriera.

Pregunta

Parlem de la Segona República i de la Guerra Civil. Jo el que sempre he sentit a casa és que ningú vol una guerra i menys una guerra civil perquè al final germans maten a germans.

A la Guerra Civil va haver-hi gent que va fer atrocitats, però realment donava igual de quina part estiguessis. Perquè la teva part era la part on vivies. Si tu estaves en un lloc on eren nacionals, tu eras nacional.

Si estaves en un lloc que eren comunistes, tu eras comunista. I no hi havia més, no hi havia llibertat de pensament, no et deixaven escollir. El meu avi, per exemple, els rojos, els comunistes, el van anar a buscar

El van voler rosegar per lluitar amb ells, van moler que matés a un pagès sense cap tipus de raó, potser perquè segurament li deuria diners a algú, el van matar, acusant-lo de nacional i després va escapar, va estar molts anys amagat de la guerra

i ve també la part de la meva besavia, del meu besavi de Plaza & Janés, que ell també es va escapar en algun moment. I la meva besavia, vivia a la Garriga, ella era voluntaria en un hospital infantil de nois òrfans.

Un mal dia, l’aviació Condor dels italians van bombardejar algunes arees del Vallès, va caure una bomba a la via del tren, que era una via circulatoria molt a prop de l’hospital. Una metralla li va caura a la cadera, es va quedar dos dies sota la runa de l’edifici i quan el van trobar doncs es va quedar tota la vida coixa.

Més tard, el meu besavi, al ser un empresari d’èxit a Espanya, va haver d’anar a donar-li la mà a Franco. Això és molt curiós, no? Tenia la seva dona a casa que es va quedar coixa per culpa d’una bomba però després com a empresari tenia que anar allà.

Sense cap tipus de rancor, perquè com he explicat, es van fer moltes atrocitats i no crec que ningú les haguès volgut.

Pregunta.

Parlant de la Segona República i de la Guerra Civil, el que sempre s’ha sentit a casa és que ningú la volia, perquè germans maten a germans. A una guerra civil i sobre tot a Espanya, donava igual a quina part estaves

Tu et feien pensar segons ells volien que tu pensesis. Si tu et tocava el bàndol nacional, tu erats nacional i havies de lluitar amb ells. Si estaves al bàndol comunista, tenies que lluitar amb ells.

Un dels meus avis, de Badalona, era territori roig, comunista el van obligar a matar un veí, el van obligar. Per què? Per sobreviure, perquè si no el mataven a ell. Després es va escapar i es va amagar tres anys a les golfes de la seva casa.

Però clar, li van fer matar una persona, un veí que coneixia i segurament hauria de ser perquè deuria diners a algun dels comunistes. Era així, la gent matava per envejes.

Per una altre part, hem parlat abans del meu besavi, del Germán, fundador de Plaza y Janés. Ell, com he explicat, anava a Barcelona cada dia caminant des de la Garriga i la meva besavia, que estava a la Garriga, feia de voluntaria en un hospital infantil de nens òrfans.

Un mal dia pel dematí, l’aviació Condor dels italians, que ajudaven a Franco van bombardejar l’estació de tren de la Garriga i un troç de metralla de la bomba li va tocar a ella en la cadera. Va estar dos dies enterrada en la runa de l’edifici.

Arrel d’aquí tota la vida va anar coixa amb un bastó, li va faltar un troç de cadera i amb els anys, quan el meu empresari es va convertir en un empresari important a nivell espanyol, va haver d’anar a donar-li la mà a Franco.

Com a empresari. I en aquell moment tu pots pensar: quina ràbia o quin mal però estic segur que ell no tenia cap rencor, perquè com explico en aquell moment donava igual, potser ells no eren ni nacionals ni comunistes, et feien pensar el que ells volien.

aquesta és la tristor de la Guerra Civil que vam viure.

Pregunta

Jo estic a favor, personalment estic a favor. De quina manera? No ho sabria dir. Perquè també jo em trobo amb el cas de que a mi m’encanta Barcelona i trobo que avui en dia la importància dels països està començant a deixar d’existir.

Crec que a nivell internacional és molt més important el nom d’una ciutat. Quan la gent parla de Barcelona, parlen de Barcelona, no de Barcelona i Espanya. I quan parlen de Madrid, parlen de Madrid.

Nova York, London, París, parlem d’una ciutat. I després parlem del pais. Llavors s’haurien de mirar molt bé com fer les coses, perquè jo tinc molts amics a Espanya i m’estimo molt Espanya i no els hi desitjo cap mal.

Però ha arribat un moment, que he vist com va el govern, crec que ja és hora de que ens deixin fer la nostra.

