EN | CAT | ES

Entrevistat el 15 de maig de 2017 a la sèrie de documental Catalunya Barcelona.

Com et dius i quan vas néixer?

Em dic Carme Solé Vendrell i vaig néixer a l’Agost del 44. A Barcelona. Al barri d’horta. Sí.

Y a que et dediques? Que es el que t’agrada?

M’he dedicat fa gairebé cincuanta anys a fer llibres per nens, il·lustracions i alguns llibres he fet els textos també.

I després, fa vint anys, a partir d’un llibre que es diu “Els Nens del Mar” vaig començar a pintar nens gitanos, nens del carrer.

I després, a partir d’un altre conte que vaig il·lustrar, un poema de Bertolt Brecht que es “La Croada dels Nens” [Kinderkreuzzug] vaig començar a pintar nens de guerres, i es el que pinto.

Els nens de guerres es els nens que… nens de guerres o nens que estan explotats. Sobre tot nens refugiats, nens que viuen situacions de vulneració dels seus drets.

I després doncs ara ultimament faig unacampanya que es diu “Why?” amb Jaume Escala, que es la persona amb laque col·laboro, que fem, pinto retrats que penjem al carrer, als balcons de la ciutat de Barcelona i d’altres llocs.

Amb una pregunta que es “Why?”, perquè els drets dels nens no es respecten, perquè els nens han de sofrir, patir el dolor i el maltractament dels grans, que es normalment el que passa.

Estas molt centrada en aquesta feina dels nens, com recordes la teva infancia?

La meva infantesa va ser guerra espanyola. Per una banda, per exemple el català era un idioma que estaba prohibit. Però nosaltres a casa, inclús a l’escola el parlavem, i al carrer. Però era un problema parlar el català, vam estudiar en castellà com una imposició del govern.

Però jo la meva infantesa la recordo feliç. O sigui, la meva família era una família socialment compromesa al barri, féiem teatre, jo desde molt petita he fet teatre, que es la meva gran passió.

He fet d’actriu molts anys, fins que vaig haver de triar si feia d’actriu o feia llibres o em dedicava a les arts plàstiques. La meva infantesa jo la recordo feliç.

L’únic que va passar es que la meva mare estaba molt malalta. Tenia tuberculosi i va morir quan jo tenia nou anys. Això a mi m’ha marcat a la vida. Potser per això m’he dedicat als nens.

D’una banda els meus llibres, els que jo he pogut fer i triar, els que jo he proposat parlen de temes que donin respostes als nens com la mort, com la soledat.

I després, a partir d’un moment, aquests nens als que jo m’he dedicat m’han dit que els pinte.

Aquesta sensació, la il·lustració es un treball molt intel·lectual, molt de pensar com ho farás, com t’explicarás per explicar en imatges allò que está escrit.

En cambi la pintura a mí em surt d’una necessitat, veig un nen al diari, a la televisió o a internet que em crida l’atenció i em diu que el pinte, i es el nen que pinto.

Tots els nens que pinto son de veritat, no me’ls invento, perquè crec que ells m’estan dient “dónam veu, fes que algú m’escolti”.

Suposo que moltes coses que expressen aquests nens jo les tinc una mica dintre meu per el fet de que la meva mare morís.

Jo tenia nou anys i es una falta que has tingut tota la vida, aquesta persona t’ha faltat.

De petit, cuan et passa això d’una banda et fas gran de veritat i per l’altra hi ha una part teva de nen que queda allà.

GO TO

Doncs has d’estar sol per poder treballar, si no et disperses.

Menciones llibres en català de l’esglesia i feies teatre com a diversió, què llegieu, quina classe de llibresllegieu en català, castellà, altres?

Per exemple llegiem llibres de començament del segle passat. A Catalunya hi havia una gran tradició d’il·lustradors i de llibres per nens.

Hi havia il·lustracions de la Mercé Llimona, de la Lola Anglada… Tots aquests llibres formaven part de la nostra educació.

Eren els que teniem perquè durant la guerra es va tallar això. I llavors hi havia Folch i Torres, que era un escriptor que es va permetre que seguís escribint en català perque era gens agresiu, molt bò però molt formal.

Il·lustrat per un il·lustrador que es deia Junceda, aquests llibres van ser molta part de la meva història.

Després llegíem també llibres en castellá, naturalment. Els clàssics de Verne, tot el que hi havia en aquell moment, que tampoc es que hi hagués massa cosa.

Com recordes el teu barri de l’infància i com ha cambiat des d’aleshores?

El meu barri era un poble i a primers del segle passat es va anexionar a Barcelona. Però la gent d’allà diem que anem a Barcelona quan baixem. Baixem a Barcelona o anem a Barcelona, com si Horta no formés part de Barcelona. Aixó passa amb Sarriá i també amb altres barris.

A mi el que m’agrada d’aquell barri es que coneixes a molta gent, amb la gent et conèixes de sempre, que es com una gran família en realitat.

Jo ara no hi visc però quan hi vaig abans no arribo al destí, em trobo a moltes persones que conéc.

La vida de barri, en aquest sentit, ha canviat perquè s’ha fet molt més gran, però la gent d’Horta tenim una dicció que es característica, a mi molta gent em pregunta si sóc de Girona per exemple, perquè no parlo un català de Barcelona aquest que es amb les as molt obertes. Es un catalá que es més ric de sons i es distingeix del de Sarriá.

El que son els antics pobles mantenen encara una mica aquesta dicció, que es va perdent. Es va perdent perquè cada vegada hi ha més gent que hi va a viure que no és d’allà. Però tenim aquest accent diferent, ha cambiat però en el fons hi ha una zona que segueix sent molt semblant encara.

Estás parlant ara de la dicció i els accents, com has parlat de teatre és una cosa personal. Conéixes l’obra Pigmalió, adaptada a Joan Oliver?

Si, jo vaig fer de Pigmalió.

Em podria contar una mica d’això?

Aquest personatge el vaig fer, inclús m’en sé trossos.

Jo vaig fer la noia protagonista…

Aquesta obra de Joan Oliver, “Pigmalió”, la traducció, la vam representar allà on feia jo teatre, que era els “Lluïsos d’Horta”, i jo vaig fer el personatge de Pigmalió.

És una persona que es del carrer i la volen educar com una gran senyora.

Ella té aquest vocabulari de barri, de carrer, que se li escapa. Jo m’en recordo que havia un tros que deia: I els peiatons, que es facin fotre.

Això es una frase que allà va ser molt controvertida perquè dèien que això de fotre no es debia de dir, però ho vaig acabar dient perquè ho deia el text.

És una obra molt divertida i molt interessant també, per el que explica de les diferents maneres d’expresar-se, depén del lloc on has nascut.

Inclús dins de la mateixa ciutat, la gent que te un poder adquisitiu aquí a Barcelona molts parlaven en castellá, “porque hace más fino”.

En canvi la gent dels barris hem seguit parlant en catalá.

La gent normal, senzilla, és la que ha mantingut sempre aquest idioma, la gent del poble.

Aquesta obra i el fet que vosté parli tant en el català de tota la vida, m’ha cridat l’atenció per aquestes petites accepcions culturals per el fet d’utilitzar catalá, que ho deien en els llibres de nens, en les obres de teatre perquè no era controversial.

Quines altres excepcions recorda, abans de la mort de Franco, de ús oficials entre cometes del català?

La pregunta exacta no l’he…

Què eren excepcions culturals del ús del català en públic, com aquesta obra de teatre i altres que vosté recorde.

El teatre era dels llocs que es va anar introduint més el català.

Desprès es van fer unes revistes per nens que es deien “Caball Fort”, “Tretze vents”, que el que intentaven era fomentar el català entre els nens, però això ja eren els anys seixanta.

Des dels anys quaranta fins als seixanta hi va haver un buit molt gran en aquest sentit.

Després també es van començar a fer llibres per nens amb la renovació pedagògica, que va ser una época que es feien llibres per l’escola molt ben fets, amb les escoles del CEPEPC, que eren les escoles que formavem la gent que voliem educar els nostres nens d’una altra manerai en Català.

Fèiem cooperatives de pares i mestres i llavors es fèien aquestes escoles, que no eren subvencionades i érem els pares qui haviem de pagar l’escolaritat dels nens.

Després van passar a públiques, als anys vuitanta ja.

Tot això era la base social que anava fent que el català anés agafant espais i que anés conquistant petites parcel·les.

També hi havia la cançó, el moviment de “La Nova Cançó” que va començar per que la gent cantés en Català.

Era un tipo de cançó normalment de protesta.

La Maria del Mar Bonet, per exemple, cantava cançons més populars, però era una manera de recuperar també la música per la gent, la música en Català.

El vincle amb l’església i el vincle familiar, cultural i social amb l’església, com era?

Era molt forta, aquest senyor no es que anés a l’església, es que quan s’acabava la missa arribava ell amb els llibres.

Jo suposo que ell no hi anava a missa, i posava els llibres a la venda, baratos perque la gent els pogués comprar.

A casa meva eren gent com tothom era en aquella época.

Tothom era d’església. Per força, molts; a casa meva s’ho créien.

Eren persones compromeses amb la conciència que tenien social, vull dir que això es una cosa que jo agrairé.

El fet de que no perquè tenien creences religioses, eren d’aquests que van a missa i després fan una altra cosa. O sigui, eren coherents amb el que créien.

A mí em van educar en aquesta educació d’anar a missa cada diumenge, i de tot això.

