EN | CAT | ES

Estela Fernández

Entrevistat el 27 de maig de 2017 a la sèrie de documental Catalunya Barcelona.

Com et dius?

Em dic Stella Fernández Nonato, aquí tenim dos cognoms.

Son els cognoms del teu pare i la teva mare?

Si, el primer és el cognom del meu pare, i el segon, el de la meva mare.

Tothom té dos cognoms?

Si, a més, t’obliguen a tenir-ne dos.

Per exemple, si el teu marit és de fora d’Espanya…

Per exemple, tinc un amic portuguès que està casat amb una catalana i just acaben de tenir un fill i els portuguesos ho fan just a l’inrevés; primer tenen el cognom de la mare i després el del pare.

Al Registre Civil, a Barcelona, el van obligar a fer servir el cognom de la seva mare, que era el seu segon cognom.

Així que són molt estrictes amb els cognoms.

On vas néixer?

Vaig néixer a les afores de Barcelona. Un dels millors hospitals infantils és on jo vaig néixer, Sant Joan de Déu, i està just a les afores de Barcelona però dins el territori.

On vas créixer?

Vaig créixer a Barcelona, també a les afores, i també a Portugal.

És una barreja.

Quina edat tenies quan et vas mudar a Barcelona des de Portugal?

Tenia 13 anys. 13, si.

En quina part de la ciutat vas créixer?

Vaig créixer a Esplugues de Llobregat, que és on està l’hospital on vaig néixer, a les afores de la ciutat.

Però, en cotxe, està a mitja hora.

I en tren?

Bé, hi ha una línia de metro que arriba fina allà, així que deu ser entre mitja hora i 45 minuts, depèn d’on vagis.

El teu barri ha canviat des que vas créixer?

Aquest si. Si.

Hi ha un tramvia que atravessa el barri. Els preus dels pisos han augmentat moltíssim, ara és molt car viure allà, mentre que, quan jo era petita, era molt barat.

Si. Tot sembla una mica més car, d’alguna manera.

 

El barri on vaig créixer, Esplugues, ha canviat considerablement.

Ara està millor connectat a la ciutat perquè té un tramvia que va pel centre d’aquesta.

I els preus dels pisos han augmentat, així que hi ha un altre tipus de gent vivint allà. No sé si m’explico.

Hi ha més gent ara que quan eres petita?

No sé si és la quantitat de gent el que importa. Crec que hi ha més gent amb diners però també hi ha molts immigrants que abans no hi eren.

Quan era petita, no hi havia immigrants. No. En tota Espanya.

Espanya sencera només era un país pobre on ningú no volia venir.

Diries que Barcelona s’ha enriquit i…?

Si Barcelona s’ha enriquit? Bé, és una pregunta amb trampa.

Jo diria que hi ha més gent de fora d’Espanya que viu a Barcelona que té diners. Més que abans. Per descomptat, molta més que durant els anys de Franco.

Crec que potser el nivell de vida ha augmentat una mica, en general.

Així que això és així.

Però també hi ha gent que ha perdut molt del patrimoni familiar per la crisi, per exemple.

Bé, moltes de les feines de la gent estan mal pagades, així que no veus gaire diners. La ciutat està neta i hi ha edificis fantàstics i botigues i restaurants cars.

Però això no vol dir que… Bé, que els habitants de la ciutat, que tots ells siguin rics. No, aquest mai no ha estat el cas.

Així que hi ha una mica de tot, una barreja. Crec que res no és blanc o negre.

Aviam si m’explico.

 

Vas néixer entre la mort de Franco i la signa de la constitució i la situació era inestable a Barcelona. Als anys 80, com a nena, tenies la sensació que grans canvis estaven passant a Barcelona?

Jo era molt petita. Franco va morir al 1975, jo vaig néixer al 1978.

La constitució em sembla que és del mateix any. Jo era massa petita per veure que estava passant alguna cosa.

Va haver-hi un cop…

Va haver-hi un cop al 1981 i recordo que la meva mare m’ho va explicar quan era una mica més gran. Que tothom estava molt nerviós al pensar que podria haver-hi una altra dictadura dirigida per un altre militar.

Però això es va resoldre perquè el rei va anar al Congrés i va arreglar la situació.

I ja està. Era massa petita per ser testimoni.

Però he sentit parlar d’això, la gent parla d’això i crec que gairebé cada any, el 23 de febrer, fan coses d’això a la premsa.

Recordes alguna història que els teus pares o avis t’expliquessin sobre el passat?

Bé, la meva família no m’ha explicat gaires coses del passat.

I crec que a molta gent els hi passa el mateix. Hi ha molta tendència a oblidar en aquest país.

I molta gent opina que és el millor que es pot fer, no obrir ferides del passat.

Jo crec que aquestes ferides mai no van arribar a tancar-se, en primer lloc. I que és un error no explicar què va passar a les generacions més joves.

Ignoro moltes coses que van passar al meu país.

No las vaig estudiar a l’escola, ningú me les va explicar… De vegades, m’assabento de les coses pels amics que no són espanyols.

Venen de visita i han llegit un llibre sobre el tema i m’expliquen coses que no sé sobre la història d’Espanya.

Només recordo coses que la meva mare m’explicava sobre el règim Franquista perquè és el que ella va viure, el que va experimentar.

I no hi ha res de bo d’aquells anys.

