EN | CAT | ES

Entrevistat el 19 de octubre de 2017 a la sèrie de documental Catalunya Barcelona.

Si podríes començar explicant el referèndum de l’1 d’Octubre per la gent que es de fora d’Espanya?

El Referèndum de l’1 d’Octubre es un pèl difícil d’explicar per els que no estaven situats, diguem en l’àmbit català.

Quin es el problema? Una mica, portes enfora s’ha explicat que es un referèndum il·legal perquè no ha estat aprovat per el govern de l’estat i perquè no està emmarcat en les normes constitucionals adequades.

Quan s’explica això a algú de fora, normalment pensa que sí, que no es un referèndum acordat i que per tant no ha de tenir validesa.

Però es clar, si expliquem una miqueta perquè ha succeït així, potser s’enten millor.

Molt ràpidament.

Hi havía un estatut d’autonomía a catalunya que va ser votada el 2005 per els catalans de manera majoritaria.

Va passar uns tramits parlamentaris on va ser retallat substancialment i a l’agost del 2006 es va aprovar un estatut d’autonomía que no era, en cap cas, el que havía votat el poble de catalunya.

A partir d’aquí, digue’m, hi ha un moviment politic que passa de l’autonomisme a l’independentisme.

Es a dir, gent que Estava amb la clau autònoma i d’entendres i de consensuar i de compartir creu que no hi ha solució, que les reivindicacions de Catalunya desde Madrid no son mai escoltades, o desde el govern de l’estat més aviat.

Ha retallat tant com poden les competencies i es quan s’inicia un procés en que, reiteradament, sobre tot l’11 de Septembre, la festa nacional de Catalunya, surten millions de persones al carrer reivindicant un canvi de la relació amb l’estat.

Com l’Estat, en aquest cas governat primer per el PSOE i després per el Partit Popular – però dos partits que tant que siguin esquerra i dreta en el tema nacional català jo penso que no difereixen gaire en la seva visió – la gent veu, realment, que no hi ha la capacitat d’arribar a un acord.

Que una decisió que hauría de ser política i parlar-ne s’enfoca des d’un punt de vista eminentment jurídic, la constitució d’Espanya ho prohibeix perquè consagra l’unitat d’espanya i això no es pot parlar.

Com des d’aquí hem pensat molts que tot es pot parlar i tot es pot discutir, el que passa es que si ja es fa un 9N una vegada, una mena de referèndum molt provisional, però després el del 1 d’Octubre de 2017 es planteja en termes de seriositat.

Malgrat que desde el govern de l’estat no hi ha aprovació, desde catalunya es dicta una serie de lleis que creuen que els hi dona capacitat per fer-ho.

Aquí s’ha desembocat en una situació d’un conflicte seriós entre la legalitat catalana i 2.300.000 persones que van anar a votar que pensen, majoritariament a favor de la independència, que pensen que es legitim.

Amb el govern de l’estat recolzat per el PP -Partido Popular-, Ciudadanos i el PSOE que pensen que això es il·legal i s’ha de frenar de cualsevol manera. I això ara hi ha un conflicte molt important.

Perquè creus que la gent amb un cert poder adquisitu sol ser més pro-independència que la gent amb una classe social més baixa?

Jo crec que hi ha dos fenòmens que poden explicar això.

En part es que la gent amb un cert poder adquisitiu a vegades correspon a un cert nivell també cultural.

Generalment correspon a dos elements: una, normalment persones amb molts anys d’arrelament a catalunya, per tant amb un sentiment català molt arrelat, moltes arrels a catalunya i que per tant tenen molt arrelat la cultura, la llengua, la personalitat catalana, l’identitat catalana.

Potser també te a veure amb el factor cultural en el sentit que la persona que té un factor cultural i a vegades econòmic te capacitat potser de captar les subtileses que te un debat d’aquest tipus.

Jo entenc que hi ha persones molt senzilles, i igual mereixedores de respecte, però molt senzilles que fan un analisi molt ràpid i molt simple i, per tant, aviat tomben cap a un costat o l’altre.

El problema del tema català jo crec que es un tema que admet una gama de grisos molt forta, ni es blanc ni es negre, cal tenir una certa capacitat d’analisi, de racionalitat, d’entendre-ho.

I jo entenc perfectament que hi ha persones que els hi costi.

Però es possible que es doni aquest fenòmen, segurament deu ser d’algun estudi sociològic, en que, amb més nivell econòmic potser més arrelament al país, es més fàcil entendre la situació i potser més partidari de la independència.

Això no enganya si veiem com es va votar a l’1 d’Ocubre a les zones de Girona, Vic…

Zones on hi ha una població majoritariament catalana molt arrelada desde fa molt de temps, el sí es… i el nivell de votació es molt més alt. En canvi, zones de l’entorn de Barcelona – Sant Boi, Santa Coloma, Cornellà, etcètera – el nivell de vot es més baix perquè es dona una concentració de gent que porten menys anys a catalunya o potser directament no els preocupa o bé no acaben d’entendre’l i directament s’han quedat a casa perquè ells se senten espanyols i per tant no els concerneix o directament van creure que no han d’anar a votar.

Això es veritat que es produeix, hi ha gent que parla de fractura, jo no parlaría de fractura, jo parlaría que hi ha dos catalunyes que per les seves procedències i per els seus origens veuen aquest problema de manera diferent.

Ara, jo crec que malgrat tot jo segueixo pensant que hi ha pau social, hi ha concòrrdia. Jo tinc amics que son unionistes i amics independentistes.

Es discuteix, però això a vegades que s’explica de fractura a les famílies, jo no ho he vist.

Algú es pot molestar, però jo crec que es porta amb força intel·ligència i amb molta tolerància el tema.

Com es podría comparar la situació actual amb el catalanisme del segle XX?

Hi ha paral·lelismes.

La situació actual, quina és?

Avui es dinou, em penso, d’octubre.

Dinou. Dinou d’Octubre.

Queda ven clar, sembla, que en vores el govern del Partit Popular decidirà que suspen l’autonomía catalana i sembla que el govern català declararà la independencia.

Per tant, ha de fer futurisme perquè falten potser 48 hores perquè passi, però crec que anirà per aquí.

Com es pot explicar això?

Si mirem enrere, hi ha dos fets històrics que s’hi assemblen força.

Un va ser la proclamació de la república, el 12 d’Abril de 1931, quan de manera surpresiva l’Esquerra Republicana [?] de Catalunya, perquè Esquerra Republicana era un partit que feia pocs mesos que s’havia fundat, guanyen de manera abrumadora les eleccions municipals.

Això porta al cap de poc d’una victòria a les eleccions generals de les esquerres i acaba amb la caiguda de la monarquía d’Alfons XIII, l’exili de la família reial que ja no es recuperarà fins la tornada als anys 70 del rei Juan Carlos.

