EN | CAT | ES

Entrevistat el 17 de maig de 2017 a la sèrie de documental Catalunya Barcelona.

M’agradaria preguntar-te si coneixes alguns llocs especials en la ciutat que hagin canviat dràsticament en els últims 25 anys

Doncs així, llocs de la ciutat que hagin canviat molt en els últims anys des dels jocs Olímpics i així

Jo diria per exemple el Born, el barri del Born.

Que va ser el primer que jo vaig notar que s’estava convertint en una cosa que era com molt turístic tot.

Ja el tipus de local es canviaven ja molt enfocats tots al turisme, no?

Estava al costat del museu Picasso i començava a haver-hi aquest turisme europeu i d’Estats Units com de classe alta amb molts ingressos

I començaven a sortir per allà.

I nosaltres que havíem anat durant molts anys per allà a prendre algo a la nit, a fer unes cerveses

Vam veure que els nostres locals ja no hi eren

i que hi havia uns altres locals on jo no hi podia anar perquè et costava el doble

El preu sempre és el que marca que la població d’un lloc pugui anar a un local o no, no?

El born va ser un dels primers llocs on això es va notar . També va haver-hi canvis positius, no?

No sé, per exemple, El Raval, jo crec que es va convertir en un altre tipus de barri que també va acabar sent molt interessant

No hi va anar tant el turisme, sinó que va haver-hi un influx d’immigració.

I tenim el raval d’avui en dia que hi conviuen doncs els expats, els anglesos o americans que viuen aquí amb gent local, amb immigrants del Pakistan, Marroc.

Llavors, aquest barri ha canviat molt, molt, molt però amb una direcció també bastant interessant

Quin suport rep l’art a les escoles públiques? Especialment a la primària i la secundària a Barcelona.

Doncs jo crec que aquí, a l’educació primària, les arts sí que estan ben representades

Clar, jo parlo des de l’educació que jo vaig tenir als anys 80.
Les arts tenien una forta presència, amb una assignatura com teníem matemàtiques, anglès etc

Teníem educació artística

i jo sempre he pensat que vam tenir sort de tenir doncs bons professors d’art, visites a museus

clar, a més, vivint a Barcelona que és una ciutat on hi ha una concentració d’art espectacular

Era, no sé. Jo recordo una educació artística potent.

Jo què he de dir, no? Jo després m’he dedicat a l’art.

No sé actualment com està perquè els sistemes educatius han canviat

però si més no, jo crec que tradicionalment, la tradició aquí artística sempre ha sigut bastant potent.

Tractes la història de Catalunya i la identitat catalana en el teu art? Ens podries parlar una mica?

En el meu art, Jo crec que sí que introdueixo part de la identitat catalana, a nivell artístic

perquè clar, involuntàriament per haver nascut a Catalunya i ser artista un té immediatament com a referents doncs a uns quants artistes, no?

que a mi em fascinen

particularment, no? Salvador Dalí, Joan Miró, Antoni Tàpies, Ràfols Casamada…

Hi ha una sèrie d’artistes que formen part del teu imaginari automàticament, no? Gaudí….

Clar, només pel fet de criar-te en una ciutat on vas corrent, vas jugant i et trobes…

Jo al parc on anava jo a jugar quan era petit, que està al costat de la plaça Espanya

Hi ha aquella escultura sensacional de Joan Miró que es diu “Dona i Ocell”

No ho sé, anava a Sagrada Família, que òbviament com tota l’obra de Gaudí Clar, això, vulguis o no, t’alimenta, encara que sigui subconscientment, no?

Recordo, quan vaig començar a pintar fa 10 anys, al 2007. Que no va ser aquí.Jo vaig començar a pintar vivint a l’estranger

i recordo un amic meu, sudanès que em va dir: “els teus quadres tenen algo de Miró”

I jo vaig dir: “guau”. Això són paraules fortes, no?

No m’ho havia plantejat mai, no? Perquè

Jo crec que estèticament té una altra direcció el meu art

Però sí que, vulguis o no, tota aquella presència està allà

Tàpies, jo m’he l’he menjat vamos.. està a tot arreu.

Vivint aquí no cal que vagis a un museu per veure art.

Jo de petit, la portada del diari dels diumenges era un quadre de Tàpies.

Anaves a qualsevol lloc i hi havia un mural de Dalí.

Llavors tots aquests artistes els consumeixes t’agradin o no.

I jo crec que sí, que tot això, d’alguna manera, tu com a creador català avui en dia et cala

Encara que tinc altres referents internacionals

Sóc fan de Jason Pollock? Egon Schiele,

de gent d’altres cultures, altres contextos

Però els d’aquí, involuntàriament, acaben sortint per un lloc o per un altre, sí

Tot i que Barcelona és una ciutat metropolitana, es diu que els Catalans estimen la terra. D’això també se’n parla a la obra La Granja de Joan Miró. D’on prové aquesta idea? És certa avui en dia?

