EN | CAT | ES

Manel Aisa

Entrevistat el 13 de novembre de 2017 a la sèrie de documental Catalunya Barcelona.

Si nos pots dir el teu nom i on i quan vas néixer?

Jo soc Manel Aisa Pampos, vaig néixer a Barcelona, al Raval, bueno, al Chino en aquell moment, al distrito Pinto.

Al 1953, o siga tinc un grapat d’anys ja.

Vaig néixer a Barcelona.

Nos pots comentar quina ha sigut la teva feina?

La meva feina, bueno, jo m’he criat en el Raval, en un,

en principi vaig treballar de moltes coses.

La meva feina ha estat seguint la tradició cultural de la família, que eren pintors de brocha gorda.

Fins als anys, fins fa uns 20 i pico anys que ja em vaig establir com a llibreter a Barcelona.

Primer en una llibrería y després en el Mercat de Sant Antoni,

venent cada diumenge. Porto casi 28 anys

treballant al mercat de Sant Antoni tots els diumenges i bueno, ara ja está de baixada. Va haver-hi un moment molt dolç i ara ja es una altra història.

Apunt de jubilar-me, vamos.

Tenim entés que el teu sobrenom al mercat de Sant Antoni es l’anarquista. Ens podríes comentar una mica això perqué es?

Bueno, això neix, això de l’anarquista no es qué…

Surt arrel de dos entrevistes que va haver-hi…

Surt del Facebook una mica. Surt del Facebook i del carro.

Del carro que jo, un carro de més de 100 anys on jo guardo els meus llibres,

en el qual hi ha una serie d’enganxines, pegatines,

que va començar amb la gent de sí se puede.

Y bueno, la gent va portant pegatines per enganxar. La gent, molts, la gran majoría alternatives, practicament totes son alternatives i de gent de la CNT

o de moviments socials pròxims

que em porten la seva pegatina perquè l’enganxi.

A partir d’aquí, jo vaig fer una història en el Facebook

relacionant el cuadro, ai, el carro del Mercat de Sant Antoni,

amb totes les lluites socials que habien hagut al voltant del mercat de Sant Antoni, desde el Paral·lel

fins al Mercat de Sant Antoni, practicament, per tot allò. Llavors, parlava d’

aquestes coses.

De, jo que sé, de la semana tràgica el 1909, el carro estava defensant les barricades del seu moment.

Al igual que, al 1935, el carro estava fent de barricada y defensant les barricades de 1935 al Molino, una cosa així lo que vaig fer al Facebook.

Això li va agradar, sobre tot, primer a un company d’aquí,

un company periodista d’aquí que es Abel Xavieteros [????], que es premi nobel, ai premi nobel,

té un premi, ara no recordo quin premi, ha guanyat un premi per la seva novel·la.

Y després a un periodista del periódico,

el periodista del periódico ja va tindre una difusió molt més important.

I bueno, així va sortir aquesta història, ha sortir d’esta manera, mica en mica amb les enganxines

i la referència que signifiquen totes les enganxines aquestes. Al Mercat de Sant Antoni la gent em localitza per les enganxines.

Nos podríes explicar quin va ser el paper de la CNT a l’hora de lluitar contra l’alçament militar del 19 de Juliol?

Bueno, el 19 de Juliol del 36 a Barcelona ja s’ho veien vindre.

El 19 de Juliol el que pasa a Barcelona, principalment, es que, bueno, estava tothom preparat y expectant a que… bueno, ja s’havien aixecat a

l’Àfrica el 17 de Juliol i a la Península el 18 de Juliol. Llavors estaven esperant.

També es te que dir que el general Mola, aquell que es el disenyador

de l’aixecament militar a Espanya del 1936

contava que sería un passeig.

Contava que sería un passeig, com ja va ser-ho, més o menys, el 34, quan els fets d’Octubre del 64[34],

ai, del 34, I es va trobar que la resistència va ser més esperada de l’habitual.

Perquè la gent del moviment obrer, en aquest cas la CNT principalment, estava preparada per fer front

a l’aixecament militar.

Van haver-hi moments de pujada y baixada, en els quals pensaven que guanyaven uns

y al cap de poques hores guanyaven els altres. Va haver-hi tota una fluctuació molt important de,

Osigui hi havien corridas, no va estar fins el día següent, com aquell que diu, que

la cosa queia a favor de la república en aquell moment.

Tenint en compte la quantitat de membres i en apreciació per el paper en la victória contra l’exèrcit franquista, Lluíc Companys va oferir la ciutat a la CNT-FAI. Com creus que hagués canviat la història si haguessin agafat el poder així?

Bueno, hi ha un…

El moviment obrer, la CNT en aquell moment, tenen una assamblea el día 21 i després crec que es el día 23,

en la qual es plantetgen anar a por el todo o no ir a por el todo. El comité de milicias, lo que van decidir anteriorment, això ja,

la gent que ho va viure in situ,

tenien sempre molt present, Crec que va tindre molt present, el moviment llibertari d’aleshores, van tindre

molt present el que había significat la Russia, el 1917 a Russia.

I no volíen caure en la mateixa trampa de formar una dictadura proletaria.

Y això ho van tindre molt en compte i van tindre molta por en caure en aquest parany.

I per això no es van decidir a ir a por el todo,

tot i que ho proposava una série de gent important en aquell moment com era el García Oliver, que era un dels principals, Aurèlio Fernandez també estava amb ell,

jo que sé, el Xena, una part de la FAI important,

l’Hostpitalet, bueno, federacións locals del moment.

Però no es van decidir i van creure que tenint el control com en aquell moment tenien del carrer,

lis era suficient amb el comité de milicies.

O sea, Els anarquistes van creure en aquell moment que el carrer era seu -era evident que era seu el carrer- per això Companys els hi ofereix, bueno, diu heu guanyat vosaltres.

Y bueno, el que passa que van creure que el comité de milicies era suficient per portar endavant tot el que se li venía a sobre,

perquè també van ser molt conscientes de que a 300 kilòmetres estava el feixisme.

Llavors, bueno, i a altres puestos la victòria no havía estat tan clara com a Valéncia o Madrid.

La victòria no había estat tan clara proletariament. Llavors això va fer decantar aquell assamblea famosa que es va viure

el 21, principalment el 21 de Juliol i el 23, crec que es.

Nos pots comentar un poc qué va ser el comité de Milicies antifeixistes?

Comité de milicies antifeixistes és

el que s’institueix, es l’embrió revolucionari del moment.

Hi ha gent… que es el que dura dos mesos.

Hi ha gent que parla de que dura dos mesos o tres mesos com a màxim,

que es el que intenta regular el que está passant al carrer. Es a dir,

en aquell moment el comité de milicies está estructurat entre la UGT, la CNT

i alguns que altres partits com els que hi havien en aquell moment, Esquerra Republicana crec que está per el mig,

i algún altre.

El que… sempre va per darrere del que els obrers han decidit en totes les fàbriques.

Aquest es el comité de milicies. El comité de milicies tracta de,

com aquell que diu, de organitzar el que el carrer ja està organitzant. Es a dir,

les col·lectivitzacions, o les socialitzacions com es diu,

comencen abans. Es la gent la que proposa el projecte.

Després serà el sindicat el que l’aprova, i després serà el comité de milicies el que regula aquesta història.

Tot això passa en les col·lectivitzacions i en les socialitzacions.

Perquè hi han sectors que es tenen que socialitzar, com la llum, la fusta,

els sectors claus que no son col·lectivitzats, si no que son socialitzats.

Es veu, perfectament, quan un estudía el tema,

com es la gent la que, al día següent, bueno, hi ha una setmana de vaga,

però quan passa la vaga, al día següent, son els obrers els que ja saben el que tenen que fer.

I hi han assamblees de cada una, por su cuenta decideix el que te que ser. I serà el sindicat el que va darrere i després del sindicat, el comité de milicias.

I aquesta es l’articulacio.

Que la política no li interessa massa perque, clar, tot parteix de baix

i ja comença, bueno, intenten ja las tripixuelas dels polítics per carregar-s’ho, com s’ho carregaran

amb el temps.

Relacionat amb això que has mencionat, tinc aquí una frase que va dir Pepe Ribas, podríes comentar?

Bueno, perquè es una mica el que explico en aquest llibre de l’efervescència social dels anys 20 a Barcelona,

en el qual en un indret en el que no hi ha cap indret social,

És la mateixa classe obrera, la mateixa societat, la que es te que organitzar.

Es a dir, a Barcelona, desde els primers moments,

desde els anys 20 ja existeixen les cooperatives de consum: els economats,

s’ho tenen que fer tot ells, les cooperatives de construcció,

els col·legis els fan els mateixos sindicats. Escoles racionalistes, els mateixos col·legis,

cada sindicat es fa una escola perquè per el matí vagin els nens i per la nit vagin els d’allònses,

els obrers.

O sigui, tot això, el socor mutu, o siga, la, entre cometes, seguretat social, se la fan els mateixos obrers.

Tot això es un caldo de cultiu que dona

el que jo dic la sociedad paral·lela.

O siga, que la gent de Barcelona te la capacitat de constuirse a sí mateixa tot el seu ventall, el que necessita per sobreviure,

perquè desde dal no hi ha cap tipus d’estructura.

Aquesta es la que permét que quan arriba el 36 la gent estigui educada per portar les fàbriques, està educadíssima per portar les fàbriques, no solament

el que es la feina, si no administrativament. Estan educats ja per això.

Això es el que fa possible que la revolució marxi als tres díes, com diu el Pepe Ribas.

Es amic d’aquí, que ha vingut varies vegades per aquí.

Això es el que fa possible aquesta societat que ja esta en marxa desde principis de segle.

Tens alguna història o alguna anècdota sobre alguna empresa que es va col·lectivitzar o es va socialitzar?

Bueno, hi han varies empreses col·lectivitzades.

Per exemple… Socialitzat, tot el sector de la fusta,

que estava principalment al Poble Sec, era un dels sectors on més d’alló hi havia de socialització de la fusta.