Clar, en aquell moment, el 12 d’abril del 31, en Francesc Macià declara la república Catalana.

Al cap d’unes hores negocien amb Madrid, era la República Catalana dins de la Federeació Ibèrica, i allí hi posava Portugal i tot.

Al cap d’unes hores se n’ha de desdir, ho ha de deixar correr, negocien amb Madrid i llavors diuen farem un estatut d’autonomía, doncs feu un estatut d’autonomía.

Que també, es el denominat estatut de Nuria, perquè es va fer al santuari de Nuria, que acabarà també, s’aprovarà també per plebiscit a Catalunya i a l’any 32 s’aprovarà però també seriosament retallat a Madrid.

Vull dir que amb això te unes semblances amb el del 2005-6, que al final es va aprovar al 2006 l’últim, te una semblança.

El segon fet també històric que ensenya molt es que el 6 d’Octubre del 34, també en un context en aquest cas de gran tensió política, un país políticament molt polaritzat, Catalunya i espanya.

Espanya també com a polítiques de dreta la CEDA, els partits d’esquerres, la llei de reforma agrària, a catalunya la llei de contractes de conreus tocava elements que la burgesia benestant i els terratinents tenien com a sagrats.

Amb aquest nivell de conflicte, un anarcosindicalisme, la CNT i la FAI partits en aquell moment molt radicalitzats en el tema sindical, passa finalment que Lluís Companys declara la República Catalana dins de la República Federal espanyola i te una semblança amb les amenaces d’ara.

Lluís Companys va a la presó, condemnat ell i tot el govern català condemnats, trenta anys de presó era la condemna.

Pero l’any 36 guanya el front popular i hi ha un alliberament de presos i alliberen Company, que es rebut aquí amb unes grans multituts i torna a ser president de la generalitat a partir de Febrer del 36 fins, dissortadament, el 40 que serà afusellat per el franquisme a Montjuic.

Ho dic perquè, durant aquest període del 34 al 36 hi ha una suspensió de l’autonomía catalana, que es el que ara està en el fons està [unintelligible, sentit de buscar, afavorir] el Partit Popular, Ciutadans i PSOE, i durant aquest període hi ha un govern desde Madrid.

Es a dir, ha un… Portela Valladares, hi han diversos delegats del govern, presidents a l’ombra, que intenten gestionar l’autonomía catalan amb poc exit també.

Es com una gestió administrativa, no política.

Ho dic perquè si mirem el 6 d’Octubre del 34, ara fa 70 i pico anys, hi ha molts paral·lelismes.

Va acabar amb una victòria de les esquerres i van haver de reposar el govern de la generalitat.

Ara no sé si anirà per aquí però la història ensenya que tant en Francesc Macià amb la proclamació de la República el 31 com, més tard el 34, Companys, potser es la tercera vegada que hi ha un conflicte d’aquest tipus.

El primer es resòl amb en Macià de manera dialogada, el segon empresonament. Aquest també té tendència a semblar que serà un conflicte resolt de manera no pacífica, al menys de manera judicial i amb empresonaments i amb persones que no podràn seguir ocupant els carrecs públics, vorem com anirà.

Això, la setmana vinent, tindrem més claricies.

Però bueno, jo crec que va per aquí una mica la cosa.

En algunes entrevistes hem parlat amb gent que es considera anti-independència perque diuen que son llibertaris i preferirien un mon amb menys estats. Podríes comentar un poc això i dir perquè el llibertarianisme es tan popular aquí a Catalunya?

Aquí hi ha una tradició anarquista, i per tant llibertària, potentíssima, molt potent.

En els anys 30, la CNT es un partit anarquista i la FAI també.

La diferència es que la CNT es un sindicat més pacífic en la seva manera de funcionar i la FAI durant la guerra es un grup violent, per dir-ho d’alguna manera moderada.

Hi ha una tradició anarquista a catalunya molt forta desde primers de segle XX.

Jo ara diría que a partir de la guerra civil espanyola, potser per les malbestats que va fer la FAI, ha perdut una mica de força l’anarquisme.

Pero segueix havent-hi molta gent que te pensament anarquista, fins i tot hi ha gent que te noms que son clarament de l’ambit anarquista, es posen noms geogràfics o noms referits a l’ambit anarquista.

Es un ideal que no ha quallat mai a cap lloc.

Els estats, ens agraden o no, son elements de govern i d’ordre i d’estabilitat i de racionalitat.

No es coneix paisos on no hi hagi estat. Jo l’entenc com un somni utòpic gairebé.

Es pot estar en contra de l’independència però estant en contra de la independència tampoc resols la situació igual.

Es a dir, estas igual en un estat i a vegades un estat que t’oprimeix més que un estat potser que un estat que podría venir.

Jo ho trobo altament respectable però penso que veu d’aquestes fonts de l’anarquisme tradicional, en principi pacifista, sempre pacifista, insisteixo que la FAI es una excepció a l’anarquisme, que no es violent en absolut en els seus plantejaments i que planteja un món idílic d’un cert somni de una igualtat absoluta, de que no cal governs perquè la gent es regirà amb sentit comú, la gent sabrà fer les coses de manera adeucuada.

Per desgracia, jo crec que la societat va cap al contrari, la societat va cada vegada més cap a la necesistat de governs, petits o grans, que estableixin ordres, criteris, consignes, governació…

Per tant, es respectable, penso que que es una utopía irrealitzable.

Quines son les accions que va pendre el govern central el 20 de septembre?

El 20 de Septembre d’aquest any, vols dir?

A veure, el govern central el que fa quan hi ha..

El govern central el que fa desde el primer moment es manifestar públicament que el referendum es ilegal, no es pot realitzar, i garanteix que no hi hauran ni urnes, ni retols, ni hi haurà cap possiblitat de votació.

En això busca aliats a europa per dir que tot el que es pugui parlar s’ha de parlar en el marc de la constutició espanyola que consagra aquest principi de la unitat indisoluble d’espanya.

El que fa el Partit Popular, dies abans de l’1 d’Octubre es consolidar i vendre aquest principi jurídico-legal.

Es a dir, hi ha una constitució votada per els espanyols l’any 78, oblidant que en fa 39 que va ser votada i que un 60 i pico percent dels espanyols no l’ha votat.

La vam votar les persones que tenim més de 50 anys, gairebé més de 40. No, més de 50 perquè havies de tenir 18, n’has de tenir 50 i molts per haver-la votat.

Per tant, vol dir una part de la població no l’ha votat però si que desde el partit popular es defensa aquesta idea de l’unitat d’espanya com un dogma.

Es a dir, es un tema que no es pot discutir, es un tema de dogma.

Això existeix molt a la religió, les veritats absolutes.

Per ells es un dogma i per tant, qualsevol acció que en aquell moment es planifica es legítima perquè els demés estan cometent una ilegalitat.