No el tinc present.Tens una foto, ràpid? Perquè si veig la foto sabré quin és

Tot i que Barcelona és una ciutat metropolitana, es diu que els Catalans estimen la terra. D’això també se’n parla a la obra La Granja de Joan Miró. D’on prové aquesta idea? És certa avui en dia?

Sobre el quadre aquest de Joan Miró, de la Granja que representa una masia, una casa de poble

jo estic d’acord en que representa molt bé el que era Barcelona, no ja quan jo era petit si no fa un segle

Barcelona és una ciutat com la coneixem des de finals del segle 19, des de 1880

Jo visc a Sant Andreu.

Sant Andreu era un poble independent fins que es va afegir a Barcelona

Llavors Barcelona té aquella tradició de petits pobles que s’han anat unint fins convertir-se en una ciutat molt gran

i el quadre aquest de Miró,

es veu molt bé un tipus de casa que et pots trobar encara avui en dia si vas a Horta

o si vas aquí a Sant Andreu queda una masia, però quan jo era petit

hi havia alguna encara a Les Corts.

És un tipus d’arquitectura que constitueix, constituïa antigament Barcelona, no? Sí que Una cosa bona que té Barcelona és que no és una ciutat plenament moderna només d’asfalt

sinó que té espai verd.

Tenim dues muntanyes, el mar i dos rius i llavors tens la natura…

i a part això defineix que la ciutat no pot créixer més.

És el que hi ha, i ja està.

No es pot expandir com Ciutat de Mèxic

i sí que té això, que és meravellós Barcelona

Jo ara surto caminant i pujo a Montjuïc, bueno, al Tibidabo que el tinc més a prop

i tinc la naturalesa a prop.

Que això també és una cosa que ens dóna moltíssima vida.

Barcelona recolza als artistes? Com?

És una bona pregunta

Sí, a veure, Barcelona dóna suport als artistes sí..

hi ha entitats que es dediquen al suport a l’art

no vull criticar perquè no és la meva posició criticar

hi ha entitats que es dediquen a això i que gestionen doncs tot els espais d’art

MACBA, Arts Santa Mònica, Fabra i Coats…

i tot això ve amb diners públics de l’ajuntament, de l’institut de cultura

El problema sempre és que és difícil accedir a tot

això quan ets de Barcelona

A mi em costa

M’he passat un any de la meva vida buscant un estudi per pintar

un taller per pintar que no fos privat

que no llogui

si no que fos un estament públic, i no hi ha manera.

Jo vaig viure un any a Berlín i per mi era tot molt senzill

Arribava allà: “hola vull un taller” , “tingui, un taller”

Era fàcil.

Vaig estar vivint a Egipte també.

Allà tot era el colmo de la facilitat.

Vull pintar, pinta, ja està.

I aquí a Barcelona sempre m’ha costat

jo crec que és el refrany aquest de “ningú és profeta a casa seva”.

A mi em costa, a mi particularment. Però sí, clar, el suport hi és.

Hi ha subvencions per la creació artística en tots els àmbits. I ara mateix hi ha una profussió d’espais de creació

Jo ara mateix tinc un taller a La Escocesa, Un centre d’art de Poble Nou, allà és on tinc l’estudi

i això és gestionat internament però té diners de l’institut de cultura

Llavors sí que es dóna suport.
es podria donar més? sí
es podria gestionar millor? potser també

Però hi ha suport

i l’ajuntament de Barcelona dóna facilitats perquè es generin festivals, certàmens, festivals d’art.. moguda artística

Tot i que ni els teus companys ni tu heu desenvolupat el vostre art sota la dictadura franquista, hi ha algun tipus de sentiment que sigui resultat de dècades de repressió? Si la resposta és afirmativa, com afecta el teu art?

És difícil.

Tot i que ni els teus companys ni tu heu desenvolupat el vostre art sota la dictadura franquista, hi ha algun tipus de sentiment que sigui resultat de dècades de repressió? Si la resposta és afirmativa, com afecta el teu art?

Doncs, a veure. L’art durant la dictadura clar, estava sotmès als mateixos paràmetres que hem parlat abans de repressió cultural

Jo no tinc molts referents de l’època de la dictadura a nivell artístic perquè també molts artistes en l’acabar la guerra van anar a viure fora, els que no estaven vivint ja fora

No oblidem que els pintors catalans més il·lustres es van passar… Miró va viure a França fins que van anar les forces d’ocupació nazis.

i llavors va tornar aquí i es va instal·lar en un poblet petit o no sé.

Dalí va deixar la Costa Brava i se’n va anar a viure a París durant una època, després als Estats Units

T’estic parlant de referents anteriors a la dictadura.

El que afecta la meva generació, jo crec que no ens ha, com que nosaltres ja hem crescut en la democràcia no ens ha afectat en absolut la repressió.

A nivell cultural, tot l’estat espanyol, després de la Transició va explotar. Es va convertir en un estat realment de la llibertat.

