EN | CAT | ES

Entrevistat el 9 de gener de 2018 a la sèrie de documental Catalunya Barcelona.

Francesc Macià es l’exponent de l’idealisme polític del catalanisme.

Ell es un militar, enginyer, i la nit del 25 de Novembre de 1905 es produeix un fenomen, un esdeveniment terrible,

És l’assalt per part de la guarnició barcelonina de la imprenta Galvez i de la redacció del diari la veu de Catalunya i també de la redacció que hi havía del setmanari el ‘¡Cu-Cut!’.

Cal dir que aquestes dues tribunes de la Lliga Regionalista, la Veu de Catalunya, diari polític, i el ‘¡Cu-Cut!’, setmanari satíric, manteníen una posició molt crítica amb l’estament militar,

que havía perdut moltes guerres però que en canvi mantenía una hostilitat molt dinàmica, molt dura, contra el catalanisme polític.

En aquest context, es produeix aquest assalt, que provoca una terrible reacció per la oficialitat militar,

que sense cap mena de justificació actua davant d’una propietat privada.

El greu del cas es que totes les guarnicions militars espanyoles i les autoritats polítiques espanyoles, del ministeri de la guerra, donen suport a aquest assalt.

Això provoca que hi hagi una situació de paradoxa entre la població, amb el famós article d’Enric Prat de la Riba, que diu Serenitat sobre aquesta acció,

i que aleshores es produeix, per tant, una reacció de gran convulsió per aquesta iniciativa.

L’acció militar tindrà el suport de les guarnicions militars d’España i de les autoritats. I l’any seguent, el 1906, tindrà lloc la promulgació de la llei de jurisdiccions.

Aquesta es una llei que l’autoritat militar posa a disposició del mateix exèrcit, que es art i part, totes les accions que puguin fer referència a atemptats a la bandera, a l’himne, etcètera. Es a dir, a la simbología de l’estat.

Francesc Macià no enten aquesta posició i deixa l’exèrcit. Això provoca una corrent de simpatía cap a ell i es presentarà a les eleccions, que, naturalment, per el districte de Les Borges Blanques guanyarà per majoría absoluta,

i sempre les anirà guanyant. En aquest context, hi haurà la crisi del sistema polític espanyol el 1917, la voluntat d’un estatut d’autonomía el 1918-1919,

i la reacció militar, una altra vegada espanyola, amb la dictadura militar per poder controlar el que son les aspiracions autonomistes.

En aquesta conjuntura, Macià esdevindrà no només un líder de la corrent, diguemne, nacionalista més pura, si no també un abanderat de la causa social.

Malgrat els seus origens de família molt aposentada i de família molt acomododada,

ell te una simpatía i una predisposició davant de tota la conflictivitat social, molt aguditzada el primer terç del segle XX.

I alshores enten que cal posar-se al costat de les classes populars. Aquesta vinculació amb les classes populars, aquesta vinculació amb el nacionalisme, aquesta vinculació amb la democràcia,

el convertirà en un personatge no només estimat i admirat, si no en en un personatge respectat políticament.

Tant es així que el seu sobrenom popular, se’l dirà l’àvi, com a sobrenom d’estimació, provocarà una autèntica convulsió la seva mort al Nadal de 1933.

El día de Nadal ell mor tràgicament i, aleshores, en aquesta conjuntura, es produeix, per tant, una vinculació cap a ell.

Macià representa l’alternativa de l’ideal perquè lluita contra la dictadura de Primo de Rivera i ho fa com a militar amb les armes a la mà.

I es el complot de Prats de Molló.

En aquest episodi, el complot de Prats de Molló, ell intenta provocar una acció de lluita. Fracasarà aquesta acció de lluita,

Però tindrà un judici molt projectat arreu d’Europa amb un gran advocat, l’Henri Torrès, que el defensarà,

I amb una gran visió per aquesta corrent de projecció.

Tant es així que, en aquests anys de final de la primera guerra mundial, en aquests anys en el qual el principis de Wilson de les nacionalitats

comencen a imposar-se, en el qual hi ha el reviscolament de determinats paísos, desde la guerra d’Irlanda el 1915 o les reivindicacións de les repúbliques bàltiques a Estonia, etcètera,

es produeix, per tant, la irrupció en l’escena política europea de Catalunya. No arriba a consolidar-se,

no arriba a guanyar, però sí que es provoca una acció que provocarà la victòria republicana. Victòria republicana que,

abanas de proclamar-se la república, incorporarà l’estatut d’autonomía provisional, el de la generalitat provisional,

i la campanya per l’estatut que serà votat masculinament, el vot femení no arribarà fins tres anys després,

i aleshores, al 1931, per tant hi haurà ja una generalitat de Catalunya provisional amb el president, que serà Francesc Macià.

La mort al 1933 provocarà el trencament d’una de les etapes més dinàmiques amb aquests tres anys de la segona república espanyola.

Ara, nos podíres contar qui va ser Lluís Companys i com va arribar a ser un heroi per a Catalunya?

Sí, Lluís Companys era un advocat, periodista, sindicalista, que es regidor a l’ajuntament de Barcelona,

i que manté una posició sempre, vinculada amb la seva gran amistat amb Francesc Layret i amb en Salvador Seguí,

amb el que seríen les línies més sindicalistes, més avançades, dels moviments populars.

Fins i tot amb una simpatía amb l’anarcosindicalisme i sobre tot per la seva fundació, per la seva creació, del que serà la Unio de Rabassaires de Catalunya.

Ell es un dels fundadors d’aquesta iniciativa, d’aquest sindicat agrari. Ja existía el sindicat urbà, controlat per la CNT, per la CNT-FAI,

i al camp no existía fora dels sindicats del Institut Agrícola Català de Sant Isidre, conservadors, etcètera, no existía aquesta força.

Ell l’organitza i als inicis dels anys 20 visita totes les comarques vitivinicoles del país, crea el setmanari La Terra, etcètera.

Manté, per tant, una gran activitat. Això el porta cap a una identificació amb els grans atemptats que hi ha als anys 20.

Attemptats en els que moren, per exemple, el seu mestre, el seu amic Francesc Layret, o, per exemple, Salvador Seguí, el noi del sucre.

Ell serà deportat a La Mola, junt amb altres sindicalistes, i per tant tindrà una vinculació molt activa amb el republicanisme catalanista d’esquerres. [phone rings]

La unió de rabassaires de Catalunya es un sindicat agrari, sindicat dels treballadors del camp, de la vinya, vitivinícoles, que ell, Lluís Companys,

amb altres, com puguen ser Amadeu Aragay, etcètera, ho organitza.

Aquest sindicat tindrà una posició molt important en l’èxit, en la gestació d’Esquerra Republicana de Catalunya,

que serà la unió de totes les forces republicanes d’arreu del país,

que portaràn l’èxit de la república al 1931.

Lluís Companys encarna, per tant, el que es les forces del camp, el que es les forces republicanes, el que es les forces catalanistes d’esquerres,

però no encarna el que es el nacionalisme més pur d’estat català,

el que es el nacionalisme més vinculat amb una línea, diguemne, intransigent, que podía representar Francesc Macià.

Companys tindrà una acció de lluita contra la dictadura de Primo de Rivera, i aquesta acció a favor de la república i contra la dictadura de Primo de Rivera,

portarà que tingui unes grans simpatíes populars. Ell tindrà i patirà detencions.

Ell serà un dels elements més representatius del republicanisme, i tant es així que al 31, quan ell,

i Macià, proclamin la república, tindrà aquesta vinculació.

A la mort de Macià ell ocuparà, per una sèrie d’aliances, ocuparà la presidencia de la generalitat

i aleshores es produirà una situació tràgica, després dels dos primers anys, amb la victòria dretana del 1933.