I amb aquest mecanisme simplificador, es on s’ha articulat tot el procés després que hi ha hagut de la represió policial, de la persecució de les urnes, de l’enviament de vaixells amb policies nacionals i guarda civil a Barcelona…

I s’ha articulat tot un assetjament militar entre cometes, de moment sense l’exercit, per frenar el que ells creuen que es una il·legalitat i que ha de ser casitgada.

Com no hi ha hagut dialeg per la política, la situació actual hereva d’aquells acords que cal dir que son unànims, llevat de podemos cal dir que PSOE, Partit Popular i Ciudadanos hi combreguen totalment amb la represió com únic métode de diàleg amb la generalitat de Catalunya.

Que es el que creus que va portar a la generalitat a fer el referendum a pesar de que fos il·legal?

A veure, la generalitat de Cataluna havía reiterat en moltes ocasions que mentre havia anat fent unes lleis, va arribar un moment que va considerar que la legalitat catalana estava per damunt de la legalitat espanyola, que no es reconeixia el tribunal constitucional ni altres organs de l’estat per manifesta hostilitat cap a Catalunya-

A partir d’aquí, ells monten, digue’m, una estructura legal que pot ser discutida però l’organitzen.

Desde Madrid es va recorrent tot això i declarant-ho il·legal però aquí consideren que ja estan en un estadi d’òs [???], que es que catalunya esta en condicions, ja es majoritari al parlament de catalunya les forces independentistes, voten totes aquestes lleis de, digue’m, transitorietat, tots els elements que fan possible l’1 d’Octubre i des d’aquest moment encaminen clarament cap a l’1 d’Octubre sense cap mena de dubte.

Jo crec que aquí el goern de l’estat va cometre un error, que era menysprear la convicció, tant l’astucia del govern com la convicció dels ciutadans com el gran compromís que hi ha per una part de la població.

A vegades parles de majoría silenciosa, potser sí, però a catalunya hi ha una majoría molt activa.

La prova es que els que vam anar a votar, fer arribar les urnnes, fer arribar les paperetes, emportar-s’ho, va ser un joc d’autentica imaginacio i que, malgrat la presió que va haver-hi, va anar a votar un 43%.

Després hi ha gent que diu bé, es que un 43 no son el 50, no es suficient.

Bé, jo diría que en les condicions en que va ser realitzat, demostra que hi havía darrera una planificació molt més seriosa i que aquí, potser, el govern, com va menysprear el 9N primer, quan es va fer amb el president Mas però diguent que era una botiffarrada i una festa popular, aquesta vegada jo crec que ells estaven convençudíssims que havíen conseguit evitar la votació i que ho van confiar molt a una actitud purament policial sense pensar amb la capacitat de la societat civil, a través Unió Cultural, de l’assamblea Nacional, d’organitzar-se.

Jo, quan vaig anar a votar, hi va haver una quantitat de gent rodejant el col·legi que es clar, era molt dificil per vint policies entrar dintre quan hi havía 500 persones davant de la porta.

Clar, aquí va haver-hi un excés. Aquestes declaracions de la Soraya Sanches de Santamaría de ganaremos 9-0, aquell triunfalisme de no seran capaços de votar, van pensar, jo crec, que la gent no gosaría, que la presencia policial els espantaría i que al final no es duría a terme.

El govern català, això si que ho ha demostrat, que el compromís que va pendre en un moment determinat, en el famós ple que van decidir-ho, l’ha porat fins les seves ultimes conseqüències.

Coherencia en tenen, una altra cosa es després si estan en la raó o no que es pot discutir.

Però coherència amb els seus principis no s’els hi pot negar, cap mena de dubte que l’han tingut.

A vegades es diu que tots aquests intents desde el govern central i de Rajoy d’aquesta postura tan contra la independència, son purament maniobres polítiques per, en les pròximes eleccions, guanyar més vots. Tú creus que això es cert?

Jo crec que el PP te una pedrera a espanya que ja sap que la té i el PSOE també que es l’anticatalanisme senzill, el prejudici que probablement no es probablement del madrileny cap al català, a vegades també es del català cap al andalús.

Espanya es un país amb profunds i arrelats prejudicis.

La fama del andalús que es un vago i un viva la virgen, que es molt simpàtic però que no treballa, que el madrileny també es molt simpàtic però també tot el día està fent cafetitos, es a dir, es un país – tot dic, i faig també autocrítica – en que tots tenims molts de prejudicis arrelats.

Però es que el prejudici cap a catalunya, en aquest cas ha estat molt potenciat desde Madrid perquè han vist que era una pedrera de vots, han vist que aquí conseguien moltíssims vots amb aquesta acció contra el català o contra Catalunya, contra la llengua…

Aprofitant, a vegades, elements clarament d’ignorància.

Encara segueixen sortint diputats a Madrid diguent que aquí els nens no estudien castellà, quan a la mitjana de notes s’ha demostrat que aquí els nens catalans treuen més bona nota que els de Madrid, un 0.4 més. 7.47 i ells 7.10.

Per tant, trenca totalment amb la idea que aquí el català no s’ensenya o no s’ensenya bé.

Però aquests principis estan arrelats i la gent ho segueix repetint, la gent segueix pensant de veritat que aquí el castellà no se’l respecta, que es una llengua que ningú pren en consideració…

Jo, a vegades, ho explico dient que 7 milions i mig de catalans que tots saben parlar castellà i en cambi només hi ha 4.5 que saben parlar català.

Per tant, no hi cap mena d’igualitarisme.

Jo crec que, en que penso que es poden haver equivocat¿

Els vots anticatalans ja els tenen, jo crec que no els engruixiran arradere d’aquest tema. I menys quan el PSOE, que podría ser la línia fronterera de vots, s’ha apuntat a la mateixa batalla.

Jo crec que en un moment determinat, sempre, ells, i això ara es fer ciència ficció, jo crec que ells van pensar que no gosaríem arribar tant lluny, que catalunya no arribaría tant lluny, que el govern no arríbaría tan lluny, que la gent no sería tant valenta; i ara estan una mica sorpresos que van agafar una línia jurídico-legal que era la que portaría a pacficiar-ho i ara es troben en un carreró difícil.

Perque clar, aplicar l’artícle 155… el dissabte es reunirán, l’aplicarán, però tothom sap que obres un meló que no saps que et trobaràs dintre, quines conseqüències pot tenir això.

Diuen, no, uns subsecretàris de Madrid que governaràn Catalunya…

Es molt complicat. I la gent es quedarà a casa i dirà que bueno?

Jo crec que l’opressió de l’anticatalanisme, com totes les opressions d’anti, son opresions que a curt termini fan guanyar molts vots, a mig termini o llarg termini es un mal negoci.