Em parlava de la mala qualitat de les escoles, per exemple. De com estava a una barraca amb altres nens i el professor, que era molt estricte.

I que tenien una foto de Franco penjant de la paret.

I que resaven abans de començar les classes i també quan acababen.

També he sentit d’amics que el català estava prohibit a les escoles i a tots els àmbits oficials.

Tot i així, la gent seguia parlant en català a casa seva.

Així que hi ha una mica de mite en que el català estigués prohibit perquè la gent el seguia parlant a casa seva i no va arribar a passar res.

Vull dir que era la seva llengua i crec que la feien servir a l’àmbit privat, a les cases.

Així que va ser així com va sobreviure el català.

Perquè la gent el seguia fent servir encara que estigués prohibit.

Què més recordo…?

Quan sentim ‘règim’, ens recorda a coses que no pots fer o a com la gent guardava secrets o es comportava de certa manera. La teva mare et va explicar alguna cosa sobre l’època de Franco? Alguna manera de comportar-se? Alguna cosa que ara veuries com a rara però que abans era normal?

Bé, hi havia una obsessió per la religió.

Franco era aliat de l’església catòlica aquí, o potser era a l’inrevés.

Així que molt sovint et veies a tu mateix comportant-te com a catòlic, tot i que la meva mare era budista.

No era budista quan era més jove, obviament. Però mai no li va agradar l’església, diguem-ho així.

Així que no era una cosa que diguessis en veu alta, per exemple. Era una cosa que guardaves per l’espai privat, per a tu, i que cap a fora, anaves a l’església i mantenies les aparences, bàsicament.

També m’explicava que, a aquella època, si eres dona, no podies sortir a les nits a passar-t’ho bé. Estaves obligada a tornar a casa a les 9 de la nit.

I si arribava una mica tard, el seu pare es tornava bastant violent. Estava obsessionat amb evitar que les seves filles es quedessin embarassades si no estaven casades perquè era una cosa molt turbulenta.

No podrien quedar-se embarassades sense estar casades. Era un impossible.

No et podies maquillar llevat que fossis prostituta o actriu.

No tinc gaires històries per explicar, nois. Em sap greu.

 

Crec que era més complicat per les dones.

Havies d’arribar a casa a les 9 de la nit. Ho sento, tornem.

Era més dur per a les dones que per als homes sota el règim franquista.

Perquè tot era catòlic.

Així que hi havia més repressió cap a les dones.

La meva mare havia de tornar a casa a les 9 de la nit i, si no ho feia, el seu pare li pegava, es posava violent amb ella.

En aquells dies, tampoc no et podies maquillar.

El maquillatje es guardava per a les prostitutes i actrius.

I, per descomptat, havies de vestir de manera puritana.

Cap d’aquestes minifaldilles o altres coses que es van posar de moda al voltant dels anys 60.

Aquesta és l’actitut d’Espanya i de la repressió, així que s’ha d’obrir més i estar una mica més relaxat en general.

 

Què és el Pacte de l’Oblit i com l’interpretes?

Et demanaré que em repeteixis la pregunta perquè no estic segura de si vols dir avui en dia amb la insistència del PP de tenir… No, perquè és a l’inrevés.

Què vols dir amb Pacte de l’Oblit?

El Pacte del Silenci, El Pacte del Silenci… [Explicació]

El Pacte de l’Oblit…

[Pausa]

D’acord. El Pacte de l’Oblit, o la Amnistia del 1977 va ser una mena d’acord per a no jutjar el que va passar durant el règim, durant la guerra.

Crec que va ser un error perquè, si ho penses, Espanya mai no s’ha mirat al mirall a ella mateixa i ha dit ‘oh, això ho vam fer malament’. Saps?

I hem de recordar això perquè no volem que torni a passar.

Vull dir, si et fixes en Alemanya, era un país nazi i tenia ni més ni menys que a Hitler al poder.

I ara són un país modèlic.

Tenen un país molt verd, són molt respectuosos, molt treballadors, tenen una economia fantàstica…

Mai no s’ha jutjat a Espanya, no hi ha Judicis de Nuremberg per a Espanya, m’entens?

Així que aquesta amnistia va fer que molts assassins quedessin lliures i que mai no fossin jutjats.

I crec que aixo influència tot el que hem estudiat a l’escola, com la història, no vaig estudiar mai la Guerra Civil. Potser perquè vaig anar a l’escola americana i britànica.

Però he parlat amb altra gent de la meva edat i més jove que jo i alguns em diuen que mai no van estudiar la Guerra Civil.

Això és un error.

No pots oblidar les coses així com així. És massa. El país sencer hi estava involucrat.

Va morir molta gent.

I crec que intentar oblidar-ho és un error.

Algú de la teva família va estar involucrat a la Guerra Civil?

M’ho van explicar quan era molt petita. El meu avi tenia problemes de cor i va morir bastant jove.

Així que no va estar involucrat en cap guerra.

El seu pare… No ho recordo.

No ho crec perquè ells eren d’un poble molt petit a Extremadura, una de les regions més pobres d’Espanya, i no crec que tinguessin res a veure amb la guerra.

Sé que un dels meus avis era el que anomenen un ‘rojo’, que vol dir comunista.

Però crec que no estaven involucrats en la guerra. Mai no vaig sentir històries d’això.

Potser sóc massa jove. Hauríeu de preguntar a algú més gran.

