EN | CAT | ES

Entrevistat el 30 de maig de 2017 a la sèrie de documental Catalunya Barcelona.

Quin es el teu nom?

El meu nom és Xefo Guasch. Si vols t’explico d’on ve el Xefo. Jo em deia Josep Guasch, però al col·legi em van començar a dir Josefo, Josefo, Xefo, i fa uns deu anys me’l vaig canviar, que ja es pot canviar, i em vaig dir Xefo.

On i quan vas nèixer?

Jo vaig nèixer aquí a Barcelona, jo sempre he sigut molt de Barcelona, vaig nèixer a Barcelona el 27 d’Agost del 1949. I sempre he viscut aquí a Barcelona, he fet algun viatge, però sempre he viscut aquí.

Recordes alguna història dels teus pares, dels abuelos, o conegut, que te digueren del passat, o alguna història de la familia?

Això seria dels avis, però la meva àvia no explicava gaires coses i els meus avis tampoc. Els meus pares sí, però més aviat era de la guerra del 36, de la guerra del 9….

De la segona república, d’això no?

De la segona república no se si en parlaven gaire, però tinc que dir que els meus pares sempre han sigut molt de dretes. El meu pare es va morir ja. Sempre ens han deixat fer el que sigués.

La meva germana, que era comunista, anava a repartir folletos i anavem a manifestacions i tot, però ells eren de dretes. La segona republica se la devien carregar com totes les republiques se les carregaven,

Sobre tot ells es van carregar molt la republica de la época del Franco, del alzamiento nacional del Franco, però de la segona república, no, i dels meus avis tampoc recordo res.

Aleshores, tens alguna història de la guerra civil?

La guerra civil. Històries. El meu pare era de Sabadell, la meva mare de Barcelona. De Sabadell, el meu pare va venir a viure a l’edifici que vivia la meva mare, allí es van conèixer.

Estava amagat. després Tenien un germà capellà que també estava molt amagat. Clar, ells sempre t’expliquen, com que eren de dretes, que els d’esquerres anarquistes perseguien els capellans; la gent d’esquerres t’ho explica al revés.

Aquí, a la guerra d’Espanya i la república abans del 36 va ser un lío. Sobre tot un lío entre anarquistes i comunistes, que no s’aclarien entre ells. Llavors, els de dretes sempre han dit que “la semana tràgica, i tot el lío, que van matar molts capellans”, però tampoc és tan cert tot.

Que és això de la setmana tragica?

La setmana tràgica va ser una semana que es van cremar… És una etiqueta dels de dretes, però bueno, es que es van cremar molts convents, moltes esglèsies, van matar capellans. Realment va ser una crema de…. exactament ara no sé massa com anava.

I el teu pare, que dius que era més de dretes i Barcelona més anarquista, va tenir algún problema o es va amagar massa o això?

No, i Barcelona tampoc es que fos tant anarquista. Allà només hi havia la classe mitja-alta, i els meus pares també. El meu pare era fabricant a Sabadell, el seu pare ja havia tingut una fabrica a Sabadell.

Amagats si que ho estaven, sempre recorda algún tío que s’havia amagat més, que ja era més de dretes. Però aquí sempre hi ha hagut una burgesia bastant potenta, en aquella época encara més.

Si vols que t’explique una anecdota, però això ja ve d’abans, una anècdota familiar. El pare del meu pare, el meu àvi, que no el vaig conèixer jo: va morir molt d’hora i el meu pare era el més petit de la família.

Ui, el àvi del meu pare, tenia un client que li va dir que tenia una filla molt maca i que es voldria casar amb ella. Llavors la meva àvia sortia al balcó a veure’l passar quan passava “el Guasch”, li deien el Guasch, no volia que li digueren el nom.

El veia passar i al final es va casar amb ell. Van tenir quatre fills. No li donava diners, però li amagava ell ja sabia on i se’n anava a veure cap a Barcelona. Total es dos generacións més que jo.

I quan es va morir, ella sempre contava que es va quedar molt descansada: “Es va morir el meu marit i em vaig quedar molt descansada.” I això era fa dos generacions.

Em pots contar algo del bombardeig que va tenir Barcelona per part d’Itàlia?

Tot això ho se de referències, que ni estava jo. Els meus pares s’en recordaven del bombardeig, però no parlaven gaire.

Espera, comença la frase.

El bombardeig de Barcelona, durant la guerra, no se’n parlava gaire. Els meus pares no en parlaven gaire perque eren de dretes. Si que s’havien amagat però durant el franquisme no es parlava, ni del bombardeig de Barcelona per Mussolini i els italians, ni del bombardeig de Guernica per els alemanys i els nazis, això no es parlava gaire, però et vas enterant.

En el moment que van bombardejar aquí a Barcelona, hi havia molta gent aquí que volia escapar en barco, que després van anar cap a Valencia i van aprofitar i bombardejar.

El primer experiment va ser Guernica, al país basc, que va ser el primer bombardeig d’una població civil per l’aviació militar, van matar a tothom. I aquí van fer una mica això i la gent es va acollonir molt. Però aquí ja tenien uns refugis preparats, que es poden visitar, i la gent s’amagava als refugis. Va ser bastant fort, si.

I alguna història o anécdota que conegues de la guerra civil?

Et puc dir d’això dels refugis que t’he parlat abans. Jo soc arquitecte i vaig fer una vegada un edifici aquí a Barcelona. Vam començar a fer els fonaments excavant. El primer dia que vam arrivar a fer l’obre hi havia tot de veïns manifestant-se allà.

Deien que hi havia un refugi, que allà hi havia un refugi. Però bueno, vam començar l’obra i allí el refugi no es veia. Llavors vam fer l’excavació per fer els fonaments. El primer dia que va venir el formigó, van tirar el formigó i aquest va desaparèixer.

Total que amb els fonaments haviem rebentat el refugi, que al refugi aquest s’entrava per una trampía que devia de tindre una farmàcia, o sigui que no havia entrat ningú feia temps.

Però al cap d’uns dies va venir algú de l’ajuntament amb unes fotos del formigó allà a dintre del refugi anti-aèri, que ens deien que el teniem que treure, que era molt difícil. I mai més es va tornar parlar. No va passar res, però allà hi ha un refugi, hi han molts refugis a Barcelona.

I alguna història dels teus pares de la guerra civil o algo?

De la guerra civil si que m’explicaven, sobre tot de capellans i monjes que tenien a la família i que es tenien que amagar. Del tío que era el més de dretes de tots, que havia marxat a San Sebastian. Molts que eren rics van marxar a San Sebastian de vacances mentre aquí feien la guerra.

Clar, sempre et parlen “la guerra aquí fue muy dura.” ‘Fue muy dura’ però aquests estaven de vacances molts. I més anecdotes…

Bueno, aquesta que el meu pare va venir a viure aquí desde Sabadell, va anara a viure a un edifici que estava la meva mare. No la coneixia i allí es van començar a coneixer i es van fer novios. Aquesta es una anecdota curiosa.

De l’amor, no?

Ell estava amgat em sembla, ella no.

Com va ser el creixer a Barcelona en mitad del segle vint?

Bueno, viure a Barcelona a mitad del segle vint es viure a Barcelona després de la guerra. De petit no t’enteres gaire, no hi havien llibertats però tampoc t’enteraves.

Com a anècdota puc dir que el meu pare sempre portava una llibreta i ens donava diners per fer la taula, per fer-se el llit, per tal. Ell era molt català i ens donava diners per parlar català.

Però després, quan ja va morir el Franco i es va començar a parlar català i reivindicar català, llavors s’enfadava amb els diaris que parlaven català o amb la gent que parlava català. I li dèiem, però fa cinc anys ens donaves diners per parlar català. Però bueno, llavors tenia la llibreta i ho anava apuntant.

Clar, de petit estava molt bé. Després els colegis, jo era de classe mitja-alta, llavors anava a colegis molt bons. Els que tenien diners vivien bastant bé. Anavem a estiuejar a la montanya i bueno.

Quan ja et vas fent gran, i comences a pensar més, i veus que hi han poques revistes. Anavem a veure cine a Ceret [Céret], al costat de Perpinyà [Perpignan], França, feien uns caps de setmana de cine. Llavors anavem allà i vèiem cuatre pel·licules al dia.

Si eren dos dies encara eren vuit pel·licules o deu. Però si eren tres dies tornaves aquí intentant recordar si la de blanc i negre era l’eròtica o la de guerra. No hi havia cine aquí, revistes i llibres també els portaven de parís, els compraves a Perpinyà. Sempre tot a fora.

I tot il·legal això? Podies comprar els llibres i revistes?

No, els llibres aquests eren il·legals, eren totalment il·legals. El que estudiaves aquí, la història que sempre ens havien explicat era que el Franco era “el hombre bueno i que aplastó a unos malos.”

Però clar, quan comences a veure que el que ha fet el Franco es un cop militar, que ha vingut amb els moros, que ha saltat a la peninsula i que s’ha carregat el que ha pogut, et dones conte que es totalment al revés del que t’han explicat.

Per tant els llibres de text com als col·legis t’explicaven l’altra història. Hi havia algún col·legi progre, però no era precisament el meu, no.

A part del franquisme, monarquía i carlisme, a Espanya, i sobre tot Barcelona, hi havia aquesta diferencia de classe social entre la burgesia i la gent un poc més pobra. Pots explicar algo que recordes d’aquest conflicte entre la burgesia i els treballadors?

La diferència entre burgesia i classe obrera en aquesta època. La burgesia era molt potenta, i la classe obrera hi havien moltes zones de barraques aquí a Barcelona. Aquí mateix, on està la Vil·la Olímpica que ara son platges, hi havia totes les barraques del somorrostro. A Montjuïc també hi havia barraques.

Hi havia moltes zones de barraques, hi havia gent molt pobra. La gent del camp, que com ara no tenien res de diners, venien cap aquí, però aquí tampoc trobaven tanta feina. A pesar de tot, aquí es va començar a construir, va començar a evolucionar.

Anecdotes os puc contar… Jo anava en un col·legi burgés, la Salle Bonanova, ‘de los hermanos’, uns que portaven aquí que no eren ni capellans ni res però anaven vestits de capellà.

Tenien un petit edifici que era la gratuita, que no es pagava. Però nosaltres anavem amb una bata de quadres de colors i els de la gratuïta anaven amb uns altres. Tot era molt bo perquè els deixaven estudiar allà, però els feien anar vestits diferent perquè et donessis conte de qui eren.

Com que venint de la guerra es va començar a construir bastant, hi havia feina. Els pobres seguien sent pobres, realment, però anaven prosperant.

Has dit algo del somos rosa?

Somorrostro.

Que és això?

Somorrostro era un barri de barraques, tota una zona de barraques, que estava.. Ara estem a poble nou, que era un barri de fàbriques, molta fàbrica. Llavors després hi havia la via del tren, i entre les fabriques i la via del tren i la platja hi havia tot un barri de barraques.

Hi havia molts gitanos. ‘La Chunga’, la Lola Flores, totes van començar aquí també. Tots aquests gitanos aquí ballaven molt.

Després quan ja vaig ser una mica més gran, aquí era on venies que hi havia drogues, tenien marihuana. Els gitanos tenien, a Barcelona era més complicat tot això.

Tot això va desaparèixer abans de les olimpiades però no fa gaires anys. Va despareixer cap als anys setanta o vuitanta, i es on després es va fer la Vil·la Olímpica, es van arreglar les platges, bueno, els desaigues de Barcelona tiraven l’aigua molt prop del mar i el mar era infecte. Van fer uns col·lectors que van tirar l’aigua bruta més lluny i van arreglar les platjes.

Ara quan a la gent que ve aquí els expliques que abans del 92 aquí no hi havien platjes es queden alucinats. No et podies banyar, no hi havia platja i l’aigua estava molt bruta.

Tot això es a partir de les olimpiades, no?