Per tant, dubto que això els porti exit més enllà de que consegueixin ara una suspenció de l’autonomía, que ho poden fer perquè tenen el poder militar, policial, i majoría absoluta al parlament de Madrid, per tant pot ser que això vagi per aquí.

Creus que el mateix pot estar passant amb Puigdemont? Que puga estar fet política per conseguir vots?

Jo el conèc Puigdemont, ha estat molts anys alcalde de Girona i ens coneixem tots.

Clar, jo aquest Puigdemont te un plus de credibilitat en dos coses.

Una, que ell ja era independentista quan ho era molt poca gent, per tant te un currículum, no s’hi ha apuntat a l’últim moment, que es l’acusació que es podriá fer a l’Artur Más o algun entorn d’ell, diuen “aquests senyors s’hi han apuntat per tapar vergonyes, per tapar corrupcions”, abans era fàcil fer aquest discurs.

Amb ell no, ell es una persona que es independentista desde fa molts anys, molts anys, quan no era raonable ser-ho, bueno, raonable ho ha estat sempre, vull dir no era comú ser-ho, era una minoría de persones que ho defensaven i molts pensavem que l’entesa amb Espanya hauría de ser inal·ludible.

L’altra es que es una persona que es, a banda d’astut, es una persona molt de principis, es a dir, si algú es pensava que ell canviaría d’opinió de cop i volta, ho dubto.

També ha demostrat que d’ambició política zero, ell ha reiterat moltes vegades que no vol continuar, que ell farà aquest període i que després s’anrià a casa o a la presó pobre, potser, però que no seguirà.

Per tant, dubto que en el seu cas, el cas del president Puigdemont i del seu grup, dubto que hi hagi càlcul, jo crec que hi ha una dosi important de patriotisme, jo crec que realment es de les moltes persones que pensen o pensem que catalunya com a país independent podría ser un país més lliure, més pròsper, més organitzat, més culte…

I bueno, ho esta intentant aplicar.

Una altra cosa es si després s’en sortirà o no.

Quina va ser l’importància del discurs de Puigdemont davant del parlament el 10 d’Octubre?

Jo trobo que Puigdemont, el discurs de Puigdemont, te la…

Quan va fer el discurs va haver-hi gent que va dir “ha fet un pas enrere” o “ens ha trait” quan diu sí, però suspenc.

Jo crec que Puigdemont va fer una lectura molt realista de la situació.

Va dir, a veure, hem guanyat un 43% però que podríen ser molts més perquè hi ha 170 col·legis tancats, tota la bel·ligerància policial, per tant, un resultat contundent, el 90% no donava lloc a equívoc.

Per tant, ell diu aquí tenim una fortalesa que hi ha que gestionar però també d’Europa, ven segur, que rep trucades.

Europa, durant el període, que ha estat fent? Jo crec que ha estat fent de dir, no feu actes unilaterals perquè europa no els podrà acceptar.

L’estat, l’interlocutor es espanya, l’estat espanyol, i no feu aquest actes, digue’m, de trencament perquè europa no tindrà gaires respostes per fer-ho.

Malgrat un día el president Claude Juncker, se li va escapar bueno, si al final son independents que hi farem, haurem d’acceptar-ho.

O també una secretaria de relacions exterios nord-americana va acabar dient el mateix.

Al final, tothom sap que digue’m, no es producte d’albania, o Kosovo, no es el cas dels paísos dels Balcans que va ser vía violenta. Aquí es un moviment pacífic.

Per tant, o Letonia i Lituania amb la caiguda de Russia, que eren casos gairebé que era una realitat que havía caigut per el seu pes i Europa, tot i que hi havia anat dient que no, s’ho va tenir que menjar.

En aquest cas, Europa ha estat previnguda, els ha anat dient cuidado que Europa no podrà acceptar un acte unilateral.

Ell va fer una jugada, jo crec intel·ligent, de dir, jo declaro la independencia, perquè es un mandat, però la suspenc provisionalment a l’espera de que el govern de l’estat espanyol vulgui parlar.

Jo estic convençut que ell ja pensa que el govern espanyol no vol parlar, ja ho sap que no. Ara el PP no es posarà a dir negociem la independència, segur que no.

Però, de cara a Europa, era com una mena de dir, veieu que hi ha una voluntat d’entesa, ganes d’arribar a l’objectiu marcat i que ens sentim recolzats però no ho volem fer de manera radical, trencant.

Una altra cosa es després, Europa, segueix sense moure’s, no sembla que hi hagi ningú amb ganes de mediar llevat del gobern belga i algún altre govern.

Per tant, potser alguna de les esperançes que podría haver-hi aquí que potser era que a Europa algú digués a veure, aquests senyors ho han fet democràticament, amb totes les difícultats que vulguis, i tenen ganes de parlar, intermediem.

Europa s’ha abonat a la situació de que es un afer intern d’espanya, i que espanya s’ho arregli.

Per tant, ell va fer el que había de fer, però probablement ell tampoc, com jo, no sap que passarà demà passat i es van prenent decision a la mesura que les pren l’altre.

Si Catalunya conseguís la independència, creus que hi hauríen o hi ha alguna preocupació sobre al unitat dels catalans en el sentit d’ajuntar tantes visions diferents?

A veure, segurament serà una de les assignatures pendents.

Ara, en un supòsit, que Catalunya al final esdevingués independent.

Hi ha una part de la població molt activa, que ara van ser el 43 però pot ser el 50 i pico tranquilament que els hi sembli bé.

Hi ha sempre un 25-30 que no va a votar mai.

Quan diuen, hi ha un 50 percent que diu que no, no, a veure, digue’m la veritat, a les votacions que es vota més es vota el 70 i pico.

Sempre hi ha, a Catalunya i a Espanya, un 20 i pico percent de gent que els hi fa tot igual, els hi es indiferent.

Ho dic perquè a vegades es planteja aquest terme, de dir hi ha un 50 que està en contra. No, hi ha un 50 que una part segurament està en contra i una part els es igual la independència que la unitat, no opinen ni van a votar mai.

Per les raons que siguin, perquè son apolítics, perquè els importa més el día a día o el propi día a día els preocupa més que la política.

Ho dic perquè queda un 25-30% que podría ser bel·ligerant, de la qual una part jo penso que si veiesin que es regeix les coses amb lògica, ben fet, amb respecte en aquesta societat que es perfectament bilingue al carrer, i que l’economía aguantés bé, jo penso que al cap del temps hi hauría una Pax Romana que hi diuen, jo penso que hi hauría tranquilitat.

Ara, si que s’hauran de fer gestos per aquella gent que es sent molt espanyola i que veu això com un estat d’agressió i que pensa que li va en contra de les seves idees i els seus sentiments.

Clar, fins i tot la gent diu, jo tinc parents a andalusia, no els has pas d’abandonar els parents d’andalusia, la gent ho porta a vegades al nivell emotiu.