Llavors, cada un era especialista, inclús, cada un era especialista, un en fer moble, l’altre en fer, jo que sé, cadires, l’altre en fer divans, no sé com… un taules.

Cada magatzem es va especialitzar en fer un tipus de…

de utensili.

A part de tot això, per lo general en aquell moment els d’allò que existien,

eren molt tancats, els varnissadors tot això es un espai conflictiu per respirar y tot això.

Y el que van fer, el primer que van fer va ser

obrir tot el ventall, o siga, naus molt més amplies i en unes condicions que no havien tingut mai a sobre ells per treballar aquest tipus de material.

A part de que la fusta, ja no podía vindre el pi galleg ni coses d’aquestes, la tenien que adaptar al que existía en aquell moment per els pirineus i coses d’aquest tipus.

Nos podríes comentar qui va ser Federica Montseny?

Federica Montseny? Federica Montseny es el llegat d’una…

d’una família tradicional anarquista. Els seus pares, Federico Urales i Teresa Mañé, que son els que formen la Revista Blanca

i la Novela Ideal i tot això. Ella es cría en aquest ambient.

Federico Urales es un home que, desde Madrid, en la primera etapa de la Revista Blanca,

fa campanya contra el Procés de Montjuïc a Barcelona.

I bueno, ella neix, es educada en aquest ambient, es una intel·lectual… es una intel·lectual…

bueno, arriba a tindre uns coneixements importants, i es una dona, bueno, pos una intel·lectual, que…

bueno, filla d’anarquistes, que es anarquista,

que va arribar a ser la primera ministra dona d’aquest país, la ministra de sanitat.

En la qual, una de les famoses lleis que aproba serà la llei de l’abortament,

en 1936 que es tot un trencament. Bueno, es una cosa que avui en día no se si esta…

Igual, no sé com està avui.

No se, encara no està tan clara. O sea, fa coses d’aquest tipus.

Es una dona molt interessant. A més, perquè te una capacitat d’analisis que avui en dia manca a la gran majoría dels mortals.

[Unintelligible]

En 1899 UGT va trasllada la sede a Madrid. Es diu que això va crear un buit sindical que la CNT va aprofitar per atreure treballadors. Podríes comentar que va ser UGT i sobre aquest tema?

Bueno, jo això no se que dir-te.

UGT neix a Barcelona, al carrer Tallers.

Y el que sí queda clar es que es un moment de la primera internacional en el qual

la gent de Barcelona es decanta, principalment, per tot el referent, González Morago i les tendencies de

jo que sé, de Anselmo Lorenzo i Farga i Pellicer i tots aquests que son l’embrionatge,

la gent que arriba, sobre tot el Farga i Pellicer i el seu José Luís Pellicer, que era un artista,

que era un dibuixant molt interessant.

Que son els que recullen tot el federalisme de Pi Margall.

O sea, es una mica aquesta tradició.

I que es la que impera a Barcelona, per això marxa la UGT de Barcelona, perquè no acaba de

no acaba de connectar amb el moviment obrer, mentre sí ho fa el moviment llibertari.

Jo crec que no marxen perquè vulguin, si no que marxen perquè veuen que aquí no tenen res,

no rasquen bola.

Per això marxen una mica els socialistes en aquell moment.

Jo crec que marxen per això.

Qué eren els ‘grupos de afinidad’ del segle XIX? I perqué van ser tan importants per el creixement del moviment anarquista?

Bueno, els grups d’afinitat del segle…

jo crec que son més importants els del XX. Els grups d’afinitat del segle XIX

son gent que, bueno, que es reuneix en cualsevol indret d’

Espanya per debatir, perquè creuen que arribat, en el final de segle, quan arribi el segle XX,

creuen que ha arribat l’any de les llums entre cometes, que ells parlen

amb l’esperanto i tot això que estan ells, bueno, molts d’ells practiquen l’esperanto com a llengua per vincularse amb altres pobles.

I crec que bueno, aquesta afinitat ocurreix a

tota la geografía Europea, ai, a tota la geografía espanyola, inclús possiblement a França i això també hi ha alguna cosa. França e Itàlia,

en aquell moment, també tenen els mateixos o semblants senders que, sobre tot Itàlia, que aquí a Espanya.

Però això passa…

amb els paqueteros, l’afició per la lectura, per el coneixement i tot això.

Però sobre tot perquè creuen que ha arribat el moment del gran canvi, que amb el nou segle arribarà l’emacipació.

Tabmé perqué, en aquell moment, sobre tot seguint a Kropotkin,

es creien que la ciència era…

Bueno, el mon obrer estava molt per la ciència, perquè crèien que la ciència redimiria de tot el, bueno, de l’explotació.

Que no ha estat del tot així, no.

Bueno, no se, es pot discutir.

Nos podríes parlar de la importància de ‘Los Tres Ochos’ -vuit hores de son, vuit hores de treball i vuit hores lliures? La importància de ‘Los Tres Ochos’ a l’hora de que el pensament anarquista arribés als treballadors?

Bé, això es la vaga de la Canadenca.

La vaga de la Canadenca es una de les coses més importants que passen a Barcelona.

La Canadenca era una empresa.

A Barcelona, la burgesía catalana no es una burgesía emprenedora si no que es una burgesía especuladora, com sempre.

I ella el que treballa es, principalment, tot el que es el

tot el que es l’especulació, están distrets construint l’Eixample, especulant en l’Eixample. Anar fent cases i anar especulant,

amb el terreny…

I això en un moment en que l’electrificació s’está, es la segona

la segona etapa de la revolució industrial, quan arriba l’electrificació de les fàbriques,

quan els empresaris catalans pensen, bueno, amb un

compressor més ja tenim prou,

mentres que arriba el capital Canadenc, en Toront, bueno, ja dirás tú com es diu allò,

Toront no se qué.

Mr. Pearson,

i, Mr. Pearson que es un empresari americà, bueno, canadenc,

que va morir en Lusitania, en la primera guerra mundial, en el vaixell Lusitania, va ser, bueno, que va ser enfonsat per els Alemanys.

I ell i la seva dona, i molta més gent, s’en van anar al fons del

de l’Atlàntic.

Bé, aquest home es el que aposta, després per un projecte, aposta perque la electrificació arribe a Catalunya, a través de l’aigua, l’energía que es crea a Pallars Jussà,

a dalt, que encara existeix això crec.

I que arribe fins a Barcelona per electrificar la ciutat.

Mentre tot això està passant, a Barcelona, bueno, hi havía una série de gent

que feia rebuts, en aquell moment es feien a mà.

I aquests volíen montar un sindicat, total, bueno, per anar ràpid,

n’hi ha un desencontre entre la

la direcció de Mr. Fraser [Lawson], crec que es deia Mr. Fraser,

i aquests obrers i, a partir d’aquí, es crea, n’hi ha una vaga

d’aquests, que trenquen, bueno, i la gent es nega a fer els rebuts, amb la qual cosa, si no fas els rebuts, ja crees un, perquè es feien a mà en aquell moment,

crees un desajust important.

Total, que Al final, la vaga va anar creixent i es va convertir en una vaga solidària. Primer eren aquests, els escribans que hi havien

a Plaça Catalunya, a on estaven les oficines. Després va passar

a la gent que hi había a la central elèctrica, que estava a Paral·lel,

I després va passar a altres centrals d’energía que hi havía a la ciutat.

i després ja a tot déu. O siga, es va paralitzar tota la ciutat.

A partir d’aquí es quan es signa un

bueno, es signa, bueno, amb molts, díes, 44 díes crec,

al final Mr. Fraser va decidir

bueno, pactar amb aquesta… amb el comité de vaga, que era en aquell moment ja de la CNT.

I entre les…

entre lo pactat que hi había en el conveni, estava primer 50.000 pessetes de la època, tornar 50.000 pessetes de l’època, pagar-lis 50.000 pessetes de l’època

al sindicat de la CNT,

i a part, per primera vegada en la història, es consegueix lo del les vuit hores.

Que venía ja de Chicago i totes aquestes històries, de les lluites de

d’Estats Units i coses d’estes.

I, en el món industrial, era la primera vegada que es conseguía, en el món primer, diguem, primer, de… perquè crec que alguna experiència semblant había passat ja abans a l’Uruguay,

però que no, bueno, Uruguay encara no estava considerat com a primer món, com era Europa. Per primera vegada arriben les 8 hores,

de treball, de lleure i de descans.

Tot i que no… la patronal, molta, es negava a complir-ho, no va ser fàcil, no va ser un decret…

va ser un decret que va firmar el Conde de Romanones

però que no es va fer efectiu, bueno, es feia efectiu a reganyadients, no?

Costava una mica fer-ho, no era facil.

Pero bueno, va ser en aquell moment.

Com es va organitzar la CNT quan es va fundar al 1910?

La CNT al 1910 es funda partir

después de la setmana tràgica, a 1909, ja tenía… primer es crea Solidaritat

i després de Solidaridad, qué es una mica… Solidaridad Obrera, qué es una mica resposta a Solidaridad Catalana,

es crea Solidaridad Obrera.

Però això no tenía…eren…no tenía a l’abast de tota… estava tancada en Catalunya, o en Barcelona,

i no tenía l’abast de tota la península ibèrica.

Llavors es quan decideixen, al 1910, crear la CNT, i fan el primer pas de crear la CNT, perquè ja va aquí

tota la… que sigui confederació, que ho van decidir a l’últim moment.

Perquè abarqui tota la península ibèrica.

Una cosa que es comenta molt sobre la ciutat de Barcelona es que els barris, que abans eren pobles, son molt independents, amb un carácter propi. Aquest esperit independent dels barris, com va arribar a definir la manera d’actuar de la CNT?

Bueno, la gent de…

la gent es, cadascú del seu…

abans la gent, quan anava, sobre tot la gent de la perifèria, fins no fa gaire, fins els anys 70 o 80, encara hi havía algú que ho dèia.