Per les olimpiades van tirar aquí un munt de fàbriques, algunes fàbriques molt maques. Hi ha reivindica home, aquí es va arrassant tot.

Però bueno, es va treure el tren, es van arrassar unes quantes fàbriques, es van treure les barraques i es va fer la vil·la olímpica, que va ser on van anar a viure els esportistes durant les olimpiades. I després s’ha vengut com un barri modern que te, desde l’any 92, que es van arreglar les platjes i això.

Bueno, i abans, tocant a la Barceloneta, hi havia uns restaurants que anaves a menjar paella i tal, que era divertidíssim. Menjaves a la sorra, les taules estaven a la sorra. Menjaves amb els peus a la sorra. Llavors, quan van dir que les anaven a tirar, va haver-hi una mica de moviment ciutadà, però bueno, era fer una neteja i ha quedat molt bé.

[pause]

Durant el franquisme, si que tinc una història per explicar-te. Erem tres germans que anavem molt seguit, després van venir dos de més petits.

Però la meva germana gran era molt comunista. Ella guardava sota el seu matalàs panfletos, esprais. S’aixecava per el matí, anava a manifestacions a fàbriques, repartia panfletos, esprais.

Ja t’he dit que el meu pare era molt de dretes, la meva mare era de dretes però no tant. El meu pare era molt de dretes però ens deixava fer el que vullguessim.

També teniem una cosina al cinqué pis que també ho era, molt amiga de la meva germana. Nosaltres viviem al primer.

Quan la policia venia a perseguir a la meva germana, perque havia fet algo, ella se’n anava a viure al cinqué pis, a casa dels altres. I quan savien que perseguien a la del cinqué pis, a la Teresín, Teresín vivia a casa nostra.

Llavors, aquests panfletos. La meva germana es va casar amb un professor d’universitat, també mol comunista. I quan s’en va anar a viure, es va casar, van agafar un pis, quan se’n va anar a viure a l’altre pis va deixar els panfletos, els esprais, i les octavetes i tot a sota el matalàs. El meu pare li va dir: “No, ara ja t’has casat, ja tens casa, t’ho pots emportar tot.” Però mai es va enfadar, mai li va dir res.

Que és el que opines tu de Franco com a persona i com a dictador?

Jo crec que Franco… Franco era un home baixet, regordet, no era gran cosa. Llavors Franco estava al nord d’Àfrica, amb la legió i tot això, i el van apoyar des d’aquí perquè es rebel·les. Li van montar un avió perquè es rebel·les contra la república, la república escollida democraticament.

Li van montar un avió, va venir a la península. Primer tothom es pensava que no passaria res, va anar conquerint. Es va apuntar gent amb ell, cada vegada més gent, i van anar aplastant a la república. Estava una mica descontrolat, no tenien gaire armes ni res.

Al Franco li van donar armes i tenia diners. Un dels que van apoyar molt al Franco van ser els March, que es la gran família rica d’Espanya. Tenen finques a Mallorca, tenen fills, tenen la banca March, aquests son els que feien el que es deia estraperlo, que era portar coses aquí, vendre i treure materials i objectes o menjar de fora i vendre’ls aquí. I amb això van fer molts calers. I amb armes, venent i comprant armes.

Van apoyar el Franco, o sigui, el Franco va anar tenint diners, cada vegada es va anar apuntant més gent. Tota la història amb el Franco era una mica un no res.

La seva dona era més harpía, li deien ‘la collares’, anava carregada de collars, però tampoc era… Però era poca cosa el Franco en realitat.

No era com un Mussolini que tenia un culte de personalitat alucinant. El Mussolini, amb botes, vestit de militar. El Franco anava vestit de militar espanyol amb les medalletes que era bastant ridicul.

Tampoc era un Hitler, ni un Stalin ni un no res. Franco va anant vivint, ningú se’l va carregar, va morir al llit, perquè era una mica un no res.

Ara, era un dictador i ell anava a la seva. Però sobre tot, com molta gent que hem tingut sempre, els pitjors eren la camarilla que tenia el Franco. La ultra dreta, l’aliança popular, els de dretes.

Quan es llig sobre la mort de Franco, es lligen dues coses: va haver com un sentiment de por i un sentiment d’alegria.

Home, de por res.

La por era més sobre l’incertidumbre sobre el que anava a passar. Quina va ser la teva reacció, la reacció del teu voltant quan vau saber que Franco va morir al 75?

Bueno, la mort de Franco, per ell va ser suau, perquè va estar morint-se com un any, el cuidava el seu gendre, el tenien allà i no s’acavava de morir mai.

Però a Espana ja havia començat com si la dictadura s’estiguera acabant feia temps. Al mon hi havia hagut el maig del 68, a París; els hippies i la revolució a California; o sigui, a finals dels seixanta ja era com el moviment revolucionari dels joves.

Llavors a començaments dels 70, s’en va el Franco que ja pintava poc, que ja començaven a entrar llibres, pel·licules, cultura. La gent amb moltes ganes de fer coses, els que eren més grans ja van fer la caputxinada, molts van acabar a la pressó.

Però bueno, va acabar en dos dies. El Vàzquez Montalban, els escritors, tots aquests ja eren una mica més grans que nosaltres, però lo de Franco s’acabava.

Al 74, 75, Quan es va morir Franco, bueno, tothom va sortir al carrer amb ampolles de champagne a brindar. Ningú pensava que pugués passar res. Sempre hi havia el dubte de a veure si sortiria l’exèrcit i passaria algo, però ja era una mort d’aquelles llargues que jo crec que no podien més ni ells ni, desde luego, nosaltres. Els que erem anti-Franco ja no podiem més.

Llavors hem de celebrar-ho, es va alliberar el país. Però ja et dic, feia un any o dos que ja estava molt alliberat. Es va lliberar el país, va començar a venir de tot. Van entrar totes les pel·lícules i així tot. Va ser una eufòria total.

Que va passar durant el període entre la mort de Franco i el signament de la constitució del 78? Tu i els teus amics, de què parlaveu, que es el que es parlava en la premsa i els espais públics?

Durant aquests anys, entre el 75 i el 78, els que estaven més ficats en política si que van començar a ficar-s’hi més, es va legalitzar el partit socialista, el partit comunista. Es van legalitzar els partits que estaven totalment prohibits. El Carrillo va entrar a España amb una perruca, i al cap de poc ja era legal.

Però sobre tot, jo no em ficava gaire en política. Bueno, jo tenia un grup de video, que pel 77, que vam montar un grup de vídeo. Vam fer un vídeo de les primeres eleccions, vam montar un autocar, vam fer el primer meeting del Felipe González, un Felipe González jovenet, a Montjuïc, a la recta de Montjuïc amb una pantalla enorme. El Felipe González fent un meeting, això debia de ser el 77 també.

Clar, nosaltres ho gravavem i a molta gent, i ho trobaves del més normal. I desde luego això que t’he dit abans: entrava el cine, entraven les pel·lícules, podies fer video, Van començar a sortir revistes de còmics, que es ficaven amb tot. Revistes intel·lectuals, ‘Triunfo’. Revistes més alternatives, com l”Ajoblanco’. Revistes de música, les de musica també anaven ficant cullerada. I bueno, com que no va haver-hi cap moviment en contra i tot va anar rodat.

La transició, que ara està bastant en entredit i l’altra, bueno, es va fer com si res, vam parlar tots, vam fer una transició que estava molt bé, va ser un exemple per a tot el món. Passar de una dictadura a una democràcia sense que passes res dolent va estar molt bé.

I per nosaltres va ser una alegría total, el viatjar, poder viatjar, sortir, entrar. Venia gent de fora, els contactes amb l’exterior abans de la mort del Franco poca gent venia de fora, alguns turistes, i poca gent podia sortir. Però de repent es va poder sortir, era una obertura total.

I recordes el dia de la signa de la constitució com un dia memorable o especial?

Suposo que sí, el dia que es va signar la constitució suposo que va ser un dia especial. Però tant així com el día que va morir Franco, que això ho recordem tots moltes vegades. Que si corrent cordes, que tots a les rambles, que tal. El dia que es va firmar la constitució no el recordo gaire, però com ja t’he dit abans, la constitució va anar arribant bastant fàcil, no hi va haver gaires problemes.

A la constitució están també… els d’esquerres, els progressistes, tipo Podemos, tipo els Socialistes, també volen canviar alguns punts de la constitució. Però ja porta quaranta anys i aquí no ha passat res.

Es una constitució que es va fer entre l’espasa i la pared, una mica també. Estaven els comunistes, els socialistes, després estaven tots els de dretes que segueixen están, al Partit Popular segueixen estant molts franquistes

Aquests estan ara ja apretant, però jo crec que va ser un gran pas. La transició i la constitució espanyola van estar molt bé.

Si vols afegir alguna cosa més, cap problema.

Aquests anys, també, els anys 70-75 era molt fort aquí, bueno, a Espanya i molt aquí a Catalunya, a Barcelona, el partit anarquista, la CNT.

La CNT era un moviment molt fort. Jo amb el vídeo, i també com a fotògraf, en aquella época treballava de fotògraf i feia videos. Els vaig estar seguint molt. Després inclús, això és una anècdota, vaig anar a viure en un pis a plaça Medinaceli on havia estat la CNT amb un pis enorme.

Tenien molts pisos, controlaven el sindicat del cinema. Els vaig seguir quan van fer una vaga de benzineres que va durar deu dies, que va ser molt forta.

Tot això va acabar una mica, també la CNT jo crec, ja els seguía d’abans que morgués el Franco, va haver-hi les jornades llibertàries aquí a Barcelona. Van ser unes jornades que van durar quatre dies que es van fer al parque Güell, Ho van montar els anarquistes joves afiliats a la CNT però no exactament ficats.

Als matins feien al saló Diana uns meetings que tots els de la CNT a tota Espanya, inclús a l’estranger el Cohn-Bendit va venir a parlar, parlaven. Nosaltres ho gravavem en video i ho passavem al parque Güell.

Però el parque Güell era un desmadre. Tot el parque ocupat per gent jove, drogues, sexe, per la nit hi havia un escenari, hi havia concert d’Ocanya, el Camilo, uns que van ser molt famosos en época, el Lazario ballant en pilotes per l’escenari. Després la gent pel parc, bueno, sexe follant i porros fumant.

Això la CNT no ho van acabar d’entendre, perquè els anarquistes sempre han sigut una gent molt seria en el fondo. I això de sexe, drogues i rock’n’roll els va deixar una mica alborotats.

Jo crec que allà va ser on va començar a baixar la CNT clàssica i a pujar l’anarquisme en genral, però sense banderes.

En aquesta época que dius que eres fotógraf i els seguies i tal, tens alguna història o algo que pugues comentar?

Aquests anys estaven els grises. Jo estudiava arquitectura, soc arquitecte. Estudiava arquitectura i a les universitats era durillo, va haver-hi un any que no van haver-hi classes pràcticament. Un altre any que a classe tenies un senyor de gris, que eren els policíes nacionals, a cada classe.

Aquest any que no vam tenir classe van començar les classes però es que venien els grisos i començaven a repartir castanyes i nosaltres també contra els grisos.

Després amb la meva germana, que era molt comunista. Bueno, jo era anarquista més aviat. Hi havia manifestacions al carrer cada dos per tres. Anaves allà, sortien els grisos, i pam, pam, pam, repartint castanyes.

Com a anecdotes així fortes i perilloses, aquestes de les manifestacions, que un parell de vegades em van pegar. Però sí que quan feia video per les jornades llibertàries, grabant al saló Diana. El saló Diana era un teatre que havia sigut un antic cine, un teatre on es feia teatre bastant progressista, els que ho portaven eren bastant anarquistes i es feien els meetings.

