EN | CAT | ES

Entrevistat el 10 de septembre de 2017 a la sèrie de documental Catalunya Barcelona.

17 d’agost del 2017.

Bé, jo acabava d’arribar d’un viatge la nit anterior i em vaig llevar molt tard, molt cansada, no tenia gens de ganes d’anar a treballar.

Vaig agafar les poques ganes que tenia, em vaig vestir i vaig sortir al carrer a les 17:05 a agafar el metro a Paral·lel per agafar la línia tres amb direcció Diagonal, a la feina.

Baixo les escales cap a l’andana i em trobo amb unes 150 o 200 persones allà. Totes miraven el rellotge. Què està passant? Per què no arriba el metro?

Hi havia un home a la columna d’informació, que hi ha un botó que et comunica amb una persona que et dona informació o t’ajuda, i li estava reclamant que per favor ens tornessin els diners del bitllet a tots els viatgers perquè es veu que el servei s’havia aturat per algun motiu que no estaven informant.

Vaig trucar a la feina per informar que arribaria uns minuts tard perquè el tren no apareixia i havia d’agafar un taxi.

El meu company, des de la feina, em va dir que acabava de parlar amb la seva dona i aquesta li havia comentat que havia passat alguna cosa a les Rambles.

Encara no es sabia si es tractava d’una bomba, un atemptat, una falsa notícia…

Però em va dir, paraules textuals, “surt del metro.”

Jo, absolutament consternada, vaig rebre un cop d’adrenalina molt fort a dins meu, em vaig despertar de cop.

La meva primera reacció va ser buscar “Ramblas de Barcelona” a internet. Vaig trobar una notícia de feia quatre minuts que deia que es tractava d’un atemptat.

Que havien atropellat a molta gent.

Jo, en aquell moment, estava al cerrer, a Paral·lel amb Sant Pau, intentant comunicar-me amb la meva millor amiga, la meva companya de pis, que treballava a les Rambles.

No m’agafava el telèfon i, en aquell moment, vaig entrar en pànic absolut per la incertesa i la falta de seguretat de saber si ella estava bé.

Al cap de dos minuts, vaig aconseguir localitzar-la. Em va dir que estava viva però no podia dir que estigués bé perquè realment estava en pànic absolut de ver una estampida de gent corrent sense saber cap a on.

Una furgoneta que anava emportant-se tot al seu pas.

Més gent corrent, també policíes anant d’un costat a l’altre sense saber exactament a qui estaven buscant ni per on. Perquè es veu que el conductor es va amagar entret tota la gent que estava corrent i era bastant difícil trobar-lo.

Jo, en aquell moment, tenia un sentiment molt estrany dins meu que mai no havia tingut i que espero no tornar a tenir.

Em vaig sentir molt dividida. Per un costat, sabia que havia d’anar a la geina perquè sóc molt responsable i puntual. Però, per l’altre, sentia la necessitat de cor d’anar corrent cap a les Rambles a defensar al meu poble.

Va ser una sensació molt estranya. Realment, no m’interessava anar a veure amb morbositat a les víctimes de l’atemptat. Volia ajudar.

Volia ajudar a rescatar a la gent, cridar ambulàncies, trucar als bombers, ajudar a la gent que estava desorientada a arribar a les seves cases o als seus hotels.

És clar que al final vaig acabar decidint que no, que havia d’anar a la feina i fer, més o menys, allò amb els clients que estaven allà dins.

Perquè es veu que la policia va recorrer tota la ciutat amb un megàfon a la mà, aconsellant a tots els establiments que baixessin les reixes i deixessin a dins a tots els clients.

Perquè hi havia, el que finalment va acabar sent un rumor, però suposadament, hi havia una amenaça de bomba a tota la ciutat.

Aleshores, vaig anar a la feina, vaig demanar als clients que si us plau truquessin a un taxi o a algun familiar o que miressin d’estar fora de perill a les seves cases perquè no era segur tampoc estar a un establiment.

Així, els tres clients que hi havia dins l’establiment on treballo, vam tancar el meu company i jo i el vaig acompanyar fins casa seva a l’Eixample perquè és bastant més jove que jo. Estava molt espantat amb la situació i el feia por anar caminant fins casa seva.

Vaig refugiar-me dins aquest pis d’estudiants durant quatre hores, la veritat és que van ser força recomfortants, sentir-me protegida allà dins. Perquè a més, com jo visc a Ciutat Vella, el cordó policial no em permetia arribar a casa.

Van ser unes quantes hores de trucades de familiars, a amics de tot arreu que em trucaven per preguntar-me si estava bé. I jo trucava als meus amics i familiars també per preguntar si estaven bé.

Quan es va calmar la cosa, al voltant de les nou de la nit, vaig decidir tornar a casa meva. Quan vaig arribar al meu carrer, vaig trobar-me amb que el cordó policial que no em permetia entrar ja no estava.

S’havia centrat a la zona de les Rambles.

Al voltant de les onze de la nit, la meva amiga encara no havia aconseguit el permís de la policia per sortir del local on treballa i poder tornar a casa.

Bé, a mi, el que més m’ha afectat, a nivell personal directe, ha estat la meva amiga.

Això que diré és una mica fort, però ella va veure morir a gent dessagnada a la vorera.

Amb tota la impotència de no poder salvar-los la vida de cap manera perquè no és metge ni infermera. La policia que estava allà, que els hi havia ordenat tancar el local, bé, baixar la persiana i tancar per dins amb tota la gent a dins, tampoc els permetíen sortir al carrer a ajudar als ferits.

Això ha creat a la meva amiga un sentiment de dolor i d’impotència bastant fort. Suposo que d’alguna manera, deuen… No sols ella, sinó tots en general, sentir una mica còmplices perquè veus que fereixen a un munt de persones i tu tens les mans lligades i no pots ajudar-los, no serveix de res trucar a l’ambulància perquè tot està tallat i ni tan sols pot arribar l’ambulància.

La gent va estar dessagnant-se durant hores al carrer, sense més ajuda que la de la resta de víctimes que no havien estat ferides, que anaven a tapar les hemorràgies, a donar-los aigua i ja està. Semblava que no es podia fer res més.

Bé, la meva amiga ara està una mica millor.

Ha estat rebent ajuda psicológica que ha donat l’ajuntament pels treballadors de les Rambles. La cosa està una mica més tranquil·la.

Però bé, és una mica la manera que més m’ha afectat a mi, a través de la meva amiga, que treballava allà.

Per descomptat, em sap molt de greu per totes les víctimes, però per part meva, cap als terroristes, només puc dir que mai no tindràn el meu odi.

Per a mi son persones que estan molt confoses, que fan servir la religió com excusa per crear una guerra, que a mi no m’enganyen. Això no és una qüestió de religió, és una qüestió econòmica.

És una qüestió de petroli, no de religió.