Jo tinc família fora, els meus pares eren de no se on, bueno escolta…

Hi ha emotivitat també, i això es molt difícil de controlar.

Hi ha el tema de la llengua materna, els que es senten legítimament castellanoparlants, que es la seva llengua

Jo crec que si fos així hi haruía d’haver-hi molta sensibilitat i lluny de radicalismes, hem guanyat i ara imposarem.

Jo penso que això que s’està dient de dos llengues cooficials, tot això jo penso que es l’intel·ligent i el que s’imposaría per tonar a ser el que èrem: un país tranquil, pacífic.

Jo segueixo pensant, som molt poc bel·ligerants, històricament ho hem estat més. Jo crec que ara les últimes generacions son marcadament pacifistes.

Penso que, malgrat tot, si hi hagués la indpendència jo crec que en poc temps es podría restablir una pau civil i una convivència sense massa problemes.

Ens podríes explicar qué es el partit demòcrata europeu català?

El partit demòcrata europeu català?

El PDeCat.

A val, sí, perdó, el nom com diuen PDeCat, al dirme, si vols tornem a començar.

El PDeCat es una transformació de Convergència i Unió, clar, això ve de lluny.

A l’any 80, Jodri Pujol crea convergència i al cap de poc s’unifica amb un partit minoritari però amb pedigree històric que era Unió Democràtica, que en aquell moment estava encapçalat per un polític molt rellevant que era Miquel Coll i Alentorn.

Quan fan el pacte Convergència i Unió, convergència ja ho sap que Unió es molt petit però sap que Unió es un partit dels anys 30, que un dels seus líders més importants, Carrasco Formiguera, va ser fusellat per el franquisme a Burgos l’any 38. Malgrat ser un home molt de misses era també molt catalanista, era catòlic i catalanista, i lo de catòlic no li va servir per res, el va afusellar igual.

Ells sabíen que juntaven un pedigree històric, encara que fos minoritari.

Durant temps van crear una coalició d’interessos que va funcionar.

Unió hi sortía guanyant molt perquè a pocs que eren tenien un paper públic representatiu important. A Convergència li anava bé també perquè havia evitat un partit que s’assemblava molt a ells i a la vegada els hi donava aquesta pàtina històrica d’un partit que tenía 50 o 60 anys d’història a l’esquena.

Qué passa? En el moment en que esclata l’afer Pujol i també pesen les contradiccions, es donen dos fenòmens alhora.

D’una banda, que Unió Democràtica, encapçalat per Duran i Lleida comença a desmarcar-se del moviment independentista, primer tímidament i que després acaba fent-ho de manera absolutament radical.

La qual cosa porta a una fractura entre ells, i la demostració evident de que Unió era un partit, amb perdó, minoritari, que tot aquest 20 i pico 30 percent que tenía de carrecs era un pur pacte entre ells per la història que havien viscut junts.

Però després no te cap mena de representació parlamentària i apareix el fenòmen, encara no massa aclarit, dels diners a Suissa de Jordi Pujol i el que ja era públic i notori, de la vida poc edificant d’alguns dels fills de Jordi Pujol.

Això porta el PDeCat, el partit democràtic europeu, a crear aquest partit, es a dir, ens hem de rentar una miqueta la cara, era un partit autonomista, tenim darrere una certa rèmora d’una corrupció que sembla que es pot arribar a provar, i es quan fan aquesta reformulació del partit, que es reconverteix en un partit mes sobiranista, amb una nova imatge, intentatn renovar els comandaments amb gent més jove, i en aquest procés estan.

La història dirà si aquest moviment ha estat una estratègia adequada o si el sha fet perdre. Jo crec que el votant moderat que podría estar amb ells ja l’han perdut, el que no es independentista ja l’han perdut.

Per això a les enquestes, Esquerra Republicana ara surt molt per endavant del PDeCat, que quan era convergència havía estat el partit majoritari.

Pero es clar, no es tant perquè hagin cambiat de nom com que al cambiar, al reformular la seva doctrina han perdut gent que, en alguns sentits, potser era de pensament molt autonomista, molt català legítimament, però no independentista.

Per tant, el temps dirà. Ara sembla que la estratègia relativament exitosa, que no es molt, ho vorem amb unes eleccions obertes si no van junts amb esquerra republicana.

El temps dirà si han fet bé.

Les raons semblen força clares, les raons de perquè s’han anat per aquest camí.

Si ens podríes dir qué es la CUP i quina va ser la seva reacció al discurs de Puigdemont?

La CUP es un partit que apareix a nivell municipalista. Jo recordo quan va apareixer, inicialment va apareixer a municipis petits, va anar creixent.

Es un moviment que no ha tingut pressa.

Jo recordo quan van entrar els primers regidors a Girona, va ser una sorpresa.

Era una Candidatura d’Unitat Popular, eren molt d’esquerres i independentistes.

Es producte d’aquest context històric, i ho dic en positiu.

En el primer mandat tenen un trio brillant: David Fernandez, en Quim Arrufat i l’Isabel Vallet [?].

Ho fan tant bé, tant equilibrats, durs quan cal ser-ho però amb entenimentats, pragmàtics, amb un bon discurs públic, que conseguexien aquest miracle de tenir deu diputats i ser la balança absoluta.

Junts per el Sí ha necessitat a la CUP durant tot aquest període per poder-ho aprovar tot, perquè ells fan la majoria absoluta.

Quin paper… la reacció d’ells.

Clar, la reacció d’ells es…. Dins de les reaccions que podría tenir la CUP jo crec que ha tingut una, contrari al que pensa molta gent, jo crec que ha tingut una reacció raonable, sensata, entenimentada.

Penso que amb el seu currículum, que en Puigdemont digués independència i després digués atenció, però suspensió, en uns altres moments, probablement haurien destripat les cartes i hauríen fet caure al govern.

Jo penso que en aquest cas, ho han criticat, han estat molt durs, segueixen demanant allò ni un pas enrere, la declaració d’independència ja, però trobo que han fet una lliçó de pragmatisme polític.

Han dit, a veure, esperem una miqueta, esperem a veure que passa, això acabarà caient per el seu propi pés, però no han fet passos irreversibles que portessin a la caiguda.

Per tant, jo trobo que, malgrat alguns diuen, ha estat dur. Sí, però coneixent el extracte seu – joves, revolucionaris, independentistes radicals, per ells el govern de Madrid no te cap valor, no te cap credibilitat, no els hi han de fer cap cas – trobo que han estat prou patriotes i han vist que en aquest moment si ells deixaven caure el govern, començaven a fer una batalla al carrer diferent, amb manifestacions d’altre tipus, creaven un problema seriós.

Per tant, jo penso que han estat sensats, que han fet el paper que els hi corresponía fer.

Qué es Junts Pel Sí?