Pregunta

El fet de que nosaltres tinguesim una independència, sobretot econòmica, faria que les nostres infraestructures milloresin. A dia d’avui, la Unió Europea vol construïr un corredor mediterrani per portar matèria prima des de Murcia fins Europa, li diuen un Corredor Mediterrani

és una via de tren que passa per la costa Mediterranea. En quant Madrid va sentir això, ja la fan passar pel mig d’Espanya, no té sentit. Volen fer que travesi els Pirineus.

Perquè estem, com hem dit abans, vivint en un pais centralista que no ens deixa a nosaltres avançar. Llavors no pot ser que, siguent la segona regió amb més turisme de tota Europa, i em sembla que estem en el top 10 mundial com a ciutat i com a regió

amb tot el que tenim que oferir, no pot ser que estem enrederits a dintre d’Espanya a nivell d’infraestructures. Perquè Madrid té un sistema de comunicació molt important, nou, nosaltres no podem, perquè l’estem pagant nosaltres

i nosaltres no podem pagar, estem pagant també el de Madrid. Llavors el que estem demanant és que ens deixin els nostres diners aquí per poguer avançar i posar Barcelona i Catalunya en el món com cal.

Pregunta

Bona pregunta. La crisi a Barcelona no crec que s’hagi notat tant. Sí que és cert que va haver molta gent que va fer molt de soroll, vam tenir tot el tema dels indignats a la Plaça Catalunya, va haver gent que va patir molt, això sí que és veritat

però com a ciutat no vam patir-ho tant. Nosaltres seguiem rebent turisme, nosaltres som hotelers, que els nostres números tampoc van baixar tant però

Barcelona com a ciutat, davant de la crisi va ser una ciutat molt forta, vam seguir oferint el que teniem que oferir, vam seguir rebent turisme però sí que és cert que molta gent ho va passar molt malament.

Vam veure molta gent jove que va perdre el seu lloc de feina, va tornar a viure a casa dels pares. Per què? Perquè a nivell estatal el que tenim aquí que està mal fet és el tema dels sous

A Espanya els salaris són molt baixos. Aquesta crisi per nosaltres hauria d’haver estat una oportunitat perquè va desinflar la bombolla immobiliària que existia

i la oportunitat tindria que haver estat per la gent jove si haguessin tingut salaris forts com al Regne Unit o a França o als Estats Units. De poguer en aquell moment comprar o llogar una vivenda, i va ser tot el contrari.

El mercat es va estancar, els apartaments estaven abandonats, el jovent vivint a casa els pares i ara que estem sortint tornem a tenir un altre cop una bombolla immobiliària.

Qui està comprant els pisos avui a Barcelona? Els estrangers. Tot és capital estranger que ve a invertir a la ciutat. Treuen lloc, diguem per viure, al català o barceloní.

Pregunta

Jo crec que el català sempre ha estat un poble, com hem dit, molt hospitalari. Quan Barcelona es va obrir al 92 al món, amb les Olimpiades, la primera paraula que li va dir al món va ser: hola.

Hola a l’apertura dels Jocs Olímpics, hola. I la última va ser “amigos para siempre”. Llavors sempre hem estat una cultura que al llarg de la història hem rebut persones de tot el món, podriem parlar de noseque edat mitja o abans fins ara

La nostra identitat, tot i que hem absorbit coses de les cultures també, no ha canviat, hem estat sempre iguals. Quina és la diferència avui en dia per culpa de les noves tecnologies?

Que tenim molta més informació, ens podem comunicar molt més ràpid, sabem el que està passant, tenim molta més llibertat per queixar-nos i fer les coses com volem

realment avui en dia estem agafant molta importància i moltes coses de com voldria que fos el català. Que potser altres no voldran que sigui aixì, nosaltres lluitem amb això.

Per això tenim a vegades aquesta lluita amb el govern de que volem més català a les escoles. El català és per nosaltres un idioma molt important perquè per nosaltres és la nostra mare llengua.

Per Espanya és un dialecte, aquesta és la diferència.

Pregunta

Els catalans al principi som molt desconfiats, una cosa que noseque és que hem arribat a tots els llocs del món, i ens agrada descobrir. Ens agrada viatjar, ens agrada obrir-nos a la gent.

El que sí que és cert és, quan estem nosaltres a casa nostra, a Barcelona o a Catalunya i ve una persona de fora ens costa més confiar que potser a altres llocs d’Espanya.

El que sí que és cert és que si algun dia tens un problema, t’ajudaran de veritat. T’obriran les portes de casa. Si alguna cosa nosaltres hem fet sempre és ajudar. Per que? Perquè també ens han ajudat a nosaltres.

Són coses que nosaltres no oblidarem mai.