Als barris, quan baixaven a plaça Catalunya,

quan anaven al Corte Inglés, per exemple, les senyores, dèien que anaven a Barcelona.

No estaven, no hi havíen aquestes…no sé, ara crec que hi han

hi han Corte Inglés, jo fa 40 anys que no he entrat al Corte Inglés, però crec que ara n’hi ha un Corte Ingés a la….

allí, a Meridiana, no? O está inclús està per tot arreu. Però en aquella època no.

I bueno, al gent tenía, tots son pobles. El Clot era el seu poble, Poblenou era un poble,

Sarrià, per descomptat, era un altre poble, tothom tenía el seu poble. A part del centre de Barcelona, ja, era per,

jo que sé, per la festa, per gaudir, per compres.

Este tipo. Esta es una…

Jo crec que…

No sé…

Per exemple, quan parlo de la vaga de lloguers de l’any 31,

el conflicte passa principalment a…

no passa al centre ciutat, passa principalment als pobles.

O siga, passa al Clot, passa al Poblenou,

passa a Horta, passa a Hospitalet. Però no passa, principalment, al Raval.

El Raval es una altra història, es completament diferent.

O a Gràcia, a Gràcia no passa tant això, el conflicte estava,

principalment, perquè son més menestrals, en l’altre puesto eren més obrers.

Eren, al sud… bueno, perquè se van incorporant. Sant Martí de Provençals, se van incorporant.

No es lo mateix.

No sé si m’explico bé, però era diferent.

Una de les coses que se sol llegir sobre la CNT es que hi havíen tres faccións principals, diguem. Els anarcosindicalistes, els anarquistes, i els sindicalistes-anarquistes, que donaven suport a la revolució bolxevic. Podríes comentar una mica les diferències entre aquestes tres faccions?

Bueno, no sé…

L’anarquisme, i més la CNT, sempre…

L’anarquisme no es una ideología, es un sentiment, es una actitud davant la vida.

A partir d’aquí, cadascú l’entén a la seva manera, per això hi han anarquistes. L’altre día, un xaval em preguntava si la CUP

era anarquista, i jo vaig dir, en tot cas que sigui la CUP qui es defineixi com anarquista o no.

Jo no ho sé.

Cadascú te que ser la seva manera, no?

Llavors s’arriba a l’anarquisme desde

el naturisme, desde l’ecología, desde…

desde, jo que sé, desde el sindicalisme, desde la rebeldía, desde qualsevol indret, no?

Desde la pedagogía, desde molts indrets es pot arribar a l’anarquisme.

En aquell moment, hi ha gent que està per fer sindicalisme i hi ha gent que está…

els que son els puristes, que estan per fer la revolució,

fer tot, que naturalment, bueno, es com,

el pensament es bastant diferent.

El purisme de la CNT es com de manual,

llavors sortirte del manual es difícil.

Bé, si te surts del manual te dan de hostias, no? Para entendernos.

Van per allí una mica los tiros, crec, eh.

Llavors, clar, cadascú te les seves tendències. Per exemple,

no es lo mateix el Joan Peiró, que era un home d’organització i de

bueno, de fàbrica,

que el García Oliver, que era un home que estava més per la lluita desde el carrer, no sé si

haveu vist a la tomba de Durruti el discurs que es va fer un any abans, el 38 crec que es, el 37 o el 38,

que fot un discurs revolucionari de los ‘dueños de Barcelona’, no se si l’haveu vist, si el teniu

bueno, televisió Española el te, i corre por ahi, en ‘Vivr la utopía’ o algún d’aquests,

que per cert ‘Vivir la Utopía’ també van estar per aquí,

que bueno, es un discurs molt revolucionari, no?

I bueno, el Peiró, que es un home que va ser afusellat pel Franco,

era un home de, bueno, de consens, de pactar convenis,

de treballar el sindicalisme més ‘puro y duro’.

O sigui, aquestes dos vessants estaven present.

Qué va ser el pistolerisme?

Pistolerisme? El pistolerisme es…

Els anys, vint, que hem parlat abans,

mentre la gent s’està construint aquesta ciutat paral·lela de la qual hem parlat abans,

es troben que tota la repressió de la burgessía, de la patronal catalana. La patronal,

a partir de la vaga del 19, que hem parlat abans, de la vaga de la Canadenca,

la patronal catalana, que es principalment del sindicat de la construcció,

decideix una cosa, que es crear la patronal espanyola.

Amb un únic punt, que es acabar amb la CNT. L’únic seu punt, la patronal espanyola només té una preocupació: acabar amb la CNT.

Per això montaran, una de les primeres coses que montaràn, una de les seves armes, es el lock out.

El lock out, que el faràn el nadal de 1919,

i reis de 1920.

En aquell període, el desembre i gener, fan un lock out a Barcelona, que significa

que les fabriques parades perque els obrers no tinguin qué menjar en tot un Nadal.

Això es la primera de les armes de la burgesía Catalana.

Amb la idea de que quan retornen al treball, a mitjans de Gener de 1920

la condició es que trenquin, davant del patró, trenquin el carnet de la CNT.

Això no sempre passa, no?

Hi ha gent que encara vol resistir.

I la gent de la CNT resisteix gràcies, una mica ente cometes, resisteix, mal resisteix,

perquè es troba que han creat economats, han creat cooperatives…

i amb això intenten sobreviure, sobreviure, no resistir, si no sobreviure

en un moment en que no generen cap tipus d’economía.

No sé, i en aquell moment que la gent anava molt escurada,

pos encara més escurada.

O sigui, el caldo era a partir de… posar les espardenyes dintre de l’aigua i fer caldo amb allò, no?

No teníen altra cosa.

Aquí comença el pistolerisme.

El pistolerisme,

en aquell mateix moment,

es crea al carrer Tapinería, a Barcelona,

es crea el sindicat lliure. El Sindicat Lliure son els pistolers de la patronal.

Son els pistolers de la patronal.

I després també hi havíen les bandes de, primer, del

ai, com es deia… el Barón de König

i després estava el… un policía, Bravo Portillo.

Bravo Portillo, que va ser ajusticiat, no?

Per els mateixos obrers, no?

Així, hi ha enfrontaments

a Barcelona, a Catalunya

Cada día hi han un grapat de morts. Des de l’any 1920 fins al 1923, principalment,

cada día hi han enfrontaments a Barcelona.

bueno, matant a la gent per el carrer. Perquè s’enfronten

unes tendències amb les altres.

Fins a que arriba, al 23, arriba la nova generació del García Oliver, que hem parlat abans,

que es planteja…

perquè la majoría dels pistolers de la patronal eren, en definitiva, o es gent,

que rep un chantatge, o sigui,

perquè això passava, recultaven a partir del chantatge, que es

si tú no col·labores amb nosaltres, bueno, la teva filla,

nos carregarem la teva filla si tu no col·labores, nos carregarem a ta mare, la teva dona, bueno, qui sigui.

Amb la qual cosa, era la manera de reclutar, també,

els mateixos obrers, que a lo millor había estat

el president d’un sindicat

i es tenía que passar al sindicat lliure.

Aquestes coses, en aquell d’allò passaven.Passaven aquestes coses.

Bueno, fins que arriba García Oliver i es plantetja un canvi d’estrategia, diu, “porqué nos tenemos que enfrentar

allí en una plaçoleta de Barcelona entre

nosaltres mateixos” si no que van volguer crear el que van dir, el García Oliver, la ‘gimnàsia revolucionaria’.

La gimnàsia revolucionària significava fer cops econòmics.

Per això fan un cop, per exemple, fan el banc de Bilbao de

ai, el banco de España de Gijón, fan un cop, bueno, fan un atracament.

Fan un atracament al carrer Avignon, que estaven les arques de

bueno, que estava la tesorería de l’ajuntament de Barcelona.

I bueno, fan diversos actes en aquest sentit.

Comencen a atracar bancs per recollir calers per fer la revolució.

O sigui, per comprar armes,

que després començaràn a sortir al 36.

Aixo va una mica por ahí.

El pistolerisme també te moltes més coses, com es la llei de fugas, entre mig,

no sé si estava entre les preguntes.

La llei de fugues, hi han dos maner…

que es en el mateix període.

La llei de fugues son dos coses. Martínez Anido,

en aquell moment de governador civil, en el 21, vint-i… quan maten al Seguí, per exemple.

Està Martínez Anido i el Legui, que es el cap de la repressió a Barcelona.

Aquests inventen la lei de fugas. La lei de fugas no es res més que detindre a una persona,

i quan el porten de Via Laietana…bueno, en aquell moment encara no està a Vía Laietana.

Quan el porten de comissaría

fins a la Model per tancarlo,

la policía fa dos pasos enrere i llavors argumenten que volía escapar i li foten dos tiros per l’esquena.

Això era la lei de fugas, que es practica molt sovint a Barcelona.

Arriba un moment que això es denunciat i aleshores, el que fan es,

quan tenen un pres… la governació, en aquell moment, no està a Vía Laietana, estava a la plaça Palau, per la porta de…

la porta que dona a plaça Palau del govern civil, no?

Allí estava la comissaría principal.

Llavors, el que feien era,

per la nit, deixar lliures els detinguts però primer havíen avisat els pistolers de la patronal

perquè es quedessin al costat, en un carrer tenebrós de la Riera.

Bueno, casc antic de Barcelona, per fotre-li dos tiros.

Assabentats d’això, les dones lliures, les dones, el que fan,

es que quan saben que hi ha algún detingut, agafen les dones els matalassos

i s’en van a les portes d’allí, de plaça Palau,

a dormir allí, a esperar que surti el…

perquè si sortís s’el quedaven allí.

En fin, que no el pelesin, no?

Les dones vigilant, les dones dels llibertaris.

Un grup d’afinitat bastant important son los Solidarios. Nos podríes contar qui van ser i perqué van ser importants?

Bueno, els Solidarios te…

hem fet cinc cèntims amb García Oliver.