Aquesta victòria dretana portarà a una situació de conflictivitat extrema, perquè

si a l’any 31 es la proclamació de la república, l’any 32 tenim la voluntat d’un estatut d’autonomía amb una gran campanya, i l’any 33 hi ha aquesta victoria conservadora,

Catalunya, que te un govern d’esquerres, ha d’enfrontar-se amb una España en la que hi ha la confederació espanyola de dretes autònomes,

amb una enorme conflictivitat.

Això provocarà, per tant, una situació d’impàs. Tant es així que quan el parlament de Catalunya proclami una llei reformista,

no revolucionaria, reformista, que es la llei de contractes de conreu,

es produeixi una situació d’extrema conflictivitat, Perquè el tribunal de garantíes constitucionals de l’època

prohibeix aquesta llei, la declara anti-constitucional amb el suport de la lliga de Catalunya i amb el suport de la dreta no només lagrerista [???] si no

la dreta monàrquica, encarnada per el diaris ABC, etcètera, i aleshores es produirà, per tant, una situació d’enorme tensió, d’enorme conflictivitat.

I això desembocarà amb els fets d’Octubre, que seràn una altra vegada l’aprobació d’aquesta llei

i una altra vegada l’enfrontament entre la catalunya d’esquerres i l’estat central dretà conservador.

En aquesta tesitura, es produirà una situació de greu complexitat perquè la rebel·lió no s’arriba a produir com va succeir a Asturies,

amb el suport de les forces d’esquerres, socialistes, miners, etcètera,

amb una autèntica revolució social, si no que a Catalunya quede una mica atemperada més aviat, en formes,

sense arribar-se a produir absolutament. El general Batet controla la situació, no hi ha un vessament de sang.

El general Franco, que produirà a Asturies una represió sagnant, tindrà ja una hostilitat cap al general Batet,

i li farà pagar i a la guerra civil el farà afusellar.

Per la seva fidelitat, en aquest cas a la república, com havía tingut la fidelitat a la república anant contra la revolta de la generalitat.

I aleshores es produirà, per tant, l”empresonament no només del govern de la generalitat, si no la dissolució de la generalitat, tancament de diaris, etcètera.

En aquesta conjuntura, hi haurà un període en 1935 de calma somorta de tensió,

i les noves eleccions portaràn la victòria del front d’esquerres a febrer del 36. Companys i els altres empresonats sortiràn del penal del Puerto de Santa María i d’altres presons.

I aleshores hi haurà, per tant, una acció en la que totes aquestes forces republicanes tornaràn a tenir la generalitat.

La generalitat tonrarà a desevonluparse.

Aleshores es produirà una situació d’enfrontament que farà que 4 mesos després, al Juliol, hi hagi la revolta militar amb l’inici de la guerra civil.

Una frase que hem llegit respecte a Macià i Companys es que Macià era un Catalanista d’esquerres i Companys un esquerrà catalanista. Podríes comentar sobre aquesta diferència?

Sí, els dos son líders. Son líders de les esquerres i són líders del catalanisme.

Tanmateix, els orígens d’un té un component polític catalanista més, podríem dir-ne, notable, com es el cas de Macià; mentres que en Companys hi ha una evolució.

L’evolució de Companys es que primer te una vinculació amb les forces populars i anarcosindicalistes, però el fet de tenir la presidència de la Generalitat i, especialment durant la Guerra Civil,

amb totes les, diguem-ne, controls, limitacions, que va impossant els governs centralistes que arriven a prendre l’ordre públic, que arriben a prendre la justícia,

que arriven a prendre l’ordre públic, que estava reconegut dins de l’estatut d’autonomía.

Que arriven a desembarcar 15.000 guardes d’assalt de València que porten el govern central a Barcelona, etcètera, etcètera; porta que cada vegada ell tingui una posició més d’assumpció

del que es l’entitat, del que es la generalitat, del que es el govern autònom. I per tant, arribi a ser no només el líder de les esquerres, si no el portaveu de la política catalana nacionalista.

Això implicarà que cada vegada tindrà més simpatíes i més adhesions i no només per la proclamació dels fets d’octubre si no per la seva defensa aferrissada, constant, de l’autonomía catalana.

Tant es així que, posteriorment, malgrat que ell representarà la derrota perquè serà el representant de la Catalunya que ha estat derrotada per els exèrcits

revoltats, ell encarnarà el que serà l’esperit de la generalitat.

Tant es així que desde Esquerra Republicana i desde altres formacions se li donarà suport.

Quan hi hagi el rapte i el trasllat a Espanya, i el consell de guerra, i l’afusellament, ell aleshores esdevindrà, indiscutiblement, el que serà el líder d’aquesta Catalunya irredempta, d’aquesta

Catalunya que aspira a una llibertat i per tant esdevindrà el símbol durant l’exili i durant els anys de resistència contra el franquisme

en aquesta posició de manteniment d’una identitat catalana.

Companys, per tant, passarà de ser el representat d’una línia política estricta d’esquerra republicana a ser l’exponent d’un catalanisme, en aquest cas, sense fisures

per haver assumit una presidència de la generalitat a l’exili amb respecte i amb dignitat i per haver estat afusellat sense cap altra raó que una simple vengança política de les forces

rebels franquistes, que l’executen.

Robert Sorroca, que va ser part de l’FNC, es va dedicar a fer operacions propagandístiques clandestines durant els 60, i en una entrevista va explicar que organitzava la publicació i distribució de llibres sobre Macià i Companys perquè la gent de Catalunya no s’oblidés d’aquestes dos figures mentre Franco estava en el poder. Podríes dir perquè van ser tant importants aquestes dues figures?

Bueno, aquestes dues figures representen la legalitat republicana.

Representen l’ordre democràtic. Representen la voluntat de les eleccions. Perquè les dues ocupen la generalitat resultat d’eleccions.

Aquesta es la importancia de la democràcia, que la sobiranía popular encarna l’autoritat.

Que passa a totes les democràcies del mon. Per tant, la seva importància es, primer, que son representats populars. La segona, que ells encarnen el que es una dimensió

de manteniment de valors en contextes d’una Europa polaritzada ideològicament,

en la que hi ha la gran dualitat: l’Europa autoritaria, encarnada per Mussolini, per Hitler, etcetera. Austria, Romanía, etcètera.

I la Europa democràtica encarnada per França, Anglaterra i per les democràcies menors. En aquest sentit, ells representen, per tant, l’alineament amb el que seríen les posicions més democràtiques.

Aquesta es la importància. D’altra banda, per primera vegada al segle XX, es produeix l’assumpció d’un règim de llibertat per Catalunya. I ells son

les persones que no només van al capdavant, si no que faciliten que hi hagi aquest règim democràtic. Tot plegat, per tant, els configura com uns líders demòcrates, representants de

la comunitat nacional catalana però també com a exponents del que serà una societat moderna que respira l’aire de les eleccions.

Les accions que es van fer, amb aquesta al·lusió que fèieu de les biografíes, son les biografíes que es va publicar

Viusà tant de Macià com de Companys i que es van editar a França i que es van publicar portades de contraband a Catalunya,

van tenir un impacte petit, perquè hi havía una censura fortíssima, perquè hi havía un control absolut de les llibreríes, de la difusió de tots els materials textuals,

de ràdio, de cinema, etcètera. Però van tenir també un element també molt interessant a constatar, que es que, en el contexte de les accions

de lluita, la premsa clandestina te un paper molt interessant, perquè hi ha premsa clandestina practicament a totes les ciutats, fàbriques, universitats, etcètera.

Sobre tot als anys 60, que te ja un gran apogeu, i als anys 70. I aleshres l’aparició de determinats llibres

biogràfics que puguen donar coneixement d’aquestes figures vetades, clandestines, que hi havía una censura al ensenyament, que hi havía un censura absoluta

en els mitjans de comunicació, etcètera.