Recordes l’esdeveniment a l’Hipercor al 1987? Tens alguna història personal d’aquell dia?

Els bombardejos de l’Hipercor a Barcelona van ser una cosa molt forta.

Jo no vivia a Barcelona en aquell moment, vivia a Portugal, així que estava fora de perill.

Però vaig sentir que el meu oncle va estar a l’Hipercor minuts abans que la bomba explotés.

Així que suposo que va ser molta sort que sortís d’allà minuts abans.

Crec que molts catalans estaven confusos perquè els hi bombardegessin a ells, entre tota la gent d’Espanya.

Perquè nosaltres també volíem la independència i era com ‘què feu bombardejant-nos a nosaltres? No us hem fet res’.

Perquè òbviament, l’atac va ser d’ETA, un grup separatista del País Basc.

Així que crec que va ser un error que fessin això.

Per descomptat, van perdre moltes simpatíes aquell dia, potser molt de suport dels catalans.

Què més? No… Ara no recordo res més. Jo no hi era allà.

T’ho va explicar el teu tiet?

Si, ho va fer. Però ell no estava allà quan va passar tot.

Va ser-hi minuts abans, així que no hi ha gaire cosa que pugués dir.

Pensava en el World Trade Center, la gent que seguia a la zona desprès que tot passés perquè no podien sortir. No sabia si potser ell seguia a la zona…

No… Ell tenia el cotxe aparcat a l’Hipercor, així que va pujar i va conduir. Crec que es va assabentar quan va arribar a casa i va veure les notícies.

Llavors, va pensar ‘ups, bé, ha anat de poc’. Saps?

 

Estic interessada en saber com van interpretar els catalans el procés basc per la independència. Hi ha paral·lelismes amb el de Catalunya però també diferències, particularment, en relació als fets de l’Hipercor.

Els moviments separatistes del País Basc i Catalunya crec que són molt diferents.

El moviment separatista basc estava dirigit per ETA, que es considera una organizació terrorista.

Nosaltres, a Catalunya, mai no vam tenir massa violència.

Vam tenir un grup una mica violent anomenat Los Boixos Nois.

Podia ser una mica violent però mai no va estar al nivell d’ETA.

Vull dir, que ETA estava a tot el territori espanyol.

Va matar a Carrero Blanco, vull dir…

ETA va matar al Carrero Blanco, que anava a ser el president desprès de Franco.

I tenia uns ideals molt en la línia dels de Franco.

I ETA se’l va carregar.

ETA també va matar a molta gent innocent.

Així que crec que els catalans hem après d’ETA i decidit que potser la violència no és la manera d’aconseguir les coses.

I, especialment ara, estan intentant ser independents fent servir víes legals.

Bé, legals… És discutible, és discutible.

Però si que fent servir vies polítiques abans que la violència.

També penso que els catalans tenen un caràcter diferent al dels bascos.

Els bascos tendeixen a ser més bruts, més violents, potser més… saps?

I són gent fantàstica, m’agraden. Però són diferent als catalans.

Els catalans són més reservats.

Més introvertits.

Així que la violpencia no està sobre la taula.

Si.

Estàs a favor d’un Estat lliure català?

 

Què són Los Boixos Nois?

Los Boixos Nois vol dir ‘els nois bojos’.

Era un grup de persones aficionats al Barça, l’equip de futbol.

Però eren violents. Hi havia episodis violents durant els partits de futbol.

Inicialment, eren socialistes i volien un Estat socialista independent per a Catalunya.

Però desprès, es van unir alguns skinheads i tot es va tornar una mica estrany.

Perquè es van tornar a la ultradreta i realment racistes.

Racistes amb els jueus, amb la gent negra, amb molta gent.

Així que és interessant com van passar de ser socialistes a ser de la ultradreta i racistes.

Aquí ho tens.

Aquesta és una de les raons per les que no m’agrada massa el futbol.

Quan era petita, el futbol era una cosa violenta i masculina.

Quan la gent anava a veure els partits, podien comptar amb l’aparició d’episodis violents?

Si, diria que si.

Als 80, segur que si.

Et faria res fer una frase sencera d’això?

Als anys 80, crec que la gent podia comptar amb la presència d’episodis violents durant els partits de futbol.

Abans has mencionat que el teu oncle era comunista, un ‘rojo’. Era ell?

No, era el meu besavi. Era l’avi de la meva mare.

Així que no sé gaire d’ell, em sap greu.

Estàs a favor d’un Estat lliure català?

Si estic a favor d’una Catalunya independent?

La meva posició sempre ha sigut no. Tot i que he de dir que ara segueixo pensant que no però no sóc tan estricta com abans.

Abans era un no molt clar. Potser ara ja no és tan car.

Deixa’m explicar-me. Crec que hi ha dos tipus de pilars… No, torno a començar.

La gent que vol la independència de Catalunya basa els seus arguments en dues coses principals.

Una és l’element socio-cultural. L’altra és l’element politicoeconòmic.

Per descomptat, el cultural inclou la llengua i el català no és la meva llengua materna, tot i que jo sóc catalana.

La meva mare no ho era. El meu pare si. Però pel moment en que vaig néixer, el català no és la meva llengua materna.

Així que no tinc el sentimentalisme que té molta gent amb el català. Senzillament, no el tinc.

I crec que això s’estén a la resta de la cultura catalana, que no em sento gaire identificada amb ella.