I mostra d’això doncs és el cine, la música, la movida madrileña que

va quedar molt clar que: “vale ahora, ya podemos decirlo todo”. Ara ja es pot fer de tot

Jo ja vaig néixer en aquest ambient on la repressió ja quedava molt lluny

tot i que, aquí a Catalunya, als anys 60 – 70, va haver-hi un moviment molt fort d’art conceptual amb Montades i Pere Noguera

que aquests sí que vivien en temps real la repressió i sí que els hi ha afectat i les seves obres sí que podien nar sobre la llibertat d’expressió etc

En el meu cas, clar, tota la gent que em rodeja, que som creadors de Barcelona

O ens hem format a l’estranger i ja tenim una mentalitat com global en el món de l’art

Jo per exemple sóc català, visc a Catalunya i els meus quadres sobretot es venen als Estats Units i a França.

Un ja està amb el radar posat a l’estranjer.

Jo crec que ja queda molt lluny a nivell artístic, aquesta repressió queda lluny.

A no ser que un vulgui fer un tipus d’art especialment compromès, contestatari. que llavors actualment pots tenir

si jo ara fes, en lloc d’això, fes un quadre amb la cara del rei d’Espanya o criticant al govern llavors podria tenir problemes.

Però clar, estem parlant d’una expressió d’art molt específica.

Com a artista plàstic, com a creador no queda res de repressió.

El modernisme català es va propagar a totes les expressions artístiques:
hi ha novel·les i relats d’autors com Prudenci Bertrana, Solitud de Caterina Albert i Paradis i poemes de Joan Maragall. Què és el modernisme català a la ficció? Encara persisteix?

pregunta d’examen aquesta eh? pregunta de selectivitat

Què és el modernisme català en la ficció?

Jo crec que el modernisme català en literatura es va marcar molt la consolidació d’una literatura nacional

Caterina Albert, Joan Maragall, són les principals influències de qualsevol persona que es dediqui actualment a la narració

Josep Pla, Prudenci Bertrana.. tots aquests autors

van crear imatges, estampes barcelonines o catalanes

que amb una visió pròpia que qualsevol persona que llegeixi Els quaderns de Pla, per exemple

tot i que els seus quaderns passen més a la Costa Brava, no són tant de Barcelona

però, qualsevol persona que llegeixi El quadern gris de Josep Pla

es transporta automàticament en els seus paisatges, en la cultura del cafè

això d’anar i parlar amb els veïns

realment allà es pot fer com un viatge a l’època determinada

I en aquesta direcció jo crec que se segueix treballant amb els mateixos principis.

Hi ha narradors actuals catalans que qualsevol persona de l’estranger que vingui aquí, llegeixi les seves narracions.
i es pot transportar perfectament i et pots fer una idea molt bona de com es viu a Barcelona

Quins poetes catalans t’inspiren?

De poetes catalans que m’inspirin hi ha moltíssims

sóc un gran amant de la poesia i m’agrada molt tot el que s’ha fet en els últims 20-30 anys

m’agrada molt Enric Casases, Maria Mercè Marçal… És que hi ha tanta gent. David Castillo, que és un poeta d’aquí de Barcelona

hi ha una producció brutal així en tant en llengua catalana com en castellà

i Josep Pedrals, per mi és un dels poetes més bons que tenim ara aquí Barcelona, es d’aquí Barcelona

Té la meva edat, és bonissim

ara mateix l’activitat és incessant

hi ha llocs molt bons també per anar a veure poesia en directe

un ve a Barcelona, a part de les lectures que tingui per fer de deures abans de venir, té l’ocasió de viure poesia en directe

ara mateix a Barcelona, es viu des de fa 5 anys o una cosa així es viu un panorama molt viu de jams de poesia. i ha el poetry slam, hi ha recitals temàtics,
hi ha poesia en directe improvisada

i doncs, un amant de la poesia, si ve a Barcelona, flipa

Avui en dia, els viatges en el temps i els finals alternatius són un bàsic dels llibres i les pel·lícules de ciència ficció. Com creus que seria Barcelona si el bàndol Nacional hagués perdut la Guerra Civil?

Com seria Barcelona si el Bàndol Nacional hagués perdut? No hi havia pensat mai, eh?

Com seria Barcelona si hagués guanyat el Bàndol Republicà en comptes del bàndol nacional?

Seria no ho sé, seria un lloc interessant de veure per començar

Clar, el meu avi hagués estat molt content de criar-me en una ciutat republicana

Sense monarquia, sense feixisme…

Així, a priori, et diria que seria una ciutat amb una llarga tradició de llibertat, del foment de la cultura, de la, no sé, una societat il·lustrada, auto-organitzada

Aniria una mica per aquí, no?