Junts Pel Sí es una coalició, en un moment determinat, d’interessos polítics, i ho dic en el bon sentit de la paraula, en que, quan ja es va a unes eleccions amb un cert sentit plebiscitari, es a dir, contem els que estem a favor i els que estan en contra.

Quan fan aquest raonament, Esquerra Republicana, encara no tan forta com ara, i Covergència i Unió, però ja sense Unió, s’ajunten en una gran coalició per anar a les eleccions.

Fant el Junts Pel Sí perquè es el sí a la independència, sí a la sobiranía.

Per tant, es el resultat d’una conjuntura política on el calcul era que sumant es traurien molt més vots que separats.

Després, calculat a posteriori no s’hi guanya, es veu, massa del que es pensaven, però sí que dona, aclareix molt per on va el polític català.

Els que estan per el dret a decidir, per dir-ho així, inicialment més que per la independència estàn per el dret a decidir. Esquerra Republicana de Catalunya, un partit històric de l’any 31, i Convergència s’ajunten, per tant la CUP queda fora perque son ideologicament molt diferents, però configuren una majoría parlamentaria justa.

Ara, jo crec que es una coalició, que en el seu moment ha funcionat, ha fet un gran paper penso, va ser una operació intel·ligent. Penso que a partir d’ara, probablement, es difícil que es torni a repetir, però en el seu moment ha tingut un paper determinat. La història, un altre día ho vorem amb prespectiva.

Crec que un altre día valorarem si això va ser un error o un encert, jo penso que va ser un encert.

Però ho vorem en el futur qué passarà.

Ens podríes parlar de l’artícle 155 de la constitució?

L’article 155 es molt senzill, clar, aquests dies tots els l’hem llegit.

Diu, en cas que una autonomía faci desobendiència i incompleixi lleis, l’estat pot suspendre aquesta autonomía, no diu ni suspendre, pot prendre mesures contra.

Es un pur artícle de tres linies.

Aquest es el gran problema de l’artícle 155, que necessita darrere un desenvolupament brutal. No es gens clar, de dir per això, per això, per això, significarà això, això. No, diu senzillament que si una autonomía per algunes raons arriba a uns nivells de desobediència, de distorsió de no seguir la normativa de l’estat, l’estat te dret a prendre mesures i decisions adecuades.

No sé ni d’on m’ha sortit la paraula suspensió.

Ara això es la gran assignatura pendent del dissabte, que diu que reunirà al senat si no recordo malament, el congrés i després ha d’anar al senat.

Que es que faran. Què vol dir això? Es un xiclet que el pots anar estirant estirant estirant o es una cosa que has d’anar molt en compte com l’utilitzes?

El que sí es evident es que la redacció deixa un àmbit molt evident, que pot anar a tot o a gairebé res.

Permet mesures contingents, alguns diuen, no, només es limitarà a intervenir més l’economía, interior per quedarse amb els mossos d’esquadra i inhabilitar el president de la generalitat i posar-hi un delegat del govern en el… Hi ha moltes especulacions.

El que sí es cert es que es un assaig de risc. I ben segur, que a vegades quan sents el Martínez Maillo i el Casado del PP s’et posen els pels de punta del nivell de radicalitat, ja volen prohibir els partits independentistes, ja ho encendríen tot.

Sé que hi ha gent també assenyada al partit popular que no li hauría agradat arribar en aquesta situació, el que passa es que quan surt el rei a televisió i diu, no, no, deixa la porta ben oberta a l’aplicació de l’article 155, una actuació, per mí, un error històric que en el seu temps es valorarà.

El PSOE, sense cap mena de problema, Pedro Sanchez afeblit per els barons – Felipe Gonzàlez, Guerra, Bono, tot aquest grup que son molt dretans en aquest tema – també fa costat al Rajoy.

Clar, hi ha una certa unanimitat, Ciutadans que demanaría gairebé, no sé, el més radical de tots, a vegades amb posicions d’extrema dreta.

Realment, hi ha unanimitat per aplicar-lo.

L’altre es si hi haurà mesures. Però ja el sol fet d’aplicar-lo implica un risc important, i una resposta popular, ciutadana molt dura. Per tant, s’acosten díes molt complicats l’apliquin com l’apliquin.

Perquè d’entrada hauràn de segregar competencies. El moment que segregen competències a la generalitat, si la buiden d’economía i d’ordre públic, li estan treient una de les dos grans competències.

Si a més a més, inhabiliten el govern o part del govern, realment s’obre un escenari imprevisible.

Això, en aquest moments… M’agradaría viure d’aquí vint anys, si es possible, per poder fer un estudi històric.

En aquests moments es molt dificil veure cap on anirem.

Ara, que es una operació de risc? Ben segur que sí.

Perquè va haver-hi una vigilia el día 18 d’Octubre?

El 18 d’Octubre es la manifestació que hi ha a molts llocs de Catalunya, senyaladament a la diagonal de Barcelona amb unes espelmes, un simbolisme, que es en protesta per la detenció i l’empresonament de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez.

Els líders d’Òmnium Cultural i de l’Assamblea Nacional de Catalunya.

Clar, aquesta detenció senyala fins a quin punt el tema està enverinat i que el Partit Popular, que ha anat situant encara que no ho vulguin admetre, gent molt procliu a ells en els carrecs més importants de la Judicatura Espanyola, una part de la judicatura ara s’ha agafat aquest paper amb absoluta radicalitat.

M’han arribat noticies de gent ben informada, que l’empresonament dels dos Jordis que es diu ara, i la demanda de llibertat, ningú del PP l’hauría firmat perquè no els hi agrada, els hi semblava que era posar molta benzina en un incendi.

clar, aquest jutge doncs ha decidit que ho fa així perquè en aquest període s’els ha donat tant de poder, de dir això no es un tema polític, es un tema d’ordre públic, es un tema jurídic, es un tema constitucional, vostés han de prendre les decisións, nosaltres respectem l’actitud.

Es significativa la resposta de Pedro Sànchez, que diu, no, jo no tinc opinió sobre aquest tema, diu, han aplicat la justícia, hem de respectar la justícia.

O sigui, sempre portar-ho, jo crec que aquest es el quid de la questió, portar un problema eminentment polític a l’ambit estricte del mon jurídic.

I el 18 es una manifestació de protesta, dient, dos persones que han estat pacifistes, que han organitzat una cantitat de manifestacions amb 2 milions de persones, 2 milions i mig, sense cap incident.

Ara resulta, que apart hi ha un assetjament sembla ser, i que segons la policía no van poder eixir d’aquell lloc perquè hi havía una multit fora, s’els porta a la pressó directament amb una interpretació radicalíssima, i per que he llegit aquests dies per experts, amb una interpretació molt, molt forçada de la legislació, fins i tot inventant-se conceptes com manifestació tumultuaría pacífica.

Que es una figura juridica que no existeix, i es una de les que utilitza la jutge.