Estavem allà gravant i de repent van entrar els grisos a dintre del teatre. Ple de gent, nosaltres vam gravar els grisos, vam seguir gravant. Es va calmar, no se massa perquè es va calmar, pero ells van entrar dintre. Es va calmar i van seguir els meetings.

I més coses perilloses, recordo anécdotes si vols que et digui anecdotes. També teniem un despatx, una espècie de pis, oficina, despatx, davant de la comissaría de vía Laietana. Al costat estava el palau de la música on feien els primers concerts.

Amb uns amics un día en un concert d’aquests, haviem fumat molts porros, anavem col·locats , i teniem que passar davant de la comissaria. Davant de la comissaria hi havia tot de gent manifestant-se i cantant. Vam pensar, osti, gent que va contra la policía. Ens vam ficar al mig, i de repent aixequen el braç i comencen a cantar el Cara al Sol.

Ens vam donar conte que el que eren eren gents de dretes fatxes totals que defenien el que passava dintre. Vam sortir per cames i ens vam anar al concert. Però allà ens podrien haver cascat.

Clar, et trobaves una manifestació i no sabies si era en contra o era a favor. Clar, aquesta pensavem que era en contra i resulta que era a favor. I vam sortir i ningú ens va dir res.

Tu pensa que els americans de tot això dels grisos i dels rojos no n’entenen molt.

Aquests el grisos que dic, atacaven totes les universitat. Clar, quan de repent es va morir el Franco i es va alliberar tot, a les universitats va haver-hi bastant moviment en contra, era on estaven tots els estudiants i això.

Els grisos anaven vestits de gris amb casc i anaven amb unes furgonetes que es deien ‘Gris’. A aquestes furgonetes els hi deien ‘yogurteras’. Yogurteras ve de iogurt, que es la llet tallada. I com que tenien molta mala llet aquests grisos que venien a repartis, ‘oye que vienen las yogurteras’. Venien tot de grisos llavors et ficaves a dintre o si feies manifestació tallaves els carrers.

El moviment universitari entenc que era molt fort contra el franquisme, no?

El moviment universitari. On hi havia el caldo de cultiu era a l’universitat. Els obrers feien el seu, pero els obrers sempre han anat una mica més pillats perquè els poden despedir.

Els estudiants, com que son estudiants, si t’ho tanquen, t’ho tanquen i no… Els obrers feien molta manifestació. A les manifestacions al carrer si que s’ajuntaven estudiants i obrers, eren bastant fortes.

A pesar de tot, una manifestació d’obrers, de tota una fàbrica és molta gent y és més potenta que una d’estudiants.

Però sí, els grissos repartien tota… A molta gent la van detenir, la detenien, la ficaven a Via Laietana i la tenien allà uns dies, els cascaven per veure que treien.

Però també era tot, estava ja… Ja s’havia mort el dictador, bueno, això que t’explico, ara no se si inclús abans de la mort del dictador. Però entre els anys abans que es moris el Franco i de después, més o menos.

Perquè inclús abans que es morís el Franco, els grissos pegaven. Però no pegaven tant, sempre estaven ‘por ahí’, els grissos.

Com a anècdota recordo, que ara s’ha fet l’aniversari del Raimon, un cantant valencià, que estava mig prohibit. Recordo un concert al palau de deports, que cantava una cançó que era “Diguem no”.

Tenia prohibit dir “Diguem no”, també una altra de pistoles, llavors tot el palau dels deports ple, deia “Diguem” i tot el públic deia “No!”, “No creiem en les” “Pistoles!”.

Però fora, que d’aixo van començar a entrar rumors, es van començar a acumular els grissos. Llavors estava tot el palau de deports rodejat de grissos, i a dintre tot aquest merder. Però quan es va acabar i vam sortir, no va passar res.

Un altre concert que va ser bastant problemàtic, i aquí si que va caure alguna bala de goma dintre, va ser a la plaça de toros al concert dels Rolling Stones.

També, no sé que havia passat aquells dies, em sembla que havia hagut algun assassinat del franquisme. I els grissos van rodejar la plaça de toros.

A fora els que no podien entrar, perque es va quedar gent a fora, van començar a manifestar i a fora si que van haver-hi òsties, i desde dintre senties que fora hi havien òsties, però dintre estaven els Rolling Stones tocant.

Al sortir no va passar res, però mentre va durar el concert, els de fora i tal, si que va caure algun bot de fum o alguna pilota de goma a dintre de la plaça de toros.

I tu vas estar en la presó algún cop?

No, jo mai. Es una experiència que no he tingut mai, queno està mal no haver-la tingut. Però sempre…. Esta bé tenir l’experiència d’estar algún cop a la presó i veure com et tracten, però jo, personalment no he estat mai. Sempre he anat justet, però no.

La relació entre la ciutat i la esglèsia catòlica ha sigut, històricament, turbulenta. Pots parlar d’algún conflicte amb l’esglèsia en el passat o avui en dia?

L’esglèsia catòlica sempre ha segut molt forta aquí a Espanya, perquè apoyaba el franquisme. Igual a Barcelona, a Barcelona ha sigut molt forta. Els meus pares, que jo et deia que eren de dretes, també eren molt catòlics.

El meu pare anava a miss cada día, que sempre ens deia als que no anavem a missa que ell resava per nosaltres. El moviment catòlic aquí ha sigut molt fort, va haver-hi la visita del Papa i això.

Però al mateix temps aquí van haver-hi els monjos de Montserrat, aquests sempre han estat en contra del govern franquista i contra el Franco. Sempre han apoyat, han defensat a les esquerres més aviat.

I també aquí va haver-hi la caputxinada, els monjos caputxins. Van deixar una vegada els seus salons per una reunió on estaven els arquitectes, la generació de 5-10 anys més que jo, arquitectes, filòsofs, es van reunir allà. I va venir la policía i va rodejar tot el convent, per allà a Pedralbes.

Ho van rodejar tot i es van tenir que quedar tots a dintre. Van estar un parell de nits i després els van agafar a tots i els van portar a la pressó.

Aquesta gent, els que van estar allà, sempre recorden aquella época com boníssima. A algún el van cascar, però bueno, estaven tots els intel·lectuals, bueno, intel·lectuals i no tant intel·lectuals, però escritors, periodistes, arquitectes, tot el que era la progressia, tots van anar a la pressó i tots junts en cel·les. Ells ho recorden com a gran d’això.

I de cara al franquisme, la caputxinada és un moviment important.

Però exactament que era això, se van reunir allí en quin motiu?

Ostia, jo tampoc, es que de memòria estic fatal.

Es que no ho sabia això, per això t’ho preguntave.

La caputxinada es van reunir allà per fer un manifest contra el Franco. Es que ara no sé quin any era, no se si estava el Franco o era después de Franco. Jo crec que encara estava el Franco.

Es van reunir allà els intel·lectuals a fer un manifest i a publicar-lo i tal. Com que estava gent bastant coneguda a la caputxinada, bueno, el convent dels caputxins, tots eren coneguts, va anar la policía i el va rodejar i els va tenir allà dos dies.

Els caputxins els van cuidar molt, sempre se’ls ha defensat molt. Això és una mica la diferència entre els catòlics, catòlics catòlics capellans catòlics, els bisbes d’aquí ultimament han sigut més progres, però hi ha hagut cada bisbe molt fatxa, sempre han estat totalment a favor del Franco.

Els caputxins, els monjos de Montserrat i tots aquests sempre han defensat més aviat la part progressista.

Lo de la caputxinada apunta-t’ho i si vols després ho mirem.

Quina va ser la resposta de Barcelona quan Antonio Tejero va intentar fer el cop d’estat en les Corts en l’armada i tal?

Bueno, el 20N és quan el ‘teniente cTejero va invadir el congrés. Estaven reunits, estaven fent la votació per escollir el nou president, que no sé quin seria el que tenia que ser, igual Suárez.

Tenien que escollir el Suarez. El que era el president actual que hi havia en aquell moment – estic fatal de memòria – aquest havia sigut un Franquista i ho va fer bé, aquest va fer la trasició.

El Tejero va invadir el congrés, va tirar uns tiros, les cámares de televisió que hi havia en aquell moment es van deixar, van dissimular i es van deixar gravant, esta tot gravat.

Clar, tots es van quedar bastant alucinats, aquí que passa? Fora van rodejar el congrés i no els deixaven sortir. També tinc que dir que quan va entrar el Tejero i va començar a tirar tiros, tots es van tirar a terra menos Fernández Miranda, que era el president actual, i Adolfo Suárez tampoc, que era el que tenia que sortir.

Tots els altres acollonits, clar, perquè era un moment, feia poc que s’havia mort el Franco, feia un any, tothom pensava, bueno, aquí entren els militars.

Va ser un cop d’estat… Vist desde fora, jo ara estic escribint un llibre de les meves époques, “Recordant Temps”, i penso, l’altre dia ho escribia, que això va ser fortíssim.

A València, altres tinents coronels van treure els tancs al carrer. Clar, al mateix temps arrivaven imatges per la televisió de València amb els tancs per el mig del carrer, el Tejero que havia invadit el congrés amb tots els diputats i l’havia rodejat. Ostres, això podia ser molt fort.

Però també veies bastant que era bastant una xapuça. Una xapuça vol dir algo que no está gaire clar. Mai no ha estat clar qui va manar allà i qui va organitzar tot això, això segueix sense estar del tot clar.

Però vist desde fora, que es el que jo et dic que he escrit ara en un llibre, ho recordo com algo molt sorprenent però no com algo per acollonirte i quedarte a casa amagat. Mes aviat per sortir al carrer i començara a cridar en contra.

I no va passar res. Va acabar tot, en realitat, que tampoc sé massa, que això algún dia es sabrá bé, amb un discurs del rei, el Juan Carlos. Que en principi era rei, i va fer un discurs.

Era el cap de l’exèrcit i va fer un discurs que allò s’havia acabat i s’havia parat. Sembla que els militars que no s’havien rebel·lat el van fer cas i la gent del carrer també es va quedar bastant tranquila.

Però va ser algo fortíssim, no ho recordo com tant perillós.

Recordes l’atentat en el centre comercial d’Hipercor el 87? Si pots parlar d’això i com va afectar.

L’atentat d’Hipercor, aquí hi ha un salt molt gran. Això devia ser al 87, has dit. ETA jo crec que ja estava bastant desmadrada per aquell temps.

ETA va començar molt bé. Tots apoyavem a ETA, el primer que van matar es un que es deia Manzano, un policía que era el gran torturador, tant al país basc com venia aquí i torturava a tothom. I aquest el van matar, osti, pos ETA aquests estan bastant bé, era molt d’esquerrs.

Després l’almirante, el gran almirante Carrero Blanco, que anava a succeïr al Franco Li van posar una bomba quan passava i el cotxe va sortir volant tres pissos i va caure a sobre de l’edifici.

Aquest era pitjor que Franco, anava a ser el que anava a seguir el Franco. El van matar, home, tots, están bé ETA.

Però ETA va començar a desmadrar. Tots els moviments revolucionaris que fan servir armes, quan comences a matar et desmadres. Això ha passat sempre, tant de dretes com d’esquerres.

ETA ja portava uns quants anys desmadrant-se i ficant bombes a cuartels de la Guardia Civil. Que en principi penses bueno, si voles matar a Guardia Civils… Però mataven els guardiacivils, les dones, els fills i el que passava per davant.

Llavors aquí a Hipercor van ficar una bomba al parking i van matar a molta gent. Això va significar bastant el final de ETA, de l’apoyo de la gent del carrer a ETA i entre ells ja van començar els conflictes, perquè aquí es van passar molt.

En relació a això, els cinc cotxes bomba que hi va haver en els dos anys previos, com va cambiar la moral o com Barcelona mirava a ETA?

ETA, com ja t’he dit abans, portava un temps desmadrant-se, ficant cotxes bomba. Cotxes bomba, mates a qui passe. Sempre pots dir que intentaves matar a no se qui, mates al primer que passa.