Hi ha reductes d’això
tot i que en la realitat, no

El Bàndol Republicà va perdre la guerra però a Barcelona tenim una llarga tradició de centres llibertaris

D’ateneus llibertaris que són com llocs de trobada de base republicana. Llocs de trobada de cultura, de pensament, de reflexió, d’ajuda comunitària

Jo crec que això, extrapolant-ho a tota la ciutat et permet

imaginar com seria Barcelona si hagués guanyat el Bàndol Republicà

seria una ciutat governada per aquest tipus de dinàmica

Es sol parlar de l’impacte dels gitanos en la cultura catalana. Què hi penses?

Els gitanos, tota la vida han format part de l’entremat de la nostre societat.

No et sabria ubicar quan va arribar la primera població gitana a Catalunya però jo diria que ha estat des dels començament dels temps

perquè els gitanos que venien de la Índia

eren gent itinerant que van venir pel nord d’Àfrica. Es van instal·lar aquí en temps immemorables

i la seva comunitat ha crescut paral·lelament als paios

i clar, han coexistit sempre amb nosaltres i el seu impacte a la cultura és vamos, és enorme

a nivell musical, sobretot. El flamenco d’aquí i la rumba catalana

La rumba catalana és fruit de totes les comunitats gitanes de Barcelona

del barri de Gràcia.

Si un va a la plaça del Raspall, que és una petita plaça de Gràcia

troba una efervescència musical
i és un focus de vida gitana que

et permet viatjar dintre la teva pròpia ciutat.

A nivell artístic, clar, jo crec que les expressions culturals de la comunitat gitana són

més la música que res més. Però sí, sí, diria que té una gran influencia

L’anarquisme ha tingut una impòrtancia a Barcelona sense precedents. Creus que avui en dia l’art i la cultura mamen de l’herència anrquista?

Jo crec que sí, que està molt clar que Barcelona té una herència anarquista forta, matisant. Actualment, quan un parla d’anarquia pensa en el símbol de la A amb la rodoneta

hi ha com dues tendències:
la d’origen historic i després tot el tema musical, del punk anarquia i tot això

En la primera tendència, a nivell polític…

A nivell de clar, Catalunya va ser durant el final de la república, va ser un focus molt fort d’idees anarquistes, organització sindical

i que això es va acabar òbviament amb la guerra perquè els van matar o van haver de fugir

però clar, Barcelona era un focus molt bestia de pensament i es creia en els ideals utòpics anarquistes socialistes

tenia molt a veure com un s’organitza a nivell social.

Sense la macroestructura com es gestiona la societat a nivell de petit cap a dalt, a nivell poble, de barri

o els treballadors d’una empresa, com s’organitzen, fan la seva vida.

La base de l’anarquisme està allà

en els sindicats de treballadors
de classe obrera que com s’organitzaven prescindint completament de l’Estat

Això de la bellesa

de no necessitar la persona que et dóna menjar perquè tu ja te’l procures

l’ideal anarquista ve d’aquí

jo crec que això, aquesta cultura encara viu. Abans parlant dels ateneus llibertaris

a tots els barris de Barcelona hi ha un ateneu llibertari que fan una activitat cultural que no té res a veure amb
l’oficial i que allà pots trobar

òbviament a nivell musical tira molt cap al punk

i aquí s’uneixen les dues vessants

i fan com aquesta labor de donar-li el poder al poble de veritat organitzar-se a nivell de barri

Un s’hi fixa hi ha moltes institucions populars a Catalunya

molt abans del 15 M i de les assamblees populars

en els pobles i barris tothom s’organitzava a nivell d’associacions de veïns, ateneus culturals,

i tot té aquesta base, tot ve del moviment anarquista.

A nivell d’art, clar a mi se’m fa difícil. a nivell d’arts plàstiques. a nivell musical està clar.

a nivell d’arts plàstiques em costa trobar la relació perquè clar quan jo penso en arts plàstiques a Catalunya, el meu cap sempre se’n va a un pla més internacional

com parlàvem abans dels artistes catalans més internacionals

jo crec que l’anarquisme a Catalunya sí que potser ha deixat com una base d’ experimentació, de llibertat

fins i tot d’internacionalisme

perquè dins dels moviments anarquistes de començament de segle

hi ha vincles doncs amb França, amb la Unió Soviètica, i aixo implicava uns coneixements

el meu avi que era sindicalista

estava, formava part doncs d’aquesta tradició

i llegia autors francesos que la seva família no sabien qui eren

era molt més revolucionari a nivell cultural

jo crec que això ha sentat la base doncs d’una cultura inquieta

com per veure que està passant a nivell internacional

a nivell d’arts plàstiques em costa posicionar-me. Estic segur que ens ha afectat

sí, com? no ho sé. però segur que sí

Què ens podries dir dels Jocs Florals?