Per tant, com si no existissin, aquesta presencia de biografies facilita un enllaç amb el món de l’ahir, un enllaç amb els anys 30.

Per tant, les persones que editaven premsa clandestina, gràcies a aquells llibres, podíen publicar artícles, comentaris, etcètera,

i donar a conèixer cada 15 d’Octubre, la data de l’afusellament de

Lluís Companys, o cada 25 de Desembre, la data de la mort de Francesc Macià, podíen donar a conèixer aquesta, diguem-ne, situació

de uns líders que teníen una part del poble de Catalunya al darrera.

Ara passarem a la guerra civil Espanyola. El 19 de Juliol del 36, baix el mando del comandante general de caballería, el general Fernandez Gurriel, el pla era que milers de tropes de les barraques de la perifèria marxessin cap al centre i s’unissin a plaça Catalunya, i esperaven una victòria fàcil. Nos pots contar perquè va fallar aquest pla?

Sí, el plan falla per diverses raóns.

Una, per la confiança militar, que es pensaven que dels cuartels de l’exterior de Barcelona, es a dir, el cuartel de Pedralbes,

cuartel de Sant Andreu, els cuartels dels llocs, tot el que envolta la ciutat de Barcelona,

les columnes sortiríen i aniríen cap al centre que es on hi ha el nucli neuràlgic del poder.

Nucli neuralgic del poder que es el govern militar, el govern civil, la generalitat,

les estacions de ràdio, Ràdio Barcelona, Radio Associació de Catalunya,

les seus dels diaris, etcètera. Es a dir,

el nucli de poder era el centre de Barcelona. Per tant, diuen, les columnes sortiràn com va passar, diguemne, el 6 d’ocubre.

Aquesta confiança els va portar a un relaxament. Segon lloc es van descobrir, per una intervenció a través de

una frivolitat del capità Valdés i d’uns documents,

es van descobrir tots els plans que hi havía.

I com que les forces d’ordre públic, tant els mossos d’escuadra com els guàrdies d’assalt com el que serà posteriorment

Guardia Civil, Carabiners, etcètera, fins i tot alguna unitat com la d’intendència, estaven sota el control de la

Generalitat. El fet de que hi hagués uns oficials d’una gran qualitat tècnica i professional, com eren el comandant Guarner i com eren el comandant Escofet, el Coronel Escofet,

es produeix que aleshores hi ha una preparació de la reacció.

I la preparació de la reacció es molt ben elaborada. S’envíen les unitats de mossos d’Escuadra, s’envíen les unitats de forces d’ordre públic,

que tenen arma llarga, a ocupar el que seràn les posicións claus per frenar l’avanç d’aquestes columnes.

I aleshores, es produirà per tant, primer amb les forces obreres que vigilen els cuartels i que ho comuniquen,

i segon, amb aquesta preparació militar de les forces d’ordre públic, un aturament.

Malgrat que tenen peces d’artillería, no les poden desenvolupar amb eficiènica,

i, com que el control de les altures es per part de les autoritats de la generalitat, i la part baixa també per les autoritats,

es controla ràpidament les peces d’artillería quan els caballs son morts per les bales d’arma llarga.

Aleshores, es produeix aquest bloqueig.

Això provoca que quedin aturades unitats militars a plaça Catalunya, plaça Universitat,

al carrer Diputació, etcètera, i també, doncs a l’avinguda Icària, en el qual hi haurà en algun lloc episodis de participació popular.

Però cal dir que son les forces d’ordre públic les que portaràn el pes, com demostra el nombre de ferits,

malgrat que hi ha una participació, evidentment, de voluntaris populars de forces proletaries, però que no tindràn armes llargues, tot i que després n’ocuparan de vaixells que hi ha al port,

d’alguna armería, etcètera. Però sobre tot, serà a partir del segon día quan s’agafin els 25.000 fusells que hi hagi al cuartell de Sant Andreu.

Això provocarà que hi hagi 25.000 persones armades amb arma llarga i aleshores comenci el que serà la revolució social, que tindrà unes enormes consequències per la imatge pública de la guerra civil.

Perquè es provocarà una persecució social, una persecució religiosa i malgrat que la república ha guanyat aquest combat, pràcicament, a totes les ciutats del país menys a Sevilla,

i que es produeix una victòria de les forces rebels al sud de la península, basicament a Sevilla, i a Galicia, i a Navarra, que te lloc un autèntic moviment popular d’aixecament popular per els requeters,

I a Mallorca, sí que aleshores hi haurà ràpidament la implicació de les potències de l’Eix. Es a dir, sense demanar cap mena de contrapartida,

s’envíen supports per part d’Itàlia amb voluntaris, que son voluntaris falsos perquè son unitats que son portades sense demanar permís, es a dir, no son voluntaris, son forçats,

o bé la unitat de la legió condor, que es una de les unitats militars més ben preparades tècnicament i militarment a l’Europa d’aquell moment.

Te forces d’aviació, te forces aerotransportades, te forces d’artillería, te forces de divisió lleugera mecanitzada.

Imposen el que serà els atacs llampecs amb els Stutcast [???], imposen el que serà la política de l’atac llampec,

i per tant seràn unes unitats molt dinàmiques.

Cal considerar també el suport d’autoritats financeres com puguin ser empresaris com March,

que donaràn recursos, i 5.000 rifenys seràn enllistats com a mercenaris, amb la qual cosa les forces, la legió, uns 50.000 homes, que era un cos de

infantería dels més agressius que hi havía a la Europa d’aquell moment,

Provoca que les forces de Franco, sense tenir en aquest nivell una posició dominant, aquest suport internacional d’alemanya, d’Itàlia, del capital internacional.

Hi jugarà també estats units, que facilitarà la Ford camions, crèdit de petroli, i també credits. Aleshores hi haurà per tant aquesta posició.

Cal dir que hi haurà una contrapartida que seràn els voluntaris que el partit communista internacionalment organitzarà i que també hi haurà altres, però menor,

Pràcitcament totes les poblacions del mon s’hi implicaràn.

Hi haurà voluntaris per Franco d’Irlanda, de Polonia -pocs però n’hi haurà- i també de les Brigades Internacionals. No només de brigades com puguin ser de França, d’Alemanya, d’Anglaterra, d’Estats Units, si no practicament desde chinesos, cubans, sudamericans, etcètera.

Es a dir, serà un conflicte en el qual hi haurà dues posicions molt enfrontades.

Serà un conflicte ideològic, s’ha dit l’última guerra romàntica, en el qual hi ha un combat per una causa, que es la de les eleccions, i per una altra que es la d’una

reacció que vol imposar a través de la força el control de la política.

Això portarà que aquest conflicte sigui centre internacional arreu al mon per enviats especials, per periodistes, etcèterea.

I que aleshores es produirà doncs un episodi amb la guerra filmada per part doncs de les grans empreses periodistiques de filmació, Pate, Gallo, Lusse, d’Itàlia, Alemanya, els Estats Units, etcètera.

I també la voluntat de coneixer el día a día d’aquest conflicte.

De quina manera va gestionar Companys el comité de milicies antifeixistes, quan van intentar prendre el control de la generalitat?

Sí, companys se n’adona que només te una alternativa si vol aturar la revolució social i religiosa.

Que es la de plantar cara i provocar una guerra civil. En aquell moment ell s’en adona que, amb l’exèrcit dissolt i amb les millors unitats al front d’Aragó per evitar que el general

Cabanelles pugui entrar de Saragossa cap a Catalunya, no forces.

Aleshores, contemporitza i crea uns organismes en el que pugui haver-hi, de manera lenta però constant,

l’assumpció per part de la generalitat del que es el control.

Aleshores, la Generalitat, per tant, anirà introduint mesures petites però constant de control als ajuntaments, de participació amb les industries bèl·liques, etcètera, etcètera.