El que passa es que, es clar, hi ha un moment que tu vols més respostes, amb alló no en tens prou.

Perquè una cosa quan es per obligació, si no l’enténs no acabes de…

Ara, crec que el que es el missatge de Jesus, del cristianisme, això segueix, per mi, sent vigent en mi.

A l’església jo ara no hi vaig a missa, va haver un moment que hi vaig trencar, perquè tanta obligació era dura.

O sigui, en aquell moment, tot es feia al voltant de l’església. Es feien processons, tot el que era acció de tot el barri era a l’església.

I clar, poc a poc això en els anys setanta ja va començar a disgregarse, la gent ja no anava a les processons, tot es va dil·luir naturalment, com havia de ser.

Allò era una cosa també molt del régim, o sigui, la gent que no anava a missa estaven vigilats, era una obligació per la gent, per puguer sobreviure una mica.

No tothom s’ho creia, però molta gent hi anava.

Ara, per exemple el meu avi no hi anava.

O sigui, molta gent que no era religiosa o no era catòlica podia fer-ho. Ara, el conjunt de la societat sí que vivía al entorn d’això.

M’ha cridat l’atenció el personatge del teu avi com a agnòstic, ateu, anticlerical. Com eren les històries que explicava ell, tant de creences com de anècdota?

El meu avi no parlava gaire, era un home que no… Era la meva àvia la que a casa portava…

[Però el meu avi va anar…] Era un senyor que quan era jove havia fet de tramviaire, forner, havia fet tots els oficis possibles i va anar a Cuba, amb el seu cunyat, a fer fortuna.

Va viure molts anys a Cuba, el meu pare, de petit el seu pare no hi era, i quan el crac del 29 va tornar amb molts pocs diners perque ho va perdre tot allà.

Era l’altre, el seu cunyat si que era una persona… [emprenedora?] Éll anava de treballador, diguem.

Era un home molt callat, però que va, durant l’época de la República, va ser alcalde del barri d’Horta.

Vull dir que era una persona compromesa, però durant la República.

Després amb el franquisme, el meu avi va fer la vida a casa, i s’ha acabat. Però era molt poc parlador, o sigui…

El meu avi, per exemple, tenía un cosí que va ser el fundador del PSUC. Per tant, ell tenia una altra manera de veure les coses també.

Aquest senyor va morir a la presó, perquè éll també volia un altre tipo de…

Va anar a Russia i va veure el que es feia allà i va tornar esgarrifat i va dir això ha de ser d’una altra manera.

I bueno, aquí el van denunciar llavors els propis companys i va morir a la presó.

El meu avi era un home silenciós però que sempre somreia.

Va morir no gaire gran, tampoc, però vaja, jo el vaig poder conèixer prou.

Però era sí, la meva àvia era la que anava a missa, la que va d’allò, i l’avi no.

Però mai no va dir aquestes coses de creuen perque sí?

No, era respectuós també. Suposo que tampoc volía crear massa conflicte a casa seva, no? Perquè la meva àvia era forta. [Riu]

Coses cotidianes com menjars especials, jocs… que féieu de petits, t’en recordes?

Sí que m’en recordo, de coses.

Per exemple, nosaltres el dilluns jugàvem a fer el teatre que haviem fet el diumenge.

Això era una cosa molt típica, i ens vestíem amb el devantal de col·legi i tot. En torn del teare, jugàvem a l’escola.

Després els jocs que féiem… Jugava molt a pilota, a mi m’agradava moltjugar a futból, jugar a basket i tot això, però sense porteries ni res, ho féiem entre dos arbres. I això s’acabava quan penjavem la pilota a casa els veïns. Llavors ens déien que no podiem fer-ho.

Però, jocs, jugàvem als jocs típics: fet a correr, fet a amagar… A les bales, que en castellà en diuen caniques.

Que això hi ha un cuadro del Brueguel que hi han els nens jugant amb això. És curiós, eh? O sigui que es un joc que ve de molt antic.

Després, que més jugàvem… Doncs allò a la pared, a girar-se, a la xarranca…

I a casa montavem tot el que fos possible per jugar a cases i a famílies i lo que sigui. I després quan ja ho teniem tot montat ja ho desmontavem perquè era ja l’hora de dinar.

Una cosa que fèiem a casa meva, que era molt divertida, era explicar aventis. Explicar aventis. Ens sentavem tots allà i explicavem aventures inventades, i en déiem aventis.

Després teniem les coses petitones de fusta, en déiem “Maques Tonteríes”… A tot arreu hi posàvem nom nosaltres, era molt divertit això.

Dius que el teu avi era molt callat, però històries antigues que altres membres de la família més grans expliquessin del passat aquí a Barcelona, de com han cambiat les coses, en recordes cap?

Sí. Per exemple, recordo clar la gent abans no es casava per amor.

Recordo que el meu besavi tenia una amant, es veu. I la meva besàvia, si plovia el anava a buscar amb un paraigüa perque no es mulles. O sigui, que era una cosa que tampoc era tant com pugui ser després, no? Que la gent vivien d’una manera més natural.

Per exemple, coses que recordi…

De la família. El meu avi matern, per exemple, va venir del poble amb un carro, perquè eren de Valls. Vivien a Vallmoll.

I van venir amb un carro, és a dir, van ser immigrants dins de la mateixa Catalunya. Perquè allà no es podia viure ja. Va venir aquí i es va instal·lar al barri d’Horta. I tenia cabres.

Va morir d’un atac de cor perquè un tren li va xafar unes cabres i ell pensava que l’altre company seu l’havia atropellat el tren i es va morir als 32 anys.

Era d’una família que vivien allà on es van fundar els mossos d’esquadra. I això és una cosa que hem d’investigar bé.

Sembla que quan es va morir el seu pare que també va morir molt jove. A la meva besàvia, el que era l’administrador els hi va pendre tot. Llavors es van haver de buscar la vida sense… [res] Gent que tenien una certa posició.

Què més a la família? Si hi han moltes coses, però ara…

Això de que el meu avi era famós quan era tramviaire perquè era molt puntual. Això diuen.

Després la meva avia paterna tocava el piano. Tenia tota la carrera, i tot i que eren gent bastant senzilla però en canvi, culturalment la meva família, a tot arreu sempre han sigut…

La meva mare, tot i haver perdut el pare eren quatre germans. Tenien una tia soltera que era modista i els hi va pagar la carrera a tots.

La meva mare va estudiar, va fer tota la carrera de piano al Liceu.

Es a dir, eren gent amb pocs recursos però amb inquietuts culturals, de les dues bandes, i això es el que a nosaltres ens ha arribat.

Parles d’aquesta influència cultural ben forta. Com veus això que t’hagi afectat a tu professionalment, siguent més gran. ?? Influència cultural tant de la família, el que has elegit.

Jo crec que et conforma això.

O sigui, tot el que has viscut de petit… Els primers anys de la vida, sobretot, els primers anys son els que marquen, no? Ens marquen ja una mica com serém.

Si tu has viscut en un ambient de cultura, tu la necessites, per viure, la cultura.

Jo sense llegir no m’hi veig, o sigui, és una cosa que forma part de les meves necessitats més profundes.

A mí m’ha marcat molt aquest pés de la cultura que tenen els meus avantpassats, i que m’han transmés.

Jo, per exemple, de tota manera, fixa’t quina cosa més contradictoria: a mí, com que la meva mare va morir, la meva mare deia que li agradaría que jo aprengués a dibuixar, perquè es veu que de petita ja dibuixava bé.

I per això, quan vaig acabar l’escola, m’en a l’escola Massana a estudiar pintura i dibuix. Però a mi em van posar a estudiar comerç, amb un…

A fer comerç, i jo res tant lluny de la meva manera de veure la vida, perque jo no he entenia tot allò que estudiavem allà.

Va servir el francès, em va servir el escriure amb tots els dits, però poca cosa, i ens van ensenyar molt bé a redactar, això sí.

Però poca cosa més m’ha servit a mi d’allò que vaig estudiar, no?

A mi em van posar a estudiar perque les nenes haviem d’anar a treballar i això era lo més… lo màxim es veu, no?

El fet d’estudiar per secretaria.

Però es clar, a mi em van posar a treballar als quinze anys i un dia, i allà em moria jo, m’ofegava en aquell espai.

O sigui a la que vaig poder, doncs vaig marxar a treballar en un taller de ceràmica i allà ja era diferent allà.

Ja hi havia un ambien artistic, un ambient…

Allà era un ceramista molt popular en aquella època, es diu Jordi Aguade, que encara viu, que es una persona molt interessant.

I que organitzaven cines fòrums allà al taller, m’en recordo que vam veure “el Acorazado Potemkin” en allà, vam veure moltes pel·lícules, després organitzaven recitals de poesia, cançó.

O sigui era també, vaig entrar a formar part d’un altre ambient, també és del barri d’Horta aquest senyor, vivia a cinc minuts de casa meva o dos.

I en allà jo també vaig connectar amb un altre tipo de cultura.

D’una gent d’un nivell diferent que que tenien també unes arrels culturals diferents ja, no?

Vull dir que en el barri es feia molt, hi havia molta gent amb inquietuts culturals, no era un barri…

Jo crec que Barcelona tenia bastant això, eh.

O sigui que es lo que ens ha salvat una mica.

Aquí ho acabes de dir practicament, que aquest aspecte cultural és el que sembla la cultura de Barcelona. Creus que en general Barcelona dona bon suport a les arts i els artistes?