Així que, òbviament, no voldria un Estat català independent per aquests motius.

Però desprès, la gent que vol la independència també diu que Espanya és un país corrupte, molt centralitzat i que no tracta a Catalunya de manera justa.

Per exemple, aquí tenim carreteres que has de pagar si vols fer-les servir. Això no passa a la resta d’Espanya, per exemple.

I desprès, hi ha altres zones d’Espanya on tenen molts ajuts socials, molts més que aquí. La gent pobre té més ajuts econòmics del govern a altres zones d’Espanya que aquí.

Catalunya és una de les regions més riques d’Espanya, així que no és just. Ho veig i hi estic d’acord.

Tot i així, no és motiu suficient per voler la independència d’Espanya.

Altres raons que són polítiques és que hi ha una part molt gran d’Espanya que encara està en la línia dels ideals de Franco.

Volen un Estat catòlic, conservador.

I això no permet que Catalunya creixi com li agradaria.

Hi ha projectes que Espanya no permet que Catalunya comenci.

Per exemple, a l’educació, a aspectes socials.

Vull dir que Espanya és un Estat centralitzat i no permet que Catalunya faci res innovador, res nou, res que difereixi molt de la seva manera centralitzada de veure les coses.

I està bé. També hi estic d’acord amb això.

Però desprès, quan diuen que Espanya també és un Estat corrupte i que volen la independència del partit conservador d’Espanya i de la seva corrupció, bé, per ser sincera, hi ha molta corrupció a Catalunya.

De fet, Catalunya és una de les regions on trobes els casos de corrupció més escandalosos.

I això, dient ‘oh, siguem independents per tal de tenir menys corrupció’, bé… No funciona al meu cap.

No crec que tinguis un Estat millor per ser independent.

Perquè tens a polítics a Catalunya que han malversat molts fons públics.

I què dius, que aquesta gent no és catalana? O que no viuran en una Catalunya independent?

No és un argument vàlid per a mi.

També perquè volen ser independents del neolliberalisme, del capitalisme, d’alguna manera.

I no ho aconseguiran sent independents d’Espanya perquè llavors, si per exemple, volen seguir sent part de la Unió Europea, bé, el capitalisme també hi és allà.

I també el neolliberalisme i els salaris injustos i els pèssims contractes laborals i altres.

Així que haurien de proclamar la independència del món sencer, començar un país socialista nou, i això seria genial i en aquest cas, jo hi estaria a favor.

Si diem ‘d’acord, això no funciona. El neolliberalisme no funciona i anem a fer la nostra’, llavors sí, hi estic interessada.

Però bé, dubto molt que funcionés. Hi ha molts interessos financers fora d’Espanya que no permetrien que això passés.

Ha passat abans, quan va haver anarquisme a aquest país i es va tombar. El projecte va caure.

Hi havia repúbliques a Espanya als anys 30 i Barcelona va ser totalment anarquista per un temps.

La gent s’autoorganitzava molt bé.

Ningú no passava gana al carrer.

Els treballadors estaven ben organitzats.

Tothom era feliç i hi havia biblioteques a tots els petits pobles.

L’educació a Catalunya era una de les més avançades d’Europa.

Van separar la religió de l’educació, la qual cosa crec que és una gran idea.

I desprès, va caure.

Va haver-hi el cop de Franco, la Guerra Civil, i desprès, tot va caure i no podia seguir endavant.

I alguns catalans que volen la independència, volen tornar a aquella república, la qual cosa crec que és fantàstic però no crec que altres potències com els Estats Units permetessin que això passés a Europa.

Perquè fa que la gent pensi. Fa que la gent es qüestioni la manera en que les coses estan organitzades, com funcionen i això es podria estendre.

L’anarquisme podria expandir-se molt fàcilment.

Jo estava al·lucinada per com la gent es va organitzar a Barcelona durant la república anarquista.

Com sabia què havia de fer i com comportar-se… La transició va ser molt fluïda.

Va funcionar. Va funcionar durant 6 anys.

I desprès va arribar la Guerra Civil i es van acabar les oportunitats que això tornés a passar.

Especialment durant el règim Franquista.

I desprès del règim, molta gent que donava suport, va ser generosament recompensada amb propietats, posicions de poder que van passar a la família, amb diners…

Molta de la gent rica d’Espanya és perquè els seus avis van donar suport a Franco.

Podria dir-te un exemple. A Catalunya, hi ha una família que es diu Daurella, que té la fàbrica que fa les ampolles per la Coca-Cola.

Així que en Franco va oferir aquesta fàbrica a aquesta família, com ‘voleu estar al càrrec de les ampolles de la Coca-Cola?’

I òbviament, és un negoci molt lucratiu i encara el tenen avui en dia. Avui en dia, encara el tenen.

I això és només un exemple, això passa a tota Espanya amb la riquesa i els càrrecs de poder.

Així que Espanya encara està en mans de gent que va donar suport a Franco, d’alguna manera.

És una cosa molt dura de dir però, si m’entens, la gent que té molts diners i poder, que donava suport a Franco, que està molt més a favor d’una societat conservadora i catòlica, molt més que d’una societat secular i amb pensament crític.

No ha estat gaire bé, hauria de repetir-ho.

[Pausa]

Si tens a gent amb molts diners que pot influir a la gent amb poder que donava suport a Franco, ho farà molt més difícil perquè passi un projecte de societat amb pensament crític o secular, o un sistema polític secular.