I arribarà a passar aquests mesos terribles, desde Juliol, practicament, fins a Gener, en el que ja s’apaivagarà una mica aquesta terrible persecució social i religiosa

Amb milers de morts, però la Generalitat intenta ajudar en el que pot.

Aleshores facilita milers de passaports perquè puguin escapar-se els seus adversaris polítics de la Lliga, que s’escapen, perquè puguin escapar-se els clergues, i intenta tamber salvaguardar el que es el patrimoni monumental.

desde monestirs, el de Montserrat, Sant Cugat del Vallés, etcètera, que son incautats,

o bé la mateixa Catedral de Barcelona o bé les peces d’art.

Cal dir que hi ha una gran incultura, que hi ha una gran posició d’hostilitat cap als símbols monàrquics.

Encara que siguin de la monarquía medieval catalana, o encara que siguin de l’art sacre català, amb el que representava de valor artístic la pintura moral, posem per el cas.

I aleshores es produeix, per tant, una situació en la que la generalitat actúa en tots aquests ambits.

Finalment, no podrà ser fins els fets de Maig del 37, en el que aleshores hi haurà el combat, el que s’ha dit la guerra civil dins la guerra civil,

en el que, per una banda, el nou partit socialista-comunista, que es un partit insòlit a Europa, socialista i comunista, que es el Partit Socialista d’Unificació a Catalunya, el PSUC, i les forces d’Esquerra Republicana, l’estat Català i d’ordre públic;

davant del partit Obrer d’Unificació Marxista i de la CNT-FAI, Tindràn uns enfrontaments que provocaràn uns 500 morts aproximadament.

Tants com hi va haver-hi a la revolta del 19 i 20 de juliol del 36, aproximadament.

I aleshores es produirà, per tant, la derrota d’aquestes forces anarco-sindicalistes i del marxisme heterodoxe de Moscú.

Es a dir, el POUM es un partit marxista però heterodoxe de Moscú.

En aquest moment que Stalin te un gran suport per la república, ell i Mèxic son els únics paísos que donaràn un suport incondicional a la república.

El govern de Cárdenas i el govern d’Stalin.

Aleshores, en aquesta conjuntura ens trobarem que la posició, per tant, dels partits heterodoxes de Moscú son malt vistos per el partit comunista,

que te cada vegada més influència al govern d’Espanya i més influencia dins de la generalitat amb en

amb en Companys. I aleshores, es produirà aquesta derrota de les forces anarco-sindicalistes

i s’haurà acabat el que es la persecució social i religiosa.

Aleshores sí que començarà una altra persecució, que serà una persecució marxista contra els dissidents, en aquest cas del POUM, o

aquelles personalitats, per exemple d’Unió Democràtica, Partit Republicà tanmateix, tot i que catòlic, com era el partit nacionalista vasc al País Vasc,

i que, aleshores, tindràn aquesta posició de conflictivitat però que encarnaran el que serà la força del partit comunista

a la Espanya republicana en guerra.

N’hi ha gent que teoritza que Companys va prendre aquesta linea no només per la falta de força si no perquè el seu objectiu era, amb el suport dels anarcosindicalistes, separar catalunya d’espanya aprofitant la confusió de la guerra civil. Pots comentar algo al respecte?

S’ha demostrat clarament que no hi va haver-hi cap possiblitat d’una acció d’independència de Catalunya per unes raons obvies.

Per proclamar una independència, es necessita un control del territori,

i en aquell moment catalunya no estava controlada per la generalitat.

Hi havía l’exèrcit de Catalunya que ràpidament serà l’exèrcit de l’est, per tant l’exèrcit de l’est amb militars espanyols teníen el control del territori.

Que es pot fer? D’altra banda, el que sí es volía era que si queia Madrid, si queia Madrid, hi hagués possibilitats d’agafar una pau per separat, però això es diferent.

Això es a posteriori conservar el que sería la República. Per tant, en aquest sentit Catalunya no va tenir mai cap opció ni hi ha cap estudi

dels que s’hagin fet ni dels delegats del comiserat de propaganda, del senyor Batista Roca

a Londres, o tots els informes diplomàtics que s’han estudiat

darrerament, prou bé perquè ho puguin avalar.

Nos pots contar un poc la importància del front d’Aragó en la guerra civil?

El front d’Aragó representa la contenció entre dues polítiques militars que son impotents.

Es impotent les forces catalanes per arribar fins a Saragossa, i son impotents les forces de Saragossa per arribar a Catalunya.

Per tant, aquest un front que s’ha anomenat ‘el frente perezoso’, s’anomena un front tranquil, però de tranquil no hi va tenir res perquè va haver-hi molts morts i moltes accions bèl·liques,

però que les grans accions militars tindran lloc primer per Madrid.

Madrid hi haurà la batalla del Jarama, la de Guadalajara, etcètera.

La de Brunete. En la qual es voldar ocupar la ciutat per el nord, per el sud, per l’est, etcètera,

després de les primeres accións, que seràn les columnes del coronel Castejón, que anirà desde Sevilla, passant per Extremadura,

fins al nord, amb una marcha de terror, per provocar el que sería la paralització de la resistència popular

i aleshores, amb el control ja de la part inferior i amb la caiguda de Malaga, amb el control de tota aquesta part central de les castelles, d’Andalusía i d’Extremadura,

hi haurà la lluita per el nord, que també s’acabarà amb la victòria

Franquista amb la caiguda de Bilbao, i després amb la caiguda de Cantàbria.

Vindrà després la gran batalla de Terol, la primera victòria de la República. La resposta…

La resposta, en aquest cas franquista, immediata, i després ja vindrà la batalla de Catalunya, que serà la final.

En aquest moment, el front d’Aragó es trencarà i les accions del front d’Aragó provocaràn que hi hagi la…

l’entrada per Balaguer i l’entrada fins arribar a l’últim gran esforç de la República,

que serà la batalla de l’Ebre. L’última gran iniciativa de la república.

Acabada la batalla de l’Ebre l’estiu del 38, tothom ja sap que la guerra esta perduda.

I per tant, el front d’Aragó, cau. Cal dir que la ocupació de Catalunya no es una ocupació que sigui un passeig militar.

La ocupació es una batalla en la que hi ha unes línies de resistència i columnes militars que es preocupen perquè tot es fa a peu.

La gran sortida cap a l’exili es farà a peu, en el qual hi hagi una acció de resistència per donar espai, per donar temps

que pugui marxar la població cap a la França que acull a l’exili.

Això provoca una situació en la que hi haurà una lluita, en la que hi haurà, també, aquestes grans escenes de terror, com es provocaràn al llarg de tota la guerra.

La guerra es una acció terrorífica perquè no es batalles amb la població militar, son bombardejos que es produeixen a la població civil,

amb episodis tant durs com el de Granollers, com el de Guernica, o com el de la població que fuig de Màlaga, a peu,

i que es ametrallada per les carreteres. Hi ha, per tant, una acció d’un enorme salvatgisme, podríem dir-ne, d’una terrible animalitat de venjança.

Hi ha també una posició d’enorme lluita que ja s’instauren camps de concentració

i presons. I sobre tot, s’instauren assassinats sense cap mena d’acció jurídica.

El cas d’un diputat, Sunyol, o el cas de tantes i tantes persones que simplement

son agafades i afusellades in situ, com els fets dels presoners, en el qual no respecten, es provoca per tant que sigui una guerra en què les violacions,

els assassinats, siguin el pa de cada día.

Ens pots parlar una mica més de la importància de la Batalla de l’Ebre?

Sí, la Batalla de l’Ebre es l’episodi darrer de la guerra civil.

Es l’últim episodi en el qual les forces de la República porten tot el conjunt de la població que poden,

lleves de nois joves, l’anomenada quinta del biberó, i també tots els recursos que habíen arribat.