No.

Això totalment no. Jo crec que aquí es fa art i es fa teatre i es fa allò per gràcies a la gent.

La cultura està molt poc, i fixat que en les campanyes electorals i això pràcticament ni en parlen.

La cultura està molt desatesa, i això ho dic amb totes les lletres.

Hi han persones, hi ha a vegades segons qui hi ha a les institucions es nota una certa ajuda. Es fan coses, es fa teatre grec, es fan festivals, però assistir als artistes, a que la cultura pugui sortir.

Perquè si alguna cosa hi ha aquí és talent artístic, això es una cosa que ningú en dubta perquè amb el teatre i amb tot hi ha molta gent amb talent artistic.

Però ja molta gent que te moltes dificultats per poguer tirar endavant, i això jo penso que no es valora la cultura el que s’hauria de valorar, perquè en el fons és el que ens fa diferents, el que ens permet expressar-se com a pobles, no?

Hi ha hagut també molt provincianisme al meu entendre, tot el que ve de fora es bó, tot el que és anglo-saxó aquí ens ha fascinat molt.

I això, tot i que Barcelona és una ciutat oberta i que sembla que no ho sigue de provinciana, pero jo crec que ho és, a molts nivells.

Encara que la gent, aquí és una gent oberta en general.

Barcelona té aquesta característica desde sempre, crec.

La dressé[???] metropolitana, es parla molt que a Catalunya hi ha molta afinitat per la terra, diuen l’esperit Català és a la terra d’on creix.

Moltes vegades es menciona com un quadre de Joan Miró, la granja aquesta que està en una roca, saps?

Sí.

Creus que aquesta de l’esperit català relacionat amb la terra es certa? S’aplica o no? Es veritat encara?

Jo crec que sí, que la terra a Catalunya te molta importància.

Ens assentim d’aquí nosaltres, no?

Hi ha un arrelament amb el país, però amb la part física, es veritat, no ho havia pensat mai això.

Jo crec que sí, que a Catalunya la terra és molt important per nosaltres. El territori, no?

El que passa es que quan vius a la ciutat, pràcticament, si no surts, ni la veus, no? Però que te una força, penso que sí.

I a més tenim la sort de tenir un territori que té de tot: té mar, té muntanya, té… té alta muntanya, té trossos de camps… Pots trobar-ho tot en un territori tan petit.

És un país bonic.

I a casa, com ha canviat la forma que parleu de política? Des de quan eres petita el que senties fins ara.

Quan era petita es parlava en veu baixa. Tu no senties parla de política.

Jo, per exemple, d’aquest cosí del meu avi… En sentía parlar però mai ens en van parlar a nosaltres.

Després, duran els anys seixanta la política era molt important. Teníem tots aquest esperit d’anar contra… contra la dictadura.

I això va durar molt fins els primers anys de la democràcia, que encara lluitavem per tenir l’estatut, per tenir… moltes coses que s’havien perdut i que en la época de la República es tenien, no?

Inclús Catalunya tenia unes escoles fantàstiques, i a Espanya també n’hi havien de la República.

Catalunya té una tradició educativa molt important, el pare de l’escola moderna es diu Francesc Layret, i és català.

La política, clar, quan a l’any 75 encara van executar a persones, no? El règim franquista, o sigui, nosaltres vam lluitar molt per tot això. I després a la democràcia ens va semblar que ens ho donava tot i es va desinflar, no?

Com la política… vam deixar de lluitar, perquè semblava que ja…

I s’ha vist que tampoc, en la democràcia segueixen sent els mateixos que manen i no… Sí, en teoria hi han llibertats, però la manera com és…

Ara està tot focalitzat, si Catalunya independent, si no, no? O sigui, sempre hi ha hagut focos per puguer discutir de política.

Però aquí es discuteix i, a més, molt acaloradament. És un tema que ens afecta molt profundament, a nosaltres.

Perquè en el fons aquest respecte per la llengua, encara no hi és. O sigui, encara sembla que parlem català per fastiguejar. Quan és el nostre idioma, no?

Des d’Espanya no s’entén que es pugui parlar una altra llengua i que considerem que es la nostra.

Que l’altra està molt bé saberla, és fantàstic saber dos idiomes. Però que en realitat és una llengua imposada. No és la nostra.

I és clar, fins que no es respecti això no hi pot haver entesa. Jo crec que és el punt més clau, és el respecte per la diferència, que no existeix.

En quant a literatura i arts, hi ha cap artista català que t’agradi particularment?

En art, per exemple, crec que el pintor que per mí és el que em diu més coses es Joan Miró.

Joan Miró té… costa potser entendre’l primer, jo em va costar, primer no l’entenia.

Però quan fas el clac, i comences a veure la seva obra, l’escultura, tot el que ha fet.

Té una part crec que espiritual molt important. Però espiritual d’esperi, no de cristianisme ni de res, eh.

Que quan hi connectes et dona un gran… un gran benestar.

Per mi Joan Miró és el pintor per excelència.

Després clar, hi ha molts artistes actuals. Per exemple a mi m’agrada molt Miquel Barceló, m’agrada la pintura de molta gent.

Però si em fessis dir algú, per mi Miró ha tingut la capacitat d’expressar el seu món d’una manera que només ho ha pogut fer ell. I ara si algú pinta així sembla que s’ho copïi, no?

O sigui, a sapigut treure d’ell mateix… Picasso li deia, jo pinto el que veig, tu pintes el teu món.

És diferent, no?

Crec que es un gradíssim pintor, va ser.

Era com un nen també, no? Aquesta part de nen crec que és la que ell sabía posar en les escultures, i que quan les mires sempre acabes somrient perquè hi ha molt sentit de l’humor.

Té tot això, no, Miró.

I després escriptors…

Doncs, escriptors a mi m’agrada Espriu, m’agrada… escriptors contemporanis, doncs… Jesus Moncada, la Maria Barbal, hi ha molts bons escriptors a Catalunya què han fet també que la llengua no es perdés, no?

Han seguit apostant per l’idioma. Poetes, doncs com Salvat Pappasseit.

A l’época dels anys vint i trenta, totaaquella generació feien… Grans traduccions, per exemple, a Catalunya hi ha grans traductors. Tenim les obres mestres de Shakespeare traduïdes fantàsticament.

És a dir, que… hi ha una cultura pròpia molt potent.

Ara mateix sembla que l’artista català més internacional en l’actualitat sería Gaudí. Per com s’està fent marketing amb Gaudí, basicament. Tú, què hi penses?

Home, Gaudí va ser un geni, va ser unhome… Per aquella época hi havien molts grans arquitectes.

Catalunya va tenir la sort de que aquests ‘indianos’ que van anar a Cuba i van tornar rics van donar suport a la cultura. Els burgesos van apostar per la cultura. Barcelona no sería el que és sense això.

Aquesta Barcelona que tothom admira és perquè hi va haver gent que va apostar. Ara ningú aposta per la cultura, els burgesos es compren cotxes. És una altra cultura.

Però Gaudí, jo crec que és genial, o sigui era un home què t’agradarà més o menys, eh, però a mí per exemple una de les coses que m’agrada més de Gaudí és el parc Güell.

El parc Güell el trobo… aquelles columnes, allò que hi ha un passadís que hi ha com unes palmeres, el banc.

Però ell també contava amb uns grans artesans. En aquella época hi havien artesans bonísims, paletes que ell els deia: ‘Això ho heu de fer així, el trencadís’. I eren ells que ho feien, no era ell que anava allà posant peça per peça. O sigui, era un bloc de gent.

Per exemple els paletes catalans anaven a París a fer escales, perquè hi ha aquesta volta catalana que es fan les escales sense haver-hi de posar ni ferros, ni vigues, ni res. Només la volta, tal com està feta, ja aguanta l’escala, no? I és la volta catalana, és una cosa que és típica d’aquí, per tant…

Gaudí va… la bogería de la Sagrada Família per exemple, allò és una bestièsa. Jo em recordo d’un amic anglès que diu: ‘crazy cathedral’ perquè… ‘crazy cathedral’, no, es diu aixo? De boja, no?

Però que realment, ara per exemple la part de dins… Jo em vaig meravellar, no m’imaginava que m’agradés tant, perquè de fora tampoc m’entusiasma a mi, trobo que es tan exagerat que…

Però ell, com a creador era genial.

Ara, és clar, tu vas per aquestes botigues del gòtic que fan tot això, però si ell ho veiés, es tornaria a morir, eh.

O sigui, segur que ell això no ho suportaria. Ja no te res veure amb Gaudí.

Ara que has mencionat la Sagrada Família, sempre em ve al cap el [???], que deia que tan de bó que ho emmerdesin[?] Tu que penses de la representació de Barcelona desde fora, com han fet altres artistes literals [literaris]?

Jo crec que cadascú ha expressat el seu punt de vista, i les coses son com les veiem, en realitat.

Això és com tu veus un quadro, a tu et dirá una cosa, et transmetrá tristesa, alegria, a un altre li fará por o no l’entendrá, no? I això és el mateix amb les ciutats.

Jo crec que aquesta gent que ha donat una visió de la Barcelona que ells han vist és una part de la Barcelona que segur que existeix.

Perquè és com a tot arreu, hi ha de tot.

El que si que és una visió de fora. Qué és interessant perquè a vegades és més clara que la que puguem veure nosaltres mateixos que hi estém ficats a dins, que l’hem fet una mica, que la fem dia a dia.

