EN | CAT | ES

Entrevistat el 6 de juliol de 2017 a la sèrie de documental Catalunya Barcelona.

El teu nom i quan vas néixer?

Bé, jo vaig néixer tard. Els meus pares ja eren grans quan jo vaig néixer. Vaig ser el petit, quan jo vaig néixer, el meu pare ja tenia cinquanta anys i la meva mare en tenia 46.

Vull dir que la memòria de la meva família ha estat molt lenta perquè el meu pare també es va casar sent gran, el meu avi no, el meu besavi si. O sigui, la part interessant de tenir uns pares grans és que et transmeten una història molt més anterior. O sigui, perquè la joventut dels meus pares va ser als anys vint.

Vull dir que això canvia bastant, vaig rebre una educació molt lliberal malgrat el que va passar a la meva família durant la guerra.

Llavors, em considero una persona molt privilegiada perquè, tots els diumenges a la tarda, el meu pare em portava a veure fites de la història de Catalunya.

Per exemple, jo vaig tocar els papers de Jaume I a l’arxiu de la Corona d’Aragó quan tenia nou, deu, onze anys. Vaig anar a les esglésies visigodes de Terrassa. Anàvem a veure la casa que havia estat del meu avi.

El meu avi, José Ribas, també, com jo, era un ebenista molt important de Barcelona, d’Espanya i d’Europa, era un dels millors. I, a la seva tenda de Plaça Catalunya, es reunien artistes, pintors, com en Casas, o en Matía, etc.

Jo, de petit, vivia a una casa plena d’obres d’art dels segles dinou i vint perquè la meva família tenia aquesta sensibilitat. Llavors, a aquest avi meu el va matar una bala a l’estació de tren de Sarrià l’abril del 1909, abans de la Setmana Tràgica.

Llavors clar, el meu pare era el més gran de cinc germans i, la meva àvia, que pertanyia a una família que, d’alguna manera, havia creat tota la indústria del cotó, de l’electricitat, de les mines i dels trens al Llobregat, va haver de ser empresària. Ella estava molt enamorada del meu avi, ell tenia una gran fàbrica de mobles de molta sensibilitat que, a més, exportava a Anglaterra, Alemanya, França, Estats Units.

És una història que s’havia perdut perquè la meva família sempre ha sigut molt discreta. Però jo això ho he viscut de petit.

Pot ser que aquest coneixement de saber que el meu rebesavi, per exemple, que era carlista, el van enviar un sac a la presó amb el cap d’un fill seu a dins.

Després, l’exili on el meu besavi es va fer lliberal i ebenista, i va crear una gran fàbrica de mobles el 1850.

I, precisament, va ser amic íntim d’en Rius i Taulet i va ser un dels que va preparar l’exposició del 1888.

Diferent dels meus amics, amb una gran capacitat d’imaginació, amb una gran ànsia de llibertat i de descobrir el món per ell mateix i amb gent que, d’alguna manera, pensés més en la llibertat que en la ideologia, etc.

Perquè jo havia vist que, per una banda, el meu rebesavi havia estat carlista, el meu besavi havia estat lliberal, el meu avi era molt bohemi, la meva àvia era una dona molt intel·ligent, parlava nou idiomes.

Crec que va néixer el 1874, llavors, amb 34 anys va haver de fer-se càrrec d’una empresa molt important. Estava molt preparada estèticament però va haver de bregar amb homes i amb molts treballadors, amb ebenistes, a més a més.

Llavors, a aquesta fàbrica es va crear un enfrontament molt gran entre la UGT i la CNT, que, el meu pare, de petit, havia de treure les bombes que es llençaven els uns als altres. Vull dir, conèixer tota aquesta història per dins, d’alguna manera, em va fer diferent.

A què et dediques?

Jo sóc llibertari. Per exemple, al meu avi el va matar un anarquista i jo sóc anarquista. Vull dir que, a la meva família, el ressentiment no existeix, mai m’han ensenyat l’odi perquè era una família humanista.

Llavors, sempre he tingut una cultura humanista. Els meus pares eren lectors.

Llavors, em vaig inventar una revista quan tenia 21 anys, quan em vaig adonar que a la universitat hi havia franquisme i estaven els ultra marxistes comunistes.

Llavors, tant els uns com els altres ens deien com havíem de pensar, com havíem d’anar vestits, com havíem d’actuar i viure. I jo vaig dir que no. Jo vull descobrir-ho per mi mateix.

Llavors, vam organitzar una exposició de poesia a una facultat de dret, de lleis, una cosa impensable. I tot el saló, que era immens, es va omplir de quarts de paper i van aparèixer més de 250 poetes a una universitat que, en principi, era de lleis.

Això ens va donar molta moral perquè vam veure que hi havia un camí per obrir. Llavors Van començar a sortir els llibres de la contracultura americana, sobretot el de María José Ragué, que arribava de Califòrnia l’any ’71 a Barcelona i que, al ’72 publicava un llibre que es deia Califòrnia Trip. Jo el vaig comprar al ’73 i aquest llibre era com un manual dels moviments d’alliberació homosexual, dels Black Panthers, de la cultura rock, o sigui, del feminisme; de tot el que havia passat amb el moviment hippy, de com se l’han carregat, d’alguna manera. I també del moviment yuppie a la convenció demòcrata de Chicago del ’69, on es va escollir a un porc com a president dels Estats Units.