També estava Durruti, Ascaso, Aurelio Fernàndez -del qual ara trauré el llibre, espero que presentem a final d’aquest mes.

Bé, i altres, no?

Los Solidarios es L’arribada a Barcelona del club que ve fugint de

bé, de mitja Espanya ja.

Saragossa i tot allò.

I la confluència que troben al grup Crissol, que es troben a Barcelona. La gent que estava, Ricardo Sanz i alguns altres que estaven a Barcelona ja.

Allí, en el carrer Sant Geroni, o siga, lo que avui es la Rambla Raval,

allí, en el carrer Sant Geroni, en la casa de Domingo Escaso,

es on hi ha una reunió que es crea el que serà el grupo Los Solidarios, que després serà Nosotros, no?

El grupo Los Solidarios es aquest que t’he dit jo, que, més o menys, es el que es dedica a fer la gimnàsia revolucionària que hem parlat una mica abans,

i que, bueno, En el qual està el famós Durruti

i Francisco Ascaso.

Parlant de Durruti, nos podríes contar una miqueta qui va ser?

Bueno, Durruti es un emblema per el moviment llibertari, tot i que no…

sempre parlen de no crear mitos ni figures, el Durruti ha estat un…

un mito i una figura. El Durruti es un leonés que arriba

i bueno, es un treballador leonés que arriba a Barcelona

i s’ajunta amb totes les rebeldíes que troba a la ciutat, com es amb el García Oliver, amb el…

i com comencen el seu periple per… durant tot el procés de la dictadura de Primo de Rivera,

assaltant el banc de, i participant al assalt del banc de Gijón, es un dels que participa amb Torres Escartín, que el detenen.

Amb el Aurelio Fernàndez, amb el cosí de l’Aurelio Fernàndez també,

que participen en aquell moment perquè

el Ascaso, el Francisco Ascaso, està detingut a Saragossa,

i una de les coses que intenten fer es conseguir calers per comprar,

bueno, per el judici i aquestes coses per treure’l de

Saragossa, per això fan aquell atracament allí a Gijón, al banc d’Espanya, no?

Bueno, era una leyenda. Després va viatjar per mitja Europa.

I per amèrica, tenen…

hi ha un moment en que, per amèrica, van fent… bueno, la leyenda d’Amèrica es que van fent atracaments per tota…

per mitja sud-amèrica sobre tot, sobre tot Argentina, no?

Perquè connecten també amb molts exiliats que havíen, molts catalans exiliats que havíen, o espanyols, que havíen

exiliats a Argentina,

i bueno, a l’última hora, quan consigueixen escapar de l’Argentina, després de fer algún que altre… més d’un atracament, no?

Son reclamats per la justícia,

i ells arriven a França una altra vegada, i no son deportats ni a Argentina ni a Espanya,

perquè en aquell moment també hi ha un altre cas molt important, que a Estats Units segur que el coneixen, que es el de Sacco i Vanzetti.

Sacco i Vanzetti conflueix una mica amb el període de Durruti i Ascaso,

i no serán deportats de França cap a Espanya ni cap a l’Argentina

perquè la pressió obrera a França es molt important, perquè fa poc temps, fa pocs díes o, bueno…

està tota la pressio de Sacco i Vanzetti,

i que si Sacco i Vanzetti van ser executats, no? A Estats Units, no?

I per això el govern francés es renta les mans,

i el que fa es expulsar-los a Bruseles. O te por de que li passi lo mateix,

i no vol, i decideix expulsar-los a Belgica, i allí passen una temporada d’exili fins que poden tornar

a Espanya, perquè ha canviat el govern aquí, no?

I bueno, aquest es Durruti. Després, en el 36,

serà la famosa columna Durruti, serà un dels homes

claus per la defensa de Barcelona.

Sobre tot allí, davant,

a Atarasanes i a la plaça Catalunya.

I bueno, a partir d’aquí, quan se li dispara al naranjero en la defensa de Madrid, es crea tot el…

tota la simbología de ‘Quién era Durruti?’, no?

Quina es la importància del bar La Tranquilidad al Paral·lel?

El bar la tranquilidad es de…Martín Sis…

El cuiner que teníen allí era el Martín Sisteró,

que es un dels que van ser deportats, conjuntament amb Durruti i companyía -no se si has vist la foto, que la tenim a l’altre… d’allònses.

Van ser dels deportats a Bata, a, bueno, a Fuerteventura i cap allí baix, que els van enviar

a l’any, quin any era? Ara no me’n recordo quin any era.

Ah, sí, va ser després del trenta… dels moviments insurreccionals del 33, crec que va ser.

A gener del 33. A Barcelona, cada dos per tres, havía un moviment insurreccional.

Crec que es el del… ara no estic amb les dates, i igual se m’escapen.

Però crec que es dels moments de quan lo de Figols, quan lo de

l’Alt Llobregat it tot això, hi ha un moviment insurreccional que a mitja Catalunya, bueno, per la part de… per les mines de Fígols i

Sargent i tot això, es declara el comunisme llibertàri, no?

Quan passa també lo de casas viejas allí baix a Andalusía.

I bé, tota aquesta gent, com a càstig, els deporten. Els deporten cap a… cap allí… cap a l’Àfrica.

I Martín Sisteró, que era l’anarco que tenía el bar La Tranquilidad,

que estaba allí, es el que va fer, bueno, que l’estància a l’Àfrica fos una mica més bona perquè era un bon cuiner.

I bueno, això es el que passa.

Una de les coses principals també de la Tranquilidad, per parlar del Paral·lel, es que es un lloc de trobada, com l’Espanyol en aquell moment, de tots els

de tots els… de tots els anarquistes del moment.

I com les tertúlies eren importants. També, per exemple, l’Abel Paz sempre es parlava de que ells, quan eren petits, anaven corrents al bar la Tranquilidad

per escoltar els debats que allí es generaven, no?

Allí afora es generaven…El Paz es el biògraf de Durruti.

Llavors, aquest home, comentava que quan era petit ell, desde el Clot, que vivía al Clot, anaven corrents o anaven darrera del tranvía, s’enganxaven al tramvía,

per anar fins a la Tranquilidad i allí escoltar el que es parlava.

En fin, passaven coses d’estes.

I allí es on, segons el García Oliver, on es decideix lo de

lo de la gimnàsia revolucionaria que hem parlat abans. Allí es on es parla.

Això.

Per què la CNT, a pesar de tenir una base de membres bastant gran, no va poder oposar molta resistència contra el cop de Primo de Rivera?

Contra el cop de Primo de Rivera no els hi preocupa.

Continuen igual. La dictadura de Primo de Rivera es una dictadura una mica especial entre cometes, en la qual

no es una dictadura com les que hem conegut del franquisme, que va tallar caps, es va dedicar a dios i sa mare, si no

en un primer moment, si tu pass… la UGT va continuar fent lo seu, inclús Largo Caballero estava de ministre.

I coses d’estes.

Si no la dictadura de Primo de Rivera donava l’opció de continuar.

Amb una sériie de premises.

Hi han sindicats que continuen i altres que decideixen en assamblea si entren o no en la clandestinitat.

Això en els primers moments… La CNT, el día de la dictadura, que es el 13 de Septembre crec, del 23,

la CNT te una assamblea a Blanes i passen bastant de tot.

Lo que, cada sindicat, va optant o no a entrar a la clandestinitat, no entren…

perquè havía una série, que després es va mantindre inclús a la… durant la república, eren les dinàmiques,

allò de… El que et demanaven era que… tindre un policía a totes les assamblees,

tindre el llistat de socis, on vivíen, no se qué, no se quantos.

Quan un agafa la documentació d’aquella època, d’un Ateneu o una mica més tart,

per el cas 28, 29.

Es dona conte de que…

de que, bueno, els principals de cada Ateneu, o de cada sindicat,

mai viuen al mateix puesto.

Cada assamblea viuen a un puesto diferent, no? Bueno, l’adreça sempre es diferent, no?

O sea, hi havía un trapicheo important, no? O sea, igual se les inventaven o de la… jo que se, no se com anava.

Però vull dir, que tot era… sempre teníen un vigilant.

A totes les assamblees, a totes les reunions,

la policía enviava un policía per controlar qué parlaven.

Del que es…

I clar, hi ha gent, hi han sindicats que això no volen,

però a milllor al sindicat de pesca, li es igual, no? Però al sindicat del metall, que era un sindicat molt més dur, pos aquest no estava d’acord, no?

Però bueno… o el de… jo que se. Havíen sindicats que no van entrar mai en clandestinitat.

Pero van seguir fent el seu sindicallisme,

tranquil. El textil, a lo millor, al principi no, però després sí,

va anar així en la dictadura de Primo de Rivera.

Sobre tot els primers moments.

Qui va ser Joan Peiró i perqué va ser important durant la dictadura?

Bueno, Joan Peiró es un home que crec que neix a Badalona, però que es desenvolupa principalment al sector del vidre, fabriques de vidre, una cooperativa del vidre

que fins a no fa gaire encara existía,

en el qual el sindicalisme que porta es important, no?

Inclús va arribar a ser, bueno, això als anys 10 i 20, era un home de, bueno, de seny, un home que tractava de organitzar

de el que hem parlat abans de la societat paral·lela.

Era dels que construía la ciutat paral·lela, no? A través de les cooperatives, dels economats, de totes aquestes històries, no?

Era un home de sindicalisme, i bueno, durant la guerra civil va ser, crec que va ser,

va ser ministre, o va ser del govern de la generalitat més tart. Va tindre un càrrec important, ara no recordo quin.

Va ser… ministre potser no, però va ser, del govern de la generalitat, va ser de treball i coses d’aquestes.

I bé, durant la… després, a l’exili, quan va marxar a l’exili, va ser detingut per…

va ser detingut com el Companys, per els Nazis,

i el van portar cap a Espanya, no?

Llavors, la condició… en aquell moment,

els anys 40, 50.