Diu, s’els castiga per manifestació tumultuaría pacífica, perquè ha d’admetre que es pacífica, no va haver-hi cap agressió ni res.

Clar, la paraula pacífica i tumultuaría costa una miqueta de casar juntes. Ho dic perquè estem pagant una mica, ara el PP està pagant haver deixat en mans només de la justícia, on hi ha gent molt procliu al Partit Popular, per tant amb una mirada sobre espanya molt integrista, les decisions que hauríen d’haver estat polítiques.

Que ha passat avui a les 10 del matí?

Avui sí, he sentit que havía sortit a televisió i que havia dit que aplicaría l’artícle 155 i que a partir d’aquest moment com…

El mecanisme es, com el president Puigdemont no m’ha aclarit si havía aclarit la independència o no, la seva resposta no es satisfactòria, això de dir l’he declarat però la deixo en suspens esperant parlar amb vosté, ells han considerat com una declaració implicita de que la tenen declarada igual, i que per tant això no evita l’aplicació de l’artícle 155.

Aleshores, ara s’haurà de veure com l’articula.

El que si hi ha darrere, es que deien, si vosté convoca el·leccions no passarà res perquè es el que en el fons demana ciutadans tot el día, eleccions.

Pot passar que hi hagi una suspensió a termini curt del govern català i una convocatòria d’eleccions per el més de Desembre.

Qué, també vorem qué passa.

Perquè fan aquesta, a la manifestació implicita del president Rajoy de, apliquem el 155 i ja veurem com l’apliquem, jo crec que hi va lligat el tema eleccions. Perquè?

Jo crec que si fans unes eleccions obertes com ara, jo crec que els hi aniría pitjor. Jo crec que encara l’independentisme, es una opinió personal, trauríen més força.

La gent està molt enfadada, i per tant encara sería més anar a dir, ens refermem i ara que fareu si treiem majoría absoluta els independentistes?

Per lo tant, algun, com diuen en català, portes un roc a la faixa, alguna cosa porten amagada.

Probablement, pugui anar darrere un intent, en part, de declarar il·legals els partits independentistes, la ideología independentista perquè va en contra de la unitat d’Espanya, i després es facin les il·lusions que a les el·leccions només hi vagin PSOE, voríem si aquí a Catalunya seguiría, que ho dubto, sería PP, Ciutadans i PSOE, sabent que aquí poden treure una majoría absoluta a Catalunya però es clar, després s’hauría de veure l’abstenció que hi hauría.

Si això ho treuen amb un 25%, no sé si podrán governar.

Per tant, també es una jugada ben incerta.

Però ven segur que darrere de l’article 155, jo no crec que s’aplique, i ja faig futurisme, amb una idea de mantenir-ho amb molt de temps perquè saben que es una economía molt forta i un govern molt fort per tenir-los amb administradors, amb gestors administratius.

Jo crec que darrere hi haurà, ràpidament, una situació d’eleccions que l’ha demanat Ciutadans i com te ajut del PP a la majoría potser s’en surti.

L’altre es es quines condicions es posarà i que encara això potser pot obrir més incognites i més problemes i més conflictes.

Com es va guanyar Barcelona el sobrenom de la Rosa de Foc?

Clar, Barcelona es va guanyar el sobrenom de la Rosa de Foc a base de que hi ha… en el moment històric, sobre tot de primers de segle fins els anys 30, a Catalunya hi ha una força hegemònica importantíssima que es el que moltes vegades s’ha donat per dir l’anarcosindicalisme.

La força de l’anarquisme com a moviment rupturista que vol cambiar la situació en un moment en que hi han grans conflictes oberts al camp i a la industria.

Aleshores, aquesta lluita aferrissada a Barcelona, que a més es fa molt evident en 1909 amb la setmana tràgica, la crema de convents, amb la repressió contra… bueno, digue’m al societat més popular es el que, mirat una mica desde Europa, es veu com un referent i es veu una mica com un mite, no?

La lluita d’un sindicalistes, d’uns anarquistes, per una millora de la situació social en que, cal dir, certament, hi ha unes desigualtats socials impresionants, hi ha una explotació en el mon febril brutal, hi ha unes desigualtats en el mon del camp brutal.

Això ara mirat subjectivament es així, però en aquell moment ja la valentía de posar-ho sobre la taula i de generar aquest moviment tant important que arribarà fins l’any 39 sense cap mena de problema.

Fins 1939 que acaba la guerra i després ja molts l’exili que es una manera que es pergui aquest sentiment anarquista, perquè molts, la majoría, han de marxar de Catalunya i anar cap a l’exili.

Quin va ser el paper de Lerroux a la setmana tràgica i qui van ser els joves bàrbars?

Lerroux te un paper molt fort.

El moviment lerrouxista, en el diccionari ha quedat una miqueta aquest es un lerrouxista.

Lerroux es una persona de procedència no catalana que ve a fer política a catalunya i que, a base d’una grandiloqüència, i a base d’una capacitat oratoria important, consegueix aportar cap al seu partit una part important de l’electorat, digue’m, obrer.

Però el seu discurs es marcadament anticatalanista, es un home que en el tema llengua i cultura catalana, creu que es un tema dels que manen, de la burgesia, de la classe mitjana, i que el castellà es la llengua de la classe obrera.

Aleshores, en aquest aspecte, el lerrouxisme i el seu entorn, aquests joves, creuen que la lluita contra la burgesia ha de ser una lluita de conflicte, d’enfrontament, i passa un bon període de temps cap als anys 20-25 abans d’arribar la dictadura de primo de rivera, on el lerrouxisme coneix una època d’expansió importantíssima i més tard, fins i tot, serà un partit molt influent a Madrid, quan ell translada una mica els seus interessos.

Ell era un home, realment, que es movía molt bé en els ambits populars, li deien l’emperador del paral·lel, que el paral·lel en aquella epoca era la zona de bars d’ambients populars de teatres.

Era el lloc on es crea, una miqueta, el bressol de la gent més radicalitzada i més que es movía més en aquests ambients.

Ell representa aquesta part de la societat que no s’ha adaptat a catalunya, que no enten els mecanisme d’aquí i que pensen que el discurs d’ell, brandat contra la burgesia com a sistema es la manera de resoldre els conflictes.

A la llarga, Lerroux acabarà pactant amb la pròpia dreta, s’anirà dretanitzant perquè jo crec que te un problema, com avui en día el té ciutadans, malgrat els paral·lelismes que es puguin fer, que neixen amb un anticatalanisme molt fort i que la cohesió o el discurs pot ser d’una altra mena, però en el fons es una inadaptació a una realitat i una lluita contra la realitat d’un país que, en el fons, no volen contemplar i no volen respectar.

I els joves bàrbars?

N’he sentit parlar, em sembla que era un grup que anaven amb ell, però preferiría no posar-hi la pota.