Llavors, tot això ens motivava molt per atrevir-nos a fer el que vam fer. Vam muntar una revista legal al final del Franquisme i la vam enviar a tots els quioscos d’Espanya. Va ser la revista de la contracultura.

Per exemple, amb el Franquisme, va ser impossible posar Ajoblanco a tots els quioscos d’Espanya, mentre que la premsa ‘underground’ americana, anglesa i francesa no podien entrar al circuit comercial.

O sigui, sobretot al final, el Franquisme tenia uns buits que valia la pena omplir amb gosadia, imaginació i atreviment.

El que va passar amb aquesta revista és que vam posar el primer número a tots els quioscos amb una boca i tota blanca. Doncs la gent ho va veure estrany i vam anar aglutinant a tota una nova generació que volia descobrir la llibertat per si mateixa.

Finalment, Ajoblanco és un projecte a favor de la llibertat. Era llibertat de pensament, de debat. Diguem que la cultura és allò que et fa ser persona i l’educació és la clau perquè puguis entendre i assimilar la cultura.

Ara et comentaré una sèrie d’esdeveniments històrics a veure si tu tens alguna història teva o que t’hagin explicat. Per exemple, l’exposició del 1888, ens l’has comentat abans.

Bé, el meu avi va fer diversos pavellons. Va ser molt important perquè va obrir Barcelona. Barcelona era una ciutat tancada amb muralles, tenia un port molt petit, tenia molts problemes d’insalubritat, infeccions, clavegueres, etc. Estava molt apinyada.

Llavors va venir tot de gent que havia començat a fer la revolució industrial al Maresme, al Llobregat i a Reus; van venir a viure a Barcelona.

I aquesta gent, just s’enderroquen les muralles, i llavors es crea un esdeveniment. Bàsicament, el crea un gran alcalde que es diu Rius i Taulet, ho fa per obrir la ciutat. I fa la Ronda Sant Pere, que és el primer carrer on va començar a viure la gent que comença a crear totes aquestes indústries durant la primera fase de la revolució industrial.

Que és una fase molt més interessant que la segona, ja que era a través de petits tallers. Bé, després de la invasió napoleònica, va passar tot el de la malaltia de la vinya, una fil·loxera molt important, i va ser llavors quan, a través d’aquesta fil·loxera, es va acabar el negoci del vi, que era dels grans propietaris de terrenys a la zona de Vic, Besalú, etc., tota aquesta zona, i Olot.

Llavors tota aquesta gent va començar a comerciar amb cucs de seda, d’això no es parla als llibres d’història però ho he vist als arxius familiars.

Llavors els cucs de seda eren per fabricar veles de seda pels vaixells perquè els Borbons permitíen el comerç dels catalans amb Amèrica. Llavors els vaixells, que sortien del Maresme o de Tarragona, anaven amb veles de seda. Per tant, els petits tallers van començar a fer seda. I després, cotó.

Cotó al Llobregat, per què? Perquè és un riu que pot moure les turbines, és un riu que baixa. Abans, la indústria tèxtil a Espanya estava a Madrid, a Sevilla, a Valladolid, però precisament a partir del Llobregat i d’aquelles turbines que compraven a Anglaterra, van començar a fabricar electricitat i van adaptar la indústria cotonera a les noves tecnologies, amb la qual cosa, els catalans van començar a arrasar amb el cotó. Després va venir la llana, les mines, etc.

Tota aquella gent que s’anava fent rica, diguem, a través de casar-se germans amb cosins germans, ja que encara no hi havia bancs i havien de concentrar el capital; tota aquella gent va venir a centralitzar a Barcelona perquè s’havien trencat, les muralles.

Llavors aquesta exposició del 88 és molt important perquè obre la Ciutadella però sobretot perquè urbanitza la part de l’eixample que envolta la Ronda Sant Pere. Encara no existia la Plaça Catalunya ni el Passeig de Gràcia.

I l’alcalde Rius i Taulet és molt important però, com no era nacionalista, no es parla molt d’ell. Però en canvi, juntament amb en Pascual Maragall, per a mi, són els dos grans alcaldes que ha tingut, Barcelona.

Podries explicar-nos alguna cosa més de Rius i Taulet?

Doncs sé que la tenda i el magatzem de mobles del meu besavi, en José Ribas Fort, estaven just al davant de l’ajuntament al carrer Ciutat número 5. I va haver-hi un incendi i en Rius i Taulet li va permetre treure tots els mobles de la fàbrica del meu besavi i posar-los a l’ajuntament.

I encara hi ha molts mobles de la meva família, a l’ajuntament. A la Generalitat també n’hi ha, però a l’ajuntament sobretot, des d’aquest incendi.

L’auge de l’anarquisme a Barcelona?

L’auge de l’anarquisme jo crec que és molt prematur. Quan els obrers del Llobregat s’il·lustren, quan aprenen a escriure i a llegir, quan deixen el bescanvi i comencen a gestionar els diners a través de les colònies, és llavors quan hi ha una sèrie de reivindicacions socials.

I, precisament, el fet que estiguin a colònies fa que hi hagi molta solidaritat entre ells perquè passen moltes hores junts, també hores d’esbarjo.

Fixa’t que el dels aplecs i el de la sardana ve de tots aquests treballadors que, els diumenges, feien excursions, se n’anaven a la muntanya i cantaven, ballaven, menjaven, feien el dinar, els nens jugaven, tot això provocava solidaritat.