Els jocs florals són una tradició molt antiga a Catalunya que és una essencialment es una competició poètica

És un concurs de literatura, generalment de poesia

que es fa a nivell de barri, a nivell de poble, a nivell de ciutat.

i jo recordo per exemple quan jo era petit escrivia poemes i era una gran il·lusió per mi presentar el meu poema als jocs florals

és una cosa que es feia a la meva escola, al meu barri

i és una tradició molt bonica que jo recordo amb la meva mare escrivint a màquina,
abans de l’ordinador

escrivint a màquina

un poema i fotocopiar-lo per presentar-lo als jocs florals

si guanyaves et donaven un llibre i una flor

el premi no era important

però era una distinció

jo recordo que amb 9 anys vaig guanyar els jocs florals del meu barri i va ser en plan era com guanyar un oscar de Hollywood

era una cosa molt tendre i molt bonica
i és una tradició que se segueix mantenint

i que ara als volts de Sant Jordi, entre abril i maig

Sant Jordi a una banda i la setmana de la poesia a Barcelona en una altre que és ara al maig

doncs se segueixen celebrant els jocs florals que és una tradició molt bonica perquè el que fa és doncs

fomentar l’escriptura i la lectura

Avui en dia, quin impacte té la llengua catalana en la poesia? Hi ha algún gènere poètic o algún estil mètric que sigui exclusiu del català?

La llengua catalana ha impactat molt en la poesia

clar, hi ha una tradició llarguíssima de poesia en català que es remunta a l’origen de la llengua catalana

que no està molt clar exactament

els filòlegs no s’aclaren de quan va començar a deixar de ser llatí

per ser català

però quan va començar a ser català va ser gràcies a la poesia

llavors clar, estem parlant d’una tradició de segles i segles i segles de poesia en català

llavors home, així a nivell molt clàssic, la poesia catalana es va començar a desenvolupar amb sonets de Petrarca
amb la tradició que venia d’Itàlia

i després la poesia medieval així més com poesia èpica

no sé si hi ha una forma de poesia que sigui exclusivament catalana

perquè s’han practicat, en català s’han practicat tots els gèneres com en totes les llengües d’Europa

català, castellà, francès i italià

ara mateix no puc pensar en una forma poètica que sigui exclusivament catalana

però… sí, no, és que estan totes, estan totes recollides

Hi ha algún gènere poètic o algún estil que es pugui expressar millor en castellà?

jo no crec que hi hagi formes que es puguin expressar millor en una llengua que en una altra

jo, per exemple, que a part de la pintura faig coses de poesia

durant uns anys vaig escriure en català que és la meva llengua

durant uns anys he estat escrivint en castellà

perquè tenia més referents

totes les meves lectures eren més autors sud-americans

i jo crec que escriure amb un idioma o un altre és com per mi pintar amb aquarel·la, amb acrílic o amb oli

són tècniques diferents per fer exactament el mateix

del que tu vols expressar

jo crec que pots expressar coses en qualsevol idioma que tu dominis

no hi ha, o sigui, jo he llegit poemes meravellosos

i delicadíssims en alemany i en italià, en francès, no sé

totes les llengües són bones per expressar una idea poètica

Quin és el rol del poeta a Barcelona actualment?

Estem a l’any del 2017, el rol d’un poeta avui en dia

a Barcelona és sembrar

sembrar paraules i idees i continuar tota una tradició que ve de lluny

una tradició molt llarga i a part

reflexar d’alguna manera el món en el que tu estàs vivint

hi ha, per exemple, a Barcelona ara mateix

hi ha molts poetes que fan poesia social

poesia molt crítica

hi ha un grup, que m’agrada molt, que es diuen

“Els Biolentos”, amb b alta, con bio de vida

i lentos
però que junt fa biolentos

Llavors fan una poesia contestatària
que critica totes les maldats del govern essencialment

perquè no es pot dir d’altra manera

però ho fan a través de la poesia

jo crec que la poesia, no és obligatori que sigui social però és molt ric quan té un component de parlar de la nostra vida diària

i de les coses que van bé i de les coses que van malament

i de fer reflexionar sobre qui ens governa, sobre com funciona la societat

i moltíssima gent ara mateix ho està fent des de la poesia

és dels millors llenguatges que es poden fer servir per això.

Com creus que ha canviat la ciutat des de que la crisi econòmica va començar l’any 2008? Creus que hi ha relació entre l’augment de les franquicies internacionals i la desaparició de les botigues de barri?

La ciutat va canviar, des que va començar la crisi

una cosa que es va notar molt

moltes botigues van tancar perquè amb la crisi moltes

em, va baixar el volum de negoci

llavors les botigues del barri

la merceria on compres la roba

o la petita botigueta d’una senyora que ven quatre patates i quatre cebes

o ven cigrons

doncs això va començar a tremolar

si que

clar, llavors es van instal·lar tots aquests negocis

no sé si causa i efecte però

es van començar a instal·lar totes aquestes franquicies

ja hi havia a Barcelona però

en els últims anys s’ha disparat

moltíssim

jo recordo el primer Sstarbucks que vaig anar a Barcelona va ser al 2008

no m’agrada, no m’agrada l’Starbucks

perquè prefereixo anar a una cafeteria del meu barri

on un senyor em posa un got de café en lloc d’un got amb el meu nom

però sí, hi ha com una relació

aquestes grans cadenes han aprofitat la caiguda del comerç tradicional per implantar-se i han canviat els paradigmes de consum de la gent