El franquisme, que va construir el sindicat vertical. El Sindicat Vertical,

es copiar la CNT però a l’inreves, la van invert… Es

copiar les bases, o siga, la idea de la CNT, pero a l’inreves, o siga, fer-la al revés, no?

O siga…

Fer la piràmide de la CNT al revés. O siga, primer els treballadors eren els que decideixen,

i el comité nacional al revés… el comité nacional es el que te que desenvolupar

el que han decidit els treballadors desde la base, no? O siga, els treballadors, els enlaces sindicals, va pujant.

Mentres que el vertical ho fa al revés. Dona la volta a la truita i ho fa al revés. Llavors, el que volía es que

gent del moviment llibertàri

ocupés càrrecs d’aquest sindicat vertical.

El Peiró es va negar a fer aquest d’allò, i per aquest simple fet,

bueno, com a vengança, va ser fusellat a Paterna, a València.

I allí esta enterrat crec, no?

A Paterna. Va ser, va ser un càstic perque no va voler

mai col·laborar amb el franquisme.

Que n’hi han altres que si que ho van fer.

Bueno, ja… En un moment ja, sobre tot en plena dictadura franquista, en un moment de desesperació, gent que havía conegut ja tantes vegades la presó i tot això,

n’hi ha gent que va col·laborar amb el franquisme, en un moment que ja no…

no lis quedava altra sortida, que no veien,

no veien res més que la foscor d’aquella Espanya grisa.

N’hi han alguns que van col·laborar.

Pero bueno, Peirò no va volguer, i va pagar amb la vida.

Que va ser el BOC, el Bloc Obrer i Camperol?

Aquests son del POUM.

Bueno, jo el POUM en sí…

El BLOC son la gent del POUM

que neix, precisament, a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, o siga, on avui estem.

Tot i que no conec bé la història, sé que es la, bueno, es la gent que surt de… bueno, que te la…

aquesta iniciativa, que ja son més marxistes

que els anarquistes. N’hi ha molta de la gent que va passar per l’anarquisme,

la gent…

quan la revolució russa, hi ha… des d’Espanya va haver-hi molta gent que va anar cap a França, ai, cap a Russia per valorar el que estava passant alí.

I n’hi han uns que

ho valoren… bueno, no ho veuen com te que funcionar, i altres que ho valoren en positiu, no?

En aquest cas, bueno, la gent com Andreu Nin i companyía,

Joaquín Maurín i estes històries,

que tenen una altra valoració d’aquell moment, no?

Jo de tot…

I una part del BLOC està instal·lada en l’ateneu enciclopèdic popular. També es te que dir

que va haver-hi un moment, sobre tot durant la dictadura de Primo de Rivera,

que pràcticament tothom estava instal·lat, perquè tot estava prohibit menys l’ateneu, aquest ateneu va estar prohibit quinze dies

i ja està, quinze o vint díes, no va estar… un més com a màxim.

I tots aquests moviments, tant la CNT com el BLOC, va néixer, el BLOC va néixer a lo que es l’Ateneu Enciclopèdic.

Però no… no el tinc controlat massa com va anar. Això li tens que preguntar al Pepe Gutiérrez o a algun d’aquests allí a la fundación Nin.

que segur que… o a Pelai Pagés.

No sé si heu entrevistat a Pelai Pagés.

Les dones, normalment, estaven una mica sotsrepresentades en els sindicats. Quin paper actiu tenien les dones dins de les activitats de la CNT?

Les dones en la… Bueno, es que va por temporadas.

Però, per exemple, al principi per exemple, el sindicat del textil, tot i que hi ha algunes dones que trenquen els motllos i aquestes històries, però per exemple, quan hi havía una vaga,

les dones, sobre tot a les colonies aquestes que veiem a prop de Barcelona,

les dones s’anaven a la cuina a fer el sopar

i eren els homes els que anaven a la assamblea,

per discutir si hi havía vaga o no havía vaga o si lliutaven per posar-lis el sou, jo que se, cualsevol història.

Això també passa, sobre tot al principi del segle, no?

Del 1900, 1910, 1920, tot això passava.

Al 36, jo crec que el moment del trencament, realment, quan la dona descobreix,

perquè alguna cosa he comentat amb alguna d’elles que vaig arribar a coneixer, per exemple a Concha Perez.

Es en els ateneus llibertàris. En els ateneus llibertàris a partir del 29,

a partir de revistes com Igía, Ética,

i coses dels Estudios i tot això, es com elles comencen a descobrir, a tindre veu,

dins del moviment llibertàri i a descobrir inclús el seu cos, perquè

en aquell moment, el que era la dona proletària, no…

no tenía gaire coneixement ni del seu cos, en aquell moment. No li explicaven gaire coses.

Bueno, debía notar, debía notar algo, però…

però no teníen… no… no…

No el coneixien.

I es en els ateneus llibertàris, a partir del 28, 29, quan les xarrades de Felix Martí Ibañez,

la María Marimorni [?????], la gent, ja que portava més rodatge,

comença a parlarlis a la gent jove de com va l’assumpte, no?

I com elles comencen a tindre veu.

Però això passa, i acte seguit, poc temps després, abans de la guerra civil, quan comença a sortir

les dones lliures i tot això.

Es en aquest període.

En 1927 a València es forma la FAI. Nos podríes contar una mica que va ser la FAI, quin va ser el seu propòsit i la seva connexió amb la CNT?

Bueno, la FAI ja venía d’alguns projectes que s’havien desenvolupat, sobre tot, a França, a l’exili de la dictadura de Primo de Rivera,

que n’hi han dos o tres trobades d’anarquistes, a Perpig… no sé, però al sud de França, no?

Pero aquests principalment es gent que està a l’exili, tens que tindre en compte que hi havía,

França era un hervider de gent exiliada de tot arreu. De tota Europa.

Per això els millors arxius,

encara estàn a França.

La policía francesa te uns arxius impresionants de tots els moviments, tant Russos, Italians, Francesos, el que vullguis.

Bé, allí es on estan els primers embrions el 24-25 de les reunions de la FAI, lo que després serà la reunió de València.

Per allí es reunèixen tots els grups. O siga, es reuneixen a la FAI es única i exclusivament es un… de caráct… intentar trobar el purisme de la CNT, no? ai, el purisme de l’anarquisme, no?

Això es, principalment, el que es crea amb la FAI.

I després, aquests ateneus de que hem parlat abans,

es una mica… es una mica l’aplicació d’aquest pensament que roda, no?

Però no es ni… son grups heterogènis en totes les direccions: ecologistes, naturistes,

jo que se, veganos, de tota manera, sindicalistes, però estan tots representats. De grups d’acció,

no n’hi han tants com la gent es pensa.

No son grups d’acció, son grups d’acció de la paraula, de radicalitat

a lo millor, en els termes que empleen per construir un diàleg, no? Per construir una opinió, no?

Que es el que després apliquen a tot el que son els ateneus llibertàris

amb la nova manera d’entendre els ateneus llibertàris, que ja trenca amb els ateneus populars

de principi de… com aquest podría ser en els anys 20 o així, que son ateneus populars en els quals la gent es més…

no es tan radical, no?

Es un abanico de pensament, no?

Allí ja es més purisme, purisme, purisme anarquista d’este.

Creo, eh.

Espera, vaig a beure una mica d’aigua.

Qui va ser Juan Manuel Molina Mateo?

Juan Manuel Molina Mateo va ser el marit de… el company de la… de la d’allònses…de la Lola Iturbe.

Bueno, va ser un home de… Crec que es el de la FAI que surt de… crec que surt en aquell moment de la… o es un dels que participen a

a la paella de 1927 a València.

Esto es un home, un delegat, jo l’he conegut, eh. Bueno, l’he conegut, l’he vist. No l’he tractat, tampoc,

però l’he conegut al Juan Manuel Molina.

Es un home que, durant tota la guerra civil, es un home actiu.

Està dins dels clubs de la FAI.

I després en la clandestinitat també te el seu paper important, durant tota la dictadura de Primo… ai, del franquismo.

Jo el vaig conèixer als anys 80.

Claro, el vaig veure, no? Bueno, a alguna conferència seva vaig asistir.

Bueno, no sé que dir-te d’ell en aquest moment, si no que va ser, va tindre

durant la guerra civil o així no m’en recordo quin pes específic va tindre,

però sí que durant la dictadura de Franco va tindre algún comité…

algún comité va ser seu. Per exemple,

quan la fugida a França, estic recordant, fent memòria, tratant.

Quan la fugida a França, él, ell, forma…

en el moment en que està ací encara funcionant la CNT,

te una cosa que es crea a finals del 37 o el 38, que es SIA.

SIA que es Solidaridad Internacional Anarquista.

Que es per ajudar a els refugiats espanyols, com havía

la de republicana…

i Juan Manuel Molina es un dels homes, amb Marianet que està a París, i éll que està retingut als camps de concentració de

França, a Barcares o a algún d’aquests, no m’en recordo ara a quin.

Com ell tracta d’organitzar la fugida estant dins d’un camp de concentració

ja tracta d’organitzar la fugida de la gent que està, per exemple, en Albatera.

El camp de concentració d’Albatera, que era a València, hi havía gent..

gent que va caure, sobre tot els de Madrid més tart,

i com, desde el Sira o desde la SIA intenten canviar les documentacions

d’alguns que poden ser… perquè puguin sortir.

Algun cas de la gent de Madrid i coses d’estes que van poder sortir

gràcies a que,

desde París o desde Perpignan o Bacarés i tot això,

es consigués canviar una documentació que arriba fins a

Albatera perquè la gent pugui sortir com si fos un Pepito de los Pelotes que no tiene nada

de sangre, no? Ningún delito de sangre o cosas de esas, no?

No sempre ho consegueixen, però n’hi han varios

que ho consegueixen.

I Juan Manuel Molina forma part d’això.

I després també va estar en algún comité, en algún comité nacional de clandestinitat durant el franquisme.