I, precisament, quan els patrons no cedien al que els obrers demanaven, va començar a haver-hi un incipient d’anarquisme.

Llavors és molt prematur l’ambient solidari, la fraternitat, la natura, el naturisme, és molt primari, comença el 1845 – 48.

Per tant, no es pot dir que siguin anarquistes però sí que es pot dir que són socialistes utòpics. I creuen molt en la fraternitat dels il·lustrats. Després ja venen molts àcrates europeus, Bakunin, Kropotkin, i venen, precisament, a Catalunya perquè hi havia un abonament, era un lloc amb molta predisposició perquè s’havia muntat moltes cooperatives, precisament pel de les cooperatives industrials.

Ens pots comentar la Setmana Tràgica de Barcelona?

Jo crec que va ser una explosió, per una banda, social i, per l’altre, contra la guerra del Marroc. La necessitat de fer el servei militar, d’anar a la guerra, que els mataven com a… en fi.

I clar, una cosa és treballar com un negre, i una altra és deixar-te matar com un esclau. Per un costat, va haver-hi una revolució social a una ciutat que tenia molta cultura d’artesans. I l’artesà és gremial, realment, és el veritable artista.

Hi havia molta agrupació d’artesans, llavors tot això creava una solidaritat i una indignació davant un poder més concentrat i cada cop més especulatiu.

Pensa que la primera revolució industrial que hem comentat, del 1888, era una indústria que, pràcticament, no tenia bancs. Els bancs es fan a través de l’especulació de l’Eixample i amb l’arribada dels negrers. Els que havien comerciat amb esclaus a Cuba i a les colònies creen un capital molt especulatiu i hi ha una tensió social molt important. perquè hi ha una burgesia ja il·lustrada però especuladora.

Perquè, en realitat, tot l’Eixample és una operació d’especulació. O sigui, el que passa és que els diners en excés, els diners de la indústria que s’ha creat al Llobregat, al Maresme, a Reus, etc., inclús a Tortosa també, en lloc de ser per a reinvertir a la indústria i millorar les condicions laborals dels treballadors, es fa servir per a especular a l’Eixample.

Llavors hi ha una exposició social contra aquesta nova classe dirigent que, d’alguna manera, està imposant un capitalisme financer, tot i que continuen havent-hi moltes indústries.

La vaga general del ’19?

Això no ho tinc…

De la segona república o del regnat de Primo de Rivera?

La història de Primo de Rivera va ser una època de gran festa per a tota aquesta burgesia il·lustrada i especuladora.

Perquè van reprimir totalment tot el moviment obrer, llavors era ‘manu militari’, era un dictador. Llavors va haver-hi una dictadura molt forta i és una època esplendorosa per a la burgesia i molt fotuda per a la classe treballadora.

Al ’36 anaven a fer unes olimpíades populars, tens alguna història?

No

Del bombardeig de Barcelona dels italians?

Tampoc en tinc, la meva família no estava a Barcelona

De la guerra civil?

Sobre la guerra civil tinc la història de la meva mare, que sí que s’hi va quedar. Anaven a buscar menjar a Lleida i, quan hi havia bombardejos, s’amagaven sota els trens.

I després que la meva àvia tenia verges amagades. Llavors, les dones de fer feines que tenien es passejaven amb pistoles, bé, pistoles no, no sé com es diu, no són cetmes, tampoc són kalàixnikovs. O sigui, es passejaven amb fusells mentre deien ‘un, dos, un, dos, si trobem la verge, la matem’. I explicaven anècdotes d’aquest tipus.

En realitat, al meu avi el van posar a la presó els treballadors d’una empresa d’arts gràfiques que tenia, al meu avi matern, Santponç, i el van treure al cap de quatre o cinc mesos per tal que pogués coordinar la feina que havia estat col·lectivitzant al taller perquè ells no sabien fer-ho. Llavors ho va fer ell.

Hi ha anècdotes però no… La guerra no m’ha interessat molt, a mi, m’interessa més la pau. És terrible lo de la guerra perquè va ser una guerra entre germans, va dividir les famílies. O sigui, va ser terrible i, a part de tot això, aquí va haver-hi una revolució llibertària, no només la guerra. I aquí s’oblida que el més important va ser la revolució.

I també va haver-hi una contrarevolució a la guerra, que va ser la del ’37 dels comunistes. Aquí va estar l’Ovséienko, que era el cònsol estalinista, amic íntim de Stalin, que va fer estralls.

Llavors clar, és una època conflictiva perquè no van ser dos bàndols, van ser tres.

I van perdre els obrers. Perquè Durruti, el 19 de juliol, com era llibertari de veritat, no es va atrevir a treure el poder i treure a tota l’esquerra republicana, no es va atrevir. Però, en realitat, els que van guanyar el 19 de juliol van ser els anarquistes.

I els anarquistes havien tingut, des de l’any deu, sistemàticament, la policia i la classe dirigent s’havien carregat als líders. Ferrer i Guàrdia, el Noi del Sucre, o sigui, als que eren intel·ligents i moderats.

I van deixar que gent més violenta manés a la CNT-FAI. Llavors també S’ha de tenir en compte que molts dels excessos d’alguns llibertaris al 1936 van ser provocats per tota aquesta contenció que va haver-hi a la classe treballadora des del 1840.