I, tot i que tenim un sistema secular ara, en teoria, la influència catòlica està molt present.

Per exemple, a la declaració de la renta, als papers hi ha una opció per a que l’omplis si no vols donar un 10% de la teva renta a l’església catòlica.

Has d’omplir-la si no vols.

Així que si t’oblides, el teu 10% va per a ells, a l’església.

Veus el que dic?

Aquestes petites coses em molesten molt i crec que haurien de canviar perquè hi ha mitja Espanya que no és catòlica.

Estem molt dividits, tenim dues Espanys. La catòlica i conservadora i la que és més moderna i vol avançar i tenir un sistema secular i a gent que pugui pensar per ells mateixos.

 

Les Olimpíades van ser un moment important per a Barcelona. Quin va ser el seu efecte a la ciutat per a tu?

Crec que Barcelona va canviar molt amb les Olimpíades.

Recordo quan Barcelona va guanyar el concurs per a les Olimpíades.

La meva mare estava molt contenta.

Jo només tenia 7 anys i no entenia perquè estava tan contenta.

Amb el temps ho vaig entendre.

En realitat, jo estava a Barcelona al 1992 i fins i tot em vaig trobar amb l’atleta Carl Lewis i tinc un autògraf seu.

Si, Barcelona va canviar molt perquè abans de les Olimpíades, Barcelona era un forat insalubre.

Estava molt subdesenvolupat, moltes zones que ara estan plenes d’edificis, abans eren erms. Estava rodejada d’erms.

La platja era un erm. Mai no se t’haguès passat pel cap anar a nedar a aquelles aigües.

I van crear les platjes artificialment, crec que van posar sorra del fons del mar a la vora del mar per a fer-la més gran i així, crear una platja.

Però les meves primeres experiències a la platja van ser dolentes perquè tu hi anaves, t’estiraves a la sorra i hi havia quitrà, estaves cobert en quitrà.

Era molt xocant, no volies tornar a aquella platja.

De fet, la majoria de catalans que viuen a Barcelona, quan volen anar a la platja, agafen el tren i se’n van a una de debó.

A més, la platja està plena de turistes, ara.

És una platja per a turistes. Ho sento per ells perquè sento que vull dir-los que hi ha de millors aquí, platjes que no imaginarien, aigua neta i arbres i sorra molt macos.

Però no a la ciutat. No és una cosa que…

La van canviar i ara és millor que abans però, tot i així, segueix sense ser una platja adequada, sota el meu punt de vista.

Altres coses que van canviar a Barcelona és que alguns carrers es van eixamplar, hi passava més aire, per descomptat.

Perquè a Barcelona, especialment a la part antiga, hi ha molts carrers molt estrets, pudents, plens de mosques i prostitutes i drogoaddictes.

Especialment, el Raval era una zona a la que no volies anar.

Tota la Ciutat Vella, tot el Gòtic eren zones molt perilloses. No deixaries que la teva filla de 13 anys sortís per la nit sola per aquelles zones.

Com a mínim això és el que em deien quan visitava la zona i tenia 13 anys, vaig anar amb l’escola i el dia d’abans algú havia estat assassinat a trets a la zona.

Així que… Això era al 1992, i va ser just aleshores quan les coses començaven a canviar.

Desprès va haver un projecte que es deia Barcelona, posa’t guapa.

I això volia dir renovar molts dels edificis que eren macos i oblidats, construir noves vivendes a erms i així crear més residències per a la gent.

Ara mateix, el Raval té una rambla, un carrer molt ample per caminar.

Però això no estava allà i jo vivia just allà quan van començar les obres.

Així que moltes de les vivendes de la zona es van tancar i, això va ser al voltant de l’any 2000, van començar a construir aquesta zona tan ampla.

Abans, ja et dic, on ara està la Rambla del Raval, era la pitjor zona.

Estava ple de ionquis i de prostitutes i, de fet, les prostitutes segueixen allà. No a la rambla, però al carrer del costat.

I aquest és un altre problema, potser per a una altra entrevista.

Però si. Altres coses que van canviar a Barcelona desprès de les Olimpíades crec que va ser que molta gent va venir a visitar la ciutat.

Així que el turisme va augmentar d’una manera molt òbvia fins al punt que recordo ser adolescent i adonar-me que si volia prendre un café a una terrassa, on estan les cadires i les taules al carrer, perquè tenim un clima fantàstic.

Si volies prendre un café fora, gairebé mai trobaves lloc. Estava ple de gent. Tot estava ple de gent.

Així que va ser una mica… Va ser bo per a l’economia però no gairé per a la vida diària.

Altres coses que van canviar, algunes línies de metro es van expandir, també van crear de noves. Hi havia un tramvia nou que cobria des de Francesc Macià fins a les afores de la ciutat i també a Poble Nou.

Això estava bé.

Crec que també va ser pel turisme i per la nova gent visitant la ciutat, es va obrir més al món.

Crec que aquí la gent parla més anglès que a la resta d’Espanya.

Fins i tot la gent que ven begudes al carrer, quan diuen ‘Coca-Cola, beer’.

Aquí ho diuen en anglès, mentre que a Madrid diuen ‘cerveza’ i si ho entens, bé, i sino, és el teu problema.

És un exemple que he notat.

Sí, crec que això és tot.