Van ficar varios cotxes bomba a cuartels de la Guardia Civil. A cases cuartel de la Guarda Civil. A les cases cuartel viu el guardiacivil amb la seva família. Segons a quina hora ho posis matarás més dones i nens que guardiacivils, perquè poden estar treballant a fora. I si ho poses de nit, estan tots dormint doncs els mates a tots.

Això és l’época que es van desmadrar, els dirigents d’ETA es van posar obtussos, van tenir bastanta guerra i enfrentament entre ells i van volguer fer un cop de mà fort.

Ja veien que s’els hi acavava la història, que encara segueix una mica, però bueno, ja van veure que se’ls hi acavava i van pensar que apretaven a tope. I van apretar i jo crec que, per ells, va ser la baixada final.

Abans hem parlat que hi havien molts gitanos aquí, però com han influit els gitanos en la cultura catalana?

Els gitanos, amb la cultura catalana… Bueno, els gitanos d’entrada és un poble bastant lliure, viuen bastant lliure.

Sempre han anat al seu aire, inclús quan hi havia el franquisme, el que passa es que vivien en barraques, vivien molt malament. Però sempre han sigut lliures i sempre se’ls ha deixat al seu aire.

El que passa es que sí que cap al final, abans del Franco, van començar a sortir personatges forts. La Lola Flores, “la Chunga” aquí a Catalunya.

Els gitanos en realitat estaven, els flamencos de veritat, a Andalucia, Morón i a Sevilla, Cadis…

Però aquí al somorrostro va començar un moviment bastant potent. Molts anys després, que no se si te relació amb això, va sortir la rumba catalana, un flamenco més ballable.

Va ser una época, cap als vuitanta, que teniem el Celeste, el Gato Pérez, va començar el moviment de la rumba catalana. Ara sembla que tornarà a sortir la rumba catalana, perquè després va baixar, ara estant intentant que torne a sortir.

Va ser un moviment molt fort la rumba catalana. Ve del flamenco, però no se si ve del flamenco d’aquesta época del somorrostro.

El Quimet, el Xiquet li diuen a aquest?

Què?

Ara estan fent una pel·lícula d’un xiquet, bueno, l’esta fent un amic meu, el Carles Bosch, una amiga meva li porta les relacions públiques, d’un flamenco de per allà al Raval, que vol fer un concert al Liceu.

Però és un xiquet?

És un tío gran, no, un gordo, que es diu Xiquet, després ho pensaré.

Pots parlar sobre els barris de barraques del Carmel, que es este fenómen? Van començar a existir, les barraques del Carmel, en el segle XIX però el govern va reaccionar molt fort sobre ells en les cincuanta i seixanta.

El Carmel… Barris de barraques aquí a Barcelona hi havien varios, hi havia aquí el somorrostro, hi havia el de Montjuïc, hi havia el del Carmel.

Era gent emigrant principalment, que no tenien on ficar-se i feien barraques. Això és el que passa en tot el món menos amb els emigrants d’ara que no els deixen ficar a cap lloc, els tenen allí a les illes gregues en tendes allà. Però abans les tendes se les feien ells.

Exactament el Carmel no se massa com va anar això. Si que el Franco va haver-hi una época que va intentar fer neteja de tot, que no se’ls veiés, sobre tot que no se’ls veiés, això va passar a tot arreu.

No se si va ser quan venia el Papa per el congrés eucarístic, igual que han fet a Brassil amb les Olimpiades que els han amagat una mica, no ho se.

Que et va impulsar a l’art? Hi ha alguna tradició en la teva família?

L’art per mí sempre ha sigut important. Tradició en la meva família no n’hi ha perque el meu pare era fabricant textil.

Com a anécdota podria explicar que la meva mare pintava molt bé, dibuixava molt bé als divuit, dinou anys fins que es va casar i ja no va dibuixar més. Ara que té noranta, alguna vegada dibuixa.

Però això era el típic matrimoni, tu eres joveneta, pintaves, pintaves, molt bé ho feia però es casa i ja no ho torna a fer més.

Jo amb l’art sempre he tingut molts amics a l’art, sempre he seguit a l’art. Clar, jo soc arquitecte, que ja és una práctica molt artística, però com que he treballat de fotògraf, de video, faig teatre inclús, pinto, faig esculptures. Fa set anys em vaig matrícular a la Massana d’esculptura.

Ara he montat una galeria perquè la gent que fa art pugi…

Jo l’art a mí sempre és algo que m’ha interessat molt. Vaig fer arquitectura, que ja és una pràctica artística, però quan feia arquitectura ja treballava de fotògraf, després vaig començar a fer video al mateix temps que feia arquitectura. Després vaig fer d’arquitecte.

La majoria dels meus amics son artistes, sempre m’ha interessat el que feien els artistes. Fa uns set anys em vaig matricular a l’escola Massana d’escultura, he fet escultura. Anava amb la Maria Alguera, una amiga, a pintar he anat com cinc anys, amb el Gabriel, que és un escultor, també he anat a pintar varios anys.

Últimament, en contes de pintar el que faig es rebregar les teles. I al final el que he fet es montar una galería a casa meva perquè exposi la gent que no pot exposar. No es gaire art, però al menos la puc exposar.

I que més et puc dir de l’art? És l’única feina que en principi no fas per algo, la fas perquè t’agrada i et surt de dintre.

Es la faceta de cadascú que hi ha que explorar i traure…

Si, ara estic escribint per això, que no ho he fet mai.

És art també.

Com a arquitece jo he treballat poc, tenia un despatx a Eivissa, vaig tenir despatx a Formentera i tot, també tenia despatx aquí.

Com que sempre he anat fent moltes coses, això es l’únic que em sap greu de la meva vida crec, es haver treballat poc d’arquitecte, perquè a més crec que era molt bó.

Però he treballat poc perquè he fet més coses. Entre altres coses que he fet jo esta montar restaurants i portar-los i portar discoteques. Jo tinc una història a la nit bastant potenta, que es del que ara estic escribint un llibre, als anys vuitanta la nit a Barcelona, que va ser un moment molt important.

Sortia de nit, montava locals, el que m’agrada és montar-los, els portava, de dia feia d’arquitecte, i guanyava diners fent de fotògraf. I potser el més divertit i alternatiu que ha sigut el vídeo, que era vídeo per barris, vídeo comunitari.

Video comunitari? En quin sentit?

Bueno, teniem aquest grup de vídeo, un col·lectiu, erem nou, el Vídeo Nou és diu, que era també alternatiu.

Vam fer vídeo varios anys a un barri que es diu Canserra, que era un barri que anava a crèixer, estavent fent edificis, feien el metro, trencaven els edificis.

Era gent obrera, també tenien una escola d’adults. Nosaltres gravavem l’escola d’adults, interveniem amb ells, igual ens passavem dos mesos treballant en l’escola d’adults, ensenyant. Anavem al mercat i posavem la tele i els ensenyavem el que haviem gravat al costat.

Després també feiem els ateneus, va ser una época que van sortir molts ateneus populars, encara hi han. Allò que es juntaven els joves una mica alternatius eren els ateneus. Nosaltres fèiem video, els gravavem, els deixavem parlar, i després els ensenyavem el que haviem gravat. Llavors en feies el feedback, que la gent parlés més.

Gravavem totes les manifestacions, la manifestació de bicicletes que hi va haver, la vaga de benzineres, això va ser molt dur…

Bueno, era vídeo comunitari treballant amb la comunitat. Es va posar bastant de moda, bueno, hi havia llibres més que moda, a California, que hi havia hagut el moviment Hippy, el moviment alternatiu. Vam fer molt vídeo al carrer. Hi havia poques televisions, les televisions eren oficials. Llavors estava bé gravar la gent del carrer, amb un tema concret, i després ensenyar-los-hi, passar-ho en una pantalla, passar-ho en un bar i que ho veiesin.

Va tindre el teu art alguna repressió deguda a la mort de Franco?

L’art, aquí a Barcelona i Espanya… Bueno, l’art estava bastant prohibit. Els artistes, en una generació, se’n anaven a França, a París. Després van començar a anar a Nova York, tinc molts amics que van anar a Nova York. Jo tindria que haver anat i no viag anar. Però bueno, el moviment artístic en aquell moment, els anys 70, estava a Nova York.

Aquí entre que no hi havien gaires gal·leries, no hi havien museus i no hi havien gaires gal·leries poca cosa es podia fer.

Se veu que va sortir un art alternatiu, l’art conceptual, que a més que això al principi estava com prohibit. Però bueno, ja he dit que just abans que es moris el Franco ja es va començar a obrir tot. Desde luego, quan va morir el Franco aquí ja podies fer el que vulguessis: pintades al carrer, happenings, va ser l’época dels happenings, van sortir les galeries com bolets.

Jo feia de fotògraf en una galeria, la galeria G, que va durar uns anys, es van presentar les serigrafies del Warhol, els conceptuals, i allà feia de fotògraf.

Després, quan es va acabar aquesta es va fer una galeria “Mec-Mec”, que era alternativa a la galeria Maeght. Allà fèiem vídeo. Allà va exposar per primera vegada el Mariscal, un artista dissenyador Valencià, que viu a Barcelona de tota la vida. Va fer el Cobi per les olimpiades.

El Ocaña, que va ser un gran personatge, que després es va cremar i va morir. Un personatge molt alternatiu, va montar la galería com si fos un pati andalús. El Mariscal va montar un hotel, tota la galeria com si fos un hotel, la recepció, els sillonets.

El Ocaña va montar un pati andalús, inclús es va portar el seu llit. Algún dia es va quedar a dormir a la galeria, ballaven cada dia, ho van omplir de figures i de… Bueno, un art molt alternatiu, va estar molt bé.

Tu creus que hi ha alguna passió o algo, com un sentiment que persisteix en els artistes de Barcelona com a resultat d’aquesta repressió o de la dictadura?

A Barcelona l’art ja va haver-hi cap als anys 30 i 40 uns paisatgistes molt bons com Mir i tal. Però l’art modern… Bueno, Picasso va començar aquí en principi.

“Les Demoiselles d’Avignon” tampoc es una cosa que quede gaire clar si son unes putes o son un record. Va barrejar amb les imatges Africanes, però si que sembla que es d’un Burdel del carrer Avinyó.

Ell vivia al passeig Colón, al costat d’on jo he viscut 24 anys, va viure allà, era jovenet, anava a classe i allà, a partir de l’art Africà i de les putes aquestes, que va fer varios croquis, van sortir “Les Demoiselles d’Avignon”, un dels quadres importants del moviment modern.

Al mateix temps, aquí però abans haviem tingut alguns surrealistes, després va estar el Tàpies. El Tàpies va durar molt de temps per el material matèric.

Qui més? Teniem a l’Empordà i a Figueres, que sempre estàn una mica més bojos allà, al Dalí.

Aquí com els grans pintors importants el Miró. El Miró va començar pintant bastant realista, bueno, Picasso va començar pintant realista al monasteri de Montserrat hi ha un quadro d’una morta en un velatori que va pintar als disset anys que tothom es queda al·lucinat amb aquest quadro, realisme total. Però això als disset anys, després ja va evolucionar.

El Miró també va anara a París, tots aquests van anar a París. Picasso se’n va anar a París, Miró se’n va anara a París, el Dalí també se’n va anar a París, però estava igualment a Cadaqués. Entre el Miró i el Picasso van revolucionar bastant la pintura aquí.

Va haver-hi un moviment molt important que va ser al Pabelló de la República va haver-hi una fira a París, la fira del 36, que el Sert, un gran aquitecte català, va fer el Pabelló de la República. Picasso va pintar, per aquest Pabelló, el Guernica. El Guernica? No. Els Sert va fer el Pabelló, el Picasso va pintar un gran quadro, el Miró va pintar un fresc enorme que es va perdre, el… com es diu aquest que feia movils, va fer una font d’en mercuri que està a la fundació Miró. El Mercuri perque venia de les mines de Almaden, amb mercuri és un movil….