Tu sobre el teu treball vas dir que una de les primeres coses que vas fer va ser sobre treballar amb els nens gitanos. Una cosa com fa vint anys, una cosa així.

Sí.

Tu què penses que va ser la influència de la cultura gitana a Catalunya?

Catalunya ha tingut dels grans artistes gitanos, per dir-ho d’alguna manera, tant en flamenc, generalment és el que més és coneix, grans artistes com Carmen Amaia, que va ser fantàstica. Una dona extraordinària, ‘bailaora’, no?

Després hi ha tot el barri de Gràcia, que està ple de gitanos catalans que parlen català per exemple, no? Que s’han afincat, aquests s’han aposentat però segueixen mantenint la seva idiosioncràsia.

Els gitanos són sempre diferents, no?

Ha format bastanta part, el somorrostro durant una época, vivien tots allà, no? Els marginats, com si diguessim.

Ha format part de la història de Barcelona, el poble gitano. Per exemple, el carrer de la cera, tot el barri del raval, hi havien molts gitanos, per exemple ‘el Pescaílla’…

Després la rumba catalana doncs está feta per ‘el Peret’ que és un gitano d’aquí.

Hi ha molta…

El que passa, és que durant molt de temps semblava que això fos una cosa que no tingués res a veure, i no és així, forma part de la nostra cultura.

I a més, amb importancia, a més a més que és una part tan autèntica que… Vaja, per mi no es pot obviar que es nostra també.

I que l’hem d’estimar igual que lo altre, perquè es que és molt autèntica.

Quan veus tu allà una persona cantar, el ‘cante hondo’ per exemple, tot lo altre desapareix. Té una força extraordinaria.

És de les coses que penso que n’hem d’estar contents de tenir-ho, que formi part d’això, a la nostra cultura.

I que hi ha tradicions més reconegudament catalanes com el ball de la sardana o els castells, esta recuperació folclòrica.

La sardana no és molt antiga, eh. És una cosa que es va fer i forma part de la nostra cultura, però jo crec que es viu més en alguns pobles, per exemple l’Escala, que tenen una manera de ballarla pròpia, que ballen sempre amb els braços amunt, no els baixen mai, per exemple.

I a mi m’agrada la sardana quan és popular, quan la balles amb un nen que l’has d’agafar aquí, amb un altre que… Que es barregen, no, les edats, i que el balla tothom al poble, no?

Que es posa tot al mig, la roba es posa tota allà i la gent balla al voltant. Perquè quan la ballen la sardana aquesta purista, d’allò, és horrorosa.

És una cosa… Per mi, eh. Es molt freda, no té aquesta força que té quan la balla la gent.

Això per una banda.

Lo dels castells és un fenòmen que crec que forma part d’aquesta Catalunya, que per mi es lo millor que tenim, que és que la gent s’agrupa per fer coses.

O sigui, és una part que agrupa tots els estraments de la societat, desde la gent gran, fins els nens més petits. I tothom van a una.

Jo crec que això és la força de Catalunya realment. Catalunya és el lloc del món que té més associacions, més clubs esportius, més gremis, desde…

Però això hi ha tradicions desde l’edat mitja, no?

I això es la força que te Catalunya

La gent que te la capacitat d’agrupar-se per fer coses, no?

I amb això és molt acuariana, no, l’era d’aquari, qué és aquesta era que sembla que hem entrat en l’humanitat.

Que és de compartir, de fer les coses en grup, que l’individualisme ja no té massa sentit, no?

Si volem anar endavant com a humanitat ens hem d’ajuntar, no podem sols.

Parla’m una mica de la teva evolució com a artista, treballant, com ha canviat desde que vas començar la carrera artística als anys 70?

Als 60.

Jo vaig començar a finals dels 60, al 68 vaig fer el meu primer llibre, i feia moltes coses, feia coses per cases de mobles, feia quadros, feia de tot una mica per puguer dedicar-me només a això.

I vaig dedicarme molts anys només a fer llibres, a part d’anar fent teatre amateur, que això sempre estava allà.

I després el que si que buscava sempre era com la llibertat dibuixant, perquè jo sempre he sigut molt estructurada al dibuix, no?

I bueno, al final dels 80, vaig cambiar la meva vida del tot, em vaig separar, vaig deixar el barri…

I a partir d’aquí vaig fer un cambi en el sentit de treballar amb més llibertat, és curiós, però això que buscava ho vaig trobar una mica trencant la meva vida.

A partir d’aquest llibre que es diu “Els Nens del Mar” que és de Jaume Escala, on vaig començar a pintar aquests nens gitanos, aquesta evolució meva es va notar en la il·lustració però vaig començar aquest camí paral·lel amb la pintura.

Jo sóc persona de… no em puc dividir, es a dir, si pinto, pinto, i si dibuixo, dibuixo.

Però quan estic fent un llibre no puc pintar, i quan pinto no puc dibuixar, perquè poso tota l’energia en allò que faig.

I la pintura poc a poc va anar agafant molta força. És una mica això que deia abans, quan pintes treus de tú allò que desconeixes perquè en realitat és molt impulsiu, no hi ha reflexió.

Jo veig una criatura que em commou i l’he de pintar.

Aleshores, per exemple la meva il·lustració d’ara és molt més lliure de abans, perquè la pintura m’ha donat un traç i una soltura que no… que en el paper no podia.

I tot i així limita molt el paper per la mesura que té.

Ara mateix he de fer un cartell i clar, l’haig de fer petit però se m’en va una mica el traç, no?

L’evolució ha sigut molt… com la meua feina és com la meua vida en realitat, és una cosa que la necessites per viure.

Perquè sense pintar o sense dibuixar jo no m’imagino, no podria existir.

Te molt a veure la meva evolució personal amb l’evolució artística. Per exemple aquests nens que pinto i que surten al carrer, aquesta campaña que fem a “Why?”, és l’expressió més de dir bueno, és igual l’art perquè no pot estar al carrer, perquè no es pot mullar una pintura. Que a més a més simbolitza molt el que pretén dir, que els drets dels nens s’esborren, es trepitjen, es fan malbé.

El fet de que s’estripin aquestes peces que poso al carrer també tenen molt a veure amb això que preten dir i amb la meva evolució.

Això fa 30 anys jo no ho hauria pogut fer de cap manera.

Tu com vas evolucionant, el quen passa és que tens una edat i un físic que hi ha moments que diu “ei, para que has de parar.”

Quan tens 30 anys pots pintar dotze hores i no et passa res, pero ara a la que en pinto cinc de seguides acabo molt cansada

En el fons l’única limitació que tinc en aquest moment. Jo crec que estic molt més creativa que anys enrere. També tens moltes coses més per explicar.

…perquè has viscut, no?

La pròpia experiència de la vida et dona capacitat, si pots, d’expressarte d’una altra manera, des de el coneixement, des de l’experiència.

Ara això que passa aquí, a Espanya hi ha una llei que la gent que está jubilada no pot guanyar més de lo que cobra per jubilació.

Vol dir que ens volen matar a tots la creativitat, quan és el moment en que la gent estem més capaços d’explicar coses.

I això doncs és també un conflicte que hi ha en aquest país, no?

Els escriptors no poden escriure, perquè si no els drets d’autor han de renunciar a una cosa o l’altra.

És l’únic país del món que está així, al menys del civilitzat, no?

És a dir, la lluita des del mon artístic s’ha de continuar sempre també.

O sigui, l’art per mi és una… crec que l’art ha de se crític, ha de ser alguna cosa que expliqui coses i que faci que els altres se sentin enmirallats o se sentin interrogats, o sentin…

Per mi l’art ha de ser algo que… No només purament decoratiu, per fer bonic, no?

I crec que aquesta lluita, que en el fons hem de portar sempre perque ens respectin, segueix vigent encara que tinguis 80 anys. És així. No els encara, eh. Pero… [riu] No falten masses, no.

[descans]

Vas néixer en una cultura que tenia uns rols cap a la dona molt estrictes, amb l’asil de tindre feina, i que es parla de com tant el govern com l’església eren còmplices en aquesta situació. Podries dirme algunes limitacions que notessis per ser dona a l’época de Franco?

Jo, per exemple. una característica de la meva família és que les dona mai es van dir senyora de, continuaven sent la Matilde Vendrell, la Maria Vendrell, l’Esperança Tuos.

O sigui, com a dones ja van, amb la seva postura ja van reivindicar una autonomía del marit. A Catalunya també hi ha el dret català, que separa els béns de l’home i la dona desde sempre.

Jo, per exemple, com a dona, en la meva professió, no he tingut limitació perquè com que és una professió poc remunerada, molts homes que s’han dedicat a ser pintors no l’han feta, perquè… per tant no hi havia cap discriminació en cuant al sexe en la professió d’il·lustrador.

Personalment, no he viscut gaire la repressió per ser dona, el que si que he notat, que he viscut al meu món, molt masclista, per les situacions, però no perque jo personalment ho hagi viscut amb la meva família, per exemple, i també he lliutat, no tant a nivell personal com col·lectiu, perquè la dona tingués els seus drets.

Per exemple, durant la república les dones ja van poder votar, a Catalunya ja es va fer i a Espanya. Després es va perdre això, perquè ja no podia votar ningú, es evident, però sempre en els llocs de treball la dona no guanya tant encara ara com els homes…

És a dir, la dona, tot i formar part molt important en aquesta societat, o imprescindible, no se la valora com cal, no?