Després ja no sé, se me pierde.Hi ha un llibre molt interessant, que va fer…

que després s’ha anat corregint

però que es un dels primers llibres sobre la clandestinitat

llibertària, que es… bueno, no sé, ara no m’en recordo del títol,

però es un dels primers llibres en tindre informació del que havía passat durant el franquisme.

Està fet per ell.

Juan Manuel Molina.

Perquè als fundadors d’ERC teníen tant de prestigi entre els liders de la CNT?

Bueno, no ho sé.

Es te que tindre en compte, també, molt… molt d’allò que,

sobre tot a comarques, hi ha molta…

no diré a Barcelona, però si hi ha comarques de Catalunya

on hi ha molta sintonía entre esquerra Republicana i l’anarquisme de cada un dels pobles d’aquí.

A Barcelona, a lo millor això no es tan evident, no?

Tot i que, bueno, companys havía estat molt amic de

el Salvador Seguí i tots aquests. Llavors, també hi havía una certa afinitat. També hi ha gent que no es poden ni veure ni tragar, no?

Jo que sé, els germans Badía i tot el follón dels germans Badía i coses d’estes, no?

Però si que hi ha una certa afinitat, jo diría, principalment

a l’extra radi de Barcelona.

Quan tu repases una mica noms, quan t’arriba informació dels pobles, veus que molta gent estava a Esquerra Republicana i a la CNT, alhora.

I de fet, a la transició, també va haver-hi… també, la gent d’esquerra republicana, també estava affiliada, en un primer moment estava afiliada a la CNT.

A la tran… al 77, eh.

Això també passava així. No sé…

Una temporada, eh. Después, ara no sé on s’afilien, si s’afilien.

També, nos podríes contar algo sobre l’opinió dels dirigents de la CNT sobre Macià? Que també, per el que es veu, era molt…

No, no et puc dir gaire cosa, perquè Macià va morir un Nadal, del 31 potser, o 33.

I…

no sé si tenien… la opinió que tenien alguns possiblement,

va haver-hi un moment, en el complot que García Oliver i ell van intentar, el complot…ai, com es déia allò?

Va haver-hi, durant la dictadura de primo de Rivera, n’hi ha un moment, el complot de..

ara no em surt el nom. Bueno, hi ha un moment en que intenten organitzar un complot, bueno, un, bueno, vindre aquí amb un exercit per plantar-li cara a la dictadura de Primo de Rivera

amb el..

però que al final això fracasa i no tira endavant, no?

El Macià és, bueno, el consideren com el avi, jo no crec que així…

no crec que hi hagi una… ni simpatía ni antipatía.

Crec que es un moment,

tot això passa una mica, per exemple, quan lo de la vaga de…

Quan lo de la vaga de lloguers, que es un moment molt interessant, molt efervescent també a Barcelona,

però que, d’alguna manera, l’enfrontament…

Macià està preocupat per el seu estatut, l’estatut del 32.

I no està massa preocupat per el que està passant a Barcelona, no? Es una generalitat incipient

que no te…encara no està desenvolupada, no te cap tipus de

fondo ni cap tipus de projecció.

Està, inclús, el Companys també, que es el governador civil. El 31

deixa el càrrec lo més aviat possible, per marxarse a… per marxar-se i construir

el estatut del 32. Mentre que a Barcelona hi ha una crisi, bueno a Barcelona, a tot. Després de la exposició universal del 29

hi ha una crisis econòmica bestial, i la gent, tot i que ha surtit de les presons amb l’arrivada de la república,

han sortit el 14 de Juliol, però el día 1 de Juliol, ai, el día 1 de maig a la manifestacio de l’1 de maig, ja comencen una altra vegada a omplir

les presons d’obrers, perquè

bueno, i bueno, llavors es desenvolupa tot el tema de

la vaga de lloguers que bueno, ja un altre día entrarem, no?

En fin, jo no crec que… no crec que… bueno, no se, desconec això, eh.

En Agost de 1931 van haver-hi 41 vagues només a Barcelona, incluint una parada de 40.000 treballadors de la surgería durant un més. Qué es el que va causar esta concentració?

Bueno, en l’Agost del 31 es quan

arriven…

Bueno, jo parlo en la vaga de lloguers principalment el que afecta a tota aquesta moguda. Es un moment en el qual,

a Barcelona, a tota la geografía d’Europa,

el… el… bueno, els lloguers de les cases s’han abaratit, sobre tot al

als indrets on viuen, als barris obrers,

mentre que a Espanya, a Catalunya principalment, l’especulació ha continuat creixent, no?

En un moment de crisi com es aquest,

hi ha una revolta de…

es construeix… el sindicat de la construcció construeix el

comité de defensa econòmica que diuen…

El comité de defensa econòmica en el qual plantejen la reducció

de… la reducció dels lloguers, en aquell moment, en un principi en el 40%.

Però arriba en un moment, a l’Agost del 31, en el qual es parla de què aquell que no treballa no te pas que pagar

el d’allò, el lloguer de casa seva, no?

I bueno, això crea un conflicte entre la càmara de la propietat,

les vagues que hi han son motivades per

per aquest conflicte.

Però, sobre tot, es telefònica, en aquell moment, que jo recorde, i el sindicat de la construcció, que es el que porta la veu cantant en un moment que està practicament el…

Barcelona està paralitzada, no hi ha cap activitat econòmica practicament. Per això les vagues,

es que son vagues de que no hi ha res que fer,

hi havía molt poca cosa que fer. Tan sols, a lo millor, el textil es el que podía igual funcionar una mica.

En fin, va ser un moment molt dur, Agost i Septembre es quan arriba…

La repressió arriba en el moment també, principalment, en que ja la dictadura…

la república te els mandos de la Guardia d’Assalt, que es la que pot reprimir qualsevol vaga, qualsevol d’allonses.

Es quan arriba l’enfrontament puro y duro.

Inclús hi ha un moment en que hi ha una vaga solidaria, que es el 6 de gener del 31, ai, 6 de Septembre de 1931.

Hi ha una vaga solidaria a Barcelona,

en el qual hi ha un enfrontament directe

entre els obrers i la guardia d’assalt, sobre tot tot el que es

per vía laietana i així, però a tiros, eh. A tiros que hi han vuit morts…

vuit morts del moviment obrer, en aquella vaga.

Però tot va…no es una vaga… no es una vaga de… si no que es una vaga resolta

a pistoletazos. En fin, anava així en aquella època.

I acaben tots a la presó, bueno, el García Oliver i companyía.

En fin, coses d’estes.

De quina manera va, Largo Caballero i los Juardos mixtos de quina manera van causar una manera entre la CNT i la república?

Qué vols dir? No sé que son los juardos mixtos. […] Las comisiones mixtas?

Bueno, la comision mixta, mística, era lo que ja, durant la

dictadura de Primo de Rivera, inclús la CNT havía partici… quan estava el Seguí havía participat en las comisiones misticas. Después un…

Mixtas, que es allò de, quan hi ha una vaga, posar

a discutir en una taula quatre obrers i quatre empresaris i el que es decideixi, allò s’accepta, no?

N’hi ha un moment, en els anys 20… això, durant la dictadura, s’accepta, quan està el Salvador Seguí sobre tot,

s’accepta bastant.

Però ja, amb la república, això els sindicats ja tenen una altra dinàmica,

ja estàn molt més per les assamblees i el que decideixen les assamblees es el que tira endavant.

Llavors, no…

Bueno, aquí a Barelona com a mínim, no lis funciona gaire això, eh.

No ho accepten els sindicats.

Son comissiones mixtas.

Bueno, durant… durant el Primo de Rivera això va funcionar, alguna època.

Va por etapas, eh.

No sempre estaven contents, inclús Salvador Seguí va tindre alguns que altres problemes amb

amb aquestes comissions, perquè sempre hi havía algú que volía més o el que sigui.

I tenía, després, bueno, no ho se explicar. En fin, hi havía problemes.

Les accions del governador Anguera de Sojo, com van fomentar la radicalització de la CNT?

Bueno, Anguera de Sojo es el principal repressor

de tot el que es la vaga de lloguers.

Anguera de Sojo, en el…

que es el governador civil en aquest 31 d’Agost, per exemple, en el 30 d’Agost, bueno, Septembre-Octubre.

L’Anguera de Sojo i el Joan Pich y Pon, que es el president de la càmara de propietat,

seràn els dos encarregats de la…principals de la repressió en la ciutat de Barcelona

amb tota aquesta lluita que hi ha, principalment, que es per els lloguers de la ciutat, no?

I ells seràn els dos repressors, aquells que envíen a la gent…

que li envien tota la maquinària repressiva a cada moment. Per exemple, l’Anguera de Sojo es el que

envía a la pressó tot el comité de defensa econòmica del sindicat de la construcció. Els envía a la Model,

i no solament això, si no que al enterarse de que

estan fent vaga de fam a la model,

es presenta a la model i els crida al despatx un a un per fotre-se’n un per un, no?

La qual cosa, la model s’incèndia.

El día seguent, passa lo del sis de septembre del 31,

que Barcelona s’incendia i n’hi ha una vaga solidària.

Bueno, al 36 aquesta vaga marca molt, perquè es un enfrontament molt fort

que al 36, una vegada ja s’ha aconseguit la revolució en marxa, diguem,

al carrer, aquest, com es diu, darrere de… ai com es diu.

Bueno, el carrer…. es passadís a… Calle 6 de septiembre, no? Ostia, el carrer…

Bueno, que esta darrere de…Vía Laietana, el seguent, darrere de foment. Aquell carrer. Ara no me surt el nom, ja me sortirà més tart.

Aquell carrer passa a dir-se 6 de Septiembre del 31, en memòria de tota la represió que ha creat Anguera de Sojo.

Anguera de Sojo es un abogat, o es un jurista, però es un home

repressor. Tant es així que quan

al 34, després dels fets d’octubre, el goern espanyol, el que posarà aquí a la generalitat serà l’Anguera de Sojo,

i d’alcalde de Barcelona a Joan ‘Pinypon’.