Tot això era el Pavelló de la República, però llavors va haver-hi aquí la guerra, bum bum va quedar una mica desdibuixat tot aquest pabelló.

Però era un moment important, era un moment… Aquí quan la república, just abans del ‘alzamiento nacional’ del Franco, va haver-hi un moviment molt importat, tant a nivell d’escol·les com d’art com de tot, un moviment cultural molt fort.

Has comentat aquests pintors, il·lustradors i tal. Però hi ha algún pintor o il·lustrador Català que et serveixi a tu d’inspiració o en el que tu t’inspires.

Els pintors catalans ja son molt importants. Els pintors i els fotògrafs, perquè el Català Roca té una foto, una espardenya trepijant l’esvàstica, famossísima.

El Miró va fer un segell de correus durant la guerra per bé de recollir diners, que em sembla que això no es va fer mai, de recollir diners. Però va pintar…

Tots aquests durant la guerra eren artistes molt importants. El que passa es que ha passat molt de temps d’axiò. Jo he començat a pintar i a fer art fa poc.

Jo vaig passar per els conceptuals, l’art conceptual em va interessar molt perquè tenia amic que ho eren. Després per l’abstracte, ara estic amb l’abstracte. Però ara la veritat es que influenciarme ara és igual que sigui Català, que sigui America o que sigui Xino. Ha arribat un moment que les influencies ja venen de tot arreu.

No sé de qui podria seguir jo.

El anarquisme i el simbol de l’anarquia va tindre, aquí a Catalunya, més importància que en qualsevol part del món, perquè l’anarquisme aquí va ser la ciutat on va tindre més importància. Creus que les arts han sigut afectades per aquesta herència anarquista?

El moviment anarquista..

O en el passat, si el moviment anarquista va tindre alguna influència en el art i si es manifesta d’alguna forma.

El moviment anarquista a Barcelona va ser dels més importants del món. Ara, la seva influència en l’art, potser la seva influència més forta és que l’anarquisme era llibertat, i anar contra la dreta i l’establishment i les dictadures.

Abans, donava llibertat llibertat l’anarquisme, potser això es reflexa en l’art. També de cara a l’art hi ha els cartells anarquistes que es van fer durant la guerra i abans. Els cartelistes, que ara no et sabria dir els noms, però va haver-hi cartelistes molt importants. Fotògrafs com el Català Roca, van fer imatge molt forta de l’anarquisme. Però més aviat imatge a nivell de carrer més que de quadres per tenir a salons i a museus. Era una imatge més directa: pintades, cartells, flyers.

Pots parlar un poc de la història i l’impacte de l’anarquisme en Barcelona?

L’anarquisme a Barcelona, mira que jo l’he seguit bastant l’anarquisme a Barcelona. L’he seguit a la meva época, perquè era amic dels anarquistes joves, vaig estar també amb els anarquistes grans.

Ara també s’está fent una pel·lícula, hi ha un amic qu està fent una pel·lícula sobre l’anarquisme aquí a Barcelona. Li hem deixat molt material, te molt material nostre. Perquè nosaltres vam gravar les vagues de les benzineres, les jornades llibertàries, els meetings de la CNT, vam gravar molta història.

Llavors l’anarquisme aquí a Barcelona si que va ser important per anar contra el govern de dretes i això. Però, això ja no em voldria mullar gaire, l’anarquisme i el comunisme es van enfrontar abans de la guerra. I això va degenerar bastant, es van atacar entre ells, això va permetre, jo crec, que guanyés la dreta, i el cop d’estat. Si s’haguessin juntat i haguessin anat junts…

La veritat es que la dreta sempre s’ajunta i van tots junts, i l’esquerra es baralla. Això esta passant actualment, que la dreta, el PP, els antics aliança popular, lo més fatxa van tots junts, convergència. I mentre Podemos, el partit socialista, i tots els d’aquí estan cadascú a la seva. Que es més interessant en el fondo, en el fondo es tenir criteri, els altres van… Però bueno, resulta que el que acava guanyant es la dreta i tota la història.

Com es va manifestar l’anarquisme en els 60 i els 70?

L’anarquisme als 60 i els 70 era un moviment important. Hi havia el sindicat de cinema, que ho portave el Bellmunt, que era un director de cine, l’Andrés Grima, que va ser el que va montar les jornades llibertàries; hi havia sindicat de transports, que es a un pis de la plaça Medinaceli, on jo vaig viure després en mig pis d’aquest que tenien enorme, allà feien els meetings, jo els hi gravava els meetings, bastant heavys. Aquests van organitzar la vaga de benzineres. Tenien bastants pisos i era molt potent.

Però com t’he dit abans, amb les jornades llibertàries aquí es va acabar bastant. Van sortir els anarquistes joves, que no son tant de bandera, son més de sexe drogues i rock’n’roll, que als altres els horroritzava això.

Els anarquistes, per exemple amb l’amor tots tenen la seva dona, tenen tal. Son molt serios, son molt…

I després, parlant de la cultura dels joves en els 70 i 80, com eren la joventut en aquella época. En el període mentre Franco va viure i després de la dictadura, perquè m’imagino que serà una época d’expressió i alliberació, repressió per una banda, pero alliberació per una altra.

Clar, els joves als anys 70… ostres, però es que fa temps d’això. També van entrar en aquella época les drogues toves, com el fumar, va sortir la pastilla anticonceptiva, això és molt important, va ser al 70 o 71, va alliberar el sexe.

Quan va sortir la pastilla anticonceptiva el sexe es va alliberar. Fins ara tothom era molt purità i de repent sexo libre, t’enrollaves cada nit amb qui podies.

Havia alcohol, havien les drogues, i va començar com la llibertat però que et diria jo. Recordo,com a gran cosa d’aquella época, per mi, jo anava bastant Eivissa i a Formentera però es va fer el Instant City, que era una ciutat de plàstic inflable que es va fer a Eivissa. Hi havia un congrés de disseny que es feia cada dos o cada cinc anys, ara no ho recordo, però l’any que va tocar aquí, a Espanya, es va decidir fer-lo a Eivissa, a la cala Sant Miguel en un hotel enorme, que estaven molts japonesos perquè el seguent congrés seria al Japò.

Llavors, sempre que hi havia un congrés d’aquests de disseny es feia algo alternatiu, alguna coseta. Però aquí, amb un arquitecte de Madrid, el Ferrater aquí a Barcelona i el Jordi Serrat van decidir fer una ciutat plàstic inflable. Aiscondel va regalar el plàstic, d’això podria explicar mil anècdotes. Llavors es va fer una ciutat que anava inflada per dos ventiladors, hi havia la cala sant Miguel a l’hotel i baix a l’explanada tota aquesta ciutat de plàstic inflable, molt hippy que tal.

Al començament va ser molt bó fins que ja van arribar les hordes de cantitat de gent i ja va desmadrar una mica. Però tu arrivaves allà, retallaves els teus plàstics amb uns motllos, enganxaves al terra, posaves la base al terra, enganxaves al lloc, feies un forat, i bum, se t’inflava i ja tenies la teva caseta.

Allà el disseny va ser molt bò, vaig veure el primer aparell de vídeo, que eren uns americans que van arribar amb el vídeo. Això va ser al 71.

La joventut… Els que ens moviem erem pocs també, tinc que dir. Anavem molt a Eivissa, els primers anys de Formentera. Van començar les primeres discoteques, el Bocaccio i la Gauche Divine i això.

Hi havia discoteques per barris baix, però era més de dia, però les discoteques amb música més moderna. Va començar a entrar la música que venia d’Anglaterra, sobre tot, la música més moderna. I bueno, van començar a obrir bars i locals i…

Fins ara, hi havia una història potser més alternativa que eren els ateneus, més polititzada, més de barri, però al centre de Barcelona van començar els bars, les galeries, els concerts.

El Gay Mercader, el Pino Sangliocco, van començar a organitzar festivals de música, el Tangerine Dream. Va començar a Granollers, va haver-hi una performance del Dalí, de colors, va haver-hi un concert del Tangerine Dream o del King Crimson, que devia ser cap al 73.

Van començar els concerts de música moderna on ens trobavem tots i bueno, era tot això… Va haver-hi una evolució. Veniem del Woodstock, el festival de la isla de Wight, no hi vaig anar però tindria que haver anat. Aquí va començar el Canet Rock, que va començar el 75. El festival de Canet em sembla que va ser abans que es morís el Franco inclús, el primer festival.

I bueno, van començar els festivals i la llibertat en realitat. És important lo de la pastilla anticonceptiva i el sexe. El de les drogues i els porros també era una mica alliberació, pero bueno.

Sobre tot l’entrada de pel·lícules i de llibres que amb el Franco no havien entrat. Va entrar una bocanada d’aire lliure, va entrar aire lliure de fora.

Aquesta ciutat inflable,tu et construies la teva habitació, la teva caseta, però era a l’aigua?

Això ja t’ensenyaré fotos, que era una història rara.

Això després m’he enterat, després vaig amb la dona que vaig tenir, que hi tinc un fill. El seu pare es el que havia donat el plàstic.

Fèies com una cúpula, sortia un trosset, allí enganxaves un altre troç de cúpula i aquí enganxaves, i anava inflat per aire. Instant City, però bueno.

Què era Bocaccio? Hem llegit que va existir desde el 67 al 85. Qui ho va crear? Que va fer que fos tan especial? Quin tipus de persones anaven?

El Bocaccio, aquí a Barcelona… Hi havia discoteques petites per els barris, però així una discoteca gran per gent progres o burgessía no hi havia. Llavors l’Oriol Regas, un gran personatge, va crear el Bocaccio.

Oriol Regas es un gran personatge que abans de fer el Bocaccio ja havia creuat amb uns amics i amb unes motos Montesa crec, no vull ficar la pota, havien creuat tota Àfrica. Després ell va venir desde el Japò, desde la India amb un barco fet en cànyam ja va venir desde allà, era bastant aventurer. Era un tio bastant tímid que sempre es tapava la cara. Era com tímid però era simpatiquíssim, va ser molt amic meu, l’Oriol.

Llavors l’Oriol amb el seu germà el Xavier Regas, que era decorador, bueno, també era un decorador molt aixins, van crear el Bocaccio.

D’entrada la decoració ja era com de fusta, de velluts vermells, tot molt pensat. Hi havia un pis de dalt i un pis de baix.

L’Oriol, que estava amb la Gauche, tenia una casa a l’Empordà, i era amic de tota la gent intel·lectual i d’esquerres va conseguir reunir a la part de dalt a tots els intel·lectuals de l’época. Molts arquitectes, el Tusquets, Bofill, molts directors de cine, molts filòsofs, molts escriptors, es reunien a dalt, fumaven els seus puros, bevien els seus whiskis. Els Herralde, d’Anagrama editorial. Bueno, i es reunien a dalt i parlaven. Organitzaven, lligaven, es canviaven les parelles, les dones, organitzaven molta feina. Treballava molt aquesta gent en aquesta época. Per la nit estaven de copes i de dia treballaven.

Jo era una mica més jove que aquests, jo anava molt al Bocaccio, i a més era amic de l’Oriol. Jo anava al pis de baix, hi havia música molt bona, el Carlos Carreras, ara no m’enrecordo gaire, abaix ballaves i tal, i t’enrollaves, i a dalt estaven aquests.

Tant es així que la gent que estava a la part de dalt se li va… com es diu, el Joan Segarra, que hi anava molt, en un artícle que va fer els hi va dir la Gauche Divine, la izquierda divina. La Gauche Divine perquè eren tots d’esquerres però eren tots divinos, no figuraven, eren simpatitzants del partit comunista i tot això però tampoc es que es dediquessin al tema. Però molt d’esquerres.