Quin paper va tenir la dona de Claudi Lopez Bru a l’hora de començar la setmana tràgica?

Ara no sabría dir, es molt concret. Si ho hagués sabut ho hauría preparat.

Com va passar la setmana tràgica de ser un alçament anti-militarista a ser un alçament anti-clerical?

Es veritat que la setmana tràgica de 1909 inicialment es un moviment antimilitarista.

Te a veure també amb el conflicte que hi ha obert entre l’exèrcit de Catalunya i una part de la ciutadanía, sobre tot els sectors d’esquerres.

El fet de que faci aquesta transició d’un conflicte clerical a un conflicte militar, te a veure en aquell moment amb al conjunció d’interessos de classe que això es tornarà a repetir en l’època de la república amb la CEDA i el front d’ordre i el front popular.

Hi ha uns interessos econòmics, socials, religiosos que es conjunten i en moments històrics, l’exèrcit, l’església, l’aristocràcia, terratinents, l’alta burgesía, tenen uns interessos comuns en front dels sectors més progressistes, d’esquerres, que acostumen a ser laics, revolucionaris, disposats a fer reformes.

Això, que va passar al 1909, es repeteix més tard en el context de la república.

Es una miqueta això que a vegades s’ha dit, les dos espanyes, el que deia un escriptor extraordinari, una de las dos españas te helará el corazón.

Aquesta, encara persisteix una miqueta la mirada conservadora, religiosa, tradicional amb la mirada progressiva, laica, d’esquerres, i això ha estat de molt mal encaixar perquè l’esglèsia potser no sería tan unànime però en aquests moments, l’esglèsia, l’exèrcit, aristòcrates, terratinents, alta burgesía, combreguen totalment en un matexi model.

Que fa la gent? Com amb l’exèrcit era dificil, potser, manifestar l’agressivitat perquè es un cos armat i això, cremen convents, esglèsies perquè es una resposta de radicalitat, perquè en ells hi veuen els aliats d’un estat de coses que no els plauen en absolut.

Llavors jo crec que es una simbologia en el fons, anirem a atacar aquells que representen o formen part de l’opressió.

Aquí, en aquest sentit, la crema famosa de 1909 i els versos de Joan Maragall i tot formen part d’aquest procés històric de una certa fractura ideològica a nivell estatal.

La Sagrada Família va ser saquejada durant la Setmana tràgica?

A veure, al Sagrada Família en aquell moment era encara una obra molt incipient, no tinc noticia que fos saquejada, no tinc noticia però igual ho va ser.

Sé que en aquell moment, la Sagrada Família l’obra ha arrancat en els ultims 25 anys, era una estructura incipient, per tant dubto que es pugués saquejar rés, però ho dic sense massa seguretat.

Durant una altra entrevista, ens han dit sobre la setmana tràgica, la setmana tràgica … catalanisme. Podríes…?

No sé si la interpretació es l’adecuada. Es a dir, que hi ha hagut sempre interessos de…

Sempre hi ha hagut interessos de que l’obrerisme català es manifestés implicat amb el tema del catalanisme. Això sí que es veritat, que sempre hi ha hagut com una mena de o politicismes, ja el deia la CNT, o bé anticatalanisme.

Hi han alguns, Salvador Seguí “El Noi del Sucre”, n’hi ha alguns dirigents polítics sindicals que tenen una mirada molt catalana i molt procliu al catalanisme, però son una minoría.

Jo no dic que no pugui ser així, jo crec que més que el catalanisme, l’esclat de la setmana tràgica es producte d’un conflicte de classes i de que, no vull dir pas que desde Madrid algú veies que els afavoría i que hi pugués haver-hi alguna… que el fenòmen anés cap aquí.

Però jo segueixo pensants, ja de sempre l’obrerisme ha estat molt poc adherit al mon de la catalanitat i del catalanisme, la proba es que el catalanisme sempre era un fernòmen de dreta, centre.

Hi ha moviments esquerrosos catalanistes però no havien sigut majoritaris fins que arriba Esquerra Republicana el 31.

Per tant, respecto l’opinió, jo segueixo pensant que es un conflicte social que esclata en aquest conflicte que he explicat abans en conjuminar les forces opressores. Doncs un símbol es l’església, dons cremem esglésies.

No hi veig tantes raons de tipus cultura catalana, llengua catalana, anticatalanisme, no ho veig per aquí jo.

Qui va ser Francesc Ferrer i Guardia i perquè va estar entre els executats després de la setmana tràgica?

Francesc Ferrer i Guàrdia es una figura molt important, es el cap visible de l’escola racionalista que en aquell moment feia molta por.

Es a dir, Ferrer i Guàrdia te la intel·ligència i la capacitat d’impulsar el que es diu l’escola moderna i l’escola racionalista, la paraula ho diu tot.

Es hem d’educar al jovent sense les dependències religioses i classistes del passat.

La religió es un element que el que fa es distorsionar moltes vegades les persones.

La burgesía dona una educació determinada.

L’educació dels infants ve molt determinada per els poders dels estat i es classicament conservadora, tradicional, religiosa, hem de trencar amb això.

Aleshores, el que fa es aprofitar moviments de vanguardia internacionals per dir no, hem d’anar a l’escola moderna – digui’s escola racionalista – i el que hem de fer es educar els fills dels obrers, també va molt adreçat al mon popular, en principis racionals, cartesians, de reflexió, d’intel·ligència i lluny de les ombres del passat, mítics, simbòlics, religiosos, classistes.

Clar, això fa molta por aquell moment. Comença a aparèixer un moviment important vertebrat, a partir d’ateneus, a través de molts elements que es comença a educar el mon obrer, no els fills si no els propis obrers sobre tot, en principis absolutament laics.

I això era un…

En el contenciós de la setmana tràgica es l’ocasió per tallar d’arrel el moviment de l’escola racionalista i executar el seu màxim representat que era Ferrer i Guàrida.

El que fan es dir, ara es una ocasió perfecta. En retrospectiva, sembla evident que ell no te cap mena d’influència, ell no es cap instigador del moviment, però clar, pensen que la crema de convents, l’agressivitat, etcètera, bé donada per un escalf, per un coixí d’educació que ha fet perdre a la gent la por de castics divins, li ha fet perdre tota aquesta història del passat plena de prejudicis, de pors, i aleshores es l’objectiu molt clar.

Es dir, cuidado, això ha passat perquè comença a arrelar un sentiment anarquista, un sentiment racionalista, un sentiment molt cartesià, molt poc procliu a l’esglèsia, a les classes socials.

Aleshores es l’ocasió perfecta per eliminar el líder del moviment, que era Ferrer i Guàrdia, i efectivament al afusellar a Ferrer i Guàrdia i alguns dels seus col·laboradors del seu entorn, es consegueix, realment, frenar moltíssim el moviment de l’escola racionalista.