O siga, els dos repressors principals del 31 a Barcelona,

després, quan cau la generalitat, diguem, al 34, com ara mateix, no?

Pues posa al principal opositor, diguem, que te el poble català, que es Anguera de Sojo.

I el posa com a president de la generalitat, entre cometes, no?

Com ara no se a qui han posat, però es això.

I el ‘Pinypon’ d’alcalde de Barcelona.

Que serà el primer pelotazo de que es parla en la història a l’ajuntament de Barcelona,

el fa aquest home, el Joan ‘Pinypon’.

En fin, personatges de l’època.

Nos podríes parlar del significat polític de les apropiacions proletaries i com la il·legalitat es veía com una cosa necessaria per sobreviure?

No t’entenc ara la pregunta.[Explanation, skip]

Has mencionat antes als germans Badía. Si ens pots contar qui eren i que va causar que al final fossin assessinats per la FAI.

Bueno, jo el que crec que va passar es que, bueno, arriba un moment que son

son la gent de… els germans Badía estaven en molts dels fregaos del moment

estan conjuntament amb els llibertàris. O sigui, a l’any 31 igual estaven

en els mateixos fregaos que el moviment llibertàri, o a la dictadura de Primo de Ribera.

Però després hi ha una distància, hi ha una distancia que inclús tracten de reca…

quan ells estan, ja quan la generalitat està desenvolupada,

ja te els seus escamots i te els seus mossos i te…

es el cap de la policía.

Llavors, el cap de la policía de Barcelona,

pues castiga a tot aquell que intenta fer un altre tipo de cosa.

Aquí ve l’enfrontament, inclús tracta de comprar els serveis de confidents i coses d’aquestes dels mateixos llibertàris

i aquí arriba un moment, bueno, que decideixen

carregarse’l, o el que sigui. Però no els germans, si no crec que només anaven a per un, eh.

El que passa es que conincideix que estan els dos,

i es carreguen als dos, aquí al carrer Muntaner crec que va ser, no? On vivíen. Crec que, no sé si n’hi ha una placa, no l’he vista.

Crec que sí que n’hi ha una placa, Muntaner… Muntaner o Aribau, ara no recordo quin carrer es.

Bueno, Consell de Cent, por ahí.

Però es per això, eh. Bueno, es el cap de la policía de la ciutat que esta reprimint al moviment obrer.

I llavors es un moviment obrer que està armat,

llavors…

Qué eren los panics morals?

Pànics morals? [Explanation, skip]

Nos pots contar algo de l’aparició del grup d’afinitat ‘Nervio’?

No el conec este. Nervio?

Nervio, bueno, tindria que pensar ara qui es, no se qui es, ‘Nervio’.

Durruti estava molt a favor dels atacs econòmics, però en 1935 buscava que s’acabessen les expropiacions. Pots comentar al respecte?

Vols dir? No tinc clar que busqués que s’acaben les expropiacións.

Jo crec que treballant per expropiar…No se, això ho desconec,

al 1935 que treballés per…

Jo diría que no. No… bueno, era un expropiador nato.

Qué era mujeres libres?

Bueno, mujeres libres, Dones Lliures, es un…

es un intent de les dones de…

bueno, hem parlat abans una mica de la liberalització de les dones, no? I elles mateixes, l’Amparo Poch

i la Lucía Sanchez Saornil i companyía,

intenten, bueno, obrir

una organització llibertària que doni veu a les dones, sobre tot es principalment això.

No es una altra cosa.

I bueno, hi ha molta dona del moviment llibertàri que no estava en aquell moment, inclús después en el d’allò, que no estava d’acord amb Dones Lliures,

si no que creien que la emancipació era de tots,

i que per lo tant teníen que… bueno, teníen que deixar a part el gènere.

Mentre que altres reivindiquen el gènere, el gènere, com a…

bueno, perquè esta maltractada, perquè no te les mateixes oportunitats,

per totes aquestes històries. Això es el camí de Dones Lliures, principalment.

Que representaven les barricades, tant de manera simbòlica com de manera literal, durant tot aquest període?

Doncs sempre hi han…Les barricades, com sempre, no totes estan fetes per resistir, no? De fet el…

a la setmana tràgica, les barricades,

n’hi han molt poques que estan pensades per la resistència, practicament ninguna. O feien la barricada

i en tot cas, inclús la del 36, es defensaven desde els terrats o desde els balcons, pero mai

desde la mateixa barricada.

La barricada es un símbol que ‘abre el camino’ o lo que sea, no?

Això es el que representa la barricada, no? De fet,

bueno, en cada moment es això, la barricada es un obstacle per…

però que abre caminos por el otro lado.

Una barricada para la represión, però que obre noves víes cap a un altre indret, no?

Barcelona i París son les ciutats amb més barricades del món.

No se si hi ha un llibre que intenta contabilitzar les barricades de cada un

de cada país. Bueno, de cada ciutat.

Estan contabilitzades, hi ha un llibre que contabilitza les barricades.

Durant la guerra civil, com es diferenciava la violència que tenia lloc en la zona controlada per els feixistes amb la zona controlada per la república?

Bueno, com a controlades?

Bueno, jo crec que… jo, en el llibre que he escrit, precisament el del Aureli Fernàndez, que es el

el personatge que te la responsabilitat de la, diguem,

que te la responsabilitat en el moviment revolucionari del 28 de Juliol,

de la, bueno, de la repressió a la ciutat, de la vigilància de la ciutat.

Jo crec que tenen…

En un moment en que els quinta columnistes a Barcelona…estava infectada de quinta columnistes.O siga,

gent que estava per el feixisme.

Es important, però alhora tenen, desde el primer moment, crec que tenen molt present que Europa els està vigilant, no?

Llavors, es contenen en moltes de les ocasions.

Es contenen més del compte. Tot i que hi havía…bueno, havíen les patrulles d’incontrolados, que això existía desde el primer moment a la zona republicana.

Desde el comité de milicies, per exemple, lo que si que es tracta de controlar tot això.

No sempre ho consegueixen, però…

te parquet, però per una…

la raó principal es que se’n adonen de que Europa està pendent de lo que està passant aquí. I això, com, jo que sé com ara mateix,no?

Estan pendents del que diuen en Europa, pues passa el mateix.

Mentre que a Burgos, el govern de Burgos, l’únic…el que fa, per exemple, a part de que la gent es queda per la cuneta i ningú ha reivindicat mai res,

però n’hi ha una altra, son els judícis sumarísims,

en el qual ningú te cap tipus de dret a defensar-se.

I això continua durant, no solament durant el 36, si no que coninua… fins ben entrat el 50 i pico, encara, al camp de la Bota aquí a Barcelona, anaven a…

anava caient gent.

Cada setmana hi havía més d’un

que queia. En fin, n’hi ha una diferè…

I tot en plan legal. En plan legal, pues bueno…

En fin, me callo.

De quina manera el PSUC va arribar a ser el protector polític dels elements burgesos de la ciutat?

El PSUC…El PSUC es crea…

díes després d’haver començat la guerra civil es crea el PSUC, el creen perquè no existía,

i l’espai del moviment obrer estava ocupat, principalment,

per la gent de la CNT o la del POUM, del Bloc Obrer i Camperol i tot això.

I l’únic espai que troba es el bon, petit burgés que no està adscrit a cap organització d’aquest tipus

i com aquí poden començar a influir en les capes socials d’aquest tipus, no?

Es com comencen, incipientment comencen per ahí.

Però clar, en el…

en tot el aparato que ve de Russia,

es com aniran creixent.

Perquè una de les poques coses que arriba a Espanya

es, a través de Mèxic o a través de Russia.

I Russia, en aquell moment, pos ja te… el poc diner que arribi, o el poc aliment o el poc…ve a través d’aquesta gent.

El Ziryianin per exemple, que es un vaixell que arriba…

el primer vaixell rus que arriva a Barcelona.

Arriva… bueno, amb força aliments i tot això, per bueno, ja es el PSUC el que controla aquest subministrament i tot això, i com pot anar creixent

en aquesta… amb aquesta ajuda que te, no?

Desde Russia.

El tres de Maig de 1937 esclata lo que molta gent anomena la guerra civil dins la guerra civil. Ens podríes parlar d’això?

Bueno, el maig de…

Jo he arribat a la conclusió que es a partir de que l’Aurelio Fernandez

no pot continuar com a secretari…

secretari no…es que no me surt el nom de…el nom exacte ara mateix de qué era, de quin es el carrec de…quin es el carrec que tenía exactament, no?

Però a partir de que ell ja deixa aquesta secretaría de…

bueno, del control de la ciutat, del control de les fronteres. A partir de que deixa aquest càrrec,

es quan Artemi Aiguader i, diguem, la gent del PSUC, es quan tenen l’oportunitat de,

i Rodriguez Sala, que ja era del PSUC, tenen la oportunitat de fer el cop d’estat que

que volíen, sigui, d’eliminar els obrers

del control de la ciutat. Es a dir, lo principal que tenen es, en aquell moment,

es la telefonica. La telefònica perquè? Perquè anava… en aquell moment, els telefonos anaven tots per centraleta.

En la qual cosa, el que es parlava al despatx del govern civil, o el que es parlava a qualsevol despatx polític de la ciutat,

els obrers sabíen de qué es parlava en tot moment, no?

Amb la qual cosa, el que tractaven era d’eliminar aquesta posibilitat, no? Posar els seus,

la gent que a ells els interessava, no? Que no estigue la gent de la CNT

en aquest apartat.

I aquí es una mica on neix… on neix l’enfrontament directe

d’aquesta història, no?

Com a… bueno, ja va haver-hi aquí una ensalada de tiros i, bueno, la CNT

tot i que tenía la força en aquell moment, va decidir,

per García Oliver i la Federica, que eren els que teníen…

que eren del govern en aquell moment, son els que decideixen frenar la història, no? Que no anes a més. no?

Això de frenar, de que no anés a més, lo que va provocar es una caiguda del…

bueno, una caiguda del moviment obrer, en el qual va perdre molt interés per continuar lluitant en una

en una guerra que ja cada vegada la veien menos seva.