el mercat del barri s’està morint

el mercat, que es aquell lloc de trobada

de tota la vida
d’anar a comprar productes noseque peixos, carn

però que has de fer cua a cada botiga

doncs ara la gent presideix d’això

i se’n va a un supermercat on en 5 minuts ja te tots els productes
però que no necessàriament són de la mateixa qualitat

llavors jo crec que tot aquest procés es va accelerar amb la crisi

perquè la crisi pot afectar molt més a un comerç petit que

a una gran superfície que té com Mercadona o Caprabo o així que té

més capacitat d’assumir riscos econòmics

sí, amb la crisi jo crec que la ciutat això

jo crec que va perdre bastant més encara

tot aquest procés que hem anat veient ara de desintegració

a Barcelona jo crec que amb la crisi va

acabar trontollant encara més

Barcelona porta anys sent un destí turístic molt popular. Avui en dia, malhauradament, els ingresos i la frustració van de la mà. Què n’opines?

El turisme de Barcelona canvia la ciutat

la manera com jo visc a la ciutat.

Ja he dit abans que a mi m’agrada el turisme,

jo me’n vaig de turisme a altres ciutats, no?

I m’encanta.
Vaig a Roma i m’encanta.

Vaig a Paris i m’encanta.

Però clar, canvia la manera de viure una ciutat.

Sobretot, afecta, jo crec, en dues coses:

Afecta les massificacions i afecta els preus de les coses.

Per exemple, quan jo tenia 18 anys o 20 anys

amb els meus amics un divendres, un dissabte al vespre anàvem a

Montjuïc a veure les fonts il·luminades de Montjuïc
que hi ha un espectacle de música

i l’aigua balla i és un espectacle fantàstic

i era una experiència molt de Barcelona, molt íntima

no estaves sol, però

estaves rodejat de gent de Barcelona

i potser hi havia turistes

que eren una parella de francesos

que estaven asseguts al teu costat

actualment les fonts de Montjuïc són 50 autocars que arriben i aparquen allà al costat

i ja generen tota aquesta mena d’economia estranya de “xinos” que venen coses estranyes, joguines

tu vas allà i ja és com un festival de consum i no té res a veure

amb l’experiència que jo tenia quan anava a veure les fonts, l’espectacle.

Ara és més anar dient que no vols això, no vols allò

no vull una cervesa

ha canviat completament

l’essència del lloc i això és pel turisme. i això és un exemple de molts més.

Les platges, per exemple, com deia abans la platja de Barcelona va començar

a ser una platja per banyar-se gent després dels Jocs Olímpics

i va començar a venir turisme de platja que a Barcelona no existia

Jo no he nat mai a la platja de Barcelona, mai mai.

Quan vull anar a la platja agafo el tren i me’n vaig fora de Barcelona

La platja de Barcelona no és una platja, està bruta

hi ha el port al costat

un port amb creuers que venen no és un bon lloc per banyar-te

hi ha molta contaminació

i en canvi el turisme fa que aquella platja

es converteixi en una platja molt freqüentada

amb tot el que implica de bruticía a la platja

qualsevol lloc on hi ha massificacions hi ha efectes

el que li passa a Barcelona és això.

tot està sempre massificat. Les Rambles, per exemple

Quan jo era petit els caps de setmana

els meus pares em portaven a les rambles

i hi havia unes cadires

metàl·liques que tu seies, i pagaves una pesseta

al senyor

hi havia un cuidador de les cadires

i seies allà i era com per veure passar a la gent i això

ara hi ha tal massificació de turisme a més

a les rambles es troba el turisme de la pitjor qualitat.

Els comiats de solter, que venen en un avió, un grup de 50 persones a emborratxar-se amb coses absurdes o disfresats

que es en plan “está bé” us voleu divertir a Barcelona, okay

però hòstia es que definiu l’estètica de la meva ciutat amb la vostra activitat, llavors és com “oju”

això no és la meva Bercelona, jo no vull veure un tio amb no sé.. borratxo

el turisme no se n’adona

jo crec que quan vas de turista no te n’adones d’ho que estàs afectant el lloc on vas

però quan nosaltres ho vivim des de dintre, sí

Un sempre escolta que hi ha dues Barcelones: la catalana i la dels altres. Tu què penses?