Alguns encara no habíen estat ni desembalats, de la frontera francesa, però, d’altra banda, s’imposa el que tots els testimonis que l’han estudiada,

i se n’han fet molts estudis, es l’acció de les maquines contra les persones.

L’acció militar de l’artillería, amb milers de peces, d’unitats de campanya de bateríes que, practicament, l’una al costat de l’altra durant kilòmetres

provocaven un bombardeig constant.

Aleshores, entre els atacs de l’aviació, que hi ha el domini aeri, entre els atacs d’artillería, es produeix una situacio en que cualsevol resistència es pràcticament impossible.

Comença com una ofensiva, però l’enviament de reforços notables provoca que hi hagi aquesta reacció

i posteriorment l’acció de totes aquestes màquines, quen en diuen a l’època,

es a dir, forces d’artillería, forces d’unitats mecanitzades, forces d’aviació;

provoca que la infantería republicana no pugui resistir i es produeixi la retirada i la posterior rendició.

Nos podríes parlar de qué van ser les brigades internacionals?

Sí, les brigades internacionals son la participació de totes aquelles persones

voluntaries que es volen implicar amb la causa d’uns valors, que son els valors de la democràcia

i els valors de la república espanyola que es veu amenaçada per una revolta militar.

La participació, per tant, a l’entorn, basicament, del partit comunista, d’aquestes unitats que pendran noms emblemàtics; André Marty, el batalló Lincoln, etcétera, prendrà, el Thälmann, d’alemanya, etcètera, prendran noms emblemàtics,

portaràn a que hi hagi una participació de totes aquestes persones de joventut

que, a través del cinema documental, que a traves de les croniques de guerra, que a través dels corresponsals, que a través de

el periodisme que explica tot el que va passant en aquesta Espanya convulsa, portarà per aquest idealisme amb aquesta participació.

Les Brigades Internacionals s’estableixen a Albacete. Tenen una participació molt dinàmica en determinats episodis, com puguin ser el de la defensa

de Madrid, i tindràn un valor emblemàtic, perquè portaràn cap a una, diguem-ne, galvanització, i cap a un, per exemple dir, “Si venen de fora per defensar la república, nosaltres que hem de fer?”

Llavors es com si fos una societat estamental medieval,

s’organitzen per gremis, els taxistes, els paletes, etcètera,

per anar, diguemne, a la ciudad universitaria, la ciudad lineal. El que sería, doncs,

aturar el que sería l’avanç de les forces rebels franquistes.

Les brigades tindràn una singificació notable, eixemplar per aquest valor, però també militar, perquè seran una unitat molt disciplinada, seran una unitat molt

molt fidel, motl obedient. Per tant, allà on se l’envía, amb una quantitat de baixes terrible, allà on se l’envia, ella hi participarà.

Les unitats, en aquest cas de les brigades internacionals, no son només voluntaris si no que també hi entraríen,

dins d’aquest conjunt d’internacionalització del conflicte, hi entraríen desde els assesors soviètics, els entrenadors, entrenadors, els

assessors… monitors d’aviació, les infermeres, etcètera. Es a dir, hi haurà una acció notable

en la que, doncs, desde voluntaris de Portugal, la legión Viriato,

a favor de Franco, o desde aquests voluntaris d’Irlanda. Però clar, el gruix seràn de les brigades internacionals,

que seràn, practicament, l’equivalent a una divisió però que tindrà un valor notable, perquè la seva obediència i la seva

posició, diguemne, granítica en relació a la fidelitat i a la obediència, provoca que siguin unes unitats molt respectades

i que després donaràn pas al que serà

les mítiques unitats del quinto regimiento, l’exèrcit regular, etcètera,

quan s’acabi la formació de les columnes, diguemne, de milicians, de voluntaris,

i s’entri el que serà, a partir sobre tot de l’abril i del maig del 37, el que serà l’exèrcit regular popular,

que hi haurà una absoluta normativa amb jerarquía, amb disposicions, etcètera, i amb una operativitat ja com tots els exèrcits

regulars europeus.

Has comentat abans el tema de la violència a la ciutat de Barcelona. Aquí tenim una estimació d’uns 8.000 morts, la majoría gent de dretes o del clergat. Nos podríes comentar una mica el tema?

La persecució social es un dels aspectes més negres i tristos, de la guerra civil,

Perquè es produeix una persecució no per l’autoritat política, en aquest cas per la generalitat o per el govern republicà,

si no per unes forces dites d’Incontrolats, que ocuparàn el carrer.

Seràn forces en les que s’hi barrejarà, i es així, s’hi barrejarà desde uns afanys de gàngsters i de robatoris,

fins a uns afanys iconoclastes d’una puresa absoluta de destrucció

de l’antic ordre, com si fos una mena de revolució cultural chinesa. Es a dir, destrucció d’esglèsies, destrucció de representants

de les forces de la burgesía, empresariat, hisendat, etcètera, i, naturalment,

tots aquells exponents de l’ordre antic, que seríen desde les forces polítiques fins a periodistes o eclesiàstics.

Tot això provoca un terror. Un terror en el que hi haurà una persecució amb assassinats quotidians, a les nits cotxes fantasma,

amb la imposició de presons privades, cheques, que desprès seràn institucionalitzades

per els partits, però que hi haurà aquest episodi negre que tant de mal portarà a la imatge pública de la República a l’Europa democràtica.

Aquesta persecució no es podrà aturar fins als fets de Maig del 37,

però trindrà unes conseqüències terribles, perquè portaran a la galvanització, a la sectoralització de les posicións europees en la beligerància del catolicisme,

que respecta la propietat privada, que respecta la religió,

que respecta un ordre establert i que contempla com a l’estat Espanyol hi ha una persecució

tant religiosa com social i que es produeixen episodis com les col·lectivitzacions,

o com les incautacions, amb la qual cosa es subverteix l’ordre de la propietat privada capitalista.

Això portarà també una conflictivitat també afegida a la república, que li dificultarà l’accés al mercat d’armes, que li dificultarà l’accés a una acció diplomàtica,

i no podem, d’una forma factual, imaginar que haguera pogut passar, però el que sí es evident,

es que, tan mateix, tant Alemanya com Itàlia tenien una enorme força,

per tant, hi hagués hagut o no hi hagués hagut

la persecucució social, el comité de no-intervenció i les polítiques d’Europa teníen un pes molt contundent

en relació amb aquesta persecució que tant de mal va fer a la causa de la república i que no es pot aturar fins al cap d’uns mesos.

Cal dir, però, que en cas de la república aquesta acció es feta desde la base,

i no desde el poder, a diferència de l’estat franquista, que va ser desde el poder i no desde accions d’incontrolats,

i que, d’altra banda, va durar uns mesos i no va durar tot el conflicte com va durar en el cas franquista. I que, finalment, va tenir un abast molt limitat numéricament, mentre que en el cas franquista, no només va durar tota la guerra civil,

si no també una llarguíssima postguerra. En una població de 20 millions d’habitants, 250.000 persones tancades en camps de concentració

franquistes i amb milers d’executats en consells de guerra, que van actuar amb una brutalitat inconcebibile,

no només amb penes d’afusellament, si no de presó i, també, amb tot un conjunt d’una legislacio

múltiple, que ja en parlarem després.

Va haver-hi alguna altra batalla important de la que van formar part les mil·lícies catalanes i republicanes?

Les milicies catalanes van participar en tot el conflicte de la guerra civil.

Desde el primer moment, que es la defensa de Madrid, arriba a haver-hi 30.000 catalans a Madrid.

Per tant, quan algú vol menysvalorar la presencia catalana en el conflicte espanyol, dient que havía estat el front d’Aragó un front tranquil,

només cal veure els ferits, els morts, els presoners, que hi ha en aquests 30.000 militars a Madrid.