Llavors és clar, és lògic que hi hagués una explosió. Però, si analitzes i estudies les col·lectivitzacions, és increïble el que va fer la classe obrera.

El 23 de juliol del ’36, aquest cònsol soviètic, l’Ovséienko, va dir al Garcia Oliver, ‘com pot ser que a Barcelona, tres dies després del cop d’estat, els tramvies ja funcionin i, en canvi, a Sant Petersburg triguem quatre anys per posar en marxa els tramvies’, i Garcia Oliver li va dir, ‘és que nosaltres, a través dels ateneus llibertaris, portem educant la classe treballadora i obrera des del 1900, amb la qual cosa aquí hi ha una classe treballadora il·lustrada i preparada i que sap fer les coses’, i això és un fet.

Podries explicar una mica què era la Falange?

Bé, jo crec que la Falange és una història complicada perquè és del prefeixisme. No es va acabar d’articular. Per això es van carregar a en José Antonio.

És molt conflictiu perquè no és una ideologia tancada i, a més, té components molt socialistes, com la nacionalització de la banca i la revolució agrària.

Llavors era com una cosa estranya. Jo crec que en Franco el va fer servir per a tenir un màrtir i així poder fer el seu autoritarisme. Però jo crec que la Falange no és com en Mussolini, crec que és més com en Mussolini que no pas com en Hitler, crec que és una ideologia, sobretot la primera, molt poc elaborada.

I va ser una força de xoc contra tot el caos que va haver-hi a la república. O sigui, A la república va haver-hi coses meravelloses però també van haver-hi coses molt fortes, com és lògic.

Ara està molt idealitzada però, realment, la república no va saber resoldre els problemes del país, per això va explotar una guerra civil.

Ara es pot canviar tot però va ser una guerra civil com un piano, va ser germans contra germans, cosins contra cosins, s’entén, o sigui, una guerra civil és terrible.

Ens podries comentar una mica com va ser créixer a la Barcelona de meitat del segle XX?

Bé, depèn d’on naixessis. Jo vaig tenir la sort de néixer a un ambient, com he dit, il·lustrat. Nosaltres, per exemple, de petits fèiem gimcanes per Barcelona als 14, 15 i 16 anys. Dèiem d’anar a una escultura feta per un escultor, el que fos, que està a un parc.

Llavors és clar, hi havies de… Tot eren preguntes culturals, era una gimcana cultural i en fèiem constantment. Vam gravar una pel·lícula quan teníem 15 anys per tota Barcelona en súper 8, fèiem obres de teatre, jo vaig formar un grup de rock que anava tocant a col·legis de monges i les monges cridaven.

Els capellans es van tornar tots comunistes, fèiem obres de teatre amb el col·legi de monges al costat, dels capellans, eren jesuïtes, les monges del Sagrat Cor. Llavors es van tornar tots pobres. Als exercissis espirituals et deien que tot ric és un lladre, després d’haver-te inculcat la religió.

Et vull dir que jo he viscut una època molt… del Raimon començant a cantar a un col·legi, venia el Pi de la Serra al col·legi, va ser una època molt especial. Jo pertanyo a una generació, vaig néixer al ’51, molt petita però que, realment, vam viure en un… Si naixies en aquest món, vivíem a una mena d’illa.

Aleshores era una ciutat fosca, gris. Quan començaves a aventurar-te, a anar a altres barris, als extrems de Barcelona, mirades.

Nosaltres anàvem als barracons de Montjuïc a fer ajut social amb els capellans. Llavors és clar, tenies les contradiccions, però aquestes et formaven. Era una ciutat molt contradictòria però ja te n’adonaves perquè també viatjaves.

Llavors, per exemple, quan anaves a França, te n’adonaves que ells tenien llibertat però que, en realitat, el problema era el capitalisme i no la falta de democràcia. Perquè aquí no hi havia democràcia, a França n’hi havia, però la injustícia social era molt propera.

Per tant, ja sabies a on anaves, com llegies en Rorscharch i a tot de gent, als situacionistes ja molt jove. Perquè al col·legi del PREU, a l’últim curs, ja et donaven aquestes lectures, llavors ja te n’adonaves que realment el problema era el consumisme, el desenvolupament, l’americanisme de la classe dirigent. Sobretot els anglosaxons perquè era un món a on havien convertit tot en diners, tot era mercaderia, tot era intercanvi i competitivitat en lloc de fraternitat. Llavors ja era un sistema i una cultura podrida per ells, que ja havien colonitzat el món d’una manera salvatge i horrible, mercantilisme pur.

Ja te n’adonaves d’això sent molt jove. Això va ser molt important al primer Ajoblanco.

Una mica més tard, a la universitat, es notava el règim de Franco?

No. A dret, no. Quan entraven els cavalls amb les porres, si, Però nosaltres el convertíem en una mena de festival.

O sigui, perquè totes les nenes llençant-se per les finestres, algunes portaven tacons i es trencaven les faldilles i els hi agafàvem de les faldilles i els hi ficàvem mà i llavors tot el món reia. I clar, la policia al darrere però sempre ens escapàvem.

A alguns els van detenir però, normalment, per exemple, els comunistes en aquell moment, els de la meva edat, es van tornar també molt contraculturals. Per exemple, en lloc de posar Marx a les parets, posaven Snoopies que deien ‘Fora els estudiants de la universitat’ en lloc de fora la policia. Vull dir, ja va començar l’humor.