Sobre si hi ha una Barcelona dels catalans i una altra per la resta de gent

Jo crec que puc entendre que la gent digui això

perquè l’experiència d’una persona quan ve de fora aquí

i no parla català

és, clar

Catalunya és bilingüe, doncs, per definició, tots parlem català i castellà

però sí que hi ha famílies que són mixtes

com la meva

que són fills d’immigrants andalusos tal

que estem més acostumats a parlar català castellà

i hi ha famílies que són catalanes de tota la vida.

que tenen la tradició de només parlar en català.

llavors sempre hi ha aquestes actituds o aquests comportaments

que quan un turista, un viatger ve a Barcelona

es pot trobar algú que no li vulgui parlar castellà

o que no ho sé, clar, jo no ho visc això perquè jo

sempre, jo m’he criat en una família de parlar idiomes i no sé

si a mi em ve un turista li parlaré en anglès segurament

o en francès

però sí que puc entendre la Barcelona només de catalans i la Barcelona dels altres

la Barcelona dels catalans com aquesta burgesia centenària

que viuen a l’Eixample i són només de cultura catalana etc

molt tancat

i després està l’altre que és la que es barreja amb tothom

que al final és el que és aquesta ciutat

una gran ciutat sempre és gent que arriba i no saps mai d’on ve la gent

Com Nova York que diuen que a Nova York hi ha la conya que qualsevol persona que sigui de Nova York, que hagi nascut allà, s’ha d’anar a viure fora perquè aquella ciutat s’ha d’anar renovant sempre.

I Barcelona es una mica així. És una cuitat de barreja. Llavors jo, la veritat, sincerament jo com a barceloní català, aquesta Barcelona només pels catalans no la conec perquè no forma part de la meva vida.

Perquè tota la gent que tinc al voltant és barreja, bilingües tots. Llavors jo mai he viscut situacions d’exclusió d’algú perquè a mi m’ho han dit però jo no ho conec.

Què penses dels estereotips? Per exemple, sovint, sobre els Americans, es diu que són cridaners, agressius, obstinats, creguts però alhora amistosos. I dels catalans? Què se’n diu?

Sí, estereotips sobre els catalans està mot clar. N’hi ha un o dos però un el més clar és que tot són els diners, no? Tota la vida s’ha dit que els catalans treballen, estalvien diners i sempre miren per l’economia i són “racanus”, no gasten massa.

Això és el tòpic. Clar un no se n’adona, jo crec que algo de raó hi ha, tu no te n’adones fins que surts i quan vas a altres regions d’Espanya es noten coses.

Jo me’n vaig a Andalusia i allà per exemple els desconeguts et conviden al bar. Que és algo que per mi és absurd no? Jo arribo allà i un andalús em diu té ja està pagat i jo “però si no em coneixes” i m’han pagat la meva cervesa

Perquè la seva cultura allà és convidar i aquí estem a lo contrari: no convidar. Llavors és com, sí és un estereotip que està una mica justificat perquè és l’actitud de pues això.

Catalunya es va forjar amb treballadors del tèxtil, treballar, treballar, treballar, petits botiguers, comerciants.

Sempre ha sigut com aquesta no ho sé, com les arrels fenícies o mediterrànies de la cultura. De fer comerç i guanyar diners, m’invento els orígens però jo crec que està justificat.

I després l’altre estereotip que jo crec que hi ha és una mica el tancament no? Que és comparat, per exemple, amb els andalusos o amb la gent de Madrid que tenen més facilitat per socialitzar-se.

A mi m’ho han dit gent que ha vingut des de fora, des d’altres regions d’Espanya que han vingut aquí i els hi costa entrar en els grup de gent perquè és com que, diuen jo no ho sé, que els catalans guardem molt les distàncies i som com difícils de penetrar.

Però un cop has entrar ja ets amics per sempre. Llavors aquí jo crec que aquets són els principals estereotips.

I amb quin adjectiu definiries els Catalans?

Si hagués de buscar un adjectius per a definir els catalans. Sí, mira més que un adjectiu, hi ha una expressió en català que és: “com cal”.

Que en francès es diu comme il faut que jo crec que defineix molt el caràcter català, així com generalitzant molt, de que s’han de fer les coses com cal.

No pots fer-ho de qualsevol manera no? Has de fer les coses, cada cosa, d’una botiga que obres un calaix i un altre calaix i cada cosa té el seu lloc. Jo crec que els catalans són endreçats, això.

Amb una paraules seria com “fem les coses d’aquesta manera”, no ho sé és un tòpic.

A Catalunya onegen diferents banderes. Ens podries dir les diferències entre la Senyera, l’Estelada Vermella i l’Estelada? Hi ha alguna altra bandera important a Catalunya?

Essencialment, una persona quan arriba a Catalunya pot veure dues banderes diferents que pengen dels balcons i les finestres.

Una és la bandera diguem oficial, l’escut heràldic de Catalunya, que és el fons groc i les quatre barres vermelles. I l’altre és una variació que es l’estelada, que es la mateixa bandera però amb un triangle amb una estrella.

Aquesta és la bandera independentista que implica un posicionament polític sobre l’autogovern de Catalunya.

Llavors quan un es passeja per Barcelona pot veure molt bé cada família cap on es posiciona.

Si tens una bandera catalana vol dir que estàs a un família catalana i si tens l’Estelada vol dir que són catalans i a sobre independentistes.

Si tenen l’espanyola és que allà en aquella casa només es parla en castellà.

Tot i la repressió que Catalunya ha sofert en els últims 500 anys, la cultura i la llengua sobreviuen. Com han conservat els catalans la seva cultura?