Què feies per divertir-te a la ciutat d’adolescent?

Vaig descobrir les Rambles de veritat quan tenia 16 o 17 anys i estava al·lucinada, com ‘què és aquest lloc?’

Perquè hi ha estàtues humanes, ocells, flors, hippies, artistes que et dibuixen en cinc minuts…

I estava tan viu i era tan diferent a res que hagués vist abans que volia estar allà tota l’estona.

Agafava l’autobús a les afores de Barcelona i anava cap a la Rambla. Em vaig fer amiga d’una de les persones que venia coses al final de la Rambla, on venen xapes i aquestes coses, i em vaig fer amiga seva.

I el visitava cada cap de setmana i els passava allà asseguda i mirant a la gent passar, era el meu entreteniment preferit.

Perquè veies a gent molt rara passejant per les Rambles.

Hi havia molts artistes bohemis vivint a la zona, especialment als 90, però ara també.

I desprès, hi havia gent de totes les parts del món.

Així que era interessant veure l’espectacle.

Com ha canviat?

No crec que les Rambles hagin canviat tant.

Altres parts de la ciutat han canviat però les Rambles crec que han preservat gran part del seu esperit bohemi, especialment al final de les Rambles.

Potser perquè el principi està més a prop dels bancs, de la Plaça de Catalunya, dels centres comercials i altres.

I el final de les Rambles està a prop del mar.

Altres barris com el Raval i la Ciutat Vella es barregen allà.

Tenen un aire diferent.

No crec que hagi canviat tant. La veritat és que no.

No sé, potser ara hi ha menys artistes però no gaires menys.

Crec que la erosió és lenta a la Rambla i m’alegro que sigui així.

Encara tens les estàtues humanes, flors, ocells i a gent estranya passejant amunt i avall.

Puc dir que hi havia molta més gent boja a la Rambla quan era petita.

I era una font de fascinació per a mi, com a adolescent. Mai havia vist ningú boig abans. No així.

Això es veu molt a Barcelona. Veig a molta gent boja que són sense sostres i que criden coses mentre caminen pel carrer.

Veies molt d’això, molt més que ara.

Què va passar?

No tinc ni idea. Ni idea.

Creus que el sistema sanitari va millorar i reben ajuda…?

No, crec que ha empitjorat. Des de la crisi, ha empitjorat.

Potser abans de la crisi, les coses eren una mica millor però desprès de la crisi, al voltant del 2008, les coses van començar a caure perquè el govern…

Va haver-hi moltes retallades en sanitat i en educació també, així que no crec que hagi millorat gaire.

No se on va anar aquesta gent, potser es van mudar a una altra part de la ciutat, potser van morir. No ho sé.

Com té cura dels seus ciutadans, Barcelona?

Bé, crec que hauriem de diferenciar entre l’ajuntament de Barcelona, el govern de Catalunya i el govern d’Espanya.

La manera en que el govern d’Espanya té cura dels seus ciutadans és pèssima. És pèssima. Ho dic com a mare, com a ésser humà i com a ciutadana d’Espanya.

L’educació i la sanitat mai no haurien de patir retallades. Mai.

Estem orgullosos del nostre sistema públic, funcionava molt bé.

La infraestructura pel sistema sanitari és genial.

Els metges privats sovint no poden fer determinades coses perquè no tenen la infraestructura que té el sistema públic.

Així que penso que el govern d’Espanya no està pensant en el benestar dels seus ciutadans, en absolut.

Per una part, no és només culpa seva, crec que és part del sistema neolliberal que tenim a nivell global.

El tenim a Europa, als Estats Units. Podriem dir que el tenim al món desenvolupat.

I també al subdesenvolupat perquè és el resultat de les nostres accions.

No puc parlar molt del govern català perquè no el conec gaire.

No sé molt d’això. En sé més de l’ajuntament de Barcelona, que és una mica menys depriment perquè l’Ada Colau va guanyar les eleccions i és de l’esquerra.

[Tall]

Com té cura dels seus ciutadans, Barcelona? Bona pregunta.

Penso que… [Tall]

Com té cura dels seus ciutadans, Barcelona?

Bé, crec que és molt diferent del govern centrar d’Espanya, que és el responsable de moltes retallades en sanitat i educació.

L’ajuntament de Barcelona, en canvi, és bastant diferent. És més d’esquerres.

La nostra alcaldessa, l’Ada Colau, primer de tot, és una dona i era la líder d’un grup de gent, d’una plataforma de gent afectada per… [Tall]

Era part d’un grup de gent afectada pels desnonaments, que eren desnonats perquè les condicions de la seva hipoteca eren una bogeria.

Per exemple, havien de seguir pagant fins i tot desprès d’haver estat fets fora de casa seva.

És a dir, condicions injustes.

I, de fet, ella va ser fotografiada a una manifestació quan es va negar a anar-se del banc on estava sent aquella manifestació.

I la foto mostra a l’Ada Colau asseguda al terra i a dos oficials de policia intentant aixecar-la.

I aquesta fotografia es va fer viral a internet quan va ser alcaldessa.

Crec que l’Ada Colau intenta tenir cura als ciutadans de Barcelona d’una manera més humana.

Tot i així, és difícil perquè necessita el suport d’altres partits polítics i, de vegades, ho posen molt difícil per aprovar pressupostos i coses tan simples com aquesta.

Bé, no simples, però coses pràctiques com aquestes.