Llavors, quan, en un règim, l’oposició comença amb el sentit de l’humor, s’ha acabat, el règim. Llavors, jo ja vaig viure una facultat molt… Van ser uns anys, ’72, ’73, que ens tancaven tota l’estona.

És clar, la repressió, però és que el Franquisme ja no tenia còmplices a Barcelona. Llavors, és clar, tu passaves amb en Quim Monzó per davant del palau de la Generalitat, que llavors era la diputació, i cridaves ‘Samaranch, fot el camp!’ i no tenies por. O sigui, nosaltres no vam tenir por.

Hi ha hagut algun esdeveniment a la teva vida que t’hagi portat cap aquest compromís amb l’activisme cultural?

La cultura, llegir, pensar i el meu pare, que jo crec que em va donar una educació humanista molt completa. Per això, jo crec molt en l’educació i després en viure, en observar.

Després el fet de saber retirar-se a temps per tal de tenir temps personal de reflexió, no haver d’estar tota l’estona subjecte al fer, el fer. Si no que de sobte, s’ha de desfer el fet per no creure que tu tens la veritat. Jo no tinc la veritat, la veritat no existeix però sí que existeix la fraternitat.

El meu compromís és amb el fratern, o sigui, amb l’altre. L’intercanvi, l’humanisme, d’alguna manera. I tenir amics. Conrear l’amistat, més que l’egoisme i el meu, la possessió és un mal assumpte, realment, perquè comencen les guerres per la possessió, això és meu. No, la pau.

Més enllà del Franquisme, Carlisme, Monarquisme, el conflicte de la classe és el que, moltes vegades, s’ha considerat com l’arrel dels problemes a Barcelona i a Espanya, en general, pots parlar una mica d’això?

Bé, és un conflicte d’igualtat d’oportunitats que Franco va resoldre creant la classe mitjana i el que va fer Felipe González va ser consolidar la classe mitjana franquista.

És allò que la república no va poder resoldre. Per tal de crear una estabilitat necessites una immensa classe mitjana que sigui consumista, que això és un invent anglosaxó, però és clar, és que tot està malament.

No pots dir que això passa a Espanya; això passa a tot arreu. A Alemanya també passa, el que passa és que tenen una democràcia social que dóna al treballador tot el que necessita per sentir-se relaxat i segur. El problema és que ara això està en crisi i ara ve la inseguretat. Llavors ara s’està canviat una mica, la història.

Però en realitat, el que va fer en Franco és crear una classe mitjana que Felipe González consolida. O sigui, que realment és el mateix.

Has mencionat una mica que els capellans es van tornar tots progressistes i tal, però l’església catòlica, durant la dictadura de Franco, va tenir algun paper important?

Depèn de l’època. El que jo vaig viure és que l’església es desmunta. Un dels grans triomfs del primer Ajoblanco és que som laics. Però perquè tots els capellans van marxar, es van casar. No va haver-hi sacerdots.

Jo he viscut la desintegració de l’esglèsia, no la repressió de l’esglèsia. Per haver anat als Jesuïtes, que era l’avançada. I com a casa meva la religió era un assumpte intern, de cada un.

El que et donava era valors però no et deien que anessis a missa o sobre el pecat, tot això era una cultura inexistent. Així, vaig tenir molt poca pressió.

A l’inrevés, a mi m’encantaven els jesuïtes perquè em van ensenya a estimar el tercer món, perquè m’explicaven sobre els missioners a l’Índia.

De fet, quan m’he perdut per l’Amazònia, sempre he anat amb ex-jesuïtes perquè no eren ONGs.

És clar, a mi em va passar una cosa a Guatemala, a una selva, em vaig trobar amb uns… com era?

[stop to figure the name out]

Vaig anar a Guatemala i vaig trobar uns Metges Sense Fronteres que, a les farmacioles, als glaçons de gel, allà on havien d’estar la penicil·lina i les medicines més importants, hi tenien el vodka.

Llavors, els vaig dir, a un reportatge, Metges Sense Vergonya. En canvi, quan anava a Intermón a l’Amazònia, amb jesuïtes que tenien dues o tres dones i que s’havien sortit de l’ordre, realment, em van portar a…

Bé, perquè jo vaig fer tota una sèrie de coses bastant importants, amb els verds alemanys, de treure la Texaco d’una zona d’Equador perquè manipulava un riu a on hi havia unes ètnies que consideraven el llibre. Però el llibre no està escrit, el llibre és el que passa a la terra, el que els fa emigrar o no.

Els residus estaven destruint l’ecosistema que feia possible mantenir el llibre. Jo vaig tenir una intervenció, és igual, i em van convidar els líders a visitar aquell territori i em va acompanyar un exjesuïta que no era de la teologia de l’alliberament sinó de la teologia indigenista.

Aquella gent em va semblar sorprenent. Jo he recorregut moltes zones d’Amèrica molt inaccessibles per la meva passió per l’Amèrica Llatina. Sempre m’he recolzat en exjesuïtes.

Jo no he tingut cap conflicte… El que no m’agrada, ho estudio, ho aparto i ho oblido.

La mort de en Franco sol dir-se que va provocar tant alegria com por, per la incertesa que provocava, de què anava a passar, després. Quina va ser la teva reacció i la dels teus companys quan vau veure que en Franco havia mort?