Tant es així que es crea la llar del combatent català a Madrid,

que es un espai que fa la generalitat perquè els soldats catalans puguin tenir un espai de lleure, un espai de una

relativa tranquilitat per poguer-hi estar.

Els militars catalans participen, practicament, en tots el fronts de la guerra civil espanyola

perquè s’integren dins del conjunt de tot l’exercit regular.

Nos pots contar un poc qui va ser Juan Negrín i perquè va haver-hi una certa guerra dialèctica entre ell i Companys en els últims moments de la guerra?

Negrín es el representat, com ho es Azaña, el representant de la república. I en aquesta prespectiva,

el govern de la república imposa una centralització.

I Companys el que defensa es el manteniment de l’estatut d’autonomía. Però aleshores es produeix una situació en la que, cada vegada més, la posició centralista arriva a dominar.

Tant es així, per exemple, que hi ha l’ocupació de la justícia, de les presóns, que corresponíen, estatuariament, a la mateixa Generalitat.

Però s’arriben a produir fenòmens d’una paradoxa terrible, com es per exemple la caiguda de les fàbriques d’armes.

Es a dir, les fàbriques d’armes que hi ha tant a la vora de Madrid com al País Vasc,

i que aleshores la Generalitat diu “aquestes fàbriques cauran, porteu les màquines a Catalunya, que podrem seguir fabricant armes.”

Aleshores, hi ha una por del govern central a dir, Catalunya si te armes, doncs no es de fiar.

I per tant, aleshores no les porten. I aquestes fàbriques cauen en mans del franquista.

Com aquest episodi n’està ple. Per tant, hi ha una situació d’una hostilitat, i n’es una prova les durísimes cartes que Companys enviarà a Negrín. Unes cartes en les quals exposa

aquesta, diguemne, traició de no respectar les legislacions com puguin ser l’estatut i la constitució.

Aleshores, arribarà al paroxisme al final quan es produeix una situació en la que li diuen a Companys que cridi a la defensa,

al Gener del 39, que cridi a la defensa quan la Batalla de l’Ebre, ho sap tothom, que ja ha marcat el final del conflicte.

I aleshores li diuen a Companys, que a ells el poden creure, que converteixin el Llobregat en un Manzanares,

volen dir que sigui una resistència desesperada a una ciutat oberta.

I l’últim, diguemne, situació de conflicte o de desencontre es produirà al pas de la frontera que acorden els tres presidents, Aguirre vasc, Companys català,

i els espanyols de passar junts, i no passen. Aleshores, hauràn de passar junts el vasc i el català, l’espanyol ja ha passat.

Però el mes greu es que es queden el tresor de la generalitat i la generalitat no pot tenir les seves pròpies finànces, que se les queda el govern central.

Llavors el govern central, a diferència del govern vasc que sí que es queda el seu tresor, el govern català no s’ho queda i pràcticament no pot ajudar

els seus funcionaris, els seus soldats catalans que hi ha tancats als camps de concentració, etcètera, etcètera.

I no pot arribar a fer res mes que una petita acció cultural quan l’anomenat tresor del Vita pugui tenir,

a través del SERE i del JARE, pugui tenir a la fundació Llull alguna petita iniciativa, com pugui ser la revista de Catalunya

o com puguin ser una publicació informativa com El Poble Català.

Per tant, hi haurà una situació doncs d’un desencontra absolut en els dos governs.

Per acabar amb el tema de la guerra civil, ens pots parlar de la repressió que va escaure a Barcelona en Gener del 39?

La repressió no cau sobre Barcelona, cau sobre tota l’Espanya vençuda.

L’Espanya vençuda, l’Espanya liberal, l’Espanya masònica, l’Espanya republicana,

l’Espanya catalanista, l’Espanya vasca, l’Espanya gallegista, l’Espanya valencianista. Tota aquesta represió cau,

i no a partir del 39. A molts llocs comença el 36. Es a dir, a Mallorca, a Galicia, Andalusia, comença el mateix 36.

Per tant, son gairebé quaranta anys d’una terrible represió.

Aquesta represió no es només una represió militar a través dels consells de guerra i de l’aplicació del codi de justícia militar,

amb un artícle simbòlic i pervers, que es l’article 256.

L’article 256 proclama el que es el auxilio a la rebelión militar.

Aleshores, els militars espanyols diuen, nosaltres ens hem rebelat el 17 de Juliol a Melilla,

el 18 a Espanya, el 19 a Barcelona. I aleshores, aquesta rebel·lió miltar, per tant, instaura un estat nou.

Les persones que no es vinculen amb aquest estat, fan rebel·lió militar.

Per tant, apliquen el que ells han fet en els altres, que es auxilio a la rebelión militar.

Es el que diu el mateix Serrano Suñer, Cuñadísimo de Franco, li diu la justícia al revés.

Molt bé. S’aplica el codi de justícia militar. Tant es així que a Barcelona sol hi ha més de 100.000 judicis militars.

Entre els quals hi haurà milers de condemnes a mort, desenes de milers d’empresonament, i desenes de milers de sancions.

Simultaneament i paral·lelament, hi haurà un altre tribunal, que es el tribunal regional de responsabilidades políticas.

Aquest es un tribunal que te per objecte empobrir a la població.

Es a dir, totes les persones republicanes, totes, han de passar per aquest tribunal. Quan passin per aquestr tribunal, hauràn de dir on eren desde el 1934 fins al final de la guerra civil.

Qué es que van fer.

I aleshores, a partir d’aquí se lis posaran sancions, multes, o bé se tindrán confiscacions. Per exemple, a Companys se li queden

les seves propietats, un piset que tenía al carrer de la Saleta, etcètera.

Per tant, tots els vençuts veuràn les seves propietats afectades.

Pau Casals se li imposarà una multa que es una xifra exorbitant per l’època. Quan el diari valía 5 centims i 10 centims, d’un mil·lió de pesetes, una xifra exorbitant.

Quan el sou de una persona era de tres, quatre o cinc pessetes, un milicià cobraba cinc pesetes al día.

Bé, doncs aleshores els tribunals militars, penes de mort i de presó. Tribunal regional de responsabilitats polítiques, penes de

apropiació de les propietats. I després venen els tribunals profesionals,

que es totes les profesions fan uns tribunals de depuració.

Els metges, els advocats, els periodistes, etcètera.

Cap de les profesions no poden exercir. Totes. Només els treballs manuals tipo pagès o peon de la construcción.

Tots els treballs que siguin carreres liberals, son apartats. Aleshores, la persona que vulgui ser funcionaria, o que vulgui ser advocat, o que vulgui ser notari, o que vulgui ser

com era abans de la guerra civil, haurà de passar per un tribunal de depuració. I aleshores se li jutjarà el seu comportament.

Si havía estat favorable a la republica, se l’aparta. Si havía esta… etcètera.

Per tant, hi haurà un conjunt de legislacions complementaries. Afegint-hi Ley de Vagos y Maleantes, Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo,

Ley… etcètera. I naturalment, el codi penal i les interpretacions, perquè el primer que actuarà

contra l’estat liberal serà el mateix franquisme, que apartarà primer els militars díscols,

i després els jutges.

Aquests seràn els primers sectors que seràn depurats. Militars i jutges.

Amb aquesta cohesió dels militars i dels jutges, s’actuarà sobre el conjunt de la societat.

I aleshores hi haurà una especial predilecció per les carreres, diguemne,

ideològiques, com puguin ser mestres i periodistes.

Aquests tindràn un patiment de la represio tan brutal que seràn perseguits, com es el cas de

de directors de Madrid que son assassinats al bell mig del carrer, davant dels seus fills, al mateix entrar al Març-Abril del 38, per els mateixos carrers de Madrid.