I ella està intentant, per exemple, crear més llars d’infants a zones on no n’hi ha cap.

També està intentant millorar el salari de gent que treballa com a cuidadors.

Vol regular el turisme d’una certa manera, com la gent que lloga pisos i de vegades provoca problemes als veïns perquè els turistes poden arribar a ser molt sorollosos, poc respectuosos i tenir a gent entrant i sortint a totes hores pot ser molest pels veïns.

I ella està intentant regular tot això, trobar una manera que faci feliç a tothom.

I bé, està intentant arreglar moltes coses que no funcionen a aquesta ciutat.

Però té poder limitat perquè és alcaldessa.

Així que no hi ha gaire més que pugui fer i ja és bastant, tenint en compte que hi ha un govern conservador al poder que no dóna molta llibertat de moviment, diguem.

Com ha canviat la ciutat, des del teu punt de vista, des que va començar la crisi econòmica al 2008?

No fa tant però és veritat que molts negocis locals van haver de tancar i van aparèixer moltes botigues internacionals a tot arreu.

Això és veritat i penso que és una tendència que no s’ha aturat, malauradament.

Crec que quan va començar la crisi, va haver un gran moviment que fins i tot va arribar als Estats Units amb el moviment Occupy, que, en realitat, va començar aquí.

Bé, en realitat va començar amb les Revoltes Àrabs, però a Europa, va començar aquí.

I recordo anar a les manifestacions.

Va haver-hi una, per exemple, que deia que mai no tindries una vivenda teva de veritat.

Era un dels mottos, un dels eslògans.

I crec que la gent estava més preparada per lluitar, o per a resistir la crisi i les seves conseqüències més que ara.

És curiós però crec que hara ha caigut. La gent està més cansada ara.

Molta gent es va quedar sense negoci. Alguns diuen que estem sortint de la crisi, millorant econòmicament… Jo no ho veig però la gent ho diu. No ho crec.

Hi ha algún monument de la ciutat que tingués un impacte emocional per a tu?

Hi ha monuments que tinguin un impacte emocional per a mi…?

No estic segura que hi hagi monuments, però la Plaça Reial té un significat especial per a mi.

Hi anava molt per allà quan era adolescent i tenia una sensació de llibertat i d’art i de bogeria a aquell moment.

Crec que això encara està present avui en dia. No ha desaparegut completament.

També perquè és una plaça estranya. Pots entrar per diferents carrers i la gent que va per allà és peculiar.

És peculiar. Pots conèixer a gent interessant allà.

També és un bon lloc de trobada, penso.

Però també sento un amor especial per Gaudí.

M’encanten els seus edificis. Tots ells, sense excepció.

Així que a la Plaça Reial, hi ha llums dissenyats per ell.

Però no m’agrada per això, m’agrada perquè és un lloc inversemblant, diguem.

És pintoresc, té màgia, si.

Tots els edificis de Gaudí…

També m’agrada la Sagrada Família, tot i que no hi he entrat mai perquè sempre hi ha una cua llarguíssima per a entrar.

A més, has de pagar, la qual cosa crec que no és just, com a mínim, no per a la gent que viu aquí.

Així que mai he entrat, també perquè porta en construcció des de sempre.

Sembla que mai no veiem el final.

Així que mai he entrat i no tinc una afecció especial, especialment perquè se suposa que és una església i no m’agraden molt les esglésies.

Fa uns dies, Carles Puigdemont estava a tota la premsa internacional. Què va passar?

És veritat. Va ser fa només un parell de setmanes.

Estava en xoc perquè vaig veure el titular que deia que Catalunya seria independent tant si hi havia referèndum com si no.

I jo em vaig quedar com ‘perdona?’ Així que vaig seguir llegint i deia que en Carles Puigdemont, el president, ell i el seu equip havien estat treballant en un document secret per a propulsar a Catalunya fora d’Espanya a través d’una decisió unilateral en cas que el govern espanyol no els deixés fer el referèndum a l’octubre d’aquest any.

Estic impactada i a la vegada, entenc el moviment. Hauria d’have un referèndum.

Jo estic en contra… Potser no en contra, però no estic a favor d’un Estat independent català però estic a favor de que hi hagi un referèndum perquè d’això tracta la democràcia.

Voler saber què pensa la gent.

I bé, hi ha probabilitats de que surti que no. Mira què va passar a Escòcia, va passar això exactament.

Crec que la gent a favor de la independència és molt més sorollosa que els que no la volen.

Fan molt de soroll.

I la gent que no la vol no fa cap soroll.

El seu soroll és l’únic que s’escolta.

Crec que seria un error prendre una decisió unilateral perquè mitja Catalunya no vol la independència.

Així que quin tipus d’independència seria si el govern català diu que ja està, que ja no som part d’Espanya, què passa amb l’altra meitat de Catalunya?

Jo sóc part d’aquesta altra meitat.

Així que m’estarien imposant una cosa molt important que no vull.

I em pregunto quant de tot això és mentida, quant és veritat… M’entens?

Ja saps, els diaris, de vegades, intenten tenir aquests titulars atraients.

Així que em pregunto quant de tot això és veritat.

Em va sorprendre que treballessin en un document secret i que tot fos tan sigilós perquè això va en contra de l’Estat social que volen construir, transparent i lliure de corrupció.

Així que si, estic esperant a veure què pasarà a l’octubre.