Emoció.

S’havia acabat una època. Per fi s’havia acabat un món gris i el color va aparèixer, com a mínim, oficialment perquè pel que fa a la realitat, nosaltres ja feia molt de temps que vivíem a un altre món.

I després, els que ens vam alegrar jo crec que érem el 30%, no érem més.

I el 70% restant?

Era franquista, aquesta és la realitat. Perquè en Franco va crear la classe mitjana, la gent estava agraïda. Això és el que no s’explica però és la realitat.

Ara es canvia, per això guanya en Felipe González, per això és tan difícil, la transició, perquè la gent ja està preparada, sobretot a Catalunya i a zones a on hi havia més intercanvi amb el turisme, amb viatges, amb accés a llibres, a la cultura. La cultura sempre és el que…

Però hi havia molts franquistes. O sigui, hi havia molta gent agraïda a la pau de sepulcre que va imposar el Franquisme.

Ens pots explicar una mica més de com vas viure tu la transició?

La transició és molt complexa. Una cosa és el que tu vas viure i una altra és com dius ara que ho vas viure; el més important és com ho vivim.

Barcelona va ser una festa fins que va arribar Tarradellas. No sé per què però vull dir que Tarradellas torna quan la CNT feia quatre mesos que havia pres els carrers.

El meeting de Montjuïc, 2 de juny del ’77, 300.000 persones. El meeting de Felipe González a Madrid, per les eleccions democràtiques al juny del ’77, 50.000 persones. La Federica i el Peirats, 300.000 el 2 de juliol.

El 22 de juliol s’inauguren les jornades llibertàries. Més de mig milió de persones debatent i descobrint la llibertat.

Al setembre del ’77, la vaga de les gasolineres. Barcelona queda paralitzada pel sindicat de la CNT que recorre la ciutat amb cotxes i decideix qui rep gasolina i qui no. I només es dóna a bombers, a metges, a ambulàncies, etc. Això era intolerable, llavors va venir en Tarradellas corrent.

Vam passar d’un problema social a un de sentimental. Introdueixen l’heroïna igual que als Estats Units van introduir els Black Panthers, introdueixen els gitanos perquè comercien i es radicalitzin.

Pensa que, en aquell moment, a Espanya hi havia 800 agents de la CIA. Per als Estats Units, el futur d’Espanya era clau, sobretot quan, a Portugal, estava l’Otelo Saraiva de Caravalho i les bases americanes de Rota i de Morón són essencials per mantenir l’estat d’Israel.

I a la guerra de en Yom Kippur del ’73, Carrero blanco no va deixar aterrar els avions americans per solidaritat amb el món àrab, Espanya, Franquisme.

I per poc no perden els israelites i guanyen els sirians. Vull dir, van aterrar… Vull dir, Espanya és un lloc estratègic perquè és la frontera amb un altre món. Això s’ha de tenir molt en compte.

El dia de la signa de la constitució el recordes com un dia especial?

Bé, no, no me’n recordo.

Jo recordo el dossier que vam fer contra la constitució però el dia de la signa de la constitució…

O sigui, era una època molt bulliciosa, els sentiments eren molt plurals, per una banda, t’alegraves, per l’altra banda, volies una altra constitució, per una altra banda, no volies la democràcia, per una altra, volies el llibertari, per una altra… Volies moltes coses alhora.

Tenia 24 anys, El que passava era que ja havia fet (lkaslfj). Tenia 25 anys. Però jo veia que la gent no estava preparada pel que nosaltres volíem realment que era llibertarisme, una democràcia directa. Però no ens adonàvem compte que érem molt ingenus.

El moment de més llibertat que hi ha hagut a aquest país va ser l’etapa d’en Suárez.

Sí que crec que ha estat el millor president que hi ha hagut aquestes èpoques. I crec que ell sí que va creure que s’havia de crear una democràcia. Jo crec que Suárez i Carrillo van ser dos que s’ho van creure i per això van pactar.

I crec que aquell pacte va ser molt bo pel país. Crec que els nacionalistes i Felipe González han estat els que van preparar el llit. I crec que han sigut molt perversos perquè no van fer la reforma al món de l’educació que és la base i que es podia haver fet en aquell moment. Ara ja no es pot fer. Ara ja, l’educació és Google.

Tens alguna història que ens pugui servir una mica com a exemple de com era la vida a l’Espanya dels anys 80 o així?

És que depèn. És clar, jo vaig viure a Madrid i a Londres. Madrid era una festa i Londres era terrible perquè era la Thatcher, la sida, els miners, la fi a les subvencions a tota l’educació de base de ciències de l’art. Vaig viure a Londres al ’85, i a Madrid del ’81 al ’84.

Allò era una revetlla del colom, un punk folklòric. Amb l’Alaska, l’Almodóvar, tots ells eren amics meus. Però jo m’ho mirava amb sorpresa. Però realment…

Ara, si vivies a una fàbrica de Valladolid de Fasa doncs era terrible, o sigui, tot depèn d’on estiguessis.

Anècdotes… Milers. Jo vaig arribar a Madrid al ’79. A Madrid no hi havia llibertat. A Barcelona, al ’73, ja hi havia llibertat, al ’72, ja fèiem el que ens donava la gana. A Madrid, no.