Sí, la cultura catalana ha tingut repressió durant segles, és cert. I fins el punt de quedar annexionats a l’estat espanyol. Com s’ha pogut conservar la cultura catalana?

Com s’ha pogut conservar la llengua catalana? Pues jo crec que de la mateixa manera com es conserven totes les cultures del món. És una cosa que no es pot preveure, no es pot planificar.

Simplement una família és d’una cultura, té fill, li traspassa la seva cultura i així és el devanir natural de les coses. Llavors clar, hi ha hagut èpoques de forta repressió, de persecució.

Però no pots eradicar una llengua, una cultura, així. En el substrat la gent segueix sent el que és i si jo tinc fills els meus fills seran catalans, pensaran el que voldran, però algo quedarà de lo meu igual que dels meus pares em queda lo seu i llavors la cultura es transmet així, generacionalment

i si no passa res que faci que ens prohibeixin durant 50 anys la cultura, la llengua, la cultura segueix, es conserva i prospera.

Després depèn de les polítiques nacionals que puguin haver-hi per frenar o eliminar les cultures i les llengües. Però jo crec que la cultura, la llengua és algo que és com l’ADN, és com les arrels d’una planta que estan sempre allà.

La planta va creixent, la pots tallar. Tu un roser el talles i torna a créixer un roser. No creix una pera no? No creix un roure.

Un roser sempre serà un roser. Llavors el pots barrejar amb un altre planta així però jo crec que la cultura es manté així perquè és ho normal en els ésser humans.

Als Estats Units hi ha molts programes de viatges que parlen de Barcelona. Quines coses no podran aprendre els Americans de Barcelona a través d’aquests programes?

Hi ha moltes coses de la cultura d’un lloc que no es poden aprendre dels programes turístics, per sort.

Perquè una cultura no es pot acotar tant com per vendre-ho en un prospecte. Quines coses trobarà algú que vingui aquí, de fora? Moltes coses.

Jo crec que una persona dels Estats Units que ve aquí trobarà vida de barri, vida de poble. Si segueix una mica la intuïció i deixa la Lonely Planet a casa,

jo li recomano que es passegi pels barris. Perquè al centre de Barcelona està bé i hi ha una gran concentració de monuments i coses a veure i museus però després jo sempre recomano a tothom que agafin el metro i vagin a qualsevol barri.

És igual encara que no hi hagin grans edificis de gaudi, ni museus d’art contemporani.

Però que es passegin pels barris i s’empapin de la cultura que realment conforma cada barri perquè llavors la persona que ve aquí se n’adona de lo rica que és qualsevol ciutat en petits ecosistemes.

I veure la gent del barri que va a comprar el pa aquí, a fer el café aquí, jo crec que això és una experiència que no pots explicar a ningú fins que no l’ha viscut.

I llavors jo crec que això, que el que no s’espera algú quan ve aquí és el caràcter local.

Barcelona és una ciutat que és cosmopolita, que és molt gran i tot el que tu vulguis però no deixen de ser molts pobles petits i és això, la vida de poble.

Com ja sabràs, l’art és un reflex de la societat. Coneixes algun llibre, poema, obra de teatre o pel·lícula que mostri diferents períodes de la història de Barcelona?

Sí, l’art és un reflex de la societat, això està clar. Sí que hi ha motes obres que es poden veure, que es poden consumir per entendre el caràcter català tan pel·lícules com novel·les, com… no sé

No ho sé. Així que em vingui ara el cap, per llegir com era Barcelona després de la guerra, durant la postguerra recomano llegir La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda.

Que és una novel·la així molt dura sobre com era la vida d’una família al barri de gracia durant la postguerra. És una historia bastant colpidora però que ens dóna una impressió d’on venim.

La meva àvia jugava de petita a la plaça del Diamant, al barri de Gràcia, llavors per mi té com aquest component familiar però crec que és una bona introducció de com era la vida dels anys 40, 50.

Llavors més actualment hi ha una pel·lícula. Sobre pel·lícules no recomanaré Vicky, Cristina, Barcelona del Woody Alen però hi ha una pel·lícula molt bona que es diu En la cuidad que és sobre una sèrie de parelles i individus a Barcelona als anys 90 , 2000.

Que fan la seva vida aquí, on van a menjar, a quins bars surten, on van a veure concerts i aquesta pel·lícula està molt bé per veure una mica com era la vida d’una classe mitja culta de Barcelona als anys 90, 2000.

No sé què més. Després hi ha aquesta peli tan divertida El albergue español , que a mi em va fer mota gràcia quan la vaig veure perquè jo estava vivint en un context semblant de pis compartit amb guiris a tot arreu i és la visió d’un francès,

de com un francès veu la ciutat de Barcelona però esta bé, aquesta també la recomano veure.

I llavors no ho sé, llegir, sobre tot llegir bueno una mica les novel·les que hem nat parlant i llegir Els diaris de Josep Pla.