I crec que moltes dones, per exemple aquí han hagut de, a principis del segle passat, escriure amb pseudònim perquè la dona no podia escriure.

Es a dir, jo ja no ho he viscut tant, perquè crec que la república ja va fer una feina en aquest sentit que va prevaldre bastant, sobre tot aquí.

De tota manera, crec que encara hi ha diferències entre l’home i la dona en aquest sentit de només que per la mateixa feina un home cobri més que una dona ja ho diu tot.

Vosté ha parlat de històries de la seva familia, anècdotes de l’immigració a Cuba, i immigració del camp a la ciutat. Hi ha cap anècdota que s’explique de la guerra civil, per exemple dels bombardejos, de les vagues generals de lluita obrera que es lliguin a la seva familia?

Per exemple la guerra civil, la meva familia, la meva mare, la meva àvia i la meva tia, van anar a la presó perquè una veïna les va denunciar. Perquè tenien un monjo de Montserrat amagat a casa.

La senyora que després va viure tota la vida davant les va denunciar i les van posar a la presó. Llavors hi va haver un judici, que sembla que la meva mare va agafar la tuberculosi allà, a més a més.

Hi va haver un judici, i una persona del barri, que era del cantó dels rojos, que es deien rojos, republicans, va abogar a favor d’elles i no les van matar, però tot això va ser per una veïna de davant.

A les guerres civils, l’horrorós és això, per exemple el meu pare va ser salvat de ser fusellat, l’anaven a fusellar a la Rebassada, a les montanyes de Collcerola portaven la gent allà a fusellarlos; perquè quan se’l van endur, la meva familia van anar a avisar la comadrona del barri, saps qui és la comadrona, no? La que dona a llum, ajuda a parir.

I ella, que era una dona amb totes les de la llei, se’n va anar al barri on hi havia els que s’havien endut al meu pare, que era allà a les cases barates d’Horta, i els hi va dir: “Si matáis a Ferran”, el meu pare es deia Ferran, “vuestras mujeres parirán solas.”

I el va salvar ella, perquè ja se l’havien endut. Vull dir que fixa’t: només a la meva familia ja si hi han coses, no?

I després de la guerra, un d’allà del barri de tota la vida que havia anat a col·legi amb el meu pare, si veia que algú no parava a les dotze a cantar el “Cara al sol” el denunciava.

O sigui, la guerra civil ha sigut molt tremendo, perquè era veïns amb veïns, germans amb germans, o sigui hi havia germans en un cantó i a l’altre; és dur, eh?

Però en canvi, per exemple el meu sogre, també el van salvar de ser fusellat per que es deia com es deia, per el seu cognom. Van dir “Ei, este es diu Espluga, fuera.” Però també estava a la paret.

O sigui, és terrible això, perque pensa que aquestes persones també queden traumatitzades perquè han matat els altres i a ells no, o sigui, és dur això, que et salvin de ser fusellat quan veus que tots els altres es moren.

I ell era un que estava al front i tan aviat estava a un cantó com a l’altre i els guanyaven i llavors un lluitava amb aquests, o sigui, que hi han històries de la guerra que encara no s’han explicat i que tothom les ha viscut.

Encara hi han les fosses comuns que encara no s’ha tret la gent, i la gent no ha pogut recuperar els seus, no?

Vull dir què històries d’aquestes n’hi ha moltes, eh.

Aquest monjo, és cosa meva que no entenc. Perquè estava mal vist que tinguessin…

Perquè els capellans i els monjos estaven perseguits per els rojos, els de la FAI i la CNT, aquesta gent, no?

I llavorens s’havien d’amagar i és va amagar a casa de la meva mare.

I aleshores aquesta dona que ho va saber, els va denunciar i els van portar a tots a la presó.

I això del costat dels d’esquerres?

Bueno, d’esquerres eren aquests extremistes, eh, què clar, només perque tu eres catòlic ja està, ja t’havien de matar, quan tu eres una bellísima persona que ajudava als altres, que treballava pels altres, però això.

Són aquestes bestièses que bueno, es la gent sense cultura que de tots dos bandos es va fer això; que es deixen portar per, bueno, no se per què.

El fanatisme, que el fanatisme a tot arreu és dolent, no, que és el que fa que la gent no tingue idees pròpies, agafen la idea que els hi fiquen al cap i aquesta és la que utilitzen, no?

Entre els teus col·legues, amics de redacció, el teu circle, que pensaveu de Franco personalment?

Home, nosaltres no el podiem soportar [riu]

Estavem totalment en contra perquè este senyor, ell i tota la seva camarilla, perquè ell sol no hagués pogut fer res, o sigui, eren el nucli de poder que clar, aquest es va revoltar contra la República que ho farien més bé o més malament, perque van fer moltes tonteries també, però eren el govern escullit per el poble.

Ell era un que va anar a imposar els seus criteris i tothom havia de ser com ell creia i si no…

Nosaltres doncs lluitavem contra això.

Dices que, a pesar de las prohibiciones, hablabas catalán en la escuela pero no te lo enseñaban. ¿Cómo era esta situación?

Realmente, era una situación de opresión porque tú tienes un idioma y no puedes hablarlo, no puedes aprenderlo, ni escribirlo ni leer en él.

Es una vulneración de los derechos de las personas porque en los pueblos nos comunicamos en nuestra cultura, nuestra voz.

Yo tuve la suerte de ir a un colegio de monjas pero la directora era una mujer que había estudiado el método Decroly y era una persona muy…

Y a nosotros nunca nos afectó mucho esta opresión.

Solo en la última clase a la que fui. Aquella monja era tremenda. Pero el resto eran personas que incluso nos hablaban en catalán y lo hacían porque eran catalanas.

Incluso esta señora, que se llamaba Ramona, “la madre Ramona”, nos enseñó una época en catalán.

Incluso nos enseñaba, recuerdo los primeros escritos, los dictados que nos hacía.

Lo que pasó fue que después le llamaron la atención y dejó de hacerlo.

Pero no estuve en una de esas escuelas franquistas horrorosas. Yo lo viví con un poco más de libertad en este sentido porque nadie nos obligaba a hablar en castellano en la escuela.

Ahora, por la calle y así, tenías que vigilar un poco.

Éramos pequeños, los mayores tenían más problemas que nosotros.

Los mayores sí que… Había gente que les denunciaba. Era una época, los primeros años de mi vida, realmente difícil para la gente que había vivido la guerra y la había perdido, sobre todo.

Los que la habían ganado estaban mejor, pero los otros, no.

¿En casa de tus padres, hablaban en catalán?

Sí.

¿Habían potenciado la cultura, qué hicieron, en ese sentido?

Sí, en casa, teníamos libros en catalán y leíamos. En el barrio, había un señor que, los domingos, se ponía en la puerta de la iglesia con una maleta a vender libros en catalán, cuentos para niños, y la gente se los compraba.

Es decir, en casa ha habido libros en catalán, hemos leído y, sobre todo, a mí me educó mucho el teatro.

Porque hacíamos teatro en casa, mis tíos hacían teatro, toda mi familia participaba en este centro, donde se hacía…

En mi barrio había mucho teatro, había cinco teatros y todo el mundo participaba.

Es decir, el teatro ha sido la educación puramente cultural que tuve, incluso se percibe en mis dibujos que hay una visión desde una platea de un teatro con los telones a la italiana.

Incluso se nota en mis dibujos, se puede observar cómo el teatro me ha influido.

Es decir, culturalmente, tampoco he sufrido una represión porque, en mi casa, mi familia era gente con cultura; mi padre nos enseñó a escribir en catalán, nos…

Mi madre, como estaba enferma, era diferente, no nos podía acompañar a ningún sitio, ¿no?

Pero sí que tuvimos una educación, sobre todo, en cultura.

La cultura siempre ha formado parte de mi vida, desde pequeña.

¿Ese círculo teatral era amateur, eran profesionales de tu familia?

En esa época, era amateus pero hacíamos espectáculos a los que asistía mucha gente de muchos lugares porque era una compañía muy buena.

Después, hicimos un grupo que se llamaba “Grupo de estudios teatrales de Horta” y viajamos, fuimos a Madrid.

Yo he hecho teatro en el teatro de la Zarzuela de Madrid, en el Romea de Barcelona y en otros lugares.

Quiero decir que era amateur pero a la vez no lo era. Yo estuve en la fundación El Teatre Lliure y allí es donde tuve que decidir porque mucha gente del Teatre Lliure había trabajado con nosotros y tuve que decidir si hacía teatro o si seguía dibujando porque ya había empezado la carrera.

Para mí fue muy dificil decidirlo pero creo que con los libros y la pintura he podido expresar mejor lo que yo tenía que decir que si lo hubiese hecho con el teatro.

Aunque el teatro es muy lúdico, también es de grupo, trabajas con gente y, en cambio, tanto la ilustración como la pintura son trabajos muy solitarios.

Es parla que el conflicte real era més bé entre burgesia i clase obrera històricament, el que hi ha darrere de Carlisme, monarquisme, franquisme, no se que hi pensa, ja sé que no és gaire de política però…

No, no és que no sigui de política, és que no hi entenc massa dic jo.

Però no es pot no ser de política, perquè al final ho vius.

Jo penso que es bastants això, era una questió de que, jo penso que es com que s’els escapava una mica el poder, perquè la República va fer escoles per tothom, escoles que feien pensar als nens.