Llavors, a Madrid, quan jo vaig arribar al setembre del ’79, sempre he tingut molta relació amb argentins perquè Argentina és un país que té una educació molt alta, són molt lectors, i va haver-hi un exili molt interessant que, a més, em va ajudar molt amb el primer Ajoblanco a Barcelona.

Llavors, a Madrid, jo tenia molts amics argentins. Vaig arribar, vaig anar al centre comercial amb aquells amics, van entrar uns guerrillers de Cristo Rey amb unes cadenes i van obrir el cap a un metge. Això a Barcelona era inconcebible, i a Madrid passava al ’79.

I al gener del ’80, s’inaugura el Sol, una sala de festes de Madrid molt semblant al que va ser el Celeste, i recordo que vaig veure l’Alaska tocar per primer cop, que es va caure la guitarra a terra perquè no la podia mantenir.

I la Núria Amat, una escriptora amiga meva, érem catalans, sortíem a l’escenari i començàvem a ballar, i tot el món va començar a ballar, però fins aquest moment ningú no es va atrevir a fer-ho.

Vull dir, començaven a descobrir la llibertat, nosaltres fugíem de la llibertat perquè havia estat pres per l’heroïna. És clar, depèn d’on estaves, depèn d’amb qui anaves.

Espanya és molt plural i jo la conec bé. Barcelona mateix és molt plural. Tu pots viure mil mons diferents a Barcelona, i a Espanya en pots viure deu mil de diferents.

I la crema i la reconstrucció del Liceu, què és el que ho fa tan important?

Jo crec que és el canvi d’una classe social. Els que van fer el Liceu van ser els industrials i els banquers de finals del segle XIX.

Els que cremen el Liceu o els que el reconstrueixen són buròcrates. Hem passat d’una societat productiva a una d’especulativa.

Ara Catalunya ja no és res, per això està en decadència i per això passa el que passa, perquè no hi ha indústria. No es crea riquesa, es creen funcionaris.

I vivim del turisme. El turisme és la primera indústria i, després, els serveis. Quan estudiava dret, tots volíem formar equips d’advocats, volíem crear empreses, crear riquesa.

Ara, la gent jove només pot ser cambrera. Per això tenim els polítics que tenim, uns indocumentats.

Ara passem a parlar una mica d’Ajoblanco. Ens pots explicar una mica què és Ajoblanco?

Ajoblanco és moltes coses. És una publicació que ha tingut tres èpoques. La primera va ser el descobriment de la vida, de la llibertat i del passat llibertari espanyol. Que hi havia una contracultura a Nord Amèrica, però que aquí hi havia hagut un moviment llibertari que s’havia inventat tot lo de la contracultura però quaranta o cinquanta anys abans. A més, havia estat la classe obrera, no els universitaris de les universitats més importants, amb més premis Nobel del món. Llavors, és clar, és molt diferent.

Això ens va fascinar. Ens va fascinar el passat llibertari espanyol, ens va fascinar el que havien fet als anys 10, 20, 30 del segle XX, la classe treballadora, amb les seves pròpies mans i contra tot. Aquell descobriment jo crec que va ser fonamental.

El segon Ajoblanco és el món. Altres cultures, altres músiques, les músiques del món… I després, vam ser els primers que vam començar a parlar de la corrupció com un problema cultural. No només com un problema econòmic, sinó com un problema cultural i social. I ens van dir que estàvem bojos. Però agafes els Ajoblancos i sembla que hagin estat escrits ara.

Jo crec que l’Ajoblanco sempre ha estat una escola de vida. El social sempre ha estat unit al cultural perquè no hi ha cultura sense llibertat ni igualtat. Perquè si no hi ha igualtat d’oportunitats, la cultura és ego cultura i això és egoisme.

És una mica pel que deixem de fer el segon Ajoblanco, que va ser de grans intel·lectuals, grans escriptors, quan tots aquests intel·lectuals i escriptors van començar, jo, jo, jo, i no vull parlar amb els altres perquè jo sóc l’u, jo l’u, jo l’u. Vam deixar de fer l’Ajoblanco perquè ja no tenia sentit. Ja no era cultura, era un concurs, era un mercat.

I la cultura no és mercat. L’entreteniment pot ser mercat però la cultura és una altra cosa més seriosa. La cultura és el que et crea a tu el criteri per defensar-te de tot el que t’intenten inculcar. Llavors ja no hi ha… En realitat, de cultura en queda molt poca.

Per això hem tornat a la tercera època, per intentar ressuscitar una mica el terme cultura dissociat de la ideologia perquè la cultura no té ideologia. La ideologia la fas tu.

O sigui, la ideologia te la imposen, o sigui, què és el que fa un mestre o un professor d’universitat? T’ensenya o t’adoctrina? Són coses molt diferents. Ara gairebé tots t’adoctrinen. No m’interessen. A mi m’interessa que m’ensenyin.

Llavors Ajoblanco ha estat una escola de vida, una revista que ha agitat consciències, que ha despertat inquietuds, que ha concretat fets i realitzacions de gent que creu en el que fa i que fa el que fa per necessitat, que els hi surt de dins.

També hi ha gent que fa les coses per tenir un mercat però també perquè necessiten fer allò des de dins.

Llavors aquesta és la tercera etapa. Jo crec que el món està molt perdut. No crec que ens introdueixin un xip i siguem… perquè, en tot gairebé, això ho faran els xinesos. I penso que la cultura occidental està a un moment molt fotut per l’excés de la manipulació, del consumisme, de crear, crear, crear productes, productes, productes. I no hi ha temps per la reflexió i no hi ha temps per la llibertat perquè la llibertat no té temps.