Molts d’aquests, a la Caputxinada, van estar-hi ficats i van estar allí agafats. També hi havien cantants, com el Serrat, qui més… Bueno, era la Gauche Divine.

Va haver-hi una dona, la Teresa Gimpera, que va ser una mica el mite d’ells. Hi havien més dones… ostres, una que tenia un editorial també, i era escriptora. Hi havia homes i dones allà, era molt actual el tema. Tots es reunien a Bocaccio, els hi deien la Gauche Divine, es va parlar molt d’ells.

L’Oriol Regàs tenia una revista, cada any se’n anaven a Roma o Nova York, el primer viatge a Nova York, van arribar tots borratxos que al final el capità els va fer lligar, va fer la revista, va montar una ràdio, va organitzar concerts, els primers concerts així de música alternativa els organitzava l’Oriol Regàs en un lloc que es deia el Price.

Va ser un gran personatge. Al final es va acabar el del Bocaccio, després va montar el Up&Down, que el podem considerar el mateix però ja era més pijo. Dal al Up anaven els pijos, que ja no eren tan intel·lectuals, i baix al Down anaven els fills. Et tinc que dir que he anat molt a les dos, perquè jo ademés he anat montant discoteques i històries. Però va ser un moviment fort, la Gauche Divine va ser un moviment important a Barcelona.

I si pugueres tornar enrere una nit d’aquelles, que es el que veuries?

Una nit d’entrar al Bocaccio, el primer que trobaries eren tres porters, tots amb esmoquin, els cambrers també tots amb esmoquin, tots molt educats, et servien perfecte. Els porters feien bastant filtre, però si eres amic o eres del grup no et deien res.

Jo havia estat a la India i venia vestit de indio, a veure si em deixaven entrar, que pensaves, els altres anaven en corbata.

I al pis de dalt et trobaves a aquests. A l’Herralde, al Joan de Segarra discutint amb el Tusquests, el Serrat, bueno, tots aquests parlant. Aquests baixaven poc a baix, a baix eren més joves i ballar.

I a baix, també… També lligaves, també hi havia alguna nena suelta, no era encara la época… Després vaig montar una discoteca que es deia Bikini, que allà les dones anaven soles, cosa que ara ja tampoc passa, i al Bocaccio alguna podia anar, i si no eren gent, amigues conegudes. La música era molt bona, portada d’Anglaterra. Bé, un gran lloc.

Un gran lloc d’esquerres i alternatiu. D’esquerres, pero ja et dic, Gauche Divine.

La segona pregunta era Gauche Divine.

El gauche divine va ser aquest moviment que va sortir del Bocaccio. Bueno, que va sortir, que es va crear al Bocaccio. Hi havia molts escriptors, Joan de Segarra, escriptors de diaris, escriptors de novel·les, el Vázquez Montalban, arquitectes, filòsofs, gent de publicitat, models, les models més top d’aquella época eren la Gimpera, la Gimpera era una senyora que portava els seus nens però la van agafar, va fer uns quants anuncis, va fer pel·lícules.

I bueno, la Gauche Divine era un moviment d’esquerres. Una cosa que ara… Jo no sempre l’he trobat a faltar. Ha rebut moltes critiques la Gauche, precisament per ser Divine. Eren Divine perquè tenien diners, però no eren gaire fills de papà, tenien diners perque treballaven. El que escrivia, escrivia llibres, el que feia cases, el que feia edificies, l’arquitecte, construia edificis, tenien diners, sortien, s’ho passaven molt bé i per això. Eren d’esquerres però no eren ni partit comunista, tots eren simpatitzants, això si, però ni partits comunistes, ni anarquistes, no anaven amb el seu carnet. Ells eren d’esquerres.

Que va ser la sala Bikini en aquells dies, qui ho portave, i si tens alguna història.

La meva història, que ara t’he dit abans que estic escribint un llibre amb l’amic que vam portar la sala Bikini. Vam començar fent una discoteca que es deia La Seca on ara hi ha un teatre. La Seca era la Casa de la Moneda, i allà vam fer una discoteca que era com un envel·lat.

Va durar menos d’un any perquè el carrer era molt estret, els veïns es van ficar en contra. El Quique, que ho va montar amb mi, sobre tot era un projecte d’ell i em vaig apuntar, el van treure al cap de dos mesos i jo m’en vaig anar amb ell. O sigui, nosaltres vam estar dos mesos, però ja era un lloc meravellós.

Després d’això el Quique va portar altres discoteques, jo sempre hi col·laborava. Però després va montar un moviment que es deia Turmix, turmix es la batidora, i era cada dijous un local diferent. Els periodistes li deien la marxa nómada.

Cada dijous portavem a la gent a una discoteca de Barcelona. Vam passar per 24 discoteques.

Tens que pensar que eren unes altres époques, la comunicació es feia per una postal, encara per correu i per postal.

Teniem un teléfon o contestador, el de casa meva, on déiem “el próximo jueves la discoteca será tal”. Llavors nosaltres portavem els nostres discjoqueis, els nostres camarers, els nostres porters. Agafavem discoteques que no es podia anar amb bambes, per exemple. Nosaltres deiem, “el nostre dia es pot anar amb bambes o com sigui, o amb cresta, poden anar els punquis”.

Ostres, els porters que tenien la mitat es quedaven així. Llavors vam passar per Bikini, que jo hi havia anat ja una vegada amb una festa del Fad, que el Fad es l’organització de disseny d’aquí.

Vam passar per Bikini, vam tornar a passar i ens hi vam quedar. Vam passar per una que es deia Orfeo, vam tornar a passar i també ens vam quedar. A l’Orfeo vam montar l’after hours, el primer que es va montar a Barcelona.

Jo havia estat a Nova York, a Nova York els hi deien after hours als que obrien a les sis del matí. Aquí vam registrar el nom, el nom va ser meu durant deu anys, i obriem cada dia de sis a nou.

Però el Bikini era una discoteca fantàstica que va montar un senyor Belga a l’any 53. Li va posar el nom de Bikini perquè havien tirat els francesos, els americans havien començat les proves atòmiques, els francesos van tirar una bomba atòmica a l’atolón de Bikini al Pacífic. Un atolón que ara fa un any la ONU el va fer patrimoni de la humanitat. Però era un atolón de coral i van tirar la primera bomba atòmica.

Quan aquest senyor belga va fer el Bikini va dir, “això serà una bomba” i li va posar el nom de Bikini.

Un altre senyor francés, l’any abans, es va inventar el Bikini tratje de bany per les dones, i també va dir que seia una bomba i també li va posar el nom de bikini, son coincidencies.

Llavors el Bikini era una sala de l’any 53 amb dos ambients, nosaltres encara li vam crear un altre a l’exterior. Hi havia un ambient de rock, un de salsa, vam posar la salsa, la salsa va començar a Barcelona al Bikini, la vam començar nosaltres. I com que aquest home a l’any 53 havia fet de tot, nosaltres també vam poder fer de tot.

Féiem los miércoles ‘n’ roll, concerts de rock; los jueves ‘Dishows’, que féiem desde pases de pel·lícules rares fins a strip-tease raríssims; los martes artes, passavem pel·lícules de directors de cine, féiem històries.

Bueno, vam durar cinc anys al Bikini. Al començament va ser una mica dur perquè van obrir una, l’Otto Zutz. Un amic meu, el que havia estat a Turmix, però amb un grup de l’EINA, van montar l’Otto Zutz. Van tenir una mica…

I el Bikini va ser un local molt obert. Bueno, va ser una discoteca que ademés tenia un mini-golf. Era planta baixa. El mini-golf sempre va ser del dueño, tot lo altre ho vam poder portar nosaltres.

Les dones, sempre m’ho diuen això, que al Bikini anaven soles. Sortien de la feina i se’n anaven al Bikini. Anaven tots els periodistes, els escriptors, els músics. Va ser un gran lloc. Es va tancar al 90 amb una festa que tothom recorda, es va arrassar el minigolf, es va arrassar tot. I bueno, per mi va ser també una época fantàstica.

De la sala Bikini hi han moltes anécdotes. Potser una molt important es que el sandwitch de pernil i formatge, el caliente de jamón i queso com es coneix a tota Espanya, l’home que va montar el bikini era belga i donava crocque-monsieurs, que el va fer amb dos trossos de pà, hi ha alguns que només porten pà, formatge i pernil, però ell ho va fer doble.

Llavors la gent de Barcelona, quan anaven a un altre lloc déien, “Yo quiero un bocadillo como el del Bikini”. I aquí a Barcelona es va començar a conéixer el sandwich de pernil i formatge amb el nom de bikini. A Catalunya s’ha estés així i a Espanya a algún lloc si demanes un bikini encara saben el que és, però si no, no saben el que és. I es el nom que ve del Bikini, de la discoteca.

Hi han algun altres bars o clubs que foren així importants durant els 70 i 80 que tu conegueres i anares? Si m’en pots dir almenys dos i perquè eren diferents o perquè els recordes.

Barcelona, els anys 70 i 80, va ser molt coneguda als 80 per els seus locals de dissenys. Va ser perquè, l’altre dia ho estava parlant amb uns amics, suposo perquè hi havia una eufòria econòmica, hi havia diners.

Va venir una crisi als anys 90 que aquí no ens vam enterar perquè aquí estaven les olimpiades, després t’ho explicaré. Però hi havia diners. A més va sortir una fornada d’arquitectes joves que sortien de l’escola d’arquitectura.

Quan jo vaig estudiar arquitectura, l’escola d’arquitectura era bastant cuadrada. Hi havia arquitectes bastant bons, el Sert, el Moneo, però estaven fora.

Havien sortit uns arquitectes joves i dissenyadors, hi havia escoles de disseny molt bones, tipo l’EINA, Elisava, i es van començar a fer uns locals. Potser va començar amb el Metropol, que tenia unes llums de neó però era molt fred. El Network, que a cada taula hi havia una tele amb tots els cables per fora que to veies l’entrada, amb una bola del món que pujava i baixava per un forat.

Però sobre tot hi havia uns decoradors, l’Alfred Arribas,encara es arquitecte, i l’altre no m’en recordo. Després el Dani Freixes. Es van començar a fer uns bars alucinants.

Hi havia el Nick Havanna, una barra de pell de vaca, un pèndol de… un que dissenya làmpares, una cúpula, un sofa de cuir negre, la gent anava.

Però el que era molt important en aquests bars eren els lavabos també. Anaves sobre tot als lavabos d’homes. Els de dones no tant perquè cada una tenia la seva habitació. Però els de homes, el lloc de fer pipí eren unes cascades d’acer inoxidable o de ferros tal, amb llums estroboscòpiques que veies el pipí que feia així i caia aigua per tot arreu. Bueno, el primer que tenies que fer quan anaves a un bar d’aquests era anar als lavabos.

Havia el Nick Havanna, havia el Velvet. Com a discoteca va ser el Otto Zutz. El Otto Zutz encara funciona, es preciosa. Del Dani Freixes hi havia el Self i el Zsa-Zsa.

Els dissenyadors eren molt bons. Els dissenys dels grafismes. Eren el Peret, l’America Sanchez, l’Alfonso Sostres, la Isabel Nuñez, bueno, la Pati Nuñez era la grafista, la Isabel Nuñez era decoradora, amb l’Antxón, el Zig Zag, un dels que va marcar va ser el Zig Zag, que es el que després va fer l’Otto Zutz.

Jo en aquella época inclús, com que jo sortia molt de nit i ja tenia tots els meus locals, hi havia gent que em demanava de sortir a veure locals. Llavors agafavem un cotxe i anavem, i els portàva pam, pam, pam, una copa.

Era gent que no sortia gaire. Tots volien arribar a l’Otto Zutz, els deia: “Però l’Otto Zutz no comença fins les tres del matí”, que no s’ho creien. En aquella época primer anaves a sopar, després a un bar, a un altre bar. I sempre, a la una i mitja es començaven a posar nerviosos, “Que tenim que anar a l’Otto Zutz”.