Perquè es considera que son els responsables del empozoñamiento, de la subversión, de donar uns valors que es el que constituirà la propaganda il·legal

i que es el que la censura haurà d’eliminar posteriorment.

Per tant, la represió s’aplicarà en aquests ambits.

Com que les presons no seràn suficients, i fins i tot presons com la model de Barcelona, que te capiguda per 3.000 persones, n’hi caben 15.000,

n’hi entafonen a 15.000; es crearàn uns camps de concetració. Aquests camps de concentració, a l’entorn de la xarxa ferroviària,

es posaràn als principals nusos de comunicacions

i allà hi haurà internat, practicament,

tots els soldats, tots els soldats, que caiguin presoners

perque es puguin dirimir les seves resposabilitats.

Només podràn sortir d’allà si tenen avals, que vol dir, persones del bàndol franquista que responguin

conforme aquestes persones han estat cridades contra la seva voluntat, o etcètera, etcètera.

Aleshores, aquesta es una acció molt desconeguda, la dels camps de concentració,

i que el franquisme ha tingut molt interés en esborrar.

La prova es que no hi ha ni un sol camp de concetració que es conservi,

mentres que a França o Alemanya o Polònia o etcètera,

tenim camps de concentració. Que en un cas son camps d’extermini i en un altre cas son camps de treball o camps d’internament,

però son camps de concetracio. Llavors, en el cas espanyol, com si no haguessin existit.

Quan hi ha algún episodi de testimonis, es parla de que son camps de mort,

perquè si afora hi ha malnutrició, què no hi haurà dins pels enemics del franquisme?

Per tant, malalties, parasitisme, sarna, tinya, polls, falta d’alimentació, falta d’higiène, i, naturalment, mals tractes. I també es produirà una situació d’una terrible mortalitat

per la situació de brutícia general que hi pugui haver-hi, falta de medicació, falta d’aliments, etcètera.

Tant es així que la malnutrició i les morts seràn generalitzades,

i no s’ha arribat a estudiar aquestes morts. Però sí que hi ha milers de morts en els camps de concetració,

provocada per aquest cúmul. No seràn morts en càmares de gas, no seràn morts cremats, afusellats en aquest sentit.

Tot i que per pallisses es produeixen situacions d’aquesta tipología.

Però sí que hi ha una situació d’un enorme oblit institucional d’aquesta qüestió.

I als camps de concetracio, d’una població de 20 milions d’habitants, dels quals podríem dir que 10 milions son homes i 10 milions son dones,

i d’aquest 10 milions d’homes treiem nens i vells, en quedaràn 4 o 5 milions. I contant que hi ha morts i que hi ha exiliats, i per tant queden 4 milions,

d’aquests 4 milions de persones es calcula qu hi ha una població presonera fixa

d’uns 250.000 persones estables, que entren i surten. Es a dir, marxen, una vegada estàn controlats, i tornen a entrar més. Es a dir, que, hi ha per tant un control de la població

absolut.

Ens pots parlar de l’Exili del 39?

Aquesta represió provoca que hi hagi una port terrible cap aquestes unitats militars tant salvatgines

que violen, assassinen, maten. I per tant, la població fuig presa del panic.

La població fuig a peu i es coneix els casos, per exemple, de gent de Lleida que atravesa tot Catalunya fins arribar a la frontera.

Centenars de milers de persones arriben a França. França les interna en camps a la platja.

Agde, el conegut com camp dels catalans, els que hi ha, fins i tot, de presoners de càstig, com pugui ser Montlluís o fortaleses, castells, etcètera.

I, naturalment, els grans camps d’aquestes platges, amb 100.000 persones a les platges del Rosselló que, com ha descrit molt be

Agustí Bartra a la novel·la El Crist dels 200.000 braços.

Aquest conjunt de persones hi arriben a estar mig any, un any, dos anys. Poden marxar cap a unitats militars franceses, poden marxar cap a unitats de treball per les defenses militars,

o poden tornar a l’Espanya de Franco que es produirà ja el primer día. Es a dir, hi haurà l’exili però el primer día ja comença a tornar gent.

Per tant, hi ha una situació doncs, d’aquest exili.

Mèxic acull amb els braços oberts a totes les persones que puguin haver-hi, però el gran conflicte es que començarà la guerra mundial al septembre

i, per tant, s’aturarà la possiblitat d’aquests vaixells.

Del Winnipeg, que anirà a Chile, del Maréchal Lyautey [???], del Mèxic, etcètera.

Aquells vaixells que aniràn cap a Veracruz o alguns cap a llocs específics, com puguin ser Xile o Argentina. Però basicament, serà Mèxic el país que els acullirà.

A Mèxic hi haurà una colonia espanyola i catalana molt activa. I aquesta colonia catalana i espanyola provocarà que pugui haver-hi una presencia de la cultura catalana a Mèxic a través de diverses manifestacions.

Una d’elles seràn els jocs florals, que seràn un concurs poètic.

Un concurs d’uns premis literaris. Després, l’aparició d’editorials i l’aparició de revistes. Alguna ja existía per la migració econòmica anterior,

altres seràn publicacions noves. Tant es així que hi haurà més d’un centenar de publicacions en llengua catalana a Mèxic.

I Mèxic esdevindrà la capital de la cultura catalana al món.

Es podrà publicar arreu del mon en llengua catalana menys a catalunya, que el franquisme ho prohibirà.

I aleshores a Mèxic hi haurà, per tant, publicacions de caracter literari, de caracter polític, de caracter artístic, etcètera.

I també, doncs, aquestes manifestacions.

L’exili representarà la possibilitat de fer una nova vida, d’acceptar una possibilitat de normalitat, i aleshores Mèxic obrirà els braços.

Tant es així que a Mèxic hi haurà cinc ministres d’instrucció pública que seràn catalans.

Quan a Espanya, fora de Marcelí Domingo, em sembla que no n’hi ha hagut cap altre.

Per tant, a Mèxic hi ha hagut cinc ministres que han estat, desde el Jaime Torres Bodet, etcètera, que han estat catalans; i que, per tant, els acullen amb els braços oberts.

Els catalans, per tant, s’impliquen amb Mèxic. Agraeixen, a través de les entitats com puguin ser l’Orfeó Català o els centres catalans que hi pugui haver-hi a Venezuela, a Buenos Aires, a Santiago de Chile, etcètera; i aleshores, per tant, no només manifesten aquest agraiment,

si no que encarnaràn el que serà una vinculació absoluta a través de la participació plena.

Com a mestres, com a periodistes, com a metges, com a arquitectes. I, per tant, cada vegada que s’està estudiant, el guany que va representar per aquesta societat nova, dinàmica, que era la mexicana,

que hi entressin treballadors qualificats, que hi entressin escriptors, que hi entressin polítics, que hi entressin persones de professionals liberals que van significar

no només una modernitzacio, com es va representar amb l’ensenyament, amb la creació del col·legio de México, amb la mateixa renovació de la universitat,

si no que va significar una notabilísima transformació del país per la incorporació

del que sería la èlit. Perquè era… Practicament tots els intel·lectuals republicans eren exilitats, i per tant la majoría va poder anar a Mèxic, cosa que no va passar amb les forces del treball, que es van quedar, bàsicament, a França.

Nos pots contar qui va ser Pau Casals i perquè va ser tant important?

Pau Casals es un dels músics més importants en el segle XX del món.

Com a compositor, com a director d’orquestra, com a creador.

Ell es una persona que va portar el violonchel a l’art sublim. A l’art extrem.

En el qual el transforma i hi ha un abans i un després, com han reconegu tots els musicòlegs.

Pau Casals neix al Vendrell, una petita població a la vora del Mediterràni, a la costa Catalana, i anirà a estudiar a Bèlgica, París, etcètera.

I ràpidament tindrà una adaptació amb aquest instrument que renovarà absolutament.