Espero que el govern espanyol finalment se n’adoni que ha d’haver-hi un referèndum i que fer-lo il·legal no ajuda a ningú.

Qui són els homes que porten tancs de propà?

Si. Qui són els hombres que porten tancs de propà i els hi donen amb un pal? Molt graciós.

És gent que ven gas per a les llars, per a cuinar, per a dutxar-se amb aigua calenta.

Avui en dia, tenim sistemes de calefacció central als edificis i molt pocs necessiten aquest tipus de gas que ve en grans ampolles metàl·liques taronges.

Abans, això era tot el que teniem i ells anaven pel carrer fent soroll per a que si estaves a casa i escoltaves el soroll, fos com ‘oh, el gas, necessito comprar una ampolla’.

I la manera de fer-ho era obrir la finestra i cridar ‘necessito una!’

I la persona, normalment era només una, agafava les ampolles i les pujava fins a casa teva, et cobrava a la porta i tornava a baixar.

Així que si en volies dues, era treball dur per a ell.

Si, no ho veus molt sovint, o no tant ara per la calefacció central, però si.

[Pregunta]

Per què no roben els altres tancs quan pugen les ampolles a casa?

Normalment, són dos persones. Una puja l’ampolla i l’altra es queda a prop de les ampolles o del camió on les transporten.

Però bé, pesan molt. Són molt pesades.

Si volguessis robar una, no arribaries gaire lluny, no pots córrer amb una d’aquestes. Per això no hi ha perill real de que les robin.

Seria graciós per a un clip, o per a un curt.

Què creus que hi ha al centre de la identitat catalana?

Bé, què hi ha al cor de la identitat catalana? És una gran pregunta.

Bé, no crec en les identitats, així que la meva resposta potser no et satisfà gaire.

Crec que la identitat és una cosa que s’inventa. Totes les identitats, totes elles, fins i tot les personals, són inventades.

És una cosa que pot canviar de la nit al dia.

Pots definir-te perquè t’agradi el gelat i potser un dia t’aixeques i ja no t’agrada.

Coses com aquesta.

Així que les identitats, i quan es tracta de nacions, són un tema delicat i penso que és una construcció i que depèn molt del moment que parlem, si parlem d’ara o d’abans.

Sabem que als anys 30, Barcelona era anarquista, això era el que veies als carrers. Què estava al cor de la identitat catalana en aquell momento? Està encara allà?

El temps passa, les coses canvien, què hi ha al centre d’ella quan les coses canvien?

Res no dura per sempre, la gent canvia.

Hi ha estereotips que defineixen als catalans com a treballadors, introvertits i no gaire amistosos i molt units als seus diners.

Molt gasius.

Ells, o nosaltres, tenim la fama, l’estereotip està allà.

I, per descomptat, tens a l’aristocràcia a Catalunya i als moviments socials.

Així que si decidim que l’anarquisme està al centre de la identitat catalana, estariem ignorant l’aristocràcia i les classes altes.

Així que, per a mi, no hi ha identitat catalana, això depèn de a quina classe social pertanyis.

Si pertanys a la classe treballadora, llavors si, hi ha una tendència a l’anarquisme, si.

L’anarquisme entès no com violència de cap tipus.

No com cremar contenidors ni res d’això.

L’anarquisme entès com l’harmonia social, que poguem governar-nos a nosaltres mateixos, moltes gràcies, sabem què fer i com organitzar-nos i no hi ha cap necessitat de que cap govern ens digui com fer les coses.

La qual cosa tampoc funciona perquè hi ha molta gent que no està conforme amb els acords governamentals.

Així que si, és una pregunta amb trampa.

Com he dit, no crec que hi hagi una identitat clara, canvia amb el temps i depenent de la classe social.

Pregunta

Crec que mai no és bona idea generalitzar perquè un grup de gent no representa als individus que el conformen.

És com és.

Si que veig una tendència als catalans per a ser més introvertits que altra gent de Madrid, per exemple.

I això ho notes a la vida nocturna.

La vida nocturna a Madrid és molt relaxada, pots anar tu sola i, en cinc minuts, estaràs rodejada de gent parlant-te i intercanviant números de telèfon.

Això no passa a Barcelona.

És difícil fer amics catalans. Jo en tinc un.

La resta són estrangers, però crec que aquesta és la bellesa de Barcelona, que hi ha una barreja d’expatriats… Bé, no vull dir-los així, són immigrants també.

Així que hi ha molts immigrants i alguns catalans ens barregem… No, ho estic dient malament.

Hi ha molts immigrants a Barcelona de tot arreu del món i alguns catalans decideixen fer-se amics seus, i altres potser no.

Perquè tens al català que ha estat envoltat dels seus amics i la seva família tota la vida i així, és el mateix grup de gent.

No tendeixen a ser gaire oberts amb els estrangers com ho seria algú com jo, per exemple.

Però si, penso que és més difícil fer amics a Barcelona que a Madrid.

Sempre hi ha una mica de veritat als clixés.

La cosa és que un cop et fas amic d’un català, la dita diu que és per sempre, que ja tens el seu cor i és per sempre, ets al grup i ja està.

Això és el que diuen.

No volia dir que els bascos fossin bruts ni propensos a la violència, només és un clixé, la gent fa broma d’ells per això. Però és un clixé, hi ha molta gent encantadora al País Basc i gens violenta.