Al final els portaves a les dos a l’Otto Zutz i et deien, “però si no hi ha ningú”, tot l’Otto Zutz buit. I jo, “no arriven fins a les tres” “Como que no llegan hasta las tres?”.

Llavors bueno, ens preniem una copa, cap a les dos i mitja anaven a marxar i començava a arrivar algú, algú. “Bueno, esperem una mica més” i a les tres, braaa, es començava a omplir. Fins a les sis del matí.

Després ja vaig tenir la meva época del afterhours, que obriem de sis a nou.

També hi havia algun restaurant, el Correa i el Milà, el Federico Correa i el Alfonso Milà, arquitectes, van fer el Flash Flash, que encara funciona. El Flash Flash, tot blanc, amb sofás blancs i a la pared hi han unes fotos de la Romy, una model, amb un flash de fotògrafa que son les llums del local. Te cincuanta anys el local.

Després van fer el Giardinetto davant. Bueno, l’época dels locals de disseny, ara no se si m’enrecordo de gaires més però tels podria dir tots.

El tema de drogues en aquesta época estava estés?

En aquest temps, en les discoteques es podia fumar, en les discoteques i tot arreu. Perquè hi havia una altra història per exemple, que es podia fumar a l’avió, tu anaves a l’avió i es podia fumar.

A les discoteques es podia fumar. Drogues i els porros, potser si que es la época que van començar, va començar la cocaína. La cocaina, l’anfetamina una mica.

Home, ara que ho penso a l’Otto Zutz hi havia per exemple els lavabos, que eren com una sala gran amb lavabos, eren mixtos, hi havia tot d’habitacions petitetes que era on estava el vater, van haver de posar un porter al lavabo, perque a cada habitacioneta es posaven quatre, i a la que es ficaven quatre et treien corrents. Van haver de ficar un porter per controlar que la gent no es fiqués drogues.

I cocaína sí, clar, si que es ficaven bastanta. Així com ara es fiquen els éxtasi i tal i la metanfetamina, llavors potser si que va ser la época de la cocaína.

També va ser bastant la época que va entrar la heroína, o sigui, aquesta genta ja no anava tant de discoteca. Es va posar de moda l’heroína per gent obrera de baixa d’això que es punxaven. També es va posar de moda amb la gent una mica top, els dissenyadors i tot això. Molts van morir. Tinc un llibre aquí de poetes contracultura de Barcelona que casi tots es van morir de punxar-se.

La cocaína segueix per Eivissa i aquests llocs, bueno, es que clar. Va ser una época, l’eufòria, els diners, la cocaína, el sexe i bueno, sexe drogues i rock’n’roll.

Qué era Ajoblanco i quin va ser el missatge? Quina va ser la teva relació amb aquesta revista?

Van sortir en aquesta época les revistes alternatives. De cómics, va sortir el Star del Juan José Fernandez; el Vibraciones, del José María Berenguer. El Star va estar molt bé, tenia artícles i cómics. Llavors va sortir el Ajoblanco també. També hi havia el Vibraciones, no com es deia… Bueno, el Ajoblanco era més d’artícles de fondo, i a més feien números, cada número una mica especial.

Las energias alternativas, el sexo, las drogas, l’arquitectura alternativa. Amb artícles molt llargs i molt bons. El distribuien molt bé, ho van fer el Pepe Ribas, el Fernando Mir i un altre, no m’en recordo del nom.

Va durar crec que deu anys, uns set anys o així i es va parar. Després el Pepe Ribas va intentar tornar-la ficar en marxa, la va ficar en marxa i també es va parar perquè no va funcionar. Però ara esta a punt de tornar a sortir.

Han fet un d’això que es demanen diners per internet i tal, ja ho tenen tot en marxa, tenen un despatx, i d’aquí poc, un més o menos, te que sortir una altra vegada l’Ajoblanco. S’ha parlat molt, s’han bellugat molt. El Pepe Ribas no para de sortir, el Fernando Mir s’havia retirat, i l’altre com es diu? Bueno, una revista molt alternativa i molt…

No està mal, retornant a lo de la Gauche Divine, la Gauche Divine era una esquerra divina, això, l’ajoblanco, també és una esquerra, una esquerra alternativa, sense ser ni comunista, potser anarquista, és anarquista, de llibertat i de carregarse l’establishment, les coses marcades.

Pots parlar una mica dels grups que estaven envolts en el Ajoblanco? Per exemple, l’assamblea de Catalunya, Bandera Roja….

L’Ajoblanco, el Pepe Ribas, quan estudiavem nosaltres, ell es de la meva edad, si que estaven molts amb Bandera Roja, amb el PC, el partit comunista. Era abans de que es morís el Franco però era l’esquerra dintre de l’universitat. També hi havia l’esquerra dintre de les fàbriques.

El Pepe Ribas era molt d’esquerres, molt de Bandera Roja. L’Antxón també. I d’aquí van sortir aquests moviments. Jo crec que després de les jornades llibertàries i després de bañlksjgo, es van fer d’esquerra, pura esquerra. Una mica tipo podemos.

Podemos es el moviment que hi ha ara, no es comunista, hi ha gent… La dreta sempre els ataca com a comunistes i tal però no es comunista, es gent jove, es diferent, no se com els definiria.

Jo voto a Podemos, he votat tota la vida al partit socialista, però el partit socialista cada vegada ha anat baixant menos, ha anat pactant més amb el capital i amb el govern. Aquí a la que ha entrat el capital a dintre de la política, d’això ja fa bastants anys, ho ha desmanegat tot. Però ara han sortit moviments alternatius com Podemos i això que el que volen es reparto de capital i no que se’l quedin uns cuants.

Qui es Pepe Ribas?

El Pepe Ribas es bastant amic. El Pepe Ribas és un dels fundadors del Ajoblanco, va estar molt amic de la Lluïsa Ortínez, que feia video amb mí. Te una casa a menorca, jo he anat molt de temps a menorca, jo tinc una germana que viu a menorca.

I vé dels moviments aquests, del Bandera Roja, del Partit Comunista, de quan estudiava. Crec que estudiava, ara no sé si economista, ara no sé que estudiava el Pepe Ribas.

I van començar amb aquest moviment, ara viu a l’Empordà, a prop del Jordi Esteve, del Luis Racionero. Luis Racionero es un home, un escriptor, potser un pèl més gran que nosaltres, però que va influir molt, va estar al començament de l’Ajoblanco, i ell ve dels moviments alternatius de Berkeley, de la contra cultura que va començar Berkeley. Va estar ficat a tots els moviments i després va fer aquí, ha escrit molts llibres, i després va estar dels iniciadors del Ajoblanco també. Son la contracultura, jo els hi diria.

Com vas participar tu en el moviment Ajoblanco?

Aquella época, els anys 70 i 80, jo sempre dic que deviem ser poca gent perquè ens coneixiem tots. Aquí a Barcelona es coneix tothom, però allò era… Si hi havia un concert, anaves al concert, si hi havia una revista…

Jo sobre tot feia fotografía, vaig publicar fotografíes a l’ajoblanco. Vivíem al [too fast] teniem una casa molt gran quan jo feia video, tenia tot el meu grup de video que erem nou i sempre hi havia més gent ficats a casa meva. Però a [too fast again] estava amb els d’energias alternativas i tot això, que tenien la revista alfalfa i una altra que no se com es deia, i estaven tot el dia a la casa, estavem tot el dia junts.

Clar, i el Pepe Ribas i aquests també venien tot el dia. A més, com que era una casa molt gran també féiem moltes festes, llavors venia tothom a la festa.

Llavors el Pepe Ribas, entre el vídeo que feia jo, que era el més alternatiu que hi havia en aquella época, i les energies alternatives que feia el Manel. Jo com arquitece també feia coses amb ells, cases ecològiques amb panels solars i tot això, jo estava ficat a tot arreu, i a l’Ajoblanco els interessava.

Jo crec que això, que no érem gaires i els que estavem ficats a tot arreu encara erem menos. Sempre hi ha hagut una gent però que no s’enterava de res. Si et volies enterar t’enteraves.

Quins creus que van ser i seràn els objectius d’Ajoblanco?

Els objectius d’Ajoblanco… Jo soc poc filòsof i no m’enrollo gaire. L’objectiu es mostrar temes alternatius a la societat com està montada ara. Per exemple, les energies alternatives que t’he dit. Que fins fa poc, va haver-hi un ministre, que ja el van treure, que va acabar de posar impostos a les empreses que feien panels solars i alternatives.

Ajoblanco t’agafa les energies alternatives en contes de les energies d’enxufar i les grans elèctriques. A les grans elèctriques és on està la gran corrupció. Tots els polítics acaven a les elèctriques amb uns sous fantàstics.

Desprès mostrar-te altres polítiques que les que hi han ara. Ajoblanco sería, suposo que és, simpatitzant de Podemos també. Podemos és un moviment que surt del 15-M. De repent la gent jove es va rebel·lar, va acampar a la plaça Catalunya aquí, a la plaza del Sol de Madrid, i d’allà va sortir el15M.

De cara al sexe, també están contra el matrimoni. Agafar una dona, lligarte a aquella, i estar tota la vida junts. Això els de dretes ademés tenen les seves amants, però això ja és secret.

L’Ajoblanco i els moviments alternatius és fer l’amor amb qui et vagi bé fer l’amor, si a l’altre també li va, sense violar a ningú.

I en política, bueno, i l’economía igualment un repartiment més… que en aquests moments al mon tornen a haver-hi rics, els més rics de tots están ara, i la gent que no te diners cada cop te menys diners. Però hi han molts diners. A l’Àfrica es moren de gana, pos com es pot col·laborar amb ONGs, l’Ajoblanco es molt de col·laborar amb ONGs. Amb la migració, pobrets, els hi bombardejem el país, els hi matem tot i llavors no els deixem entrar aquí.

L’STAR va ser una altra revista, em pots contar alguna cosa?

Abans que t’he dit el Vibraciones hi havia una altra, el Víbora, després va sortir el Víbora. Vibraciones era una revista una mica com el Ajoblanco, van sortir moltes revistes alternatives en aquella época. De música, el Popular Uno, i el Vibraciones era de música i de temes alternatius una mica com l’Ajoblanco.

Després va sortir l’Star, potser va sortir abans i tot. L’Star la va montar el Juan José Fernandez. Surtien còmics, però comics més canyeros, més alternatius, i articles molt bons del Pau Maragall, que firmava com Malvido, del Josep María Martí. Com t’he dit abans erem un grupet, el Pau Maragall feia video amb mí, era germà del Pascual Maragall, el gran alcalde de Barcelona. I Josep María Martí som amics desde que erem petits, soc padrí del seu fill i tenim una casa al delta molt a prop.

Pos bueno, tota aquesta gent escrivia sobre moviments alternatius, era una mica anar contra el poder establert, que es el que te que sortir més ara, perquè això està fatal.

El que passa es que el món, entre que guanya el Trump allà a Estats Units, que ja és l’economia per sobre de tot, el que sigui, la locura total, els diners, i bueno, no sé com acabarà.

Però ara jo crec que va bastant bé amb el que ha guanyat a França, ha estat a punt de guanyar l’ultra dreta. Amb el que ha guanyat aquí al partit socialista que és el Pedro Sánchez, en contes dels socialistes establerts. Jo crec que ara esta sorgint un moviment bastant potent.

Nueva Lente va ser una altra revista?

En aquesta época, a més de revistes així amb artícles alternatius de cómics, van sortir revistes d’arquitectura i van sortir revistes de fotografía molt bones. Aquí a Barcelona va sortir el Papel Especial, ara no sé quina més.