Si fins aleshores hi havía la rigidesa amb aquest instrument, ell l’allibera i fa que esclati.

La seva exigència, la seva dedicació, el seu virtuosisme, fan que les suites de Bach, que comença al 1900 i que no abandona al llarg de la seva vida,

i que cada día les estava assajant; arriben a un extrem en el qual no només les hi treu la pols,

si no que representa la visió que li havía donat el creador.

Això tots els musicòlegs ho saben, i per tant, aleshores es sol·licitat per totes les sales de concert del món,

amb unes gires sent un dels artistes més sol·licitats i més ben pagats.

Ell actuarà a Estats Units, a Sud Amèrica, a Europa, al Japó, a Àfrica, a Europa, etcètera; anant pràcticament a desenvolupar cursos de masterclass, tant a Suissa com a Estats Units, a Vermont.

I aleshores tindrà aquesta participació absoluta.

Ell agafarà el compromís social del músic, perquè entendrà que el músic no s’ha de limitar a interpretar i prou, si no que el músic

ha d’assumir un compromís en la societat.

Li tocarà viure temps molt convulsos, que son els de la Revolució Russa,

els de la primera i segona guerra mundial, els de la guerra civil espanyola, els de la represió del franquisme, i els de la guerra freda.

Amb tot aquest context, ell prendrà una terrible decisió.

Es negarà a tocar com a protesta amb les dictadures.

Primer començarà amb la dictadura russa, i després seguirà amb la dictadura nassi, la dictadura italiana, la dictadura espanyola.

I després ho ampliarà contra les democràcies per el suport al franquisme. Es a dir, no voldrà actuar a Estats Units, a Anglaterra i a França.

En aquest contexte, una de les personalitats més reconegudes del món, actua tres vegades davant de les nacions unides,

i te reconeixements de practicament -honoris causa, medalles- de totes les ciutats importants, de tots els paísos, i de totes

els contextes. Per tant, ell es la persona que en aquest cas representarà el testimoni de la coherència

en relació a un món injust. No vol la guerra, no vol injustícia, vol la llibertat. I per tant, si la seva arma es el silenci, ell callarà.

A Estats Units ell te, desde la seva primera visita, que conseguirà ja una gran implicació amb la cantant Nevada quan va desde San Francisco fins la costa est o oest, etcètera; aleshores conseguirà una gran implicació

arribant a actuar tres vegades a la casa Blanca. Amb presidents diferents, com a començaments de segles, tot i que la gran famosa serà el concert a la casa blanca amb la Jackie Kennedy i amb el…

i amb el president John Fitzgerald Kennedy, però que també actuarà altres vegades. Com el governador de Puerto Rico, Luis Muñóz Marín, quan facin un concert d’homenatge, porta a Pau Cassals a la casa blanca.

Per tant, ell tindrà una gran vinculació amb estats units.

Tindrà una vinculació amb la societat de nacions, a través dels tres grans concerts que farà perquè li donaràn premis, com la medalla de la llibertat,

o bé podrà aconseguir el que serà la el·laboració de l’himne de les nacions unides, etcètera.

I, per tant, doncs tindrà aquesta profunda vinculació.

Ell, a Estats Units sels estimarà i quan Kennedy sigui assassinat enviarà immediatament un missatge, i continuarà amb concerts amb el Pessebre, que anirà desde Memphis fins a

San Francisco amb aquest gran oratori per la pau que es el Pessebre.

I a Estats Units visitarà diverses poblacions moltes vegades.

Ell residirà a Puerto Rico a partir del 1955, després de l’exili que farà a partir de la guerra civil espanyola, que estarà a Prada, la vora del canigó a tocar la frontera catalana

desde l’any 39 fins l’any 55.

Del 55 fins a la mort al 73, ell estarà a Puerto Rico, col·laborant amb la creació dels festivals Pau Casals, de la orquestra simfònica, del conservatori de música.

Iniciatives que cal sumar a les que havía fet anteriorment a Barcelona com era l’associacio obrera de concerts

o com era l’orquestra Pau Casals. I també els festivals internacionals que hi haurà a Prada i que encara continuen, tant els de Puerto Rico com els de Prada, encara en vigor.

En conjunt, Pau Casals representarà, per l’exili català, un simbol. Un símbol perquè es el personatge públic més conegut.

Es el personatge més estimat, i es un personatge que manté una posició de fermesa i una posició de

irreductible en relació amb els seus criteris a favor de la democràcia.

Quan, per exemple, al 1956 s’editi a Buenos Aires el llibre blanc de la cultura catalana,

a qui li demanen el portic d’entrada es a Pau Casals.

I Pau Casals mai trindrà un no per les reivindicacions catalanes.

Arribarà, després, amb el Pessebre -que serà aquest oratori que portarà arreu del mon-

a portar un missatge de pau, que es el que ell volía.

Que els infants tinguessin la música, que les societats tinguessin la música com un element d’harmonía i de concòrdia per anar cap a la pau.

Aleshores, en aquest sentit, crearà el Pessebre amb un missatge de pau escrit en Català, com el Pessebre també es en català, i el portarà arreu del mon amb una extraordinària aportació en la que hi haurà una orquestra sinfònica,

una coral i un conjunt de tenors, sopranos, etcètera, constituint un esdeveniment musical de primera magnitud.

Pau Casals, per tant, representa en paraules de tants i tants pensadors que l’han valorat, la conciència de l’artista i el sentiment en la construcció d’un mon millor.

¿Qué pasó el 21 de Diciembre y cuál es el próximo paso?

Políticament, hi ha hagut un canvi de tesitura.

Si el segle XX catalunya proposava la reforma d’Espanya,

es a dir, Catalunya proposava la modernització d’Espanya i participar en el govern de l’estat. La resposta de l’Estat,

a través de dues dictadures militars, de prohibicions, d’assalts, de limitacions, etcètera;

ha provocat una situacio en la que ha hagut un canvi de tendència.

Aquest canvi de tendència s’ha encarnat en l’assumpció, lenta però constant, i que cada any es en creixement,

de una vinculació amb la separació. Es a dir, el projecte de Catalunya jan no passa per Espanya.

El projecte de Catalunya passa per Catalunya. Per tant, com a historiador desconec si Catalunya serà prou forta per separar-se

o si Espanya serà prou forta per esclafar-la. El que sí constato es que a cada elecció que hi ha, el nombre d’electors independentistes, puja.

Les eleccions pasades del desembre del 2017, només cal contar els vots. Hi va haver-hi 100.000 vots més.

No son encara suficients per tenir una majoría absoluta en vots sense un referèndum, que es la formula de contar-ho.

Però unes eleccions autonòmiques no son pas un referèndum. Però com que les societats democràtiques es conten a través de les urnes,

es de suposar que les urnes parlen. I per tant, les expressions de les votacions marquen aquesta tendència. Això es al meu parer el que ha passat.

Què es el que pot passar? No ho sé, perquè els historiadors no preveiem el futur.

El que sí sembla de tota evidència, perquè ja hi ha hagut tres eleccions en ferm, i després hi ha hagut unes concentracions multitutdinàries, que es un cas insòlit a Europa.

Per la constància, per el nombre, per la civilitat, per el pacifisme, malgrat que es vulgui acusar de violència, però com que la violència no sigui cantar una cançó, no se quina pot ser la violència.

Aleshores, es produeix una situació en la qual hi ha una evolució constant i que l’entossudiment de l’estat espanyol en evitar unes negociacions com reclament

totes les autoritats i organismes més sensats d’arreu del món, provoca una situació d’enquistament de conflicte.

I els enquistament de conflicte no només tenen difícil solució, si no que pot haver-hi conjuntures, històricament,

en les quals, siguin els factors econòmics o siguin els factors socials, puguin provocar situacions en les quals hi hagi el perjudici col·lectiu.