Pregunta

Molt fàcil, molt fàcil. Tots els bars són iguals a Barcelona i és poster una de les ciutats on tenim més bars de tot el món. Les terrasetes tot. Però un bar català, és un bar de barri.

On veus la gent de sempre, sempre aniràs allà i veuràs tres o quatre persones del barri que fan vida allà, és autèntic, és autocton. No ha canviat. El pots reconèixer així.

Avui en dia aquests bars ja comencen a estar en guies, i ja veus el turiste també infiltrat dins d’aquest bar. Vulguis o no els bars també han canviat la seva forma de ser per guanyar més diners de cara al turisme.

Pregunta

És un tema d’identitat, i és un tema de que el català en sí és una persona molt treballadora que és una persona molt oberta al món

no li agrada la opressió, i realment no fa cas a la opressió. Llavors com sabrem, sota en Franco es va prohibir el català a les escoles, parlar-lo, la gent no va deixar de parlar-lo.

L’altre dia per exemple, parlava amb la meva àvia, que té 95 anys, filla del meu besavi en Pere Marcès. Que jo li vaig preguntar: tia Maria, tu quan erats jove, a quina escola et portaven?

I em va dir: bueno, com el meu pare treballava per una empresa suïssa, jo vaig anar al cole suïs. I li vaig preguntar: i tu quins idiomes feies?

Doncs només alemany i francès. Dic: i el català? No ens ensenyaven català, a casa ens ensenyaven català. Llavors és una cosa que s’ha transmet sempre entre generacions.

El català s’ha après sempre a casa, no a l’escola. I és el dilema que hi ha avui en dia que, quan s’ha portat a l’escola, el Govern s’ha començat a queixar. Perquè tenen por que comencin a trepitjar el castellà.

Pregunta

Quan parlem dels gitanos, no parlem amb un tema despectiu. Als gitanos se’ls hi ha de tenir molt respecte, i ells han estat una de les arrels també de la Barcelona que coneixem avui en dia.

Si parlem de les Olimpiades, trobem grans artistes com Peret, que van informar de Barcelona al món. Jo també havia viscut al voltant d’aquests barris de camps de cultiu de gitanos,

el que passa és que potser com era la gent que més senzillament vivien, perquè vivien del camp, els hi donava igual tenir 4 parets o no. Vivien a la platja de Barcelona amb els burros i les cabres,

a la mateixa platja on avui la gent es va a banyar. Aquesta gent va ser treta de la ciutat, aquesta gent va donar molta alegria a aquesta ciutat, molta alegria i molt sentit.

És una cosa que no podem oblidar.

Pregunta

Hi ha una molt petita presència, encara els trobes. Al meu barri, algun de tota la vida encara corre.

Pregunta

Avui en dia ens hem d’allunyar també de programes de viatjes i coses d’aquestes perquè realment el turisme ha canviat.

Som més “d’story telling” i més també d’integrar-nos a la ciutat. Llavors si ens volem integrar en una ciutat no trobarem un documental que ens digui: ves a aquest bar de tal barri o aquest lloc de barri.

Potser ho trobarem en alguna guia. El que els hi diria als americans, o a qualsevol turista, és que vinguin 10 dies, que intentin parlar amb gent del barri

aquesta gent de barri els hi anirà introduint. Segurament hauran llogat un pis o aniran a un hotel, que es deixin aconsellar per les persones. Barcelona és una ciutat que a dia d’avui és molt segura

Potser parlaran de les Rambles, del pickpocketing i tot això, però passa molt poc.

La gent no ha de tenir por de venir a Barcelona. I és una ciutat que el que realment et permet és mouret per tota la ciutat i descobrir tots els racons.

Que a dia d’avui, jo encara segueixo descobrint nous racons en aquesta ciutat.

Pregunta.

Parlant de Barcelona com ha canviat radera del 92, parlant amb la meva besavia m’explicava que quan ells eren joves no van anar mai a la platja de Barcelona. El mar estava ple de bruticia i rates dels rius que desembocaven tot al mar.

Nosaltres no aprofitavem el mar més enllà de la pesca. És una de les coses de Barcelona que també estava tapada.

Cosa que avui en dia oferim als turistes i això em fa pensar que el primer cop que em vaig banyar a la platja de Barcelona va ser l’any 2001, que no cau molt lluny.

Fa 15, 16 anys. És tot aquest canvi que la ciutat ha anat experimentant cap a positiu.

Nosaltres no aprofitavem el mar més enllà de la pesca. És una de les coses de Barcelona que també estava tapada. Cosa que avui en dia oferim als turistes i això em fa pensar que el primer cop que em vaig banyar a la platja de Barcelona va ser l’any 2001, que no cau molt lluny.