I bueno, es aquí els fets de maig del 37 la que

sintetitza tot això, no? Quan els obrers ja veuen que no val la pena lluitar per un govern…

bueno, un govern burgés que s’està establint cada vegada amb més clarividencia.

I bueno, aquí comença la decadència del movimet obrer i la CNT, tot i que la CNT va conservar tenint la força.

El POUM, molta gent del POUM va salvar la pell gràcies a que la CNT encara tenía les esquenes cobertes, perquè era majoría,

però bueno, l’Andreu Nin va desaparèixer…

Sí. El que no li interessava a Russia va començar a desaparèixer.

Ara que has mencionat el POUM, nos podríes contar un poc qué va ser i perqué es va declarar il·legal?

El POUM?

Bueno, es declara il·legal per tot això, perquè

desde… tracten de convencer de que es un partit que al PSUC no li interessa tindre un partit comunista a la seva esquerra i no li interessa un partit comunista

que estigui a les barricades amb la gent de la CNT. I es un partit més feble, perquè no es un partit que encara…

que te… que te…bueno, que te l’ajut de la Russia, no te cap… no te cap recolzament de cap puesto,

i per això el declaren, bueno, intenten desprestigiarte lo que poden, i inclús el declaren il·legal i perseguit, no?

Bueno, van detindre un grapat de gent, no?

No van matar a més perquè no se perqué.

Però bueno, a partir del 37 tens que tindre en compte

que les presons com la Model, i altres que havíen, s’omplen, de Maig del 37, s’omplen de llibertàris i de gent del POUM i estàn conjuntament amb els feixistes, a la presó de la Model estàn tots junts.

Estàn… hi ha una galería d’anarquistes, n’hi ha una altra galería de la gent del POUM,

i gent de Falange. Estan els tres, aquí a Barcelona.

A partir del Maig del 37 estàn tots a la presó. Aurelio Fernàndez també va entrar a la presó

a partir del 37. Per intringulis de la época.

També, després del Maig, bueno, una mica més tart, entra a la presó.

Nos pots contar algo de la participació de la CNT en el cop que va treure a Juan Negrín del poder?

Això, Madrid, ya me pierdo, no. Millor que sigui algún de Madrid que coneixerà millor la història aquella.

Bueno, allí hi ha molt intringulis entre Mera, el Casado i no sé.

I cada un, jo, no controlo bé.

Llavors, per lo que he vist amb molta gent de Madrid, que cada un te una versió diferent,

i bueno, no… Madrid me queda una mica lluny.

En 1939, amb la llei de responsibilitats polítiques, la CNT es declara il·legal, les seves propietats s’expropien… en aquell moment hi ha vora un milió de membres afiliats, i es comenta que el franquisme en va assassinar a centenars de milers. Podríes comentar sobre el tema?

Bueno, el 39, bueno, el 26 de gener del 39 entren les tropes franquistes a Barcelona. […]

A partir del 26 de Gener del 39 entren les tropes a Barcelona

i a partir d’aquí el franquisme es dedica…

bueno, la gent que pot fugir a França fuig a França,

però… i aquí a Barcelona hi ha una repressió bestial.

Que queda marcada, queda marcada en tots els sentits.

La gent, a part de que la vida cotidiana,

la gent te que tindre avals per poder continuar tirant. I aquell que no te cap tipus d’aval,

sea desde, jo que se, un capellà, una monja, que t’avali o algo així,

ho tens fumut, eh. Llavors, La repressió era bestial.

Inclús, per exemple, la gent, hi ha gent que està en els camps de concentració de França.

Hi ha molta gent que decideix tornar, i quan veu que els alemanys estan invadint Europa i tot això,

hi ha gent que diu, esta no es nuestra guerra, vamos a por los alemanes, no?

Però n’hi ha altra gent que diu, “no, aquesta no es la nostra guerra, la nostra guerra està en espanya,”

en Barcelona, “Tornem a Barcelona.”

Però clar, arriben aquí i es troben de que

no tenen… la única opció que tenen es delinquir.

O siga, robar, perquè no poden trobar treball, no poden…i ningú, ningú, els recull, perquè la repressió es bestial.

Si tu guardes a un, inclús un amic, inclús, jo que sé, hasta el teu germà. Si el guardes i saps que…

tú també aniràs endavant, no?

Coses d’aquestes passen. Llavors, tota aquesta gent no te més que delinquir, i acaba, bueno, formant els seus grups d’acció, el que sigui, als anys 40, 41, 42.

Però acaben que els detenen i passan por el aro i els fusellen i els maten i… bueno, van a parar a la Model, i a la Model

un consell de guerra sumarísim i acabes, bueno, que te… que te…

bueno, te maten, no?

Te fusellen directamen i ja està. Tot això passava, no?

Bueno, es en aquella Barcelona pura i dura dels anys…

bueno, imaginat esta Barcelona… jo que se, no se pot imaginar. 40, 41, 42,

i mentrés està…

Hi ha un moment a Barcelona, que quan els Americans,

que això t’ho comentaven molt, quan els Americans estaven guanyant la guerra,

al 43… 44, 45, encara no… al Maig del 45 s’acava, però al 44, 45 es quan la premsa llibertària en clandestinitat et deien que corría per les Rambles,

perquè havía una eufòria i hi ha un moment en que els falangistes, els fatxes, tots aquests callen, tenen por

de que, realment, els aliats arriben a entrar a Espanya, no? Llavors diuen, hostia…

Hi ha un freno. Hi ha un fre a tota la repressió que hi havía en aquell momen, no?Mentre els alemans van guanyany, aquí foten, es carreguen…

Però quan els americans estan guanyany terreny, al 44 i principi del 45,

la Rambla estava plena, deien que a los quioscos de la Rambla veníen la Solidaridad Obrera. Això et diu la gent que vivía.

Però clar, quan passa tot això i veuen que no passa res, desaparèix la solidaridad de la Rambla i comencen a…

una altra vegada, a carregar-se al personal.

Fins al 51 van estar entrant al Camp de la Bota, eh, al 51, 52.

Pues això es lo que… esta es la Espanya, la Barcelona que teníem.

Aquella gent, la gent de 20 anys, 23 anys, ho tenía pelut, eh.

La gent de 30 anys en aquella època…

Nos pots contar que va ser el caso Scala i com va afectar a la CNT?

Bueno, el caso Scala ja es l’any 78, es la…

La CNT… La CNT…

ara, el que està passant…

Es la única entit… diguem, entitat,

que es carrega… que es carrega el pacto de la Moncloa.

El pacte de la Moncloa es el pacte de la constitució del 78.

Es la única entitat, diguem, o organització, el que sigui,

que al 1978 està en contra del pacte de la Moncloa perquè denuncia

lo que representa el pacte de la Moncloa, que es la constitució

bueno, que es el d’allò de

la constitució del 78, no?

Lo pactat en el 78, que es plasma en el pacte de la Moncloa.

Que no es ni més ni menys que una vendetta entre el franquismo i els nous arribats de…

bueno, els socialistes i comunistes que pacten una poltrona, una cadira, per continuar una democràcia entre cometes.

Això ho… Llavors, això no ho accepten

i això no ho accepta ni el govern ni ningú.

I el que fan es carregar-se a la organització que podía…

bueno, que estava posant problemes a aquesta nova manera d’entendre la democràcia,

en aquest país.

I el que fan es, en una manifestació contra el pacte de la Moncloa,

en el mateix día, provoquen, per mitjà d’un confident, el Gambín, el famoso Gambín,

provoquen que uns joves llibertàris de la època llancin uns còctels Molotov

a una sala de varietés que hi havía a Barcelona, que en aquell moment cada diumenge, o cada no sé, un día a la setmana sortía per la…

feien un espectacle per televisió espanyola.

Per lo qual això es veia, en aquell moment que només hi havía un canal, es veia per 24 millons de persones.

Això el que provoca es que llençant cuatre coctels molotov a l’entrada d’un… d’un recinte,

l’incendi es produeixi per darrera.

En la qual cosa, quedava clar que allò estava preparat i amanyat per els serveis secrets de…

bueno, del país, no? Que estaven interessats en que

bueno, comencés el desprestigi de la CNT, que no la podíen tolerar en aquest sentit.

En fin, això es el que va passar en el caso Scala, que va ser un montatge policial

per reprimir el moviment llibertari.

Immediatament ja es va senyalar la CNT, no solament es va senyalar si no que el mateix día

ja estava detinguda tota la gent excepte el confident, que va estar 4 o 5 anys per detindre’l, el van detrindre per altra història.

En fin, això es el que va passar al caso Scala, un poco más o menos.

Jo estava a aquella manifestació, aquell día.

I bueno, he conegut… en coneixía a més d’un allí.

Dels que van tirar els coctels. Bueno, cosas así.

Nos pots contar algo del 79 [77], la reunió de Montjuic?

Al 77 hi ha el meeting de Montjuic i les jornades llibertàries. El meeting… es que passa en quinze díes

una… de diferència.

Bueno, es el meeting més important de… que es dona en aquell moement. Inclús, ni el Tarradelles, amb el famós ‘Ja hi soc aquí’, quan arriva a Barcelona,

no reuneix tanta gent com reuneix, en aquell moment el moviment llibertàri.

Es un moment en el qual, en aquell moment, son més de 300.000 persones, parlen entre 300.000 i mig milló,

quedem en 300.000 que ja son moltes.

Que acudeixen a un meeting del moviment llibertàri, bueno, que

que ni tan siquiera s’ho esperaven. Va ser un moment d’eufòria anarquista en el qual els iaios de la època et deien que estabamos como en el 36…

Coses d’estes, no?

Bé, es un moment de… d’efervescència del moviment llibertàri. Es te que tindre en conte

que es un… en tot aquest procés, es un moment en el qual s’està construint la democràcia

i en el qual les democracies el que fan es legislar constament. Sempre estan legislant.