O sigui, que no eren escoles només d’informació com les que va fer després el Franco, i quan la gent té cultura té capacitat de revolta, no?

Més que si no en tens.

I probablement siga una cosa que segueix sent així, eh, el que passa que ara la gent hem perdut el sentit de classe, com que tothom te cotxe, tothom te telèfon….

El sentit de classe que feia que la gent s’ajuntés per lluitar, perquè era…

Jo penso que sí que es bastant això, jo penso que era bastant això.

Quina va ser la teva reacció i la dels teus quan va morir Franco?

Bueno, vam tenir una ampolla de ‘champagne’ que es deia en aquell moment a la nevera. [riu]

Ens vam ajuntar tots per celebrar-ho, perquè va ser fantàstic això, que es morís.

La llàstima és que no es morís d’una altra manera, s’hauria d’haver mort abans.

Però va ser una festa, sí, sí.

I els canvis a la transició com ho parlaveu això, com ho vèieu? Perquè a sobre tot va venir en una edat que ja estaves més gran, ho tindrás més recent.

Nosaltres, jo crec que la meva generació, aquí i crec que també a nivell mundial, vam viure una época fantástica, que semblava què el món havia de canviar, que semblava què tot anava perque la humanitat fós més feliç.

I ens ho crèiem això.

I això amb la música, la música d’aquella época, tot anava cap aquesta esperança.

Després clar, això es va acabar perquè era important que s’acabés, per això que dèiem.

Cada vegada els tentacles del poder són més universals i van asfixiar el que és l’esperança de la gent.

Però nosaltres l’época de la transició la vam viure amb molta esperança.

Pensant que realment hi hauria un canvi, i es va notar tot el primer temps.

Jo penso que una figura, i potser em contradiguin, però que encara ara el valoro, com va ser Adolfo Suárez, jo crec que va ser un home que va deixar les seves creences a banda i va treballar per el país.

Per mi ha sigut el polític més rellevant de tots.

Es va fer tot una época llavors que es feia una televisió per els nens fantàstica, que els programes de televisió tenien un sentit cultural, o sigui, durant els vuit primers anys semblava que les coses realment anaven cap a el que dessitjava la gent.

Però ja va venir el segón del Felipe González, es van carregar la bona televisió per nens perque feia pensar, van començar a trair aquell esperit que ells mateixos havien predicat.

I jo penso que a partir d’aquí ja tot és un anar avall, o sigui, sembla que hi hagin moltes llibertats, i que hagin guanyat moltes coses, i que ‘Espanya va bien’, però realment segueixen manant els mateixos i segueixen robant els mateixos.

I el pitjor és que la gent ara no tenim la capacitat de reacció.

Jo no sé els nens com pujarán, però és una de les coses que la gent de la meva generació ens hem hagut de menjar, aquesta cosa que pensava que canviaríem el món i que no ho hem pogut fer.

I no és només aquí, jo crec que la situació mundial tampoc és molt esperançadora, tot i que hi ha molta gent que no es veu, que treballa per el bé dels altres i que treballa per la societat realment des de baix.

I això tampoc convé que se sapigue massa, però realment el món funciona per la voluntat de la gent, no per com està organitzat.

I això sí que és l’esperança, el fet de que la gent col·labora amb coses, ajuda, i és coscient de que es viu en societat.

Però a nivell polític jo no estic contenta, crec que ha anat molt enredera.

Quina va ser la teva reacció als canvis de la constitució quan va arribar-hi? Potser el día de la constitució, a part del pon que queda molt bé, un día que recordis per haver-ho viscut, perquè per mí es un cap de setmana llarg de moltes vacances i poc més.

Jo m’en recordo del dia que vam votar la constitució, a més es va morir una tia meva, aquesta senyora que havia fet possible que els meus oncles i la meva mare tinguessin una carrera.

La constitució era també una esperança, no? Una cosa que va ser molt consensuada per puguer tirar endavant un projecte de democràcia.

El que passa és que està anclat allà.

I aquí a Catalunya en vam fer un altre, vam conseguir un estatut, després vam fer un altre estatut que el va tombar Espanya, i a partir d’allà és quan ha començat tot el conflicte realment més greu, perquè ja no…

La voluntat de la gent que el vam votar, vam votar que sí, no es va respectar, no?

Per tant aquesta constitució

que és impecable només quan els hi convé, perquè quan convé canvien els articles sense haver de fer cap referèndum, doncs està allà i ara és obsoleta, ja no val.

Espanya ha canviat, i la gent hem canviat, i la situació política ha canviat.

Per tant, jo ja no veig que sigui una constitució que ens ampari, si no que ens torna a tallar, no?

Vam parlar una miqueta, amb l’anècdota del cura de Montserrat, sobre la religió. Es veu com la ciutat té una relació turbulenta amb l’església catòlica. A part d’aquest, vols parlar de conflictes amb la religió que ha hagut a la teva família?

A la meva família no, perquè més aviat com que ja els hi agradava, creien en allò, no ho van viure de manera conflictiva, només durant aquesta época de la guerra.

Els que si que hem tingut més conflicte amb nosaltres mateixos és els de la segona generació diguem, no que ens hem començat a preguntar coses i què ja no ens asservia el “perquè ho dic jo” i que hem sigut els que hem trencat amb allò que era tan doctrinari.

La religió ofegava en realitat, en lloc de ser una cosa que ajudés a viure per nosaltres.

Però conflictes no n’hi ha hagut, perquè qui no ha volgut anari no hi ha anat, participar no hi ha participat, i el que sí, sí.

No hem viscut això com… A casa meva no.

Quan vas haver aquest conflicte entre teatre i les arts, què és el que et va empènyer més cap a les arts?

Vaig fer una reflexió que em fa riure una mica, tenía les meves filles petites, tinc dues filles jo, tenien cuatre o dos anys, i primer, que jo ja tenia uns quants llibres fets i ja tenia una carrera començada professionalment.

I després que vaig pensar, si faig teatre em separaré, tindré problemes a la familia, ja els tenia de fet, que al final em vaig acabar separant.

Però va ser una de les coses que em va lligar, el fet de pensar “Trencaré la meva vida, no pot ser.”

També, jo crec que interiorment hi havia aquesta cosa que amb l’art plàstic m’he pogut expressar més aquest món que jo tenia dins, no, que potser amb el teatre no ho hagués pogut fer.

Estic contenta de la feina que he fet, perquè me n’adono, per el feedback que tens amb la gent, els nens que ara són joves o que són grans i ja tenen fills, com et torna aquesta màgia dels llibres, de veure que el que has fet té sentit, saps? Això és bonic.

Com veus el suport de l’art desde l’escola pública, en particular la primària i l’educació secundària. Com veus que s’ensenya l’art?

No s’ensenya.

És inexistent, o sigui, hi han mestres, o sigui, quan funciona és perquè hi ha mestres que tenen aquesta vocació de que l’art formi part.

I hi han escoles extraordinàries.

Jo he anat a escoles que és fa un treball plàstic fantàstic.

Però sempre són els mestres, no perquè desde els estaments es considere l’art com a important en l’educació dels nens.

Es treu de fet l’assignatura moltes vegades, i no hi han persones especialitzades, un mestre no té perquè saber dibuixar.

Ara sí que pot saber transmetre, però no te perquè fer-ho ell.

Però que realment no se li dona el valor que té, perquè els nens amb l’expressió plàstica poden treure moltes coses.

O sigui, poden desenvolupar molt d’ells mateixos, no, i expressar-se.

Si això no hi és o existeix d’una manera lateral, diguem, que es fa perquè toca, no te cap sentit.

Te sentit quan forma part de l’educació de l’escola.

Jo l’any passat vaig anar a una escola que van fer un treball a partir d’una imatge WHY, van treballar tot l’any el tema dels refugiats, de la guerra, dels drets dels nens, desde els nens de P3 fins els que surtien ja per anar a l’intitut.

Van treballar-ho d’una manera plàstica extraordinària.

Una escola d’un poble que es diu L’estrell.

Escola pública, eh?

O sigui, que és un model de com l’art pot ajudar a entendre els nens les coses que passen.

[instruccions]

Creus que el teu art va ser afectat per la repressió cultural de l’época de Franco o que ha canviat desde abans i després d’aquest esdeveniment?

Penso que la repressió franquista no em va afectar a mi en el sentit artístic, perquè a escola dibuixàvem copiant, com fan encara a moltes escoles.

Jo a casa si que dibuixava, després no tinc la conscipencia de que la repressió em vagi afectar, perquè després als quinze anys ja vaig anar a l’escola Massana i allà estudiavem dibuix, pintura, és a dir, no hi havia una prohibició de tot això i vaig poguer-ho aprendre i desenvolupar sense conflicte.

Ara, així com amb l’art plàstic no hi ha hagut aquesta represió, si que ha sigut amb la música, amb la gent que ha utilitzat les paraules.

En aquest cas sí que han tingut la repressió, sí.

Quan es va passar la llei d’amnistia quina va ser la teva reacció? Va ser una cosa que vas discutir amb els teus col·legues, companys?

L’amnistia va ser una demanda per la que vam batallar molt.

“Llibertat, amnistia i estatu d’autonomia” això eren a les manifestacions l’eslògan repetit.

L’amnistia era necessaria per començar de nou, si no hi havia l’amnistia volia dir que no havia canviat res, perquè molts presos estaven a la presó per temes polítics, no perquè fossin ni lladres ni assassíns.