Hi havia una galeria al carrer Balmes, que després al carrer Aurora va montar tot un edifici de galería. I a Madrid va sortir el Nueva Lente. Que a més al Nueva Lente sortien fotos realment alternatives. Enara estavem acostumats que les fotos eren de paisatjes o de retratos, al Nueva Lente podies fer una foto d’un troç de sabata.

El García-Alix suposo que devia publicar el Nueva Lente, tinc molts aquí. A mí m’encantava el Nueva Lente. Era una altra manera de veure la fotografía, de veure el món, i els artícles que parlaven d’aquesta fotografía també parlaven d’una altra manera de veure el món: sense clichés i una mica com tú vulguesis.

També en aquesta época et puc dir, que va començar a sortir el cine del Pedro Almodóvar, per exemple. Pedro Almodóvar era molt amic meu, quan venia a Barcelona venia a casa meva. Feia películes amb super 8 en aquesta época, treballava a correus i feia unes películes amb super 8 mudes.

Llavors quan les passava, les va passar al centre de fotografía, a la filmoteca, al Magic, que era una discoteca; les passava, agafava el micro i ell feia les veus d’aquestes pel·lícules curtes. Ens col·locavem bastant, et tinc que dir, amb porros i alcohol i llavors ens divertiem molt, però venia poc.

Una vegada inclús el vam disfraçar de home anunci, el vam tenir per les Rambles, posava ‘ Pedro Almodóvar presenta sus películas en Magic’, el vam passar per la Catedral, per l’Ajuntament, i després per la nit a les pel·lícules hi va venir poca gent, però bueno.

Després jo li vaig presentar, ja havia fet mitja película amb16 mil·límetros, el Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón, amb la movida rock madrileña, l’Alaska, tota la peña de Madrid. Ho havia fet en 16 mil·límetros.

Les películes aquelles amb super8 també les feien tota aquesta gent de Madrid, que després va ser la movida madrileña, son les que encara segueixen.

Llavors havia fet els 16 mil·limetros que surtia un fent pipí inclús. Jo li vaig presentar el Pepón Corominas, que era un amic mes, un productor molt potent. Vam anar a fer un dinar a La Barceloneta, i es van caure bé i el Pepón li va dir que li pagava fer mitja película més, acabar la película, d’una hora i mitja, i inflar-la a 35.

I allà amb aquest dinar, que tinc fotografiat per aquí, va sortir el Pedro Almodóvar.

Va afectar la transició a les activitats de les discoteques?

En aquesta época de la mort del Franco… clar, jo la mort del Franco es que fa molts anys, tampoc recordo que m’hagués afectat tant. Es va obrir tot, però com ja he dit abans, es va obrir tot uns cinc anys abans. Cinc anys abans ja es va començar obrir tota la dictadura però el Franco ja estava caient, tothom esperava que algú el matés algun día. Però el Franco va morir al llit com qualsevol.

De cara a les discoteques, no hi havien gaires discoteques així progres. Havia discoteques a barris, que podies anar per la tarde a lligar, tenia amics que anaven per la tarde a lligar a les discoteques.

Després hi havia discoteques pijes, com el Bacarrà, hi havia Las Vegas, que era rock’n’roll al carrer Aribau. Però nosaltres sobre tot anavem a una que es deia Jazz Colon, que estava al final de les Rambles.

Les Rambles d’aquí de Barcelona, en aquella época era una història bastant… la gent de Barcelona no baixava gaire. Segueixen que no baixen gaire, hi ha molta gent de Barcelona que no passa de la Diagonal, es queda a Peralta.

Però bueno, les Rambles ara es una història plena de turistes que no es pot ni caminar. Però la gent no baixava gaire. Hi havien algunes discoteques com el Jazz Colon amb un discjoquei que jo crec que era el Toni Romero, que després va estar amb nosaltres, i anaven els marines americans.

Va haver-hi una época que els barcos americans venien aquí a Barcelona i quan desembarcaven els marinos anaven a, sobretot, al Jazz Colon a ballar, també anaven a un bareto que es diu Kentucky.

Hi havia bastanta prostitució per la part baixa de les Rambles. Llavors al Jazz Colon anavem els progres, que tampoc erem gaires, els marinos americanos i algunes putes, però tampoc gaire.

I els discjoqueis ja posaven música que venia d’Anglaterra o música que els hi portaven els marinos americans. Les discoteques de peralta seguíen amb al música típica francesa i tot això. Però si que el Jazz Colon, després en van fer una altra que es deia els enfants terribles, encara dura, el Jazz Colon ja no existeix fa temps. A la plaça Reial hi havia el Jamboree, va ser un dels primers llocs on es tocava Jazz, després va estar tancat deu anys i ara s’ha recuperat.

Però sobre tot jo recordo el Jazz Colon, que ballaves amb música fantàstica, amb marinos americans, amb hippies, que erem nosaltres, amb putes i tothom ballava i ballaves i ja està.

La mort de Franco… el que et put dir, amb la mort de Franco, que això no te res a veure amb les dicoteques ni casi amb mí, però es va alliberar el sexe.

Aquí va començar el Bagdad i llocs que es feia sexe. Inclús hi havia un lloc, el Panams, em penso que es deia Panams, a les Rambles, que feien sexe amb animals. Una cosa que estava prohibida a tota Europa, de repent aquí a Espanya, que no es podria haver fet a Espanya en general, eh. Però a Espanya que no es podien fer strip-tease ni es podia fer res. Va haver-hi un impás que les lleis i tot van quedar una mica obertes.

Llavors hi havia un lloc que feien, jo no ho vaig veure mai però m’ho deien, que feien sexe amb animals. A tota Europa estava prohibidissim, però aquí a Barcelona ho feien. Això va durar uns mesos, no va durar gaire més.

Però si que a les discoteques entrava música americana que arrivava i anglesa i això, va ser fantàstic. I les drogues també. Clar, els marinos també… A part de que a plaça Reial, per el sud de les Rambles, la part baixa de les rambles hi havia drogues. Però drogues de fumar, era hachís, marihuana, encara no havia començar la cocaína ni les drogues fortes.

Que feien els marines americans a Barcelona?

Els marines americans controlaven el mar mediterrani, encara ho fan, tenen les seues bases per el mar mediterràni. Però llavors venien aquí, la seva base era Barcelona.

Això es va acabar una mica, per un costat un día, arrivavem molt borratxos nosaltres. Jo m’en recordo que els meus amics, a vegades, per baixar als barcos, les barcasses que els portaven als barcos grans tenien una escala enorme. Anàvem allà a les sis del matí o les set, que era quan tenien que tornar. Arrivaven agafats. Si no queien i no passava res no els renyaven, si queien llavors els renyaven.

Una vegada va enfonsar una barcassa d’aquestes i es van morir uns quants, però això encara va ser un accident. Però una vegada on jo vivia, a plaça medinaceli, que era on es reunien i ensenyaven allà la carta,no se com es deia la UCOC o no se qué. Hi havia un local que posaven el seu DNI, els hi posaven el sello, i llavors ja podien sortir.

Jo estava al llit, vivia en aquesta plaça, estava al llit i vaig sentir un bum enorme. Vaig obrir el balcó i no passava res. Quan anava a tancar es va omplir allò de ambulàncies, de policíes, de bombers. Un moviment anaquista alternatiu català que es deia Terra Lliure, van agafar i van tirar una bomba dins d’aquest lloc. I van matar dos o tres marines.

Llavors durant uns anys, els barcos americans no van venir aquí, van anara a València, i després ara ja no venen gaire aquí, no se a quina base… Igual a Malta, o estan més cap a l’orient suposo. Però venien, cada tant. I tots els bars de putes i tot això de la part baixa de les rambles plenes de Marines vestits de mariners a més. I a més les putes i tota la gent que tenia això sabia que aquests portaven diners, portaven dòlars. Aquí hi havia pocs diners. Bueno, era una festa.

Quan creus que l’escenari de la nit va passar a ser el que es avui en dia?

Les discoteques ara, clar, jo tinc que dir que ara ja no surto gaire. Jo vaig tenir discoteques, aleshores vaig passar als restaurants, vaig tenir varios restaurants, i ara m’ho monto aquí a casa. A les discoteques ja no surto.

Però realment, jo crec que les discoteques ara… També van entrar els éxtasi, la metanfetamina, la música aquesta… com li diuen? La musica techno, xa, xa, xa, xa, la música aquesta sona tot el rato y no balles.

Quan jo era jove hi havien els lentos, la música lenta. Això després quan jo ja vaig fer les discoteques ja es va acabar una mica, la música. Però hi havien los lentos, després posaven los rápidos. Els lentos arrambaves una mica, i eren discoteques una mica pijes.

Si que en aquesta época cap al 75, quan va morir el Franco van sortir, però ja eren altres territoris. El Celeste, a la part baixa de les Rambles, a el que es el passeig del Born.

El Celeste deu ser del 74, 75. Era un lloc que hi havien concerts, podies ballar en algún racó, però sobre tot era anar allà a parlar. Més que anar a ballar amb el chunga chunga que es fa ara i amb la pastilla d’èxtasi, que pots estar ballant cinc hores seguides, anaves allà a ballar.

Bevies copes, la gent potser tenia més diners, perquè la gent bevia bastant, fumaves porros, però també erem tranquils i parlaves molt. I organitzaves, a més de que parlaves, lligaves, réies, també organitzaves treballs. T’encarregaven unes fotos de no sé qué, parlaves amb un possible client per una casa… Es feia bastanta feina.

Els de la Gauche Divine féien molta, però el Celeste, que era com l’alternativa a la Gauche Divine a la part baixa de les Rambles, es feia molta activitat.

El Bikini ja era.. Bueno, com que hi havia tres sales, una era la del rock’n’roll, però tenia uns sofas amb unes vidrieres cap al minigolf, cap al jardí. Hi havia les sales, nosaltres vam començar les salses, si volies lligar anaves a la salsa, la salsa es més lligona, però hi havia gent que ballava salsa perquè li agradava.

I si volies parlar, hi havia un pati fora amb una barra, passavem cine els caps de setmana però amb tauletes, i allà et trobaves amb els amics.

Ara no se si la gent es va a trobar amb els amics potser als bars petits, però abans podies trobarte amb els amics a les discoteques, a les sales grans.

Com creus que s’ha canviat això?

Com es va acabar el moviment de les discoteques… Clar, hi havia, abans hem parlat de drogues, hi havia cocaina. La cocaina bueno, dona marxa i també dona ganes de parlar, i això no està mal.

Després va entrar la heroína, la heroína es va cascar. La heroína va ser un moviment que va entrar en ambients bastant progres intel·lectuals, quedava bé punxar-se, es van començar a punxar. Encara no existia el SIDA, no es sabia el que era el SIDA, però hi havien uns que es quedaven com cegos, uns altres que tenien com pneumonies, tots els sintomes del SIDA, però encara no sortia el SIDA.

Va sortir el SIDA, però ja s’havien mort uns quants i es van morir uns quants més. També hi havia com la llibertat sexual, a partir de la píldora, però aquí també va sortir tot el moviment gay, amb la llibertat sexual van sortir tots els gays, hi havien gays per tot arreu. Aquests també van enganxar bastant el SIDA.

I després, cap als anys 90, va haver-hi una gran crisi a tot el món. Aquí a Espanya, a Barcelona estavem amb les olimpiades del 92, a Sevilla amb la Feria Internacional del 92, Madrid era capital europea del 92 i a Madrid i una mica a tota Espanya era el 500 aniversari del descobriment d’Amèrica que va ser el 1492.

O sigui, aquí a Espanya teniem quatre històries fortíssimes a nivell mundial que s’estaven construint als 90 i aquí no s’en van enterar gaire, de la crisi dels 90 fins que passada tot aquests la fira, les olimpiades, va haver-hi un catacrac.

Acompanyat de la SIDA, i bueno, entre la heroína, que a part de la gent va fer mal als ambients aquests; es va acabar una mica, va haver-hi una crisi, va haver-hi un baixondo.