Llavors és una mica, al tercer Ajoblanco, el que vam intentar és recuperar una sèrie de valors que ajuden a la gent a suportar el que ens toca viure però amb una dignitat llibertària. I jo crec que ja està.

Quina creus que és la diferència amb altres revistes, que és el que l’ha fet tan important?

Que no tenim publicitat. Que no som mercat, és per això.

Heu tornat després d’una aturada de 17 anys, per què ara? Què és el que us ha portat a tornar just ara?

Casualitats. Trobar un local que ens va agradar, Fernando, que es va jubilar, i jo, que estava cuidant de la meva germana que tenia càncer, ella ha estat la meva musa, la meva amiga, el meu tot i la vaig venir a cuidar a Barcelona.

Jo no he viscut a Barcelona els disset, setze, quinze anys, he viscut a Buenos Aires, Berlín i a l’Empordà.

Barcelona va deixar d’agradar-me, no és una ciutat que em vingui molt de gust. És una ciutat on no hi ha grans exposicions, tot està dirigit per una burocràcia molt mentidera i no m’agrada gens.

M’agrada Berlín. He viscut tota l’extensió de Berlín i m’ha encantat. Perquè és el meu món. Perquè hi ha la possibilitat de desenvolupar ciutats. Ciutats que no creixen així, sinó que creixen així, amb molt de verd, amb molta llibertat. Pots fer un recital poètic sense demanar permís a ningú, pots encendre una foguera a un parc per fer un pícnic amb els teus amics i després no ha passat res. Perquè hi ha respecte. Vas al metro i no hi ha barreres perquè tothom paga. Perquè veus molt poca policia, pràcticament ni la veus. Perquè la gent és molt cívica.

Llavors és clar, Barcelona, en aquest moment, és una ciutat turística. No… Bé, ara m’agrada perquè estic aquí. Procuro estar el mínim possible, però bé.

Quins consideres que són els grans desafiaments de la cultura catalana avui en dia?

La llibertat. Ha de ser una cultura lliure. Val més un bon llibre, de nivell, que cent mil llibres subvencionats. La subvenció mata la cultura catalana, està massa imposada, deixa que creixi lliure, sola.

Les cultures sempre creixen a la contra i en llibertat, no per decret. Llavors, a la cultura catalana li falta diàleg, pluralitat, nivell, li falta veritat. Li falta investigació a fonts, no… Tota aquesta història que s’estan inventant ara, se la creu la gent que intenta creure-se-la, però és una pena, no?

Perquè és una cultura molt interessant que, en aquest moment, bé, hi ha gent que està lluitant i que està publicant bons llibres. És un moment contradictori perquè també hi ha… És el que dèiem abans, tot és molt plural.

Però aquesta cultura oficialitzada, de folklore, tot això…

I a l’àmbit públic, en falta molta llibertat. Ara, hi ha gent que està per allà i s’ho creu i tal, hi ha gent molt vàlida, comença a haver-hi gent molt vàlida.

Aquestes preguntes ja estan, però et volia preguntar, el nom d’Ajoblanco d’on ve?

De la nit d’Ajoblanco. Jo vaig anar a París a l’estiu de 1973 perquè vaig anar a Amsterdam, al Golden Park, per veure els hippies. I quan estava a París, a un petit parc que és el parc d’Apollinaire, està al costat de Saint-Germain-des-Prés, vaig tenir com una revelació que era fer la revista.

Llavors vaig tornar a Barcelona fent autoestop, vaig tornar amb l’Ana Castellano, la secretària de en Carlos Barral, un editor important. I quan vaig arribar a Barcelona, vaig convocar als amics que havíem fet l’exposició poètica a la universitat, els Nabuco. Que érem un grup poètic, amants de l’Antonio Dartó, de Dadà i del surrealisme, i de Dazapaund.

Els vaig convocar a un restaurant a on anàvem de vegades, que era d’una dona jove, casada amb un torero sense sort, que estava al Putxet. I allà també anava a sopar la Rosa Regàs, en Joan Marsé, etc, gent de la Gauche Divine. I nosaltres anàvem a tirar-los bombes fètides perquè els consideràvem uns elitistes.

Però hi anàvem. I nosaltres érem els dolents, els joves. I la propietària del restaurant, es deia Flora, era jove, molt guapa, de Màlaga. La nit que vaig comunicar als meus amics Nabuco, del grup poètic, que anàvem a fer una revista, que jo anava a fer una revista, i vaig preguntar qui s’apuntava, tots van dir ‘Tots’.

La propietària ens estava fent el plat típic del seu poble, que és una sopa popular que es diu Ajoblanco. Llavors, va ser la nit d’Ajoblanco, la nit que vam decidir fer la revista.

I quan vam anar al notari, perquè com érem estudiants de dret, tot ho vam fer legal des del principi, érem una societat anònima, vam demanar diners a cosins, germans grans, etc. Poc, molt poc, però bé, vam fer la societat anònima amb el notari dels comunistes Ignacio Zavala. Que era com un Quijote, molt prim, castellà, vell.

Va dir, ‘i el nom?’ I jo li vaig dir Ajoblanco, que pica, espanta les bruixes i sempre es repeteix. Profètic.