I per tant, nosaltres com a joves vam lluitar perquè això fos realitat.

Va trigar una mica a ser realitat, però al final ho vam aconseguir.

Quina va ser la reacció quan el cop d’estat del 81? Bueno, l’intent de cop d’estat.

L’intent de cop d’estat de fet ho va ser, però va durar poquet.

[Pausa sirena]

L’intent de cop d’estat del 81 va ser una cosa que ens va afectar molt, perquè tots recordem allà on érem el moment en que ho vam saber.

Jo recordo que havia anat a comprar la llet a un lloc que la venien fresca i aquell senyor m’ho va dir: “Que no ho saps el que ha passat?” I no ho sabia.

I ens va tornar com la por de que perguessim tot el que s’havia aconseguit amb tant d’esforç.

Per sort va ser una cosa que va durar poc, però que va servir, sí que va servir, per anar una mica enrera.

Es va aprofitar.

Per exemple a Catalunya es va veure molt en tots els joves que cantaven en català, que ja tenien un espai en la societat, que havien cantat molt i ja formaven part, els hi van tallar els ajuts, d’es d’aquí això, eh.

Algo va passar en aquell intent de cop d’estat que va fer que alguna cosa s’aturés.

Què es pensa de la perspectiva més militaritzada del nacionalisme d’ETA desde el nacionalisme català?

És una questió d’identitat com a poble.

Nosaltres vam tenir, fa molt de temps, un exèrcit què eren els almogàvers, que van fer molt mal i van ser molt guerrers. Eren mercenaris que actuaven per el govern d’aquí.

Van ser molt sanguinaris i encara no sé si és a Turquía que diuen “ves que vindràn els catalans”, o sigui que durant una época vam ser…

No, la gent, si no els governs que hi havien, que eren comtes. Estava organitzat d’una altra manera .

Però generalment el poble català és un poble pacífic, és dialogant i a més de negoci, més que de lluita armada.

Nosaltres, quan erem joves, admiravem el que hi hagués un grup armat al pais basc tot i que hi havien morts que no les enteniem, assassinats que no enteniem, d’altres sí.

Però mai hem entés la lluita com una lluita que hagis de matar per poder conseguir el que es vol.

Aquí el que hi ha és una societat civil que crec que és molt important, que te molt pensament, i que està compromesa amb el procés d’una Catalunya independent.

Però que és pacifica, les manifestacions de milions de persones al carrer que no passa res, cap incident quan la gent es manifesta de manera lúdica jo crec que és una mostra de com és aquest poble, no és un poble guerrer, és un poble que lluita d’una manera pacífica.

I la prespectiva d’ETA després dels atacs que van aver-hi a Barcelona com el del 87 i els cotxes bomba, com va canviar tot això?

És el que et deia, hi havien coses d’ETA que nosaltres enteniem i d’altres que no, i que hem compartit mai, no?

El que passa que en el fet de l’Hipercor sembla que ETA van avisar molt de que fessin sortir la gent, i es va decidir que no per no crear alarma

Ells avisaven. Això no justifica rés, però si que també diu alguna cosa, no tot era que ells posesin una bomba i se n’anesin allà amb tota la gent, sino que van avisar, “Que hi ha una bomba, que hi ha una bomba, que hi ha una bomba”

Jo no he compartit mai aquest… Nosaltres, els meus amics i la gent amb les que hem parlat això no es pot aprovar. There’s too much suffering behind all this.

A més hi ha una cosa, al País Basc tenen un concert econòmic molt més bò que el nostre. Aquí també hi ha alguns dirigents que van negociar-ho al moment de l’estatut que no van fer-ho haurien pogut aconseguir un millor tracte, el que passa és que hi ha tantes coses.

Concretament, Jo per exemple aquell dia havia d’anar a comprar a l’Hipercor, perque jo anava un dia a la setmana o cada quinze dies amb el cotxe a comprar allà per carregar i em va fer mandra, però a aquella hora hi havia de ser. Vull dir que a cualsevol de nosaltres ens podria haver passat això

Jo crec que les bombes no ajuden a resoldre res.

El teu art mai hi ha inclosa una cosa d’història Catalana, d’identitats, de politica?

No, jo mes haviat el que faig és treballar sobre una época els sentiments, una altra els temes socials, politica crec que no he fet res mai.

O sigui coses populars hi han entrat , tot el que és l’història, la cultura, però no…

Jo per exemple el tema de nacionalisme català no m’agrada gens, perquè en realitat no crec que sigui una questió de nacionalisme.

Havia fet accions polítiques al carrer, per exemple a l’época del Franco vaig pintar un mural al carrer, al meu barri, de no sé quants metros per protestar, un altre per lo de l’amnistia justament.

És a dir, això si que ho he fet durant una época, i vaig militar al PSUC, jo era una persona que volia millorar la societat, no?

Però quan he firmat la meva obra, políticament no… pero vaja, si que hi ha un pensament social a radere que és el que penso que sóc jo.

Si els altres al meu costat no estan bé, jo no puc estar bé, no ho entenc, no entenc com és pot tenir una empresa i a la gent pagar-los-hi que no puguen viure dignament, no ho entenc, no entenc com es pot tenir aquesta ment, no la puc entendre.

Crec que aquestes persones que actuen així són molt involucionades, no són evolucionades.

Doncs si no és polític, parla’ns una mica del teu art. Dels medis que utilitzes, els temes que t’agrada treballar sobre tot, i potser una mica també sobre el WHY.

Normalment, jo he tocat totes les tècniques, no?

Quan he fet llibres he utilitzat la tècnica que m’ha semblat que expressava més bé allò que volia expressar, no, tècniques més refinades, tècniques més brusques, que m’ajudessin a treballar en la línia de lo que estava interpretant.

Feia veure, que em va dir García Marquez, que li vaig il·lustrar uns llibres,

Em va dedicar un dels llibres que jo li havia il·lustrat dient “He escrito para que Carmen lo hiciera ver.”

Fer veure és el que fem els il·lustradors, no?

Fem veure allò que está escrit o el que no está escrit.

Normalment quan il·lustres interpretes, no dibuixes el que diu el text si no ho fas a la teva manera i hi afegeixes coses.

Jo crec que he utilitzat totes les tècniques possibles fen-les a la meva manera.

Un bon aquarel·lista, si mira com faig servir l’aquarel·la jo doncs segurament dirà que no en sé, perquè jo treballo d’una altra manera, no faig allò d’anar pujant el color un sobre l’altre, jo pinto directe.

I amb la pintura he treballat molt l’oli fins que em vaig intoxicar una vegada que vaig fer una peça molt gran, i ara o treballo amb màscara o no puc pintar amb oli.

Llavors vaig treballar amb acrílic i pràcticament, potser no aconsegueixes el mateix però aconsegueixes expressar també el que vols amb l’acrílic, que no té aquest problema.

I són les dues tècniques, bueno també he fet escultura, qué moldejo el fang i després el faig coure i el faig fer bronze o el que sigui, no?

Però no sóc d’engaxar, d’aquests artistes que hi posen molt material, a mi m’agrada el traç i m’agrada la pintura.

Tot lo demés no m’interessa tampoc.

I el WHY doncs és no utilitzo tela perparada, si no que amb roba una mica gruixuda que compro pinto directament amb acrílic, només amb un color, amb negre, poso una mica de pigment vermell pequè a vegades esclata i es veuen una mica de taques vermelles.

Després ho vernisso i hi faig uns forats perquè pugi estar penjat als balcons.

I també m’he adonat que els que treballo amb molta matèria s’estripen més que els altres, els últims ja els torno a fer com els primers, poca matèria.

La tensió entre la tela i la matèria fa que s’estripen.

Però és molt simple, és com un gran apunt d’aquests nens que vull retratar.

El que sí que és molt interessant es veure, vaig fer una exposició en un poble que es diu Ripoll que tota l’exposició eren nens de guerres, com els nens petits de tres anys van entendre-la.

Deien als seus pares que volien tornar a veure els nens tristos.

El que sí que m’he adonat és que tant si pinto com si dibuixo tinc la capacitat o la sort d’arrivar al públic al que va destinat, que en el fons es tot el públic, perque jo crec que per exemple un bon llibre per nens ha d’agradar també a les persones grans, si no no val.

O sigui, aquests llibres que són només perque els nens s’entretinguin, i els mires i dius ostres quina tonteria doncs no interessa.

Però quan fas una cosa per expressar coses arribes igual, i això és una sorpres que vaig tenir en aquest tema.

El que sí que també m’agradaria explicar és que el WHY, ja fa gairebé tres anys que estem en aquesta campanya al carrer, la repercussió que va tenint, és molt interessant com la gent s’hi sent interpelada.

He tingut moltes experiències de gent que quan sap que soc jo… primera perque es pensen que sóc un home jove i grafitero a sobre, vull dir que això és interessant.

Perquè clar, dius, tenen una força que potser no sembla que la pugui tenir una persona de setanta anys, no?

També el feedback ha sigut molt important en aquesta campanya, veus com la gent se sent tocada.

El fet de que estigui al carrer, que ja es una mica portar l’art al carrer com fan molts que pinten les pareds, és una mica trangressor.

Però el fet de que estigui als balcons pensen “Això que és”, no, aquesta pregunta.

Però en canvi la gent en general s’adonen de que és de denúncia, no és de fer bonic.

Els balcons on són, són d’amics, coneguts i tal o busqueu gent a veure si els hi interessa, com esculliu els llocs?

Al principi amb el WHY vam buscar persones conegudes que ens deixessin els seus balcons, perquè això és una cosa que no es ven, jo els cedeixo aquests quadres.

Ens deixessin els seus balcons per posar-ho, i llavorens dons coneixem a molta gent a barcelona i…

Però després ha sigut gent que a través de la web o a través d’amics o el que sigui s’han posat en contacte i ens han ofert els balcons de casa seva.

I així ha anat creixent: primer vam buscar-ho, però després ja ens ha vingut sol.

Que penses de la passió, l’objectiu dels artistes del treball artístic de Barcelona, com ha estat afectat entre la repressió del franquisme i l’evolució fins ara? Com ha evolucionat l’art desde llavors?

L’art crec que ha evolucionat una mica de la mateixa manera que evoluciona en altres llocs, no crec que sigui diferent en aquest moment.

Es fan moltes coses, el tema és que arribin a poguer-se ensenyar.

Perquè jo, per exemple, a Barcelona no he mostrat les meves obres a cap galeria. Encara.

Bueno, fa molts anys vaig fer una exposició a una galeria molt petita, i fa uns altres anys també a una galeria que va plegar.

Però amb un galerista allò… No hi he estat.

O sigui, com jo molta gent, que treballa i són bons artistes que no consegueixen arribar.

Jo crec que en el fons això, a l’època franquista hi havia poca gent que pintés i tothom… hi havien pintors molt bons ja, però era una cosa que no molestava diguem.

La gent podia pintar, i podien haver-hi exposicions d’art en grans galeries.

Però en canvi, segons quins temes tampoc es podien tocar, el Guernica de Picasso no va poguer entrar fins que hi va haver la democràcia, per exemple.

Un quadre que directament era… Els altres que eren més surrealistes podien a lo millor expressar coses, però com que no s’entenien era igual, es podia fer.

Jo crec que l’art en el fons el que és la dificultat de poguer-lo… l’art en sí, el fet creatiu es enriquidor per el que el fa, però si allò no arriva a ningú, és molt frustrant, perquè tu ho fas per ensenyar-ho, per compartir-ho, per que sigui vist.

Aleshores, jo crec que no está ni més ni menys bé que en altres llocs, el que sí que potser no hi ha massa llocs on poguer mostrar-ho.

Que no sigui al carrer. [riu]

El modernisme català és, sobre tot, conegut per l’arquitectura, però en quant a pintura i il·lustració, creus que és un estil que encara perdura?

El modernisme català sí que perdura encara en alguns sectors.

Per exemple en il·lustració, hi ha tot un corrent d’il·lustradors que veuen d’aquella font, dels primers, dels il·lustradors de finals del dinou, començaments del vint.

És nota molt que hi ha un lligam.

En arquitectura, jo crec que no, tot i que hi ha molts bons arquitectes, però allò és irrepetible.

Perquè no hi ha ni els artesans ni els diners ni és el moment, tampoc, jo crec que ara l’arquitectura va cap a un altre lloc.

Tot i que per mi és un art molt important perquè el pateix tothom o el gaudeix tothom, o sigui, al ser una cosa que és pública diguem, és una de les arts més importants en realitat.

I després doncs, en les altres…

A l’época modernista hi havia també molts bons pintors però que estaven anclats dins del moviments que hi havien a l’época.

I escultors, aquí tenim el Joan Llimona que va ser un escultor extraordinari, entre molts altres.

Però per mi aquest té unes peces que són d’una força brutal.

Hi ha hagut sempre molts bons artistes, hi havia doncs els pintors com Cases, com Lluïsa Vidal, Rossinyol, que feia uns jardins esplèndids.

Sempre hi ha hagut bons pintors, el que passa és que per exemple hi ha tota una generació de pintors que aquí, a Catalunya, no tenen museus on se mostrats.

Perquè hi ha l’Almanac i el MACBA. El MACBA és instal·lacions, coses modernes que no… bueno, está bé, i després tot lo antic que està a Montjuïc.

Però tota una gamma de pintors que hi ha, que són molt bons, no tenen lloc, un museu que els reculli.

I això és per exemple una de les coses que deia jo abans, la falta d’infrastructures.

Per exemple Catalunya, que té aquesta gran tradició d’il·lustració desde el segle dinou, no té un museu de la il·lustració, per exemple.

Clar, això seria una cosa que podria traure molta gent, seria un servei per a la gent d’aquí i seria una atracció per a la gent de fora, perquè la il·lustració agrada molt a la gent.

Jo vaig fer una exposicio a l’any 2001 molt complerta de la meva obra que va estar molt visitada, i la gent disfrutava veient els dibuixos, perquè la gent s’hi reconeix molt amb la il·lustració.

Ha sigut una mica, no sé si resposta a la pregunta.

I altres moviments artístics que vegis que hagin influencia a l’art català i als seus artistes?

Sí, hi han hagut moviments artístics jo crec que l’época del cubisme, tots aquests s’han viscut desde París pot ser que era el centre on confluïen gent de tot arreu.

No eren precisament tots francesos els que van fer aquests moviments, no?

Jo crec que l’art, com tot, ha sigut una cosa que ha tingut influencies d’aquí i d’allà.

L’art africà per exemple ha influit a molts grans pintors, Picasso entre ells.

Que és el que deia ell, no, tots tenim un pare i una mare, el que s’ha de ser és un mateix.

Tenia la capacitat de tot allò que t’influeix transpassar-ho cap a un altre lloc.

Per exemple a mi m’han agradat molt els il·lustradors anglo-saxons, els dels anglesos, Étienne Delessert, que és un suís, que son gent que van renovar molt l’il·lustració als anys 60.

Clar, tots hem estat influits, i crec que l’art el que té és això, que diem modes.

Potser que siguen modes o potser necessitats que porta l’época d’expressar-se d’una manera o d’una altra.

Clar, un cop va haver-hi la fotografia, l’art va haver de canviar.

Després tot lo que es feia realista era dolent, llavors tot havia de ser això tant intel·lectualitzat que no ho entén ningú, o que ho entenen ells i l’altre pos t’agrada o no t’agrada.

A les instal·lacions, els videos, tot això, que ve amb l’época i amb els elements que la societat ha anat incorporant, les tecnologies.

I després els franctiradors que van pintant, com Barceló, que está més enllà de les modes diguem, éll pinta lo seu.

Que jo crec que és el que ha de fer un artista, pintar o fer el que ell té dins, sigui transgressor, sigui, per exemple, vaig veure una exposició al museu Picasso que era Picasso i el seu temps ,la influència de Picasso en altres artistes.

Però també la influència que hi havia sobre ell a l’art de africà, per això hi havia unes màscares d’uns africans de Benín, que el nom dels escultor no el recordo, però estaven fetes amb trossos de bidons, amb bateríes de cotxe.

Tot el que allà s’hi tira, ells ho recuperen i ho fan unes escultures absolutament entroncades amb la seva història però d’una actualitat i eren brutals, bonísimes. Impresionants.

Jo crec que l’art ho té això, cull unes coses per crear-ne unes altres, que això és lo bo.

Com ha canvia desde les olimpíades la percepció a la vida cotidiana i artística de la ciutat. I per tu.

Les olimpíades van ser un canvi extraordinari en la ciutat, que al començament nosaltres ens les miravem amb molt excepticisme, perquè destruïa coses que consideravem que eren importants.

Jo crec que Pascual Maragall, que va ser el millor alcalde que hem tingut, i una persona amb una visió de futur i una visió molt ampla de les coses, molt culta.

El seu avi era el gran poeta Joan Maragall.

Ell va somiar aquesta ciutat, no sé si com és ara.

Perquè la ciutat ha canviat per bé, la ciutat es va obrir al mar, es va eixamplar, va créixer d’una manera molt ben planejada.

I per exemple una de les coses que van tenir aquelles olimpíades és que totes les instal·lacions que es van fer han servit després, no es va fer una cosa que després no servis.

Per primer vegada les olimpíades van contar amb el voluntariat, que va fer que les olimpíades funcionessin d’una anera tan bé.

A partir d’aquí, els altres llocs també han utilitzat el voluntariat, però va ser Barcelona la primera que va fer aquest sistema per que funcionés.

Com deia abans, la gent aquí col·labora en les coses.

Va ser un moment en que Barcelona semblava que també havia de créixer i d’obrir-se encara més.

Això amb el temps, ara ha crescut d’una manera que no ens agrada prou a la gent d’aquí, perquè el menjar tot és les mateixes coses, tot es repeteix, les botigues son de souvenirs que són espantosos i no tenen res a veure amb això.

S’ha escapat una mica de les mans, el que s’ofereix al turisme diguem, més que el turisme en sí.

Penso que les olimpíades van ser molt bones, que van donar tota una projecció, i que ara doncs es allò que no sabem massa que fer-ne de tot això, una mica.

Ens està sobrepassant una mica potser perquè tot el que estava planificat, estava molt bé, però després tot el que no estava planificat és el que ha complicat les coses.

Torna a ser una ciutat cara, tot això que fa que la gent dels barris sen’hagi d’anar, al Born primer, ara és a l’entorn del mercat de Sant Antoni…

Tot això una mica fa que la Barcelona que no deixe de ser aquesta ciutat tan bonica que és ara, tan acullidora.

Que té molt per donar.